Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (II). Construcció i primera reforma

Placa col·locada a la Piscina Municipal de Montjuïc amb motiu de l'homenatge 
rebut per en Francesc S. Gibert i Riera el dia 23 de setembre de 1969.
Font: Arxiu família Gibert 

Efectivament, ara sí !. El que serà anomenat com a 'Estadio Náutico de Montjuich' - coneguda popularment com a la Piscina de Montjuïc - pot fer-se gràcies al gest tingut per la família Rogent que fa donació d'una part de les terres de la seva propietat, adjacents al restaurant del funicular, per tal que sigui possible la seva construcció. En un article publicat per el que en aquell temps era president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), en Francesc S. Gibert i Riera, a 'El Mundo Deportivo' del 3 de juny de 1943 ho recorda així:

"UN RASGO POCO CONOCIDO DE ALTRUISMO

Como se ve la piscina se abría camino, hasta ahora en medio de excelentes disposiciones... Pero estos efectos fueron culminados por un rasgo que a la postre con su esplendidez hizo posible en definitiva la obra. Con Masferrer y Mesalles (del Comité Deportivo de la Exposición), en entrevistas que recordaremos siempre, rendimos (visita) al Presidente del Consejo de Administración de la empresa del funicular para gestionar la delicada misión. Toda la diplomacia exquisita de Mesalles y todo el peso de la amistad que unia a Masferrer con el señor Rogent fueron vertidas en bien de la obra. Desde luego no fue una gran resistencia lo que nos encontramos. El Sr. Rogent cedió los terrenos y quedaron convenidas una serie de facilidades que la Federación (Catalana de Natación) de aquel tiempo tomó como base de su proyecto y que representarian para la piscina... un porvenir brillante y magnífico" (*)

Acta del consell directiu de la FCNA del 30 de març de 1929 on es fa 
constar les característiques que ha de tenir la piscina de Montjuïc 
i s'esmenta l'encàrrec fet a en Josep Serra per el seu disseny.
Font: Arxiu de la FCN

Construcció i inauguració

Com dèiem a la primera entrega, el temps apressa. El projecte de la piscina de Montjuïc ha estat fet per en Josep Serra Robert, l'estret col·laborador d'en Gibert a la FCNA i co-responsable de les obres de la piscina del Club Natació Barcelona a l'Escullera. Els treballs, sota la direcció del mateix Serra, s'inicien a primers d'abril del 1929 i són encomanats a l'empresa 'Pujadas i Jorba' que també tenia l'experiència de construir la piscina del club degà. 

La inauguració oficial de la 'Exposición Internacional de Barcelona 1929' s'esdevé el 19 de maig, amb la presencia del rei Alfons XIII. Aquest fet condiciona que les obres de la piscina han d'evitar utilitzar la part ja finalitzada de l'actual Avinguda de Miramar. Aquesta necessitat  obligava a pujar tots els materials i els altres elements auxiliars de l'obra per el talús i el terraplè situats a la part contraria de l'avinguda, on a mes s'hi va instal·lar una gran plataforma per el treball de les formigoneres.

Plànol del projecte del 'Stadio Náutico de la Exposición de Barcelona',
publicat a 'El Mundo Deportivo' del 10 de març de 1929.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Imatge de la revista 'Stadium' del 1 de maig de 1929 amb la vista
del terraplè i el talús que prefigura la graderia de la piscina.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Vista general de la piscina municipal de Montjuïc en plena construcció amb prop de 
quaranta operaris treballant-hi, poques setmanes abans d'inaugurar-se.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

El pressupost inicial es va xifrar en 250.000 ptes, encara que el cost final estimat va ser de 400.000. Treballant a marxes forçades es vol inaugurar la piscina amb un encontre internacional de natació i waterpolo entre els equips d'Espanya i d'Holanda els dies 24 i 25 de juliol, a poc menys de quatre mesos d'haver iniciat l'obra. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de juliol de 1929 amb l'anunci de la 
inauguració i la imatge dels primers dolls d'aigua que entraven al vas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dijous 18 de juliol es programa una visita per a la premsa especialitzada, a la qual se la convida a una inauguració oficiosa per el dissabte dia 20, però quan ja s'estava procedint a emplenar el vas de la piscina va tenir lloc una avaria inesperada, amb el trencament de la canonada de desguàs, que va provocar la inundació del recinte amb la consegüent suspensió de la inauguració i el seu retard 'hasta nueva orden', tal com n'informaren els diaris.

El periodista Faustino Simó Patau publica en el periòdic de 'La Hoja Oficial del Lunes' del 5 d'agost la seva opinió al respecte d'aquest incident, tot elogiant la piscina:

"La piscina de Montjuich es... de una necesidad extrema. Su construcción ha sido un acierto, y su emplazamiento, si tenemos en cuenta que se ha aprovechado parte de la topografía de la montaña y los medios de comunicación rápidos con la ciudad y (que se encuentra) no muy lejana del Estadio, no lo es menos...

El error es este: el haber anunciado la celebración de un festival... sin tener todavia la certeza absoluta de que éste se llevaria a cabo. Se anuncia un match con Bélgica; luego se dice que no, que es contra Holanda y cuando casi se iba a llevar a cabo, la piscina no probada concienzudamente, sufre una averia, naufragando todos los planes..."

Per motius de calendari cal renunciar al previst encontre internacional amb l'equip holandès i s'han de fer servir per a la inauguració els 'XII Campionats de Catalunya de Natació', previstos per el dijous 8 d'agost. La malastrugança segueix i el dia en qüestió cau sobre Barcelona un fort temporal de pluja i calamarsa que impedeix tota activitats esportiva a l'aire lliure. Finalment el dissabte 10 d'agost la piscina pot tenir la seva estrena oficial amb la primera jornada dels Campionats de Catalunya, amb gran èxit de públic que omple la graderia. 

