Del Club Natació Athlètic, o de com créixer a l'ombra d'un gegant...

Els primers anys, 1913 - 1924

Presidents:

• Esteve Candell Nogués, 1913-1915

• Enric Martínez Mora, 1915-1917

• Gerard Collardin Esser, 1917-1921

• Enric Masses Forges, 1921-1922

• Joaquim Puig Barfull, 1922-1924

Han passat quasi sis anys des de la creació del primer club del país, el Club Natació Barcelona, i ja va sent hora de que pugui tenir alguna concurrència. És donarà mitjançant la creació d'una nova entitat que a primers de maig de 1913 s'ha inscrit al govern civil de Barcelona. Es tracta del Club Natació Athletic que inicia la seva activitat en el mateix racó de platja on es va establir inicialment el club degà, a la platja dels 'Baños Orientales' de la Barceloneta.

El nucli de fundadors es el format per els germans Salas, Salvador i Emili; germans Masses, Ernest i Enric; germans Candell, Esteve i Ramón; amb l'afegit d'en Roc Graño, en Enric Purcalla, en Eduard Almenar, en Lluís Torrents i en Albert Maluquer. La primera Junta Directiva es la integrada per Esteve Candell, president; Eduard Almenar, vicepresident; Emili Salas, secretari i Salvador Salas com a tresorer, a mes de comptar en altres funcions amb els Roc Graño, Enric Masses, Ramón Candell, Enric Purcalla i Lluis Torrents (*).

Amb motiu de celebrar-se l'any 1963 el cinquantè aniversari de l'entitat en Emili Salas recordava, en entrevista a 'El Mundo Deportivo', que:

" El Atlético pese a que oficialmemnte se fundó en 1913, estaba formado desde varios años antes. Un grupo de amigos nos reuniamos en la playa de la Barceloneta, en donde efectuábamos nuestras prácticas deportivas y éramos unos entusiastas seguidores de las competiciones que celebraba el Club de Natación Barcelona, e incluso algunas veces participábamos en ellas..."

La presentació 'oficial' del nou club, desprès d'unes setmanes d'entrenament, tingué lloc el dia 20 de juliol del mateix 1913. De seguida les competicions amistoses i oficials entre els dos clubs pioners de la natació catalana, el Barcelona i l'Athletic,  esdevenen un signe de normalitat. Així el 21 de juny de 1914 trobem el primer partit oficial de waterpolo entre equips d'ambdós clubs, que a la vegada serveix de preparació per el festival de natació i waterpolo a celebrar amb el 'Herculis' de Mònaco que tenia anunciada la seva visita per el 12 de juliol. L'encontre preparatori acaba amb la còmoda victòria del 'Natació' Barcelona per cinc gols a un.

A l'anunciat triangular dels catalans amb el 'Herculis' de Mònaco els nedadors de l'Athletic hi participen només en proves locals, sense arribar a competir amb els francesos. En waterpolo s'imposa el segon equip del Barcelona al de l'Athletic per quatre gols a zero, mentre que l'equip de Mònaco va guanyar per 3 a 0 al primer equip del Barcelona.

Informació gràfica del triangular internacional publicada a la 
revista 'La Ilustració Catalana' el 19 de juliol de 1914.
Font: Hemeroteca Arca

L'ombra del 'germà gran' es aclaparadora i els socis del Club Natació Athletic cerquen la manera de poder diferenciar-se del Club Natació Barcelona. Una de les vies que troben es la d'optar per realitzar proves de llarga distància. Els joves mes llançats somien amb gestes com la de travessar el Canal de  la Mànega o fer la travessia del riu Sena, a París, que ja es internacionalment coneguda. Davant de les dificultats d'aquestes empreses a en Emili Salas, secretari de l'entitat, se li acudeix de 'portar' la travessia de Paris a Barcelona. És a dir: proposa als joves atlètics de fer una travessia a Barcelona amb un recorregut que escullen dins de les aigües del port de la ciutat. Dit i fet, l'onze de juliol de 1915 en Enric Gil i en Santiago M. Arnau acompleixen aquesta fita amb un recorregut de 3.380 metres entre una boia situada al costat de la prolongació de l'escullera de llevant i amb l'arribada al fons de la dàrsena de Comerç. Es tracta, però, aquesta primera prova d'una mena d'assaig. La considerada oficial, amb cronometratge i seguiment de les autoritats esportives i  portuàries, té lloc el 25 del mateix mes, dia de Sant Jaume.

