Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

En finalitzar la primera part d'aquesta entrada dèiem que els anys a venir no serien tant senzills per en Jaume, que segurament experimentaria en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant. I així va ser en aquest interval dels tres anys que van des de l'aconseguiment del subcampionat d'Europa a Utrecht, a la decepció que per a ell representa Mèxic 1968. Amb un matís, el desencant dels Jocs Olímpics de Mèxic només es refereix a les marques aconseguides, en cap cas al conjunt de la seva experiència olímpica, de la qual en va gaudir amplament.

Alguns entrebancs...

Al llarg del període de temps que va de les darreries de 1966 fins a l'avantsala mateixa de Mèxic 68 en Jaume Monzó es troba amb un seguit de dificultats que li compliquen la seva preparació de cara a la fita dels jocs. Es centren principalment en tres apartats:

• La necessitat de complir amb la prestació del servei militar, llavors obligatori

• La voluntat de centrar-se en els seus estudis d'arquitecte tècnic

• La planificació de la seva preparació de l'any 1968, condicionada per una breu estada als Estats Units entre principis de gener i començaments del mes d'abril

Passats els Campionats d'Europa d'Utrecht en Jaume es reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, sota el guiatge tècnic d'en Jan Freese. Quasi immediatament es desplaça amb altres companys a Mèxic per a participar en les proves preolímpiques que la ciutat organitza. Quan tornen d'aquesta competició s'incorpora com a voluntari al servei militar, en la convocatòria del tercer reemplaçament de la lleva 1965, junt amb el seu amic i company Joaquim Pujol. Juren bandera el diumenge 27 de novembre... per primera vegada. (*)

Amb d'altres companys de la seva companyia, al CIR n.9 de Sant Climent 
de Sescebes. Joaquim Pujol i Jaume Monzó en primera fila a la dreta
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Fulletó de la jura de bandera del tercer reemplaçament de 1965 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Incorporats al "Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25" a la caserna del Bruc, les facilitats per a competir i estudiar que els hi havien estat promeses no es varen poder complir tal com havien estat previstes. Van gaudir de tots els permisos necessaris per a competir per la "Federación Española de Natación" (FEN), però aquests permisos l'exèrcit se'ls 'cobrava' ampliant la durada del seu servei, que es va perllongar alguns mesos mes del que era previst.

Pel que fa als estudis, en Jaume es trobava inscrit en la carrera d'arquitecte tècnic, que progressivament li demanava mes temps i dedicació. Com a conseqüència d'aquesta conjunció la qualitat i intensitat de la seva preparació esportiva se'n va veure seriosament afectada, arrossegant un dèficit de descans i amb una notable pèrdua de pes. Així ho remarca en Vicenç Esquiroz, en la seva funció de periodista esportiu, en una carta oberta sortint al pas dels qui acusen a alguns nedadors de la Residencia Blume per el seu mal estat de forma

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1977 
amb la carta oberta d'en Vicenç Esquiroz
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'Esquiroz s'adreça especialment a en Monzó i en Pujol, tot senyalant que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Els Campionats d'Espanya de l'any 1967 es celebraren a la piscina madrilenya de 'La casa de Campo' els dies del 17 al 20 d'agost, amb en Jaume Monzó com a doble campió dels 100 i 200 esquena, superant al seu rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, amb uns temps de 1.04.2 i 2.19.7, respectivament. Significativament es millor la marca aconseguida en els 100 metres que el dels 200. Pocs dies desprès, en una competició poc valorada però molt estimada per en Jaume, la Universiada, disputada a la ciutat de Tòquio del 25 al 27 d'agost, ja millora sensiblement en els 200 esquena, aconseguint uns bons 2.17.9, la seva millor marca de l'any.

En Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de novembre de 1967 de la revista CROL, comenta amb aquests termes l'actuació del nedador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes desprès quedarà tercer en els 'V Jocs Mediterranis' que tenen lloc a Tunis en els 100 esquena, amb un temps de 1.05.5, una mica mes d'un segon superior a la marca del Campionat d'Espanya.

La recta final. L'estada per entrenar als Estats Units d'Amèrica...

Poc abans de finals de 1967 ens trobem amb el fet clau que ha de marcar per el nedador del Montjuïc tot el proper any olímpic. Es prou conegut que en Juan Antonio Samaranch cuidava la Residencia Blume de Barcelona com si fos la nineta dels seus ulls; n'havia estat l'impulsor i des del primer moment l'hi dedicava un dia de cada setmana per anar a dinar amb els seus directius, tècnics i esportistes.

Des del 26 de desembre de 1966 en Samaranch ha estat nomenat 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', però segueix despatxant alguns dies a la seva oficina privada de Barcelona, al carrer del Consell de Cent. El cas es que un bon dia d'aquest final d'any de 1967, es presenten a aquest despatx en Joan Fortuny i en Jaume Monzó i es produeix el diàleg que reproduïm, tret de l'entrevista feta a el nedador del Montjuïc per el seu 'Carnet de Soci' d'aquest bloc:

MyF.- Senyor Samaranch, miri... voldríem parlar amb vosté

JAS - Ah !, molt bé, digueu-me...

