Carnet de soci. Imre Szikora. El mestre apassionat...

"...         

y aunque la vida perdió
dejónos harto consuelo
su memoria..."

'Coplas por la muerte de su padre' 
Jorge Manrique, finals del segle XV                                                              

L'Imre Szikora ens va deixar aquest passat 29 d'octubre a la seva residència de Sori, Italia, voltat de la companyia dels seus éssers estimats...

Ni vint articles com aquest que començo a escriure, de manera maldestra, servirien per a copsar en tota la seva dimensió la trajectòria humana i professional d'aquest home, mestre de mestres,... que ens ha ensenyat tant, a tantes persones, de tants països diferents. 

Primera etapa. 'Buda, a tinédzser és a fiatalember'...

Buda, l'adolescent i el jove...

L'Imre neix a Buda el vint-i-nou de maig de 1937. La seva infància s'escau durant el període de la segona guerra mundial, quan Hongria és aliada de les forces de l'eix - Alemanya, Itàlia i Japó -, de manera que es veu implicada en la guerra quan l'any 1941 Alemanya envaeix la Unió Soviètica i demana l'ajut dels seus aliats. Un cop acabada la guerra a Europa, l'1 de febrer del 1946 és abolida la monarquia i es proclama la segona república hongaresa. L'Hongria de la postguerra és, finalment, governada per un govern aliat del soviètic i esdevé part del Bloc de l'Est. El 1949 s'instaura la República Popular d'Hongria, que forma part del bloc soviètic fins a finals de 1989. 

El nen Szikora creix amb la relativa indiferència d'aquest entorn pròpia de l'edat, i ben aviat descobreix la que per ell serà la passió determinant de la seva vida. Un seu amic de la infància i adolescència, veí com ell del districte III de Budapest, ho descriu amb aquestes paraules:

"Éramos niños de ocho años en la vieja Buda... Y de repente nos encontramos en el mítico campo (de futbol) de la carretera  del Héviz TVE y allí podíamos patear una pelota de cuero. Fue uno de los momentos más memorables de nuestras vidas y ya mirábamos hacia la famosa piscina de Császár/Csaszi... Allí nos encontró la fortuna, que determinó la trayectoria de ambos. Un dia, mientras retozábamos en el agua, un señor nos llamó para que saliéramos inmediatamente, nos asustamos y salimos pensando que nos regañaría, pero nos dijo: 'a partir de mañana vendréis aquí para entrenar la natación'. Era Lóránt Somóczi. (*)

Vista parcial de la piscina de Csaszi jugant-se 
un partit de waterpolo als anys 60's.
Font: Facebook Vízilabdás öregfiúk +40. Ft. SI

1952. Equip junior del Honved SE de Budapest entrenat per en Janos Gergely, 
qui serà entrenador del Montjuïc (1958-1959). En primer terme, 
amb la pilota a la mà, un jove Szikora de quinze anys.
Font: Arxiu Família Szikora. Ft. SI

El nostre protagonista, molts anys mes tard, recorda d'aquells anys:

Os digo la verdad, mi suerte ha sido que siempre he conocido excelentes entrenadores: Somóczi Lóránt (III distrito); Gergely Jancsi (Honved hasta 1953); el Sarosis padre, no tan relevante como el hijo, (Dózsa 1957); Zolyomy Zoli, Bozsi - tío Bidi - ... (Izzó, a partir de 1958). Y, finalmente, después de su etapa en Dózsa, Pataki, el gran estratega regresó al Izzó. Él, que después de una noche de juerga pasada en nuestra compañía en Pipacs, nos arrastró a la piscina para realizar un entrenamiento matinal. Aprendí de esos maestros; de cada uno de ellos lo mejor... (**) 

Defensant a un contrincant a la lliga hongaresa de l'any 1961. Una de 
les poques fotografies d'en Szikora en acció com a jugador.
Font: Arxiu Família Szikora. Ft. SI

La seva evolució com a waterpolista es desenvolupa plenament amb el Vasas de Budapest, a la vegada que a finals del cinquantes i als primers seixantes forma part de la selecció hongaresa de waterpolo, per bé que en una formació de menor nivell de l'absoluta, com és la que recorre els països de l'Est de manera habitual, mentre que a la de primera categoria no arriba a ser-hi convocat, segons sembla per haver mantingut alguna discrepància amb el seleccionador del moment, en Karoly Laky. 

El retall del diari Úszósport que segueix reflexa la els resultats de la primera divisió hongaresa de waterpolo de l'any 1961. Per la deducció del gols aconseguits podem concloure que el primer lloc el va ocupar el BP Spartacus amb 153 gols, seguit del Vasas Izzó amb 114, quedant tercer el Úpjesti Dózsa. Segons acrediten les dades, el segon lloc del Vasas Izzó es deu, principalment, al paper jugat per l'Imre, que amb un total de 28 gols marcats es el màxim golejador del seu equip.

Retall del periòdic Úszósport del 1 de gener del 1962, amb la relació de golejadors 
per equips i individuals de la primera divisió hongaresa de waterpolo OB.I.
Font: Hemeroteca Úzósport. Fons Yiannis Giannouris

En cinc dels sis anys que en Szikora juga amb el Vasas Izzó (1961-1966) l'equip es manté en la primera divisió, OB.I; només l'any 1964 es veuen relegats a la segona categoria OB.II, de la que resulten primers classificats, tornant a la divisió d'honor del waterpolo hongarés l'any 1965.