Plànol de la primera Travessia del Port de Barcelona, corresponent a l'assaig del dia 
11 de juliol de 1915. En dona fe l'Emili Salas, secretari del club i autor del plànol.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV)

Malgrat l'èxit i el ressò de la fita aconseguida, la prova no s'institueix amb caràcter obert i anual fins l'encara llunyà 1926. En aquests primers anys els esportistes atlètics no es centren només en el medi aquàtic, sinó que també procuren fer altres esports com l'atletisme, a més de promoure tot tipus de festivals i celebracions social. Entre aquestes destaquen les impulsades per en Ernest Masses Forges (**) en forma de 'Concurso atlético carnavalesco' on es combinaven les festes del carnestoltes amb proves esportives i el concurs de disfresses corresponent.

Imatge del concurs de carnestoltes del C.N. Athlètic de l'any 1917
Font: Arxiu família Masses. Ft. SI

En aquests anys s'estableix una pugna interna entre els partidaris de celebrar la travessia del port com a emblema i senyera del club i els que la consideren massa complexa i difícilment realitzable. En la primera posició hi trobem el grup encapçalat per els germans Salas i en l'altre el liderat per els germans Candell, amb el president del club entre ells. Aquest desacord porta a que el president hagi de presentar la dimissió. 

D'aquesta desavinença n'ha de sortir - previ un breu interregne d'en Enric Martinez com a president - una nova junta directiva presidida per en Gerard Collardin Esser (***) que lidera un període decisiu per el club. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en dues accions fonamentals: la creació del Campionat de Catalunya de natació i l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA).

Ja en el 1917 es produeix un fet extraordinari com es que dos nedadors de l'Athletic fan primer i segon a la històrica Copa Nadal, desplaçant als nedadors cenebistes al tercer lloc per primera vegada des del 1907 en que es va instituir la prova per el club degà. Es tracta d'en Rafael Giménez i en Emili Rodríguez i caldrà esperar fins a l'any 1930 per a què en Ramón Artigas pugui repetir la proesa.

Cal recordar que la primera prova de natació que es va posar en marxa de manera oficial l'any 1907 va ser el Campionat d'Espanya, organitzat per el club degà des de la seva segona edició de 1908. Però Collardin veu l'oportunitat de crear una prova original del Club Natació Athletic amb el 'I Campionat de Catalunya', que inclou la disputa d'una copa donada per el mateix president, amb el nom de 'Clallenge Setembre'. 

Cartell anunciador del primer Campionat de Catalunya dissenyat per 
en Ernest Masses, amb l'escut originari de l'Athletic.
Font: Biblioteca de l'Esport de la SGE de Catalunya

De com en Gerard Collardin lliga les seves dues obsessions en dona mostra el Reglament del primer campionat, de ben segur redactat o inspirat per ell, on s'especifica que:

"Artículo 1º. Podrán tomar parte nadadores de todas las categorias, siempre que su inserción venga del club al que pertenezcan.

Nota.- Estando en la fecha actual en constitución la Federación Española de Natación, se prescindirá por este año de la condición de estar federados, cuya condición entrará en vigor en los años venideros."

