Eduard Villanueva Mauricio, pioner en les llargues distàncies...

Alguns antecedents

Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per a confrontar-se al repte que els hi arriba des de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...

És innegable que les primeres braçades que han respost a aquest repte han tingut lloc en aquests espais; les piscines com a equipaments de pràctica esportiva no es coneixen, com la major part dels esports reglamentats actuals, fins als mitjans del segle XIX. Com a exemple, la primera piscina construïda com a tal per a uns jocs olímpics es la d'Anvers de l'any 1920. Fins aquells moments totes les competicions de natació als jocs es feien delimitant espais naturals.

En aquest mateix bloc hem pogut publicar 'La suite aquàtica de Lord Byron' una entrada dedicada a una llegenda-història relacionada amb la travessia  que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helesponto, conegut actualment amb el nom de Dardanelos.

Mes avançats els temps s'anaren definint algunes travessies que esdevingueren autèntics estàndards internacionals, gran part de les quals encara són vigents en el moment actual:

• El Canal de la Mànega - 'English Channel' - de 42 km de recorregut, que va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es llançà a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.

• L'estuari del 'Rio de la Plata' de 48 km d'amplada, creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.

• L'Estret de Gibraltar, de 16 km, vençut per primera vegada per l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents anteriors no reeixits. Va sortir de la illa de Las Palomas, a Tarifa, per arribar a Punta Leona, propera a la ciutat de Ceuta.

Portada de la Revista argentina 'El Gráfico' del mes de febrer de 1923
amb la imatge de la nedadora Llilian Gemma Harrison.
Font: Hemeroteca revista 'El Gráfico'

Eduard Villanueva, primer espanyol a creuar l'Estret de Gibraltar...

Van haver de passar vint anys fins a que una segona persona tornés a creuar l'estret, i va estar a punt de fer-ho en Eduard Villanueva Mauricio, però per nomès dos mesos se li va avançar el nedador peruà Daniel Carpio Maciotti que es llançà a les aigües de l'estret el dijous 22 de juliol del 1948 per acabar tocant terra a Punta Cruces, en territori del Marroc (*).

Daniel Carpio l'any 1951 a la piscina de Folkestone al Regne Unit de la Gran Bretanya
Font: Publicada al diari 'Daily Mail', de Londres

Català d'adopció i residència, per bé que nascut a Pontevendra l'any 1912, Eduard Villanueva s'inicià a la natació en el Club Natació Atlètic sense que en puguem precisar els seus primers passos. Sí que creiem que des del començament de la seva activitat esportiva es va dedicar a les travessies o 'raids' de natació, com se'n deia a la primera meitat del segle XX. No el trobem en les proves cronometrades de 'piscina', tot i que ens consta la seva participació a la Travessia del Port de Barcelona, al menys els anys 1944-1946, amb uns resultats realment modestos:

• 1944; arribat en el lloc 203 de 220 participants

• 1945; arribat en el lloc 183 de 205 participants

• 1946; arribat en el lloc 206 de 206 participants

Gràcies a en Enrique Ugarte tenim noticia dels raids  que en Villanueva realitzà el mateix 1946  entre Barcelona-Ocata i Barcelona-Mataró amb fortuna diferent. El primer del diumenge 8 de setembre el culminà amb èxit arribant als seu destí, la boia dels banys d'Ocata. El segon intent del dissabte 28 de setembre, en que volia arribar fins a Mataró, es va veure truncat un cop passat Ocata per el mal estat de la mar. L'Ugarte es mostra sorprès per l'aparició del nedador que ja es troba en l'edat de trenta-quatre anys:

"He aquí, por donde menos lo pensábamos, que nos ha salido un especialista en largas Travesias: Eduardo Villanuieva del C.N. Atlético, que en los últimos dias de setiembre intentó - con éxito la primera vez, no tanto la segunda - unir a nado, por el mar, Barcelona con Ocata y Mataró".

Totes aquestes proves, així com les fetes l'any 1948 entre Vilanova i Barcelona o entre Tossa i Tamariu van ser cronometrades per oficials de la Federació Catalana de Natació (FCN), segons explicaven les cròniques del temps.