MyF.- Hem pensat que aquest any, que es l'any olímpic, ens agradaria provar de fer uns entrenaments a l'estranger... i mirar si podem afinar una mica mes la posada a punt per a les olimpíades

JAS.- 'Bueno', si em sembla bé... i on havíeu pensat d'anar ?...

En Jaume reflexiona aquí que ells no tenien encara molt definit on els hi agradaria d'anar, per bé que tot indicava que pensaven fer l'estada en algun país europeu... tal vegada l'Alemanya Democràtica (DDR), que en aquells anys començava a destacar per la quantitat de figures que treia... però el Samaranch, davant del dubte, se'ls hi avança:

JAS.- Que us sembla els Estats Units ?

Encara no s'havia produït cap estada de nedadors espanyols als Estats Units, que tan habitual passarà a ser en un futur proper...

MyF.- Ah !, 'bueno', doncs sí... estaria bé d'anar a entrenar als Estats Units...

JAS.- Em sembla bé, demà trucaré al Morera i li diré que ho prepari tot.

I dit i fet, el 6 de gener de 1968 sortien de l'aeroport de Barcelona l'expedició formada per els nedadors Joan Fortuny i Jaume Monzó, amb el valencià José A. Chicoy afegit per la FEN, per arribar a Bloomington amb l'objectiu d'entrenar-se a la Universitat d'Indiana a les ordres d'en James Edward 'Doc' Counsilman (**). Com a cap de l'expedició es va desplaçar en Alfons Cànovas, president del Club Natació Barceloneta, un cop descartada per manca de voluntaris la idea de la federació que l'acompanyant fos un entrenador en actiu. 

Reproducció del bitllet d'avió original d'aquest històric viatge d'en Jaume Monzó .
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Sense temps per a deixar les maletes, en 'Doc' Counsilman va voler veure els seus nous nedadors en acció i els va 'sotmetre' a un entrenament no molt exigent d'uns 2.000 metres, però entre la pallissa del vol i els -15 graus que els van rebre a Indianapolis els expedicionaris es van dirigir amb preses a l'hotel 'Memorial Union' per tal d'agafar el llit i fer una bona recuperació. En alçar-se l'endemà el primer que varen fer va ser dirigir-se a una tenda de roba per comprar-ne de nova, adequant-la al clima que es van trobar. Pocs dies després abandonen l'hotel i s'instal·len definitivament a la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', això sí amb una habitació doble per a cadascun. Pràcticament cap d'ells parlava l'anglès, fora d'en Jaume que s'hi defensava raonablement bé.

En Monzó i en Fortuny sortint de la tenda on es van equipar 
amb roba mes adient per al clima que van trobar.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Anècdotes a banda, el programa d'entrenament i l'horari marcat es el mateix que segueixen els nedadors del primer equip de la universitat, amb els Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie i d'altres - en Mark Spitz arribaria desprès de Mèxic per entrenar amb en Counsilman -.

El propi nedador blanc-i-verd defineix el seu dia a dia a Indiana en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 222 de març de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

Malgrat el règim horari, força diferent del que seguien al seu país, la carrega de metros avui semblarien una mena de joc de criatures. A part d'això els tres mesos que van passar a Indiana van coincidir, amb els exàmens parcials del alumnes universitaris, de manera que en aquesta situació tot quedava una mica paralitzat i en 'Doc' insistia en accentuar la preparació física, quasi bé substituint l'entrenament a l'aigua. 

Fortuny, Monzó i Chicoy en la seva estada a la Universitat d'Indiana
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. A. Cànovas

Entre una cosa i una altre els esdeveniments es precipitaren. En Alfons Cànovas va haver de tornar cap a finals del mes de març, de manera que els nedadors es quedaven sense el suport i el control federatiu. La FEN insistia en rebre informació de marques i resultats dels expedicionaris. Aquests, en paraules d'en Monzó, estaven molt satisfets dels entrenaments i del tracte rebut per part d'en Counsilman, però sabien que una estada de tres mesos - i mes essent aquests d'hivern i d'examens - era molt insuficient per treure'n resultats positius i insistiren en perllongar l'estada. En paraules d'en Jaume Monzó:

"Li vaig dir al Morera: 'mira això es així, en aquests moments aquests estan fent preparació física, que aquí quan hi ha exàmens la gent no entrena... tal com estan les coses o ens quedem fins a Mèxic o tornem ja, però en el moment en que estem ara deixar-ho es una ximpleria'..."

