Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf

Els inicis

En Jaume Monzó va gaudir d'una prolongada carrera esportiva que podem xifrar entre l'any 1953, del seu primer curset de natació, i el de la seva retirada dels esports aquàtics de competició, cap a començaments dels anys 70's (*).

En l'entrevista que vam celebrar en el seu pis del carrer Mallorca de Barcelona, ell mateix ens ho explicava:

"... als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M'hi van portar perquè de petit jo era gras !, era grassonet... i un bon dia van decidir que a més d'anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m'encantava berenar !."(**)

Aquell noi, mes aviat grassonet, va començar fent proves de quasi tots els estils,  fora de la braça, per bé que progressivament es va anar centrant en l'estil lliure i en distàncies de mig fons i de fons, especialment en els 1.500. Sota les ordres dels entrenadors del moment del club, com en Josep Vendrell i en Vicent Carmona o, mes endavant, en Janos Gergely i en Albert Medina, la seva progressió semblava respondre al seu tarannà d'aparença tranquil·la i bonhomiosa. Així recordava el seu debut en una competició 'important':

"De  la primera competició així oficial que me'n recordo que vaig anar va ser a uns Campionats de Catalunya que es van fer a Tàrrega. Això era l'any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer en Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a mes ens quedàvem a dormir !..."

Però la repercussió a nivell espanyol arriba uns anys mes tard. En paraules d'en Carlos Piernavieja publicades al n. 12 de la revista 'CROL', del març de 1965:

"En tres años preparó su entrada en la competición. Fue en 1960 cuando, tímidamente , como no queriendo estorbar, empieza esta lucha contra el cronómetro... En un solo año el muchacho se agiganta. Sus topes empiezan a ser derrumbados y su rastro se encuentra en el Trofeo Tokyo 1961... Es el decimoquinto infantil de España (en 100 libres) 1.09.0, como el sexto del medio fondo (en 400 libres) 5.12.4, idéntico lugar al que ocupa en los 100 espalda en los que su 1.16.2 resplandece ya con luz propia,"

Piscina 'vella' de Montjuïc als primers anys 60's; a la foto Francesc 
Moreno, Jaume Monzó, José Manuel Valdés i Fernando Cruz, tots
ells nedadors del Club Natació Montjuïc d'aquells anys.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta, però, no li ve de ningú del club, la rep de part d'en Antoni Moragues - personatge del règim omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic, va ser un dels encarregats de la captació de futurs residents -. De manera que a la temporada 1961-1962, faltant pocs dies per a complir els seus quinze anys, en Jaume s'incorpora com a intern a la Blume per entrenar-se a les ordres d'en Jan Freese, el jove entrenador holandés provinent del C.N. Manresa que dirigirà els seus passos els propers set anys. A partir d'aquest moment compta amb mes facilitats per tal de compatibilitzar entrenaments i estudis.

Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968.

1963 - 1966. El triomf. La lluita amb els germans Cabrera i els Campionats d'Europa d'Utrecht

Al cap d'un temps d'estada a la Blume experimenta un canvi físic substancial. D'una alçada que es troba al voltant de 1,73 metres passa als 1,84 i de pesar setanta-cinc o mes quilos passa a estabilitzar-se al voltant dels setanta-tres. Hi contribueix força l'excel·lent quadre mèdic amb que compta la residència, tal com ell ens ho explica:

"... una altre cosa que teníem bona (a la residència) era que hi havia un servei de medicina esportiva molt bo en aquell moment; el doctor Galilea, el doctor Estruch, el Bestit,... el Castelló. ...hi havia tota una sèrie de metges molt bons... el Balius, el doctor Balius també, que era un altre... un traumatòleg molt conegut. I amb una d'aquestes proves rutinàries em van fer una sèrie de proves d'esforç, etc... i van fer un informe en el qual van dir de que per a poder progressar i tot això, m'havia d'aprimar... que físicament estava molt bé, flotava molt i tenia unes bones condicions, però que m'havia d'aprimar... així de senzill !. I em van posar a dieta, inclús vaig estar uns mesos que dinava amb en Jan, l'entrenador, i això paral·lelament va coincidir amb que vaig créixer... no sé, uns deu centímetres una barbaritat per a l'època... i tot això va afavorir la meva arrencada."