Retall del periòdic Úszsport de Budapest del dia 1 d'octubre de 1964 amb els equips 
participants en el campionat de la segona divisió hongaresa OB.II de l'any 
1964, guanyat per el Vasas Izzó, dirigit per el 'mag' Imre Pataki.
Font: Hemeroteca Úszósport. Fons Yiannis Giannouris

El mateix periòdic certifica la presència del Vasas Izzó, amb l'Imre Szikora integrant l'equip, en la divisió OB.I l'any 1965:

Retall del periòdic Úszósport del dia 1 de novembre del 1965, amb els equips participants a la divisió OB.I de waterpolo d'Hongria.
Font: Hemeroteca Úszósport. Fons Yiannis Giannouris

Sigui per la situació política del seu país o per altres qüestions de caire personal, l'Imre, que ja ha format la seva familia amb la seva esposa Mary i els seus fills, l'Amarilla i el Goyo, és disposa a abandonar Hongria a les acaballes de 1966.

Equip del Vasas Izzó de Budapest guanyador de la segona divisió OB.II de 
l'any 1964. Kovács, Takács, Lukász I, Bokor, Dancsa, Szikora i Fuzesi. 
Ajupits Marjai, Mohácsi, Kóróshegys, Dr Lepie i Pataki.
Font: Arxiu família Szikora. Ft. SI

Segona etapa. 'Italia, l'allenatore in una nuova patria'

Itàlia, l'entrenador en una nova pàtria

La partida d'Hongria no ha estat senzilla; la parella amb els dos fills emprenen la marxa en circumstàncies de greu dificultat i han de portar els petits amagats en passar la frontera del país que deixen enrere. Tampoc la rebuda a Italia es massa fàcil. Passen un temps en situació de retinguts en una zona per a refugiats. Finalment, però, l'any 1967 l'Imre pot començar a treballar com a ensenyant i entrenador de natació a Rovereto, una petita ciutat de poc menys de 30.000 habitants - en aquell temps - a la regió de Trento, propera a la frontera amb el que llavors era Iugoslàvia.

Paral·lelament l'equip de la 'Societá Sportiva Nervi', de la Liguria és troba amb força per a donar l'assalt al 'scudetto' italià i cerca reforços. Aconsegueix la contractació del jugador Spinola, procedent del Lazio i vol reforçar-se amb un entrenador de prestigi. Són a punt de tancar l'acord amb Ivo Kurtini, ex-entrenador del Posillipo, però els directius del seu actual club, a la ciutat de Lodi, supliquen als del Nervi:

"Si li demaneu de vindre a Nervi, i entenem que per a ell ha de ser un retorn ple de promeses, nosaltres ja podem tancar la piscina. Feu-nos aquest favor, no vingueu a buscar en Kurtini, si ho feu el waterpolo a Lodi s'ha acabat." (***)

Imatge de la histórica piscina del 'porticciolo' de Nervi, amb la que es troba l'Imre Szikora. Malauradament no fa gaire temps que ha estat anorreada per l'administració local.
Font: Facebook La Piscina di Nervi. Ft. SI

Finalment la Nervi accepta la demanda que li fan i acaba optant per la contractació d'un jove tècnic hongarés, totalment desconegut a Itàlia, que ha estat martiritzant el Comité Olímpic (CONI) i la Federació italiana de natació (FIN) amb una allau de cartes sol·licitant que li facilitin un equip per a poder entrenar a waterpolo. És tracta, clar, de l'Imre Szikora. El president de la Nervi, Amerigo Barlocco, es 'llença a la piscina' pensant que, com a poc, l'Imre ve d'Hongria i allà en saben prou de waterpolo. Per a mes seguretat demana a en Sandro Castellano - el mític periodista italià especialista en la 'pallanuoto' - que li faci un informe del desconegut tècnic. Castellano ho compleix amb pronunciaments favorables i la contractació ja és un fet. Aquest pas donarà a la Nervi quatre anys dels millors de la seva història, entre 1968 i 1972.

Sandro Castellano amb l'Imre Szikora. Des de la seva coneixença 
a Nervi estableixen una llarga i sincera relació d'amistat.
Font: Arxiu família Szikora

Assolit aquest primer somni, Szikora es posa a treballar com a 'home orquestra' de la Nervi. Se'n encarrega de tots els equips de l'entitat, a mes de fer també d'ensenyant en algunes de les classes de natació que s'hi donen. En aquests anys la Nervi guanya assíduament campionats dels grups d'edat junior, infantils i alevins, mentre que el primer equip aconsegueix fer el segon lloc a la lliga italiana darrera del campioníssim Pro Recco de la veïna Gènova, que compta amb en Pizzo i en Lavoratori, campions olímpics amb la Itàlia de Roma 1960, dirigida per en Bandy Zolyomy. Algun any la Nervi es classifica en tercer lloc, sobrepassada per el nou arribat Sori que guanya el 'Scudetto' de 1970, amb el Recco com a segon.

Equip de la Nervi de l'any 1969, amb en Szikora voltat de jugadors i directius del club
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris. Ft. SI

El 1972 - després d'un breu període de finals del 1971 entrenant al Barcelona d'Espanya - serà el darrer curs de permanència a Nervi, atès que un cop finalitzat el contracte el mes de setembre, a primers d'octubre fitxa per el mateix Club Natació Barcelona espanyol, iniciant així una nova singladura.

Equip de la Nervi del 1972. Poggi (oficial), Galassi (directiu), Cevasco, Gandolfi, 
Borgna (President), Amprimo, Barachini i Szikora (E). 
Ajupits ___, Pasini, Crovetto i Gagliardi.
Font: Waterpolo Legends d'en Y. Giannouris. Fons R. Gandolfi. Ft. G. Tedeschi

Tercera etapa. L'inici de la llegenda...

