Butlletí. Un número especial per al XXV Aniversari del club...

Portada del butlletí especial, editat l'abril de 1969, amb motiu del 
XXV Aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc. (*)

El butlletí 235, un número extraordinari...

Desde el seu primer número, publicat el mes de novembre de 1946, el butlletí del Club Natació Montjuïc esdevé el portaveu de les activitats esportives i socials de l'entitat, establint un lligam invisible entre el integrants de la jove entitat.

L'abril de 1969 es publica aquesta edició especial de la revista social per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la fundació del club.

El seu caràcter d'extraordinari el senyala, d'entrada, la seva extensió que inclou 78 pàgines, quan l'habitual dels butlletins d'aquells anys es movia entre les 12 i les 20 planes.

En segon terme destaca la portada a color, contra les habituals en una escala de grisos. A més la portada correspon a un cartell dissenyat per en Francesc Andreu, nedador i waterpolista dels primers anys del club que en la seva vida professional esdevingué un reputat artista plàstic, especialitzat en pintura i en realització de murals. Des del 1966 una altre obra seva, consistent en un mural de grans dimensions, presidia l'estança de la sala de piscines de Folch i Torres, des de darrera de la piscina petita.

Vista general i detall del mural d'en Francesc Andreu instal·lat 
a la piscina municipal de la plaça Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó - dalt - i SI

Primeres planes, salutacions de les autoritats...

Entre les pàgines 4 i 25 es succeeixen les felicitacions i salutacions de diferents autoritats, entre les quals:

• Joan Antoni Samaranch Torelló. 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', a més de Soci d'Honor del club

• Josep M. Porcioles Colomer. Alcalde de Barcelona, i també Soci d'Honor

• Bernat Picornell Richier. President d'Honor de la 'Federación Española de Natación' (FEN)

• Luis Benitez de Lugo y Ascanio Enrich. President en exercici de la FEN

• Antoni Monés Giner. President de la Federació Catalana de Natació (FCN)

Els dos darrers, més vinculats directament als esports fundacionals del Montjuïc, ens mostren dos estils ben diferents en els seus respectius escrits.

En Luís Benitez de Lugo, marquès de 'La Florida',(1916-2008), nascut a Madrid però amb profundes arrels canàries, va ser president del 'Atlètico de Madrid' de futbol als anys cinquanta; i de la 'Hermandad Nacional de Alféreces Provisionales' als anys setanta. El seu escrit és ampul·lós i grandiloqüent; en mostrem un exemple:

"Emociona pensar que la labor formativa de nuestra juventud la iniciara el C.N. Montjuic (sic) en plena primavera. Sí, en aquel mes de abril de 1944 cuando el sol adquiere vivos destellos, diáfanos reflejos. Cuando a punto está el romperse en pedazos el capullo oloroso de las rosas, entre aromas y fragancias, como una promesa, abriendo sus pétalos que abrazaron con entrañable cariño la responsabilidad y cumplimiento de una misión, nacida, creada y proyectada, por el amplio y generoso espíritu de sus fundadores."

Contràriament, el sabadellenc Antoni Monés (1918-2010), empresari del tèxtil i peça clau en l'eclosió del C.N. Sabadell com a capdavanter de la natació catalana i espanyola (**), ens mostra un estil més planer i llegible:

"Hay muchas maneras de cubrir 25 años. Incluso trabajando y preocupándose hasta límites importantes por un ideal, muchos clubs no pueden hacer más que ir escalando trabajosamente el 'ranking' nacional. El Montjuic (sic), haciendo gala de un gran dinamismo... ha sabido alcanzar la meta que desde su misma fundación se trazó... Sus métodos... han sido a veces revolucionarios y audaces. Fue el auténtico impulsor de los cursillos escolares a escala masiva; co-introductor de los primeros entrenadores extranjeros de categoria, a los que tanto debe la natación española; impuso su ley deportiva en la región catalana hasta lograr hacer variar uno de los signos predominantes - la hegemonia del C.N.B. - y, finalmente, conseguir una piscina cubierta."

Tanquen les salutacions tres rellevants personatges del Montjuïc d'aquells anys:

• Epifani de Fortuny y Salazar. President d'Honor del C.N. Montjuïc

• Enric Llaudet Ponsá. President de Mèrit del C.N. Montjuïc

• Vicenç Esquiroz Soliva. Ex-president del club i soci n. 1

Editorial i altres salutacions...

A la pàgina 26 d'aquest butlletí hi trobem l'editorial, de ben segur redactada per en Vicenç Esquiroz, que fa una descripció del procés de fundació del club. Distingeix la conjunció de tres diferents factors:

• D'una part l'acció del grup més nombrós dels fundadors, provinents del Club Esportiu Mediterrani, que l'any 1943 han estat desallotjats dels seus locals habituals: el gimnàs de la Plaça Reial i la sala de Paral·lel 88, on celebrava les seves activitats socials (***). Aquesta circumstància porta al Mediterrani a reubicar-se al barri de Sants, amb la qual cosa el nucli dels residents al Poble-sec queden una mica desplaçats.

