Retall de la pàgina inicial del bloc de 'Memòries del Montjuïc...', amb les darreres entrades publicades Font: Elaboració pròpia
Finalitzen les versions en castellà de les entrades
Com possiblement ja heu advertit, des de finals de l'any passat hem deixat de presentar dues versions de cada entrada, l'original en català i la traduïda al castellà. Creiem que amb el bon nivell assolit per els diferents programes de traducció de les diferents plataformes i xarxes ja hi ha prou eines per a què a partir de l'original català cadascuna de les persones interessades pugui fer el trasllat a l'idioma que cregui convenient.
Com és natural, es mantindrà a l'inici del bloc l'opció per entrar a les versions en castellà. atès que se'n porten publicades mes de cent en aquests dos primers anys de vigència del bloc.
Les 'Galeries' de fotos tindran un altre format de presentació
Des de la posada en marxa del bloc hem anat rebent, de part d'associats i esportistes del Club Natació Montjuïc, la donació dels seus particulars arxius fotogràfics que al 'Memòries...' ens hem encarregat de digitalitzar. A aquests cal afegir-hi l'arxiu particular que amb el nom de JCE conservava el coordinador del bloc; així com amb la tasca, propera a completar-se, de digitalitzar l'arxiu fotogràfic històric guardat en el mateix Club Natació Montjuïc.
En total comptem amb mes de 10.000 imatges - encara que amb nombroses de duplicades -, referits a diferents èpoques del club, amb els quals vam obrir un apartat anomenat 'GALERIES' que era situat a l'encapçalament de la pàgina web. La complexitat operativa d'aquesta formula ens ha aconsellat de desistir d'aquest plantejament, de manera que a partir d'aquest nou any les 'GALERIES' seran presentades com una mes de les entrades normals del bloc, amb un format de vídeo que només contindrà una presentació de diapositives o 'slideshow', sense cap mes text o comentari que complementi el que identifiqui les imatges. Mirarem de poder-ne presentar entre sis i vuit cada any.
Aquest nou format és independent del conjunt d'imatges, vídeos i textos que conformen les entrades 'normals' del bloc, que seguiran sent presentades com fins ara.
Algunes dades d'aquests primers anys
Hem rebut prop de 95.000 visualitzacions, camí de la fita de les primeres 100.000 que esperem celebrar en els propers mesos. La progressió inicial va ser molt lenta, atès que el bloc ha estat funcionant amb els propis medis que li han pogut proporcionar els seus promotors, sense cap altre mena de suport institucional o comercial, als quals no hem volgut recorrer.
Pel que fa a les xarxes socials, només ens mantenim presents a Facebook, desprès d'abandonar Twiter, amb el principal objectiu de fer arribar als amics i seguidors les novetats que van sortint en la nostre pàgina web. En aquests moments la pàgina 'personal' de 'Memòries...' aquesta xarxa compta amb mes de 960 seguidors.
Alguna de les darreres entrades penjades a les referències emprades a Facebook. Font: Elaboració pròpia
S'han publicat fins avui 222 entrades o articles, de les quals 109 corresponen a a les que també tenen versió en castellà, sumant 218, mentre que les darreres quatre ja només tenen la versió catalana. Per anys la cadència de publicacions ha estat:
2020: 26
2021: 126
2022: 67
2023: 3
Deixant de banda l'excepcional 2021, que va rebre gran nombre d'entrades que eren preparades per haver sortit des de l'abril del 2020 i que es van haver de retrasar per la pandèmia, el ritme de publicacions es mantindrà similar al de l'any 2022 amb aquestes 67 entrades, 33 en l'idioma original però amb versió en castellà i una només en català. Representa una mitjana de tres entrades mensuals, amb algun parèntesi de descans.
L'article amb mes visualitzacions fins al moment és 'El jove Serrat al Club Natació Montjuïc...', que supera ja les 1.500 visites, possiblement perquè ha estat reproduïda en alguna pàgina dedicada al 'noi del Poble-sec'. De la resta les pàgines que són mes vistes superen les 400 visites, arribant algunes a sobrepassar les 500, mentre que una mitjana habitual es podria situar entre les 150 i les 300 visualitzacions.
Resumint, el col·lectiu promotor del 'Memòries del Montjuïc...' ens sentim raonablement satisfets de les fites assolides en aquests primers anys d'activitats del bloc. Sí que ens agradaría, però, que l'esforç de registrar i mantenir la memòria i els records de la tan intensa vida esportiva i associativa del Montjuïc seguís comptant amb el suport de tants socis i antics esportistes; així com amb el d'altre gent vinculada al mon de l'esport català en general. Esperem sempre l'aportació d'aquelles persones que se senten cridades per el contingut d'aquest bloc. Recordeu que no pretenem fer història, sinó fer-nos entre tots partícips de les memòries particulars de cadascuna de les persones que conformaren el Montjuïc o altres entitats esportives referides al segle XX.
L'hora de la gimnàstica de les noies de cursets a la 'terrassa d'en Ramos' a la piscina 'vella' de Montjuïc, cap als primers 60's Font: Arxiu històric del CNM. Ft. Bert
A la primera entrada d'aquest bloc, titulada 'Qui som ?', vàrem fer una presentació molt breu de les persones que ens trobàvem darrera de la iniciativa que tot just érem a punt de començar. Era a finals de 2020 i la pandèmia ens n'havia retardat la publicació fins aquell moment, quan ens hagués agradat fer-la dins de l'any del setanta-cinquè aniversari de l'entitat, que finalitzà el mes d'abril.
Dèiem llavors que "La iniciativa d'aquest bloc ha nascut d'un conjunt d'exesportistes del C.N. Montjuïc que han cregut adient de tirar endavant aquesta publicació tot i aprofitant l'ocasió de 75è Aniversari de la fundació del club...". No s'esmentava per a res la composició del col·lectiu que conformaven aquest grup, i creiem que un cop passats aquests primers dos anys de vigència del bloc ja van sent hora de donar-nos a conèixer. També senyalàvem que "... aquesta no és una pàgina institucional del Club Natació Montjuïc....", encara que tots els seus components són o han estat socis de l'entitat, que és el marc on ens hem conegut i on hem enfortit una amistat que sobrepassa els seixanta anys de relació.
En aquesta entrada us expliquem quins són els integrants del col·lectiu del 'Memòries del Montjuïc...', adjuntant en cada cas una foto de l'època de nedador i/o waterpolista al costat d'una de contemporània. A la vegada hi afegim un breu perfil biogràfic de la trajectòria esportiva i professional de cadascun d'ells.
Jaume Monzó Cots (1946-2020)
Neix en el que va ser el quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Format en els cursets d'estiu de la piscina municipal de Montjuïc, es va iniciar a l'entrenament amb en Albert Medina, passant desprès a la Residencia Blume amb en Jan Freese. Va ser la primera gran figura en la natació del club, assolint el subcampionat europeu dels 200 m. esquena a Utrecht 1966. Primer nedador olímpic de l'entitat, a Mèxic 1968, la seva carrera esportiva finalitzà l'any 1970 en el mateix club que el va veure néixer com a esportista, col·laborant amb els equips de natació i waterpolo. Retirat de la competició d'alt rendiment, ostentà diferents càrrecs directius al mateix club, així com a les federacions catalana i espanyola. A la catalana va contribuir a la creació i el sosteniment de la comissió de rècords i estadístiques, coneguda actualment com a Comissió d'Història. Finalitzà els estudis d'Arquitecte Tècnic, carrera que exercí eficientment al llarg de la seva extensa vida professional. Un accident vascular ens el va prendre el dia 7 de gener de 2020, quan érem en la fase de posada en marxa d'aquest bloc. Com tant d'altres integrants d'aquest col·lectiu, en Jaume ha estat home d'un sol club, mantenint sempre la condició de soci de l'entitat. El 'Memòries del Montjuïc...' li és dedicat, com a perenne recordatori de la seva trajectòria vital per la resta de membres del col·lectiu.