En un torneig internacional de waterpolo que té lloc a Siracusa, a mitjans de setembre de 1971, en Leopoldo Rodés, directiu del Club Natació Barcelona, tanca un acord amb l'Imre Szikora perquè es faci càrrec dels equips de waterpolo del club degà. Al diari 'El Mundo Deportivo' en Vicenç Esquiroz ho comunica amb aquests termes:

"... nos comunicó Leopoldo Rodés que el C.N. Barcelona ha contratado al hasta ahora entrenador del Nervi... Imre Szikora de nacionalidad húngara... El contrato, por el momento, es de tres meses finalizados los cuáles el C.N. Barcelona y el nuevo entrenador tendrán que ponerse de acuerdo para el contrato definitivo."

Aquest nou entrenador s'incorpora de manera immediata per a dirigir al 'Natació' Barcelona en el XL Campionat d'Espanya de Waterpolo, del 24 al 26 de setembre. Com en totes les edicions anteriors, torna a guanyar l'equip cenebista, aconseguint Szikora el seu primer èxit en la nova etapa. Arribar i moldre !...

Però es dona el cas que, acabat el termini del contracte, l'entrenador italo-hongarés marxa a Nervi per a passar les festes de Nadal amb la seva familia. La sorpresa ve quan el retorn a Barcelona no es produeix i l'Imre resta a Nervi, signant contracte amb l'equip local fins al setembre de l'any en curs; però és que no el lligava cap contracte a Barcelona, era un home lliure.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 27 de gener de 1972.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A principis de setembre del mateix any es produeix una vinguda d'en Szikora a Barcelona, per a passar les seves vacances d'estiu. Assisteix com a espectador al XLI Campionat d'Espanya a la piscina Folch i Torres on, per primer cop a la història, el Barcelona perd aquest títol front al conjunt del Club Natació Montjuïc... amb la circumstància afegida que cap dels dos equips disposa de entrenador 'oficial'.

Superat el malentès amb el Barcelona es signa, ara sí, un contracte de llarg termini entre el club degà i en Szikora. Aquesta associació no resulta massa profitosa per cap de les parts, atès que el Barcelona ha perdut alguna de les seves figures - en Joan Jané, per exemple, ha fitxat per el C.N. Barceloneta - i no guanya cap competició nacional en la durada del mateix. El contracte és interromput per mutu acord de les parts el juliol de 1974. L'Imre es troba, novament, en situació de llibertat... per poc temps.

Al C.N. Montjuïc s'ha produït la baixa del seu entrenador de natació i waterpolo, en Agustí Mestres, per un malaurat accident d'automòbil, succeït el mes de juny d'aquest mateix 1974, que el manté en un llarg període de recuperació. La directiva del club blanc-i-verd, encapçalada per en Joan Ballart, opta per la contractació d'un nou tècnic de waterpolo i aquest no és altre que l'Imre Szikora. El dimarts 26 de novembre es signa el contracte que l'ha de vincular per els propers anys al Club Natació Montjuïc, on s'hi estarà fins al setembre de l'any 1980.

Retall de 'El Mundo Deportivo del dia 27 de novembre de 1974, 
amb la noticia de l'arribada del nou tècnic del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta signatura posa en marxa el que hem anomenat com la 'Dècada daurada (1976-1986)' del waterpolo del 'set del paralelu'. La primera part d'aquesta dècada veu com l'equip blanc-i-verd dirigit per l'Imre Szikora assoleix de manera consecutiva quatre Lligues Nacionals-Campionats d'Espanya entre els anys 76-79, a mes de conquerir el segon lloc a Lliga de Campions de la LEN l'any 1978, essent el primer cop que ho aconsegueix un club català o espanyol.

Imatge presa a la piscina de Folch i Torres poc desprès de signar per el Montjuïc, publicada al butlletí del club n. 299 de gener del 1975.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

En la seva línia de preservar feroçment la seva independència, l'Imre complirà el seu contracte amb algun interval d'absència. Així, per exemple, tot just dos anys desprès, el novembre de 1976, ha de tornar a Itàlia - un cop guanyada la primera de les quatre lligues - per tal de complir noves funcions encarregades per el CONI com a ajudant del seleccionador del 'setebello' nacional, Gianni Lonzi. En aquest interval, que serà breu, en Joan Sans cobreix la seva falta fent d'entrenador-jugador i conquerint el màxim títol espanyol de 1977, abans del retorn del mateix Szikora.

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc campió d'Espanya de waterpolo de l'any 
1976. Szikora (E), Puigdevall, Bertrán, Alonso, Sans, C. Martínez, Franch. Ajupits Vendrell, Fité, Villarrubia, J.A, Martínez, López, Gasch i Villà.
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Sierra Puerto. Ft. Montejano

El lligam establert entre els jugadors catalans i el tècnic italo-hongarès es tan fort i indestructible com el que en Szikora havia conegut amb el seu entrenador al Vasas-Izzó, Imre Pataki. Fonamentat en la proximitat i companyonia que li permet de participar en les celebracions del 'cinquè temps' dels seus jugadors com el millor dels amics; però sempre disposat al minut següent per a posar-se el barret d'entrenador i ser el mes dur i exigent dels tècnics. Aquesta particularitat ha permès una continuïtat en la relació d'amistat sostinguda al llarg del temps, fins al seu final d'aquest passat mes d'octubre. El mateix Szikora ha reconegut sovint aquesta especial relació amb els seus deixebles-amics catalans:

No olvidaré en mi vida a este club, donde la lucha por el deporte empieza por sus dirigentes que dan un elocuente ejemplo a sus deportistas. Confio en establecer una comunicación con el Montjuïc, donde dejo a tantos buenos amigos. Nunca les faltará mi consejo si me lo solicitan. Creo que el club tiene un espléndido porvenir por delante cuando disponga de la totalidad de sus instalaciones en la Ciudad Deportiva, que permitirá una mayor intensidad en su preparación, tanto en natación como en waterpolo...