L'any 1963 representa per a en Jaume el de la seva consolidació a l'elit de la natació catalana i espanyola. En el decurs del Quatre Nacions, disputat a la piscina de Montjuïc el diumenge 11 d'agost, bat per primer cop el rècord d'Espanya dels 200 esquena en piscina gran, deixant-lo en 2.23.0 i millorant en vuit dècimes la marca que el gran dels Cabrera, en Julio (1942), havia marcat pocs dies abans a la piscina del Metropole. Aquesta fita es especialment important perquè els nedadors canaris portaven dominant aquesta distància des de mitjans dels anys 40's. Era tanta l'obsessió per retornar el domini de l'esquena a terres catalanes que el mateix Juan Antonio Samaranch empenyia la consecució d'aquest objectiu prometent que premiaria a aquell nedador català que recuperés el regnat de l'esquena per a Catalunya.

Entre els realitzats en piscina de 50 i els de piscina de 25 metres en Jaume va millorar el rècord d'Espanya fins a deu vegades entre 1963 i 1966, deixant-lo establert en 2.15.5 i 2.12.7, respectivament. Per a millorar aquestes marques caldrà esperar a l'eclosió l'any 1968 d'un altre gran campió, en Santiago Esteva. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1963 recollint el rècord 
d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, junt amb els fets en els relleus.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els germans Julio i Jesús Cabrera Balsa, olímpics a Roma (1960) i Tòquio (1964)
respectivament. Exponents del domini canari en esquena dels primers anys 60's
Font: C.N. Metropole. Ft. SI

Uns dies mes tard, al campionat d'Espanya celebrat a Granada, entre el cinc i el vuit de setembre, reblaria el seu estrenat lideratge en l'esquena espanyola proclamant-se campió en els 200 metres davant de l'altre germà Cabrera, en Jesús (1945). Entre en Jaume i en Jesús Cabrera encara es van produir alternances en aquest rècord i en el primer lloc de les diferents competicions nacionals, per bé que es va anar marcant una clara especialització d'en Jesús Cabrera en la distància dels 100 metres, mentre que en Jaume s'adaptava millor als 200 esquena. L'any de 1965 ja el trobem consagrat com un dels primers especialistes europeus en la seva prova:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 de gener de 1966 remarcant la
quarta millor marca d'Europa de 1965 per a en Jaume Monzó, 
segon la classificació establerta per la revista 'Nuoto'
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I arribem a l'any 1966, que tenen com a objectiu prioritari els Campionats d'Europa que s'han de celebrar a la ciutat d'Utrecht, pertanyent als Paisos Baixos. En Jaume hi arribarà en un estat de forma pletòric. En els Campionats d'Espanya d'hivern, disputats a la piscina del 'Natació' Barcelona, lidera un triomf històric per al seu club en proclamar-se campions d'Espanya amb l'equip de relleus 4x200 lliures, amb un temps de 8.49.0, establint el rècord dels campionats, mentre que en Jaume marcava 2.05.2 nedant el darrer relleu. En les seves proves assoleix el segon lloc en els 100, a tant sols 6 dècimes del campió 'Chuchi' Cabrera, mentre que en els 200 esquena canvien les tornes i en Jaume es proclama campió amb el temps de 2.14.9, deixant la segona posició per el petit dels Cabrera que marcà 2.16.4.

Retall de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 4 d'abril de 1966 informant dels 
campionats, amb la foto dels guanyadors del 4x200 lliures, l'equip del C.N. 
Montjuïc: Murio (2.11.6), Monzó (2.05.2), Navarro (2.17.4) i Costa (2.14.8).
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Montejano

Faltant pocs dies per els europeus, al Campionat de Catalunya dels dies 12 al 14 d'agost, aconsegueix un nou rècord d'Espanya amb la millor marca personal de la seva carrera amb el temps de 2.15.5, rebaixant en un segon i quatre dècimes l'anterior record de la seva propietat establert el dia 23 de juliol de 1966 al Meeting Triangular Internacional de Siracusa.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'agost de 1966, donant
compte de la millora del rècord d'Espanya d'en Jaume Monzó,
assolint la seva millor marca personal en piscina de 50 metres.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4x200 masculins i dels 400 lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..." 

El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'entrevista ressenyada:

"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..."