Eduard Costa Maestre (1949)
Ve al món en el barri de Sant Antoni; als deu anys rep les primeres ensenyances de la natació als cursets del club, passant tot seguit a entrenar a les ordres d'en Albert Medina. Especialista en la braça, els seus primers èxits a nivell nacional els obté en les proves de 400 i 1.500 m. lliures. Assoleix diferents campionats de Catalunya i d'Espanya tant en categories com en els absoluts. A nivell col·lectiu destaca en els campionats d'Espanya d'hivern de 1966, on obtenen la victòria en el relleu de 4x200 lliures, i en la classificació per equips, fita que repeteixen també en els campionats de Catalunya infantils i absoluts (1964) i juvenils (1967). Com a nedador ha estat integrant de la selecció espanyola en diferents encontres amb d'altres països. Jugador del primer equip de waterpolo del club dels anys seixantes, participà com a entrenador eventual en el primer Campionat d'Espanya que guanyà el Montjuïc (1972). Mantenint la condició de soci, ha estat directiu del club en diverses ocasions, arribant a ser-ne vicepresident en la presidència d'en Gabriel Navarro. Rebé els estudis de Llicenciat Mercantil i els de Diplomat en Relacions Laborals (UAB). Ha treballat com a especialista de costos en diferents empreses del sector privat, finalitzant la seva vida professional com a Director Financer de l'Institut Català de Tecnología (ICT).
Continuador de la tradició familiar de dedicació al món de la cultura i les tradicions catalanes, ha culminat aquest vessant amb la presidència de la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (ACFB) en l'any del seu centenari (2022).
Francesc Mas Palahi (1949)
Nascut al carrer Salvà del Poble-Sec, d'on fou veí en la seva joventut. Realitzà els cursets d'estiu del club i s'incorporà als entrenaments a les ordres d'en Albert Medina. La seva etapa de nedador va ser breu, entre 1961 i 1965, atesa la necessitat de treballar des de ben jove. Assoleix bones marques en l'estil de papallona, quedant l'any 1965 campió provincial de Barcelona en els 200 m. d'aquesta modalitat i representant la provincia en els campionats d'Espanya infantils. L'any anterior, 1964, formà part de l'equip de nedadors que guanyà el Campionats de Catalunya infantils. Un cop deixa la natació juga dues temporades amb l'equip de rugbi del club, assolint una presencia continuada a la davantera blanc-i-verda. Simultanieja el treball amb els estudis, fins a finalitzar la llicenciatura de Història de l'Art, guanyant posteriorment les oposicions per una plaça de professor titular del departament d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya, treballant com a professor en diferents Instituts d'Ensenyament Secundari (IES), tasca a la qual dedicarà els millors anys de la seva vida laboral. Com altres components d'aquesta generació d'esportistes del club va sentir la necessitat de la implicació política en les darreries del franquisme, arribant a ser un dels impulsors de l'Associació de Veïns del Raval, amb la que va col·laborar estretament.
Jordi Murio Fisa (1949) (*)
Neix i es veí del carrer del Roser del Poble-sec. Fets els cursets d'estiu habituals s'incorpora als entrenaments dirigit per l'Albert Medina. Nedador polivalent, excel·leix en l'esquena, el nado lliure i les proves d'estils. Campió de Catalunya per equips amb el club en categoria infantil (1964) i juvenil (1967), intervé també en l'equip campió absolut de Catalunya de 1964, revalidant el títol aconseguit per primera vegada el 1962 Formà part del 4x200 lliures campió d'Espanya d'hivern de 1966, batent a mes el rècord dels campionats. Internacional en diferents competicions de natació - a mes de ser el primer internacional de waterpolo del club, convocat en categoria juvenil -. Inicià la carrera professional com a entrenador en el Club Natació Reus Ploms, on s'hi estarà quasi una década. La seva trajectòria com a entrenador de natació l'ha portat a diferents clubs catalans, entre d'ells al mateix Club Natació Montjuïc on s'hi va estar entre 1987 i l'any 2000. Entrenador en diferents centres d'alt rendiment, de les federacions catalana i espanyola, ha participat en nombrosos Jocs Olímpics i Campionats del Món. A Seul (1988) condueix en Sergi López a la medalla de plata en els 200 m. braça Amb els Jocs de Londres (2012) posà fí a la seva carrera professional, tot i seguir col·laborant en tasques docents i d'assessorament per a entitats i federacions nacionals i internacionals. L'any 2018 rep el 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', sumant així el reconeixement acadèmic als molts altres rebuts dins de l'àmbit esportiu.
Gabriel Navarro Martorell (1950)
Nascut al Raval, ben a prop d'on anys a venir hi haurà la piscina de Folch i Torres, rep les primeres lliçons de natació del seu pare. S'incorporà al Club Natació Montjuïc, on sobresurt en una carrera molt centrada en la mitja distància, aconseguint entre els anys 1964 i 1967 grans classificacions, especialment en els 400 m. lliures. Campió de Catalunya per equips en categoria infantil (1964) i juvenil (1967) intervé en l'equip campió de Catalunya absolut de l'any 1964. Seleccionat per l'equip nacional en diverses ocasions, formà part, també, del mític 4x200 lliures que a l'any 1966 es proclamà campió d'Espanya d'hivern. S'especialitzà a la vegada en la natació de llargues distàncies, on obté importants classificacions en les travessies del Passeig Marítim, dels ports de Barcelona i de Tarragona o en la clàssica de Banyoles. Fruit d'una d'aquestes travessies, la de Tossa de Mar de l'any 1966, guanyà com a primer classificat una de les poques copes d'or - que no daurada - que s'han disputat mai en la natació catalana i espanyola. Professionalment, desprès d'uns anys d'aprenentatge compartint la professió del seu pare, s'especialitzà en el camp de la informàtica, on ben aviat podrà formar les seves pròpies empreses centrades en les 'Tecnologías de la Informació i la Comunicació' (TIC) a les que ha estat dedicat amb èxits notables fins a fa ben poc temps. Mantenint encara la condició de soci del club, com a directiu ha col·laborat en diferents juntes de l'entitat, arribant a ser-ne president entre els anys 1987-1990.
Ponç Puigdevall Planas (1953)
Neix també al quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Encara continua com a soci en actiu, amb un dels números mes baixos d'associat, atenent al fet que va ser inscrit en el mateix moment de nàixer per el seu pare, un dels 14 fundadors 'canònics' de l'entitat. Com a nedador participà amb els equips de la seva generació en diferents campionats de Catalunya, per categories i absoluts. Desprès d'una primera aproximació al rugbi, esport predilecte del Ponç pare, s'inclina per el waterpolo on de seguida excel·lirà, primer sota la direcció d'en Josep Brascó i mes endavant a la selecció nacional comandada primer per en Bandy Zolyomy i per el mateix Brascó mes endavant, acomplint fins a 63 internacionalitats absolutes. Amb el Montjuïc assoleix fins a tres títols del Campionat d'Espanya-Lliga Nacional entre 1972 i 1977. Olímpic a Munich 1972, a mes de participant en diferents campionats europeus, absoluts i per categories. Llicenciat en Geografia i Història, inicià la seva vida professional com a bancari, estant fins a deu anys en diferents entitats del ram. S'estableix posteriorment com a autònom en el sector de les finances corporatives, on ha estat conseller de diferents societats vinculades a aquestes activitats. La seva dèria per el waterpolo l'ha portat en algún moment ha fer tasques d'entrenador, com a col·laborador d'en 'Lolo' Ibern, assolint el Campionat d'Europa Junior del 1980 a Sittard. Va asumir tasques directives com a vicepresident del club en temps de la presidència d'en Gabriel Navarro.