Mentre dura l'Exposicio Internacional, que es produeix en un recinte tancat on cal accedir-hi previ pagament de l'entrada corresponent, els esportistes convocats per els entrenaments i per els dies de competició necessiten disposar d'un passi especial, signat per el director general, en Mariano de Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda, com el que reproduïm tot seguit

Passi per entrenaments i competició expedit a nom d'en Antoni Sierra Fernández, 
nedador del Club Natació Athlètic i pare d'en Juan Antonio Sierra Puerto.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra Puerto

El primer guanyador d'una prova a l'estrenada piscina i campió de Catalunya, és en Sema Palatchi del Club Natació Barcelona (CNB), que s'imposa als 400 m lliures amb el temps de 5'49"9. En les proves femenines la primera guanyadora i campiona és na Mercè Bassols, igualment del CNB, que domina els 100 m lliures marcant 1'29". El domini cenebista en els campionats només es veu entorpit en els 200 m braça masculins, on s'imposa en Ramón Sapés del Sabadell.

Retall del 'Diario Oficial de la Exposición Internacional' del 
24 d'agost de 1929 amb una caricatura d'en Sema Palatchi.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

La segona jornada va tenir lloc el dimecres 14 d'agost, tal com ho anuncia en el seu moment la revista 'Xut !', tot fent esment dels preus a que es despatxen les localitats:

1. Anunci de la segona jornada dels Campionats de 
Catalunya al 'Xut !' del 13 d'agost del 1929.
2. Versió humorística del dibuixant Opisso sobre la piscina de 
Montjuïc, publicada al 'Xut !' del 30 de juliol de 1929. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'ajornada presencia internacional en els festivals inaugurals va ser coberta amb la participació del 'Sporting Club Universitaire de France' (SCUF) de París els dies 24 i 25 d'agost, capitanejats per la seva estrella Jean Taris, que va desenvolupar diferents exhibicions en ambdós festivals. La resta dels components de l'equip van oferir unes prestacions força mediocres, amb un conjunt de waterpolo que va perdre per 6 gols a 0 contra els jugadors del Club Natació Barcelona.

El nedador olímpic francès, en Jean Tarís, en una imatge presa 
el 1927 al 'Stade Nautique des Tourelles', a Paris.
Font: Agencia Rol. Ft. SI

La darrera participació internacional en els festivals d'inauguració del 'Estadio Náutico de Montjuich' va ser la de la selecció hongaresa, que va tenir lloc els dies 23 i 24 de setembre de 1929, en les festes de la Mercè. 

Com és de suposar la superioritat de l'equip magiar va ser rotunda en natació, però encara mes en waterpolo. L'equip format per Martfony, Homonnay, Haldy, els germans Keserü, Németh y Vertery va apallissar la selecció espanyola integrada per Giménez, Sabata, Cruells, Brull, Jiménez, Mora i Gamper per uns contundents 9 a 0 i 9 a 1, respectivament. Cal tenir en compte que Hongria ve de proclamar-se, per primera vegada, sots-campiona als jocs d'Àmsterdam 1928 i és en vies d'iniciar un regnat durador com a campiona olímpica a partir dels de Los Ángeles 1932, amb algunes intermitències on en qualsevol cas no s'allunya del podi.

Desenvolupament: incidències i reformes

Context i aspectes legals

La Exposició Internacional de Barcelona finalitza oficialment el 15 de gener de 1930, encara que a partir de la immediata primavera es reobre convertida en Exposició de Barcelona fins a finals del mateix any de 1930. 

El 14 d'abril de 1931 es proclama la segona República espanyola, els inicis d'aquest nou període coincideix per a la natació catalana amb un renovat impuls que es concreta en la creació de noves entitats i en possibles nous projectes d'equipaments. 

En aquest context les instal·lacions esportives heretades de l'exposició han de trobar la seva forma de gestió i explotació. En el cas del Estadi Nàutic o piscina de Montjuïc s'entén que l'entitat mes adequada per a la seva gestió ha de ser la pròpia Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per bé que durant els primers anys la cessió de l'ús de la instal·lació es realitza a precari, mentre s'acorda amb els organismes municipals les normes que n'han de regular la relació. L'interlocutor municipal, per delegació de l'alcaldia, es la creada 'Comissió Especial Municipal del Parc i Palaus de Montjuïc' (CMPPM).

Portada de l'expedient n. 20 del 'Negociat d'Urbanització i Reforma'
de l'Ajuntament de Barcelona, amb totes les dades relatives a la 
cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la FCNA.
Font: AMCB

La FCNA vol superar la provisionalitat de l'ús que fa de la piscina de Montjuïc i amb aquesta finalitat a primers d'abril de 1932 inicia el contacte amb la CMPPM, mitjançant instància del president de la catalana, en Manuel Basté, adreçada al 'ciutadà alcalde' Jaume Ayguader, per aconseguir entre d'altres els següents objectius:

• La cessió d'ús de la piscina municipal de l'Exposició i dels seus annexes per a l'any 1932 de la manera que s'acordi legalment, amb la voluntat que sigui prorrogable anualment, sense necessitat de noves negociacions.

• La creació d'unes bases que regulin de manera clara els drets i deures del propietari - l'Ajuntament - i del  concessionari - la FCNA -.

• Establir una vigilància permanent de la instal·lació, dia i nit. En molts horaris d'obertura no hi ha personal municipal - ni federatiu - responsable de l'equipament i són els mateixos esportistes els qui s'han de responsabilitzar d'aquesta tasca. Com a resultat els robatoris de pertinences personals i els danys materials per l'equipament no són estranys; són temps en que cal 'nedar i guardar la roba'...

• Definir amb claredat a qui corresponen cadascuna de les despeses de manteniment i conservació, així com el dret a percebre els ingressos derivats dels espectacles que es facin a l'equipament

 

Reproducció de la instància remesa al 'ciutadà alcalde' de Barcelona per el president 
de la FCNA, sol·licitant la cessió de l'ús de la piscina municipal de Montjuïc.
Font: AMCB

La instància que adreça el president de la FCNA, Manuel Basté Durán, a l'alcalde de Barcelona, Jaume Ayguader Miró, va acompanyada per una proposta de reglament que pretén aclarir els dubtes que es generen per la manca de criteris definits en la cessió provisional d'ús existents fins al moment.