Cerimònia de proclamació de campions dels 200 esquena als Campionats 
d'Europa d'Utrecht. En Jaume Monzó, acompanyat en el podi 
per el campió Gromak i el tercer classificat Rother, rep la 
medalla de mans d'en Jan de Vries, president de la LEN.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. JASP

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 29 d'agost de 1966.
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Pérez de Rozas

La repercussió d'aquest segon subcampionat europeu (***) per a la natació catalana  i espanyola va ser molt important i va compartir titulars amb la designació de la ciutat de Barcelona per a celebrar els XII Campionats d'Europa. No cal dir que en Jaume Monzó va rebre gran quantitat de reconeixements en forma d'homenatges. Començant per els del seu propi club, el Montjuïc, que el va fer 'Soci d'Honor' i seguint per tot tipus d'institucions esportives i socials. A començaments de l'any 1967 va disputar el títol de 'Millor Esportista 1966' empatant el primer lloc amb en Manolo Santana, per bé que en el desempat el tenista en va resultar guanyador. Un dels guardons que mes van ilusionar al subcampió d'Europa va ser la concessió per la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' del Trofeu Joaquín Blume.

Encapçalament de l'editorial del n. 19 de la revista 'CROL', dedicada als 
XI Campionats d'Europa, corresponent al mes de setembre de 1966.
Font: Arxiu JCE

Reproducció de l'original del telegrama adreçat per en Juan Antonio 
Samaranch, en funcions de 'Delegado Nacional de Deportes', 
a en Jaume Monzó comunicant-li que ha guanyat el Trofeu 
Joaquín Blume, amb data del mes de març de 1967
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Els anys a venir es preveuen venturosos per el vesant esportiu del nostre campió. Es dona per descomptada la seva participació als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, inclús hi ha qui aventura la seva maduresa i millor forma per als europeus de Barcelona de 1970, quan serà a punt de complir els seus vint-i-quatre anys. Les coses, però, no seran tant senzilles i en Jaume experimentarà en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant.

Jaume Monzó rebent el títol de 'Soci d'Honor' del Club Natació Montjuïc
flanquejat per el president Diego Devesa i la seva esposa Carmen
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Josep Castellví

(*) En realitat en Jaume no es va retirar mai de la pràctica de la natació. Al llarg de la seva vida va mantenir, sempre que va poder, l'hàbit dels entrenaments i la participació en proves de 'masters', especialment a les travessies. El dia anterior al seu fatal desenllaç havia estat entrenant-se a la piscina de Sant Jordi, a la que tant vinculat es sentia per circumstàncies diverses.

(**) La 'piscina del Ramos' és, per a moltes generacions de nedadores i nedadors, la piscina municipal de Montjuïc, de la qual en Josep Ramos n'era l'encarregat. L'entrevista esmentada, de la qual n'anirem reproduint alguns fragments en aquest escrit i en el que el seguirà, va ser parcialment publicada en dues parts a les entrades d'aquest bloc:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-i.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-iii.html

(***) Aquests anys seixantes, culminats amb el Campionat d'Europa de Barcelona de 1970, van ser batejats com a 'La década prodigiosa' de la natació espanyola, recollint els primers èxits individuals i col·lectius en les grans competicions internacionals. Per el que fa a la màxima competició europea, ja a Leipzig (1962) s'havien aconseguit importants fites per a la nostra natació. 
Així en Josep Claret ha quedat per a la història com el primer nedador en assolir ser finalista en aquesta competició, poc abans que en Miquel Torres aconseguís el primer subcampionat europeu per a Espanya en la prova dels 1.500 lliures amb un temps de 17.56.6, millorant el seu propi rècord d'Espanya.

Aclariment a l'entrada de ' "Nadar ENTRE 2 AGUAS", el llibre d'en Jordi Murio ja és aquí...'

'Nadar ENTRE 2 AGUAS', ya tenemos aquí el libro de Jordi Murio Fisa...

Portada del libro 'Nadar ENTRE 2 AGUAS' de
nuestro amigo y compañero Jordi Murio Fisa.
Fuente: Editorial Transverso. Ft. Gracia de la Hoz

El próximo jueves 9 de junio, en la sala Alfons Cànovas del Club Natació Atlètic-Barceloneta, tendrá lugar la presentación oficial de este libro escrito por Jordi Murio Fisa, amigo y compañero que forma parte del colectivo que ha impulsado la publicación de nuestro blog (*).

La presentación de Jordi Murio es innecesaria en el mundo de la natación al que ha dedicado prácticamente su vida entera. Desde sus comienzos como nadador del Club Natació Montjuïc hasta su dedicación profesional a las tareas de entrenador, en la que ha sobresalido por más de cuarenta años. Estamos seguros que este libro alcanzará el éxito que merece Jordi, dado que hemos sido testigos del proceso que le ha llevado a escribirlo desde la incomodidad con los procesos que se han seguido, de unos años a esta parte, en las prácticas organizativas y en la gestión del mundo de la natación, especialmente por lo que se refiere al alto rendimiento.