Carles Sànchez Pladevall (1949)
En Carles és un altre dels companys del 'Memòries...' nascuts al quilòmetres zero del club, al carrer Nou del Poble-sec. S'inicià a la natació en els cursets d'estiu de la piscina de Montjuïc, mantenint-se com a soci del Club Natació Montjuïc des de l'any 1962. Especialitzat en papallona i esquena, obté bones classificacions en campionats provincials i de Catalunya dels anys seixantes. En la classificació per equips es campió de Catalunya infantil (1964) i juvenil (1967). Integrant des de l'edat infantil dels equips de waterpolo del club, quasi sempre sota la direcció d'en Josep Brascó, formà part de l'equip campió d'Espanya del 1972, amb la primera victòria en competició nacional front el Club Natació Barcelona. Mesos abans el seu mític gol de bozsic serví per a la primera vegada que es va vèncer al club degà, superant-lo en la final de la II Copa Catalana de waterpolo. L'any 1973 juga els seus darrers partits, ja sota les ordres d'en Agustí Mestres. Finalitzà els seus estudis superiors com a Enginyer Industrial, tot i que la seva vocació el portà a guanyar plaça al departament d'ensenyament de la Generalitat i a exercir com a professor de matemàtiques en la Formació Professional de diferents instituts de secundària. Es dedicà, mes endavant, a la formació ocupacional com a autònom en anys d'excedència de la seva carrera de funcionari públic, en la qual finalment adquirí la condició de Catedràtic. Com molta joventut de la seva època es sentí cridat a la participació política en diferents fronts, essent un dels iniciadors de l'Associació de Veïns del Poble-sec.
Joan Sans Juan (1952)
Nascut al cor del barri de Sants de Barcelona, s'inicià a la natació en els cursets del Club Esportiu Mediterrani, passant mes tard a entrenar sota les ordres de l'històric Marià Castellà. Com a nedador s'especialitzà en les proves de lliure i d'esquena. Aconseguí en aquesta etapa mediterranista posicions destacades, com la de guanyar la Travessia del Port de Tarragona de l'any 1964 en la seva categoria. Aquest mateix any participa en el rècord social dels 100x100 lliures i en les les 'XXIV Hores de Natació', en les quals formà part de l'equip guanyador. A finals de 1969 s'incorpora al Club Natació Montjuïc per tal de poder desenvolupar plenament les seves capacitats waterpolístiques, ja iniciades en el Mediterrani on havia estat internacional juvenil des de 1968. Assoleix fins a cinc Campionats d'Espanya-Lligues Nacionals entre 1970 i 1983, a la vegada que formà part dels equips del club subcampions d'Europa en la Copa (1978) i la Recopa (1982). Internacional fins a 166 vegades i olímpic a Munich (1972) intervé en nombroses competicions internacionals, amb la selecció i amb el Montjuïc. Professionalment es dedicà al món de la banca, que compatibilitzà un temps amb la tasca d'entrenador de waterpolo en categories i en el primers equips de Montjuïc (1977) i del Mediterrani (1981). els darrers anys de treball a la banca els dedicà a la tasca de formador de bancaris i executius per a la seva actualització i desenvolupament. Integrat plenament al Montjuïc, formà part de diferents juntes, arribant-ne a ser president entre 2001 i 2010.
Francesc Segura Claverol (1950)
Fill de l'Esquerra de l'Eixample, realitzà el curset d'iniciació al club l'any 1962, passant tot seguit a entrenar amb l'Albert Medina, iniciant la seva activitat de natació que s'estengué entre 1963 i 1970. Especialista en papallona, però amb marques molt qualificades en les proves d'estils. Els anys 1966 i 1967 queda campió d'Espanya juvenil en els 200 m. papallona, anant els dos anys als Jocs de la FISEC. A la vegada serà seleccionat per representar l'equip nacional en diferents encontres d'aquells anys. Com a equip formà part del del Montjuïc campió de Catalunya juvenil de natació de 1967. S'integrà ben aviat als equips de waterpolo del club, dirigits per en Josep Brascó, arribant a formar part del campió d'Espanya de 1972, any que veurà la seva retirada de l'esport de competició. Com d'altres companys seus del col·lectiu es sent cridat a involucrar-se en la participació política en els darrers anys de la dictadura. Un cop acabada aquesta serà un dels primers presidents de la Associació de Veïns del Poble-sec. Professionalment ha estat dedicat a la gestió d'activitats i serveis esportius, primer vinculats a l'administració, on arribà a ser director de l'Àrea d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona (1981-1985), des de on passà a integrar-se a l'equip directiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, primer en la candidatura (1985-1987) i mes tard en el COOB - el comité organizador - (1987-1992) com a director del Projecte Equip '92 i Voluntaris Olímpics. Finalitzats els Jocs fundà diferents empreses privades de gestió esportiva, fins a la seva recent jubilació, encara que continua vinculat als seus projectes empresarials.
Josep Castellví Enrich (1950)
Nascut a Igualada, als quatre anys fou trasplantat al Poble-sec, on s'inicià a la natació en els cursets del Montjuïc l'any 1961. Passats uns primers anys d'estada en el segon equip i de dedicació a d'altres centres d'interès, a finals de 1965 es reintegrà al club sota la direcció de l'Albert Medina, en natació, i d'en Josep Brascó en waterpolo. Especialitzat en braça, i per circumstàncies diverses, sovint li correspon la participació en les diferents competicions nacionals i catalanes, tant en proves individuals com amb l'equip de relleus dels 4x100 estils. Formà part de l'equip campió de Catalunya juvenil de 1967. L'any 1968 es campió provincial de Barcelona en els 200 braça i campió d'Espanya juvenil en els 4x100 estils representant a la provincia. Integrat des del primer moment en l'equip de waterpolo, l'any de la seva retirada arribà a formar part de l'equip campió d'Espanya de l'any 1972, en funcions d'entrenador eventual. Professionalment es dedicà a la gestió d'activitats físiques i esportives, primer com a entrenador de natació i waterpolo i mes endavant treballant per diferents administracions fins a fundar, amb d'altra gent, les seves pròpies empreses. Per causes diverses, es jubilà anticipadament l'any 2013. Ha estat encarregat per els seus companys del col·lectiu del 'Memòries...' de la coordinació d'aquest bloc i d'altres xarxes relacionades.
Corol·lari
L'origen de la formació del 'Memòries del Montjuïc...' es troba en la creació l'any 2015 d'un grup d'antics nedadors i/o waterpolistes que prengué a whatsapp el nom de 'Montjuïc + 60'. Inicialment pensat per donar suport i cercar iniciatives per a contribuir a l'ajut del club en la complexa situació social i econòmica en que es trobava llavors, va anar evolucionant i recollint l'entrada de nous membres fins a assolir els deu integrant actuals, comptant amb els sempre present Jaume Monzó.