Si pudiera volvería atrás. Estoy conmovido por la calidad humana y de ejemplares deportistas de mis jugadores. En estos días no he podido decirles nada sobre mi marcha... Hay que comprender, también, que no puedo sacrificar por más tiempo a mi esposa e hijos, que siguen residiendo en Nervi... pero estoy entre la espada y la pared precisamente porqué valoro en mucho la amistad.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 10 de setembre de 1980,
anunciant els canvis en el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta perenne relació ha estat confirmada amb les freqüents trobades i visites d'anada i tornada Barcelona-Nervi-Barcelona sempre que a una i a l'altre part els hi ha estat possible. Sigui a través de les  competicions internacionals de waterpolo o de les anades i vingudes específicament muntades per a la retrobada, com ara els anys 2010 o 2013, darrerament. (****)

Trobada general al restaurant Key, del C.N. Montjuïc de l'any 2013.
Font: Arxiu JCE. Fons Enric Bertrán. Ft. SI

El retorn a casa. La llegenda continua...

La tornada a la seva llar italiana no es deu només a la necessitat de trobar-se prop de la familia. L'Imre ha signat contracte amb l'històric equip genovès del Pro Recco (1913). on s'hi estarà entre 1980 i 1984, aconseguint tres 'scudettos', dues Copes d'Itàlia i la Lliga de Campions europea de l'any 1983, la segona que aconsegueix l'equip de la Liguria.

L'Imre Szikora alça el trofeu de la Lliga de Campions europea de 1983, voltat dels jugadors del seu equip, entre d'ells el capità Alberto Alberani, amb bigoti.
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris. Ft. Razeto

Aquest seguit de triomfs en un waterpolo d'alta densitat, com és l'italià, reafirmen la llegenda del Szikora entrenador com a referent mundial en aquest àmbit.

Amb l'equip del Pro Recoo l'any 1984. A la seva esquerra hi ha el mític Eraldo Pizzo, 
campió olímpic a Roma (1960), en funcions de directiu de l'entitat genovesa.
Font: Waterpolo Legends, d'en Yiannis Giannouris

L'Imre, anys a venir desprès de la seva etapa al Recco, segueix vinculat al waterpolo mitjançant l'entrenament d'equips de màsters, per els quals organitza competicions, a mes de participar en algunes de les oficials. Així guanya dos campionats mundials de l'especialitat, algun d'ells amb equips mixtos d'italians i hongaresos.

Els darrers anys abans de la seva partida no han estat lliures de les malalties que l'edat ens té preparades. Conten els que ho saben, però, que el seu ànim ha estat sempre coratjós i que s'ha mantingut com sempre amic dels seus amics i proper a les seves tres passions: la família, l'amistat i el waterpolo... 

Josep Castellví

(*) Lóránt Somóczi (Budapest, 1914-1982) és una autèntica institució en el waterpolo hongarès. Estudiant a l'institut Árpád d'Óbuda practica la natació i el waterpolo a la piscina del Császár i hi queda enganxat per sempre mes. Llicenciat en dret, va jugar sempre en els equips del MAFC, on va passar a ser-ne entrenador. Per un curt període també va entrenar a Honved SE de Budapest. Com a pedagog del waterpolo va donar classes a la Facultat d'Educació Física de la seva ciutat. Moltes generacions d'entrenadors del país s'han format a les seves classes i llegint el seu llibre 'El joc del waterpolo'.

(**) 'Imre raconta', que podríem traduïr com a 'Ens explica l'Imre', és un text esrit per ell mateix, del qual n'hem pogut conèixer algún fragment aportat per la família. El Pipacs és el restaurant i sala de festes del 'Budapest Airport Hotel Stáció' situat a Pest. Aprofitem per agraïr la col·laboració rebuda per part dels fills de l'Imre Szikora i de l'expert sostenidor del 'Waterpolo Legends', en Yiannis Giannouris; sense l'aportació dels quals aquesta entrada no hauria estat possible.

(***) Aquest fragment i alguna altra aportació són contingudes en el llibre 'Che Nervi !', escrit per na Monica Brozzane i publicat per SAGEP l'any 2017, en el qual es recull una part de la història de la 'Societá Sportiva Nervi'.

(****) Al bloc d'en Manel Silvestre 'El Cuervo Waterpolo' hi podeu trobar una amplia informació sobre el waterpolo espanyol i mundial en general, a mes de força informació específica sobre la relació de l'Imre amb els seus deixebles-amics del Montjuïc: http://elcuervowaterpolo.blogspot.com/.

Carnet de Sòcia. Nuria Llonc Sabater. La subtilesa de l'estil...

Els inicis. Cursets i primers entrenaments

Els autors d'aquest 'Carnet de Sòcia' ens adreçem, en aquesta tarda d'una avançada primavera del 2022, al domicili de na Nuria Llonc Sabater. Ambdós la vam conèixer essent encara uns infants, quan tot prenent el berenar a les grades de 'la piscina d'en Ramos', ens disposàvem a aprendre dels que ja eren uns experts nedadors i nedadores del Montjuïc que s'entrenaven a les ordres d'en Albert Medina. Allà, nedant de veritat, hi trobàvem les Llonc, Ramos, Carme Medina, Llorca, Cuesta... i entre els nois els Molinero, Carles Medina, Abadias, Alonso, Escolies, Bonet i tants d'altres. 

Vaig néixer a Barcelona, el dia 25 de març de 1943, en el sí d'una família formada per el matrimoni d’en Lluís Llonc i na Carme Sabater. Van tenir quatre fills, el meu germà gran, en Lluís, nascut el 1941; jo, que n'era la segona; la meva germana Conxita, tres anys mes petita que jo; i en Josep Maria, nascut el 1952.

