Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 

El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí

La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

• Josep González, 100 m lliures

• Josep Francesch, 200 m braça

• Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

• Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

• 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.

• 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.

• 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.

• 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.

Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP. (****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...

Londres, 1948. Els Jocs Olímpics d'en Josep Picart i Codony...

Els Jocs de l'austeritat

Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1948, oficialment anomenats Jocs Olímpics de la XIV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Londres (Regne Unit) entre el 29 de juliol i el 14 d'agost de 1948. Hi van participar 4.104 esportistes (3.714 homes i 390 dones) de 59 comitès nacionals competint en 17 esports. En van exclosos els equips d'Alemanya i del Japó, els paisos derrotats en la segona guerra mundial (1939-1945).

Són els primers jocs que es celebren un cop acabada la contesa. El context és el de la separació d'Europa en dues meitats: els països de l'Est, que anaren caient un a un sota l'òrbita del sistema de la Unió Soviètica (URSS); els països de l'altre meitat d'Europa, majoritàriament dotats de democràcies, tret del règim totalitari d'Espanya. La lluita entre aquests dos sistemes sociopolítics tant dispars va donar lloc a l'anomenada guerra freda (1948-1991) quin primer acte va ser el bloqueig soviètic de Berlín, el mateix 1948.

Els darrers jocs celebrats van ser precisament els de la ciutat de Berlín, l'any 1936, anomenats com els 'Jocs de la Pau', tot i servir d'exaltació del règim del III Reich de Hitler. Contra el dispendi monumental d'aquests, els de Londres es van haver de disputar sota el lema dels 'Jocs de l'austeritat'.

La població londinenca era clarament contrària a la celebració dels jocs, desprès de les penalitats sofertes durant la guerra. Els bombardejos de l'aviació alemanya havien deixat 30.000 morts a la ciutat, a mes de la gran destrucció material de fins a 220.000 edificis derruïts, que a hores de l'any 1948 encara no havia pogut ser recuperats del tot. No obstant això i el fet que encara era vigent el racionament per els aliments bàsics de la població, la voluntat dels dirigents esportius i polítics del país va tirar endavant aquesta organització amb la idea de que els jocs podien contribuir a millorar el clima i els ànims generals dels ciutadans.

Els Jocs d'en Josep Picart i Codony

Però que hi fa als jocs de Londres en Josep Picart i Codony, als seus cinquanta-tres anys ?. Nascut el 6 de febrer de 1895, en la seva joventut es un atleta practicant del F.C. Barcelona. Un cop retirat de la competició seguirà vinculat a l'atletisme primer com a jutge i auxiliar en competicions d'aquest esport i mes endavant amb càrrecs directius. 

En Josep Picart i Codony l'any 1953, amb cinquanta-vuit anys. Mantenim la foto, 
malgrat la pèssima qualitat, en ser la única de que podem disposar, 
extreta del diari 'Solidaridad Nacional' de Barcelona
Font:  AHBCN

Ens interessa, però, el seu vessant professional. Durant deu anys (1917-1927) es empleat  del F.C. Barcelona amb funcions relacionades amb el manteniment dels seus terrenys esportius. El mes de juliol de 1927 entra a treballar a l'ajuntament de Barcelona amb la categoria de 'escribiente mecanógrafo'. Malgrat aquesta catalogació funcionarial sembla que ja des del començament és adscrit al procés de construcció de l'Estadi de Montjuïc, iniciada el gener de 1928. 

L'obra és encarregada a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del també arquitecte Domènech i Montaner. Comptava amb una superfície de 66.075 metres quadrats, dels quals 20.575 van ser destinats als terrenys esportius, quina part central era la dedicada a camp de futbol. Per les seves dimensions i la gran capacitat per encabir-hi 60.000 persones, era considerat el segon més gran del món, desprès del de Wembley a Londres.

Les pistes d'atletisme tenen una corda de 500 metres per 8,40 d'amplada, amb sis carrers. La part tècnica de la construcció de les pistes d'atletisme i els espais adjunts foren encarregades a l'ex-atleta olímpic i entrenador finlandès Lauri Pihkala (*), enginyer especialitzat en aquestes tasques. En Josep Picart rep l'encàrrec de ser la seva ombra, aprenent-ne tot  el que li sigui possible, de manera que quan l'estadi ja és acabat en Josep s'hi queda com a responsable de manteniment. 

Exerceix el càrrec de manera interina, doncs la seva categoria professional no varia oficialment fins a uns quants anys mes tard. El càrrec oficial reconegut l'any 1945 serà el de 'conservador del Estadio de Montjuïch', amb una salari de 9.588 ptes anuals. Des de la finalització del 'Estadio Náutico de Montjuich', com va ser nomenada inicialment la piscina, l'any 1929 n'assumeix també la responsabilitat de la seva conservació; bé que comptant amb l'encarregat de la piscina, el tant estimat Josep Ramos Àlvarez.