La editorial 'Tranverso', responsable de la edición del libro, lo presenta con las siguientes palabras:

"En este libro el autor nos relata su aventura durante tantísimos años dedicados a este deporte, la natación. Pretende ir a campo abierto y con total atrevimiento, sin tapujos. Para aportar causas y efectos de los que él llama 'el entrenamiento invisible'.

El libro nos hace un recorrido entre la natación del pasado (tiempo de fecundación), un presente normalizado y estático y la intención de poner un granito de arena a un futuro, en sus palabras, 'menos egocéntrico'.

Jordi Murio se lanza a la piscina con este libro (nunca mejor dicho) a través de toques de inteligencia artificial y sus algoritmos. Mencionando que ya es momento de empezar a visionar que muy pronto empezaremos a utilizar el 'avatar o metaverso nadador'."

Aún no hemos tenido ocasión de leer el libro, pero recogemos aquí alguna de las ideas que Jordi ha ido expresando últimamente en referencia al tema que nos ocupa. Así, en declaraciones a Alberto Martinez del 'Diario AS' del once de julio de 2018, afirmaba que:

"... Pero no hace falta dar la imagen que hay que entrenar ocho horas al dia. Creo que los jóvenes entrenan demasiado, van a concentraciones de altura, actúan como profesionales y se les machaca... no se puede aplicar esta profesionalización a los juniors...

... La culpa es del sistema que impera. Cada vez hay menos entrenadores formativos. El sistema absorbe a todos y los conduce al rendimiento. Se creó una mentira y los entrenadores están obligados a creérsela..."

Podemos recordar, también, un escrito del propio Jordi Murio colgado en su muro de Facebook, con fecha del 20 de febrero de 2021, donde rememorando la entrega que se le había hecho por parte del Instituto Nacional de Educación Física de Cataluña (INEFC) del 'I Premi a la Excel·lència' en 2018, aprovecha para referirse a alguna de las ideas que ha venido elaborando a lo largo de los últimos años:

"Que decir que, con todo lo escrito y viendo la foto con las caras de aquellos que asistieron al acto, hay algo invisible y clave a introducir en esto que se llama Excelencia, son las emociones. Un profesional de la natación que no busque emociones, como dice Joan Margarit (**), no ha vivido correctamente su trabajo en el transcurso de su vida Por último, en la dimensión personal cobra gran relevancia la motivación intrínseca - diversión y placer hacia la propia práctica - y de logro - deseo de mejorar y superarse - es lo que da lugar al compromiso y perseverancia. Además, hay que plantear retos difíciles y a su vez alcanzables - dentro de la zona de desarrollo -, concebir el error como una parte del aprendizaje, enfatizar la confianza y la autoeficacia en las propias fortalezas para superar posibles limitaciones, incluyendo la importancia de la inteligencia emocional."

Recibiendo de manos del director del INEFC, Jordi Solà, el primero
'Premio a la Excelencia' otorgado por esta institución académica.

Foto de grupo del homenajeado con los familiares,
amigos y conocidos que pudieron asistir al acto.
Fuentes: Archivo JCE. Ft. SI

"También pienso que entre la natación y los entrenadores no es correcta aquella frase que dice: 'en esta vida todo está escrito', ya que esto es una buena manera de elidir responsabilidades o de no atreverse a crear, investigar y escribir lo que nadie ha escrito, aquello que puede ser novedad para interesarse o para desecharlo, cualquiera de las dos opciones es buena porque ambas te han hecho pensar y, a veces, compartir con otros colegas. En estos casos, uno se está reciclando y cultivando permanentemente, incluso en fase de jubilación si la guía es ser creativo por encima de vincularse a sistemas encorsetados por el resultadismo inmediato. Tampoco no estaría de más que alguien proponga una pincelada sobre (lo) que espera a nuestro deporte de la natación en el futuro. Siguiendo con las teorías de Hawking y sus puntos muertos a explorar, habría que ser más progresista y avanzar ajustando mejor los ciclos vitales da cada deportista, sin ceñirse tanto a los límites de edad, a la categorización regulada, a las marcas mínimas límites, a las premiaciones precoces, etcétera y optimizar mejor los contextos adaptativos para encontrar el mejor rendimiento personal - éxito vs (con) excelencia - con un desarrollo evolutivo inteligente y no solamente por datos salidos del cronómetro o sistemas direccionados a los grandes volúmenes e intensidades."