Em vaig iniciar a la natació ja de gran, l'any 1957; però no vaig aprendre a nedar amb el meu pare, que ell sí que nedava i era del Club Natació Barcelona. Va passar que un dia vam tenir un susto... mes ben dit, el va tenir ell perquè jo em devia enfonsar i llavors és quan va decidir que féssim els cursets del Montjuïc; que no se ben bé perquè em va apuntar al Club Natació Montjuïc, suposo que era perquè vivíem al carrer Tamarit i ens quedava mes a prop... em va apuntar als catorze en un curset dels d'estiu del club i em sembla que en vaig fer dos o potser només un... no me'n recordo bé. Ens va apuntar amb la Conxita i el Josep Maria, que té nou anys menys que jo i me'n havia de cuidar... però que me'l deixava sempre a la piscina. Quan arribava a casa ja havia trucat el Ramos "Carme, que la teva filla s'ha tornat a deixar el Josep Maria !...". I, és clar, al Josep Maria no li va agradar mai la natació !.  

Les primeres dades que constaten les pases inicials de la Nuria al Montjuïc fan referència al 'XI Curset Municipal de Natació Escolar'del 1958, en qual va estar inscrita com a alumne del col·legi 'Academia Mentor'. En el que aquells anys venía a ser la 'pedrera' del club va coincidir amb la Mercé Arquer, la Ester Vila, l'Esperança Mallofré i la nedadora mes petita que va ser la germana de la Julita Cuesta, la Mª Isabel Cuesta, que amb quatre anys i mig va optar a ser la nedadora de menys edat d'aquella any a tota Espanya. Entre els nois es formaren en aquell curset en Lluís Pelegrín, en Carles Sánchez o un Ponç Puigdevall de prop de cinc anys que debutava. A la final d'aquest aprenentatge, que durava tres mesos, la Nuria Llonc va nedar, amb les seves companyes, els 50 metres de cada estil, guanyant les sèries de crol - 44"1 - i d'esquena i arribant segona en la braça...                                                       

Als cursets vaig conèixer al senyor Boronat, però jo de seguida vaig passar amb el senyor Carmona No sé si coneixeu el Vicenç Carmona que ens portava a la part fonda de la piscina de Montjuïc i ens la feia travessar per l'amplada dels 18 metres: ara d'aquesta manera, ara d'aquesta altra; que a mi m'encantava, i al final fèiem els 50 metres de llarg. Jo ho nedava tot, menys papallona... clar, la papallona em costava més i no vaig acabar mai de fer la patada de delfin, que la fèiem amb peu de braça perquè allò que en diuen delfin encara no era lo que es feia més majoritari. 

El cas és que quan va acabar el curset em van donar el carnet del club i em van dir si volia entrenar i com que a mi m'agradava la natació vaig dir que sí. Llavors vaig anar allà a la Ronda per començar els entrenaments i jo m'ofegava perquè posar-me allà amb les nedadores i els nedadors del Janos (Gergely), és clar amb tots els nedadors grans… no és que m’exigissin més a mi però al principi m'ho vaig passar molt malament perquè em semblava que m'enfonsava, però va durar poc perquè ja de seguida vaig anar millorant. Mes endavant van venir els campionats de l'any 1959 i ja vaig començar a competir i ben aviat em va anar mes bé. I també passava que en aquella piscina  (de la Ronda) no podies practicar massa perquè jo tocava a terra !... encara que a l'estiu sí que s'entrenava millor, que pujàvem a entrenar a Montjuïc, això sí... La veritat és que la primera temporada del 59 ja vaig anar a totes les competicions, potser va ser què en aquell temps era molt fàcil perquè no hi havia quasi ningú. En aquella època era més fàcil arribar a la gran competició; ara segur que em seria molt més difícil 

Una vida esportiva curta, entre menisc i menisc...

Sería mes o menys fàcil, segons ella explica, però el cert es que la Nuria Llonc ja debuta a les competicions mes importants del país, assolint sovint posicions d'honor i aconseguint ser seleccionada per representar a Catalunya als Campionats d'Espanya d'estiu i a d'altres encontres entre federacions territorials; així com per a representar Espanya en el seu primer encontre internacional a Portugal. Cap a finals de l'any 1959 s'esdevé la primera contrarietat greu per a la nova nedadora... 

Retall de 'El Noticiero Universal' del 30 de juliol de 1959, amb l'anunci
dels rècords de Catalunya batuts per l'equip femení del Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

En una de les competicions, que vaig fer primera, la Carme Ramos anava demanant "tres cronos, tres cronos...", segurament perquè pensava que podria fer un récord de Catalunya, com així va ser finalment. Vaig poder assolir un rècord absolut en piscina de 50 metres, encara que que no em va durar gaire temps. En general vaig tenir unes classificacions molt bones, a mes d'anar amb l'equip de la selecció catalana als Campionats d'Espanya d'estiu, que es van fer a Vitòria. Aquell mateix any ja vaig anar a un encontre internacional Espanya-Portugal, que crec que es va fer a Aveiro, el mes d'agost. Abans vam passar pel País Basc perquè havíem de nedar em sembla que un encontre que en deien Península-Canàries, que va tenir lloc a Sant Sebastià i on vam guanyar les de la selecció catalana...

Recordo que els campionats d'hivern es van començar a nedar mes tard que els d'estiu, perquè la gent no tenia piscines cobertes per entrenar. Nosaltres encara, que anàvem al Barcelona; que no se qui va ser va fer un acord per anar a entrenar a primera hora del matí... però només erem uns pocs, cinc o sis... i desprès cap a classe i al migdia ens trobàvem amb els altres de l'equip a la piscina de la Ronda per un segon entrenament.