Pàgina del butlletí de la FCN del mes de novembre de 1946 amb la columna 
d'en Enrique Ugarte dedicada al 'raidista' Eduard Villanueva Mauricio.
Font: Arxiu JASP

El seu entrenador i mentor d'aquells anys era el funcionari adscrit a la Biblioteca de Catalunya en Joaquim Poch Jubert, que en el seu vessant esportiu va ser el primer president del Club Natació Atlètic desprès de la contesa civil espanyola l'any 1939; a mes de, en les seves paraules, un auto-anomenat fundador de la Travessia del Port de Barcelona i Profesor de Natació. Sota aquest mestratge es preparà el mateix any de 1948 per a fer la travessia de l'estret, cap a on s'hi encaminarà el dia 18 d'agost, en companyia de la seva esposa na Josefina Valls. Hi marxa aprofitant les vacances que li corresponen com a treballador del Banc Hispano-Americà. Un cop instal·lat a Tarifa rebé tot tipus de facilitats, per part de les autoritats locals, especialment dels representants de la Marina espanyola.

Malauradament aquell any les condicions de les corrents marines es mostraren sostingudament desfavorables, de manera que entrenant-se i esperant el moment oportú per llançar-se a la mar el temps de vacances se li va esgotar, havent de demanar una prorroga d'aquestes a la seva feina que li va ser concedida. 

En el llibre de Montserrat Tresserras (**), la primera nedadora espanyola en travessar l'estret l'any 1957, ens descriu així la situació a la pàgina 153:

"Un fuerte viento de Levante reina en el Estrecho sin amainar. Termina el período de mareas favorables (mareas vivas) y el mal tiempo persiste. Llegan las siguientes mareas y el viento no cede. Días de incertidumbre, pero a veces con la esperanza de 'puede ser mañana'. Transcurre el tiempo, el viento persiste haciendo aún más agotadora la larga espera."

Retall del llibre esmentat amb la fotografia que l'Eduard Villanueva 
va dedicar a na Montserrat Tresserras on se'l veu a punt 
d'entrenar a Tarifa per a fer la travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE

Finalment el dimarts 21 de setembre es llançarà a l'aigua des de la punta de la illa de 'Las Palomas' prop del Far de Tarifa. En la descripció del mateix llibre de la Montserrat Tresserras de les pàgines 153 i 154 ens ho explica com segueix:

"Eran las 10:17, cuando Eduardo entraba en el agua. En el bote a remos los dos prácticos Fernando y Antonio Gurrea Castro, dirigen la travesía. Como embarcación de apoyo les escolta la motora 'María y José', cedida gentilmente por su propietario D. Francisco Castro Blanco. En ella embarcan D. Rafael Rivas Gonzalo, contramaestre de la Comandancia de Marina que conometraria la prueba..."

La feina dels pràctics de Tarifa era fonamental per anar conduint als esportistes a través dels corrents marins i els germans Gurrea Castro foren dels mes sol·licitats per aquesta tasca en aquells primers anys de la prova. Obligats a fer giragonses per a sortejar aquests corrents, les nadadores i nedadors sovint feien el doble o mes dels quilometres lineals que separaven els dos continents. Va ser el cas de la travessia del primer nedador espanyol en fer-la, que va haver d'invertir-hi fins a dotze hores i tretze minuts. Tot i haver assegurat que el seu propòsit era el de fer nedant l'anada i la tornada de la prova, l'esforç emprat per arribar a 'Cabo Horros' a terra marroquina aconsellà la tornada fins a Tarifa en l'embarcació d'acompanyament, arribant a la costa espanyola la matinada del dia 22 de setembre. 

Reconfortats per l'èxit de ser el primer espanyol en creuar l'estret de Gibraltar, a mes de la tercera persona en aconseguir-ho, el seu entrenador i el mateix Eduard feien plans per a que l'any 1949 poguessin emprendre la travessia del Canal de la Mànega. Amb aquesta finalitat en Joaquim Poch s'adreçà a en Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà, que pocs mesos abans havia estat encomanat com a regidor reponsable d'esports de l'Ajuntament de Barcelona, per informar-li d'alguns aspectes de la travessia de l'estret, a la vegada que li anunciaven els seus projectes per a l'any següent, tot insinuant la necessitat de la seva col·laboració:

Carta enviada per en Joaquim Poch Jubert a en Epifani de Fortuny 
i Salazar, regidor d'esports de l'Ajuntament de Barcelona.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

A conseqüència d'aquesta gestió la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del dia 22 de novembre de 1948 informa de l'acord pres en el comissió municipal permanent del dia 16 que faculta al Tinent d'Alcalde i regidor d'esports, Epifani de Fortuny, per tal que a demanda del C.N. Atlètic atorgui a en Eduard Villanueva un reconeixement per la seva proesa de creuar l'estret, encarregant al baró d'Esponellà  "... para que a su criterio y discrección otorgue, en nombre de la Corporación, la recompensa solicitada" (***).

