Butlletí. Deu anys, un Aniversari rodó...

En dates senyalades, com aquesta del X Aniversari del club, el butlletí solia empescar-se-les per a fer un número especial dedicat a la commemoració.

No va fallar tampoc aquesta vegada i al número 53, de gener de 1954, ja anunciava en la seva portada l'efemèride que s'esdevenia aquell any. El butlletí especial dedicat al X Aniversari, però,  va ser el n. 56, del mes d'abril, composat per fins a 48 pàgines, en comptes de les 12 habituals. Tenia una doble caràtula: la primera exterior i mes treballada a tot color i la interior amb el format habitual per aquells anys.

Portades corresponents als mes de gener i abril de 1954, respectivament,
commemoratives del X Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font. Arxiu JCE

La portada interior reproduïa la vista de la futura piscina de la plaça de la Reina Amàlia segons l'avantprojecte elaborat l'any de 1951, que ocupava el solar on posteriorment es construiria l'institut Milà i Fontanals, tocant a la Ronda de Sant Pau. L'editorial era la transcripció exacte de l'aparegut en el primer butlletí del club, de novembre de 1946 amb el titol de '¡ Adelante con el C.N. Montjuïc !'. Hi seguia la salutació d'en Joan Boronat Carner com a president de l'entitat i una mica mes endavant una entrevista amb qui ja ocupava el número 1 dels socis, en Vicenç Esquiroz Soliva. De fet entre aquestes dues personalitats, tant diverses, es va repartir el lideratge de l'entitat durant els seus primers vint anys de vida. Es reproduïa, també, l'anomenat 'Cuadro de Honor' amb el seu President Honorari i els Socis d'Honor:

Reproducció de la pàgina 2 del butlleti n. 36 d'abril de 1954
Font: Arxiu JCE

Més endavant s'afegiria un President de Mèrit, en Enric Llaudet Ponsa que va arribar a ser president del F.C. Barcelona; a la vegada que el llistat de Socis d'Honor s'aniria engrandint amb diferents dirigents i esportistes. També podem observar l'ampliació del concepte de 'Socis Fundadors', que passen de ser els catorze considerats comunament com a tals a l'ampliació que representa anomenar com a fundadors a tots els integrants de la Junta Consultiva, en aquell moment constituïda amb els vint-i-cinc primers socis (*).

Gran part de les pàgines d'aquest número especial es dedicaven a fer un repàs de les diferents seccions del club i de les seves fites en aquests primers deu anys de vida. Com a mostra representativa reproduïm les dedicades al rugbi i a l'atletisme, atenent al fet que en aquest bloc en parlem menys del que voldríem:

Reproducció de les pàgines 10-11 i 32-33 dedicades respectivament al rugbi 
i a l'atletisme del club en el butlletí del X Aniversari de l'entitat
Font: Arxiu JCE

Com es habitual en aquestes celebracions es programaren diferents activitats de cadascun dels esports practicats en el club. En aquest mateix número d'abril es dona compta de les previstes per el mes en curs, tant en natació com en rugbi. Aquest darrer organitza per primera vegada un encontre internacional per el dilluns de pasqua, dia 19 d'abril, amb la participació d'un club del sud de França, el 'Saint Gironnais', fundat l'any de 1908 a la ciutat de Saint-Girons. Aquest primer contacte del rugbi del Montjuïc, entrenat llavors per en Garreta, amb un rugbi tan desenvolupat com el francès es salda amb la consegüent derrota 'dolça'...

Avis dels actes del X Aniversari a celebrar en el mes d'abril
Font: Arxiu JCE

També la natació va organitzar una important prova interclubs en convocar el 'Criterium X Aniversari del C.N. Montjuïc', que es va diputar el dimarts 29 de juny a la piscina de Montjuïc, consistint en curses sobre 100 m. lliures dividides en categoria infantil i absoluta, tant per als nois com per a les noies. Hi participaren deu clubs i el Montjuïc obtingué el cinquè lloc en la classificació final.