A rel de la prevista celebració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc (1944-2019) es va plantejar al sí del grup la possibilitat d'emprendre alguna acció commemorativa de l'efemèride. I d'aquí l'origen del bloc i de les xarxes associades actuals... (**)
Memòries del Montjuïc
(*) La foto 'actual' d'en Jordi Murio correspon a l'entrega l'any 2018 del 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', que va recaure en ell com a reconeixement acadèmic de la seva dilatada tasca professional. El mateix Jordi, fidel a la seves maneres d'entendre la comunicació, en ha fet arribar un escrit, que reproduïm amb molt de gust tot seguit, referent a la sol·licitud de perfils biogràfics necessaris per a confegir aquesta entrada:
"Com bé em coneixes, et vull proposar sortir de guió i donar la meva versió personal del que crec que em descriu com a ex nadador, waterpolista i entrenador. Crec que enumerar èxits meus - com esportista i d´altres com a entrenador - no correspon èticament perquè sovint la sort, el temps, el lloc adequat i les persones que m'han aguantat, son un conjunt de coses que fa que un pugui tindre un balanç positiu i que a d'altres, fent el mateix, l'èxit no els hagi acompanyat. Per tant, no em sentiria gens còmode si faig un llistat de fets que no seria res més que certa preponderància. Donat que diuen que la experiencia humana es universal i no personal, qualsevol esdeveniment esportiu em fa pensar que es el resultat d'un conjunt de valors i de capacitats que s'han après de les persones i companys dels que m'he envoltat, gairebé sempre amb més interès associatiu que personal i, per cert, en el CNM sempre he trobat font d´inspiració. És evident que no puc oblidar el meu pas per el CNM com a nadador i waterpolista, però no sempre els fets i el resultadisme - èxits i/o frustracions - com vaig dir al 2018 en el Premi que em van lliurar per l'Excel·lència de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, penso que no cal desgranar tots els meus èxits puntuals perquè les coses són com són i l'ésser humà és el que un mateix decideix i coincideix a la seva vida amb altres persones. Sempre comptant amb el factor temps, paciència i investigació i la sort com a eina fonamental. També he de dir que no sempre el pensar en gran es un gran error, per exemple en un projecte de futur i amb intencions de reinventar, actualitzar, conjecturar idees, amb els amics que estem en aquest bloc, allò no ha estat possible. No per això s'ha trencat res ja que tinc clar que del nostre club n'estic molt satisfet per donar-me una bona escola de vida com a esportista i com entrenador; vaig aprendre a pescar, molt més que a recollir, també a ser persistent. Una frase clau per mi es la de Leonardo da Vinci: 'fitxa el teu rumb cap a una estrella i podràs navegar a través de qualsevol tempesta' ".
(**) La primera foto correspon a una de les múltiples trobades del nostre col·lectiu, en aquest cas produïda el mes d'octubre de 2019 al restaurant 'Elche' del carrer Nou. L'Eduard Costa no va poder ser-hi present per assumptes particulars, mentre que en Joan Sans s'incorporaria poc temps desprès. La segona correspon a la tardor de 2021, i hi són representats la totalitat del membres del col·lectiu, a manca d'en Jaume Monzó ja traspassat, i amb l'afegitó d'en Juan Antonio Molinero i en Carles Alonso, bons amics amb els quals ens veiem habitualment. El grup de whatsapp, encara existent, ha hagut de patir un lleuger canvi passant a nomenar-se 'Montjuïc + 70', per raons ben fàcils de descubrir...
Per no fer-ho mes difícil, el soci 486 és en Joan Manuel Serrat Teresa. A efectes de la seva arribada al club, però, s'inscriu com a Juan Serrat Teresa - sense catalanitzar ni usar encara el Manuel de segon nom, que li serà afegit uns anys mes tard - en una butlleta segurament omplerta per el seu pare i que alguna mà providencial va salvar de la destrucció a que era destinada. Així és com ha arribat fins avui des de un llunyà 1955:
Anvers i revers de la sol·licitud d'admissió de soci d'en Juan Serrat Teresa. Font: Arxiu JCE. Fons Magda Marchador
Amb la autorització del Josep, el seu pare, en Joan és admès i donat d'alta el dia 4 de juny de 1955. Té 11 anys i mig i molt possiblement segueix els pasos d'en Carles, el seu germà gran, que ja ha estat soci del club o al menys hi ha fet algun curset dels dirigits llavors per en Joan 'Janot' Boronat. Com era preceptiu a l'època, la sol·licitud es avalada per dos socis; en aquest cas per en Antoni Bernal, carnisser del carrer Font Rodona 32, i per en Pedro Martínez Carrión, fuster de professió a la França Xica, que serà segon entrenador de natació del club, molt conegut per la seva afecció a la fotografia.
El detall de la seva alta al primer llibre de socis que s'ha conservat a l'administració del club (*) es poc nítid, però sembla deduir-se que la seva baixa es produeix als inicis dels anys seixantes, de manera que conviu poc mes de sis anys amb les generacions de nedadores i nedadors formades per les Carme Ramos, Nuria Llonc, Carme Llorca, Tina Boira, Carme Medina, Júlia Cuesta i altres noies, a la vegada que ens els equips de nois hi trobem als Josep A. Abadias, Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Carabí, Carles Alonso i demés nedadors dels nascuts sobre els primers anys quaranta.
Detall del full n. 23 del primer llibre de socis del club, legalitzat per el Govern Civil de Barcelona amb data de 30 de setembre de 1957. Font: Arxiu històric del CNM
En Serrat no nedarà mai en proves reglades; però ens consta que, com tants d'altres socis d'aquells anys, utilitza sovint la piscina de Montjuïc - la del Ramos, que ve a ser com el local social del club - on hi passa temps de relació amb les colles de la seva edat, incloent-hi els caps de setmana, tal com ho recorden els companys d'aquells temps.
Anys d'estudis
Aquests anys de transició entre l'acabament de la infantesa i l'arribada de l'adolescència són molt intensos en la vida d'un noi de classe obrera del Poble-sec que, amb els sacrificis dels seus pares, pot anar tirant endavant els seus estudis. Els comença de la mà de la seva estimada Conxita Plasència, la mestra d'infants i veïna que l'acompanyarà diàriament a les seves primers lliçons. Mes tard ingressa als Escolapis de Sant Antoni per, posteriorment, fer el batxillerat elemental als instituts Ausias March i Milà i Fontanals, aquest darrer encara a la seva antiga ubicació del carrer Canuda. A aquestes alçades dels seus tretze anys en Joan Manuel és un molt bon estudiant, mereixedor de rebre ajuts i beques per a la continuació de la seva formació.
Així ens trobem que passats dos anys desprès de fer-se soci del club ha d'abandonar Barcelona per inscriure's a la 'Universidad Laboral' de Tarragona, on hi romandrà tres anys entre els cursos 1957-58 i el 1959-1960; sempre, però, tornant per les vacances escolars i els estius al seu barri i a la piscina 'vella'. El primer curs ha de fer una mena de reciclatge per adaptar-se als plans d'estudi propis de les universitats laborals creades per el règim franquista (**). Els dos següents cursa el 'Bachillerato Laboral Superior' en l'especialitat de industrial miner, modalitat de torner fresador. En paraules seves al 'Diari de Tarragona' del 28 de novembre de 2022 "Era tan baixet que m'havia de pujar a una capsa de coca-colas per a poder arribar al torn".
