Identitats. Jaume Mestres i Fossas, molt mes que un president per partida doble...

En Jaume Mestres i Fossas en una foto dels seus anys de joventut
Font: Llibre 'Fites en la Història de la Natació Catalana'
de J.A. Sierra i M. Domenech. Ft. SI

En Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) ha quedat emmarcat amb lletres d'or a la història de les federacions espanyola (FENA) i catalana (FCNA) de natació en ser-ne, en ambdós casos, el seu primer president. Però quedar-nos amb aquest únic fet seria deixar de banda l'autèntica i polifacètica personalitat d'aquest gran pioner de la natació i de l'esport català.

De professió arquitecte, va anar desenvolupant una gran varietat d'interessos pluridisciplinaris, sempre implicat en la societat civil del seu temps. En un moment o altre de la seva dilatada trajectòria personal exercí de 'sportman', com a atleta, nedador i waterpolista; publicista i periodista, defensant generalment  les causes relacionades amb l'esport de la natació; directiu, del seu Club Natació Barcelona, però també de tot el que tingués relació amb l'esport català en general i, molt especialment, amb les pretensions olímpiques de la ciutat de Barcelona 

Home profundament implicat en els corrents polítics de la societat catalana del primer terç del segle XX participa activament en moltes de les iniciatives en defensa de la llengua i de la història de Catalunya vinculant-se primer a la Lliga Regionalista per a passar mes endavant a l'Acció Catalana, creada com a escissió d'una part de les joventuts de la Lliga. 

Tot això sense deixar de banda la seva tasca professional que exercí des de l'any mateix de la seva llicenciatura, al 1917, establint-se ja l'any següent amb el seu propi despatx. En aquest vessant en Jaume Mestres i Fossas excel·liria en la seva feina, de manera que hauria de ser considerat com el primer arquitecte català i espanyol especialitzat en l'arquitectura esportiva; sense que, al nostre parer, aquesta funció pionera li hagi estat reconeguda suficientment. Si bé aquest vessant el tractarem en una propera entrada, deixem aquí constància d'algun dels seus principals projectes i realitzacions esportius:

• Estadi Català (situat on ara hi ha el Camp de Rugbi de La Foixarda)

• 'Autódromo Nacional' de Terramar, a Sitges

• 'Camp Nou' de Les Corts, del F.C. Barcelona

• Piscina Coberta de l'Escullera, del C.N. Barcelona

• Projecte de Piscina Coberta a Sevilla

Els primers anys

En el moment de la fundació del Club Natació Barcelona en Mestres tenia quinze anys  i ens l'hem d'imaginar com un dels nedadors infantils o adolescents que es van incorporant al nounat club en les seves primeres temporades. Captades les seves potencialitats per en Bernardo Picornell, ja a l'any 1912 tenim constància de la seva presència a la comissió de natació de la Junta Directiva del club, presidida per el mateix Picornell, a la vegada que el trobem participant en el VI Campionat d'Hivern - que aquest era el nom de les primeres edicions de la 'Copa Nadal', sempre sota la organització del C.N. Barcelona - el dia de Nadal d'aquell any, quedant campió en els 200 lliures de la segona categoria - de la primera el guanyador va ser en Joaquim Cuadrada, l'excel·lent nedador de proves de fons del seu propi club -. El 1913 guanya també la 'Copa Juniors' sobre una distància de 500 m. disputada el mes de juliol a les instal·lacions del 'Natació' Barcelona, als banys de Sant Sebastià. En els Campionats d'Espanya de 1914 es classifica quart en els 1.500 lliures, que novament son guanyats per en Cuadrada.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1914, 
amb els resultats del Campionat de Espanya d'aquell any.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any de 1915 publica el que alguns cronistes califiquen com el primer manual escrit en castellà sobre l'aprenentatge de la natació. Essent veritat que es un dels primers llibres que tracten del tema a l'Espanya del segle XX, cal tenir present que des de l'aparició de l'impremta al segle XV el que es coneixia com a 'Arte de Nadar' es divulgava per tot Europa, encara que a Espanya l'església catòlica no 'combregava' gaire amb els dibuixos en 'paños menores' o amb el cos nu que habitualment contenien aquestes obres.

1. Reproducció de la tercera pàgina del llibre 'El Arte de Nadar...' 
d'en Roque Moran editat a Madrid a mitjans del segle XIX
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

2. Portada del llibre 'Natación' d'en Santiago Mestres
publicat a la col·lecció 'Los Sports' l' any 1915
Font: Arxiu JCE

En el llibre d'en Jaume Mestres, prologat per el seu amic i mentor Picornell, hi trobem una exposició sintètica i didàctica dels diferents estils, a la vegada que conté normes precises per als que ja coneixent aquesta faceta inicial volen introduir-se en una pràctica mes esportiva. de la natació. Ell mateix ho explica així:

"Nuestros afanes por la natación nos llevaron a las ansias de saber y perfeccionamiento, es decir, al entrenamiento, y ello es lo que nos ha dado en gran manera alientos para escribir el presente breve tratado.

Todo lo que aprendimos de natación, lo trasladaremos a estas páginas. Aquellos conocimientos, aquellas dificultades, aquellas impresiones y aquellas satisfacciones, formaron este libro, que no será de un maestro, sino del mas entusiasta y modestísimo de los nadadores de nuestra ciudad...

... Hacer ver con claridad lo fácil, útil y atlético y bello del nadar; extender conocimientos; procurar que todos adquieran la tan preciada cualidad; que sepan aprovecharse de ellas;... y por fin, que lleguen a disfrutar de las excelencias del referido sport: ese es nuestro propósito".

El llibre va gaudir d'una notable repercussió i se'n feren diferents reedicions fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. 

Encara seguirà nedant un temps, però cada vegada mes es centra en la finalització dels estudis que cursa a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, d'on n'obté el títol d'arquitecte l'any 1917.

Periodista, publicista i dirigent esportiu

Abans, però, ha iniciat la seva tasca de periodista esportiu en diferents mitjans de l'època fins que a començaments de 1914 fitxa com a redactor de natació per a la prestigiosa revista 'Stadium'. Colabora també amb 'La Veu de Catalunya' i, mes endavant, amb 'La Publicidad'. En la Junta General del Sindicat de Periodistes Esportius celebrada el 12 de gener de 1914 fou escollit com a Secretari general en la nova junta presidida per en Ricard Cabot. 

En els diferents mitjans publica habitualment cròniques de les activitats de natació i waterpolo, però també aprofita per a mostrar la seva faceta de publicista proposant i demanant a la societat civil i a les institucions públiques l'atenció necessaria als temes que eren d'interès per ell i per el seu cercle mes proper de companys en la fe esportiva; com eren en Narcís Masferrer, en Josep Elias i Juncosa,  en Josep A. Trabal, en Josep M. Co de Triola o el propi Bernardo Picornell, entre d'altres.