• Una altre part dels que intervenen en la fundació venen de l'antic C.N. Mare Nostrum, dels quals l'editorial afirma que "esta circunstancia fue también aprovechada por antiguos socios del 'Club de Natación Mare Nostrum', antiguo club de natación de la barriada del Pueblo Seco antes del 1936 y que despareció con nuestra Guerra de Liberación (sic) para instarnos a la reorganización de aquel club, pues ellos no se sentían con suficiente fuerzas para llevar hacia delante tal proyecto."

• El tercer puntal que va empènyer la fundació del Montjuïc va ser la iniciativa personal d'en Joan Monteys, vinculat al ciclisme i veí del barri, "...que propugnaba en trabajar en favor de un mayor auge de la natación catalana que en aquel entonces registraba las primeras derrotas en los Campeonatos de España de natación por el empuje de la entonces incipiente natación canaria."

D'aquesta suma d'esforços en neix la voluntat fundadora del Club Natació Montjuïc, gestada inicialment al Bar Feliu, del carrer Nou de la Rambla.

Editorial del butlletí del XXV Aniversari del Montjuïc.

A les planes següents, entre la pàgina 27 i la 32,  trobem escrits d'en Joaquim Morera, Albert Medina, Joan Boronat i Antoni Contreras, celebrant diferents aspectes dels primers vint-i-cinc anys de vida del club.

Una aproximació a la història gràfica del club

De les pàgines 33 a la 60 podem trobar el que s'anomena una síntesi gràfica del club, distribuïda en les seves diferents seccions. 

Com a fet destacable les pàgines 38 i 39 són dedicades a la 'saga' dels Medina, formada pels els germans Albert, Carles i Carme, el primer del qual ja feia una dècada que exercia d'entrenador del club.

Pàgines de la síntesi gràfica dedicades a la família Medina

Una altre d'aquestes dobles pàgines és dedica a diferents èpoques de les seccions de salts, natació sincronitzada - actualment natació artística - i rugbi:

Recull gràfic d'algunes de les seccions esportives del C.N. Montjuïc.

Una memòria social i esportiva a l'alçada de la celebració...

Aquest butlletí especial es tanca, entre les planes que van de la 68 a la 77, amb una extensa memòria de les activitats del club corresponent a l'any 1968.

Contràriament a les cinc o sis planes que habitualment ocupen aquest tipus de memòries, la de l'any 1968 hi dedica fins a deu fulls. En part l'increment es deu a la voluntat de la nova junta, presidida per en Diego Devesa Palomera, de facilitar als associats del club estadístiques que reflecteixin la situació econòmica i social de l'entitat. 

Així, per exemple, podem veure en un dels quadrants l'evolució dels ingresos i les despeses del club distribuïdes per mesos; mentre que en una altre de les estadístiques es presenta una radiografía de la masa social estructurada per els diferents grups d'edat.

Gràfic estadístic dels ingressos i despeses de l'any 1968.

Referent als ingressos i les despeses cal senyalar l'increment dels primers, que la memòria xifra en un 40% respecte a 1967, arribant per primer cop als set milions de pessetes. La jun ta directiva es mostra satisfeta d'aquesta evolució, tot i que les despeses també s'han incrementat fins a assolir una xifra superior als sis milions sis-centes mil pessetes.

Gràfic del percentatge d'associats per grups d'edat de l'any 1968

En relació a la massa social, el club es troba en el llindar dels 5.000 associats, atenent al fet que a desembre de 1968 ja comptava amb 4.829, que són els analitzats a l'estadística que presenta la memòria.

En fixar-nos en l'estructuració per edats ens topem amb la principal fortalesa - esportiva - de l'entitat; que a la vegada es la seva principal feblesa - económica -.

Fins a 4.101 del total dels associats es troben entre els 5 i els 25 anys, és a dir que són el 84.9% del total. La fortalesa ve del fet que una bona part d'ells són o han estat assistents de cursets o esportistes del club, practicants de l'esport d'una o altre manera, per bé que la tendència a la rotació és molt alta.

La feblesa ve donada per el fet que només el 15.1% restant són el que podríem dir socis adults, sobre els que a la llarga hauria de recaure el sosteniment més fiable i durador de l'entitat. Encara afinant més aquesta reflexió veiem que solament el 9.4% dels socis del Montjuïc a l'any 1968 tenen mes de 30 anys.

Aquesta situació no era extraordinària en aquells anys, sinó que era pròpia del model de clubs de natació que gestionaven piscines municipals, quan l'esforç de les entitats es centraven en la tasca d'ensenyament utilitari i de rendiment esportiu. Recordem que, a finals dels anys seixanta, el Montjuïc disposava de les seccions de:

• Natació

• Waterpolo

• Salts

• Rugbi

• Atletisme

• Acts. Subaquàtiques

• Gimnàstica

• Lluita grecoromana

• Grup de muntanya

• Grup escènic - activitats culturals -

L'oferta d'espais i activitats esportives per al lleure o el manteniment eren pràcticament inexistents; de manera que si la rotació ja era elevada entre les edats infantils i juvenils, en el cas de les persones majors de 30 anys la seva pervivència a l'entitat s'explica tant sols per una mena de militància activa d'antics esportistes, i/o familiars d'esportistes.