Especialment hi ha diferents criteris sobre qui ha de córrer amb les despeses del manteniment de la pileta i dels seus annexes. L'administració considera que se'n ha de fer càrrec la FCNA, com a usuària, però aquesta addueix la seva migrada posició econòmica que no li permet de fer front a gaires despeses. Els estires i arronses fan que fins a disset vegades quedi no resolta la qüestió en les reunions de la CMPPM, emprant la fórmula retòrica del "s'acorda quedi sobre la taula" o similar. Després de diferents vicissituds les parts arriben a l'acord que queda confirmat per resolució municipal de 14 de juliol del 1933, transmesa a la FCNA amb la signatura de l'alcalde amb aquest termes:

"Cedir en ús a la Federació Catalana de Natació Amateur, la piscina del Parc de Montjuïc i les instal·lacions annexes de conformitat amb les bases que s'adjunten"

Còpia de la comunicació oficial al president de la FCNA de l'acord municipal del 14 de juliol 
de 1933 per a la cessió de l'ús de la 'Piscina del Parc de Montjuïc' a la esmentada federació.
Font: AMCB

Les dites bases son la plasmació dels pactes en que han confluït els interessos de les dues institucions. Consten de set apartats, dels quals en són determinants:

• El primer on es referma la propietat exclusiva de l'Ajuntament dels equipaments, materials i instal·lacions de la piscina, a la vegada que se'n cedeix el dret d'ús a la FCNA d'acord amb els criteris que aquesta ha d'establir en un 'Reglament de Règim Intern' que un cop aprovat per l'Ajuntament serà de compliment preceptiu per els esportistes i directius.

• En el segon punt s'estableix que l'Ajuntament ha de percebre un 20 % dels ingressos bruts que generin qualsevol organització feta per la FCNA i en la qual hi hagi algun tipus de taquilla.

• El tercer apartat serveix per a deixar establert que l'Ajuntament es reserva el dret d'organitzar a les instal·lacions objecte de la cessió qualsevol activitat que cregui convenient, avisant a la FCNA amb quinze dies d'anticipació

• El cinquè punt deixa establertes les responsabilitats que corresponen a l'administració:
• El canvi periòdic de l'aigua de la piscina, a l'objecte que aquesta sempre reuneixi les degudes condicions higièniques
• El servei de vigilància, tant de dia com de nit, per tal de mantenir el bon funcionament de l'equipament i evitar-ne qualsevol pèrdua o sostracció de materials, mobles, maquinaria o d'altres elements
• Qualsevol altre despesa necessària per el manteniment de l'equipament en l'estat d'ús òptim per els seus usuaris 

Malgrat aquests acords, l'estat de l'aigua de la piscina esdevé un continuat cavall de batalla des del dia mateix de la seva inauguració, sense que les successives reformes que es fan en els elements de  renovació i filtratge acabin de resoldre el problema.

Represa i millores de l'any 1943

Un cop finalitzada la Exposició Internacional les activitats a la piscina es reprenen a primers de juliol de 1930, amb la preparació d'un nou festival internacional que ha d'enfrontar a l'equip del C.N. Barcelona amb una mena de selecció anglesa que es presenta amb el nom de 'H.E. Annisons'. 

Aquest festival de reobertura té lloc el dia 12 de juny, amb algunes curses masculines de caire internacional i altres proves femenines amb nedadores locals. En el partit de waterpolo s'imposa el Barcelona per un ajustat 3 a 2.

Retall del n. 67 de la revista 'Barcelona Gràfica' del 18 de juny de 1930, amb 
la informació de la reobertura de la piscina per encontres internacionals. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1931 el tot just fundat Club Esportiu Mediterrani decideix organitzar el 'I Torneig de Natació per a Clubs Modestos', conjuntament amb el C.N. Garraf, de la participació del qual en queden exclosos el C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic, amb l'objectiu de permetre als clubs que s'han iniciat en els darrers temps competir en un nivell mes ajustat a les seves possibilitats reals. Aquesta organització es repetirà anys a venir, sempre sota l'organització del C.E. Mediterrani.

La piscina de Montjuïc és l'escenari el 1934 dels 'XXVIII Campeonatos de España de Natación' organitzats per la FCNA. El públic assistent va poder ser testimoni d'una fita històrica a la natació espanyola. 

Per primera vegada la classificació conjunta es realitza per federacions territorials, a mes de fer-la per clubs com fins al moment present. Històricament el campió d'Espanya en puntuació global ha estat el Club Natació Barcelona, però aquests campionats de Barcelona veuen com aquesta hegemonia catalana es trenca en favor de la 'Federación Castellana de Natación', quins nedadors són entrenats des de finals de 1932 per el català Enric Granados Gal. 

Imatge de la piscina de Montjuïc en una jornada dels 'XXVIII Campeonatos de 
España de Natación' de l'any 1934, celebrats els dies 28, 29 i 30 de juliol.
Font: ANC. Fts. Claret i Bert (**)

El títol de campions és va decidir en la darrera prova dels 2.000 metres mar, que va ser guanyada per el fondista madrileny Cuñat que ja havia guanyat els 1.500 m lliures disputats a la piscina. El resultat finals és de Castella 171 punts per els 165 de Catalunya.

Titular del periòdic 'La Libertad' de Madrid del dia 31 de juliol de 1934
amb l'anunci de la proesa assolida per la 'Federación Castellana'.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

El nedador d'aquells anys Juan Gil Sabio, 'Pape', que mes endavant va ser cronista esportiu i historiador de la natació castellana, va escriure sobre aquest triomf de la natació de Castella en el seu llibre titulat 'Una forma de vida':

"El 'maestro' (Granados) buscaba nuevas posibilidades de aumentar el equipo y estimular a los fijos. Aquellos entrenamientos a las 8 de la noche...fueron una dura prueba para todos, ya que en los 15 dias que faltaban D. Enrique les hizo sufrir hasta la extenuación.

En las pruebas de natación pura los catalanes aventajan a los castellanos, ya que éstos sólo se imponen en los 100 libres con Manolo Valdés y en los 1.500 con Cuñat. Donde se fraguó el triunfo castellano y canoista fue en los saltos de trampolín y palanca con los dos primeros puestos en ambas modalidades para Ponce de León y Pitarch."

Collage fotogràfic extret del llibre 'Una forma de vida' d'en Juan Gil Sabio, 
amb la imatge de l'equip de Castella, campió d'Espanya de 1934 (***)
Font: Arxiu JCE.