Com a exemple d'aquest vessant, mes crític i modernizador, el 18 de desembre de 1917 publica a 'La Veu de Catalunya', el diari portaveu de la Lliga Regionalista, un ampli article sobre el proper 'Campionat d'Hivern' demanant-ne la seva renovació en termes cordials però molt contundents, a la vegada que es refereix a les properes eleccions en el sí del 'Natació Barcelona:

"Fatal es aqueixa cosa que esdevé a casa nostra. Les noves entitats de sport creixen fàcilment entre nosaltres, mercès als grans entusiasme i al apoi dels nostres homes... Al virtuós i lluitador grup d'iniciadors segueix, temps després, el grup de pretinguts 'formadors' que no consegueixen l'arrodoniment i perfecció del caràcter de l'entitat.

Llancem avui aquestes exclamacions ressò d'altres... ja que estem vivint els instants en que el mes important Club de natació procedeix a renovar la seva Junta Directiva.

Fora convenient que d'un cop el comité directiu del C.N.B anés amb tota decisió a resoldre els dos grans problemes que mes urgentment necessiten solució. L'ensenyament i l'entrenament de la natació. Primerament donar un bon professor o entrenador als seus socis - espanta conèixer la proporció dels que no saben nedar i dels que ho fan molt imperfectament -. I en segon lloc anar a la construcció immediata d'una piscina, on la tasca fora molt mes aprofitada pels deixebles. Cal dir-ho per última vegada, que a la piscina és únicament on es pot aprendre bé de nedar...

Cal abandonar, pel moment, certes idees mes o menys enlairades. No és convenient estar sempre quasi somiant en palaus que desprès es transformen per art d'encantament en casinos, i es precís ser mes pràctics resolent els grans problemes que amb facilitat han de provocar el nostre avenç en el deport del nedar (*). 

Que aquests desitjos trobin bon acolliment i que s'enforteixi la nostra Catalunya."

Fos per aquestes o altres raons, la Junta Directiva sortint de l'assemblea general de finals de gener de 1918 resumia aquesta voluntat de tirar endavant, especialment amb la composició de la Junta Consultiva que incorpora al jove Mestres i Fossas, però molt ben acompanyat per pesos pesants de l'entitat com en Bosch Catarineu, en Ricard Luján,o en Emili Solé Brufau, qui en dona compta a 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918, tot reclamant dels socis de l'entitat serenitat d'esperit i prudència per els temps a venir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918 amb
les noves Juntes directiva i consultiva de l'entitat.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Junt amb d'altres líders de l'incipient esport català es converteix en impulsor i propagandista de l'aspiració de  Barcelona de convertir-se en ciutat olímpica, tot demanant del Comité Olímpic Internacional (CIO) la concessió dels que hauran de ser els Jocs de la VIII Olimpiada l'any 1924. Amb aquesta finalitat forma part de l'expedició del 'Comité Olímpic Català' (COC) (**) que es desplaça a Anvers amb ocasió dels jocs Olímpics de 1920. Encapçalada per en Jaume Garcia Alsina com a president, aquest va ser acompanyat d'en Josep Elias Juncosa, Josep M. Co de Triola, Joan Gamper i Jaume Mestres i Fossas. L'home fort de la representació del COC era en Elias Juncosa, amb antigues relacions establertes al mes alt nivell del CIO. A ell li va correspondre entrevistar-se personalment amb el seu president i fundador dels Jocs Olímpics moderns, en Pierre de Coubertin, de qui va rebre les millors consideracions i afables promeses per a la candidatura.

En aquest viatge en Mestres va poder entrar en contacte amb el món de l'esport internacional i va establir relacions que li facilitarien futures estades d'exploració de l'arquitectura esportiva europea a paisos com Bèlgica, Alemanya, França o Regne Unit; a la vegada que ja va aprofitar aquesta estada a Bèlgica per desplaçar-se a Brussel·les, on visita algunes de les millors piscines cobertes del moment. A la seva tornada s'implica plenament en la demanda a les administracions de la necessitat d'aquest tipus d'equipaments, fent-ne una campanya mediàtica quina mostra mes significativa es l'article publicat a 'La Publicidad' el 16 de setembre de 1920.

Retall del diari 'La Publicidad' del 16 de setembre de 1920, amb el titular de l'escrit 
adreçat per en Jaume Mestres a en Lluís Nicolau d'Olwer de l'Ajuntament de 
Barcelona sol·licitant la construcció de piscines cobertes municipals.
Font: Hemeroteca ARCA

Adreçat a en Lluís Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura del municipi barceloní, en demana la implicació municipal en la immediata construcció de piscines cobertes en aquests termes:

"En aquesta gran ciutat (referint-se a Brussel·les) hi ha piscines en cases de banys... i d'altres aixecades per el mateix municipi. D'aquestes, la del barri de Saint Gilles, la mes moderna, plena de solucions interessants, es la mes agradable de totes. Un promig de 500 persones hi practica diàriament la natació

... Però lo que dona lloc a tot això es la llei belga que desitja que el poble, ja de petit, no sols aprengui de nedar, sinó que estimi l'aigua fins fer-se-li indispensable. Ella té en compte lo ventatjós de la pràctica de la natació, ja del cantó higiènic i d'utilitats com també per la part de cultura física per ser la natació un dels esports complerts.

... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina en un lloc cèntric de totes les barriades, i ajornar la d'altres per quan la definitiva resolució del greu problema de les aigües. Per allavors podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sans-Hostafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia.

... Crec que no deuríem quedar-nos retrassats en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpiada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà també tenir piscines per anar seguint el programa"

En el mateix escrit anuncia la immediata construcció de la piscina coberta del Club Natació Barcelona, per a quina confecció del projecte i direcció d'obres s'ha ofert de manera gratuita als seus consocis.

Desprès d'Anvers els COC impulsa la realització del que anomenen 'Olimpiades Catalanes', en quina organització hi trobem a en Mestres i Fossas, amb vistes a potenciar la candidatura de Barcelona per als jocs de 1924. Aquests, però, ja estaven d'antuvi 'col·locats' a la ciutat de París, donat que el Baró de Coubertin volia resarcir-se del desastre dels jocs de l'any 1900 a la mateixa capital francesa. 

L'any 1922 es celebra l'assemblea constituent de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' i en Jaume Mestres es designat secretari d'aquesta nova institució.

Retall del periòdic 'La Catalunya Gràfica' del dia 30 de gener de 1922, amb 
l'anunci de la recent creació de la Confederació Esportiva de Catalunya.
Font: Hemeroteca ARCA

Els càrrecs directius que mes repercussió han tingut en la biografia d'en Jaume Mestres i Fossas han estat, sens dubte, els de la seva doble presidencia de les federacions de natació espanyola i catalana, per aquest ordre. La 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) s'acaba creant els primers mesos de l'any 1920. El President del C.N. Athlètic, Gerardo Collardín que n'ha estat l'ànima i el principal impulsor, presenta en primera instància la inscripció al registre d'associacions del Govern Civil de Barcelona amb data del 26 d'abril. La primera reunió del que s'anomena el Comité directiu es produeix ja el mes de juny del mateix 1920, sota la presidència d'en Jaume Mestres, designat com a tal per el Club Natació Barcelona.