Memòries del Montjuïc

(*) Están previstas, más adelante, presentaciones en Reus, Valencia y seguramente también en Madrid, en la sede del CSD. Este libro no será distribuido en librerías. Si quereís hacer un pedido debeís dirigiros a la editorial 'Tansverso' en el siguiente enlace: https://editorialtransverso.com/entre-dos-aguas/

(**) Joan Margarit Consarnau (1938-2021), de profesión arquitecto, ha sido uno de los más importantes y aclamados poetas en lengua catalana y castellana de los últimos años y reconocido con el 'Premio Cervantes' en 2019. En su escrito Murio se refiere al escritor en el encabezamiento y vuelve a hacerlo en las postrimerías aquí reproducidas. El artículo completo lo encontrareis en: https://www.facebook.com/jordi.muriofisa

"Nadar ENTRE 2 AGUAS", el llibre d'en Jordi Murio ja és aquí...

Portada del llibre "Nadar ENTRE 2 AGUAS" del 
nostre amic i company Jordi Murio Fisa.
Font: Editorial Transverso. Ft. Gràcia de la Hoz

El proper dijous 9 de juny, a la sala Alfons Cànovas del Club Natació Atlètic-Barceloneta, tindrà lloc la presentació oficial d'aquest llibre escrit per en Jordi Murio Fisa, amic i company que forma part del col·lectiu que ha impulsat la publicació del nostre bloc (*).

La presentació d'en Jordi Murio es sobrera en el món de la natació al qual ha dedicat pràcticament la seva vida sencera. Des dels seus començaments com a nedador del Club Natació Montjuïc fins a la seva dedicació professionals a les tasques d'entrenador, en la qual ha excel·lit per mes de quaranta anys. Som ben segurs que aquest llibre assolirà l'èxit que es mereix en Jordi, atès que hem estat testimonis del procés que l'ha portat a escriure'l des de la incomoditat amb els processos que s'han seguit, d'uns anys ençà, en les pràctiques organitzatives i en la gestió del món de la natació, especialment per el que fa a l'alt rendiment.

L'editorial 'Tranverso', responsable de l'edició del llibre, el presenta amb les paraules següents:

"En este libro el autor nos relata su aventura durante tantísimos años dedicados a este deporte, la natación. Pretende ir a campo abierto y con total atrevimiento, sin tapujos. Para aportar causas y efectos de los que él llama 'el entrenamiento invisible'.

El libro nos hace un recorrido entre la natación del pasado (tiempo de fecundación), un presente normalizado y estático y la intención de poner un granito de arena a un futuro, en sus palabras, 'menos egocéntrico'.

Jordi Murio se lanza a la piscina con este libro (nunca mejor dicho) a través de toques de inteligencia artificial y sus algoritmos. Mencionando que ya es momento de empezar a visionar que muy pronto empezaremos a utilizar el 'avatar o metaverso nadador'."

Encara no hem tingut ocasió de llegir el llibre, però recollim aquí alguna de les idees que en Jordi ha anat expressant darrerament en referència al tema que ens ocupa. Així, en declaracions a Alberto Martinez del 'Diario AS' de l'onze de juliol de 2018, afirmava que:

"... Pero no hace falta dar la imagen que hay que entrenar ocho horas al dia. Creo que los jóvenes entrenan demasiado, van a concentraciones de altura, actúan como profesionales y se les machaca... no se puede aplicar esta profesionalización a los juniors...

... La culpa es del sistema que impera. Cada vez hay menos entrenadores formativos. El sistema absorbe a todos y los conduce al rendimiento. Se creó una mentira y los entrenadores están obligados a creérsela..."