En Joan Manuel Serrat amb el torn a la Universitat Laboral de Tarragona Font: Facebook. Ex alumnos Universidad Laboral de Tarragona. Ft. SI
A la mateixa entrevista explica el que va suposar per a ell aquest sobtat canvi de vida, pocs mesos abans de fer els catorze anys:
Va ser un canvi molt gran per a mí. Jo era un nen de ciutat, de barri, i vaig anar a un internat amb una disciplina bastant severa... Ens despertaven a una hora inadequada per a qualsevol esser humà. Ens havíem de rentar molt ràpid perquè tot seguit havíem de ser a la porta del col·legi. La laboral era dividida en sis col·legis. Sortíem formats militarment des del col·legi fins al pati d'armes mentre s'alçaven les 'banderas patrias' i cantàvem el 'Cara al Sol'. Desprès anàvem a esmorzar i cap a clase...
Tinc molts records de la Laboral, i molt emocionants, per la gent que hi vaig conèixer. Van ser uns anys molt importants per a mí".
Coincideix a la Laboral de Tarragona amb l'actor Josep Maria Pou, encara que no s'arriben a conèixer en aquest moment. En Josep Maria cursa una altra especialitat - metal·lúrgia - i resideix en un col·legi diferent del d'en Serrat que parava al Balmes, mentre que en Pou ho feia en el 'Lulio', és a dir al Ramon Llull.
Estructura funcional de la Universitat Laboral de Tarragona, amb els sis col·legis nomenats d'acord amb la situació nacional-catòlica, amb un delicat equilibri entre tres falangistes il·lustres i tres il·lustres catòlics. Font: Viquipèdia
Per un atzar de la vida, en el moment de fer les milícies universitàries, uns anys mes endavant, en Serrat retorna a les terres tarragonines per a recalar al campament de Castillejos, on s'han de formar els futurs oficials universitaris de l'exèrcit. Amb aquests antecedents sempre ha considerat aquests paratges com a determinants en la seva educació personal i sentimental; aprofitant les passejades per la Rambla nova de Tarragona, primer, o les anades cap a Cambrils, mes endavant, per a l'acostament cap a les noies, tan reclamat i volgut en aquells anys d'adolescència.
Joan Manuel Serrat en dos instants de vida quotidiana a la U.L. de Tarragona. La primera imatge a la imponent sala-menjador i la segona al dormitori del col·legi Balmes. En el darrer cas amb el genoll dret un pel perjudicat... el futbol, tal vegada ? Font: Facebook. Ex alumnos Universidad Laboral de Tarragona. Fts. SI
El jove Serrat encara no ha manifestat una vocació artística concreta, però l'any seixanta, un cop finalitzat el període d'estada a la Laboral, comença els seus estudis a la Escola Industrial de Barcelona, on segueix la carrera de Peritatge Agrònom. Retornat al món del seu carrer, on era el Juanito, que "...és un infant que va berenant pa amb oli i sucre, i juga a daus i a 'cavall fort', mig bo, mig bord, escolà i cuca", forma amb tres companys d'estudi i de milícies universitàries - Jordi, Manel i Joaquim - un grup musical que es centra en fer versions de les cançons de l'època; se'n coneix una primera actuació a Sant Cugat del Vallés i el fet que van canviant de nom, provant quin els ha de donar mes èxit... sense obtenir-ne gaire resultat.
Seguint la seva formació l'any 1964 finalitza el Peritatge Agrònom i s'inscriu a la universitat de Barcelona per estudiar biologia, però la seva carrera artística, que ja es troba en fase de llançament, l'impedeix d'acabar aquests estudis.
Del 'Juanito... el de la maña', del seu carrer, al cantant i poeta Joan Manuel Serrat
Sigui com a premi per haver acabat els estudis a la laboral de Tarragona o bé com a estímul per iniciar els de la Escola Industrial, el seu pare li regala la primera guitarra "quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescents...". Segurament és en aquests primers anys seixantes - que el seu món es comença a expandir cap a d'altres interessos i motivacions - quan es produeix l'allunyament de l'entorn del Club Natació Montjuïc. No obstant, com que segueix lligat al barri, encara manté algun tipus de proximitat amb les tres grans institucions esportives del Poble-sec d'aquells anys: l'Agrupació Ciclista Montjuïc (1917), la Unió Esportiva Poble-sec (1928) i el mateix Club Natació Montjuïc (1944).
A tot això els nous interessos i motivacions es van centrant en l'ampliació dels seus coneixements musicals i en la descoberta de les formes literàries i, especialment, de la poesia. No es tracta d'un canvi brusc des del Juanito del barri, amant dels esports. En paraules seves, extretes d'una entrevista amb en Salvador Escamilla de l'any 1976:
"Crec que mai no he estat una persona de canvis i transformacions brutals... Jo he estat, potser, un producte del contacte amb aquesta gent que he conegut i que m'ha ensenyat el que passa i com s'han de fer les coses. Aleshores vaig començar a aprendre veritablement...".
Sembla que empès per els companys del seu grup musical es decideix a provar sort com a solista i es presenta a finals de 1964 a en Salvador Escamilla, que el gener d'aquell mateix any ha posat en marxa Radio-Scope (***), programa emès en directe i amb públic al mític estudi Toresky de Radio Barcelona.Immediatament l'Escamilla copsa el futur que espera a aquell jove d'encara 21 anys i en fa la presentació al seu programa, a la vegada que el converteix en convidat habitual amb una mena de contracte que li assegura a en Joan Manuel 400 pessetes setmanals.
Una de les primeres presentacions d'en Joan Manuel Serrat de l'any 1965 a l'estudi Toresky de Radio Barcelona, amb en Salvador Escamilla. Font: Web www.geocities.ws/jmserrat, de Pere Mas Pascual. Ft. SI
El 4 de maig de 1965 fa el seu primer concert, en el marc d'una actuació conjunta dels Setze Jutges com era habitual, en el centre cultural L'Avenç de l'Hospitalet de Llobregat. Els convocats són Remei Margarit, Joan Ramón Bonet i el mateix Joan Manuel.
Serrat en el primer concert amb els Setze Jutges al centre cultural L'Avenç de l'Hospitalet de Llobregat Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. L. Udina
L'èxit és fulgurant. El mateix any l'Escamilla el presenta a EDIGSA, la productora i distribuidora de discos catalana creada pocs anys abans, i comença a editar els seus primers EP:
Portada del primer vinil EP d'en Serrat editat per Edigsa l'any 1965 Font: Web discogs.com. Ft. J. Fornas
Aquesta primera gravació inclou les cançons: 'Una guitarra'; 'Ella em deixa''; 'La mort de l'avi', i 'El mocador', totes amb lletra i música d'en Joan Manuel. 'Ella em deixa', una cançó de desamor, ha estat confirmada per el mateix Serrat com la primera de les que va compondre, per bé que en l'inconscient col·lectiu sempre s'ha considerat 'Una guitarra' com a la primera creació del 'noi del Poble-sec'.
El seu tercer EP, del 1966, inclou dues cançons que han de passar a la història de la cançó en català: 'Cançó de matinada', que obté el primer n. 1 durant moltes setmanes a tota Espanya, tot i ser cantada en català; i 'Paraules d'amor', la cançó dels primers amors adolescents que ha donat veu i ha il·luminat com un far a tantes generacions des de llavors. L'any 1967 la mateixa EDIGSA llança el seu primer LP recollint les cançons composades per el novell cantautor, a la vegada que en treu un segon de 'Cançons Tradicionals' versionades per en Serrat.