Pàgina del periòdic 'Heraldo Deportivo'', de Madrid, amb la doble noticia de la 
constitució de la FENA i l'establiment per en Gerardo Collardín d'un trofeu 
en memòria d'en Joan Barba, mort en accident de moto el 16 de maig
i en qui el Barcelona havia pensat en un primer moment 
per a ser el president de la FENA.
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

El mateix presidente Mestres, en la seva faceta de divulgador i periodista, dona a conèixer mitjançant l'article 'El començament d'una tasca', publicat a 'La Veu de Catalunya' el 20 de juliol de 1920, els propòsits del programa de la FENA:

"Fa un llustre que a la fi d'un àpat de germanor interclub brindàvem per la constitució d'una Federació de natació, i ja fa dos anys que un home de prou voluntat inicià les continuades converses que en aquests darrers dies han tingut la fi amb la fundació d'una entitat anomenada 'Federación Española de Natación Amateur'.

...Cal sols fixar l'atenció en els tres punts essencialíssims que són el cabdal d'aquella feina, per a tenir idea exacta del que diem.

Amb la Federació aconseguirem primerament europeïtzar-nos en la pràctica de la natació. Amb la Federació es reglamentaran amb justesa totes les nostres proves i totes les qüestions hi trobaran la solució, i, en tercer lloc, aconseguirem amb la Federació satisfer necessitats de l'esperit, i això serà fent de tota la tasca obra d'amor.

Fins avui, en els tretze anys de pràctica de la natació, havem fet aquesta amb la nostra bona voluntat, això sí, però deslligats de tota organització reguladora, sotmesos solament a les nostres rancúnies, no sempre prou contingudes. Mes, des d'ara, per sobre de tots els clubs de natació d'Espanya, una Federació adherida a la Internacional Amateur actuarà amb l'acatament de tots. Ja en aquest ordre de disciplines, anem amb Europa !

... Amb el cor ple d'esperança parlem en el començament de la tasca, desitjosos d'arribar a la fi, sense haver de provar l'amargor del desengany"

Poc mes de vuit mesos desprès cesa de la FENA en crear-se la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA) i ser-ne novament nomenat president del Consell directiu, sempre en representació del mateix 'Natació' Barcelona. En aquesta segona presidencia hi roman poc mes d'un any, essent substituït per en Nemesi Ponsati.

Deixant de banda la seva actuació com a arquitecte, que veurem en una altra entrada d'aquest bloc, en Jaume Mestres i Fossas va ajustar la seva obra i la seva vida als ideals, forjats ens els seus primerencs anys de l'adolescència, del 'sportman' arrelat a la seva terra que sempre va creure que havia d'arribar a ser .

Josep Castellví

(*) Es refereix, sens dubte, a la proposta presentada l'any 1916 d'edifici social i piscina coberta per al Club Natació Barcelona per l'arquitecte Josep M. Barenys, que molts socis del Club Natació Barcelona varen trobar desacertada, incloent-hi en Jaume Mestres segons es dedueix de l'article esmentat i de la qual ens vàrem fer ressò en l'entrada:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html

(**) El Comité Olímpic Català es creà l'any 1913, precedit per una proposta feta públicament en una seva conferència per en Josep Elias Juncosa (1880-1944) i refrendada majoritàriament per l'ambient esportiu català, molt defraudat per la inacció del 'Comité Olímpico Español' (COE) que no havia mogut un dit per a inscriure cap representant espanyol a les proves dels Jocs d'Estocolm 1912. Els que hi anaren s'havien inscrit de manera particular, cosa que en aquells anys encara era possible.. Les desavinences entre el COE i el COC són, encara avui, motiu de discussió per els experts en el fet olímpic. El que resulta evident es que el CIO tant sols reconeix un comité per cada país i que quan el COC fa la seva proposta de Barcelona per a organitzar els Jocs de la VIII Olimpiada de l'any 1924 el Baró de Coubertin ja sap ben bé quina serà la seva seu.  

Del triunfo al desencanto. El caso de Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencanto

Al finalizar la primera parte de esta entrada decíamos que los años por venir no serían tan sencillos para Jaume, que seguramente experimentaría en su piel la dualidad de la moneda, por un lado la cara del éxito y el triunfo, y por otro el reverso de la decepción y el desencanto. Y así fue en ese intervalo de los tres años que van desde el logro del subcampeonato de Europa en Utrecht, a la decepción que para él representa México 1968. Con un matiz, el desencanto de los Juegos Olímpicos de México sólo se refiere a las marcas conseguidas, en ningún caso en el conjunto de su experiencia olímpica, de la que disfrutó ampliamente.

Algunos obstáculos...

A lo largo del período de tiempo que va de finales de 1966 hasta la antesala misma de México 68 Jaume Monzó se encuentra con una serie de dificultades que le complican su preparación de cara al objetivo de los juegos. Se centran principalmente en tres apartados:

• La necesidad de cumplir con la prestación del servicio militar, entonces obligatorio

• La voluntad de centrarse en sus estudios de arquitecto técnico

• La planificación de su preparación del año 1968, condicionada por una breve estancia en Estados Unidos entre los primeros dias de enero y principios del mes de abril

Pasados ​​los Campeonatos de Europa de Utrecht Jaume se reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, bajo la guía técnica de Jan Freese. Casi de inmediato se desplaza con otros compañeros a México para participar en las pruebas preolímpicas que la ciudad organiza. Cuando regresan de esta competición se incorpora como voluntario al servicio militar, en la convocatoria del tercer reemplazo de la leva del 1965, junto a su amigo y compañero Joaquim Pujol. Juran bandera el domingo 27 de noviembre... por primera vez. (*)

Con otros compañeros de su compañía, en el CIR n.9 de Sant Climent
de Sescebes. Joaquim Pujol y Jaume Monzó en primera fila a la derecha
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. SI

Folleto de la jura de bandera del tercer reemplazo de 1965
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó

Incorporados al 'Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25' en el cuartel del Bruc, las facilidades para competir y estudiar que se les había prometido no pudieron cumplirse tal y como habían sido previstas. Disfrutaron de todos los permisos necesarios para competir por la "Federación Española de Natación" (FEN), pero estos permisos el ejército se les 'cobraba' ampliando la duración de su servicio, que se prolongó algunos meses más de lo que estaba previsto.