Recordem, també, un escrit del mateix Jordi Murio penjat al seu mur de Facebook, amb data del 20 de febrer de 2021, on tot recordant el lliurament que se li havia fet per part de l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC) del 'I Premi a la Excel·lència' l'any 2018, aprofita per a referir-se a alguna de les idees que ha anat elaborant al llarg dels darrers anys:

"Que decir que, con todo lo escrito y viendo la foto con las caras de aquellos que asistieron al acto, hay algo invisible y clave a introducir en esto que se llama Excelencia, son las emociones. Un profesional de la natación que no busque emociones, como dice Joan Margarit (**), no ha vivido correctamente su trabajo en el transcurso de su vida Por último, en la dimensión personal cobra gran relevancia la motivación intrínseca - diversión y placer hacia la propia práctica - y de logro - deseo de mejorar y superarse - es lo que da lugar al compromiso y perseverancia. Además, hay que plantear retos difíciles y a su vez alcanzables - dentro de la zona de desarrollo -, concebir el error como una parte del aprendizaje, enfatizar la confianza y la autoeficacia en las propias fortalezas para superar posibles limitaciones, incluyendo la importancia de la inteligencia emocional."

Rebent de mans del director de l'INEFC, en Jordi Solà, el primer
'Premi a l'Excel·lència' atorgat per aquesta institució acadèmica.

Foto de grup de l'homenatjat amb els seus familiars, 
amics i coneguts que varen poder assistir a l'acte.
Fonts: Arxiu JCE. Ft. SI

"También pienso que entre la natación y los entrenadores no es correcta aquella frase que dice: 'en esta vida todo está escrito', ya que esto es una buena manera de elidir responsabilidades o de no atreverse a crear, investigar y escribir lo que nadie ha escrito, aquello que puede ser novedad para interesarse o para desecharlo, cualquiera de las dos opciones es buena porque ambas te han hecho pensar y, a veces, compartir con otros colegas. En estos casos, uno se está reciclando y cultivando permanentemente, incluso en fase de jubilación si la guía es ser creativo por encima de vincularse a sistemas encorsetados por el resultadismo inmediato. Tampoco no estaría de más que alguien proponga una pincelada sobre (lo) que espera a nuestro deporte de la natación en el futuro. Siguiendo con las teorías de Hawking y sus puntos muertos a explorar, habría que ser más progresista y avanzar ajustando mejor los ciclos vitales da cada deportista, sin ceñirse tanto a los límites de edad, a la categorización regulada, a las marcas mínimas límites, a las premiaciones precoces, etcétera y optimizar mejor los contextos adaptativos para encontrar el mejor rendimiento personal - éxito vs (con) excelencia - con un desarrollo evolutivo inteligente y no solamente por datos salidos del cronómetro o sistemas direccionados a los grandes volúmenes e intensidades."

 Memòries del Montjuïc

(*) Són previstes, mes endavant, presentacions a Reus, València i segurament també a Madrid, a la seu del CSD. Aquest llibre no serà distribuït en llibreries. Si en voleu fer una comanda us heu d'adreçar  a l'editorial 'Tansverso' en el següent enllaç: https://editorialtransverso.com/entre-dos-aguas/

(**) Joan Margarit Consarnau (1938-2021), de professió arquitecte, ha estat un dels mes importants i aclamats poetes en llengua catalana i castellana dels darrers anys i reconegut amb el 'Premio Cervantes' l'any 2019. En Murio en fa referència a l'escrit en el seu encapçalament i en torna a fer a les acaballes aquí reproduïdes. L'article complert el trobareu a: https://www.facebook.com/jordi.muriofisa

Sprints. Ni Superhéroes de Marvel, ni Superman's... diga 'Gabi' Villarrubia

Nuestro querido amigo y compañero de aventuras waterpolísticas en el Club Natació Montjuïc, Gabriel Villarrubia, viene siendo asaltado y requerido por los medios de comunicación catalanes y del resto de España en sus funciones de imagen visible y promotor del 'Waterpolo Ability', especialidad dedicada a la divulgación de este deporte con vocación de paralímpico.

Sin ir más lejos en el día de ayer, 21 de mayo, 'La Vanguardia' le dedicó un espacio a través del reconocido periodista Segio Heredia con un artículo titulado 'No hay túnel ni lucecitas', cogiendo el rábano por las hojas y haciendo referencia a sus azarosas 'citas' con el más allá.

Recorte de 'La Vanguardia del 21 de mayo de 2022 con el
artículo de Sergio Heredia dedicado a Gabriel Villarrubia
Fuente: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Alex Garcia

Gabriel se toma esta función como imagen y promotor del 'Waterpolo Ability' con una plena dedicación, conformada por mitades de voluntad y entusiasmo dinamizador. Sin embargo, cuenta a su favor con una 'guardia pretoriana' de amigos como son los Josep Gasch, Jordi Alonso, Carlos Martínez y Xavier Llordella, procedentes del histórico Montjuïc entrenado por Imre Szikora (1974-1980). Este núcleo impulsor cuenta también con otros colaboradores como Chus Collado o Josep Ponferrada, además del cobijo encontrado en el 'decano' de la natación catalana y española, el Club Natació Barcelona, ​​que les ha facilitado acogida generosa y sincera.