Per a poder ajudar en les despeses extraordinàries d'aquesta commemoració, tal com ho va acordar l'Assemblea General de socis del 28 de novembre de 1953, s'estableix per primera vegada una quota mensual extra a pagar per tots els associats de l'entitat blanc-i-verda. Serà el precedent de la tretzena quota que al llarg de molts anys es cobrarà per a la celebració en el període estiuenc del que vindrà a ser conegut com a 'Dia del Club'.

En el número següent del butlletí s'hi encabeix un article d'en Gerard Carmany, en aquell moment entrenador de l'equip de natació sincronitzada del club, que ve a resumir prou bé alguns dels sentiments que tingueren en aquesta celebració els pioners del Club Natació Montjuïc:

"Dificil será para todos olvidar los primeros años, las reuniones matinales en Montjuich; los entrenamientos diarios; las primeras salidas a los campeonatos; el primer partido de polo; ... la primera competición que nadamos con el nombre del C.N. Montjuich detrás del nuestro; el primer carnet que tuvimos; la primera copa ganada para nuestro club. Casi ya no tenemos el mismo entusiasmo de entonces, las mismas ansias de lucha, pero estos recuerdos no se borran fácilmente..."

Memòries del Montjuïc

(*) Es interessant de veure el succeït en el cas d'en Martí Planas Ferrer, que es desplaça del número 1 de soci 'ordinari' que venia ocupant des de la fundació del club l'any 1944, a inaugurar un simbòlic n.1 dels socis d'honor. Amb aquesta operació la resta dels fundadors corren un lloc, passant a la posició de primer soci del club en Vicenç Esquiroz Soliva; situació que, amb tot mereixement, mantindrà tot al llarg de la seva vida.

Sprints. Una junta directiva sota investigació ?...

A rel del procés que hem vist en l'entrada dedicada a 'El 'Chipirón' i la tercera fundació...' tota la junta directiva del Club Natació Montjuïc del moment - a finals de l'any de 1949 - va passar per un procés d'investigació a càrrec del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organisme pertanyent al partit únic de la FET i de las JONS. En aquest 'Sprints' hi farem una ullada més detinguda.

L'esport sota control polític

Com hem vist en altres parts d'aquest bloc, la victòria dels alçats contra la II República Espanyola va donar pas a l'estructura de la 'Nueva España' que posava el conjunt de la societat espanyola sota el control del nou estat totalitari. L'esport, es clar, no se'n va escapar pas. Ans al contrari, va ser un dels aspectes en que els nous dirigents van voler mostrar la solidesa del nou règim. Cal recordar que el COE havia estat integrat a la 'Delegación Nacional de Deportes', depenent de la 'Secretaria General del Movimiento', quin màxim responsable era un component més del consell de ministres. Va ser així encara que aquest estricte control polític anés en contra del mateix COI, tal com senyala l'historiador Carles Santacana Torres quan escriu que:

"No es necesario señalar que esta composición contravenia toda la reglamentación propia del COI, que recogia que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales no podian integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debian mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)

No va ser fins a l'arribada al càrrec de delegat nacional d'esports d'en José Antonio Elola-Olaso, l'any 1956, que aquesta estructuració va iniciar un lent procés de relaxació.

En aquest context es en el que el Montjuïc, per tal de poder fer el trasllat del local del carrer de l'Exposició al nou estatge social del 'Chipirón', es veu obligat a realitzar un seguit de tràmits que no s'havien acomplert en els anys inicials de l'entitat; i més específicament el de la seva inscripció al registre d'associacions del govern civil de Barcelona.

Els detalls de la investigació

D'entre aquestes diligències que cal fer el govern civil encarrega una investigació 'política' dels components de la junta directiva del Montjuïc. El cap del servei encarregat de la comesa es en José Muñoz que, per aquelles coincidències que es donen, es el mateix militant de la falange que ja vam trobar inscrivint el Club Natació Montjuïc a la FCN, actuant com a 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', la seva destinació anterior. 

La llista dels investigats es correspon amb la junta que el mateix club ha declarat com a vigent el mes de desembre de 1949, quan es fan aquests tràmits:

A l'esquerra, ofici d'en José Muñoz acompanyant la remesa dels informes al governador civil.
A la dreta, composició de la junta directiva del Montjuïc lliurada per el club al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Al quadre que segueix podem veure extractades les dades mes significatives dels informes individuals confegits per en José Muñoz:

Font: Elaboració pròpia

Per raons de l'espai disponible hem emprat l'abreviatura GC per referir-nos a la guerra civil espanyola  dels anys 1936-1939.