Un cop passada la contesa civil es produeix la represa de les activitats a la piscina de Montjuïc, encara que amb un perfil baix i amb escassa participació. La primera fita rellevant d'aquest període és la de l'estiu de 1943, quan el campionat espanyol de natació retorna a Barcelona, desprès d'un periple per Vigo (1940), Palma de Mallorca (1941) i Santa Cruz de Tenerife (1942).

La piscina de Montjuïc no es troba en el seu millor moment; segueix amb les seves perennes dificultats per el que fa a la conservació i l'estat higiènic de l'aigua de la piscina i ha patit el deteriorament propi del pas dels anys i del quasi abandonament derivat de la contesa fratricida. A demanda de la FCN - ja sense la A d'amateur - l'Ajuntament de Barcelona es disposa a fer-hi una important inversió que es considera indispensable per a que la ciutat pugui oferir uns campionats a l'alçada del seu prestigi esportiu.

'El Mundo Deportivo' del 22 de maig de 1943 anuncia la important inversió 
prevista a la Piscina Municipal de Montjuïc per a deixar-la en condicions.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Cal senyalar que la reforma supera amplament el cost de la inversió inicial de l'any 1929, encara que els 14 anys passats relativitzen aquesta contradicció. A l'entrevista feta per en Vicenç Esquiroz al cap dels equipaments esportius de Montjuïc a l'ajuntament, en Josep Picart (****), aquest es pren la revenja de les habituals crítiques que ha anat suportant els darrers temps, tot mostrant amb orgull les reformes acordades per a la millora de la instal·lació:

"(El plan de obras es) una graderia capaz para 2.000 personas frente a la actual, convirtiendo el aspecto de la piscina de Montjuïc en una de las mejores de Europa. El hueco (creado por) la nueva graderia será aprovechado para vestuarios, duchas, cuarto de curas, etcétera... se construirá un nuevo edificio al lado del existente para habituarlo (sic) para vestuario de las nadadoras, aparte de reparaciónes en el vaso de la piscina, etc. Vuelvo a repetirle las frases del (alcalde) señor Mateu: 'Barcelona superará la organización de los anteriores Campeonatos de España'."

Com que altra vegada el temps apressa, les obres es realitzen en un temps rècord i amb un resultat satisfactori. La nova graderia i la reforma del vas impliquen la desaparició dels passadissos mig soterrats situats a ambdós laterals de la piscina per l'actuació dels jutges i altra personal de suport, quedant tota la platja de la piscina al mateix nivell.

'El Mundo Deportivo' del 27 d'agost de 1943 informa de la quasi finalització 
de les obres de reforma de l'emblemàtica instal·lació esportiva.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de les tasques ha correspost als arquitectes municipals Ramón Raventós i Pere Ricart, que ostenten els càrrecs d'arquitecte en cap i arquitecte adjunt del servei d'edificis culturals municipals, respectivament.

El resultat del campionat confirma la superioritat castellana (88 punts) i apunta als que seran els seus successors - a partir de 1947 -, els nedadors canaris que assoleixen el subcampionat (46), mentre que Catalunya es conforma amb la tercera posició (37). Sempre en la categoria masculina, perquè en la classificació de les nedadores Catalunya segueix encara intractable.

Vista general de la reforma de 1943, amb el nou cos de l'edifici de serveis i la segona graderia 
que suprimeix el fossar del lateral on hi h la torre de salts, que es manté com al 1929.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Amb les millores es viuen uns pocs anys de relativa tranquil·litat sobre l'estat general de la piscina, encara que no desapareixen els problemes de qualitat higiènica de l'aigua, que cal renovar completament massa sovint. L'any 1946, en mig d'una llarga sequera, els problemes s'aguditzen i es diagnòstica que són derivats del desguàs de la piscina, que cal canviar o millorar.

Tornen a sorgir les veus públiques, a la premsa, o privades que presenten queixes sobre l'estat de l'aigua i altres inconvenients de la reformada instal·lació, el que anirà preparant el terreny per a una propera actuació de l'ajuntament que serà planejada l'any 1948 i implementada el 1949. Ho veurem en la tercera i darrera part d'aquesta entrada.

Josep Castellví

(*) L'empresa propietari del funicular de Montjuïc i dels terrenys adjacents, era la 'Sociedad Anónima Funicular de Montjuich' (SAFM). El promotor principal fou en Elías Rogent i Massó, però en morir prematurament el 1924 se'n feu càrrec de la presidència de la societat el seu pare Josep Rogent i Pedrosa, qui negocià amb en Francesc Gibert la cessió 'gratia et amore' de part dels terrenys de la companyia a l'ajuntament per a fer-hi la primera piscina municipal d'Espanya. En Josep Mesalles i Estivill a mes de membre del comitè esportiu de l'exposició era membre de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' (CEC) i secretari del 'Comité Olímpico Español' (COE). En Narcís Masferrer i Sala era el prohom mes destacat de l'esport català i espanyol de les acaballes del segle XIX i del primer terç del XX, periodista, propagandista i incansable promotor d'entitats i esdeveniments esportius; com en Mesalles reunia en la seva persona la pertinença al comitè esportiu de l'exposició a la vegada que era membre del COE i de la CEC.

(**) En una de les millors fotos que s'han conservat dels primers temps de la piscina municipal de Montjuïc es pot observar el fet curiós que durant molts anys aquesta estava senyalitzada per a set carrers, fins que a mitjans dels anys cinquanta es normalitza la distribució amb vuit carrers. A la vegada són de senyalar els fossars laterals del vas, per on poden circular els jutges i la resta de personal adscrit a la instal·lació; aquests desapareixen amb la primera reforma de l'any 1943. Finalment cal destacar la minvada construcció inicial que havia d'acollir tots els servei: vestidors, dutxes, materials; a mes de servir part de la planta baixa com a habitatge de la família del vigilant de la piscina quan finalment s'hi estableix la seva presència continuada. El xalet situat a l'altre banda, en alçada, pertanyia als terrenys de l'empresa del funicular, on hi tenia el seu restaurant obert al públic.