Se hallan en el proceso de conseguir la institucionalización de esta modalidad deportiva, siguiendo los pasos de Italia donde el 24 de marzo de 2017 la 'Federazions Italiana Nuoto Paralímpico' (FINP) la acogió como deporte promocional. En Catalunya el primer partido oficial tuvo lugar hace pocos días, el 26 de marzo de este mismo año, con el encuentro entre los equipos de 'Waterpolo Ability' del C.N. Barcelona y el C.N. Terrassa, resultando ganadores los primeros por 7-4.

Foto de grupo de los dos equipos participantes en el primer encuentro oficial
de 'Waterpolo Ability'. Arriba, el Barcelona y bajo el Terrassa
Fuente: Facebook CNB y Web CNT. Fts. SI

Cabe recordar de Gabriel Villarrubia que fue un integrante destacado de la 'Década dorada' (1976-1986) del waterpolo blanquiverde (*), formando parte de lo que se conoció como 'El Set del Paralelu' liderado en el banquillo por Imre Szikora y en el agua por los Franch, Sans o Puigdevall, entre otros. Cuatricampeón de España (76, 77, 78 y 79) y subcampeón de Europa (1978).

Equipo campeón de España del año 1976. Szikora (E), Puigdevall, Bertrán, Alonso,
Sans, C. Martinez y Franch. Agachados Vendrell, Fité, Villarrubia, J.A. Martínez,
López, Gasch y Villà en la piscina de Folch y Torres
Fuente: Archivo JCE. Ft. Montejano

De corazón cien por cien blanquiverde y de energía vital desbordante, 'Gabi' fue también por aquel entonces un habitual de la playa de la Barceloneta, aficionado a los deportes allí practicados, como el Ta-ka-tá o el frontón.

Cena de compañerismo del campeonato social de Ta-ka-tá del año 1982.
Gabriel Villarrubia es flanqueado por Vila Masip y Josep
Castellví, respectivamente, en el restaurante del club
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

Como queda reflejado en la entrevista de 'La Vanguardia', el 'Gabi' adulto no ha tenido una 'travesía' sencilla; repleta de incidencias médicas sólo la familia, las antiguas y nuevas amistades y su voluntad de recuperar la práctica deportiva le han permitido hallarse en vías de ir superando estas carencias de su salud. Como botón de muestra, la recuperación de las travesias costeras en el mar; como la que realizó desde el Fòrum hasta el hotel Vela de Barcelona a finales del verano de 2020, acompañado por Josep Gasch y Carlos Martínez

Preparados para realizar una nadada por el litoral barcelonés
Jordi Alonso, Carlos Martínez y Gabriel Villarrubia.
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

Ni que decir tiene que desde el 'Memories...' le deseamos a Gabriel y al resto del equipo del 'Waterpolo Ability' el mayor de los éxitos en su actual empresa...

Memories del Montjuïc

(*) Hemos convenido en nombrar los años que van de 1976 hasta 1986 como 'Década dorada' del waterpolo del C.N. Montjuïc, que incluye hasta siete títulos de los ocho conseguidos a lo largo de su historia de Campeones de España - con los nombres distintos que se iban sucediendo - (en los años 76, 77, 78, 79, 84, 85 y 86 del siglo XX), y dos subcampeonatos de Europa en 1978 y 1982, este último en la Recopa. Todo esto cuenta con la precuela del Campeonato de España del año 1972, del que este próximo mes de septiembre celebraremos el primer cincuentenario.

Sprints. Ni Superherois de Marvel, ni Superman's... digui 'Gabi' Villarrubia

El nostre estimat amic i company d'aventures waterpolístiques en el Club Natació Montjuïc, en Gabriel Villarrubia, ve sent presa i motiu dels mitjans de comunicació catalans i de la resta d'Espanya en les seves funcions d'imatge visible i promotor del 'Waterpolo Ability', especialitat dedicada a la divulgació d'aquest esport amb vocació de paralímpic.

Sense anar mes lluny en el dia d'ahir, 21 de maig, 'La Vanguardia' li dedicà un espai a través del reconegut periodista Segio Heredia amb un article titulat 'No hi ha túnel ni llums', tot agafant el rave per les fulles i fent referència a la seves atzaroses 'cites' amb el mes enllà.