Del creixement posterior del Serrat-esponja, que entra en contacte i assimila fent-lo seu a tot i a tothom qui se li posa per davant - sigui a Europa o a l'Amèrica llatina - no n'hem de parlar en aquesta entrada. Altres veus molt mes autoritzades que les nostres ho han fet abastament i encertada. Tan sols referirem l'elogi que en el concert 'Entre Amigos', de l'any 1983, li va dedicar Luis Eduardo Aute quan el presentava:
"Escribir buenas canciones no es tarea fácil; escribir obras maestras en dos lenguas distintas es casi imposible. Sin embargo hay un hombre que lo ha conseguido, un amigo que supo, en un momento muy difícil de mi vida, tenderme una mano así de grande: Joan Manuel Serrat...".
En el record a Joan Boronat Carner...
L'any 1971 la carrera professional d'en Serrat s'ha convertit en un camí triomfal de conquestes de nous públics i noves fites successives. Ha composat alguns dels seus primers grans èxits cantant, des de 1968, en els seus dos idiomes familiars. Ha musicat ja a dos dels poetes castellans mes importants, mig amagats en el context de la dictadura...
Es dona el cas, però, que al seu Club Natació Montjuïc es prepara un homenatge per commemorar la tasca ingent d'un dels fundadors de l'entitat. L'home objecte del reconeixement és en Joan 'Janot' Boronat, que a mes de fundador ha estat president del club i directiu a les federacions catalanes de natació i de rugbi. Altrament la seva figura ha passat a la història del Montjuïc i de la natació catalana com a l'home que, un cop acabada la seva jornada laboral al Banc Central, arribava havent dinat d'una esgarrapada a la piscina de Montjuïc - la del Ramos, és clar... - proveït del seu puro havà i disposat a immergir-se a les aigües de la part poc fonda per - sense deixar ni per un moment de sostenir el puro entre les seves dents - anar instruint en les beceroles de l'art de nedar a les successives generacions de noies i nois que els cursets del Montjuïc li posaven a les seves mans.
Per a fer aquests actes d'homenatge es va anomenar una comissió organitzadora formada per directius i esportistes de l'època. Un dels membres rellevants en va ser en Eudald Vallés, qui dotà de contingut als actes a celebrar els dies 17 i 19 de setembre d'aquell 1971; dividits en el divendres 17, per la natació i el diumenge 19, per el rugbi.
En Joan Manuel Serrat és un dels convidats a prendre-hi part i ho fa assistint a l'acte del dia 17 i participant en les proves de natació disputades. Mes concretament neda 50 metres acompanyat d'altres antics nedadors del club, entre els quals hi trobem a en Teo Poch i en Josep Cercós.
Foto de grup desprès de participar en l'homenatge a en 'Janot' Boronat: Pere Planas, Joan Manuel Serrat, Eulàlia Tauler, Quim Tauler, Teo Poch i Josep Cercós Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Retall del butlletí n. 290, de desembre 1973. En Joan Manuel Serrat atenent la signatura d'autògrafs el dia 17 de setembre de 1971 Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Com a 'repicó' de la vinculació d'en Serrat al seu barri i a les seves entitats populars, com el Club Natació Montjuïc, serveix de mostra l'entrevista que li fa el periodista José M. Garcia al programa 'Hora XXV', líder dels esports a la cadena SER, el 14 de novembre de 1973. La conversa es produeix enmig d'un dels habituals dicteris del periodista contra l'organització de l'esport espanyol en general i del futbol en particular. A manca de la gravació, que encara no l'hem pogut localitzar, ens servim de la transcripció feta en el n. 290 del butlletí del club per Enric Canela.
Segons aquesta versió, en Joan Manuel Serrat contraposa l'excés de professionalisme de l'esport d'aquells moments amb el que ell va conèixer del Club Natació Montjuïc de finals dels 50's i principis dels 60's; manifestant que va aprendre a nedar de la mà d'en 'Janot' Boronat, de qui no se'n està de fer-ne un elogi contundent.
Mes endavant fa notar que caldrien homes com en Boronat, amb la seva entrega a uns colors i la seva autèntica vocació per la difusió de l'esport. Conclou en Joan Manuel que:
"Esto para mi es el deporte auténtico. Lo otro disfrazado de deporte es una comercialización absurda, que nada tiene que ver con los valores auténticos del deporte. Faltan hombres del entusiasmo de Boronat y Esquiroz, que arrastraron a una juventud que no disponía de medios ni de instalaciones, pero que luchaba con el objetivo de conseguir una piscina cubierta y hacer (del Montjuïc) un club grande...".
I s'acaben els escenaris... ?
Aquest any passat ha vist la gira de comiat dels escenaris - que no de la música - d'en Joan Manuel Serrat Teresa, mitjançant una gira mundial de fins a setanta-quatre concerts iniciada al 'Beacon Theater' de Nova York el 27 d'abril i finalitzada al Palau Sant Jordi de Barcelona, aquest darrer 23 de desembre.
En el decurs del darrer dels seus concerts es van viure un bon nombre de moments de forta emotivitat i empatia Serrat-Públic-Serrat. El 'nano', com el coneixen especialment a l'Amèrica llatina, es va esforçar a mantenir controlades les seves emocions per tal que l'acte resultés festiu, tal com s'havia proposat. Ho va aconseguir, encara que en algun moment les emocions li amenaçaven la gola.
Ens quedem però, amb dos moments del recital. El primer és el de l'obertura quan, desprès d'arrencar amb 'Temps era temps', va iniciar el diàleg amb els mes de 15.000 cooficiants de la cerimònia amb la breu declaració que segueix:
Retall de la retransmissió feta per TV3 del darrer recital d'en Joan Manuel, al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 23 de desembre de 2022. Font: TV3 a la carta. Editat per Josep Maria Carafí
El segon va succeir poc abans de finalitzar el concert quan, un cop agraït el suport familiar i el del públic, va voler acomiadar-se de tres persones determinants de la seva carrera, totes elles desaparegudes: en Salvador Escamilla (1931-2008), qui va ser l'impulsor i propagandista inicial de la seva trajectòria; en Francesc 'Quico' Sabaté (1940-2010), publicista d'èxit, amic sempre i soci d'en Joan Manuel a l'empresa 'Taller 83', que ha estat l'encarregada de gestionar la seva carrera els darrers quasi quaranta anys; i en Joan Ollé (1955-2022), home de cultura, autor i director de teatre i la tercera cama d'aquest trípode de suport que ha tingut en Serrat en el decurs de la seva tasca professional.
Des del 'Memòries...' no podem menys que desitjar-li al soci n. 486 del Club Natació Montjuïc una molt llarga i profitosa travessia... Salut
Memòries del Montjuïc
(*) Llistat de socis n'hi ha d'haver hagut sempre, és clar, però aquest 'Llibre de Socis' que es guarda a l'arxiu històric del CNM és el primer que s'ha oficialitzat a través del registre d'associacions del Govern Civil de Barcelona, amb autenticació del número de pàgines de que consta per evitar-ne qualsevol manipulació.
(**) Les 'Universidades Laborales' van ser impulsades per en José Antonio Girón de Velasco (1911-1995), 'Camisa vieja' de la falange espanyola que al llarg de setze anys (1941-1957) va ser ministre de treball del règim. Concebudes com una via d'accés subvencionada a una educació de nivell superior per als fills de les classes treballadores del país - 'productores', en el llenguatge oficial - alternativa a la de les universitats clàssiques.