Es va donar el cas, però, que les anunciades noves proeses del 'nadamillas', com a ell li agradava de ser conegut, per a l'any 1949 resultaren frustades. No hi cap noticia que arribés ni tan sols a desplaçar-se a Dover o a Calais, com a punts habituals de sortida de la travessia del Canal de la Mànega; tal vegada per manca de finançament de l'empresa. Si que consta l'intent de fer una macro-travessia entre la illa d'Eivissa i la costa alacantina, a la ciutat de Dènia, en el que la premsa de l'època va anomenar el 'Canal de Ibiza' amb una distància lineal de 108 km. A començament d'agost va tenir lloc el primer intent d'en Eduard Villanueva, que anava custodiat tothora per el buc de l'armada espanyola conegut com a 'R. R-10'. Segons la crònica d'en Vicenç Esquiroz a 'El Mundo Deportivo' del 8 d'agost aquest primer intent es va haver d'aturar:

"... porque el comandante del 'R R-10' ordenó la suspensión de la prueba por temor de que zozobrara la embarcación que acompañaba a Villanueva en su intento" - cal entendre que es refereix a l'embarcació on viatjaven els pràctics que conduïen al nedador -.

El crèdit dels nedadors de llargues distàncies, i en concret d'en Villanueva, és posat en dubte en el mateix article per l' 'ortodox' Esquiroz en considerar que:

"Las proezas de Eduardo Villanueva son interesantes, pero escapan a los límites federativos. Esta es la realidad... Las proezas de los 'nadamillas', no en España, sino en todo el mundo están al margen del control fdederativo y los récords y campeonatos de natación se establecen de acuerdo con unos reglamentos internacionales..."

Finalment uns dies mes tard es va poder realitzar el segon intent de cobrir aquests 108 km, però l'esforç del nedador no va reeixir i aquí la titulació del periòdic d'en Vicenç Esquiroz ja va ser demolidora:

Titular de la noticia referent al segon i darrer intent no reeixit d'en
Eduardo Villanueva de realitzar la travessia Eivissa-Dènia
en 'El Mundo Deportivo' del dia 12 d'agost de 1949
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No menys immisericordi va ser el contingut de l'article on s'afirmava, entre d'altres consideracions, que: "... los que se dedican a estas pruebas son realmente tritones deshauciados de las piscinas" per continuar rematant:

" Pero Eduardo Villanueva ha huido de la competición, no quiere enfrentarse con el cronómetro... Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... y Villanueva hasta ahora sólo ha demostrado una tenacidad y afición enormes cuidando de su popularidad..."

En realitat l'Esquiroz no era l'únic que considerava que en Eduardo Villanueva era el que col·loquialment es coneix com a un 'paquet'. En aquells temps les llargues distàncies i els raids de natació eren amplament menystinguts per la ortodòxia de la competició. En el món federatiu espanyol només coneixem el cas d'en Enrique Ugarte que sempre va dedicar un especial interés en seguir les peripècies d'aquests tipus de proves, com va demostrar en diferents publicacions. El cert es que un decebut Villanueva de trenta-set anys sembla que en va tenir prou amb aquests darrers intents i no hem conegut altres noticies relacionades amb la seva activitat esportiva en els anys següents. 

Els temps a venir demostrarien que la natació de llargues distàncies, coneguda reglamentàriament com a natació d' 'aigües obertes', coneixeria una expansió geomètrica a les acaballes del segle XX i en el que portem del XXI. La proliferació de les proves de Triatló, Iron Man; les curses programades per els organismes oficials del món de la natació, com la presència als campionats del món o als jocs olímpics dels 5 o 10 km en aigües obertes; així com la munió d'afeccionats que es reuneixen cada cap de setmana per, de manera amateur, nedar en circuïts programats per tots els racons de les costes del nostre país certifiquen que els somnis dels 'nadamillas'  tenien un lloc en la pràctica esportiva comuna.