En cuanto a los estudios, Jaume se encontraba inscrito en la carrera de arquitecto técnico, que progresivamente le pedía más tiempo y dedicación. Como consecuencia de esta conjunción la calidad e intensidad de su preparación deportiva se vio seriamente afectada, arrastrando un déficit de descanso y con una notable pérdida de peso. Así lo remarca Vicenç Esquiroz, en su función de periodista deportivo, en una carta abierta saliendo al paso de quienes acusan a algunos nadadores de la Residencia Blume por su mal estado de forma

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 12 de agosto de 1977
con la carta abierta de Vicenç Esquiroz
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Esquiroz se dirige especialmente a Monzó y Pujol, señalando que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Los Campeonatos de España del año 1967 se celebraron en la piscina madrileña de 'La casa de Campo' los días del 17 al 20 de agosto, con Jaume Monzó como doble campeón de los 100 y 200 espalda, superando a su rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, con unos tiempos de 1.04.2 y 2.19.7, respectivamente. Significativamente es mejor marca la conseguida en los 100 metros que el de los 200. Pocos días después, en una competición poco valorada pero muy querida por Jaume, la Universiada, disputada en la ciudad de Tokio del 25 al 27 de agosto, ya mejora sensiblemente los 200 espalda, situándolos en unos buenos 2.17.9, su mejor marca del año.

Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de noviembre de 1967 de la revista CROL, comenta en estos términos la actuación del nadador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes después quedará tercero en los 'V Juegos Mediterráneos' que tienen lugar en Túnez en los 100 espalda, con un tiempo de 1.05.5, algo más de un segundo superior a la marca del Campeonato de España.

La recta final. La estancia para entrenar en losEstados Unidos de América

Poco antes de finales de 1967 nos encontramos con el momento clave que debe marcar para el nadador del Montjuïc todo el próximo año olímpico. Es bien sabido que Juan Antonio Samaranch cuidaba la Residencia Blume de Barcelona como si fuera su misma casa; había sido su impulsor y desde el primer momento le dedicaba un día de cada semana para ir a comer con sus directivos, técnicos y deportistas.

Desde el 26 de diciembre de 1966 Samaranch ha sido nombrado 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', pero sigue despachando algunos días en su oficina privada de Barcelona, ​​en la calle del Consell de Cent. El caso es que un buen día de este final de año de 1967, se presentan en este despacho Joan Fortuny y Jaume Monzó y se produce el diálogo que reproducimos, extraido de la entrevista realizada al deportista blanquiverde para su 'Carnet de Soci' de este blog:

MyF.- Mire, señor Samaranch,... quisiéramos hablar con usted

JAS - ¡Ah!, muy bien, díganme...

MyF.- Hemos pensado que este año, que es el año olímpico, nos gustaría intentar hacer unos entrenamientos en el extranjero... y probar si de esta manera podemos afinar un poco más la puesta a punto para las olimpiadas

JAS.- Bueno, si me parece bien... y dónde teniaís pensado ir?...

Jaume razona en este punto que no tenían todavía muy definido a donde les gustaría ir, aunque todo indicaba que pensaban hacer la estancia en algún país europeo... tal vez la Alemania Democrática (DDR), que en aquellos años empezaba a destacar por la cantidad de figuras que sacaba... pero Samaranch, ante esta vacilación, se les adelanta:

JAS.- Qué os parece ir a los Estados Unidos ?

Aún no se había producido ninguna estancia de nadadores españoles en Estados Unidos, que tan habitual pasará a estar en un futuro...

MyF.- Ah !, bueno, pues sí... estaría bien ir a entrenar a los Estados Unidos...

JAS.- Me parece bien, mañana llamaré a Morera y le diré que lo prepare todo.

Y dicho y hecho, el 6 de enero de 1968 salían del aeropuerto de Barcelona la expedición formada por los nadadores Joan Fortuny y Jaume Monzó, con el valenciano José A. Chicoy añadido por la FEN, para llegar a Bloomington con el objetivo de entrenarse en la Universidad de Indiana a las órdenes de James Edward 'Doc' Counsilman (**). Como jefe de la expedición se desplazó Alfons Cànovas, presidente del Club Natació Barceloneta, una vez descartada por ausencia de voluntarios la idea de la federación de que el acompañante fuera un entrenador en activo.

Reproducción del billete de avión original de este histórico viaje de Jaume Monzó.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó

Sin tiempo para dejar las maletas, 'Doc' Counsilman quiso ver a sus nuevos nadadores en acción y les 'sometió' a un entrenamiento no muy exigente de unos 2.000 metros, pero entre la paliza del vuelo y los -15 grados que les recibieron en Indianápolis los expedicionarios se dirigieron con prisas al hotel 'Memorial Union' para enfundarse en la cama y realizar una buena recuperación. Al levantarse la mañana siguiente lo primero que hicieron fue dirigirse a una tienda de para comprar otra ropa, adecuándola al clima que se encontraron. Pocos días después abandonan el hotel y se instalan definitivamente en la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', eso sí con una habitación doble para cada uno. Prácticamente ninguno hablaba el inglés, aparte de Jaume que se defendía razonablemente bien.

Monzó y Fortuny saliendo de la tienda donde se equiparon
con ropa más adecuada para el clima que encontraron.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. SI

Anécdotas aparte, el programa de entrenamiento y el horario marcado es el mismo que siguen los nadadores del primer equipo de la universidad, como los Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie y otros - Mark Spitz llegaría después de México para entrenar con Counsilman -.

El propio nadador blanquiverde define su día a día a Indiana en el boletín del C.N. Montjuïc n. 222 de marzo de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

A pesar del régimen horario, bastante distinto al que seguían en su país, la carga de metros hoy parecerían una suerte de juego de criaturas. Aparte de eso los tres meses que pasaron en Indiana coincidieron, con los exámenes parciales de los alumnos universitarios, por lo que en esta situación todo lo que no fueran estudios quedaba algo paralizado y 'Doc' Counsilman insistía en acentuar la preparación física, casi sustituyendo a los entrenos en el agua.

Fortuny, Monzó y Chicoy en su estancia en la Universidad de Indiana
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. A. Cánovas

Entre una cosa y otra los acontecimientos se precipitaron. Alfons Cànovas tuvo que volver a finales del mes de marzo, por lo que los nadadores se quedaron sin el apoyo y el control federativo. La FEN insistía en recibir información de marcas y resultados de los expedicionarios. Estos, en palabras de Monzó, estaban muy satisfechos de los entrenamientos y del trato recibido por parte de Counsilman, pero sabían que una estancia de tres meses - y más siendo éstos de invierno y de exámenes - era claramente insuficiente para extraer de ella resultados positivos e insistieron en prolongar la estancia. En palabras de Jaume Monzó:

"Le dije al Morera: 'mira esto es así, ahora mismo estos están haciendo preparación física, que aquí cuando hay exámenes la gente no entrena... tal y como están las cosas o nos quedamos hasta México o volvemos ya, pero en el momento en que estamos ahora dejarlo es una tontería'..."

