Sprints. Els olímpics de 1924 (I). José Manuel Pinillo Antolín

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, iniciem un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació, per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. Aprofitem aquesta introducció per agrair l'autorització rebuda de part del ANC per a poder incloure aquests vídeos en el nostre bloc.

Van ser uns jocs molt significatius per diferents raons:

• Els esportistes representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) hi acudien per segona vegada enquadrats de manera organitzada i amb una representació amplia, desprès d'haver debutat amb similars característiques als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers 1920

• Barcelona havia presentat a Anvers la seva candidatura per els jocs de 1924 - mitjançant el Comitè Olímpic Català, i amb l'aval de la Mancomunitat de Catalunya - al llavors president del CIO, Pierre de Coubertin, que va ser finalment desestimada en favor de la capital francesa (*)

• Les disciplines de la 'Fédération Internationale de Natation Amateur' (FINA) es van disputar per primera cop en una piscina de 50 m, envoltada per tots els cantons de grades per a espectadors, amb una capacitat superior a les 6.000 persones. Els 50 m de llargada va passar a ser el cànon de les dimensions per a les piscines olímpiques

Espurnes d'arxiu...

L'Arxiu Nacional de Catalunya, dins de la seva tasca "... d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya", en relació als diferents tipus de fons que li han estat encomanats, va encetar a finals del mes de setembre de 2023 la publicació d'uns vídeos curts - de poc mes d'un minut, fins als tres i escaig - que ha intitulat 'Espurnes d'arxiu', per als quals n'ha donat la següent justificació:

"Els fons i documents conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya són plens de petites històries que formen el teixit de la memòria col·lectiva del nostre país: en aquest espai n'expliquem algunes."

El passat 2 de juliol el ANC encetava, dins d'aquesta llista de reproducció, un seguit de vídeos dedicats a commemorar la participació dels representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) als Jocs de la VIII Olimpíada, que van tenir lloc a Paris l'any 1924; amb especial dedicació als esportistes catalans.

Amb l'autorització pertinent, anirem reproduint algunes de les píndoles en format vídeo que han estat publicades en la seva pàgina oficial de YouTube. Per a ajudar, en allò que ens sigui possible, a la difusió dels jocs de 1924, hi afegirem algunes informacions complementàries.

Els olímpics de 1924: José Pinillo | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

José Pinillo Antonlín, un català... del carrer Sierpes

En José Pinillo neix al cor de Sevilla, a l'emblemàtic carrer Sierpes, l'any 1902. Al cap de poc temps la família es trasllada a Cadis, on s'hi estan fins a la pre-adolescència d'en Josep, quan s'instal·len de manera definitiva a Barcelona.

És en aquesta ciutat on descobreix la pràctica esportiva de la natació, afiliant-se al Club Natació Barcelona, on a partir de 1918 comença a competir en proves socials i interclubs, especialitzant-se en proves curtes d'estil lliure. Debuta als Campionats d'Espanya en els celebrats a Alacant el 1922, a l'edat de 20 anys, on es proclama campió dels 100 m lliures amb un temps de 1.16.6. Als campionats de l'any següent, a la ciutat de Gijón, continua amb la seva progressió, el que li permet entrar en les llistes de possibles seleccionats per als Jocs de la VIII Olimpíada de Paris 1924.

El mateix 1923 la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) dissenya un pla de preparació específica per als jocs que inclou la contractació del belga Felicien Coubert, ex-plusmarquista mundial de braça, que programa un pla d'entrenament que es desenvolupa a la piscina de l'Escullera. L'equip olímpic de natació i waterpolo es veu obligat a entrenar en piscina de 33 m. i d'aigua salada, mentre que els jocs han de tenir lloc a la recentment inaugurada piscina de Tourelles, de 50 m. i d'aigua dolça. En el curs d'aquests entrenaments en José Pinillo registra les seves millors marques, establint nous rècords d'Espanya en 100 i 200 m lliures, amb 1.10.2 i 2.47.8, respectivament.

El marc: 'Stade Nautique des Tourelles'

Les disciplines aquàtiques dels Jocs Olímpics de Paris 1924 - natació, waterpolo i salts - es desenvolupen a la primera piscina construïda de manera específica per a l'esdeveniment, fora de l'aprofitament de determinats espais naturals o preexistents, i que marcarà les que han de ser conegudes com a mides olímpiques per aquest tipus d'equipaments. Es tracta de l'anomenat 'Stade Nautique des Tourelles'. situat al número 148 de l'avinguda Gambetta, prop de la 'Porte des Lilas', al 20è districte de París (**). L'encàrrec del seu disseny va recaure en l'arquitecte francès Léopold Louis Bévière.

Fins a poc més d'un any abans de fer-se els jocs encara es discutia on i com fer la piscina per als mateixos. Com s'explica en l'article que reproduïm, signat per el responsable dels esports aquàtics dels jocs, en Émile-George Drigny (***):

Pàgina del periòdic 'Le miroir des Sports' del 24 de maig de 1923, amb l'article poc 
menys que comminatori de'monsieur' Drigny, apressant a l'ajuntament 
de la ciutat per a la construcció de la piscina per als jocs.
Font: Hemeroteca Gallica (BNF)

En l'extens i detallat article s'exposa l'acord assolit per el comitè organitzador dels jocs d'utilitzar com a seu dels esports aquàtics una piscina provisional, quina construcció s'ha acordat amb el 'Racing Club de France', en zona molt propera a l'estadi principal, per a l'atletisme i altres proves, de Colombes. El senyor Drigny, però, es lamenta del destí final d'aquesta piscina:

" L' Estadi Nàutic de Colombes no serà més que una construcció precària, construïda per a les necessitats de l'activitat i que ha de desaparèixer de manera immediata desprès dels Jocs Olímpics"

Front a aquesta previsió inicial, en l'article defensa les qualitats del projecte endegat i pressupostat per l'ajuntament de Paris per tal de construir el 'Stade Nautique des Tourelles', entre quines qualitats senyala:

"El seu vas tindria unes mides de 50 metres de llarg i 18 d'amplada. Podria encabir fins a 6.000 espectadors i inclouria les instal·lacions més modernes; piscina de ceràmica, aigua filtrada, línies d'aigua (surades), trampolins reglamentaris de 1 i 3 metres i plataformes de 5 i 10 metres. La profunditat de l'aigua variaria entre els 0,70 m. a poca profunditat i 5 metres sota dels trampolins".

La llargada prevista de 50 metres va ser aprovada en la sessió de la 'Federation Interntionale de Natation Amateur' (FINA) celebrada a Lausana pocs mesos abans. Fins aquell moment la mida de les piscines dels jocs era de 100 metres. D'aquesta manera, amb la piscina dels jocs de París es va establir el cànon que regiria les dimensions clàssiques per a les futures edicions dels Jocs Olímpics. Una altre innovació en la piscina dels  jocs va ser la delimitació dels carrers de nado - sis en aquest cas - per 'línies d'aigua', és a dir, per surades.

Un cop superades totes les dificultats, finalment va ser possible la construcció de la piscina de Tourelles, que es va acabar faltant poc més de 30 dies per a l'inici de les competicions.

Vista interior de la piscina de Tourelles, pocs dies abans de començar a omplir-la.
Font: Revista 'L’Architecte', n° 12, 1924.

La participació dels seleccionats per la FENA

Com ja havia passat en la primera participació als anteriors Jocs Olímpics d'Anvers, els nedadors espanyols - només homes, encara - s'enfronten al la falta d'hàbit de nedar en una piscina d'aigua dolça i de les mides de la parisenca, i els resultats se'n ressenten. 

La natació als jocs de Paris es disputa entre els diumenges 13 i 20 de juliol. En Pinillo participa en els 100 m lliures, el dissabte 19 de juliol. Neda en la cinquena sèrie - de les sis que es fan - marcant el darrer temps amb 1.14.2, i queda eliminat del passi a semifinals. Es classifica en el lloc 29è dels 30 participants. Com a anècdota, la seva sèrie la guanya el que serà el futur campió olímpic, Johnny Weissmuller (****). El dia abans, divendres 18, Pinillo ha participat en el relleu de 4x200 m lliures, fent equip amb els seus companys del C.N. Barcelona Ramón Berdemás i Juli Peredajordi; el quart integrant és el donostiarra Pedro Méndez, del C.D. Fortuna. Neden a la primera sèrie fent el darrer temps dels tretze equips participants, amb 12.21.2. 