A mes de les curses de natació, vaig fer algunes travessies, com les del Port de Barcelona i la de Banyoles, i alguna vegada també la del Passeig Marítim. A la de Banyoles ens va passar una anècdota: ens van portar a la sortida amb remolcs de tractors... era un dia que plovia molt i anàvem amb camions o remolcs de tractors, a la baca, però descoberts. Quan vam arribar al lloc primers saltaven les noies i uns minuts després els nois; però els nois com que plovia tant es van aixoplugar sota d’una bandera espanyola, que la van despenjar a la brava, i hi havia el Llorenç del Barceloneta que era altíssim i sobresortia de l'aixopluc... i amb la mala pata que els van fer una foto i allà no va passar res, però en arribar a Barcelona, com que la foto havia estat publicada a la premsa, es veu que els van cridar de comissaria... i els directius del club, amb l'Esquiroz, van tenir feina per que no anés la cosa a 'mayores'... 

Cap a final d'aquest any em va començar a fer mal el genoll i aleshores vaig anar d'un metge a l'altre... amunt i avall fins que al final em van operar del menisc dret.

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1959, amb
l'entrevista feta a rel de la seva primera operació de menisc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Em van operar el doctor Navés i el doctor Cabanes, que d'això sí que me'n recordo bé. Eren els metges de la mútua esportiva i les operacions per extirpar el menisc no eren molt freqüents en la natació. Jo encara no sé lo que em van fer perquè fins avui em segueix fent mal el genoll, que no devia quedar prou arreglada perquè tota la vida m'ha fet mal el genoll dret que encara no el puc doblegar del tot.

El resum del 1959 es, llevat de l'operació de menisc, molt satisfactori per a la Nuria Llonc. Ha debutat a l'alta competició femenina catalana i espanyola amb marques de prestigi que li han permès, sovint, assolir primeres posicions. Així en el rànquing català dels 200 m. braça de 1959, publicat per en Vicenç Esquiroz 'El Mundo Deportivo' el dia 1 d'abril de 1960, apareix en tercera posició amb un temps de 3'17"3. En el seu comentari l'Esquiroz informa que: "La Revelación de la temporada fué, sin lugar a dudas, Nuria Llonch, la nadadora forjada en los cursillos municipales de natación del C.N. Montjuich y que vió truncada su carrera a causa de una lesión en la rodilla... de la que se halla felizmente recuperada...". La recuperació, però, no va ser tan ràpida com presumia el periodista-president.

La veritat és que jo no me'n recordo de moltes coses, perquè a mi guanyar m'agradava i em posava nerviosa i això; però estava més per altres coses amb la meva gent i els meus amics. Hi havia un molt bon equip, amb la Carmen Ramos que nedava molt bé o la Carme Medina que amb onze anys ja feia 1'11" d'infantil als 100 m. lliures; i el Molinero, que tenia un cos molt alt i fet ja quan era petit, o el Carles Medina amb la braça dels nois, i l'Abadias que molts anys va ser campió dels 1500 i d'altres distàncies de crol.... era un equip molt complet, amb tantes i tants que ara no em venen al cap, que venien de l'època del Janos però que aquests anys els va seguir millorant el Medina. 

El que sí que recordo d'aquells anys que vaig nedar, entre el 59 i el 62 o 63, és que hi havia un ambient molt maco, de manera que jo sempre he cregut que són uns dels anys més feliços de la meva vida. Bé, ara vista tota la meva vida no sabia si va ser tant així; però sí que van ser uns anys meravellosos. Estàvem junts després dels entrenaments, gaudíem de 'la piscina del Ramos' i quan hi havia festes  o revetlles ens ajuntàvem per celebrar-ho i ballar... i per cap d'any també ho celebràvem. Que a més a més és quan el meu pare em donava permís per sortir aquests dies més especials, perquè normalment al vespre no ens deixava sortir. 

I els dissabtes i diumenges també anàvem a la piscina de Montjuïc, encara que no hi hagués entrenament, que ens trobàvem tots plegats i era mes aviat per jugar, prendre el sol, passar l'estona i mirar de trobar-nos bé amb tota la colla Total que van ser uns anys que jo m'ho vaig passar molt bé, encara que va ser poc temps... només tres anys o una mica més. Resumint, què vam fer una colla, la nostra colla.

L'equip de natació del Club Natació Montjuïc seguia progressant, acostant-se cada vegada mes al Barcelona, degà de la natació catalana i espanyola. Als Campionats Generals de Catalunya de 1960 l'equip del club s'apropà a la primera posició conjunta per equips, lloc que des de el primer campionat de l'any 1918 havia estat reservat sempre per el Club Natació Barcelona. El Montjuïc arriba als 107 punts en la puntuació femenina, a només vint-i-cinc punts del Barcelona i molt distant del tercer equip classificat, el Sabadell amb quaranta punts. A la vegada la Nuria Llonc es recupera progressivament de l'operació de menisc i participa en les competicions habituals, essent seleccionada per a participar en les preses de temps preolímpiques que es realitzen a Barcelona, registrant unes bones marques, encara que lluny de la possibilitat formar part de l'equip que ha d'anar a Roma. Al Trofeu Barcelona d'aquell 1960 estableix un rècord absolut de Catalunya nedant la braça en els 4x100 m. estils en piscina de 50 metres, amb les seves companyes Boira , Ramos i Medina - esquena, papallona i crol, respectivament -, amb un temps de 5'38"1.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del 7 d'agost de 1960, 
amb el subcampionat assolit per el Club Natació Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1961 anem amb la selecció catalana als campionats de Sevilla i també quedo segona perquè ja hi anem amb la Castañer, la nedadora infantil del Sabadell que és la que queda campiona amb marques a les que jo ja no hi arribo (*), clar, però jo puc seguir guanyant a les de Canàries o de Madrid. A mes, a  Sevilla ens ho vam passar molt bé, de veritat...