(***) Radio-Scope inicia les seves emissions el 13 de gener de 1964, quan sona per primer cop el 'Bon dia, Catalunya...' d'en Salvador Escamilla amb que obrirà cada matí el nou programa. És el primer en ser emès íntegrament en català, el que li costarà no poques explicacions a la censura del seu autor. Centrat en la promoció de la cultura del país, impulsarà els cantants i música de la 'Nova cançó', seguint el seu lema 'Benvingut el de fora, però primer lo nostre...'
(****) Era el 4 de març de 1983 quan Aute va gravar en directe el disc "Entre amigos", en què el van acompanyar ni més ni menys que Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Teddy Bautista i Joan Manuel Serrat, els discos dels quals havia conegut fent el seu servei militar a Girona. Aquest treball va pujar a les llistes d'èxits i va ser Premi Nacional del Disc del mateix 1983.
Felices fiestas de Navidad y Fin de Año... Happy Christmas and New Year... Buon Natale e Anno Nuovo... Καλά Χριστούγεννα και Πρωτοχρονιά...
Com cada any en arribar aquests dies les felicitacions i els millors desitjos es multipliquen d'acord amb el nombre de familiars, amics i coneguts. Les xarxes socials no han fet mes que incrementar-ne la proporció en termes geomètrics.
El butlletí del Club Natació Montjuïc, en la seva llarga història de mes de seixanta anys d'edició en paper, no se'n ha estat de complir mes o menys anyalment amb aquesta tradició. En veurem uns quants exemples.
Als primers butlletins, que agrupaven per regla general un número indeterminat de mesos, l'espai era prou limitat per a que s'esmentes massa formalment la felicitació de les festes. Una primera menció indirecte la trobem en el número vuit, d'octubre-desembre de 1947, quan a la secció de 'Dimes y diretes del Once' s'assenyala que:
"Ahora sólo faltaría que nos tocara el 'Gordo' de Navidad. Sería como para construir una piscina propia, un campo de deportes y una barraca de feria. Ah ! y entonces veríamos sonreír a Diego Devesa, el tesorero."
El que era un dels fundadors del club i que mes endavant en va ser president (1968 i 1972) no va ser mai un home de riure fàcil; però poca broma amb els diners del club que van ser controlats, en els seus anys de tresorer, fins a l'últim cèntim.
En el mateix número ja s'institueix un acte que per molts anys anirà lligat a les festes de Nadal. El 26 de desembre s'anuncia el 'Reparto de Premios' del club, que va tenir lloc a la 'ALAMEDA DEL CÓMICO' (1905-1962), als jardins d'aquest teatre , tant determinant en la vida del 'Paralelo' d'aquells anys.
Ja als anys 1961 i 1962 ens trobem amb anuncis mes específics vinculats a aquestes celebracions tradicionals:
Retall del butlletí n. 147, de desembre de 1961 (*)
Contraportada del butlletí n. 159, de desembre de 1962
Aquests dos anys són claus en la història del Club Natació Montjuïc. Per primera vegada des de la seva instauració, els Campionats Generals de Catalunya els guanya un equip diferent del C.N. Barcelona, en ambdós casos ho fan els equips del Montjuïc; primer el femení (1961) i l'any següent el masculí (1962) . Tant el retall de 1961 com la contraportada de 1962 ja ens deixen veure una programació mes elaborada dels actes d'aquestes festes de Nadal i de Cap d'Any. S'hi inclou una funció teatral, amb ball familiar en acabar la representació; el repartiment de premis del dia de Sant Esteve; i una festa 'Reveillon' per a celebrar el Cap d'Any. Serà un format que s'anirà reproduint en els anys següents.
Portada del butlletí n. 310, de novembre-desembre de 1976
L'any 1976 es un altre dels referents a la història del Montjuïc. El mes d'octubre d'aquell any s'ha procedit a la inauguració del que llavors es coneixia com a 'Ciudad Deportiva', encara que fos de manera una mica precària, però es tractava de tirar endavant el projecte, que venia a ser una de les prioritats que s'havia marcat en Joan Ballart en ser escollit president en aquesta seva primera etapa (1972-1981). Dos detalls afegits: malgrat que ja des de mitjans els anys 60's es habitual de veure al butlletí escrits en català, aquesta portada, a l'igual que la totalitat del seu contingut, segueix emprant el castellà; d'altre banda, malgrat guanyar l'espai de la portada en el seu interior no es fa cap esment als actes programats, que de ben segur arriben als socis per altres canals de comunicació.
Portada del butlletí n. 355, de octubre-desembre de 1986
El dia 17 d'octubre de 1986 va ser el de la proclamació per el CIO de la ciutat de Barcelona com a seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. En felicitar les festes aquest número del butlletí no se'n pot estar de recollir el que va ser un esclat d'alegria compartida per una gran majoria dels ciutadans de Barcelona i de tota Catalunya. L'estrella dels Reis Mags porta l'emblema de la candidatura olímpica i assenyala el camí cap al que acabaran sent els millors Jocs de la història, fins aquell moment. L'editorial a les pàgines interiors resalta que:
"FELICITATS!!!!... BARCELONA HA GUANYAT... EL C.N. MONTJUÏC TAMBÉ HA GUANYAT."
literalment així, amb majúscules de cridar. En aquest número, però, tant la portada com el seu interior ja és escrit majoritàriament en català; segueix mancant qualsevol tipus d'informació referent als actes programats, que de ben segur han d'haver existit.
Contraportada del butlletí n. 390, de desembre de 1999
Ja a les acaballes del segle XX ens trobem amb aquesta contraportada felicitant les festes i convidant als socis a assistir al 'Sopar Cotilló de Cap d'Any', a celebrar en el restaurant del club. Per les 9.500 pessetes, equivalents a 57,10 €, es te dret al sopar i als complements per al cotilló. Si s'opta per anar només al cotilló la cosa queda en 3.000 ptes., és a dir els actuals 18 €. S'anuncia, també, la presència d'un Rei - o d'un seu representant - a les instal·lacions del club per a recollir les cartes dels nens que així ho desitgen per el dia 2 de gener de 2000.
M. del M.
(*) Com resulta evident, no hem incorporat l'habitual informació de la font de procedència de les imatges que acompanyen el contingut per tractar-se sempre del butlletí del club de l'Arxiu JCE, equivalent al propi del 'Memòries del Montjuïc...'
Ayer, 12 de diciembre, llegó la hora esperada para poder reencontrarnos en torno a la memoria de 'Pepe' Brascó, celebrando su recorrido vital y, muy especialmente, el deportivo
Contamos con la asistencia de sus dos familias: la de la sangre, siempre querida aunque a menudo fuera desde la lejanía por el recorrido 'mediterráneo' de Josep; y la del 'planeta' Waterpolo, del que hizo la razón de ser de otro pilar de su vida.
Pese a que la dispersión de las fechas previas no invitaban al optimismo en cuanto a la participación, lo cierto es que a la hora convenida la entrada de la gente de los clubs y entidades era continuada, llegándose a cumplir un aforo muy importante.
El acto se diseñó con dos partes diferenciadas. La primera, de carácter más oficial, iniciada con el agradecimiento a la amabilidad del Club Natació Atlètic-Barceloneta por darnos acogida, a la vez que se daba la bienvenida a los participantes. Seguidamente Sergi Massó, l acertado conductor del evento, dio paso a los audiovisuales preparados para la ocasión, dos de los cuales os presentamos en esta entrada.
Finalizada la proyección, tuvieron lugar los parlamentos, todos ellos de fuerte expresividad y medidamente breves. Inició las intervenciones Lidia Flaqué que, además de sus dilatadas tareas directivas en el waterpolo, intervenía en nombre de los deportistas del Montjuïc que, junto con el Mediterráneo, se encuentran en el origen de la carrera deportiva de Josep; resaltó la amistad establecida entre ellos en los múltiples encuentros internacionales a lo largo de tantos años.