Retall de 'La Vanguardia del 21 de maig de 2022 amb l'article
d'en Sergio Heredia dedicat a en Gabriel Villarrubia
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Alex Garcia

En Gabriel es pren aquesta seva funció com a imatge i promotor del 'Waterpolo Ability' amb una plena dedicació, feta a mitges de voluntat i entusiasme dinamitzador. Compta, però, amb una 'guàrdia pretoriana' d'amics com són els Josep Gasch, Jordi Alonso, Carlos Martínez i Xavier Llordella, procedents de l'històric Montjuïc entrenat per en Imre Szikora (1974-1980). Aquest nucli impulsor compta també amb altres col·laboradors com ara en Chus Collado o en Josep Ponferrada, a mes de l'aixopluc trobat en el degà de la natació catalana i espanyola, el Club Natació Barcelona, que els ha donat acolliment generós i sincer.

Es troben en procés d'aconseguir la institucionalització d'aquesta modalitat esportiva, seguint les passes d'Italia on el 24 de març de 2017 la 'Federazions Italiana Nuoto Paralímpico' (FINP) la va acollir com a esport promocional. A Catalunya el primer partit oficial va tenir lloc fa pocs dies, el 26 de març d'enguany, amb l'encontre entre els equips de 'Waterpolo Ability' del C.N. Barcelona i el C.N. Terrassa, resultant-ne guanyador els primers per 7 - 4.

Foto de grup dels dos equips participants en el primer encontre oficial 
de 'Waterpolo Ability'. Dalt, el Barcelona i sota el Terrassa
Font: Facebook CNB i Web CNT. Fts. SI

D'en Gabriel Villarrubia cal recordar que va ser un integrant destacat de la 'Dècada daurada' (1976-1986) del waterpolo blanc-i-verd (*), formant part del que es va conèixer com 'El Set del Paralelu' liderat a la banqueta per l'Imre Szikora i a l'aigua per els Franch, Sans o Puigdevall, entre d'altres. Quadricampió d'Espanya (76, 77, 78 i 79) i subcampió d'Europa (1978). 

Equip campió d'Espanya de l'any 1976. Szikora, Puigdevall, Bertrán, Alonso, 
Sans, C. Martinez i Franch. Ajupits Vendrell, Fité, Villarrubia, J.A. Martínez,
López, Gasch i Villà a la piscina de Folch i Torres
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

De cor cent per cent blanc-i-verd i d'energia vital desbordant, en aquells temps en 'Gabi' va ser també un habitual de la platja de la Barceloneta, afeccionat als esports allí practicats, com ara el Ta-ka-tà o el frontó.

Sopar de companyonia del campionat social de Ta-ka-tà l'any de 1982. 
En Gabriel Villarrubia es flanquejat per en Vila Masip i en Josep
Castellví, respectivament al restaurant del club
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Com queda reflectit a l'entrevista de 'La Vanguardia', el 'Gabi' adult no ha tingut una 'travessia' senzilla; abundosa d'incidències mèdiques només la família, les  antigues i noves amistats i la seva voluntat de recuperar la pràctica esportiva l'han permès de ser en via d'anar superant aquestes mancances de la seva salut. Com a botó de mostra, la recuperació de les nadades al mar; com la que van fer des de el Fòrum fins a l'hotel Vela a finals de l'estiu de 2020, acompanyat per en Josep Gasch i en Carlos Martínez

Preparats per a fer una nedada per el litoral barceloní
Jordi Alonso, Carlos Martínez i Gabriel Villarrubia.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

No cal dir que des del 'Memòries...' li desitgem a en Gabriel i a la resta de l'equip del 'Waterpolo Ability' el mes gran dels èxits en la seva actual empresa...

Memòries del Montjuïc

(*) Hem convingut en anomenar els anys que van de 1976 fins a 1986 com a 'Dècada daurada' del waterpolo del C.N. Montjuïc, que inclou fins a set títols dels vuit aconseguits al llarg de la seva història de Campions  d'Espanya - amb els noms diferents que s'anaven succeint - (als anys 76, 77, 78, 79, 84, 85 i 86 del segle XX), i dos subcampionats d'Europa el 1978 i el 1982, aquest darrer a la Recopa. Tot això compta amb la preqüela del Campionat d'Espanya de l'any 1972, del qual aquest proper mes de setembre en celebrarem el primer cinquantenari.