Aquest darrer és l'únic nedador que, a més d'en Pinillo, participa també en proves individuals. Ho fa en els 400 m lliures, en els quals es classifica en el darrer lloc de la cinquena sèrie, amb un temps de 6.26.6; i també en els 1.500 m lliures, on repeteix a la sèrie cinquena i arriba en el quart lloc, amb el darrer temps de 26.23.5.

Participen també a Paris els saltadors Jaume Ulió i Antoni Tort, del C.N. Barcelona, junt amb en Francisco Ortiz, del C. N. Alicante. Tots ells es classifiquen en les diferents proves de salts en els llocs que van des del 35è al 45è.

La representació del waterpolo espanyol, formada íntegrament per jugadors del Barcelona, la composen: Jaume Cruells (GK), Manuel Basté, Enrique Granados, Josep Fontanet, Lluís Gibert, Francesc de S. Gibert i Josep M. Puig. Juguen un únic partit, en quarts de final, contra l'equip de Suècia que goleja al d'Espanya per 9 gols a 0. Per el sistema de classificació establert en el torneig, sense disputar cap més partit l'equip espanyol es classifica en el vuitè lloc, dels deu equips participants.

En José Pinillo, entrenador...

En Pinillo segueix competint a primer nivell català i espanyol fins als primers anys trenta, amb nombrosos primers llocs en campionats de Catalunya i d'Espanya, arribant a conquerir vint-i-cinc rècords d'Espanya. Es retira de la natació activa l'any 1932, quan ja l'està simultaniejant amb la tasca d'entrenador auxiliar del titular del C.N. Barcelona, Enrique Granados. En marxar aquest cap a Madrid ha de fer les funcions de primer entrenador del club, fins a l'arribada el març de 1933 d'en Ernest Speissegger, l'hongarès-suís, amb qui seguirà fent tasques de segon entrenador. A principis de 1935 és cridat per la Federació Valenciana de Natació per a entrenar la seva selecció que ha de participar als campionats d'Espanya que s'han de celebrar a la tardor en la nova piscina de 'Las Arenas' de la ciutat de València, on s'hi estarà fins a l'inici de la contesa fratricida..

La guerra incivil estableix un període d'inactivitat en aquesta tasca, que en José Pinillo reprèn a l'any 1943, quan fitxa per el Club Natació Catalunya com a entrenador dels seus equips, que tot just inauguren la piscina coberta de la Travessera de Gràcia, llogada a 'Baños Populares de Barcelona'. A finals de 1945 el substitueix en el Catalunya el seu antic company de club, Joan Trigo, mentre que en Pinillo enceta una nova etapa d'entrenador de natació al Reus 'Deportiu'. Una darrera incursió en l'entrenament de natació la veiem l'any 1960, quan fitxa per el Club Natació Poble Nou, coincidint també amb que aquest estrena piscina coberta, en aquest cas municipal. S'hi està fins a finals de 1963, quan un jove Carles Adern en pren el relleu.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de desembre de 1960, recollint la tasca
d'en José Pinillo com a entrenador de natació del C.N. Poble Nou.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com era habitual en aquells anys, el càrrec d'entrenador s'exercia més com amateur que de manera professional, de manera que calia compatibilitzar aquesta tasca amb l'activitat laboral de cadascú, En el cas d'en Pinillo, de qui sempre es va destacar el seu posat elegant i el seu gust per el ben vestir, sabem que  va iniciar carrera d'agent comercial de ben jove a la casa Chrevrolet de Barcelona. 

Pocs anys més tard d'haver estat l'entrenador del Poble Nou, el 8 de setembre de 1968 en José Pinillo Antolín, aquest català del carrer Sierpes, mor a l'edat de seixanta-sis anys.

Memòries del Montjuïc

(*) Les vicissituds que van concórrer per a la presentació d'aquesta primera candidatura de la ciutat de Barcelona a l'organització d'uns Jocs Olímpics han de merèixer una propera entrada del nostre bloc. Serveixi, de moment, la precisió del fet que malgrat les moltes ciutats que es van postular per a la dita organització, la decisió final del CIO es va trobar molt mediatitzada per el fet que Coubertin ja havia decidit el seu relleu de la presidència del CIO - on va ser substituït per en Henri de Baillet-Latour - i volia tancar-la al front dels jocs de Paris 1924. Especialment per el fet que la primera vegada que els Jocs Olímpics es van celebrar a la capital francesa, l'any 1900, el desori organitzatiu va ser monumental i el mateix Coubertin va ser clarament postergat i menystingut per el comitè de la 'Exposition Universelle de 1900', en qui el CIO n' havia delegat l'organització.

(**) El 'Stade Nautique des Tourelles', veí de la caserna militar del mateix nom, va ser construït per acollir les proves de natació dels Jocs Olímpics de 1924. Ha estat molts anys seu de la Federació Francesa de Natació, acollint al llarg dels anys nombroses edicions dels Campionats de Natació Nacionals de França, a més de múltiples organitzacions relacionades amb la resta de disciplines aquàtiques. Arran de la mort del nedador Georges Vallerey l'any 1954, l'ajuntament de París va aprovar al 1959 donar el seu nom a l'antiga piscina. Ampliada i renovada com a complex aquàtic entre 1986 i 1989 - amb un projecte de l'arquitecte Roger Taillibert -; en el Jocs de la XXXIII Olimpíada ha estat utilitzada com a instal·lació d'entrenament per als equips participants

(***) Émile-Georges Drigny (1883-1957), l'autor de l'article reproduït, és un personatge cabdal en el desenvolupament de la natació francesa i europea. Respon al perfil del 'sportman' de principis del segle XX, havent practicat atletisme, ciclisme. futbol i rugbi al sí del 'Sporting Club Universitaire de France (SCUF), on l'any 1901 va crear la secció de natació. Participà en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920 com a membre de l'equip francès de waterpolo. Vinculat com a secretari general de la federació francesa de natació (FFNS) des de la seva creació l'any 1921, va ser nomenat director de les proves de natació als jocs de Paris 1924. Entre 1942 i 1949 presidí la FFNS. Va arribar a presidir la FINA - actual World Aquatics - del 1928 al 1932. L'any 1926 va ser un dels membres fundadors de la Lliga Europea de Natació (LEN), de la qual en va ser president entre 1938 i 1948. Finalment, també va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional.

(****) La final dels 100 m lliures dels jocs de Paris va ser històrica. S'enfrontaven la jove promesa Johnny Weissmuller, de tot just 20 anys, i el també estatunidenc de 34 anys Duke Kahanamoku, bicampió olímpic de la distància a Estocolm 1912 i Anvers 1920. Dos anys abans, al 1922, Weissmuller havia arravatat al hawaià el rècord mundial, baixant per primera vegada del minut, amb un temps de 58.6. La final dels 100 m. lliures de Paris es disputa el darrer dia de a natació, diumenge 20 de juliol. Competeixen a la final els estatunidencs Weissmuller, Duke Kahanamoku i Sam Kahanamoku, el suec Arne Borg i el japonès Katsuo Takaishi. La lluita s'estableix entre els tres primers, coronant-se com a campió i recordman olímpic en Johnny Weissmuler, amb un temps de 59.0. A la foto veiem en Johnny Weissmuller, esquerra, amb en Duke Kahanamoku als jocs de Paris. Font: Agència CreditApsipa.

Les noies d'or...

Redactem aquesta entrada poc temps desprès que les jugadores del waterpolo femení, representants de la 'Real Federación Española de Natación' (RFEN), hagin assolit el seu triomf més rellevant d'una llarga carrera quasi ininterrompuda d'èxits esportius en Europeus, Mundials i Jocs Olímpics, des de fa més d'uns dècada (*).

Les noies del waterpolo femení espanyol són campiones olímpiques !!!.

Els diferents mitjans de comunicació ja tindran temps de dedicar-hi els seus anàlisis i de redactar les seves cròniques, a nosaltres ens queda la satisfacció d'haver assistit, ni que sigui a la distància, al segon or olímpics del waterpolo del nostre país. 

El primer el va aconseguir l'equip masculí, amb la generació fantàstica dels Manel Estiarte, Jesús Rollán, Miki Oca, Jordi Sans, Dani Ballart, Salvador Gómez, Iván Moro, Miki Oca, Josep Mª Abarca, Jordi Payà, Sergi Pedrerol, Pedro García, Carlos Sanz i el segon porter, Ángel Luís Andreo. L'equip campió va estar comandat per en Joan Jané, com a entrenador, a més dels ajudants Santi Fernández, Albert Estiarte i Sergi Planella

Vint-i-vuit anys desprès són ara les nois les que han pujat a l'esglaó més alt del podi olímpic. Al marge de banderes i himnes, la seva ha estat una lliçó de perseverança i de solidaritat en l'esforç, fins a aconseguir l'objectiu somniat. Glòria eterna per a les Ester Ramos, Isabel Piralkova, Anni Espar, Bea Ortiz, Nona Pérez, Paula Crespi, Elena Ruiz, Pili Peña, Judith Forca, Paula Camus, Maica Garcia, Paula Leitón i Martina Terré. El bloc tècnic l'han  format en Miki Oca, com a entrenador, amb el concurs dels Jordi Nart, Angel Luís Andreo, Albert Estiarte i Nuria Falla. 