La FEN, no obstant, va decidir cenyir-se al que havia estat previst i pressupostat inicialment i va encomanar als expedicionaris que agafessin el vol de tornada. El dia 10 d'abril emprenien el viatge de retorn i el 29 del mateix mes feien la primera competició a Barcelona desprès de la estada a USA, amb marques discretes per el nedador del Montjuïc.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, del 29 d'abril de 1968, amb els
resultats del 'II Trofeu Sant Jordi', primera competició d'en Jaume 
i en Fortuny després de la seva estada als Estats Units
Font: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneig de les 6 nacions', celebrat el 27 i 28 de juny de 1968 a la piscina de la Ciutat Universitària de Madrid, en Jaume para el cronòmetre en 2.17.6, amb una marca que sembla prometre una millora del seu estat de forma. Poc abans dels jocs, els dies del 5 al 8 de setembre hi ha els Campionats d'Espanya a València, en piscina de 50 metres, i el nedador del Montjuïc arriba en segon lloc amb un temps de 2.20.1, essent superat per en Santiago Esteva que fa 2.18.6.

Darrer acte. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968

Els dies del 13 al 26 d'octubre es van celebrar les proves de natació dels jocs de Mèxic 1968 (***). El resultat global per a l'equip espanyol va ser considerat d'excel·lent per a gran part de la premsa especialitzada. Dos finalistes: Santiago Esteva, 5è en els 200 esquena i Mari Pau Coromines, 7na en la mateixa prova femenina. Quatre semifinalistes: Chicoy, 100 lliures; Lang-Lenton, 100 papallona; mentre que Esteva i Coromines també ho eren en els 100 esquena. 

No hi ha dubte que l'aconseguiment per en Santiago Esteva del primer diploma olímpic en natació, com a cinquè classificat i establint el nou rècord d'Espanya amb el temps de 2.12.9; i l'accés de la Mari Pau Coromines a la final dels 200 esquena, essent la primera dona del país que ho assoleix en natació, foren fites molt importants. Al seu costat, no obstant, cal considerar que de totes les competicions en que participaven les nedadores i els nedadors espanyols només es van millorar dos rècords d'Espanya, el que ens parla d'un nivell mitjà no gaire elevat.

En Jaume Monzó als Jocs Olímpics de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

En Jaume Monzó, que finalment accedia a uns Jocs Olímpics desprès de perdre l'oportunitat de fer-ho en els de Tòquio, va nedar els 200 esquena a la segona sèrie marcant un temps de 2.20.1, lluny de la seva millor marca de 2.15.5 de 1966. En el total dels classificats va quedar en la setzena posició dels trenta participants. Decepció per el que fa a la marca aconseguida, però la immensa satisfacció de poder formar part d'aquella aventura extraordinària que son sempre aquest esdeveniment. A l'entrevista per aquest bloc, abans esmentada, ens deia:

"Ah !, conviure a la vila olímpica es fantàstic, tot plegat va ser molt agradable... es una experiència totalment irrepetible, vaja; malgrat la sensació de no haver complert amb el que a mi m'hagués agradat esportivament parlant..."

En tornar de Mèxic en Monzó abandona la Residencia Blume, on s'hi ha estat vuit anys, i torna a entrenar-se al club per bé que amb una intensitat mes moderada. En paraules seves:

"No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d'alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic; i es que arriba un moment que t'esgotes: anar a entrenar se't fa una muntanya... tot això passa després de Mèxic que per a mi es un 'break', un trencament, perquè les coses no van anar com jo pensava o volia... a mes que, com passa sempre en aquesta vida, em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament"

Podrà jugar mes habitualment a waterpolo, esport que li agrada però que no ha pogut practicar en la fase d'entrenaments de natació mes intensius. A començaments de 1971 ja abandona tota activitats esportiva de competició. La natació, però, no l'ha deixada mai de banda. Sempre que ha pogut ha estat entrenant i participant en proves, especialment en les travessies.

Home d'un sol club, el Club de Natació Montjuïc, sempre que l'entitat l'ha reclamat, com a directiu o com a professional, en Jaume s'ha posat immediatament a disposició per el que fos necessari. Malauradament el dia 7 de gener de 2020 vam deixar de poder gaudir de la seva companyia i amistat.

Acreditació oficial dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 d'en Jaume Monzó
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambdós es van presentar voluntaris perquè havien rebut la promesa que un cop fet el període d'instrucció i jurada la bandera passarien a dependre d'un oficial de la caserna del Bruc que els mantindria lliures de servei per a poder entrenar-se i estudiar. Les coses no anaren així. Em primer lloc hagueren de repetir el període d'instrucció el gener de 1967, perquè foren requerits oficialment per a fer-ho  per les autoritats militars que semblaven no tenir constància de la seva presentació al CIR del mes d'octubre de 1966, tot i que fos feta amb retard del conjunt del seu reemplaçament i cap autoritat civil es va atrevir a contradir l'ordre de l'exèrcit de terra. Així juraren bandera per segona vegada a finals de febrer de 1967. D'altre banda pogueren gaudir de permisos per a l'entrenament i els estudis, però tots els que els donaren per a competir en nom d'Espanya i per a la FEN els hi foren 'cobrats' ampliant el seu període de permanència en l'exèrcit - amb informació complementària aportada per en Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conegut per els seus alumnes i nedadors com a 'Doc' en referència al doctorat en psicologia que tenia per la universitat de Iowa - va ser, sens dubte, l'entrenador mes important i determinant de la segona meitat del segle XX als USA i, segurament, a tot el món. El seu llibre 'The Science of Swimming', publicat l'any 1968, va ser durant molts anys llibre de capçalera per a entrenadors de natació d'arreu. Com afirma en Fernando Navarro Valdivieso en el seu article 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicat a la revista RICYDE, V. 4 N. 9, de l'any 2007.