Aquest desequilibri en la distribució per edats acabarà demanant solucions que ampliïn les possibilitat d'oferta d'espais i recursos per a altres tipus d'usos de les activitats físiques i esportives, més enllà de les utilitàries i de les de l'esport de competició. Els anys a venir obriran el debat sobre aquestes necessitats a cobrir, quina conseqüència lògica vindrà a ser el projecte de la 'Ciutat Esportiva' del Cub Natació Montjuïc, que es desenvoluparà des de la meitat dels anys setanta.

Reproducció completa del butlletí extraordinari de l'abril de 1969

A l'objecte de poder consultar el contingut íntegre d'aquest butlletí n. 235 hem considerat adient de fer-ne una reproducció completa mitjançant un vídeo que inclou les 39 dobles pàgines que el composen. 

Amb l'excepció de la primera imatge reproduïda, que inclou la portada i la contraportada - págs. 1 i 78 -, la resta segueixen l'ordenació amb que són incloses en la revista social, de manera que la segona imatge mostra les planes 2-3, la tercera les 4-5 i així successivament...

Memòries del Montjuïc

(*) En les imatges que reprodueixen contingut d'aquest número especial del butlletí no incorporem la font, atès el fet que totes provenen del mateix lloc: arxiu JCE.

(**) En Antoni Monés va ser president del C.N. Sabadell entre 1953 i 1961. En el seu mandat es va inaugurar la cobertura de la mítica piscina del carrer Montcada, l'any 1959. El mateix any va impulsar la contractació de l'entrenador holandès Kees Oudegeest, que donà un impuls definitiu al club per a situar-lo en posició capdavantera. També en el mandat d'en Monés és funda la 'Escola Santa Clara', que va facilitar la compatibilitat entre els estudis i els entrenaments als esportistes de l'entitat vallesana. A la imatge que acompanya aquesta nota trobem a Maria Ballesté i a Miquel Torres, a l'escola amb d'altres companys.

(***) El local del Paral·lel n. 88 que ha d'abandonar el Mediterrani l'any 1943 no és altre que el 'Chipirón', que a partir de començaments de l'any 1950 recuperaria la funció de local social d'un club de natació, en aquest cas del Club Natació Montjuïc.

La piscina de la Ronda. Un final... que és un nou inici

Del final...

Els darrers dies del mes de juny de 2021 l'ajuntament de Barcelona comunica que ha trobat una solució per a la continuïtat de la piscina de la Ronda, en el seu format del 'Gimnàs Social Sant Pau' (GSSP).

El GSSP és l'entitat que des de 2012 - i en forma de cooperativa - ha estat oferint al barri del Raval, i a d'altres d'adjacents, els serveis de la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, amb polítiques de preus molt accessibles, arribant  en molts dels casos a la gratuïtat...

Com remarca la informació - sense signar - publicada al digital 'Públic', amb data del 1 de juliol de 2021:

"L'Ajuntament portava mesos negociant amb la propietat per comprar la finca, però (aquesta) demanava un preu superior a la taxació i això dificultava tancar un acord. Finalment, el factor que ha desencallat la situació ha estat la intermediació d'un inversor privat, del qual no s'ha revelat la identitat, que ha adquirit l'immoble... Com a contrapartida, l'Ajuntament li comprarà l'immoble per vuit milions d'euros - el preu de taxació -, i també li cedeix el dret de superfície durant 55 anys. Entre el pagament de l'Ajuntament i els lloguers socials dels 36 habitatges - entre 400 euros i 450 euros -, es preveu que l'inversor pugui recuperar l'import (de la inversió). Es tracta d'una operació sense ànim de lucre."

Imatge de l'exterior de la piscina de la Ronda els darrers 
anys de lluita per a la seva continuïtat.
Font: ACN. Ft. Blanca Blay

Malgrat l'anonimat inicial, és notori que l'empresari que va facilitar l'operació va ser en Jaume Roures Llop (*), tal com ho confirmava el periodista Alfons L. Congostrina al diari 'El País'. S'informava, a més del nom de l'empresari implicat, que aquest havia satisfet el preu que demanava el propietari del local, uns catorze milions d'euros.

El procés dels acords entre les empreses d'en Roures i l'ajuntament encara va durar uns mesos, en els quals la instal·lació va poder seguir oberta, a precari, en la seva ubicació històrica. Passat aquest període, però, la piscina de la Ronda va tancar portes definitivament, de manera que les activitats del GSSP van haver de trobar una nova ubicació. 

El problema es va resoldre a mitjans del 2023, amb un local al carrer de les Floristes de la Rambla, darrera del mercat de la Boqueria, aconseguint, per tant, romandre en el cor del Raval.