La foto mostra una bella imatge de la solidaritat del grup, entre jugadores i l'equip tècnic.
Font: Diari 'Alerta' de Cantabria

Entre l'or olímpic fundacional dels Jocs d'Atlanta 1996 i la fantàstica seqüela del que celebrem avui als Jocs de Paris 2024 hi ha com un nexe d'unió, representat per les úniques tres persones que han participat, de manera directe, en els dos triomfs olímpics: Miki Oca i Angel Luís Andreo, jugadors del 1996 i part fonamental de l'equip tècnic de 2024; i Albert Estiarte, metge integrant de l'equip tècnic en les dues ocasions.

Per part del Club Natació Montjuïc ens plau celebrar la presència en aquestes dues celebracions del darrer waterpolista olímpic del Montjuïc - al menys fins al moment present -, el porter Angel Luís Andreo (**), que a la competició d'Atlanta va haver d'estar una mica en segon pla, en tenir davant seu a la porteria a l'immens Jesús Rollán. En l'edició de París ha complert la doble funció, dins de l'equip tècnic, de preparador físic i entrenador de les porteres de l'equip campió.

Memòries del Montjuïc

(*) Per a penjar aquesta entrada en el nostre bloc hem de incomplir una de les premisses del mateix, que fa referència que en parlar dels fets esportius relacionats amb el Club Natació Montjuïc, o amb d'altres de diferents esports i entitats, tinguem com a límit temporal no sobrepassar la data de l'any 2000. Creiem, però, que el fet que comentem bé que en valia l'excepció...

(**) En relació al fet significatiu que en Angel Luís Andreo, l'any 1996, fos jugador de l'equip de waterpolo del C.N. Montjuïc quan va sortir campió olímpic als jocs d'Atlanta, vàrem publicar en el seu moment una entrada a la secció 'Butlletí' del nostre bloc on recolliem aspectes d'aquella efemèride. Us en deixem l'enllaç per si és del vostre interès recuperar-ne el seu contingut:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2023/09/butlleti-el-darrer-waterpolista-olimpic.html

Sprints. De la natació infantil a la natació escolar i utilitària...

Alguns antecedents...

L'any 1905 s'estableix a Barcelona un jove francès de vint-i-un anys, nascut a Marsella de pare mallorquí i mare francesa. És tracta d'un autèntic 'sportman', practicant d'un ampli ventall de modalitats esportives: atletisme, gimnàstica, ciclisme, automobilisme, lluita grecoromana i, molt especialment, natació. El seu nom és el de Bernat Picornell Richier.

Quan arriba a Barcelona ja es, per recomanació mèdica, practicant quasi bé diari de la natació. De manera que sovint s'encamina cap a la platja de la Barceloneta, a la zona dels coneguts com a 'Banys Orientals', on coincideix amb un altre dels molts escassos nedadors del moment. Es tracta d'en Emili Solé Brufau (1859-1930), que tot i doblar-li l'edat es converteix en un amic i aliat que l'acompanyarà en el camí de la fundació de la natació catalana i espanyola.

Bernat Picornell Richier, a la dreta, i Emili Soler Brufau, una amistat fundacional.
Font: Web de MyHeritage / Natació n. 97, febrer 1930. Fts. SI

Des del primer contacte amb la realitat de la Barcelona esportiva, a través de la seva assistència al Gimnàs Solé, en Picornell es planteja de recolzar l'esport de la natació, que creu indispensable en qualsevol societat avançada. Així ho certifica, ja abans de la data que marca l'inici de la natació reglamentada l'any 1907, en un article publicat l'any anterior a la revista 'Los Deportes' signat amb el pseudònim de B. Corcho:

Retall de la revista 'Los Deportes' del 11 d'agost de 1906, amb l'article d'en Bernat 
Picornell defensant la necessitat d'implantar la pràctica de la natació al país.
Font: Hemeroteca ARCA

Decidit a fomentar la pràctica de la natació, en Picornell afirma:

"Y cómo no entusiasmarse con un sport, que al que lo practica debe aportarle reunidas todas las ventajas, todas las emociones que se buscan separadamente en los otro ejercicios, no es éste el más bonito de todos ?. No es también el más duro y el más complejo ?...

Hablando de su prole, decían los antiguos: 'saben leer, escribir y nadar'... y el que no sabia nadar era considerado como un vulgar ignorante..."

Desprès de lloar l'avenç d'aquest esport en els països europeus, on sovint s'ha comptat amb el recolzament de les administracions públiques, conclou que:

"En España estamos lejos de llegar a este extremo. Hasta ahora no se había organizado ninguna carrera, los pocos nadadores con los cuáles podemos contar, parecían todos amodorrados, pero algunos se han decidido a salir de este entorpecimiento y acaban de celebrarse reuniones que han obtenido bastante éxito... la primera en Madrid, la segunda en Bilbao; y Barcelona, primer puerto de la Península, se queda contemplando los actos de los demás."

Les conseqüències d'aquesta lamentació, que és a la vegada una crida, són prou coneguts. Poc més d'un any més tard s'ha produït a Barcelona el primer 'Campeonato de España de Natación' i s'ha fundat, uns dies desprès, el pioner Club Natació Barcelona (novembre 1907). 

Els inicis de la natació infantil...

En data tant inicial com la de l'any 1909 ja trobem un primer indici del que, amb el pas del temps, ha de ser la natació escolar. Així en el periòdic de 'La Veu de Catalunya' del dia 24 de setembre es publica una noticia que recull l'oferiment fet a l'ajuntament de Barcelona per part del Club Natació Barcelona "d'ensenyar a nedar, sense cap retribució, als alumnes de les escoles municipals...". La nota aclareix més endavant alguns dels termes de l'oferta feta per el club, el qual:

"...ha pres disposicions per a que vagin a rebre tan útil com a higiènica ensenyança de 4 a 5.000 noys... fent-li avinent (a l'Ajuntament) que's podria fer extensiu als períodes d'hivern, usant la piscina que'l Club té a disposició, als Orientals (*), y que pot alimentarse ab aigua calenta... el Club de Natació exposa al Ajuntament que hi ha urgència y necessitat de que cooperi a tal obra, ja que les principals ciutats del extranger (sic) tenen piscines municipals, facilitant a la classe pobre'ls banys en general..."

Malgrat l'oferta, la intervenció municipal directe en l'afavoriment de la natació escolar no es produeix fins a trenta-nou anys més tard, quan a l'any 1948 s'instituïren els primers cursets municipals de natació, a la piscina de Montjuïc, coordinats i dirigits per el Club Natació Montjuïc.

D'una o altre manera, però, la natació infantil - que no tant la escolar - s'anà desenvolupant al llarg d'aquests primers anys del segle XX, atenent al fet que els clubs havien de nodrir i renovar els seus equips de competició amb nous elements.

Tornant dels Jocs Olímpics de Paris, del 1924, en Francesc de S. Gibert  Riera va promoure en el sí del Club Natació Barcelona la creació de la secció infantil, com a entitat diferenciada, per a la qual tasca va comptar també amb la col·laboració entusiasta del company de club i pedagog, en Joan Trigo Serrano. També en el Club Natació Athlètic es va potenciar aquest tipus de tasca; de manera destacada per en Antoni Gay Pla - mestre de professió - que institueix com a secció de la entitat el 'Club Infantil de Natació' ja a l'any 1920. Posteriorment en Tomás Palmada Arumí va liderar la iniciativa d'organitzar el 'I Festival Interclubs Infantil' de Catalunya, que va tenir lloc el 26 de juliol de 1930, a la piscina de Montjuïc.

Un fullet de la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' al sí de la 'Federación Española de Natación' (FEN)

Com hem vist anteriorment, l'ajuntament de Barcelona dona caràcter de municipals als cursets de natació dirigits per el Club Natació Montjuïc a partir de l'any 1948, mitjançant el suport d'en Epifani de Fortuny i Salazar, el qual presideix la primera ponència d'Esports creada a Catalunya i a Espanya. Amb aquest i d'altres impulsos és la pròpia FEN qui es decideix a crear la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' (CNNEU) a l'any 1954.