La FEN, sin embargo, decidió ceñirse a lo previsto y presupuestado inicialmente y encomendó a los expedicionarios que tomaran el vuelo de regreso. El día 10 de abril emprendían el viaje de vuelta y el 29 del mismo mes hacían la primera competición en Barcelona después de la estancia en USA, con marcas discretas para el nadador del Montjuïc.

Recorte de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, ​​del 29 de abril de 1968, con los
resultados del 'II Trofeo Sant Jordi', primera competición de Jaume
y Fortuny después de su estancia en Estados Unidos
Fuente: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneo de las 6 Naciones', celebrado el 27 y 28 de junio de 1968 en la piscina de la Ciudad Universitaria de Madrid, Jaume para el cronómetro en 2.17.6, con una marca que parece prometer una mejora de su estado de forma. Poco antes de los juegos, los días del 5 al 8 de septiembre se desarrollan los Campeonatos de España en Valencia, en piscina de 50 metros, y el nadador del Montjuïc llega en segundo lugar con un tiempo de 2.20.1, siendo superado por Santiago Esteva que realiza 2.18.6.

Último acto. Los Juegos Olímpicos de México 1968

Los días del 13 al 26 de octubre se celebraron las pruebas de natación de los juegos de México 1968 (***). El resultado global para el equipo español fue considerado excelente por gran parte de la prensa especializada. Dos finalistas: Santiago Esteva, 5º en los 200 espalda y Mari Pau Coromines, 7ª en la misma prueba femenina. Cuatro semifinalistas: Chicoy, 100 libres; Lang-Lenton, 100 mariposa; mientras que Esteva y Coromines también lo eran en los 100 espaldas.

No cabe duda de que el logro por Santiago Esteva del primer diploma olímpico en natación, como quinto clasificado y estableciendo el nuevo récord de España con el tiempo de 2.12.9; y el acceso de Mari Pau Coromines a la final de los 200 espalda, siendo la primera mujer del país que lo logra en natación, fueron hitos muy importantes. A su lado, sin embargo, cabe considerar que de todas las competiciones en las que participaron las nadadoras y nadadores españoles sólo se mejoraron dos récords de España, lo que nos habla de un nivel medio no muy elevado.

Jaume Monzó en los Juegos Olímpicos de México 1968
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. SI

Jaume Monzó, que finalmente accedía a unos Juegos Olímpicos después de perder la oportunidad de hacerlo en los de Tokio, nadó los 200 espalda en la segunda serie marcando un tiempo de 2.20.1, lejos de su mejor marca de 2.15.5 del año 1966. En el total de los clasificados quedó en la decimosexta posición de los treinta participantes. Decepción en lo que respecta a la marca conseguida, pero la inmensa satisfacción de poder formar parte de aquella aventura extraordinaria que son siempre este tipo de eventos. En la entrevista para este blog, antes citada, nos decía:

"Ah !, convivir en la villa olímpica es fantástico, todo fue muy agradable... es una experiencia totalmente irrepetible, vamos; pese a la sensación de no haber cumplido con lo que a mí me hubiera gustado deportivamente hablando... "

Al volver de México Monzó abandona la Residencia Blume, donde ha permanecido ocho años, y vuelve a entrenarse en su club, aunque con una intensidad más moderada. En sus palabras:

"No deja de ser una especie de retirada, al menos de la competición de alto rendimiento... está claro que es un momento complicado que yo creo que es más psicológico que físico; y es que llega un momento que te agotas: ir a entrenar se te hace una montaña... todo esto ocurre después de México que para mí es un 'break', una ruptura, porque las cosas no fueron como yo pensaba o quería... además que, como pasa siempre en la vida, me salía una competencia como era la de Santi Esteva que ya ocupaba mi lugar claramente"

Podrá jugar más habitualmente en waterpolo, deporte que le gusta pero que no ha podido practicar en la fase de los entrenos de natación más intensivos. A principios de 1971 ya abandona todas las actividades deportivas de competición. Sin embargo, la natación nunca la ha dejado de lado. Siempre que ha podido ha estado entrenando y participando en pruebas, especialmente en las travesías.

Hombre de un solo club, el Club de Natación Montjuïc, siempre que la entidad le ha reclamado, como directivo o como profesional, Jaume se ha puesto inmediatamente a disposición para lo que fuera menester. Desgraciadamente el día 7 de enero de 2020 dejamos de poder gozar de su compañía y amistad.

Acreditación oficial de los Juegos Olímpicos de México 1968 de Jaume Monzó
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambos se presentaron voluntarios porque habían recibido la promesa de que una vez hecho el período de instrucción y jurada la bandera pasarían a depender de un oficial del cuartel del Bruc que les mantendría libres de servicio para poder entrenarse y estudiar. Las cosas no fueron así. En primer lugar tuvieron que repetir el período de instrucción en enero de 1967, porque fueron requeridos oficialmente para hacerlo por las autoridades militares que parecían no tener constancia de su presentación en el CIR del mes de octubre de 1966, aunque fuera efectuada con algún retraso del conjunto de su reemplazo y ninguna autoridad civil se atrevió a contradecir la orden del ejército de tierra. Así juraron bandera por segunda vez a finales de febrero de 1967. Por otro lado pudieron disfrutar de permisos para el entrenamiento y los estudios, pero todos los que les dieron para competir en nombre de España y para la FEN les fueron 'cobrados' ampliando su período de permanencia en el ejército - con información complementaria aportada por Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conocido por sus alumnos y nadadores como 'Doc' en referencia al doctorado en psicología que tenía por la universidad de Iowa - fue, sin duda, el entrenador más importante y determinante de la segunda mitad del siglo XX en USA y, seguramente, en todo el mundo. Su libro 'The Science of Swimming', publicado en 1968, fue durante muchos años libro de cabecera para entrenadores de natación de todas partes. Como afirma Fernando Navarro Valdivieso en su artículo 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicado en la revista RICYDE, V. 4 N. 9, del año 2007.

(***) No se puede obviar que los Juegos Olímpicos de México estuvieron precedidos por la llamada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' en su capital. En la ola de protestas estudiantiles que sacudieron el mundo en 1968, las que tuvieron lugar en Ciudad de México el día 2 de octubre, poco más de una semana antes de la inauguración de los juegos, fueron brutalmente reprimidas por la autocracia gobernante del PRI mexicano, que lanzó brigadas especiales del ejército contra los manifestantes, con el resultado oficial de 23 estudiantes asesinados, mientras que fuentes extraoficiales hablan de más de trescientos fallecidos.

Fuente de la foto: Publicada en el medio argentino Infobae. Ft. Salgado
Fuente de la infografía: Publicada en el medio mexicano 'La Razón' 
con motivo del 50 aniversario de la matanza.

Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

En finalitzar la primera part d'aquesta entrada dèiem que els anys a venir no serien tant senzills per en Jaume, que segurament experimentaria en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant. I així va ser en aquest interval dels tres anys que van des de l'aconseguiment del subcampionat d'Europa a Utrecht, a la decepció que per a ell representa Mèxic 1968. Amb un matís, el desencant dels Jocs Olímpics de Mèxic només es refereix a les marques aconseguides, en cap cas al conjunt de la seva experiència olímpica, de la qual en va gaudir amplament.

Alguns entrebancs...

Al llarg del període de temps que va de les darreries de 1966 fins a l'avantsala mateixa de Mèxic 68 en Jaume Monzó es troba amb un seguit de dificultats que li compliquen la seva preparació de cara a la fita dels jocs. Es centren principalment en tres apartats:

• La necessitat de complir amb la prestació del servei militar, llavors obligatori

• La voluntat de centrar-se en els seus estudis d'arquitecte tècnic

• La planificació de la seva preparació de l'any 1968, condicionada per una breu estada als Estats Units entre principis de gener i començaments del mes d'abril

Passats els Campionats d'Europa d'Utrecht en Jaume es reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, sota el guiatge tècnic d'en Jan Freese. Quasi immediatament es desplaça amb altres companys a Mèxic per a participar en les proves preolímpiques que la ciutat organitza. Quan tornen d'aquesta competició s'incorpora com a voluntari al servei militar, en la convocatòria del tercer reemplaçament de la lleva 1965, junt amb el seu amic i company Joaquim Pujol. Juren bandera el diumenge 27 de novembre... per primera vegada. (*)

Amb d'altres companys de la seva companyia, al CIR n.9 de Sant Climent 
de Sescebes. Joaquim Pujol i Jaume Monzó en primera fila a la dreta
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Fulletó de la jura de bandera del tercer reemplaçament de 1965 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Incorporats al "Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25" a la caserna del Bruc, les facilitats per a competir i estudiar que els hi havien estat promeses no es varen poder complir tal com havien estat previstes. Van gaudir de tots els permisos necessaris per a competir per la "Federación Española de Natación" (FEN), però aquests permisos l'exèrcit se'ls 'cobrava' ampliant la durada del seu servei, que es va perllongar alguns mesos mes del que era previst.

Pel que fa als estudis, en Jaume es trobava inscrit en la carrera d'arquitecte tècnic, que progressivament li demanava mes temps i dedicació. Com a conseqüència d'aquesta conjunció la qualitat i intensitat de la seva preparació esportiva se'n va veure seriosament afectada, arrossegant un dèficit de descans i amb una notable pèrdua de pes. Així ho remarca en Vicenç Esquiroz, en la seva funció de periodista esportiu, en una carta oberta sortint al pas dels qui acusen a alguns nedadors de la Residencia Blume per el seu mal estat de forma

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1977 
amb la carta oberta d'en Vicenç Esquiroz
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'Esquiroz s'adreça especialment a en Monzó i en Pujol, tot senyalant que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Els Campionats d'Espanya de l'any 1967 es celebraren a la piscina madrilenya de 'La casa de Campo' els dies del 17 al 20 d'agost, amb en Jaume Monzó com a doble campió dels 100 i 200 esquena, superant al seu rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, amb uns temps de 1.04.2 i 2.19.7, respectivament. Significativament es millor la marca aconseguida en els 100 metres que el dels 200. Pocs dies desprès, en una competició poc valorada però molt estimada per en Jaume, la Universiada, disputada a la ciutat de Tòquio del 25 al 27 d'agost, ja millora sensiblement en els 200 esquena, aconseguint uns bons 2.17.9, la seva millor marca de l'any.

En Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de novembre de 1967 de la revista CROL, comenta amb aquests termes l'actuació del nedador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes desprès quedarà tercer en els 'V Jocs Mediterranis' que tenen lloc a Tunis en els 100 esquena, amb un temps de 1.05.5, una mica mes d'un segon superior a la marca del Campionat d'Espanya.

La recta final. L'estada per entrenar als Estats Units d'Amèrica...

Poc abans de finals de 1967 ens trobem amb el fet clau que ha de marcar per el nedador del Montjuïc tot el proper any olímpic. Es prou conegut que en Juan Antonio Samaranch cuidava la Residencia Blume de Barcelona com si fos la nineta dels seus ulls; n'havia estat l'impulsor i des del primer moment l'hi dedicava un dia de cada setmana per anar a dinar amb els seus directius, tècnics i esportistes.

Des del 26 de desembre de 1966 en Samaranch ha estat nomenat 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', però segueix despatxant alguns dies a la seva oficina privada de Barcelona, al carrer del Consell de Cent. El cas es que un bon dia d'aquest final d'any de 1967, es presenten a aquest despatx en Joan Fortuny i en Jaume Monzó i es produeix el diàleg que reproduïm, tret de l'entrevista feta a el nedador del Montjuïc per el seu 'Carnet de Soci' d'aquest bloc:

MyF.- Senyor Samaranch, miri... voldríem parlar amb vosté

JAS - Ah !, molt bé, digueu-me...

MyF.- Hem pensat que aquest any, que es l'any olímpic, ens agradaria provar de fer uns entrenaments a l'estranger... i mirar si podem afinar una mica mes la posada a punt per a les olimpíades

JAS.- 'Bueno', si em sembla bé... i on havíeu pensat d'anar ?...

En Jaume reflexiona aquí que ells no tenien encara molt definit on els hi agradaria d'anar, per bé que tot indicava que pensaven fer l'estada en algun país europeu... tal vegada l'Alemanya Democràtica (DDR), que en aquells anys començava a destacar per la quantitat de figures que treia... però el Samaranch, davant del dubte, se'ls hi avança:

JAS.- Que us sembla els Estats Units ?

Encara no s'havia produït cap estada de nedadors espanyols als Estats Units, que tan habitual passarà a ser en un futur proper...

MyF.- Ah !, 'bueno', doncs sí... estaria bé d'anar a entrenar als Estats Units...

JAS.- Em sembla bé, demà trucaré al Morera i li diré que ho prepari tot.

I dit i fet, el 6 de gener de 1968 sortien de l'aeroport de Barcelona l'expedició formada per els nedadors Joan Fortuny i Jaume Monzó, amb el valencià José A. Chicoy afegit per la FEN, per arribar a Bloomington amb l'objectiu d'entrenar-se a la Universitat d'Indiana a les ordres d'en James Edward 'Doc' Counsilman (**). Com a cap de l'expedició es va desplaçar en Alfons Cànovas, president del Club Natació Barceloneta, un cop descartada per manca de voluntaris la idea de la federació que l'acompanyant fos un entrenador en actiu. 