Plànol de la ubicació del nou emplaçament del 
Gimnàs Social Sant Pau, al cor del Raval.
Font: Google Maps.

Dalt: vista parcial de l'entrada del nou local de Floristes de la Rambla, 10.
Sota: imatge de la sala de fitness del nou emplaçament.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'oferta del local provisional manté els serveis de caire esportiu; a més dels de caire social de dutxes, roba i menjar, oferts per a persones sense llar o mancats de recursos, encara que en unes dimensions més reduïdes i sense el servei de piscina.

A final d'aquest passat mes d'abril de 2024 s'han endegat les tasques d'enderroc de l'antic edifici on s'estatjava el GSSP, necessàries per a la construcció del nou equipament d'habitatges i futur espai esportiu en planta baixa i soterrani.

Visita a l’edifici de la piscina de la Ronda. Lara Càceres, directora del GSSP; 
Carme Trilla, presidenta de Hàbitat3; Ramon Bosch, arquitecte; Joan 
Ramon Riera, de l'ajuntament de BCN i Jaume Roures, promotor. 
Font: Digital totbarcelona.cat. Fts.Vidal i Pratdesaba

La piscina, que ja estava en un estat d'abandonament similar a d'altres èpoques dels seus més de vuitanta anys d'història, va desaparèixer definitivament amb el conjunt de l'anorreament.

Imatges preses durant les tasques de l'anorreament de les instal·lacions 
de la Ronda de l'antiga 'Baños Populares de Barcelona, S.A.'.
Font: Arxiu JCE. Ft. Cèsar Algora

...a un nou inici

Les imatges de l'enderrocament no són, en aquest cas, més que una invitació a l'esperança, atès que d'aquestes runes n'ha de renéixer el nou equipament mixt, d'habitatges socials i de la futura seu del Gimnàs Social Sant Pau.

En la descripció feta a 'Públic', abans esmentada, s'afirma sobre l'operació finalment iniciada aquests dies:

"L'Ajuntament, així doncs, adquireix el solar per vuit milions d'euros, i augmenta el sòl públic de la ciutat amb la construcció d'aquests 36 habitatges socials, que gestionarà la Fundació Hàbitat 3. 'És un model que ens agradaria aplicar més', ha afirmat la regidora Laura Pérez. 'És una manera d'augmentar el sòl i l'habitatge públic de la mà de privats que no volen especular amb l'habitatge', ha afegit. Pérez ha matisat que no és una aportació a fons perdut ni una entrega de capital, sinó una aposta per la ciutat. 'Projectes com aquest són els que busquem i els que volem per Barcelona', ha destacat.

Pel que fa als habitatges, es tractarà de sis pisos de 60 m2 per planta, d'un total de sis. Estaran gestionats per la Fundació Hàbitat 3. La seva presidenta, Carme Trilla, ha remarcat que l'operació s'emmarca en una 'òptima praxis urbanística i social de la ciutat', un 'èxit col·lectiu', perquè, en última instància, amplia el parc d'habitatge públic de Barcelona, encara molt mínim."

Diferents imatges del nou equipament.
1. Renderització de l'edifici
2. Renderització interior d'habitatge
3. Plànol de la secció de l'edifici, amb el detall
de la ubicació, a baixos i planta, del nou GSSP.
Font: De les imatges 1 i 2, Fundació Habitat3
De la imatge 3,  digital totbarcelona.cat

Ara sí... les obres del nou projecte per al solar que ocupava la primitiva piscina de la Ronda ja són en marxa. Amb la seva realització es posarà terme a les repetides incerteses sobre la seva viabilitat que han dominat aquests quasi dotze anys de vida de la cooperativa gestora del 'Gimnàs Social Sant Pau', sempre pendent per a la seva subsistència de la resposta de les institucions del país. 

La finalització del nou equipament es preveu que sigui per el segon semestre de 2026. De la solvència de l'empresa constructora - 'Coyoacán', del grup d'en Jaume Roures - cal esperar-ne una execució que respongui a les finalitats previstes i que s'assoleixi en els terminis senyalats.

Mentre tant, però, el GSSP encara ha d'afrontar aquest darrer tram de la travessia del desert en que es troba immers. El nou local provisional ha estat una solució ambivalent; d'una banda si han garantit uns mínims d'oferta per a la seva continuïtat en aquest període d'interinatge; de l'altre el canvi d'ubicació ha influït en una considerable pèrdua dels habituals usuaris de l'entorn de l'antiga seu, la qual cosa deriva en el fet que la incertesa segueix encara pesant sobre el dia a dia de la cooperativa i dels seus gestors.

Per ajudar a travessar aquest darrer període d'estranyament del seu emplaçament, el GSSP ha endegat una campanya promocional creativa i agosarada, a la recerca del 'Soci Mandrós Peresós', amb quin llançament s'afirma que:

"... Entre totes les persones que s'apunten a un gimnàs, únicament el 47% ho integrarà de forma constant als seus hàbits una mitjana de 3 cops a la setmana. De la resta, un 21% no hi aniran pràcticament mai. És 'EL SOCI MANDRÓS PERESÓS' per al quals el Gimnàs Social Sant Pau ha creat aquesta quota solidària simbòlica.