En primera instància serà presidida per en José Antonio Pascual López-Quesada, comptant com a vicepresident amb en Joan Vergé Oller, qui va ser president del Club Natació Manresa i promotor de la piscina coberta de la ciutat. Als pocs mesos s'hi incorpora, primer com a secretari, en Baldomero Fernàndez Aguayo qui ha de ser, juntament amb en Joan Vergé, l'ànima d'aquesta comissió fins a ben entrats els anys setanta del segle XX (**).

Joan Vergé, a la dreta, i Baldomero Fernàndez van ser els principals impulsors de la
'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' de la FEN.
Font: Revista CROL, n. 8, de 1965 / Llibre del centenari de la FEN, pg 41. Fts. SI

Si bé habitualment en Fernández Aguayo resideix a la ciutat de Madrid, sovint el trobem a Barcelona en raó de la seva activitat professional, on arriba a disposar de domicili, la qual cosa facilita els contactes dels primers anys de la comissió amb en Joan Vergé. Una de les primeres preocupacions que mou a la CNNEU és la de difondre al màxim la necessitat de la natació escolar, potenciant l'impuls públic i/o privat de la realització de cursets d'ensenyament, fonamentalment a l'estiu, atesa la manca de piscines cobertes que pateix el conjunt d'Espanya en aquells anys.

Per aconseguir donar oficialitat a la obligatorietat de la natació escolar, troben un eficaç aliat en el sí del règim franquista de la mà d'en José M. Gutiérrez del Castillo, a qui veurem des de 1955 com a president honorari de la dita comissió. Gutiérrez del Castillo és 'camisa vieja' de Falange, ex cap del 'Sindicato Español Universitario' (SEU) i ex combatent de la 'División Azul'. Des del seu càrrec al sí de la 'Delegación Nacionl de Deportes' (DND) impulsarà la declaració de la obligatorietat de l'ensenyament de la natació, que tot i arribar a ser declarada d'utilitat pública no es podrà desenvolupar de manera plena, a manca de les instal·lacions i els recursos humans i materials necessaris.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 1 de gener de 1956, recollint la declaració 
d'utilitat pública i d'interès nacional de la natació per part de la DND.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de dos titulars del diari 'Pueblo' dels dies 13 de juliol i 1 d'agost de 1959, recollint 
informacions sobre la obligatorietat de l'ensenyament de la natació escolar i utilitària.
Font: Hemeroteca BVPH

L'octubre de 1964 veurà la llum una nova iniciativa de la CNNEU, ja presidida per en Baldomero Fernández Aguayo, que edita i difon de manera exhaustiva un fullet divulgatiu en forma de 'tebeo' o historieta sobre la importància de l'aprenentatge de la natació. El text ha estat escrit, amb forma de rodolins, per el propi Fernández Aguayo, mentre que els dibuixos s'han d'atribuir a en Blanco Iñigo. A continuació en reproduïm la totalitat de la publicació:

Portada i contraportada del fullet de la CNNEU de la FEN
Font: Arxiu JCE, fons família Granada (***)

Pàgines 2 i 3

Pàgines 4 i 5

Pagines 6 i 7

La FEN, amb la intenció de difondre al màxim possible l'esmentada comunicació, se'n fa ressò mitjançant la revista CROL, tot reproduint-ne el contingut en els números 3, 4, 5 i 6; des de juny fins a setembre de 1965. Naturalment, però, la revista d'aquells anys s'edita només en blanc i negre.

Reproducció de la pàgina on s'insereix la primera part del fullet 
editat per la CNNEU; en el CROL n. 3, del juny de 1965.
Font: Arxiu JCE

L'enfocament plenament utilitari de la comissió i de les seves campanyes es veu clarament emmarcat per la frase que tanca el fullet, a la contraportada: "Por no saber nadar se puede perder la vida", que és una constant en els reclams d'aquell tipus de crides a l'ensenyament de la natació en aquells anys del segle XX.

Reproducció del cartell anunciador d'un curset del Club Natació Catalunya de l'any 1957.
Font: Llibre '90 Anys del C.N. Catalunya'. Ed. CNC, 2022

La contribució del Club Natació Montjuïc...

Al llarg d'aquesta entrada, i de gran nombre de les moltes que portem publicades, hem pogut comprovar de manera fefaent la importància que en el seu moment van tenir els cursets municipals organitzats per el Club Natació Montjuïc per a l'engrandiment i la projecció nacional i internacional de la entitat.

Iniciats en el mateix moment de la seva constitució l'any 1944, sota la direcció d'en Vicenç Esquiroz Soliva, adoptaren el padrinatge municipal a partir de 1948. En els primers anys d'aquesta nova etapa foren encara guiats per el mateix Esquiroz, fins que a partir dels organitzats des de 1951, van ser dirigits per l'inoblidable Joan Boronat Carner, 'Janot', qui se'n mantingué al front fins a una necessària retirada per causes físiques, passat més de quinze anys. El seu relleu el va agafar en Francesc Morón.

En Vicenç Esquiroz, com a gran divulgador i impulsor de l'ensenyament de la natació i de les campanyes per a la construcció de piscines a Catalunya i a la resta d'Espanya, va ser promotor també de la formació de la CNNEU i de les respectives comissions locals del mateix caire, en reconeixement de la qual cosa se'l va nomenar en el seu moment com a membre de la comissió nacional, a la vegada que tant ell com en Joan Boronat i el propi club van rebre sengles premis i reconeixements de la CNNEU.

Article publicat en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 295, de juny de 1974, amb un recull estadístic dels 
cursets municipals de natació escolar i utilitària organitzats per el club a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

La interessant estadística aportada per en Josep Boldú, que era membre de la comissió de natació, fa un repàs als vint-i-cinc anys que s'havien complert el 1973 des del primer curset de caire municipal al 1948. Es pot observar la progressió en nombre d'assistents, que arriba al màxim l'any 1967, amb quasi quatre-mil alumnes inscrits en els tres cursets celebrats aquell any. No s'inclouen més que els cursets d'estiu, sempre celebrats a la piscina de Montjuïc - 'la vella', per a tant dels que hi gaudirem -, atès que els celebrats a la piscina de la Ronda o a la piscina de Folch i Torres, desprès d'inaugurar-se el 1966,  no s'hi han comptat.

Com és lògic, aquest màxim s'assoleix pocs mesos desprès d'inaugurar-se l'octubre de 1966 la piscina municipal de la plaça Folch i Torres. Les facilitats per a fer cursos de natació escolar, a la vegada que cursets d'ensenyament al llarg de tot l'any, es tradueixen en una minva molt accelerada de l'assistència als cursets d'estiu de 'la vella' de Montjuïc, que acaben sent poc menys que testimonials des de mitats de la dècada dels setanta.

Josep Castellví

(*) Els coneguts com a 'Banys Orientals', propietat d'en Melcior Gasull, funcionaren a partir de 1872 com a banys de pica, fins que l'any 1876 s'hi afegiren els banys d'onatge. El 1877 s'inauguren les dues piscines, una per a homes i l'altre per a dones. De forma circular, descrites per la premsa de l'època amb "de gust arabesc ses galeries", els Orientals són en l'origen de la natació catalana d'una forma predominant. La major dels primers clubs barcelonins tingueren els seus passos inicials en la seva platja i piscines. Des del Barcelona a l'Athlètic, seguint per el Catalunya o el Mediterrani, sense oblidar els homes del CADCI que constituïren el Club de Mar, i molts d'altres esportistes que s'iniciaren en la seva costa. En el cas concret d'en Bernat Picornell, va conèixer de ben segur a en Emili Soler en els Orientals, dels quals feia anys que n'era usuari, a rel d'un problema de salut que la medicina de l'època va donar per irremeiable. En Soler,  a base de constància diària i del banys de mar i de sol, va aconseguir recuperar-se'n i, malgrat no ser mai un gran nedador, va ser un autèntic apòstol que amb el seu esperit i la seva empenta es va constituir en un abanderat permanent de la caua de la natació al sí del Club Natació Barcelona i de la natació catalana.

(**) Baldomero Fernández Aguayo va ingressar l'any 1955 a la CNNEU, de la qual en va ser secretari i, a partir de 1962, president. Va tenir amb en Joan Vergè una estreta col·laboració, fins a la mort prematura d'aquest al 1965. A la vegada va ser president de la 'Federación Castellana de Natación' entre 1959 i 1965. S'incorpora a la junta directiva de la FEN l'any 1961, de la qual passa a ser-ne vicepresident a l'any 1964. Al llarg de la seva carrera de directiu de la natació espanyola actua en nombroses competicions com a delegat federatiu. Des de l'any 1976 passa a ser nomenat President d'honor de la 'Federación Castellana de Natación'.