Retall de la 'Gaceta Municipal' de l'ajuntament de Barcelona recollint l'acord
de la Comissió Municipal Permanent dels dies 13 i 14 de novembre de 1945.
Font: GMBCN

Ja essent oficialment conservador de l'estadi municipal és delegat per la regidoria d'Esports de l'ajuntament - creada i presidida per el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà (**) - per anar als jocs de Londres de 1948 i estudiar-ne el seu desenvolupament. Cal entendre-ho en el context de la continuada aspiració barcelonesa de poder acollir competicions esportives del màxim nivell; incloent-hi, a poder ser, uns Jocs Olímpics.

És així que en Josep Picart s'encamina cap a Londres via Madrid, on roman dos dies fins agafar l'avió que l'ha de deixar a la capital britànica. A Londres s'hi està catorze nits, es a dir el període complert dels jocs; retorna també via Madrid i fa una nova parada de dues jornades. En arribar a Barcelona eleva als seus superiors de l'ajuntament un informe recollint la seva experiència olímpica. Les despeses i el pla de viatge es reflecteixen a la pàgina sis del document.

Extracte de l'informe presentat per en Josep Picart Codony a l'ajuntament de Barcelona.
1. Retall de la primera plana i presentació. 2. Retall de la darrera plana amb els comptes.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Fer la indexació de les pessetes de 1948 als euros de 2022 no es tasca gens senzilla, però es pot comprovar que la despesa per a l'ajuntament es correspon a una quantitat propera o superior a un mes i mig de sou del nostre conservador de l'estadi de Montjuïc.

L'informe presentat consta de sis pàgines redactades en castellà, com era preceptiu en l'època. Les cinc primeres dedicades als capítols de:

• 'A manera de prólogo'

• 'Observaciones generales'

• 'Instalaciones deportivas'

• 'La participación española'

• 'Capítulo de gracias'

On mes s'esten en Picart és en les observacions generals, on dona compte de la impressió negativa que li causa la ciutat referent a la seva preparació per als jocs:

"No pudiéndose atribuir las anomalias observadas... a la falta de capacidad o de medios y elementos tècnicos... ha quedado flotando en el ambiente deportivo la sensación de que Gran Bretaña ha tenido un interés muy relativo en la celebración de estos Juegos Olímpicos."

Les queixes s'estenen a errades comeses per el jutges, especialment en l'atletisme que de ben segur ha seguit amb un especial interés, i a les instal·lacions, molt separades entre sí, com fa notar mes endavant en l'apartat corresponent.

Relata detalladament una mena de batalla política, corresponent als temps de guerra freda que corrien pel món, entre la delegació espanyola i les del bloc soviètic, explicant per exemple que:

"Se dice y repite constantemente que en deporte no debe haber política y así debiera ser, y bajo este principio fundamental deberían actuar todos sus elementos rectores pero.......................

... la Olimpíada de 1948 ha sido aprovechada por Rusia y sus satélites para campo de maniobras políticas y actividades antideportivas sin escrúpulos de ninguna clase y la celebración de todas las asambleas ha sido una reflección (sic) exacta de la actual tensión política internacional."

Observa que les delegacions dels paisos de l'Est, encapçalades sempre per la Unió Soviètica, s'oposen a qualsevol proposta feta per els delegats espanyols, que a la vegada només troben recolzament en "la actitud franca y decidida de las repúblicas hispano-americanas y Filipinas apoyando siempre a España en la defensa de sus derechos e idioma...". 

Extracte corresponent a la segona pàgina de l'informe d'en Josep Picart.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Els jocs de Londres 1948 és un dels pocs casos en que no es construeix quasi bé cap instal·lació esportiva, aprofitant les que ja comptava la capital britànica. Així les cerimònies i les proves d'atletisme tenen lloc a l'estadi de Wembley - 'Empire Stadium' (1923) -; mentre que la natació es celebra a la 'Empire Pool', inaugurada l'any 1934 amb motiu de celebrar-se a Londres els II Jocs de la Mancomunitat de Nacions, la 'Commonwealth'. La piscina, primera coberta en uns jocs, va ser construïda per la iniciativa privada en un lloc proper a l'estadi. 

El disseny va ser realitzat per l'enginyer britànic Elvin Owen Williams. Inaugurada el 25 de juliol de 1934 tenia unes dimensions de 200 x 60 peus, equivalent a 62,5 x 18,7 metres. No cal dir que per els jocs es va adaptar a la mida ja reglamentària dels 50 m., de manera que la resta va ser coberta amb una plataforma aprofitada per a instal·lar-hi els jutges i les sortides de les proves.