Josep Castellví

(*) Daniel Carpio Maciotti va ser un cas excepcional en el món dels nedadors de llargues distàncies de mitjans del segle XX. Nascut l'onze de març de 1911 va ser un campió reconegut en el seu país conegut amb el sobrenom de 'Carpayo'. Campió peruà dels 100, 200 i 400 m esquena va ser olímpic a Amsterdam (1928), Los Àngeles (1932), Berlín (1936) i Londres (1948). Va ser el primer representant d'Amèrica del sud en fer la travessia del Canal de la Mànega (1947) i de l' Estret de Gibraltar (1948), a mes de completar la travessia del 'Rio de la Plata' els anys de 1945, 1977 i 1982, aquest darrer cop quan tenia setanta-dos anys.

(**) Al llibre de Montserrat Tresserras Dou: 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la Comunitat de Madrid el 2007, hi podeu trobar una complerta i molt documentada descripció de les aventures de l'estret, així com retrats individualitzats de totes les persones que varen completar la travessia entre els anys 1928 i 2000. Rebutjava la paraula 'tragamillas' molt emprada per la premsa de l'època i propugnava fer servir la de 'nedadors de llargues distàncies'. La Montserrat, olotina de pro, ha estat una d'aquelles figures de la natació catalana i espanyola que tot i aconseguir grans fites en la seva especialitat ha estat mes reconeguda fora que dins del nostre país.

(***) Es de notar la contradicció que hi ha entre la carta adreçada al baró d'Esponellà per en Jaume Poch a finals del mes d'octubre de 1948 i la sol·licitud del C.N. Atlètic de reconeixement del 'seu' campió, que hem de suposar originada poc desprès de la fita aconseguida el dia 21 de setembre del mateix any. En la lletra d'en Jaume Poch es manifesta que el nedador Villanueva milita a les files del Club Natació Barcelona, mentre que el Club Natació Atlètic reclama una recompensa per el que cal suposar que es un nedador que encara pertany al seu club. Es tracta d'una errada o és que el nedador havia canviat de club tot just en tornar de travessar l'estret ?. No tenim prou elements per a pronunciar-nos per una o altra d'aquestes opcions.

Sprints. Una junta directiva sota investigació ?...

A rel del procés que hem vist en l'entrada dedicada a 'El 'Chipirón' i la tercera fundació...' tota la junta directiva del Club Natació Montjuïc del moment - a finals de l'any de 1949 - va passar per un procés d'investigació a càrrec del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organisme pertanyent al partit únic de la FET i de las JONS. En aquest 'Sprints' hi farem una ullada més detinguda.

L'esport sota control polític

Com hem vist en altres parts d'aquest bloc, la victòria dels alçats contra la II República Espanyola va donar pas a l'estructura de la 'Nueva España' que posava el conjunt de la societat espanyola sota el control del nou estat totalitari. L'esport, es clar, no se'n va escapar pas. Ans al contrari, va ser un dels aspectes en que els nous dirigents van voler mostrar la solidesa del nou règim. Cal recordar que el COE havia estat integrat a la 'Delegación Nacional de Deportes', depenent de la 'Secretaria General del Movimiento', quin màxim responsable era un component més del consell de ministres. Va ser així encara que aquest estricte control polític anés en contra del mateix COI, tal com senyala l'historiador Carles Santacana Torres quan escriu que:

"No es necesario señalar que esta composición contravenia toda la reglamentación propia del COI, que recogia que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales no podian integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debian mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)

No va ser fins a l'arribada al càrrec de delegat nacional d'esports d'en José Antonio Elola-Olaso, l'any 1956, que aquesta estructuració va iniciar un lent procés de relaxació.

En aquest context es en el que el Montjuïc, per tal de poder fer el trasllat del local del carrer de l'Exposició al nou estatge social del 'Chipirón', es veu obligat a realitzar un seguit de tràmits que no s'havien acomplert en els anys inicials de l'entitat; i més específicament el de la seva inscripció al registre d'associacions del govern civil de Barcelona.

Els detalls de la investigació

D'entre aquestes diligències que cal fer el govern civil encarrega una investigació 'política' dels components de la junta directiva del Montjuïc. El cap del servei encarregat de la comesa es en José Muñoz que, per aquelles coincidències que es donen, es el mateix militant de la falange que ja vam trobar inscrivint el Club Natació Montjuïc a la FCN, actuant com a 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', la seva destinació anterior. 