(***) Només esmentem la font de procedència del fullet en la primera de les entrades, atenent a que per a la resta seria repetitiva la informació. La família Granada, de llarga tradició atlètica, és formada per una nissaga de nedadors i waterpolistes, sempre pertanyents al Club Natació Atlètic, fins al moment en que passa a ser el C.N. Atètic-Barceloneta. En Jordi Granada, recentment traspassat, junt amb el seu germà Jaume recullen la tradició del seu pare. Especialment en Jordi Granada va arribar a recollir en el seu domicili del barri de la Barceloneta una bona quantitat de material gràfic i textual de la seva vida al món de la natació. Per deferència dels seus familiars i hereus, ens ha estat accessible una part d'aquesta documentació, de la qual som en procés de digitalització.

Carnet de Sòcia. Mercè Pallarés Pérez

Ens trobem als inicis de l'any 2020, camí del domicili de la Nuria i en Josep, pares de la Mercè Pallarés Pérez. En aquestes dates de l'any encara no podem sospitar la desagradable sorpresa  que ens espera a partir del mes de març; amb la vinguda, ni esperada ni desitjada, del Covid-19.

La Mercè passa alguns dies en la llar familiar de Barcelona, al carrer de la Diputació, tot i que viu habitualment fora de la ciutat. Hem quedat amb ella per a que ens parli de la seva etapa com a nedadora del primer equip del Club Natació Montjuïc, en el qual va assolir fites molt rellevants dins del món esportiu.

Em dic Mercè Pallarés Pérez, vaig néixer el 16 de febrer de 1959. Els meus pares, en Josep Pallarés i na Núria Pérez, van tenir quatre fills: dos nois i dues noies. Jo sóc la primera noia, nascuda desprès del meu germà gran. Més tard van néixer la meva germana Teresa i el meu germà petit...

Vaig aprendre a nedar en els cursets del club. Em sembla que era l'any 1968 o 1969... jo tenia nou o deu anys. És curiós perquè va ser un any que no vam poder anar de vacances amb la família, pel que fos, i ens van portar a aquests cursets a la meva germana i a mí, que érem d'una edat similar perqué ens portem 13 mesos. Hi anàvem junt amb el nostre germà gran.

I va ser així que els meus germans anaven avançant, però jo tenia molta por a l'aigua, però molta, eh !... i de la prova dels cinc metres, que en deien, allò que t'agafaves a la paret i et feien que et deixessis anar una mica... d'allà no vaig passar. Quasi que només feies peus agafada a la paret i de quan en quan t'aguantava el Morón (*) per la panxa i feies el 'pato'... i poca cosa més.  

Recordo haver amagat el banyador per no anar als cursets... sí, sí, l'amagava !. "Mama, no tinc banyador, no puc anar a la piscina", i ella: "Com que no hi pots anar ?. Pots agafar un altre banyador de la teva germana... espavila !". Al final del curset els meus germans van fer la prova dels cinquanta metres i la van passar. Llavors, donaven una beca per anar a la piscina de Folch i Torres - la 'Folqui' -... total, que criden al meu pare per a que vagi a la 'Folqui' i li diuen això de la beca; i el meu pare: "a veure, jo tinc dues filles que sempre ho han fet tot les dues juntes"... no li agradava que només donessin la beca a la Teresa, així que els hi deixa anar que "o m'agafeu a les dues o no en vindrà cap"; resultat, que li diuen  que està bé... que hi podem anar les dues. 

Ja integrades als entrenaments de la Folch i Torres, les germanes Pallarés s'inicien amb la responsable dels grups d'edats, na Carme Ramos, i seguirán una progressió diferenciada, mitjançant la qual la Mercè, inicialment més poruga i poc destre, assolirà ràpidament uns molt eficients resultats en les proves de grups d'edats dels menors de 12 anys...

En els primers temps d'entrenament em va tocar d'anar amb la Carmen Ramos, que ens feia respirar cada tres braçades i jo no en sabia gens, amb prou feines m'aguantava a l'aigua. I, clar, la Carmen s'enfadava: "Mercè, respira cada tres braçades...". I jo que m'agafava a la 'corxera' i tal... però poc a poc hi vaig anar trobant el 'truqillo'.

Això deuria ser el 69 o el 70, i ja em van portar als campionats de Catalunya. Els primers campionats amb la meva germana, que ella era bracista; crec que jo nedava crol, que és l'estil en que em 'matxacaven' més, i després l'esquena. Em sembla que un dels primers campionats va ser a la Sant Jordi, per a menors de fins a dotze anys, em penso, i hi vam anar amb la Carme i el Miquel (Escolies, l'altre entrenador d'aquestes edats). I llavors, des d'aquests campionats, ja vaig tenir beca de primera...

Part de l'equip del C.N. Montjuïc que va participar al Campionat de Catalunya de 
grups d'edats 7 - 12 anys. Montse Artigas, Ester Cama, Norbert Manzanares, 
Mercè Pallarés, Jaume Nogueroles, Ida Conesa, Joaquim Civit. Sota: 
Montse Villarrubia, Laura Flaqué, Manel Garcia i Mar Quintana.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

A la foto que hem penjat hi podem veure alguns dels membres de l'equip que va participar aquell 1970 al Campionat de Catalunya de grups d'edat de 7 a 12 anys, a la piscina Sant Jordi. Tot i no haver-hi classificació general per equips, el Montjuïc va conquerir fins a trenta-vuit llocs als pòdiums de les diferents proves, entre els quals vint-i-un de  primers. El segon club en pujar al pòdium va ser el C.N. Sabadell, amb fins a vint-i-una representació. La Mercè va guanyar en els 50 m. esquena i en els 50 m. papallona d'onze anys, tot i que aquest darrer estil poques vegades més el va nedar en competició...

En aquesta foto de la Sant Jordi jo li agafo la mà a la Ester Cama i la cara de susto que tinc era l'habitual d'aquells primers anys, que em feia molta vergonya tot això... recordo que l'any abans a Sabadell, també en piscina de 50, era el meu primer campionat i jo no volia pujar al podi de cap de les maneres... em feia molta vergonya, i li vaig dir a la meva germana que per favor pugés ella, però la Carme Ramos em va sentir i em va dir que no podia ser i que hi havia de pujar jo. Total, que des d'on estàvem amb el club fins al podi vaig fer el recorregut amb el cap a baix, perquè no em veiessin. Era molt vergonyosa. Però 'bueno', més endavant ja em va anar passant. 

De seguida em vaig anar incorporant amb les nedadores del primer equip... que llavors fèiem com una lligueta interclubs, o algo així. Sí, com unes lliguetes on hi havia puntuacions; eren coses de la federació catalana. Jo crec que el primer campionat d'Espanya en que vaig participar va ser de la categoria aleví a Olot, l'any setanta-un, quan l'entrenador del primer equip era el Guillem Alsina... que s'hi va estar poc temps. 

Quan va marxar l'Alsina ens entrenava en Miquel, amb el qual hi vaig estar uns anys, no se bé quants; però sí me'n recordo que m'agradava entrenar amb ell. I ja vaig començar a anar als campionats de Catalunya dels grans, quasi sempre per a nedar l'esquena, més aviat els 100 metres, que a mi els 200 em costaven una mica més...

La Mercè ja es troba perfectament integrada en el primer equip del club i competeix al més alt nivell català i espanyol, a la vegada que a partir de 1973 comença a ser seleccionada per a formar part dels equips d'Espanya en categories d'edats i, més endavant, amb la selecció absoluta.

L'any 1972 debuta en el Campionat d'Espanya d'hivern absolut, a Granollers, amb classificacions discretes. A partir d'aquest moment va seguir competint al màxim nivell fins a les acaballes de la temporada 1996-1977, quan es retira de la competició als 18 anys, poc temps desprès d'haver assolit de ser campiona d'Espanya en els 200 m esquena als campionats d'hivern disputats de Vigo. D'aquesta manera ens trobem que la Mercè va completar un cicle d'alt rendiment de només cinc anys, que no era gaire estrany en aquells temps, quan especialment les noies deixaven la competició sent encara molt joves.

L'any 1972 les noies es proclamen Campiones de Catalunya infantils a Caldes de 
Montbui en la classificació general. A la foto l'equip de relleus 4x100 estils, 
guanyadores de la seva prova: Pallarés, Iranzo, Moya i Artigas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

El 1973 l'equip de relleus de 4x100 m lliures del C.N. Montjuïc estableix un nou rècord - de clubs - d'Espanya juvenil i absolut, amb el temps de 4.19.8. Aquest mateix any la Mercè serà seleccionada per l'equip d'Espanya juvenil que va anar a competir a la ciutat italiana de Trento, per a ser convocada a l'any següent amb la selecció absoluta que ha de competir a la II Copa Llatina de Marsella. 