També recordo haver anat a fora amb el club quan vam anar a Bèlgica, a Anvers, a algun torneig que es feia en aquesta ciutat i és possible que també aprofitéssim per a nedar en algun lloc de França que ara no recordo. Això i les sortides amb la selecció cap a Portugal, mes un encontre a Sant Sebastià i un altre a Madrid és tot lo que he sortit a fora de Catalunya per la natació, a mes de l'anada a Vitòria per el Campionat d'Espanya de 1959. 

Selecció Catalana guanyadora dels Campionats d'Espanya d'estiu a Sevilla l'any 1961.
1ª fila: ___, Jaume Solé, Albert Medina, Francesc Castillo, Jan Freese, 
Carme Ponsati, Miquel Herrero, Juan Antonio Sierra i ___.
2ª fila: Kees Oudigest, Paquita Esteban, Nuria Llonc, Rufina Servalls, Xavier Oliver, Maria Teresa Viñals, Jaume Torralba, Isabel Piñón, Wiltrud Knopf, Ribera i ___.
3ª fila: Miquel Torres, Cristóbal Seguí, Lidia Camprubí, Carmen Medina, Carme 
Ramos, Pere Pradas, Xavier Rotllant i Jordi Flaqué.
4ª fila: Isabel Castañé, Ana Santamaria, Paquito Martínez, Juan Antonio Molinero, Joaquim Pujol, Josep Claret, José Antonio Abadias, Joan Fortuny i Leopoldo Rodés.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

Carme Medina i Nuria Llonc, del Montjuïc, amb Paquita Esteban, 
del Barcelona als Cts. d'Espanya de Sevilla, 1961.
Font: Arxiu JCE. Fons Albert i Carme Medina. Ft. SI

Amb això dels viatges a mi em passava que sempre perdia la maleta, em deien "mira, una altre vegada la Nuri ha tornat a perdre la maleta...". Unes dues vegades me les va perdre Iberia, que això no és culpa meva, però altres vegades sí que em va passar. En el primer viatge abans d'anar a Portugal que vam passar per Sant Sebastià ens van allotjar en una pensió una mica cutre, d'aquelles de poca categoria. El cas es que la delegada ens diu que baixem tots les maletes a recepció perquè el dia després havíem de marxar a primera hora i d'aquella manera ja les teníem preparades; i jo, despistada com sóc, també la poso i la deixo la primera, quasi tocant al carrer i, clar, me la van pendre. El cas és que anàvem a Portugal, o sigui que jo no tenia roba per canviar-me la resta de dies i no sé si a l'Esquiroz o algún altre es va encarregar de que anéssim a comprar la roba justa per acabar el viatge. Des de llavors em va quedar l'estigma de que la Nuri perdia les maletes, però en realitat va ser Iberia...

Anècdotes a part, el cas és que l'estiu de 1961 ha quedat marcat amb lletres d'or als anals del Club Natació Montjuïc i als de la natació catalana i espanyola. Els dies 9 i 10 de setembre es celebren a la piscina de Montjuïc els Campionats Generals de Catalunya en la seva trenta-quatrena edició. Per primera vegada a la història d'aquesta competició l'equip guanyador en la categoria femenina no és el del Club Natació Barcelona; corresponent aquest honor de superar-les al Club Natació Montjuïc, amb la Nuria Llonc com una de les seves mes destacades nedadores, que es proclama subcampiona de Catalunya en els 200 m. braça i en els 100 m. esquena, amb uns temps de 3'13"3 i 1'24"9, respectivament.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 11 de setembre de 1961, comunicant
la fita històrica aconseguida per l'equip femení del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Clar que me'n recordo d'aquest estiu del 1961 en que guanyem al Barcelona per primer cop a la història. Van ser unes jornades molt emocionants, perquè la victòria nostre la vam conseguir amb tant sols un punt de diferència... recordo com el Medina i el Ballart (que n'era el delegat esportiu) feien els comptes, prova per prova, de com havien d'anar les puntuacions. De fet semblava que els que havien de fer aquesta primera victòria sobre el Barcelona haurien d'haver estat els nois, però finalment ens vam avançar l'equip femení que, com ja us he dit abans, era un molt bon equip...

Equip del Club Natació Montjuïc, campiones de Catalunya femenines de l'any 1961.
Medina (E), Ballart (D), Ana Pedrisas, Esperança Mallofré, Carme Ramos, Julia 
Cuesta, Angels Camps, Carme Llorca, Carme medina, Nuria Llonc, i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

També recordo que l'últim any o any i mig que competeixo jo ja treballava al banc, que era el mateix Banesto on treballava el meu pare; un que hi havia a la Gran Via, amb unes reixes així d'altes que semblava un camp de concentració… i clar era l'últim 'mono' i quan havia d'anar a algun campionat fora de Barcelona havia de demanar permís i allò era complicat perquè treballar i haver de marxar o de demanar permisos en ple període de vacances dels companys mes antics no era fàcil. Aquest factor també va ajudar a que no pogués entrenar massa seguit ni massa bé i, per tant, haver d'anar baixant a poc a poc les marques i el rendiment. Això va ser cap al 1962 o principis del 63. 

I és que a mi això de treballar no m'acabava de convèncer. Comparant-ho amb la llibertat d’estar a l'aire lliure, a 'la piscina del Ramos', entrenant i passant l'estona amb la colla, haver-te de tancar en una oficina era un mal plan… que jo mirava els arbres de la piscina i em deia “ara ja no us tornaré a veure...”, que per a mi quan arribava al banc em semblava que em tancaven en una presó.