Reproducció del bitllet d'avió original d'aquest històric viatge d'en Jaume Monzó .
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Sense temps per a deixar les maletes, en 'Doc' Counsilman va voler veure els seus nous nedadors en acció i els va 'sotmetre' a un entrenament no molt exigent d'uns 2.000 metres, però entre la pallissa del vol i els -15 graus que els van rebre a Indianapolis els expedicionaris es van dirigir amb preses a l'hotel 'Memorial Union' per tal d'agafar el llit i fer una bona recuperació. En alçar-se l'endemà el primer que varen fer va ser dirigir-se a una tenda de roba per comprar-ne de nova, adequant-la al clima que es van trobar. Pocs dies després abandonen l'hotel i s'instal·len definitivament a la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', això sí amb una habitació doble per a cadascun. Pràcticament cap d'ells parlava l'anglès, fora d'en Jaume que s'hi defensava raonablement bé.

En Monzó i en Fortuny sortint de la tenda on es van equipar 
amb roba mes adient per al clima que van trobar.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Anècdotes a banda, el programa d'entrenament i l'horari marcat es el mateix que segueixen els nedadors del primer equip de la universitat, amb els Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie i d'altres - en Mark Spitz arribaria desprès de Mèxic per entrenar amb en Counsilman -.

El propi nedador blanc-i-verd defineix el seu dia a dia a Indiana en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 222 de març de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

Malgrat el règim horari, força diferent del que seguien al seu país, la carrega de metros avui semblarien una mena de joc de criatures. A part d'això els tres mesos que van passar a Indiana van coincidir, amb els exàmens parcials del alumnes universitaris, de manera que en aquesta situació tot quedava una mica paralitzat i en 'Doc' insistia en accentuar la preparació física, quasi bé substituint l'entrenament a l'aigua. 

Fortuny, Monzó i Chicoy en la seva estada a la Universitat d'Indiana
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. A. Cànovas

Entre una cosa i una altre els esdeveniments es precipitaren. En Alfons Cànovas va haver de tornar cap a finals del mes de març, de manera que els nedadors es quedaven sense el suport i el control federatiu. La FEN insistia en rebre informació de marques i resultats dels expedicionaris. Aquests, en paraules d'en Monzó, estaven molt satisfets dels entrenaments i del tracte rebut per part d'en Counsilman, però sabien que una estada de tres mesos - i mes essent aquests d'hivern i d'examens - era molt insuficient per treure'n resultats positius i insistiren en perllongar l'estada. En paraules d'en Jaume Monzó:

"Li vaig dir al Morera: 'mira això es així, en aquests moments aquests estan fent preparació física, que aquí quan hi ha exàmens la gent no entrena... tal com estan les coses o ens quedem fins a Mèxic o tornem ja, però en el moment en que estem ara deixar-ho es una ximpleria'..."

La FEN, no obstant, va decidir cenyir-se al que havia estat previst i pressupostat inicialment i va encomanar als expedicionaris que agafessin el vol de tornada. El dia 10 d'abril emprenien el viatge de retorn i el 29 del mateix mes feien la primera competició a Barcelona desprès de la estada a USA, amb marques discretes per el nedador del Montjuïc.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, del 29 d'abril de 1968, amb els
resultats del 'II Trofeu Sant Jordi', primera competició d'en Jaume 
i en Fortuny després de la seva estada als Estats Units
Font: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneig de les 6 nacions', celebrat el 27 i 28 de juny de 1968 a la piscina de la Ciutat Universitària de Madrid, en Jaume para el cronòmetre en 2.17.6, amb una marca que sembla prometre una millora del seu estat de forma. Poc abans dels jocs, els dies del 5 al 8 de setembre hi ha els Campionats d'Espanya a València, en piscina de 50 metres, i el nedador del Montjuïc arriba en segon lloc amb un temps de 2.20.1, essent superat per en Santiago Esteva que fa 2.18.6.

Darrer acte. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968

Els dies del 13 al 26 d'octubre es van celebrar les proves de natació dels jocs de Mèxic 1968 (***). El resultat global per a l'equip espanyol va ser considerat d'excel·lent per a gran part de la premsa especialitzada. Dos finalistes: Santiago Esteva, 5è en els 200 esquena i Mari Pau Coromines, 7na en la mateixa prova femenina. Quatre semifinalistes: Chicoy, 100 lliures; Lang-Lenton, 100 papallona; mentre que Esteva i Coromines també ho eren en els 100 esquena. 

No hi ha dubte que l'aconseguiment per en Santiago Esteva del primer diploma olímpic en natació, com a cinquè classificat i establint el nou rècord d'Espanya amb el temps de 2.12.9; i l'accés de la Mari Pau Coromines a la final dels 200 esquena, essent la primera dona del país que ho assoleix en natació, foren fites molt importants. Al seu costat, no obstant, cal considerar que de totes les competicions en que participaven les nedadores i els nedadors espanyols només es van millorar dos rècords d'Espanya, el que ens parla d'un nivell mitjà no gaire elevat.

En Jaume Monzó als Jocs Olímpics de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

En Jaume Monzó, que finalment accedia a uns Jocs Olímpics desprès de perdre l'oportunitat de fer-ho en els de Tòquio, va nedar els 200 esquena a la segona sèrie marcant un temps de 2.20.1, lluny de la seva millor marca de 2.15.5 de 1966. En el total dels classificats va quedar en la setzena posició dels trenta participants. Decepció per el que fa a la marca aconseguida, però la immensa satisfacció de poder formar part d'aquella aventura extraordinària que son sempre aquest esdeveniment. A l'entrevista per aquest bloc, abans esmentada, ens deia:

"Ah !, conviure a la vila olímpica es fantàstic, tot plegat va ser molt agradable... es una experiència totalment irrepetible, vaja; malgrat la sensació de no haver complert amb el que a mi m'hagués agradat esportivament parlant..."

En tornar de Mèxic en Monzó abandona la Residencia Blume, on s'hi ha estat vuit anys, i torna a entrenar-se al club per bé que amb una intensitat mes moderada. En paraules seves:

"No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d'alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic; i es que arriba un moment que t'esgotes: anar a entrenar se't fa una muntanya... tot això passa després de Mèxic que per a mi es un 'break', un trencament, perquè les coses no van anar com jo pensava o volia... a mes que, com passa sempre en aquesta vida, em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament"

Podrà jugar mes habitualment a waterpolo, esport que li agrada però que no ha pogut practicar en la fase d'entrenaments de natació mes intensius. A començaments de 1971 ja abandona tota activitats esportiva de competició. La natació, però, no l'ha deixada mai de banda. Sempre que ha pogut ha estat entrenant i participant en proves, especialment en les travessies.

Home d'un sol club, el Club de Natació Montjuïc, sempre que l'entitat l'ha reclamat, com a directiu o com a professional, en Jaume s'ha posat immediatament a disposició per el que fos necessari. Malauradament el dia 7 de gener de 2020 vam deixar de poder gaudir de la seva companyia i amistat.