Esquerra: retall de 'El Diario de Burgos' del 7 de setembre de 1973 anunciant
el rècord assolit. Dreta: retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol 
de 1974, amb l'entrevista de la secció 'Galeria de Figuras'.
Font: Hemeroteques BVPH i Mundo Deportivo

Els Campionats d'Espanya d'hivern del 1974 es van fer a Sevilla, crec que tenia 15 anys, perquè jo sóc de febrer i els campionats eren potser al març o l'abril, . Vam nedar en piscina de 25 i vaig guanyar el 100 m lliures, davant de l'Aurora Chamorro, que sempre quedava primera. I em recordo bé d'aquesta carrera... me'n recordo perquè, clar, ella anava pel mig. La piscina era de sis carrers i l'Aurora a la sèrie final anava pel 3 o el 4, no ho sé, i a mi em va tocar de nedar pel carrer 1. I potser va ser perquè no em devia veure, però el cas és que la vaig guanyar. 

Pòdium dels 100 m lliures del Campionat d'Espanya del 1974 a Sevilla.
 Chamorro (Poble Nou), Pallarés (Montjuïc) i Permanyer (Sabadell).
Font: Revista CROL, n. 111 de maig 1974

Sí, sí... i vaig guanyar el 100 esquena, també. En aquest cas a la Herminia Jaqueti del Vallehermoso de Madrid. La Herminia era uns anys més gran que jo, i habitualment sempre quedava campiona aquells primers setanta. Vaig fer un minut nou segons i alguna dècima... molt a prop del rècord de la Mari Pau Corominas, que el tenia des de feia la tira de temps. 

I llavors, quan passaven aquestes coses l'Esquiroz em trucava, que va escriure al diari comparant-me amb la Mari Pau... i em trucava per telèfon "Va, Mercè, que et faig una entrevista..." ui ! i amb la vergonya que a mi em feia, que jo al principi no m'hi veia...

Aquestes fites que senyala la Mercè succeeixen en els Campionat d'Espanya d'hivern disputats a Sevilla, en el curs dels quals les noies del C.N. Montjuïc s'acaben proclamant campiones d'Espanya en la classificació general, a més dels èxits individuals assolits per la nostra entrevistada que, tal com ens ho ha explicat, va guanyar els 100 m lliures i els 100 m esquena, amb 1.02.5 i 1.09.6, respectivament. Aquest darrer temps és el rècord dels campionats i nou rècord d'Espanya infantil, situant-se a només una dècima del rècord absolut, en poder de na Maria Pau Corominas des de 1968.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 20 de març de 1974, on es 
destaca el triomf de na Mercè Pallarés en els 100 m lliures.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 31 de març de 1974, on resalten 
que la Mercè Pallarés, confosa en el titular amb la Dolors Balbuena, 
es queda a una dècima del rècord de la Mari Pau Coromines.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En relació a aquesta excel·lent marca aconseguida per la Mercè en els 100 m esquena, la crònica del CROL n. 111, signada per en Benito Sanz de la Rica, ho remarca com segueix:

"Otra magnífica demostración de Mercedes Pallarés, en 100 m espalda, batiendo el rècord de los campeonatos y el infantil de España con 1.09.6, destronando a H. Jaqueti que no se rindió sino después de luchar mucho y hacer su mejor tiempo..."

Equip del Club Natació Montjuïc campió d'Espanya a Sevilla: Pallarés, López, 
Lidia Flaqué, Franco; sota: Artigas, Moya, Iranzo i Rodriguez.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

Les primeres convocatòries com a internacional van ser a Trento, a Itàlia. Un juvenil, potser. Crec que el 72 o el 73. Jo diria que és quan ja hi ha d'entrenador al club l'Agustí Mestres... devia ser juvenil o júnior i després em convoquen a la Copa Llatina amb l'equip A, que em sembla que hi anava d'entrenador el Miquel Torres, del Sabadell, sí... havia anat algunes vegades amb ell. 

Parlant, d'en Mestres, com a entrenador era exigent però força distant i poc comunicatiu. Feia els típics entrenaments de 'tutti quanti', en que tot-hom nedava els mateixos metres, sense distincions de fondistes i esprínters, o d'estils... sí, tots a nedar el mateix, era el que hi havia. Una part de la sessió es feia com de fondo i una altra es feia amb una mica d'esprints. Els que no érem fondistes ens ofegàvem: "deu de 200 o 8 de 200...", ostia, no s'acabava mai !. Era més llarg que un dia sense pa. 

Però a mi en va anar bastant bé. Amb el Mestres vaig baixar del 1.10 en els 100 esquena, crec que va ser el 73 o el 74. I en els 100 lliures voltava el 1.2, encara que en algun relleu vaig arribar a fer menys. Vaig arribar a baixar de 1.2, però tampoc me'n recordo bé en quin campionat va ser. El Mestres també em va fer nedar estils, però jo tenia la braça fatal. No la se fer bé, no sé dirigir la força... no, no em bellugava. Així com amb els altres estils els hi treia profit, amb la braça no hi havia manera. Mai m'ha sortit. O sigui, la sé nedar, clar... però no hi avançava. Sí, és així, però és curiós, eh !

Abans de Sevilla del 74, a Pamplona vaig nedar el 73 als Campionat d'Espanya d'estiu, i no em va anar massa bé. Crec que em va guanyar la Herminia Jaqueti, del Vallehermoso. Seguia tenint la Jaqueti sempre pel mig... i em devia guanyar. Va quedar campiona en els 100 esquena, com a mínim. I jo vaig quedar segona que tampoc està malament...

Lliurament de medalles dels 100 m esquena als Campionats d'Espanya d'estiu a 
Pamplona, 1973. Al centre la campiona Herminia Jaqueti, amb Mercè Pallares 
a la dreta i Silvia Fontana a l'esquerra, segona i tercera, respectivament.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Aquest mateix any del 73 vaig anar a Banyoles i vaig quedar quarta de la travessia gran, que la va guanyar la Lídia (Flaqué). La Lídia nedava els 800 lliures, bàsicament, era més fondista... jo era molt amiga amb l'Artigas, que també em guanyava a les travessies. Aquell any a Banyoles va guanyar la Lídia, seguida de l'Artigas, la López i desprès jo, totes del Montjuïc.

M'ho passava bé fent les travessies i en vaig guanyar algunes. He fet també la de Blanes i la de Salou i algunes més d'aquelles de l'estiu. Les de Barcelona mai. Ni la de Nadal ni la del Port, tampoc... la del port és massa llarga per a mi. En canvi la de Banyoles la vaig fer diversos anys. Anàvem a passar el dia... et muntaven en els autocars del club, que quedàvem al 'Chipirón'. Era com una festa del club. També ens hi acompanyaven els pares, que s'hi afegien els que podien. 

Com deia recordo molt les del llac de Banyoles, que m'impactava perquè ens portaven amb camions a la sortida... de xocolates Torres o no sé quina altre marca. Això, m'ha quedat gravat de veure'ns a tots com a borregos a dintre del camió... a la baca del camió. I després, la sortida per la zona de les canyes i les algues, que et refregaven la panxa, amb l'angunia que feia... aquelles canyes llargues. I les històries que t'explicaven, que deien que si el campanar soterrat del llac, que igual et tocava.

Han sortit a la conversa els pares dels esportistes del club i la Mercè no se'n pot estar de fer un recordatori del seu, en Josep Pallarés Bayet, que tot i ser present a la sala-menjador on es desenvolupa l'entrevista, se'n manté completament aliè, més pendent de la televisió que de cap altre cosa (**). 

En Josep Pallarés no en va tenir prou amb aconseguir, amb la seva insistència, que el club acollís a la seva filla gran, que tot just nedava quatre braçades; sino que a més es va convertir al llarg de molts anys en delegat permanent de l'equip de natació del Montjuïc, on amb la seva elegància i bonhomia hi va marcar tota una època.

Bé, el meu pare anava de delegat a les competicions i també venia sempre a Banyoles; com que treballava a l'Ajuntament (de Barcelona) tenia les tardes lliures, i de vegades també dies sencers, i podia venir amb l'equip quasi sempre... això sí, li agradava d'anar sempre molt ben vestit...