Amb un pagament mensual de 13 € tothom que vulgui pot col·laborar a que altres persones en risc d'exclusió social puguin accedir a millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida mitjançant l'activitat física i esportiva... L'únic gimnàs on saps que amb la teva quota estàs fent possible que persones sense recursos puguin tenir accés a l'activitat física."

Imatge i  explicació de la campanya del GSSP.
Font: Arxiu JCE

L'explicació que acompanya la imatge de llançament de la campanya finalitza tot dient:

"Així que ja saps 'Soci Mandrós Peresós', uneix-te a nosaltres. Fes que el teu mandrosisme sigui sinònim de solidaritat. Som-hi, que junts podem fer la diferència sense moure una cama de casa ! #Peresós."

Des del 'Memòries del Montjuïc...' no podem menys que solidaritzar-nos amb les finalitats del GSSP, a la vegada que ens unim a aquesta promoció que pot ajudar a transitar amb mes tranquil·litat aquesta etapa final del seu estranyament de la ubicació inicial - i final - a la Ronda de Sant Pau, 46. Ànims i que sigui per molts anys !...

Memòries del Montjuïc

(*) Jaume Roures Llop (1950) és nascut al cor del Raval de Barcelona. Va haver d'entrat a treballar als dotze anys, raó per la qual ell és considera de formació autodidacta. De ben jove és mou en els cercles de l'oposició antifranquista. Militant de la 'Lliga Comunista Revolucionaria' (LCR) des de 1970, mai ha abdicat de les seves creences marxistes. L'any 1984 entra a treballar a TV3,  de la qual en surt l'any 1994 per a fundar el grup audiovisual 'Mediapro', que coneix una ràpida expansió centrada en el món de l'esport i el dels mitjans de comunicació. Propietària i gestora molts anys dels drets de transmissió dels partits de futbol de la lliga espanyola i, mes endavant, de les curses de Fòrmula 1; és alhora productor de documentals i pel·lícules diverses; en la seva nòmina de directors hi figuren, entre d'altres. cineastes com Oliver Stone, Isabel Coixet, Woody Allen, Fernando León de Aranoa o Manuel Huerga.

Estimat i odiat de manera igualment exhaustiva, encara que per 'barris', la seva nova vida d'empresari i financer no l'ha allunyat pas de les seves arrels. Una darrera mostra de la persistència dels seus ideals és el nom d'una de les seves empreses: 'Coyoacán' - implicada en la construcció del nou equipament de la Ronda -, que recorda el sub-districte de Mèxic DF en que fou assassinat Lev Trotski, per el català Ramón Mercader, l'agost de 1940. En entrevista concedida el gener de 2009 al periodista François Musseau, del diari francés 'Liberation', li manifesta que "però en compte, jo no treballo, jo milito...". Conegut per el seu entorn més immediat com a 'Melan', el seu àlies a la militancia clandestina, segueix dient-li al periodista: "... les meves idees no han canviat gens. La crisi actual (del 2008) demostra la fallida del capitalisme i proporciona una actualització a Marx...". Podeu consultar el text original de la interessant entrevista a l'enllaç: https://www.liberation.fr/medias/2009/01/22/citizen-katalan_304591/

Poc menys que desplaçat de 'Mediapro' per els nous propietaris, la seva darrera activitat d'emprenedoria cultural ha estat l'adquisició, de manera conjunta amb 'Abacus', dels segells editorials del Grup Enciclopèdia, iniciada el 17 de gener d'aquest any, que és encara en procés de finalització.

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (iII). Un viatge de la 'justicia social' a la rendibilitat econòmica...

Dels resultats econòmics negatius...

Entre el lucre i la 'justicia social'

La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:

"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."

Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla, 
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR

Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:

"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...

Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.

Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:

"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original) 

Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen. 

Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:

"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."

Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR

Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:

• D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys

• De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:

• vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat

• de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX

Primers anys de pèrdues a BPB

Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.

En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945. 

Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945, 
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR

Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.

El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingressos com les despeses.

Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%. 

Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).

Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes. 

...a les noves estratègies de gestió.

La municipalització del servei...

En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions. 

L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.

A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat. 

Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:

• Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa

• Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la

• En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic

A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi  els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.

A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble Nou. La visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.

Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951. 

L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:

"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."

El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues. 

Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.

Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig, 
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR

En el nou escrit es reiteren les propostes fetes  en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:

"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."

Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:

"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."

Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló. 

La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.

La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...

A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix. 

Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat.  El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:

• D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps. 

• De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis

Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs. 

Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch. 

Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió 
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE

El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.

L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.

El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre,  per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.

Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani 
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC 
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte. 
Font: Arxiu històric COAC i BNE

El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)

Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu. 

La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.

Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:

"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".