(***) 'Una Forma de Vida. Real Canoe Natación Club'. Juan Gil Sabio, editat per RCNC a Madrid, 1990. La contractació d'en Enric Granados Gal marca un abans i un desprès en el desenvolupament de la natació a Madrid i, per extensió, a tota la regió centre. Desplaçat amb la seva esposa i companya, na Maria Aumacellas, entre tots dos impulsaren diferents generacions de nedadores i nedadors, alguns dels quals arribaren als màxims esglaons de la natació espanyola. En el llibre esmentat en Gil Sabio comenta sobre l'arribada d'en Granados a Madrid: "... la Junta Directiva del Canoe Natación Club habló a finales del año 1932 de contratar los servicios de Enrique Granados Gal, ofreciéndole por venir a Madrid la cantidad de 750 pesetas anuales. Aceptó la oferta y a los pocos dias el matrimonio Granados recalaba en Madrid para hacerse cargo de los nadadores del Canoe"

(****) En Josep Picart Codony s'incorpora a l'ajuntament poc abans de la construcció de l'Estadi Olímpic del qual en va seguir tot el procés de la seva creació, especialment del referit als espais esportius. Hi va restar`com a encarregat del conjunt d'instal·lacions esportives de la muntanya de Montjuïc. Per els treballs a fer a la piscina s'auxilià ben d'hora d'un altre jove funcionari de l'ajuntament, en Josep Ramos Álvarez, per a tantes generacions de nedadores i nedadors 'el senyor Ramos', a quina família Ramos-Lombardero dedicarem mes endavant una entrada. Referent a en Josep Picart en el seu moment vàrem publicar un article que qui vulgui pot revisitar: 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/10/londres-1948-els-jocs-olimpics-den.html

Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (I). Les campanyes pro-piscines

En parlar de 'la vella' fem referència a la Piscina Municipal de Montjuïc o, com se la va anomenar en un principi, el 'Estadio Náutico de Montjuïc'. En realitat l'apel·latiu de 'la vella' apareix quan s'inaugura el complex de piscines Bernat Picornell per als Campionats d'Europa de Barcelona 1970. 'La vella' també ha estat coneguda sempre com 'la del Ramos', en referència a en Josep Ramos Álvarez, que ens va ser l'encarregat i cuidador al llarg de tants anys.

Situem-nos...

La natació, com d'altres activitats físiques, es ve practicant des de temps immemorials.  El seu vessant esportiu, però, s'accentua i es normativitza des de la segona meitat del segle XIX. Inicialment els seus llocs de pràctica són els espais naturals: gorgs i bassas dels rius, llacs, platges, ports i qualsevol altre indret que permeti una certa acumulació d'aigua. A la Anglaterra del primer terç del dinou ja es comencen a construir piscines pròpiament dites, encara que sovint són destinades a una barreja de finalitats higièniques i de salut, mes que a les estrictament esportives.

L'any 1895 un comissió de l'ajuntament de Paris, encapçalada per en Alfred Moreau redacta un informe complet sobre la necessitat de piscines a la capital francesa. En el seu redactat es destaca el retard que porta la construcció d'aquestes instal·lacions a la ciutat, en relació a d'altres grans urbs europees:

"... a Londres, sota el nom de 'Swimming Baths', hi ha grans piscines per a nedar, on l'aigua es manté a la temperatura adequada i on és practica la natació durant tot l'any... El 1890, el 'London Schools Board' es va fer càrrec de l'estudi iniciat per higienistes alemanys, i partint d'un doble punt de vista: del bany i de les classes de natació, va investigar els resultats obtinguts per els 60 establiments públics o privats de Londres amb piscines que reben escolars, generalment acompanyats d'un professor. El preu de l'entrada oscil·la entre els 10 i els 30 cèntims i generalment es proporciona una tovallola..."

Segueix senyalant el fet que a Bèlgica, Austria o Alemanya disposen també de nombrosos piscines dedicades a la higiene i els banys, així com també a l'ensenyament de la natació. Cita com a ciutat europea amb mes nombre d'aquestes instal·lacions a la hongaresa Budapest:

"No hi ha cap ciutat a Europa que pugui oferir als seus habitants tants establiments de bany públics amb piscines com la ciutat de Budapest. La seva importància és considerable, cobreixen una àrea de terreny de més de 14 hectàrees i cada any despatxen una mitjana de prop de tres milions d'entrades (7.000 diaris a l'hivern i 9.000 a l'estiu)... Els banys populars tenen un preu únic de 10 cèntims..."

Tot i queixar-se de l'escàs nombre de piscines existents a Paris n'identifica tres de privades i una de pública, a la vegada que en les conclusions de l'informe proposa a la municipalitat que se'n construeixin quatre mes de públiques per abastir la major part dels alumnes de les escoles de Paris. L'informe conclou que:

"En resum podem estimar que, a través de la creació d'aquests establiments, serà possible atendre temporalment les necessitats de la població escolar. No sembla precipitat afirmar que la majoria dels nens que surtin de les nostres escoles sabrà nedar. Per estar convençuts d'això n'hi ha prou amb fer referència als resultats obtinguts per l'actual organització del servei de natació... que es registren a continuació: d'un total d'assistents als cursos de 1.408 alumnes, dels quals 1.279 no tenen coneixements de natació, i quina primera lliçó es va donar l'octubre de 1894 després de 16 lliçons 1.234 estudiants estan nedant i poden creuar la piscina en totes les direccions (és a dir, un percentatge del 87.60); 670 fan immersió o poden llençar-se de cap a l'extrem més profund, a 3 metres de profunditat (53,80%); fins a 432 participen en exercicis de rescat per a treure del fons, a tres metres de profunditat, un plat o un pes de 5 quilos (30,10%)..."