Ara em ve al cap aquell campionat de Sevilla del que parlàvem abans, quan vaig quedar primera en dues proves. Ell venia de delegat, però el meu pare no sabia nedar; i com que portava la llista de les proves i anava calculant els punts que fèiem, va veure que anàvem remuntant posicions "Ostia ! que aquestes guanyen, i m'han de tirar a l'aigua... que no se nedar !". Era una tradició que quan guanyàvem una competició important tiràvem l'entrenador a l'aigua i a tot-hom qui trobàvem per allà. Però ell... clar, pensava que si anava a l'aigua faria un bon ridicul "que m'ofegaré, saps ?...". I el meu pare vinga a dir: "Que si guanyem, a mi no em tireu, eh ?".  Mira, tenia tanta por i es va posar tan nerviós que fins i tot li va sortir un 'flemó' !.

Recuperem a la conversa algunes de les seves experiències com a internacional en els equips de natació d'Espanya d'aquells anys, que inclouen la seva participació com a integrant del primer equip femení l'any 1974 a la II Copa Llatina, celebrada a la ciutat francesa de Marsella; i a l'any següent als VII Jocs Mediterranis, celebrat a Alger, la capital d'Algèria.

En relació a aquesta darrera competició, la Mercè va participar en el relleu dels 4x100 m lliures, en el qual va marcar un temps discret de 1,04.5. Quedava lluny dels 1.02 assolits a Saragossa, en el campionats d'Espanya d'hivern del mateix 1975, on va contribuir al segon rècord absolut d'Espanya aconseguit per el C.N. Montjuïc en els 4x100 m lliures per clubs. L'enviat especial de 'El Mundo Deportivo' als Jocs mediterranis, en Juan José Castillo, comenta l'actuació de les noies, al diari del 5 de setembre, amb un cert to displicent:

"Nuestras chicas no han acabado de digerir le responsabilidad da las confrontaciones internacionales y, sobre todo cuando salen de España, parecen encogerse y atenazarse, defectos que les arrastra a resultados que, repetimos, no están en consonancia con sus auténticas posibilidades" 

Amb 14 anys, el 1973, em seleccionen per una trobada internacional, juvenil o junior, a Trento (Italia), de la qual no me'n recordo massa de res...

A l'any 1974, desprès de Sevilla, sóc seleccionada per anar amb l'equip A a la Copa Llatina, que es celebra a la ciutat de Marsella. Em va tocar de nedar els 100 m esquena, com a campiona d'Espanya que era, i vaig quedar tercera amb un temps de 1.11.2... em van guanyar la francesa i la italiana. El dia abans amb el relleu de 4x100 m lliures havíem fet el rècord d'Espanya absolut, junt amb les Permanyer, Hefti i Chamorro...l'Aurora; jo vaig nedar el primer relleu, que el vaig fer per sota de 1.04... (el temps total va ser de 4.15.05)

Equip femení d'Espanya a la II Copa Llatina de Marsella, els dies 
del 13 al 15 d'abril de 1974. Hefti, Pallarés, Armengol, Majó, 
Arrabal. Sota: Balbuena, Fontana, Permanyer i Chamorro.
Font: Revista CROL, n. 111, de maig 1974. Ft. J.A. Sierra

Ja al 1975, que va ser per a mi una temporada irregular, vaig ser seleccionada per formar part de l'equip espanyol que va anar als Jocs Mediterranis a Algèria, a la capital Alger, entre finals d'agost i els primers dies de setembre. La veritat és que no recordo que s'hi fessin grans marques, encara que crec que en nois l'Esteva va arramblar amb no se quantes medalles d'or i de plata. Per la nostre part les noies vam tenir una actuació discreta, encara que amb el relleu de 4x100 m lliures, en que jo participava, vam pujar al pòdium, en fer el tercer lloc, darrera de les italianes i les franceses.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre de 1975, amb 
els darrers resultats de la natació als Jocs Mediterranis d'Alger.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Des de l'any 74 o 75 ja em surt una altre gran competidora i amiga, la Silvia Fontana... rival, però molt amigues, eh !. Ara guanyes tu, ara guanyo jo. Sí, més o menys. Ella nedava pel Tarraco, que l'entrenava el Álvarez, que a la temporada següent ens va venir a entrenar al Montjuïc... del mateix Tarraco també hi havia una altre esquenista, que crec que es deia Joana Aixendri. Comencen a sortir competidores, a més de la Jaqueti, que ja va una mica de baixada.

El cas és que cap a final d'aquesta temporada de l'any 1975 sí que recupero marques i als Campionats de Catalunya torno a guanyar els 100 i 200 esquena. ... No sé què em deuria passar. Vaig tenir un 'batxe', suposo. 

Al 1976, als campionats de Catalunya a Lleida vaig fer primera amb 100 esquena i tercera en els 200. Però això ja em passava bastant. Guanyava el 100 i alguna vegada els 200, però més sovint quedava segona o tercera amb 200, que no era la meva distància. I és que, clar, passava per 1.11 o 1.12 als 100 i als 200 marcava 2.38, que amb l'esquena és bastant mal doblat. Em cansava més del compte. Hauria de passar per 1.14 o 1.15 i fer 2.32 tranquil·lament. Ja són sis segons menys i segurament hagués guanyat els 200 metres més vegades.

Als d'Espanya d'hivern del 1976, que es van fer a la piscina del Sabadell, vaig poder fer realitat un dels meus somnis, el de batre el rècord d'Espanya absolut dels 100 m esquena, aquell del que m'havia quedat a només una dècima l'any 1974 a Sevilla. Aquest cop el vaig batre en la prova dels 4x100 m. estils, però val com a rècord en ser l'esquena el primer relleu, i vaig fer 1.08.7...

Titulars de 'El Noticiero Universal' del 20 de març de 1976, amb l'anunci 
del rècord d'Espanya de na Mercè Pallarés en els 100 m esquena.
Font: Hemeroteca ARCA

Al setembre de 1976 s'incorpora al Club Natació Montjuïc un nou entrenador, en Joaquim Álvarez, procedent del Tarraco. Ve a sustituir a en Agustí Mestres, que havia patit un greu accident de trànsit que el va mermar considerablement en les seves condicions físiques. En l'interinatge de la convalescència d'en Mestres ocupava el lloc de primer entrenador de natació en Enric Salas. L'arribada d'en Joaquim Álvarez va suposar una sacsejada en l'ambient del primer equip de natació del Montjuïc, augmentant de manera notable la intensitat dels entrenaments, segons ho recorda la Mercè...

Sí, amb l'Álvarez canvien les coses, que els darrers temps d'en Mestres no anaven molt bé. D'entrada va semblar que l'ambient general de l'equip millorava, moltes noies deien d'ell que era molt bon psicòleg... i era veritat que parlava molt: "Què és el que et passa ?, què no et trobes bé ?, o és que poder no vens a gust ?..." sí, sí que parlava; referent a la comunicació ell i el Mestres eren com la nit i el dia..

Pel que fa als entrenaments, vam aumentar força la quantitat de metres nedats cada dia. Hi havia dies que feia en total 16.000 metres... una bestiesa !, o el menys jo ho recordo així. Ens feia apuntar, crec que era ell, els entrenos en una llibreta. I com els altres entrenadors que vaig tenir, tots fèiem el mateix, sense distincions d'estils, ni de fondistes o d'esprínters... i un crolista no ha de fer el mateix que un papallonista o un fondista, no ?; és una mica el que es feia en aquelles èpoques, encara... però vist ara em sembla que no té lògica. 

No ho sé, no sé si va ser que vaig començar a fer més metres i metres entrenant i potser no m'anava massa bé, oi ?. Clar, jo al ser esprínter, més aviat de 100, i passar a fer tants metres crec que em vaig cremar, dic jo... poder més de 'coco' que físicament. Segurament que sí, perquè al cap de poc més d'un any ja ho vaig deixar.

Això sí, en els Campionats d'Espanya d'hivern a Vigo vaig quedar campiona d'Espanya, per primera vegada, en els 200 m esquena; que pot ser que fos per l'augment del metratge del Joaquim...  vaig quedar primera i li vaig agafar 3 segons a la segona. Vaig fer 2.27 i algo, crec, deu segons menys que l’any anterior a Sabadell... però contràriament em van sortir molt malament els 100 esquena.

A l'esquerra un dels cartells dels campionats. A la dreta retall de 'El Mundo Deportivo' 
del 21 de març de 1977, amb el resultat de la prova dels 200 m esquena femenins.
Font: Arxiu JCE i Hemeroteca Mundo Deportivo

Front a aquest gran èxit del mes de març, especialment per la marca assolida, la Mercè es troba que en els campionats d'Espanya d'estiu del mateix 1977 el seu rendiment baixa de manera ostensible. Tot i la  seva evident joventut, només té divuit anys i mig, ja només pensa en donar per acabada la seva carrera esportiva en l'alt rendiment. Ella mateixa ho explica...