(***) No es pot obviar que els Jocs Olímpics de Mèxic van estar precedits per l'anomenada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' a la seva capital. En l'onada de protestes estudiantils que van sacsejar el món l'any de 1968, les que tingueren lloc a Ciutat de Mèxic el dia 2 d'octubre, poc mes d'una setmana abans de la inauguració dels jocs, varen ser brutalment reprimides per l'autocràcia governant del PRI mexicà, que va llençar brigades especials de l'exèrcit contra els manifestants, amb el resultat oficial de 23 estudiants assassinats, mentre que fonts extraoficials parlen de mes de tres-cents morts.

Font de la foto: Publicada al mitja argenti Infobae. Ft. Salgado
Font de la infografia: Publicada al mitja mexicà 'La Razón' amb motiu del 50è aniversari.

Identitats. Joaquim Morera Pujals, el seny ordenador...

Medalla commemorativa del 'I Torneig de waterpolo Joaquim Morera' celebrat 
l'any 1982, coincidint amb el 50è aniversari del Club Natació Terrassa.
Font: Arxiu JCE

Primers anys. Estudis i embarrats...

En Joaquim Morera Pujals neix el dia 11 de gener de 1914, a la ciutat de Terrassa com a primogènit del matrimoni d'en Josep Morera Ventalló i na Montserrat Pujals; compartirà creixença amb els seus germans, en Jacint i na Elvira. 

La seva joventut es troba repartida entre els estudis i la sempre intensa activitat associativa terrassenca, que ben aviat explora. La influència familiar i la pròpia opció el portarà a l'exercici d'un catalanisme conservador, que afegit a l'adscripció al catolicisme practicant es manifesta mitjançant la primerenca militància en la 'Joventut Catòlica', l'embrió del que amb diversos noms seguirà existint fins avui mateix amb el nom de 'Centre Cultural El Social'. L'any 1930 obté el títol de Batxiller Superior desprès d'examinar-se en una Universitat de Barcelona convulsa i sovint tancada per els disturbis socials de la 'Dictablanda' dels anys 1930-1931. Malgrat la voluntat de ser arquitecte, per consell familiar accepta ingressar a la mateixa universitat per a cursar la carrera d'advocat que obtindrà amb excel·lents qualificacions. 

Retall del diari 'La Publicitat' del 18 d'octubre de 1930 amb 
l'avís de la disposició dels nous títols de Batxillerat.
Font: Hemeroteca ARCA

La d'advocat serà la seva activitat professional, especialitzant-se en dret laboral i mercantil per a prestar els seus serveis a una bona part de les empreses terrassenques del sector del tèxtil, tan fonamental a la vida de la ciutat d'aquells anys.

S'integra també a la 'Associació Protectora de la Llengua Catalana', en quin primer congrés de l'any 1936 hi participa. En tota aquesta etapa d'adolescència i joventut ja es manifesta en ell alguna de les afeccions que l'acompanyaran al llarg de la seva vida: la passió per el cinema i la lectura, així com el seu vessant d'esportista pioner, centrat en el Club Natació Terrassa.

Es en aquest darrer en el que desenvoluparà la seva carrera d'esportista, primer com a practicant de la natació i el waterpolo i després com a directiu. En aquesta darrera faceta es on excel·lirà, especialment gràcies a la seva obsessió per l'estadística i l'organització; partint des de l'àmbit local i fins arribar a l'esfera internacional.

Així el trobem com a nedador i waterpolista des del mateix moment de la fundació del Terrassa, que compta per iniciar la seva activitat amb la piscina privada situada a la carretera de Martorell n. 101, propietat de la família Vilar. La inauguració de la piscina té lloc els dies 3 i 4 de juliol de 1932, coincidint amb la Festa Major de Terrassa. 

La primera piscina usufructuada per el C.N. Terrassa, de 33,33x14 m. 
en els festivals d'inauguració dels dies 3 i 4 de juliol de 1932.
Font: Fundació privada Arxiu Tobella, de Terrassa. Ft. SI

En Joaquim Morera és present a les primeres competicions locals i interclubs, que comparteix amb els Argüello, Cabassa, Mach, Adell, Clapés o Verdós, entre d'altres, essent el seu primer entrenador en Francesc Bernal, procedent del Club Natació Barcelona. En Morera consta com a primer  aconseguidor del rècord social dels 100 m. lliures del club, amb una marca de 1'28" l'any 1932. 