Primera pàgina de l'informe adreçat al 'Conseil Municipal 
de Paris' per en Alfred Moreau l'any 1895.
Font: Gallica.bnf.fr. Bibliothèque de l'Hôtel de Ville. Paris (BHdV)

No cal dir que per el cas de Catalunya i de la resta d'Espanya el retard és encara mes gran. No obstant des de primers del segle dinou han anat apareixent a Barcelona establiments dedicats als banys públics en forma de balnearis, que ofereixen els serveis de dutxa i/o bany que a gran part de les llars d'aquells anys eren inexistents. Generalment eren deguts a la iniciativa privada; un dels mes famosos va ser l'inaugurat l'any de 1870, el 'Establecimiento Balneario Recreativo', ubicat a la cantonada dels carrers Bailén i Casp. També va tenir gran significació el mític 'Gimnasio Solé' (*), situat al carrer de Montjuïc del Carme n. 5, del qual n'heu vist a l'encapçalament un dels anuncis apareguts en la premsa esportiva l'any 1900. El gimnàs Solé portava els banys a domicili per aquelles persones que o bé s'ho podien pagar o es trobaven incapacitades per desplaçar-se al centre esportiu.

Fullet de propaganda del 'Establecimiento Balnerio Recrativo'.
Font: enarchenhologos.blogspot. com (**)

Un dels primers serveis d'aquestes característiques de titularitat municipal eren els situats a la plaça Urquinaona, inaugurats el 1912 i que van estar en servei fins al 1999. Uns anys mes tard l'ajuntament va inaugurar un establiment mes complex i dotat de dues piscines, de mides irregulars, anomenat 'Termas Municipales' situat als baixos d'un dels hotels de la Plaça Espanya construïts amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, els quals també van estar actius fins a ben entrada la segona meitat del segle XX.

Imatge d'una de les piscines de les 'Termas Municipales' 
de la plaça d'Espanya de Barcelona.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Les piscines pensades per a la pràctica esportiva, cobertes o a l'aire lliure, brillaven per la seva absència fins a ben entrada la segona dècada del segle passat, encara que ben abans ja se'n sentien les demandes de les seves necessitats fetes per els amants de la natació o per a persones interessades en la millora de la condició física de la població.

Les primeres campanyes pro-piscines. Ens calen piscines municipals !...

Abans inclús de constituir-se el primer club de natació a Catalunya i a Espanya - el Club Natació Barcelona (1907) - ja s'havien fet notar les primeres veus que demanaven als mitjans de comunicació de l'època la necessitats de comptar amb piscines públiques.

Serveix d'exemple la publicació l'any 1904 al 'Diario de Tortosa' d'un article signat per el Dr. Joaquín Decret amb el títol de 'Baños públicos':

Retall del 'Diario de Tortosa' del dia 28 de maig de 1904
recollint l'article del Dr. Joaquín Decret.
Font: Hemeroteca ARCA

L'esmentat doctor en el seu escrit fa servir com a referència de la bondat dels establiments de banys públics l'exemple de París, per a finalitzar l'article dient que:

"... la afición (a la natación) se desarrolla cada día más; pues lo demuestra que de un año a otro es mucho mayor la cifra de los servicios que se dan en las piscinas (municipales). La limpieza y comodidad, no tienen nada que envidiar al más atildado establecimiento particular. Si quisieran imitarlos los municipios de España !..."

El 1919 el mensual 'D'ací i D'allà' en el seu número de febrer publica un interessant article d'en Josep Elias i Juncosa (1880-1944) - Corredisses' - titulat 'Natació', on desprès de parlar de la situació en aquell moment de la natació al país, es refereix a la necessitat de comptar amb les piscines com a element de difusió i engrandiment de l'esport aquàtic, tal com s'ha fet en els paisos del nostre entorn, finalitzant l'article tot dient que:

"Els elements directors del nostre moviment natatori es preocupen seriosament d'aquest assumpte; i gràcies potser a una mena de competència establerta entre els dos clubs citats (Barcelona i Athlètic), podría ésser que l'any present marqués la fita de l'obertura de la primera piscina barcelonesa, car ens consta que a aquestes hores se n'estan ja traçant els plans."

Primera i darrera planes de l'article d'en Josep Elias i Juncosa 
al magazín 'Daci i D'allà' del febrer de 1919.
Font: Hemeroteca ARCA. Article complet (***)

Malauradament la primera piscina barcelonesa va trigar encara uns anys en arribar. És en tornar dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920, on es produeix la primera participació espanyola en natació i waterpolo,  que la demanda de piscines municipals creix i es forma una verdadera campanya de premsa sol·licitant del municipi de Barcelona aquest tipus d'equipaments. Són moltes les persones que hi participen, però en volem destacar especialment a dues: en Jaume Mestres i Fossas (1892-1991) i en Emili Soler i Brufau (1859-1930). Ambdós pertanyen al C.N. Barcelona i són de les veus mes autoritzades que s'alcen reclamant de l'ajuntament de Barcelona la construcció de piscines municipals. 

El primer acaba d'arribar, tornant d'Anvers,  d'una gira per Bèlgica i algun altre país europeu on s'ha documentat dels mes moderns equipaments per a la natació; i encara impactat per les piscines que ha pogut conèixer s'adreça al seu amic Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, en una carta oberta publicada en 'La Publicidad' del dia 16 de setembre de 1920 en la qual li ofereix la realització del que hagués estat una mena de 'Pla de Piscines' per a la ciutat on, desprès d'explicar la seva experiència de les piscines europees, li diu:

"Jo em deia que a Barcelona... hi feien falta les piscines... I jo em figurava que el nostre ajuntament podria establir-ne alguna, ja que l'aspecte econòmic de tals institucions està assegurat, tal com vaig comprobar en les converses tingudes amb els diversos directors...

... El nostre club de natació Barcelona, així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà el primer també en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina (municipal) en un lloc cèntric de totes les barriades... Per a mes tard podria estudiar-se el pla d'arribar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Laietana), una a Sants-Hostafrancs, altra a Sant  Andreu-Sant Martí i una a Sant Gervasi-Gràcia."

Pel que fa a en Emili Solé i Brufau, un dels fundadors del 'Natació' Barcelona, es requerit per la revista 'Stadium' per a pronunciar-se sobre la necessitat de piscines a la ciutat. El mateix Solé, que mai ha estat un home de competicions, explica sovint que es va salvar d'una mort prematura gràcies al fet que des de l'any 1905 practica diàriament la natació al mar de la Barceloneta, tant a l'estiu com a l'hivern, davant l'admiració o la befa - segons el cas - dels passejants de la platja.