La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:

"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."

El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà. Per aquesta condició coneixia perfectament l'evolució del litoral de la vila, on s'hi havien anat construint alguns restaurants, com el Gavamar o La Pava. A més ell mateix era el responsable del disseny d'un precedent dels que han de ser els establiments dels banys de mar a la zona, en haver dissenyat el 'Balneario-Restaurante Capri' l'any 1957 a la riba gavanenca de l'estany de La Murtra.

Dreta: Postal dels anys seixanta del 'Balnerio-Restaurante Capri' a la platja de Gavà.
Esquerra: Plànol de l'original disseny de les dutxes que Ramón Tort va aplicar 
de manera sistemàtica a tots els seus projectes, incloent el de La Pineda.
Font: Web todocolección (postal); Facebook Camping Tortuga Ligera (plànol)

Amb l'elecció d'en Ramón Tort com a arquitecte les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una rapidesa gens habitual . Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.

 

Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
 a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958 
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.

En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.

En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:

"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).

El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'

Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó', 
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.

L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.

Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR

L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:

• Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' 

• Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.

El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en comptes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions. 

L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.

La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les 
seves dependències de 'El Molino', a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR

L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.

Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.

El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval. 

Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.

Part de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc que pogueren 
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera

Josep Castellví

(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.

(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.

(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954. 

L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. UB, n. 1.300, Barcelona 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona 2018.

Butlletí. Cinquantena edició del Campionat d'Espanya de Natació i Salts, 1960...

Situem-nos...

El primer campionat d'Espanya de natació va tenir lloc el 15 de setembre de 1907 en aigües del port de Barcelona. Entre aquesta primera data i l'any 2000 - límit temporal d'aquest bloc - se'n han disputat fins a noranta edicions.

En moltes d'elles la ciutat comtal va tenir el privilegi de ser-ne seu, especialment els primers anys. A manca de piscines esportives, els primers espais que acolliren la competició foren o bé el mar, a les platges, o mes sovint els ports, en les seves dàrsenes o molls.

La 'piscina' del Arenas Club de Getxo, a la dàrsena d'Arriluce-Algorta, on els anys 1925 i 
1927 tingueren lloc les edicions XIX i XXI del campionat d'Espanya de natació. (*)
Font: Bloc getxosarri.blogspot.com

La primera piscina pròpiament esportiva en acollir el campionat va ser la del Club Natació Barcelona en la seva vintena edició, a l'Escullera de Llevant de la ciutat, l'any 1926. Fins a celebrar-se sempre en piscina van ser necessaris alguns campionats mes fets en espais naturals. La darrera edició ubicada en un port correspon a la trentena, de l'any 1940 - primera desprès de l'enfrontament civil -, que tingué lloc a la dársena del port de Vigo.

Pel que fa a les mides de les piscines, naturals o esportives, s'alternen des dels 300, 250 o 100 metres dels primers anys, fins a les mides mes 'normalitzades' dels 50 o 33 metres. Cal recordar que a les primeres dècades del segle XX les piscines de 25 metres eren considerades poc menys que banyeres, només aptes per a escolars o per als banys. L'any 1961, a Sevilla, és la darrera ocasió en que el campionat es fa en una piscina de 33 metres, quedant establert ja per sempre la necessitat de disposar d'un equipament amb les dimensions olímpiques de 50 metres.

La ciutat de Barcelona ha estat molt present com a plaça dels successius campionats d'Espanya de natació, essent-ne seu en exclusiva entre 1907 i 1921, fins que a l'any següent de 1922 els campionats es traslladen a la ciutat d'Alacant, on l'equip català s'hi ha de desplaçar en barco. 

            Presència de Barcelona com a seu dels campionats, en % relatiu al total

Font: Elaboració pròpia

'L Campionats d'Espanya de Natació i Salts', un programa...

Els campionats de la cinquantena han estat encarregats per la 'Federación Española de Natación' (FEN) a la federació catalana (FCN), que se'n ocupa amb l'habitual eficàcia. Per tal de commemorar com cal una edició tan especial, la FCN edita un fullet o programa que consta de setze pàgines, algunes d'elles a color. 

Hem pogut rescatar el programa difusor de l'esdeveniment gràcies a la col·lecció de butlletins del club, guardada i enquadernada en onze volums per en Jaume Casas Segarra. Una de les seves particularitats és el fet que en Jaume hi adjuntava - a mes dels butlletins -, fullets i informacions relacionades amb competicions o altres esdeveniment lligats al Club Natació Montjuïc (**).

Portada a tot color del programa de mà del 'L Campionat d'Espanya de Natació i Salts', 
organitzat per la FCN a la piscina municipal de Montjuïc, del 13 al 15 d'agost de 1960.
Font: Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler.

Dedicatòria i Salutació del programa

L'entrada es dedicada al patriarca i fundador de la natació catalana i espanyola, en Bernat Picornell Richier, que el 1960 arribava als seus setanta-set anys, encara com a president de la FEN. 