A en Gerard Collardin el trobem darrera de tot el procés que porta a la constitució de la FENA, que finalment s'ha anat endarrerint fins a poc temps abans dels Jocs Olímpics d'Anvers; des dels tràmits amb els organismes oficials fins a assolir la delegació de la nova entitat davant de la FINA, on pot donar un bon rendiment els seus coneixements de diferents idiomes, així com les seves reconegudes capacitats diplomàtiques.

Text complet del reglament del 'I Campionat de Catalunya de natació' 
de 1918 reproduït de la revista 'Stadium' del mes d'agost de 1918
Font Hemeroteca ARCA

Les proves disputades en les tres primeres edicions de 1918, 1919 i 1920 - prèvies a la fundació de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) que en serà l'organitzadora a partir de 1921 -  consistien en una cursa de velocitat de 60 metres i una altre de resistència sobre 500 metres. En les de velocitat venceren Ramón Bulbena (1918) i Josep Manifold (1919-1920), ambdós del C.N. Athlètic; aquest darrer aconsegueix la millor marca amb 40" l'any 2019. En les de resistència el guanyador de les tres edicions va ser en Joaquim Cuadrada, l'indiscutible millor fondista del moment, del 'Natació' Barcelona; que l'any 1919 marca el millor temps d'aquests anys amb 8'19"6. 

L'any de 1920 a la ciutat d'Anvers té lloc la primera participació de la natació i el waterpolo espanyol a uns Jocs Olímpics. L'Athletic hi és representat per el saltador Isidre Fernàndez, per bé que finalment no pren part en la prova en trobar-se amb una mida de palanca per a la qual no s'havia pogut preparar. També aquest any 1920 s'ha creat, degut a la iniciativa d'en Antoni Gay Pla - soci atlètic i mestre de professió -, el 'Club Infantil de Natació de Catalunya' com una secció del club. El nedador Josep Fernández obté el campionat d'Espanya en la prova dels 200 braça.

L'etapa Collardin finalitza el mes de gener de 1921 i en pren el relleu en Enric Masses Forges, germà d'en Ernest que des de 1919 ha marxat a Madrid per motius professionals. La seva breu etapa compta amb una nova conquesta sobre la primacia del Club Natació Barcelona, en guanyar en Josep Manifold el Premi Pasqua, a mes de que les quatre primeres posicions són copades per els nedadors del club groc-i-negre.

D'altre banda el C.N. Athletic, de manera conjunta amb la U.E. Santboiana, es troba en l'inici d'un nou esport a Catalunya en el que llavors es coneix com al 'futbol-rugby'. La relació s'estableix a nivell personal entre en Enric Masses Forges i en Baldiri Aleu Torras, l'impulsor del club de Sant Boi, i ambdós presidents acorden la celebració dels primers entrenaments i del primer partit oficial d'aquest esport, que va tenir lloc al mític 'Camp del Riu' de la tot just fundada U.E. Santboiana. El resultat d'aquest primer partit va ser de 9 a 3, favorable als 'ruggers' del C.N. Athletic.

Informació publicada a la revista 'Stadium' del 14 de novembre de 
1921, sobre el primer partit oficial del 'Futbol Rugby' 
Font: Hemeroteca ARCA

La participació de l'Athletic en aquest nou esport va ser breu, tenint noticies de la seva participació en algunes competicions fins a mitjans de l'any 1923. Al president Masses el succeeix, en un breu interregne, en Joaquim Puig Barfull, que al seu torn serà reemplaçat per en Joan Casanovas Garolera.

La dècada prodigiosa, 1924 - 1935

Presidents:

• Joan Casanovas Garolera, 1924-1931

• Tomas Palmada Arumí, 1931-1933

• Joan Torres Picart, 1933-1935

• Joaquim Casamitjana Artés, 1935-1939

A la natació catalana s'hi han anat afegint nous clubs que compartiran amb l'Athletic i el 'Natació' Barcelona la fundació de la Federació Catalana de Natació, com ara el Sabadell, el Pop de Badalona, el Club De Mar - secció del CADCI -, el Club Gimnàstic Mataró i altres. El nivell general de la natació i el waterpolo ha anat creixent, per bé que la manca d'instal·lacions n'ha condicionat una millor progressió. Tot just l'any 1924 s'acaba de cobrir la piscina de l'Escullera del C.N. Barcelona.