Pàgina de la revista 'Stadium' del dia 13 de novembre 
de 1920 amb l'article d'en Emili Solé Brufau.
Font: Hemeroteca ARCA

En l'article es lamenta, amb un oxímoron quasi poètic, del fet que "ciudades rurales como Sabadell y Lérida" comptin amb piscines, mentre que a Barcelona encara no se'n disposa de cap. I segueix:

"Debiera atenderse especialísimamente a facilitar que la infancia de ambos sexos hiciera a diario prácticas de natación... como si se tratara de una asignatura a estudiar. Porque la natación, no sólo es una necesidad dentro de la higiene, sino que es un factor imprescindible para el género humano, si se quiere conservar sano, fuerte y vigoroso...

... Para todo ello deberían ponerse de acuerdo nuestras autoridades y corporaciones oficiales al objeto de construir una (piscina) en cada distrito de la ciudad, y así se obtendrían más facilidades para ir al baño."

L'únic fruit d'aquestes primeres campanyes serà la pròpia piscina del Club Natació Barcelona, ubicada a l'Escollera de Llevant del Port de Barcelona, que de fet ja era prevista des de feia uns anys, construïda per la iniciativa i el finançament privat dels seus socis; mentre que les piscines municipals reclamades hauran d'esperar encara uns anys a venir.

La piscina de l'Exposició Internacional de Barcelona 1929. Ara si... ara no !

El que inicialment havia de ser la 'Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y Exposición general de España' es va posar en marxa l'any de 1914, per Real Decret del rei Alfons XIII, amb la previsió que la mostra tingués lloc l'any 1917. Diferents circumstàncies, entre elles la primera Guerra Mundial, portaren a l'ajornament que derivà en un llarga espera fins a que es va poder inaugurar l'any 1929 amb el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', a les acaballes de la dictadura d'en Primo de Rivera.

Còpia del decret original d'Alfons XIII regulant la participació 
de la monarquia a l'exposició de Barcelona del 1917.
Font: Elaboració pròpia a partir de fons del AMCB

Dins del programa esportiu hi ha la previsió de fer una piscina per espectacles aquàtics de mes de 100 m. de llargada, ubicada a l'espai on s'hi havia encabit el primitiu Estadi Català (1921), a la pedrera de La Foixarda.

Plànol dels equipaments esportiu previstos a la Exposició Internacional 
del 1929, publicat al setmanari 'Ibérica' del 9 de juliol de 1927
situant la futura piscina de Montjuïc a a Foixarda.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica

En Francesc de Sales Gibert i Riera. La nova campanya...

L'any 1927 en Francesc S. Gibert i Riera (1900-1979) va ser nomenat president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Des del seu nou càrrec en Gibert, que exercia a la vegada com a periodista en nombroses publicacions barcelonines, endega una nova campanya centrada en l'assoliment de la construcció de piscines municipals que complementin el gran estadi nàutic previst a la muntanya de Montjuïc (****). 

Així, per exemple, a primers de febrer de 1928 aprofita les pàgines de 'El Mundo Deportivo' per a, en la seva edició del 12 de febrer, deixar clar que calen piscines cobertes de dimensions mes reduïdes que la prevista per a l'exposició, atès que:

"La piscina del C.N. Barcelona dotada de agua salada es insuficiente. La que se construirá en Montjuich será (para el espectáculo) exclusivamente. Falta el tipo de piscina más corriente, el de la piscina pequeña, cerrada, con calefacción, dentro de la ciudad, cobijo de clubs i semilla de campeones..."

Retall de l'encapçalament de l'article d'en Francesc S. Gibert 
publicat a 'El Mundo Deportivo' del dia 12 de febrer de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En el seu escrit, que podem considerar l'inaugural d'aquesta nova campanya, en Gibert s'exclama per el fet de que:

"...no hay masa de practicantes y la natación....  que casi se sale de los lindes del deporte para entrar en el de una necesidad urbana ineludible, no ha llegado a entrar por completo en nuestras costumbres y lleva una vida precaria, asfixiada y raquítica, que sólo los 'tous de force' de unos cuantos abnegados que forman los clubs cuidan de alentar... Esta campaña que proseguiremos en próximos números la podremos considerar coronada por el éxito cuando Barcelona, que fue la primera ciudad en sentirse preocupada por las cuestiones de la natación, sea también la primera de España en resolver el problema de las piscinas municipales, construyendo la primera de ellas."

La iniciativa d'en Gibert i de la FCNA va ser secundada de manera entusiasta per gran part de la premsa barcelonesa del moment; revistes esportives, com ara 'Stadium' o 'Gaceta Deportiva', fins a diaris com 'El Diluvio', La Rambla, 'La Vanguardia', La Veu de Catalunya i tants d'altres se'n van fer ressò. 

Especial significació té la intervenció del periodista David Marco Corzán, que en el diari progresista i republicà 'El Diluvio' dedica amplis espais a la campanya per les piscines municipals. Entre el 12 de febrer i el dia 1 de maig de 1928 en Marco publica un seguit de deu articles que conformen un corpus doctrinal sobre aquest assumpte, tot reflectint els punt de vista de la FCNA i d'en Francesc de S. Gibert, de qui ell mateix en diu que és "un dilecto amigo" i que de ben segur li facilita les dades que necessita. En l'entrega n. VII, del 1 d'abril, deixa ben clara la diferencia entre les piscines municipals que es reclamen i la projectada per a l'Exposició Internacional de 1929:

"... las piscinas requieren globalmente las condiciones que siguen: medidas de 25 a 33,33 m. como máximo, en su mayor longitud; cubiertas, con calefacción, luminosas, higiénicas y con filtrado de agua caliente. Ninguna de estas condiciones... tendrá la piscina que se planea para la próxima Exposición de Barcelona en Montjuich. Será, a juzgar por los planos, de una dimensiones enormes, 110 metros de largo, con un contorno irregular..."