Acreditació oficial dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 d'en Jaume Monzó
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambdós es van presentar voluntaris perquè havien rebut la promesa que un cop fet el període d'instrucció i jurada la bandera passarien a dependre d'un oficial de la caserna del Bruc que els mantindria lliures de servei per a poder entrenar-se i estudiar. Les coses no anaren així. Em primer lloc hagueren de repetir el període d'instrucció el gener de 1967, perquè foren requerits oficialment per a fer-ho  per les autoritats militars que semblaven no tenir constància de la seva presentació al CIR del mes d'octubre de 1966, tot i que fos feta amb retard del conjunt del seu reemplaçament i cap autoritat civil es va atrevir a contradir l'ordre de l'exèrcit de terra. Així juraren bandera per segona vegada a finals de febrer de 1967. D'altre banda pogueren gaudir de permisos per a l'entrenament i els estudis, però tots els que els donaren per a competir en nom d'Espanya i per a la FEN els hi foren 'cobrats' ampliant el seu període de permanència en l'exèrcit - amb informació complementària aportada per en Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conegut per els seus alumnes i nedadors com a 'Doc' en referència al doctorat en psicologia que tenia per la universitat de Iowa - va ser, sens dubte, l'entrenador mes important i determinant de la segona meitat del segle XX als USA i, segurament, a tot el món. El seu llibre 'The Science of Swimming', publicat l'any 1968, va ser durant molts anys llibre de capçalera per a entrenadors de natació d'arreu. Com afirma en Fernando Navarro Valdivieso en el seu article 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicat a la revista RICYDE, V. 4 N. 9, de l'any 2007.

(***) No es pot obviar que els Jocs Olímpics de Mèxic van estar precedits per l'anomenada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' a la seva capital. En l'onada de protestes estudiantils que van sacsejar el món l'any de 1968, les que tingueren lloc a Ciutat de Mèxic el dia 2 d'octubre, poc mes d'una setmana abans de la inauguració dels jocs, varen ser brutalment reprimides per l'autocràcia governant del PRI mexicà, que va llençar brigades especials de l'exèrcit contra els manifestants, amb el resultat oficial de 23 estudiants assassinats, mentre que fonts extraoficials parlen de mes de tres-cents morts.

Font de la foto: Publicada al mitja argenti Infobae. Ft. Salgado
Font de la infografia: Publicada al mitja mexicà 'La Razón' amb motiu del 50è aniversari.

Excel·lent la presentació del llibre 'Nadar entre 2 aguas' d'en Jordi Murio Fisa

Tal com havíem anunciat, aquest dijous 9 de juny va tenir lloc a la sala Alfons Cànovas del Club Natació Atlètic Barceloneta la presentació del llibre escrit per en Jordi Murio Fisa 'Nadar entre dos aguas', enmig d'una gran expectació que va omplir el local.

En la primera fila es van situar, entre d'altres, els tres entrenadors que van marcar els inicis d'en Jordi com a nedador i waterpolista:

• Albert Medina Abarca, entrenador de natació del C.N. Montjuïc (1959-1970)

• Jan Freese, Entrenador de natació de la Residencia Blume (1961-1973)

• Josep Brascó, entrenador de waterpolo del C.N. Montjuïc (1966-1972)

Jan Freese, Albert Medina, Jordi Murio i Josep Brascó en l'acte 
celebrat aquest dijous a la sala Alfons Cànovas.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Va obrir l'acte el vicepresident del Club Natació Atlètic-Barceloneta, en Alfons 'Sito' Cànovas, en absència del president del club amfitrió que no va poder assistir per trobar-se fora de Barcelona. En Sito Cànovas va destacar l'extensa tasca professional d'en Jordi Murio centrada molt especialment en la seva dilatada etapa d'entrenador de natació per mes de quaranta anys, en els quals ha recorregut des de l'esport de base fins a l'alt rendiment. Va tenir, també, paraules de lloança i agraïment per a la Maria Pilar Escriche, 'Mapi', la gran companya de vida d'en Jordi que va ser una llarga temporada entrenadora de la base del club del barri mariner.

Seguidament es va desenvolupar la presentació-col·loqui sota la direcció diligent i efectiva de la periodista Ariadna Oltra, que  va comptar amb la participació de l'autor del llibre a més de la campiona i olímpica na Erika Villaécija, que va ser deixeble en el seu moment d'en Jordi Murio. 

Impossible d'encabir el pensament i l'experiència de l'autor del llibre en l'espai temporal de que es disposava, en Jordi es va centrar en aquells aspectes que ell considera fonamentals en l'evolució de la natació que ha pogut observar en els seus anys d'activitats professional:

• Amb la seva habitual 'dissidència' del que ell anomena 'el sistema', no ha tingut mai recança d'anar, quan calia, a contracorrent. Així considera que 'els límits' - llegeixi's 'topes', marques mínimes - han forçat els entrenadors del país a entrar en una mena de vorágine de metres i de supremacia del cronometratge que no sempre ha afavorit el progressiu desenvolupament dels esportistes, adequant-lo  al respecte de cadascuna de les seves etapes evolutives

• Va fer esment de la necessitat de poder aprendre a fons les tècniques de tots els estils i de les habilitats complementàries - sortides, viratges... - abans de passar a etapes de mes exigència en l'aconseguiment de fites

• Aprofitant el seu hàbit d'aprendre de les pròpies experiències i de les persones que es va trobant en el seu entorn, no ha parat mai d'incorporar a les seves reflexions els coneixements provinents de qualsevol àmbit, esportiu o de qualsevol altre tipus, que l'ha portat a una visió dinàmica i holística de la seva professió

• Finalment, també va fer unes afirmacions prospectives sobre els criteris tècnics a aplicar en un futur - que ja ha començat - que han d'incloure un canvi de paradigma en els sistemes d'avaluació de la progressió de les nedadores i els nedadors, incloent tant les noves tecnologies com l'atenció a la intel·ligència emocional dels esportistes

Un moment de l'arrencada de l'acte. Pren la paraula en Sito Cànovas, en 
presència d'en Jordi Murio, na Ariadna Oltra i na Erika Villaècija.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Primer carnet de soci d'en Jordi Murio en afiliar-se al Club Natació Montjuïc, 1959.
Jordi Murio (1949), Gabriel Navarro (1950) i Eduard Costa (1949) l'any 1964 
fotografiats a la piscina municipal de Montjuïc, la 'vella', en haver estat 
campions d'Espanya per edats a la ciutat de A Coruña.
Font: Arxiu JCE, fons Jordi Murio. Ft. de la segona foto Montejano

El llibre, que va ser molt demanat a les acaballes de l'acte, no es distribueix a les  llibreries. Només es pot adquirir per compra directe a l'Editorial Transverso:

https://editorialtransverso.com/entre-dos-aguas/

Memòries del Montjuïc