Participa a la 'Travessia del Port de Barcelona' els anys 1934 i 1936, obtenint-ne la posició trenta-cinquena i desena, respectivament. Forma part dels primers equips de waterpolo de l'entitat. Del seu coneixement del món del tèxtil en va treure el crit d'ànim de l'equip que, en part, es encara vigent avui en dia:

"El capità crida: 'Anem a engegar l'embarrat pel club. Engegar !'
la resta de jugadors responen: 'L'embarrat !', tres vegades;
i tots acaben dient: 'Guanyarem, perdrem... ja ho veurem !' " (*)

Passaport col·lectiu de l'equip del Terrassa per una sortida a la ciutat 
francesa de Toulouse l'any 1934. El segell de la Generalitat de 
Catalunya assenyala com a data de tornada el 15 d'agost
Font: Arxiu del C.N. Terrassa

La vocació de directiu... primer a nivell local

Passat el parèntesi de la contesa civil un Joaquim Morera Pujals de tot just vint-i-cinc anys, en vies de consolidació en la seva tasca d'advocat, es veu amb la necessitat de prendre part de manera activa en la gestió del C.N. Terrassa. Així el trobem l'any 1939 com a integrant de la comissió gestora que s'encarrega provisionalment de l'entitat, amb en Jaume Altisen en funcions de president i ell mateix actuant de secretari. Com a tal portarà les gestions amb en Antonio Vila Mayans, delegat provisional per a la Federació Catalana de Natació (FCN) del que acabarà sent la 'Delegación Nacional de Deportes'. Acomplerts els tràmits exigits per el nou règim, l'any 1940 a la primera Assemblea General de Socis s'anomena una nova junta directiva presidida per en Morera. El seu càrrec de President del C.N. Terrassa l'exerceix fins al 1954, en una de les èpoques de mes dificultats del club, atesa la situació general del país i del món esportiu en particular.

Fa compatible la presidència del Terrassa amb la funció de secretari de la FCN, a la qual és cridat per el president de la mateixa, en Marià Trigo. En aquest càrrec comença la seva tasca amb una de les constants de la seva vida directiva: 'cal posar-hi ordre'... 'endreçar la casa'... i res millor que començar fent un 'estat de la qüestió', que en aquest cas es tradueix en una memòria-historial de la natació catalana des del seu començament l'any 1921 fins a l'any 1942. 

L'informe en qüestió no l'hem sabut trobar entre els arxius de la FCN ni de cap altre institució que nosaltres coneguem. No obstant, la família Morera-Amat n'ha conservat còpia de part del text que ens ha estat facilitada, incloent-hi l'índex:

Portada i índex del recull històric de la natació catalana i espanyola
realitzat per en Joaquim Morera en funcions de secretari
de la Federació Catalana de Natació l'any de 1942
Font: Arxiu família Morera-Amat

Amb la lectura de l'índex ens podem fer una idea de la tasca realitzada per a confegir aquesta primera aproximació a la història de la natació catalana i espanyola a través de les mes de dues-centes pàgines que la conformen. A partir d'aquest moment la seva tasca ordenadora no tindrà aturador. Entra en contacte amb l'Enrique Ugarte Pascual, resident a Madrid, amb el qual formen una parella indestructible pel que fa al coneixement i l'estadística de la natació mundial d'aquelles dècades. 

L'any 1943 serà cofundador del 'Colegio Nacional de Árbitros'; el 1945 es nomenat vocal de la 'Federación Española de Natación' (FEN), a requeriment del 'fundador' Bernat Picornell que l'anirà introduint en el món de la natació internacional i en el plaer de la bona taula, del que tan expert coneixedor n'era; des de mitjans dels anys 40's treballa sense defallença per a trencar l'aïllament internacional que patia la natació espanyola, paral·lel a l'aïllament polític del règim.

A partir de 1953 es nomenat secretari general de la FEN, funció que desenvoluparà fins a l'any 1974, quan el nou president, en Enrique Landa Ugarte, trasllada de manera definitiva la secretaria general a Madrid. En la reestructuració que impulsa en Landa serà nomenat secretari de relacions internacionals, càrrec que mantindrà fins al final dels seus dies.

La vocació de directiu... mes endavant el salt internacional

Els anys de 1947 i 1948 són els de la seva presentació als escenaris de la 'Lliga Europea de Natació' (LEN) i la 'Federació Internacional de Natació Amateur' (FINA); primer al congrés de la LEN fet a Montecarlo i l'any següent assistint al congrés de la FINA celebrat a Londres, coincidint amb els jocs olímpics. En ambdós casos anirà acompanyant a en Bernat Picornell.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Madrid del dia 22 d'agost de 1947 informant de la
incidència amb la delegació de la URSS que demanava l'expulsió d'Espanya
de l'organisme, amb entrevista inclosa a en Joaquim Morera.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica

El debut a la LEN serveix per a fer evidents les seves habilitats per a la resolució de problemes quan tant en Picornell com ell mateix se'n surten de la extemporània demanda soviètica fent-se defensar per la majoria de les nacions europees sense necessitat d'intervenir-hi personalment, .