Segueix una salutació del president de la FCN, en Mateo Molleví Ribera, on afirma:

"A Barcelona, cuna de la natación española, le ha sido concedida la organización de los Campeonatos de España de 1960... Y no creemos pecar de inmodestos si decimos cuan justa y oportuna nos parece esta concesión a una ciudad que, si empezó a competir en natación mucho antes que las demás del suelo patrio, no andó (sic) remisa a la hora de divulgar lo que iba aprendiendo.

... Nos cabe aún otro honor. Y es el de organizarlos, precisamente en el momento en que la natación española ha alcanzado su nivel internacional mas elevado; en un año en que han caído de forma espectacular y rotunda casi todos los 'records' de España."

 

Imatge d'en Robert Queralt Alentorn, aixecant la copa del primer lloc
per a la selecció catalana als campionats d'Espanya de 1954.

Composició del jurat tècnic, amb la imatge d'en Guillem Alsina Soto, campió 
d'Espanya dels 200 m braça en l'edició de 1959, a Vitòria-Gasteiz.

L'històric Queralt, dotze vegades campió d'Espanya entre 1950 i 1957, ja no va participar en aquesta edició, tot i seguir actiu en waterpolo, en quina selecció espanyola havia arribat a ser el jugador amb major nombre de participacions internacionals.

Pel que fa als equips arbitrals designats per aquesta competició, el seu llistat és un repàs històric a grans personalitats de l'arbitratge català i espanyol. D'entre els catalans trobem als Borrego, Gamisans, Domenech o Batallé; comptant també amb els castellans Sans Merten, Sanz de la Rica; el canari Arturo Rodriguez; o els vasco-navarressos San Gregorio i Espinosa.  

Aquest darrer, de nom Benjamín però conegut com a 'Mincho' - un dels pioners de la natació bilbaïna - comparteix campionat amb el seu fill, José Maria Espinosa Abando, qui encara amb catorze anys va nedar les proves de 400 i 1.500 m lliures. En 'Josemi', com era nomenat habitualment, es trobava als inicis de la seva carrera que el portaria a ser nombroses vegades internacional, i olímpic als jocs de Toquio 1964.

D'altre banda, com a jutges de salts trobem a en Josep Bernal amb en Diego Devesa, qui sería president del Montjuïc entre 1968 i 1972.

Taula de rècords, incloent-hi els de piscina de 50 metres.

Taula campions d'Espanya 1959, proclamats a Vitoria-Gasteiz.

En el doble full amb les taules de rècords destaca la foto de na Rita Pulido Castro, múltiple campiona d'Espanya i mes de quaranta vegades internacional. Va ser - junt amb Isabel Castañé López - la primera nedadora del país en participar en uns Jocs Olímpics, a Roma 1960, tot i no haver superat la mínima establerta. 

L'acompanya en Leopold Rodés Parés, nedador i waterpolista, l'home mes ràpid d'Espanya en aquells anys. Tot i ser inicialment exclòs de la selecció per anar als jocs de Roma, en el curs d'una pressa de temps oficial, organitzada per a l'ocasió, el 30 de juliol a la piscina de Montjuïc, va batre el rècord d'Espanya amb un temps llavors extraordinari. En Joaquim Morara, en la seva 'Historia de la Natación Española' (2a edició, 1965), ho explica així:

"... se propuso al Comité Olímpico español la inscripción de los siete citados, a la que se unió luego la de Rodés, que, picado en su amor propio, al verse no incluido en la selección por no haber logrado la marca que se exigía, apretó durante unos días, bien pocos, por cierto, y batió el rècord de España de 100 metros con 58 segundos justos..." (***)

Al marge de les informacions generals i les marques, referides als campionats, el fullet inclou la inevitable propaganda comercial. El principal patrocinador sembla haver estat la catalana 'Cerveza San Miguel', juntament amb la marca de banyadors 'Jantzen' i l'emprea especialitzada en instal·lacions i equipaments de piscines 'Bernal', comandada per en Josep Bernal Fatjó, de la saga dels Bernal, molt rellevant en l'ambient de la natació del país.

Publicitat de les pàgines interiors i de la contraportada del programa.

També apareixen, en format mes reduïda, les publicitats de 'La Real Electricidad', de la família Manguillot; i la de 'Joyeria-Relojeria-Plateria Cánovas', fundada per Alfons Cànovas Lapuente, el tan conegut i destacat president del Club Natació Barceloneta, primer, i del Club Natació Atlètic-Barceloneta, ja cap als anys finals del segle XX.

Sobre amb el mata-segells commemoratiu de l'esdeveniment i medalla 
d'or per als guanyadors de cada prova del campionat.
Font: Web todocoleccion.net

El cap de setmana anterior, del 5 al 7 d'agost, s'havien celebrat els Campionats Generals de Catalunya a la mateixa piscina de Montjuïc, amb un molt bon nivell general . D'aquella competició en surt la selecció que ha de representar a la FCN als campionats d'Espanya:

Retalls de 'El Mundo Deportivo' del dilluns 8 d'agost de 1960 amb els seleccionats
 de la FCN per a participar als Campionats d'Espanya del cinquantè aniversari.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En cada prova la federació respectiva presenta dos participants, encara que se'n han seleccionat tres per tal de cobrir possibles incidències.