La llista dels investigats es correspon amb la junta que el mateix club ha declarat com a vigent el mes de desembre de 1949, quan es fan aquests tràmits:

A l'esquerra, ofici d'en José Muñoz acompanyant la remesa dels informes al governador civil.
A la dreta, composició de la junta directiva del Montjuïc lliurada per el club al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Al quadre que segueix podem veure extractades les dades mes significatives dels informes individuals confegits per en José Muñoz:

Font: Elaboració pròpia

Per raons de l'espai disponible hem emprat l'abreviatura GC per referir-nos a la guerra civil espanyola  dels anys 1936-1939.

Per tal de fer-nos una idea més exacte de la forma i el contingut d'aquests informes en reproduïm tot seguit alguns dels mes significatius:

Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat, 
Martí Planas i Vicenç Esquiroz, respectivament.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Observacions addicionals

La primera apreciació es la del fet que a l'any de 1949 aquests tipus d'informe ja s'havíen convertit en pura rutina burocràtica. Ho confirma que si bé van ser sol·licitats el mes desembre de 1949, la resposta del servei de la FET no va ser cursada fins al febrer de l'any 1951, quan ja feia catorze mesos que el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, havia signat i autoritzat la inscripció del Montjuïc al registre d'associacions; i una mica mes d'un any que el club ja operava amb total normalitat al nou local del 'Chipirón'.

En relació a les observacions de caire qualitatiu, es evident que es posa de relleu el caràcter popular i treballador dels fundadors i directius de l'entitat, la posició econòmica dels quals es considerada sempre com a modesta. La única excepció correspon al President d'Honor, en Epifani de Fortuny Salazar, quina situació es considerada com a bona per raons obvies, tractant-se d'un home provinent de la burgesia catalana i de l'aristocràcia del país - cal remarcar que precisament en aquell mes de desembre havia estat confirmat per el general Franco com a legítim successor de la baronia d'Esponellà - (**). 

Són dignes de ser destacades les situacions respecte del passat conflicte de dos dels membres de la junta, atenent al contingut dels informes:

• D'una banda se'ns assabenta del cas d'en Martí Planas, el de més edat de tots els fundadors, que tot i ser mobilitzat s'afirma que va romandre amagat a casa seva fins al final de la lluita. 

• De l'altre ens trobem amb la situació d'en Sebastià Roca, que per tal de no ser mobilitzat es nacionalitza uruguaià, aprofitant que havia nascut en aquella nació, de manera que es passa la contesa treballant al consolat d'aquest país a Barcelona

Finalment, sembla que la relació del cap del servei informant, José Muñoz,  amb en Vicenç Esquiroz, com a antics companys del Club Esportiu Mediterrani, pot tenir alguna cosa a veure en el fet que no es faci esment de la posició d'aquest darrer que a l'inici del conflicte forma part dels comitès de la UGT que prenen possessió del Club Natació Barcelona i en mantenen la gestió i el control, com a mínim fins a finals de l'any 1937 (***).

En definitiva, s'acompleix el tràmit sense més complicacions. El Club Natació Montjuïc tindrà encara alguna altra interacció amb el govern civil de Barcelona, però això succeirà uns anys més endavant i tindrem l'ocasió per a parlar-ne en el seu moment.

Memòries del Montjuïc

(*) Publicat a la pàgina 207 en el capítol cinquè del llibre 'Atletas y Ciudadanos', coordinat per en Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011

(**)  Decret del 9 de desembre de 1949 convalidant la successió en el títol de Baró d'Esponellà a favor d'en Epìfani de Fortuny i Salazar. B.O.E n. 353 del dia 21 de desembre de 1949.

(***) En els primers moments de la guerra incivil l'Esquiroz i en Martí Planas varen ajudar a amagar-se al local social del C.E. Mediterrani a un jove falangista de 18 anys, recentment associat, anomenat Ismael Garcia Romeu. Passats uns dies aquest fugí i tornà al club un cop acabada la lluita. El mateix Vicenç Esquiroz, en el recull commemoratiu de les noces d'or del club, ho explica així:

"... un dia va venir al club un capità de l'exercit guanyador de la guerra. Era l'Ismael Garcia Romeu. La guerra l'havia canviat. Era un home de 22 anys. Va parlar-nos a (en) Planas i a mí, que si algun company tenia algun problema d'aval polític o d'empresonament, ell es comprometia a declarar el que havíem fet per ell anys enrere. I va complir la paraula..."