A rel del procés que hem vist en l'entrada dedicada a 'El 'Chipirón' i la tercera fundació...' tota la junta directiva del Club Natació Montjuïc del moment - a finals de l'any de 1949 - va passar per un procés d'investigació a càrrec del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organisme pertanyent al partit únic de la FET i de las JONS. En aquest 'Sprints' hi farem una ullada més detinguda.
L'esport sota control polític
Com hem vist en altres parts d'aquest bloc, la victòria dels alçats contra la II República Espanyola va donar pas a l'estructura de la 'Nueva España' que posava el conjunt de la societat espanyola sota el control del nou estat totalitari. L'esport, es clar, no se'n va escapar pas. Ans al contrari, va ser un dels aspectes en que els nous dirigents van voler mostrar la solidesa del nou règim. Cal recordar que el COE havia estat integrat a la 'Delegación Nacional de Deportes', depenent de la 'Secretaria General del Movimiento', quin màxim responsable era un component més del consell de ministres. Va ser així encara que aquest estricte control polític anés en contra del mateix COI, tal com senyala l'historiador Carles Santacana Torres quan escriu que:
"No es necesario señalar que esta composición contravenia toda la reglamentación propia del COI, que recogia que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales no podian integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debian mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)
No va ser fins a l'arribada al càrrec de delegat nacional d'esports d'en José Antonio Elola-Olaso, l'any 1956, que aquesta estructuració va iniciar un lent procés de relaxació.
En aquest context es en el que el Montjuïc, per tal de poder fer el trasllat del local del carrer de l'Exposició al nou estatge social del 'Chipirón', es veu obligat a realitzar un seguit de tràmits que no s'havien acomplert en els anys inicials de l'entitat; i més específicament el de la seva inscripció al registre d'associacions del govern civil de Barcelona.
Els detalls de la investigació
D'entre aquestes diligències que cal fer el govern civil encarrega una investigació 'política' dels components de la junta directiva del Montjuïc. El cap del servei encarregat de la comesa es en José Muñoz que, per aquelles coincidències que es donen, es el mateix militant de la falange que ja vam trobar inscrivint el Club Natació Montjuïc a la FCN, actuant com a 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', la seva destinació anterior.
La llista dels investigats es correspon amb la junta que el mateix club ha declarat com a vigent el mes de desembre de 1949, quan es fan aquests tràmits:
A l'esquerra, ofici d'en José Muñoz acompanyant la remesa dels informes al governador civil.
A la dreta, composició de la junta directiva del Montjuïc lliurada per el club al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona
Al quadre que segueix podem veure extractades les dades mes significatives dels informes individuals confegits per en José Muñoz:
Font: Elaboració pròpia
Per raons de l'espai disponible hem emprat l'abreviatura GC per referir-nos a la guerra civil espanyola dels anys 1936-1939.
Per tal de fer-nos una idea més exacte de la forma i el contingut d'aquests informes en reproduïm tot seguit alguns dels mes significatius:
Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat,
Martí Planas i Vicenç Esquiroz, respectivament.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona
Observacions addicionals
La primera apreciació es la del fet que a l'any de 1949 aquests tipus d'informe ja s'havíen convertit en pura rutina burocràtica. Ho confirma que si bé van ser sol·licitats el mes desembre de 1949, la resposta del servei de la FET no va ser cursada fins al febrer de l'any 1951, quan ja feia catorze mesos que el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, havia signat i autoritzat la inscripció del Montjuïc al registre d'associacions; i una mica mes d'un any que el club ja operava amb total normalitat al nou local del 'Chipirón'.
En relació a les observacions de caire qualitatiu, es evident que es posa de relleu el caràcter popular i treballador dels fundadors i directius de l'entitat, la posició econòmica dels quals es considerada sempre com a modesta. La única excepció correspon al President d'Honor, en Epifani de Fortuny Salazar, quina situació es considerada com a bona per raons obvies, tractant-se d'un home provinent de la burgesia catalana i de l'aristocràcia del país - cal remarcar que precisament en aquell mes de desembre havia estat confirmat per el general Franco com a legítim successor de la baronia d'Esponellà - (**).
Són dignes de ser destacades les situacions respecte del passat conflicte de dos dels membres de la junta, atenent al contingut dels informes:
- D'una banda se'ns assabenta del cas d'en Martí Planas, el de més edat de tots els fundadors, que tot i ser mobilitzat s'afirma que va romandre amagat a casa seva fins al final de la lluita.
- De l'altre ens trobem amb la situació d'en Sebastià Roca, que per tal de no ser mobilitzat es nacionalitza uruguaià, aprofitant que havia nascut en aquella nació, de manera que es passa la contesa treballant al consolat d'aquest país a Barcelona
Finalment, sembla que la relació del cap del servei informant, José Muñoz, amb en Vicenç Esquiroz, com a antics companys del Club Esportiu Mediterrani, pot tenir alguna cosa a veure en el fet que no es faci esment de la posició d'aquest darrer que a l'inici del conflicte forma part dels comitès de la UGT que prenen possessió del Club Natació Barcelona i en mantenen la gestió i el control, com a mínim fins a finals de l'any 1937 (***).
En definitiva, s'acompleix el tràmit sense més complicacions. El Club Natació Montjuïc tindrà encara alguna altra interacció amb el govern civil de Barcelona, però això succeirà uns anys més endavant i tindrem l'ocasió per a parlar-ne en el seu moment.
Memòries del Montjuïc
(*) Publicat a la pàgina 207 en el capítol cinquè del llibre 'Atletas y Ciudadanos', coordinat per en Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011
(**) Decret del 9 de desembre de 1949 convalidant la successió en el títol de Baró d'Esponellà a favor d'en Epìfani de Fortuny i Salazar. B.O.E n. 353 del dia 21 de desembre de 1949.
(***) En els primers moments de la guerra incivil l'Esquiroz i en Martí Planas varen ajudar a amagar-se al local social del C.E. Mediterrani a un jove falangista de 18 anys, recentment associat, anomenat Ismael Garcia Romeu. Passats uns dies aquest fugí i tornà al club un cop acabada la lluita. El mateix Vicenç Esquiroz, en el recull commemoratiu de les noces d'or del club, ho explica així:
"... un dia va venir al club un capità de l'exercit guanyador de la guerra. Era l'Ismael Garcia Romeu. La guerra l'havia canviat. Era un home de 22 anys. Va parlar-nos a (en) Planas i a mí, que si algun company tenia algun problema d'aval polític o d'empresonament, ell es comprometia a declarar el que havíem fet per ell anys enrere. I va complir la paraula..."