L'any 1951 en Morera és part important de la celebració dels 'I Jocs Mediterranis', disputats a la ciutat egípcia d'Alexandria, on la natació i el waterpolo espanyol hi van tenir un notable protagonisme, tot fent-se aquest darrer amb la medalla d'or de la competició; als JJ.OO de Melbourne (1956) es escollit per a formar part del 'Internatiomnal Swimming Comittee' de la FINA, en el qual serà reelegit als següents jocs olímpics de Roma (1960); l'any 1958 serà l'artífex de la celebració a Madrid dels primers campionats d'Espanya d'hivern; als JJ.OO. de Roma (1960) intervindrà com a àrbitre en l'especialitat de salts. 

Sobretaula distesa a l'hora del cafè als JJ.OO. de Roma (1960).
Picornell, Morera, Ugarte, Sierra, Gamisans i Manguillot.
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Pel que fa als jocs olímpics en Morera hi va participar, amb diferents comeses, en fins a sis edicions: Londres (1948), Helsinki (1952), Roma (1960, Tòquio (1964), Mèxic (1968) i Munich (1972). Assisteix també a tots els campionats d'Europa des dels celebrats a Viena l'any de 1950, on participa com a àrbitre En els de Leipzig (1962) i Utrecht (1966) es on la natació del país aconsegueix les seves primers finals, a més d'una medalla de plata en cadascun dels campionats a càrrec de Miquel Torres en 1.500 m. i Jaume Monzó en 200 m. esquena, respectivament. L'any 1963 pot inaugurar la primera piscina coberta de Terrassa, en la construcció de la qual ha intervingut des de la seva condició de primer tinent d'alcalde de la l'ajuntament,  comptant amb el recolzament del també regidor municipal i soci del C.N. Terrassa, en Francesc Sabater Ametller (**).

Els any 1966 i 1968 es escollit com a membre del 'Bureau' de la LEN i de la FINA, a les ciutats d'Utrecht i Mèxic, respectivament, essent un pas més en la seva consolidació en aquests màxims organismes internacionals. Com a conseqüència de la nominació de Barcelona com a seu dels campionats d'Europa de 1970, l'any de 1967 serà confirmat com a Secretari General de l'organització d'aquests campionats. L'excel·lent desenvolupament dels mateixos li valdrà el ser designat com Secretari General de la LEN. L'any 1969 passarà a ser membre de ple dret del 'Comitè Olímpic Espanyol' (COE), on es mantindrà fins al seu traspàs.

Els primers anys 70's segueix la seva actuació en els organismes internacionals de la natació. Als jocs de Munich (1972) serà novament confirmat com a membre del 'Bureau' de la FINA; L'any següent serà l'organitzador de la reunió de calendari de la LEN a la ciutat de Palma de Mallorca. El 1974 es coorganitzador, junt amb el Comitè Mèdic de la FINA, del 'III Congeso Internacional de Medicina Deportiva', que té lloc a Barcelona.

Reunió de la FINA de l'any 1971 a Singapur on s'acorda la celebració
dels primers 'Campionats del Món' a Belgrad per a l'any 1973.
Des de l'esquerra: Masaji Kiyokawa (JPN), Zacharyi Firsov (URS), Paul P. Hauch (CAN),
Harold W. Henning (USA), Ezz El Din (EGY), Joaquim Morera (ESP), Bertil Sällfors (SWE),
Davant Lambasa (YUG), Javier Ostos (MEX), Sydney B. Grange (AUS), Erik Gebhardt (FRG),
Harry Getz (RSA), Sebastián Salinas (PER) i Hiroshin Furuhashi (JPN)
Font Arxiu JASP. Ft. SI

La relació de premis i distincions de que ha estat objecte al llarg d'aquesta anys d'intensa activitat directiva faria inacabable aquest article. Senyalem que de ben segur aprecià molt especialment els títols aconseguits a la seva ciutat natal de la 'Medalla d'Or al Mèrit Esportiu' (1967) i 'Terrassenc de l'Any' (1970), així com el nomenament de 'Soci d'Honor' rebut del C.N,. Terrassa (1968).

Cal fer esment també que el llavors president de la FINA, en Jaime Ostos, va lliurar a la seva vídua, na Josepa Amat, la medalla que reconeixia a en Joaquim Morera com a 'Membre d'Honor' de la Fina, atorgada a títol pòstum.

Un periodista vocacional...

Una de les seves múltiples activitats amb la que  mes gaudia en Joaquim Morera era la de periodista o, si ho preferiu, la de cronista de les activitats de natació i waterpolo. Així se li coneixen escrits en una bona quantitat de medis de comunicació:

• L'any de 1943 inicia les col·laboracions amb 'El Mundo Deportivo', on escriurà puntualment en relació a dades estadístiques dels rècords nacionals i internacionals.