Com us deia abans, una de les distraccions d'aquells anys era la de fer alguna de les travessies de l'estiu mes conegudes, com ara el Port de Barcelona, el Passeig Marítim o la de Banyoles, que sempre queia a finals de temporada i durant molt anys era com una mena de 'romeria' que ens traslladàvem amb molts dels pares i ens hi estàvem dos dies, dormint la nit a Banyoles. Generalment passàvem el dia d'anada a Girona, per la Devesa tot jugant i divertint-nos amb tot el grup.

A la travessia de Banyoles de l'any 1962, amb una bona colla. Hem
ressaltat la Nuria amb un cercle. Darrera seu s'hi entreveu la 
senyora Ramona, la mare de la Carme Ramos.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

De fet la Nuria va participar tres anys seguits a la Travessia del Port de Barcelona, entre 1959 i 1961. Cal recordar que aquells anys el Montjuïc feia servir aquest esdeveniment, organitzat per el Club Natació Atlètic, com una mostra del seu potencial humà guanyant fins a divuit anys consecutius el Trofeu Gil i Arnau, que corresponia al club que classificava mes nedadors de totes les categories. La fita mes important per a la Nuri en aquesta travessia va ser l'aconseguida l'any 1960, en quedar segona classificada femenina, nedant els quasi quatre quilometres enterament en esquena. El periodista de 'El Noticiero Universal', en Jaume Cruells, ho assenyala així en la seva crònica:

"Lidia Camprubí, del Manresa, y Matilde Cuesta, del Barcelona, se situaron en cabeza desde el primer momento... mientras Nuria Llonch, del Montjuich, en un estupendo estilo de espalda, pero desviándose de una manera muy perjudicial para su clasificación, se situaba en tercer lugar... aun que esta última, rectificada de dirección, pudo alcanzar un meritorio segundo lugar y (el) once de la general, contando a los nadadores."

Jo plego l'any de la nevada (1962) o poc després, que ja festejava. Vaig seguir sent sòcia molts anys. Ens vam casar amb en Jaume Ribera, nedador i waterpolista del Barcelona, amb qui he tingut sis fills. Per coses de la vida ens vam haver de separar i vaig posar-me a treballar en diferents ocupacions. Una de les feines que he desenvolupat ha estat la de monitora de natació, que ho he fet durant molts anys. He treballat al Montjuïc, en part a Folch i Torres però sobretot a la Zona Esportiva, que m'hi vaig estar uns quants anys quan era entrenador en Miquel Torres. El president devia ser el Ballart, encara que també hi havia el Bonet que s'encarregava d'alguna cosa dels cursets. Com que jo també treballava a Via Laietana, al col·legi d'Enginyers, sovint quan sortia havia d'anar a Folch i Torres amb un fart de córrer...

A part del treball al Montjuïc, també vaig fer d'ensenyant de natació a molts altres llocs, com el col·legi de L'Estonac, l'Hotel Princesa Sofia, i uns anys d'estiu a una piscina d'Isona, on m'ajudaven algunes de les meves filles, perquè m'estava des de les nous del matí fins a darrera hora del vespre donant classe a mig poble, agrupats per els diferents segments d'edat... de fet m'ho vaig passar molt bé amb aquesta feina, que complementava amb d'altres com la del col·legi d'Enginyers...

Efectivament, la carrera de la Nuria, com la de moltes altres noies d'aquells anys, va ser extremadament curta, entre 1959 i 1962. L'any de la seva retirada encara va ser a temps de fer les seves millors marques, amb 1'31" en els 100 m. braça i 3'11" en els 200. Com passava llavors, es va posar a treballar i a mes ja festejava amb el que seria el pare dels seus fills. Aquesta dona menuda i fibrosa, d'estil subtil i fantàstic lliscament, posseïdora d'un somriure perenne, va tancar la seva carrera esportiva al Club Natació Montjuïc amb un nou ensurt dels seus genolls, ara de l'esquerra, de manera que tancant aquest cercle competitiu s'havia de sotmetre a una nova intervenció de menisc, tal com ho recull la premsa de l'època.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, amb la noticia
de la nova operació de menisc de la Nuria Llonc.
Font: Biblioteca virtual de prensa històrica (PH).

El cert és que la segona operació no va arribar mai, i la Nuria Llonc va optar, en canvi, per posar fi a la seva carrera esportiva tot centrant els seus interessos en àmbits de la progressió personal i professional.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) L'any 1959 el Club Natació Sabadell, fundat el 1916, inaugura la seva piscina coberta pocs mesos desprès de contractar com a entrenador de natació a l'holandès Kees Oudigest. La conjunció d'ambdós fets va propulsar la ciutat del Vallès com a la incipient capital de la natació catalana per a la dècada dels seixantes i part dels setantes. La Isabel Castañer, campiona i rècord d'Espanya en l'estil braça, va formar part d'aquesta embranzida, comportant que des de la seva irrupció la Nuria Llonc quedés habitualment com a subcampiona de Catalunya i/o d'Espanya en les proves de braça.

(**) Atesa la habitual manca de documentació de les fotos històriques dels esports del país, i concretament dels esports aquàtics, ens cal sovint recorrer a contemporanis de la seva realització per tal d'identificar, quan és possible, els llocs, les persones i els autors. En aquests dos casos ens han ajudat en Juan Antonio Sierra per la foto de la selecció catalana de Sevilla 1961, atenent a la seva doble condició de delegat de la FCN d'aquells anys i de memòria viva de la història de la natació en la seva dedicació posterior. La segona fotografia ha comptat per a la seva documentació amb el matrimoni de la Laura Palau i en Albert Medina, implicats directament en els fets. Per cert, es dona el cas que la Laura hauria d'haver estat en la fotografia de l'equip, atès que va nedar la prova dels 400 m. lliures.