Ja estava una mica cremada de tants metres, i és que només vivia per la natació, no tenia més hores per fer altres coses. Jo, com corresponia a la meva edat, volia tenir la meva vida; començar a treballar, tenir una mica més de diners i fer altres coses. 

I a part, com que em va anar tan malament la darrera part de la temporada em vaig dir "mira, aquest any que he pogut quedar primera en una prova que mai guanyava, és l'ocasió per retirar-me".  Millor fer-ho essent campiona d'Espanya dels 200 esquena, sense esperar a que el proper any no em surti res bé i dir llavors que ho deixo, perquè m'hagin de criticar dient: "aquesta ho deixa ara perquè ja no li surt...". 

Gràfic de l'evolució dels resultats de na Mercè Pallares als Cts. d'Espanya, 
d'hivern i estiu, en les diferents proves en que habitualment participava.
Font: Elaboració pròpia

Per a fer el resum de l'actuació a l'alt rendiment de la Mercè, ens hem centrat en els resultats dels campionats d'Espanya d'hivern i d'estiu, senyalant cada prova amb un color diferenciat:

• Blau cel:    100 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Carbassa:   200 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Gris;           100 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Groc:          200 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Blau marí:  100 m lliures Cts. Espanya, d'hivern o d'estiu

El gràfic requereix d'alguns aclariments:

• No hi surten els resultats dels Campionats de Catalunya, on en diferents ocasions la Mercè ha obtingut marques rellevants i ha estat campiona de Catalunya en proves diferents

• Tampoc reflexa la seva actuació internacional, ni les d'altres competicions en les que ha tingut destacades actuacions

Com és evident, malgrat la distinció dels colors aquests en algunes ocasions es solapen... de manera que la prova no ha desaparegut, sinó que es superposa amb alguna altre, quin color predomina sobre el seu. Matisar, però que hi ha dues proves que realment no són constants en tota la seqüència temporal:

• Els 200 m esquena femenins no s'incorporen al programa dels campionats d'hivern fins a l'any 1974, a Sevilla

• Els 100 m lliures només els va nedar als campionat d'Espanya - d'hivern o d'estiu - dels anys 1974, 1975 i 1976

En qualsevol cas, a l'acabament de la temporada 1976-1977 la Mercè Pallarés ha dit prou. De tota manera la seva retirada no l'allunya de les piscines. Una primera preocupació per a treballar és la de fer el curs de monitora-ensenyant de natació, que aprova satisfactòriament, i que li permet dedicar-se a l'ensenyament de la canalla i el jovent que es vol acostar a aquest món aquàtic que, globalment, li ha aportat tantes satisfaccions.

Vaig poder treure el carnet de monitora per treballar... va ser una manera de seguir vinculada i de començar amb una activitat en la qual coneixia a molta gent i que em va anar molt bé. Molts clubs em coneixien i a mi m'encanten els 'crios' petits i crec que per a poder ensenyar tinc molta paciència i vaig pensar "a veure si em va bé ?...".

Vaig començar al Club Natació Atlètic, en una piscina que tenien a les instal·lacions de la platja, al costat dels 'xiringuitos'. Em van agafar allà, que em sembla que el senyor que també estava amb mi es deia Lluís, el senyor Lluís, un senyor més gran que jo, que és el que també m'ajudava, no ?... Sí, vaig començar allà a l'estiu.

Més endavant em van cridar del Catalunya, on m'hi vaig estar un temps, per acabar passant al Montjuïc, que ja devia ser l'any 80 o 81. Crec que hi havia d'entrenador en Miquel Torres. Sempre feia ensenyament, que d'entrenadora no n'he fet mai, a més que no tenia el títol. I només ho vaig fer aquests sis anys, diríem, fins abans de tenir l'Anna, la primera filla, que poc abans ja ho havia deixat. Després ja vaig entrar a treballar en una empresa de productes químics, on m'estava de secretària; agafant el telèfon, fent els encàrrecs i... el que convingués per a guanyar uns diners...

La conversa s'ha anat allargant i es comença a dispersar recordant persones i noms de directius o entrenadors amb els que la Mercè ha tingut una relació, de vegades més formal, i altres cops més estreta...

Home, en aquest món de la natació he conegut a molta gent, clar; un dels primers que recordo més és el que va ser president del club quan jo començava, en (Diego) Devesa perquè les seves filles també nedaven amb nosaltres i vivien a prop d'aquesta casa dels meus pares. I sovint ens esperàvem que ell acabés les seves reunions i ens portava en cotxe, per no haver-nos de caminar des de la 'Folqui' fins aquí. La veritat és que jo era molt joveneta i tampoc me'n 'enterava' gaire del què passava al club... qui manava, i qui no manava, jo feia el que em deien... del president no sabia ni que feia, ni quina era la seva feina.

Més endavant, del Ballart també en guardo molt bon record. M'apreciava molt. Sí, perquè tenia dues filles i la petita també m'estimava molt, sempre s'asseia amb mi, la Emma, em sembla que es deia. Però també la Consol, i la Mercè i sí... tota la família, que la recordo bé, una gent molt propera... sí, sí, em saludaven sempre i m'animaven per entrenar i a les competicions.

De la gent dels altres clubs me'n recordo més del Claret, perquè era l'entrenador de la Neus Panadell i del Manresa. I amb la Montse Major, del Manresa, que tenia la meva edat i també anàvem juntes... perquè ja ens coneixíem de la selecció i ens saludàvem sempre. Després amb l'Adern, l'entrenador del Barça, també... amb el Carles Adern hi  tinc una anècdota, que un any em va dir "per què no fitxes pel Barça ?", i clar, no ho vaig fer, però vaig arribar a anar fins i tot allà al club, a l'Escollera, que hi havia un tal Fernández a la junta, no se de què, no me'n recordo. Però al final vaig dir que no, que jo em quedo al club... sí, no m'atabaleu... però que hi va haver proposta econòmica pel mig segur, encara que no recordo més dades...

La veritat és que a mi aquest esport de la natació m'ha anat molt bé. He viatjat, he conegut molta gent i molt diferents. Per començar en vaig aprendre la disciplina que has de tindre amb els entrenaments, el respecte pels horaris i el saber assumir les responsabilitats. També la meva experiència esportiva m'ha estat d'utilitat en el tracte amb les meves filles, sobretot amb la gran que m'ha seguit una mica els passos. Li he pogut ensenyar el que jo coneixia, perquè li explicava els metres que feia, com havia d'entrenar tant, i que és molt dur. Ella va començar a nedar, l'Anna - que es diu Anna -, abans que a caminar... sortia de la piscina gatejant, perquè no sabia caminar. Va arribar a competir amb crol i neda igual que jo el crol i l'esquena. Quan entrenava a la zona, si anava a veure-la i el Ballart corria per allà i veia a la meva filla em deia "Mira, la Pallarès i és que neda igual que tu"... i es que jo era sempre la Pallarès i a les meves filles també els hi va quedar això de ser 'la Pallarés'.

Hem estat una bona estona compartida amb la Mercè, que se'ns ha passat amb un no res. A l'hora del comiat 'la Pallarés' ens assabenta del estat de la seva malaltia. Com que es tracta d'una afecció neurològica degenerativa estan mirant, tota la familia, de trobar segones i terceres opinions que possibilitin sinó un guariment, si al menys un alentiment de l'afectació a la mobilitat que se li està presentant. 

Malgrat aquests inconvenients, el seu caràcter acollidor, encara puntejat per un punt d'aquella timidesa originària, la fa ser propera i empàtica amb els que l'envolten habitualment o ocasionalment, com ha estat el nostre cas...

Carles Sánchez i Josep Castellví 

(*) En Francesc Morón, atleta, lluitador de greco-romana, nedador i entrenador d'atletisme, va prendre el relleu d'en Joan Boronat 'Janot' com a responsable i director dels cursets d'estiu que des de l'any 1948 es venien fent a la piscina 'vella' de Montjuïc.

(**) Malauradament en el curs de pocs mesos, d'entre els anys 2020 i 2021, la Mercè va veure com perdia la companyia dels seus pares i també la del seu espòs, en Francesc Rodríguez 'Rodri', un destacat soci del Club Natació Montjuïc molt vinculat al rugbi, en primera instància, encara que mes endavant també es va involucrar amb el waterpolo en els temps de la 'Dècada Gloriosa 1976-1986', quan va arribar a actuar com a delegat de l'equip.