En parlar de les instal·lacions esportives en Picart expressa la seva admiració per la 'Empire Pool' de la que afirma que és un "verdadero estadio náutico, dotado de toda clase de servicios...". En resalta el sistema de filtratge i renovació de les aigües, a la vegada que afirma que de tot el que ha vist "tomó buena nota el suscrito, por si algún día se presentase la oportunidad de adoptar alguno de aquellos procedimientos en nuestra piscina Municipal de Montjuich".

1. Vista general de la 'Empire Pool' de Londres als Jocs Olímpica de 1948
Font: Action Images. Ft. SI
2. Dibuix del disseny original de la 'Empire Pool' de Londres de l'any 1933
Font: Arxiu del periòdic 'The Guardian'

En canvi l'estadi de Wembley no mereix la mateixa consideració. Creu que no millora en res l'estadi de Montjuïc, del qual n'està legítimament orgullós.

Extracte de la tercera pàgina de l'informe d'en Josep Picart, informant de la 
'maniobra' txeca per a considerar fora de normativa les pistes d'atletisme 
superiors als 400 m., que afectaría de ple a l'estadi de Montjuïc.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Es troba amb la proposta presentada per la delegació txeca en relació a les mides de les pistes d'atletisme que deixaria, en cas d'aprovar-se, fora de normativa l'estadi barcelonès. Aconsegueix derrotar la proposta amb el suport dels delegats espanyols, recolzats per diferents paisos i comptant també amb l'ajut de l'enginyer finlandès Lauri Pihkala, el seu mestre, amb qui s'ha retrobat a Londres. Amb el temps aquesta proposta txeca pel que fa a les mides de les pistes serà la que prevaldrà, fixant-se per a les competicions olímpiques i altres grans proves internacionals la longitud de les pistes d'atletisme en els 400 m.

En aquest mateix capítol deixa anar la prosa patriòtica en relació al mono-tema d'aquells anys referida a la 'Rusia' soviètica, tot afirmant que:

"Me complace extremadamente exponer al conocimiento de los componentes del Municipio barcelonés el espiritu de confraternidad y mutuo apoyo que caracterizo las estrechas relaciones establecidas... entre los deportistas Hispano-Americanos y los de la Madre España a la cual no perdian ocasión de demostrarle su cariño tan vehemente expresado que nos confundia. En cuantos momentos los paises satélites de Rusia intentaban alguna maniobra contra la participación española... nuestros hermanos de raza se exaltaban con un amor patriótico tan sincero, que sus gritos de 'esto es una ofensa a la Madre Parria' nos llenaban de orgullo y satisfacción".

Eren els temps en que el règim del general Franco es considerava el darrer bastió en la lluita de la civilització cristiana contra la diabòlica 'Rusia' i que els hagiògrafs del dictador l'anomenaven 'El Centinela de Occidente', sempre de guàrdia contra els enemics d'Espanya.

En parlar de la participació espanyola en els jocs l'informe es torna menys expressiu i la despatxa amb només 13 línies al final de la quarta pàgina. Realment l'amic Picart poca cosa podia destacar dels esportistes espanyols - tots homes - presents a Londres. Un possible resum podria ser:

• 64 esportistes espanyols participants.

• Presència en deu de les 20 disciplines dels 17 esports reconeguts als Jocs.

• Les participacions mes nombroses: 8 en atletisme, 14 en hoquei herba i 14 en natació i waterpolo - 6 i 8, respectivament -.

• Una única medalla de plata per a tres atletes de l'equip d'hípica en Salt per Equips

Com a nota destacada en natació trobem la participació del canari Manuel Guerra Pérez, el primer espanyol en baixar del minut en els 100 lliures, fita aconseguida l'abril d'aquell mateix 1948 en assolir 59"8. Als jocs va nedar en la segona sèrie, marcant un bon temps de 1'00"7. 

Pel que fa al waterpolo, els jocs són quasi bé la presentació d'un entrenador que serà mític en aquest esport, tant a nivell espanyol com mundial: Andrés Zolyomy Biczo, per sempre mes conegut com a 'Bandy' Zolyomy. Arriba a Espanya per a entrenar al 'Natació' Barcelona i a la selecció nacional a primers d'abril, poc mes de quatre mesos abans dels jocs.

Foto de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona l'any 1949, desprès dels jocs 
de Londres, on apareix amb els seus jugadors i amb el també mític segon 
entrenador del Barcelona al llarg de tants anys, en Jaume Solé.
Font: 'Tribute to Andres Zolyomy' de 'Waterpolo Legends'

L'equip de Londres el formen Joan Serra, Josep Pujol, Carles Falt, Francisco Castillo, Agustí Mestres, Valentí Sabaté i Àngel Sabata. Amb el poc temps de preparació que ha tingut en Bandy els que si ha pogut fer es iniciar una renovació de l'equip que seguirà els anys següents amb vistes als jocs d'Helsinki de 1952. 