Els seleccionats del C.N. Montjuïc són els nois Josep A. Abadias i  Juan A. Molinero, acompanyats per les noies Carme Ramos, Nuria Llonch, Carme Medina  i 'Tina' Boira. A l'hora de la veritat Carme Medina va nedar el relleu dels 4 x 100 m lliures, mentre que la 'Tina' Boira no va arribar a participar als campionats. 

Els quadres que presentem tot seguit mostren els podis de cadascuna de les proves disputades, en categories masculina i femenina, senyalant el temps del primer classificat de cada cursa.

       Homes

        Dones

Font: Elaboració pròpia

Els noms ressaltats en vermell corresponen als seleccionats del Club Natació Montjuïc que van assolir podi en una prova individual. El butlletí del club es va fer ressò en la seva portada de tres dels participants, socis de l'entitat:

Juan Antonio Molinero Varas, Carme Ramos Lombardero i Josep Antoni 
Abadías Finós. Portada del butlletí del CNM n. 132 de setembre de 1960.
Font: Arxiu JCE

Pel que fa a les seleccions guanyadores d'aquesta cinquantena edició, ho va ser en ambdues categories la de la 'Federación Canaria de Natación', que es va imposar a les de les federacions catalana i castellana, respectivament.

Abans que en la vint-i-vuitena edició dels campionats, l'any 1934, la classificació general per equips passés a fer-se per federacions, el Club Natació Barcelona havia dominat 26 de les 27 edicions anteriors. Només havia estat superat 'formalment' l'any 1924, quan la competició va tenir per seu la dàrsena del port de Donostia. Sembla que diferents incidències administratives van fer que el Barcelona participés des de la segona jornada fora de concurs, de manera que l'entitat organitzadora, el 'Club Deportivo Fortuna', va tenir el camí expedit per a ser-ne el guanyador per equips.

A quest mateix any del 1934, s'esdevé a la piscina de Montjuïc la primera derrota real en categoria masculina dels nedadors catalans, que es veuen superats per l'equip de la federació castellana - majoritàriament amb nedadors del Canoe - liderats per el magnífic entrenador Enrique Granados Gal. A partir de 1940 la hegemonia en la categoria d'homes es va alternant entre els representants de les federacions castellana, canària i catalana.

Pel que fa a la categoria femenina, les nedadores de la federació catalanes mantindran el seu lideratge en les primeres catorze edicions d'aquest format de classificació, fins a que en la quaranta-dosena convocatòria són superades per les de la federació canària, amb les quals s'aniran alternant, fins a arribar a aquesta edició del 1960 que avui rememorem.

Josep Castellví

(*) El 'Arenas Club' de Getxo té els seus orígens a l'any 1909, encara que aquest nom no el rep fins a l'any 1917. Essent un club poliesportiu, la natació va ser als primers anys del segle XX un dels elements dominadors de les seves activitats. L'any 1.924, junts amb el 'Sporting Club', el 'Sestao' i el 'Club Deportivo Bilbao' funden la 'Federación Vizcaína de Natación Amateur'. L'any següent, a mes del campionat d'Espanya, participen i guanyen per equips el 'I Campionato de Vizcaya' de natació, celebrat a la mateixa dàrsena d'Arriluce-Algorta els dies 15 i 16 d'agost.

(**) En Jaume Casas Segarra va emparentar per matrimoni amb la família Tauler, en casar amb Ampar Tauler Gou. Ell mateix va ser un molt rellevant esportista del C.N. Montjuïc, especialment en la modalitat d'activitats subaquàtiques i de pesca submarina, de les que en va ser un gran impulsor, assolint també grans resultats personals. La seva col·lecció de butlletins, curosament conservada i donada per el seu fill Josep Casas Tauler, ha estat un valuós material de documentació per al nostre bloc

(***) El 'Comité Olímpico Español' (COE) va inscriure al Jocs Olímpics de Roma 1960 a vuit homes: Leopold Rodés, Emilio Díaz, Guillem Alsina, José M. Cossio, Julio Cabrera, José V. León, Heriberto de la Fe i Miquel Torres; y dues noies: Isabel Castañé y Rita Pulido. En el campionat d'Espanya que avui analitzem es va donar el cas que en Jordi Flaquer va guanyar en els 200 m. braça als dos nedadors ja inscrits als jocs per el COE. Com que la inscripció era tancada, finalment el COE i la FEN van decidir convidar a en Jordi Flaquer a anar a Roma amb l'equip, encara que no va poder participar en els jocs. L'equip espanyol de waterpolo, llavors entrenat per l'hongarès Lajos Rajki,  no va ser a Roma, en haver perdut el preolímpic celebrat a Camogli, essent derrotat, 7 a 6, per l'equip francès.