D'igual manera en el darrer dels articles, el número X publicat el dia 1 de maig, inserta el dibuix d'un circuit continu per a la recirculació, l'escalfament i la desinfecció de l'aigua que caldria aplicar als futurs equipaments aquàtics municipals i que li és facilitat per en Josep Serra, l'enginyer responsable d'aquest apartat en la piscina de l'Escollera i col·laborador de la federació catalana.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 1 de maig de 1928 amb l'esquema de recirculació 
de l'aigua de les piscines elaborat per en Josep Serra de la FCNA.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a qui vulgui aprofundir mes en aquesta sèrie d'articles quasi programàtics per les piscines municipals us deixem el vídeo que segueix, on els teniu recollits en el seu conjunt:

Vídeo amb la presentació de la sèrie d'articles publicats a 'El Diluvio' entre 
el 12 de febrer i el 1 de maig de 1928 per en David Marco Corzán.
Font: Elaboració pròpia a partir de la hemeroteca ARCA.

En mig d'aquesta forta pressió mediàtica per a la construcció de piscines municipals, cap a finals de 1928 es dona a conèixer la noticia de que el Comité d'Esports de l'exposició ha desestimat la construcció de la piscina prevista en l'antiga pedrera de La Foixarda. La reacció del món natatori es produeix de manera immediata, amb el lideratge d'en Gibert eficaçment secundat per la Confederació Esportiva de Catalunya i per la major part dels mitjans informatius del moment.

Retall del butlletí 'Natació' del C.N. Barcelona del mes d'octubre de 1928
comentant la decisió de no construir la piscina de l'exposició.
Font: Arxiu FCN

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 28 d'octubre de 1928 recollint
la noticia de la no construcció de la piscina de l'exposició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de l'exposició, que per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera ha estat encomanada a en Mariano Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda (1873-1961), ha decidit que a La Foixarda en comptes de la piscina prevista s'hi instal·lin una mena de parc d'atraccions i altres espais d'oci per els assistents al certamen internacional. 

Dibuix de la zona d'oci i parc d'atraccions que ocupen La Foixarda 
durant l'Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

El lloc, per tant, queda descartat. La reacció que hem qualificat d'immediata és també fulminant; tant la FCNA com la Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) - antecedent de l'actual UFEC - es mobilitzen per evitar la vergonya de que els espectacles de natació i waterpolo previstos dins del programa esportiu de l'exposició s'hagin de celebrar a la piscina de l'Escollera, de reduïdes dimensions i amb poca capacitat d'espectadors, o bé al mar. De les reunions tingudes amb els integrants del Comité d'Esports del certamen, molts dels quals també formen part de la CEC, en surt la voluntat d'acord per tal de trobar un nou espai on encabir-hi la piscina promesa.

El temps apressa, atès que la inauguració de la mostra és prevista per el mes de maig de 1929, a poc mes sis mesos de les converses per a reconduir la situació. A les presses s'hi afegeix el fet que a aquestes alçades tots els espais del recinte disponibles es troben ja ocupats o reservats per els paisos i les entitats assistents a l'esdeveniment. 

Amb aquestes urgències el desllorigador sorgeix gràcies a l'empresa 'Funicular de Montjuich S.A.' propietària del tot just estrenat funicular de Montjuïc, així com dels terrenys per on passava aquest a la vegada que també eren poseidors dels terrenys adjacents a l'estació de l'avinguda de Miramar, on a l'altre banda hi tenien un restaurant que s'inaugurava als pocs dies d'aquests fets - l'actual restaurant 'El Xalet', antiga vivenda de la familia Ramos Lombardero -. Les negociacions amb la familia Rogent, principals accionistes de l'empresa, les portà el mateix Gibert amb el president de l'entitat, en Josep Rogent i Pedrosa. El cas es que els Rogent s'avingueren a fer donació a l'ajuntament dels terrenys adjunts a l'esmentat restaurant, a la falda de Montjuïc, on finalment es podria construir la desitjada piscina.

Article publicat al butlletí Natació del C.N. Barcelona del mes 
de novembre de 1928, donant compte de la solució trobada.
Font: Arxiu FCN

Assumpte resolt. en poc mes de trenta dies s'havia passat del desengany i la frustració a la il·lusió esperançada. La primera piscina municipal de Catalunya ja era en vies de ser una realitat. En la segona entrega d'aquesta entrada en coneixerem mes circumstàncies...

Josep Castellví

(*) El 'Gimnasio Solé', quins precedents daten de l'any 1878, fou inaugurat en el seu emplaçament del carrer del Monjuïc del Carme n. 5 l'any 1894. Dedicat als esports habituals d'aquells anys: esgrima, boxa, gimnàstica; incloïa banys i massatges, dedicant molta atenció a les activitats físiques terapèutiques i de rehabilitació. Com fos que en Narcís Masferrer i Sala - principal impulsor de les iniciatives esportives del país al primer terç del segle XX - tenia el seu despatx ben a prop n'era un habitual usuari i aquest fet afegit a la concurrència de molts altres 'sportsman' de l'època donà com a resultat que moltes de les iniciatives i clubs d'aquells anys fossin fundats en el sí d'aquesta institució. Alguns de tant destacats com el Futbol Club Barcelona (1899) i el Club Natació Barcelona (1907).

(**) Per una detallada informació sobre els urinaris i banys públics des de meitat del segle XIX fins a ben entrat el XX  podeu consultar l'excel·lent article sobre aquest tema de l'historiador Enrich H. Marc publicat al seu bloc: 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons'

(***)  L'article complet ocupa les pàgines que van de la 166 a la 171 de la revista esmentada i el podeu consultar a l'enllaç: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001595

(****) En Francesc de Sales Gibert i Riera es un personatge clau del orígens de la natació catalana i espanyola per diferents raons i en el seu moment li dedicarem un 'Identitats'. A mes d'haver estat l'impulsor determinant per a la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc, va ser waterpolista olímpic a Anvers 1920 i París 1924, junt amb el seu germà Lluís. En tornar de París es preocupà de crear la primera secció infantil d'un club de natació al sí del C.N. Barcelona, amb la col·laboració d'en Joan Trigo. La seva faceta de propagandista i periodista la desenvolupà des de ben jove en una munió de mitjans de comunicació, principalment escrits; primer com a cronista de natació per a mes endavant dedicar-se als mons del motor - automobilisme, motociclisme i l'aviació- que el mantingueren actiu i apassionat molt anys de la seva vida.