• El 1944 es el creador i sostenidor del butlletí de la FCN (1944-1953)

• L'any de 1951 inicia la seva col·laboració a la revista 'Vida Deportiva', propietat de l'empresari de 'Destino', Josep Vergés. Esporàdicament també col·labora amb aquest darrer setmanari

• Entre els anys 1952-1954 col·labora amb la revista esportiva terrassenca 'Gol', com a redactor de natació i waterpolo

• Al C.N. Terrassa impulsa la publicació del butlletí 'Ecos' com a portaveu de l'entitat, vigent des dels primers anys 60's, tot i que no se li gaudeix d'una continuïtat determinada

• L'any de 1964 inicia la seva col·laboració amb el diari 'La Vanguardia' per la secció de natació i waterpolo

• El 1965 es cofundador, amb Enrique Ugarte, Carlos Piernavieja i Juan Antonio Sierra, de la Revista mensual 'CROL' de la FEN, de la qual en serà animador i editorialista, a la vegada que cuidarà d'impulsar-ne uns fantàstics números extraordinaris dedicats a les competicions internacionals mes importants. La revista es troba a l'alçada de les millors publicacions especialitzades del món, constituint una autèntica 'memòria de paper' d'una època determinada de les activitats aquàtiques de competició.

Retall de la revista 'Destino' del dia 26 d'abril de 1952. En Joaquim Morera informa 
de la preparació de cara als jocs olímpics d'Helsinki dels waterpolistes espanyols.
Font: Hemeroteca ARCA

No podem obviar, en aquest apartat, una de les seves obres cabdals. Es tracta de la publicació l'any 1962 de la 'História de la natación española' que tindrà una segona edició el 1965, amb fotografies del seu company de junta directiva de la FEN Enrique Ugarte. En les dues edicions es recullen gairebé seixanta anys de l'esport de la natació a Espanya, amb una gran profusió de detalls dels aconteixements relacionats amb aquest esport.

La seva biblioteca privada, especialitzada en l'esport de la natació i les seves disciplines, va arribar a aplegar mes de cent-mil fitxes, 1.600 llibres i al voltant de 11.000 revistes especialitzades de tot el món. Aquesta biblioteca mereixerà una propera entrada del bloc.

Vida familiar...

Sovint quan es fa un perfil biogràfic d'un personatge tant colossal com en Joaquim Morera ens centrem en els seus aspectes tècnics i professionals, obviant un vessant tan important com és el de conèixer altres aspectes mes relacionats amb la seva vida personal. En el cas que ens ocupa n'hem vist unes primeres pinzellades a l'inici d'aquesta entrada, i en aquest apartat mirem d'aprofundir-hi. 

En Joaquim Morera Pujals repartí la seva activitat ordinària entre la dedicació professional, feta preferentment per els matins, i la dedicació amateur al que serà una obsessió constant de la seva vida: el treball per a la natació catalana i espanyola, a les que dedicarà quasi bé la resta de la seva activitat diària.

Però en tot aquest programa calia també trobar un espai  per a la vida més personal. Home de profunda fe i catòlic practicant, havia d'encabir en el seu projecte aspectes tan importants com els de formar una família; veure créixer els fills i dedicar temps a aquelles distraccions amb que mes gaudia, com ara el cinema i la lectura.

En Joaquim troba, un cop més, la solució a través de la natació. En el marc del C.N. Terrassa coneix a la que serà la seva dona, na Josepa Amat Garreta, nascuda l'any de 1918. Es van casar a l'inici dels 50's, i de la seva unió naixeran quatre fills, sortosament tots vius encara: en Josep, el primogènit, el 1952; els bessons Francesc i Joaquim el 1954;  i la filla na Antonia el 1958. Amb l'atrafegada vida del pare, el dia a dia dels infants queda en mans de la mare, que els acompanyarà en les vicissituds diàries. 

Fos per el que fos, els bessons i la noia escolliren cursar la carrera de dret, com el seu pare. Tots tres han tingut una vida professional i personal plena en les diferents feines a les que s'han acabat dedicant. A hores d'ara ja els hi ha arribat el 'jubileu' de deixar de treballar.

Reproducció del 'Título de beneficiario de família numerosa' emès a nom del pare.
Es tracta d'un duplicat fet per pèrdua de l'original, el que explica que la foto
sigui d'un temps que no correspon al moment en que es va emetre.
Font: Arxiu família Morera-Amat

Al la foto del document reproduït hi veiem drets als bessons Francesc i Joaquim flanquejant el germà gran, en Josep. Asseguts la filla Antonia, la mare Josepa i el pare Joaquim. La felicitat d'en Joaquim i la Josepa de veure creixer els fills sans i estalvis, amb els lògics contratemps, es veu trasbalsada per la malaltia de l'hereu, afectat de paràlisi cerebral que li ha dificultat de portar una vida més planera, com la dels seus germans. Els pares fundaren, amb d'altres famílies terrassenques en una situació semblant, el 'Centre de Pedagogia Fàtima' dedicat a l'atenció de persones amb discapacitats diverses. L'escola serà el germen de la fundació privada 'PRODIS' orientada a l'acollida per a la formació i l'ocupació professional de persones amb disfuncions similars a les del seu fill. 