A l'Athletic la curta presidència d'en Joaquim Puig posa en marxa l'objectiu del nou local social, quina construcció va ser culminada per en Joan Casanovas. De manera que a partir de l'any 1930 el club ja hi pot comptar, estant situat a la platja de la Barceloneta molt proper a l'Escola del Mar, però independent dels banys de caire comercial.

Imatge del nou local social del Club Natació Athletic, l'únic realment propi de 
que ha gaudit en la seva dilatada història. Es va inaugurar el mes d'abril de 1930.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. Gabriel Casas

Des del punt de vista dels resultats en natació i waterpolo, aquesta època s'inicia el 1924 amb els títols de campió d'Espanya en 200 i 400  braça d'en Salvador Laguia; a la vegada que en el campionat de Catalunya del mateix any apareix la gran figura atlètica, en Ramón Artigas, aconseguint el triomf en els 2.000 mar. El regnat d'en Artigas en el fons català i espanyol es perllongarà per tot el període 1924 - 1933 i inclourà catorze títols de campió d'Espanya i setze de campió de Catalunya, a mes d'alguns altres títols en proves de relleus. El seu domini es tan aclaparador que en diferents ocasions aconsegueix el 'triplet' dels 400, 1.500 lliures i els 2.000 lliures mar, tant en els campionats catalans com en els espanyols. En l'ambient natatori se'l va conèixer com a "l'Amo".

En aquests anys hi trobem una segona participació olímpica en la persona d'en Santiago Ulió, saltador de trampolí del C.N. Athletic, que malgrat ser encara infantil ha estat seleccionat per a participar en els Jocs Olímpics de Paris (1924).

Com ja hem avançat, l'any de 1926 es posa en marxa la que ha de ser la prova esportiva estendard del Club Natació Athletic, és a dir: la Travessia del Port de Barcelona. Des del primer moment es acollida per la incipient afició natatòria amb un interès desbordat que sol omplir els lloc per on es possible seguir el desenvolupament de la cursa. De les set primeres edicions (1926-1932) en Ramón Artigas en guanya sis, essent superat en la de 1927 per el nedador 'cenebista' August Heitmann.

La històrica foto de l'arribada a la dàrsena del comerç de la primera 
Travessia del Port de Barcelona, el dia 24 de setembre de 1926.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Ft. Brangulí

La carrera d'en Ramón Artigas encara es va completar amb la seva participació en dos Campionats d'Europa i com a finalista del relleu del 4x200 en els Jocs Olímpics d'Amsterdam (1928), a mes de formar part de la selecció espanyola de natació en d'altres nombroses ocasions. El seu relleu com a millors fondistes va correspondre a en Vicenç Olmos, del Barceloneta Amateur Club, a Catalunya i al madrileny Valeriano Ruiz Vilar, del Canoe, en l'àmbit espanyol.

Primera imatge, en Ramon Artigas mostrant els trofeus guanyats en la III Travessia del Port
Segona imatge, portada del n. 1 de la revista 'Mare Nostrum' amb la caricatura de "l'amo"
Font 1a imatge: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Ft. Claret i Bert
Font 2a imatge: Arxiu JCE, fons JASP

L'any de 1930 el Club Natació Athlètic suprimeix la 'h' del seu nom, passant a ser catalanitzat com a Atlètic. Encara sota la presidència d'en Joan Casanovas el club recull aquest mateix any la iniciativa d'en Tomás Palmada Arumí per a organitzar el 'I Festival Interclubs Infantil', que va tenir lloc a la piscina de Montjuïc el dia 26 de juliol i on comencen a destacar els germans Bernal, Josep i Asensi. Dos anys mes tard, el 1932, aquest festival es converteix, amb el suport de la FCNA, en el 'Campionat de Catalunya Infantil'.