Per tal de fer-nos una idea més exacte de la forma i el contingut d'aquests informes en reproduïm tot seguit alguns dels mes significatius:

Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat, 
Martí Planas i Vicenç Esquiroz, respectivament.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Observacions addicionals

La primera apreciació es la del fet que a l'any de 1949 aquests tipus d'informe ja s'havíen convertit en pura rutina burocràtica. Ho confirma que si bé van ser sol·licitats el mes desembre de 1949, la resposta del servei de la FET no va ser cursada fins al febrer de l'any 1951, quan ja feia catorze mesos que el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, havia signat i autoritzat la inscripció del Montjuïc al registre d'associacions; i una mica mes d'un any que el club ja operava amb total normalitat al nou local del 'Chipirón'.

En relació a les observacions de caire qualitatiu, es evident que es posa de relleu el caràcter popular i treballador dels fundadors i directius de l'entitat, la posició econòmica dels quals es considerada sempre com a modesta. La única excepció correspon al President d'Honor, en Epifani de Fortuny Salazar, quina situació es considerada com a bona per raons obvies, tractant-se d'un home provinent de la burgesia catalana i de l'aristocràcia del país - cal remarcar que precisament en aquell mes de desembre havia estat confirmat per el general Franco com a legítim successor de la baronia d'Esponellà - (**). 

Són dignes de ser destacades les situacions respecte del passat conflicte de dos dels membres de la junta, atenent al contingut dels informes:

• D'una banda se'ns assabenta del cas d'en Martí Planas, el de més edat de tots els fundadors, que tot i ser mobilitzat s'afirma que va romandre amagat a casa seva fins al final de la lluita. 

• De l'altre ens trobem amb la situació d'en Sebastià Roca, que per tal de no ser mobilitzat es nacionalitza uruguaià, aprofitant que havia nascut en aquella nació, de manera que es passa la contesa treballant al consolat d'aquest país a Barcelona

Finalment, sembla que la relació del cap del servei informant, José Muñoz,  amb en Vicenç Esquiroz, com a antics companys del Club Esportiu Mediterrani, pot tenir alguna cosa a veure en el fet que no es faci esment de la posició d'aquest darrer que a l'inici del conflicte forma part dels comitès de la UGT que prenen possessió del Club Natació Barcelona i en mantenen la gestió i el control, com a mínim fins a finals de l'any 1937 (***).

En definitiva, s'acompleix el tràmit sense més complicacions. El Club Natació Montjuïc tindrà encara alguna altra interacció amb el govern civil de Barcelona, però això succeirà uns anys més endavant i tindrem l'ocasió per a parlar-ne en el seu moment.

Memòries del Montjuïc

(*) Publicat a la pàgina 207 en el capítol cinquè del llibre 'Atletas y Ciudadanos', coordinat per en Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011

(**)  Decret del 9 de desembre de 1949 convalidant la successió en el títol de Baró d'Esponellà a favor d'en Epìfani de Fortuny i Salazar. B.O.E n. 353 del dia 21 de desembre de 1949.

(***) En els primers moments de la guerra incivil l'Esquiroz i en Martí Planas varen ajudar a amagar-se al local social del C.E. Mediterrani a un jove falangista de 18 anys, recentment associat, anomenat Ismael Garcia Romeu. Passats uns dies aquest fugí i tornà al club un cop acabada la lluita. El mateix Vicenç Esquiroz, en el recull commemoratiu de les noces d'or del club, ho explica així:

"... un dia va venir al club un capità de l'exercit guanyador de la guerra. Era l'Ismael Garcia Romeu. La guerra l'havia canviat. Era un home de 22 anys. Va parlar-nos a (en) Planas i a mí, que si algun company tenia algun problema d'aval polític o d'empresonament, ell es comprometia a declarar el que havíem fet per ell anys enrere. I va complir la paraula..."