En Josep, però, ha portat una vida adaptada a la seva funcionalitat comptant amb l'acolliment i el recolzament de tota la família. Tots els socis del Club Natació Terrassa recorden amb un somriure còmplice l'habitual imatge de la tia materna d'en Josep, na Angelina Amat, que amb la seva bicicleta portava el jove a fer les pràctiques esportives diàries a les instal·lacions del club.

Els fills d'en Joaquim i na Josepa recorden amb especial plaer els diumenges i festius en que el pare podia dedicar-se mes plenament a la família. El costum era quasi sempre el mateix: encaminar-se cap a Barcelona per a fer un bon dinar en un o altre local de restauració i cap a mitja tarda dirigir-se a tal o qual sala de cinema, dels d'aquells anys de sessió doble, per a viure les vides que es projectaven a la tela blanca de la pantalla. Un cop acomplert el ritual, tornada cap a Terrassa carregats de forces per a reprendre a l'endemà les tasques quotidianes.

Recorden també en Joaquim com a un devorador de llibres i revistes, generalment de les especialitzades en l'esport que era el seu centre d'interès, però sovint també per a llegir novel·la negra o de ciència-ficció amb les que gaudia especialment; encara mes si eren d'en George Simenon amb les aventures del comissari Maigret, del qual en tenia la col·lecció completa.

A partir de mitjans de la dècada dels 70's la salut d'en Joaquim Morera Pujals anirà minvant a causa de l'arteriosclerosi que venia patint des de feia un temps. La combinació d'aquesta malaltia amb altres afeccions va derivar en un procés incapacitant que dificultava la seva vida i li impedia de dedicar el temps que volia a la seva professió i a la seva vocació directiva. L'any de 1977 tota la família l'acompanya a la reunió de la LEN que va tenir lloc a Florència, en unes jornades que tingueren aires de comiat.

Malauradament un trencament del maluc i un internament de diversos mesos en una institució sanitària de Terrassa foren determinants per acabar de deteriorar lentament el seu estat físic, de manera que el dia 9 de juliol de l'any de 1979, a l'edat de seixanta-cinc anys, va traspassar per a "ser conduït a la seva darrera estada",tal com deia la seva esquela. La Josepa Amat Garreta el sobrevisqué fins el mes de maig de l'any de 1994. 

Hem d'acabar aquest escrit amb les paraules d'en Juan Antonio Sierra, deixeble i amic del mestre a la vegada que coautor d'aquesta entrada, que en el 'Libro del Centenario' de la RFEN deia:

"Por todo lo expuesto, no tengo dudas al afirmar que Joaquim Morera i Pujals fue y sigue siendo el dirigente más grande que ha tenido la natación española en sus cien años de historia"

Retrat d'en Joaquim Morera Pujals vist per el seu germà Jacint (***)
Font: Arxiu família Morera-Amat

Juan Antonio Sierra i Josep Castellví 

(*) L'embarrat es el nom que rep el motor centralitzat que en un taller o fàbrica posa en marxa el conjunt de màquines que composen la industria. Posar en marxa l'embarrat equival a dir: 'posem-nos a treballar' o 'comencem a fer feina'. Actualment en desús per la seva baixa eficàcia, va ser utilitzat fins a mitjans del segle XX. Aprofitem per agrair la col·laboració trobada per a confegir aquesta entrada en el Club Natació Terrassa i, especialment, amb en Josep Lluís Salvador, el seu Director Tècnic de l'Àrea Esportiva.

(**) En Joaquim Morera Pujals, com totes les persones que ocupaven càrrecs públics en els primers anys de la dictadura, era considerat persona propera al règim. Entre les seves amistats mes properes i vinculades també al C.N. Terrassa trobem a en Josep Clapés Targarona, alcalde que fou de la vila entre 1953 i 1964. En Joaquim Morera l'acompanyà a l'ajuntament entre 1957 i 1963, primer com a sisè tinent d'alcalde i mes endavant com a primer tinent d'alcalde, cosa que facilità força la relació del club amb la corporació local.

(***) En Jacint Morera Pujals neix el dia 16 de novembre de l'any de 1915, es per tant nomès vint-i-dos mesos mes jove que el seu germà gran. Tot i que en acabar el batxillerat estudià tècnica i teoria dels teixits a l'Escola Industrial de Terrassa, es decantà molt aviat per la seva faceta artística, iniciant-se en el dibuix i la caricatura. Passada la guerra incivil inicià els seus contactes amb els Amics de les Arts de Terrassa, institució que serà cabdal en el seu desenvolupament artístic i on exposarà freqüentment les seves obres. L'any de 1948 participa en el primer i significatiu 'Saló d''Octubre' a les galeries Laietanes de Barcelona, amb d'altres artistes com en Antoni Tàpies i altres components de les avantguardes artístiques del moment. L'any de 1961 marxarà de Terrassa per a instal·lar-se a la ciutat de Calonge, on morirà l'any de 1989, deu anys més tard que el seu germà gran. 

La redacció d'aquesta entrada hauria estat impossible sense comptar amb l'ajut dels descendents d'en Joaquim Morera i la Josepa Amat. Gràcies al Josep, a en Francesc, a en Joaquim i a la Antonia.