A la primera ronda Espanya és inclosa en el grup B, guanyant a Suíssa i perdent amb Suècia. En la segona ronda li correspon el grup H, on perd amb Holanda per 5 a 2 i guanya a la India per 11 gols a 1. En els anomenats encreuaments de semifinals cau al grup K, on es troba amb els equips d'Holanda, Bèlgica i, altre vegada, Suècia, perdent els tres partits. Finalment en la classificació dels llocs que van de la 5a a la 8a posició s'ha d'enfrontar amb Suècia, França i Egipte, i un altre cop perd tots els enfrontaments, classificant-se el vuitè equip dels 17 participants en el torneig olímpic. No obstant és considerada la millor classificació en un jocs fins aquell moment.

Abans i desprès dels jocs en Josep Picart s'ha convertit en l'expert per excel·lència en el disseny dels estadis dedicats a l'atletisme de tota Espanya; ja des de abans de la guerra espanyola i, especialment, un cop acabada aquesta es reclamat des de qualsevol lloc del país per a ser assessor en la construcció d'aquests tipus d'equipaments. Així es cridat l'any 1941 per a la construcció de l'estadi de Vigo i uns anys mes tard per el de A Coruña. El 1943 l'ajuntament de Madrid sol·licita els seus serveis com a assessor de les seves instal·lacions esportives, a la vegada que col·labora amb els equipaments esportius de la Universitat de Barcelona. 

Dos anys mes tard es desplaça a Avilés per a la construcció del seu estadi municipal i el mateix any col·labora amb la 'Academia Militar de Zaragoza' en la construcció del seu complex esportiu d'atletisme. El 1951 la U.D. Las Palmas i el 'Cabildo Insular' de la illa el demanen per a la remodelació del estadi usufructuat per els primers, fent constar la premsa local que "el señor Picart, conservador del gran estadio de Montjuich, se encargaría de dotar al recinto de césped, empleando 2.500 kg. de semilla holandesa para las tareas de plantación". 

L'any 1953 la 'Delegacion Nacional de Deportes', que té com a delegat al general José Moscardo Ituarte, li va reconèixer la categoria de 'asesor tècnico' del màxim organisme esportiu espanyol. Per cert que en la noticia del periòdic 'Solidaridad Nacional' se li adjudica la carrera d'arquitecte que, francament, no ens consta que hagués cursat mai.

Retall del diari 'Solidadrtidad Nacional' del 5 de juny de 1953
amb el nomenament d'en Josép Picart com a assessot tècnic.
Font: AHBCN

Amb motiu dels II Jocs Mediterranis que tenen lloc a la ciutat de Barcelona, el comitè executiu de l'esdeveniment encarrega la direcció de l'estadi a qui és considerat com a un dels apòstols catalans de l'atletisme i la natació, en Nemesi Ponsati Solà (1897-1980). Aquest demana l'ajut del seu antic company de pràctica i dirigencia esportiva, en Josep Picart, com a responsable del manteniment de les instal·lacions. Ambdós formen el  tàndem que ha de contribuir, amb d'altre gent, a l'èxit d'aquesta organització esportiva.

Encara ha de viure moltes altres vicissituds el conservador de l'estadi de Montjuïc, però ens consta que ja a l'any 1966 l'ajuntament de Barcelona li concedeix la medalla de bronze al Mèrit Esportiu. Tractant-se d'un propi funcionari aquest fet sol anunciar un reconeixement extraordinari en una data propera o posterior a la jubilació. Ja la tenia ben merescuda en Josep Picart Codony, que en aquell moment es trobava al voltant dels setanta-un anys d'edat.

Josep Castellví

(*) Lauri Pihkala (1888-1981) va ser un atleta, entrenador, periodista i dirigent esportiu finlandès. Molt estimat i reconegut al seu país, va participar en dos Jocs Olímpics: Londres1908 i Estocolm 1912. Es va involucrar en la promoció de l'esquí de fons al seu país, molt lligat a la defensa nacional enfront l'amenaça de la Unió Soviètica, així com a la invenció d'un nou esport: el 'pesäpallo' que va acabar sent l'esport nacional, amb una variació del beisbol americà. Va ser cridat per l'ajuntament de Barcelona per a dirigir la part tècnica-esportiva de la construcció de l'Estadi de Montjuïc, on va tenir d'ajudant en Josep Picart.

(**) El fons documental d'en Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, conté una molt important col·lecció d'escrits, treballs i expedients que recorren tota la vida del Baró d'Esponellà, tant vinculat a la història del Club Natació Montjuïc del qual en va ser nomenat President d'Honor en molt primeríssima hora, mantenint al llarg de la seva vida una molt estreta relació amb l'entitat i els seus dirigents i esportistes.