A continuación tomó la palabra Yiannis Giannuris, el destacada dirigente nacional e internacional, que con otras personas desplazadas desde Grecia representaban la segunda patria deportiva de 'Πέπε' Brascó. Se hizo eco de su prolongada amistad desde que un día de 1983 Josep fue llamado a dirigir la selección nacional griega, destacando del homenajeado su comprobada valentía para apostar por los jóvenes valores de nuestro deporte.
Cerró los parlamentos Manel 'Lolo' Ibern, hombre de waterpolo en el que ha acometido todas las funciones ejecutivas y directivas posibles. Resaltó la calidad pionera de Brascó al abrir camino a la profesionalización de los entrenadores de waterpolo del país, hasta entonces todavía amateurs. En medio de su intervención tuvo lugar una de las sorpresas de la noche, al llamar para intervenir a Manel Estiarte que se encontraba entre los participantes, quien quiso dedicar unas palabras al impulsor de su carrera, cuando sólo tenía quince años, como el eterno MVP de tantas competiciones internacionales, incluyendo cinco JJ.OO. consecutivos.
Manel Estiarte, llamado a intervenir por en 'Lolo' Ibern en la recuerda de Josep Brascó Cata del día de ayer. Fuente: Facebook 'Waterpolo Friends'
Finalizados los parlamentos el conductor dio paso a la segunda parte programada, donde de manera más informal los participantes reencontraban y reconocían viejas amistades y conocimientos, mientras que la entidad anfitriona les ofrecía un refrigerio. Hubo tiempo, también, para que la familia pudiera atender a todas las personas interesadas en saludarles.
No nos queda más que agradecer al Club Natació Atlètic-Barceloneta su hospitalidad y felicitarnos a todos por haber demostrado que el 'planeta' Waterpolo del país está bien vivo cuando la ocasión le llama a comparecer.
'Entre amigos', presenta un resumen del recorrido deportivo y profesional de Josep Brascó i Catà
El segundo vídeo explica, en palabras del propio Brascó, la anécdota referida en la primera vez que habló con 'Bandy' Zolyomy (*)
'Col·lectiu de Waterpolistes de Catalunya' (**)
(*) Como toda la organización de este evento, los vídeos estuvieron preparados por el colectivo organizador, con el apoyo técnico de 'Memorias del Montjuïc...'
(**) Tal y como estaba previsto, ayer mismo este colectivo liquidó su existencia, dando fe de ello Quim Pujol que estaba presente. En realidad este conjunto de personas que lo hemos formado hasta ayer lo único que pretendíamos era remarcar que la labor de organización, siempre coordinada con la familia Brascó-Julià, venía de la base del waterpolo del país, huyendo de cualquier tipo de personalismo de personas o entidades.
Ahir, 12 de desembre, va arribar l'hora esperada per a poder retrobar-nos al voltant de la memòria d'en 'Pepe' Brascó, tot celebrant els seu recorregut vital i, molt especialment, l'esportiu
Vam comptar amb l'assistència de les seves dues famílies: la de la sang, sempre estimada encara que sovint fos en la llunyania per el recorregut 'mediterrani' d'en Josep; i la del 'planeta' Waterpolo, del qual en va fer la raó de ser d'un altre pilar de la seva vida.
Malgrat que la dispersió de les dates prèvies no convidaven a l'optimisme per el que fa a la participació, el cert és que a l'hora convinguda l'entrada de la gent dels clubs i entitats era continuada, arribant-se a acomplir un aforament molt important.
L'acte es va dissenyar amb dues parts diferenciades. La primera, de caràcter mes oficial, iniciada amb l'agraïment a l'amabilitat del Club Natació Atlètic-Barceloneta per donar-nos acollida, a la vegada que és donava la benvinguda als participants. Tot seguit en Sergi Massó, l'encertat conductor de l'esdeveniment, donà pas als audiovisuals preparats per a l'ocasió, dos dels quals us els presentem en aquesta entrada.
Finalitzada la projecció tingueren lloc els parlaments, tot ells de forta expressivitat i mesuradament breus. Inicià les intervencions la Lidia Flaqué que, a mes de les seves dilatades tasques directives en el waterpolo, intervenia en nom dels esportistes del Montjuïc que es troben en l'origen de la carrera esportiva d'en Josep, juntament amb els del Mediterrani. La Lidia ressaltà l'amistat establerta amb en 'Pepe' en les múltiples trobades en esdeveniments internacionals al llarg de tants anys.
A continuació prengué la paraula en Yiannis Giannouris, personalitat rellevant en el món del waterpolo grec i internacional, que amb d'altres persones desplaçades expressament des de Grècia representaven la segona pàtria esportiva d'en 'Πέπε' Brascó. Es va fer ressò de la seva prolongada amistat des de que un dia de 1983 en Josep fou cridat a dirigir la selecció nacional del país hel·lè, tot destacant de l'homenatjat la seva comprobada valentía per apostar per els joves valors del nostre esport.
Tancà els parlaments en Manel 'Lolo' Ibern, home del waterpolo en el qual ha exercit quasi totes les funcions executives i directives possibles. Ressaltà la qualitat pionera d'en Brascó en obrir camí a la professionalització dels entrenadors del país, fins llavors encara amateurs. Al mig de la seva intervenció va tenir lloc una de les sorpreses de la nit, en convidar a l'estrada a en Manel Estiarte que es trobava entre els participants, qui va voler dedicar unes sentides paraules a l'impulsor de la seva carrera, quan just tenia quinze anys, com a l'etern MVP de tantes competicions internacionals, incloent cinc Jocs Olímpics consecutius.
En Manel Estiarte, cridat a intervenir per en 'Lolo' Ibern en la recordança d'en Josep Brascó Catà del dia d'ahir. Font: Facebook 'Waterpolo Friends'
Acabats els parlaments el conductor donà pas a la segona part programada, on de manera mes informal els participants es retrobaven i reconeixien velles amistats i coneixences, mentre que l'entitat amfitriona els hi oferia un refrigeri. Hi hagué temps, també, per a que la família pogués atendre a totes les persones interessades a saludar-los.
Des d'aquest bloc no ens queda més que agrair al Club Natació Atlètic-Barceloneta la seva hospitalitat i felicitar-nos a tots els participants per haver demostrat que el 'planeta' Waterpolo del país és ben viu i despert quan l'ocasió el crida a comparèixer.
'Entre amics', presenta un resum del recorregut esportiu i professional d'en Josep Brascó i Catà
El segon vídeo explica, en paraules del mateix Brascó, l'anècdota referida a la primera vegada en que va parlar amb en 'Bandy' Zolyomy (*)
'Col·lectiu de Waterpolistes de Catalunya' (**)
(*) Com tota la resta de l'operatiu d'aquest esdeveniment, el vídeos varen ser preparats per el col·lectiu organitzador, amb el suport tècnic de 'Memòries del Montjuïc...'
(**) Tal com era previst, ahir mateix aquest col·lectiu va finiquitar la seva existència, donant-ne fe en Quim Pujol que n'era present. En realitat aquest conjunt de persones que l'han constituït fins ahir l'únic que volíem era remarcar que la tasca d'organització, sempre coordinada amb la família Brascó-Julià, venia de la base del waterpolo del país, fugint de qualsevol tipus de protagonisme de persones o entitats.