L'any 1931 en Joan Casanovas es substituït en la presidència per l'esmentat Tomás Palmada Arumí, home molt respectat per l'impuls donat a la natació infantil a Catalunya. L'any 1933 serà escollit president de la FCNA, però la seva mort sobtada el dia 12 de febrer n'impedirà que en prengui possessió. El relleu el pren en Joan Torres Picart, home proper a l'entorn polític del president Macià. L'any 1934, els dirigents del club veuen l'oportunitat d'engrandir el prestigi ja aconseguit amb la Travessia del Port i s'empenyen en fer.ne una prova internacional, cosa que aconsegueixen amb el suport de la Generalitat de Catalunya, tot fent-hi participar equips de diferents parts d'Europa. Aquella novena edició la va guanyar el nedador del club 'Chevalier Roze' de Marsella René Cavalero. Aquest esclatant èxit internacional li valgué al Club Natació Atlètic rebre la prestigiosa 'Copa Stadium' de l'any 1934, essent el primer club de natació de tota Espanya en aconseguir-la. El segon fou el Club Natació Barcelona que la guanyà l'any 1951, disset anys mes tard.

Tornant una mica enrere, en el decurs del 'II Festival Interclubs Infantil', organitzat el 25 de juliol de 1931 va tenir lloc el debut d'una molt jove Mary Bernet, que guanya la prova dels 25 lliures. En Jaume Cruells, redactor de natació de 'El Mundo Deportivo', n'escriu:

"La señorita Mary Bernet, de 10 años, ganó la prueba de 25 m. libres nadando un crawl eficaz y haciendo alarde de condiciones susceptibles a efectuar pruebas de mayor 'envergadura' "

I no s'equivocava el 'Zamora' del waterpolo tenint en compte que ja a l'any següent la Bernet es proclama campiona de Catalunya infantil dels 400 m. lliures a la piscina de Montjuïc. Aquest títol el va revalidar l'any següent a la piscina de Martorell i encara el 1934 a la piscina del Reus Ploms, on també assoleix el primer lloc en els 50 i 100 m. lliures i en els 100 m. esquena, revelant-se ja com una autèntica i precoç figura del Club Natació Athlètic i de la natació catalana.

En aquest mateix any de 1934 la Bernet debuta als Campionats d'Espanya que tenen lloc a la piscina de Montjuïc, coincidint amb l'any en que la tradicional hegemonia de la la natació catalana pateix una primera derrota davant de l'impuls que va adquirint la natació de Castella, ara dirigida per en Enric Granados. Tot i això les noies representants de Catalunya encara mantenen el seu tradicional primer lloc.

No hi ha dubte que la Mary Bernet va ser la figura femenina d'aquesta dècada prodigiosa del Club Natació Atlètic, tot i que a les acaballes de l'any 1935, per motius diferents, abandona l'entitat per a passar a ser nedadora del jove Barceloneta Amateur Club (BAC), que desprès de la contesa civil passa a ser nomenat com a Club Natació Barceloneta.

Retall de la revista satírica 'Xut !' del 31 de desembre de 1935 
amb alguns comentaris referents a la nedadora Mary Bernet 
on també s'informa del seu passi al BAC
Font: Hemeroteca ARCA

A mes de la marxa de la Bernet aquest mateix 1935 es produeix la sortida del club dels germans Bernal, Francesc, Josep i Asensi. El primer te com a destí el naixent Club Natació Terrassa on serà el seu primer entrenador, mentre que els altres germans passen a nedar per el C.N. Barcelona. Aquestes i altres baixes es produeixen en un moment d'un cert desordre en la gestió administrativa i directiva del club que conjugada amb el descens esportiu porta a un cert estancament de l'entitat. Malauradament el període de la guerra 1936 - 1939 acabarà de fer mes palès aquest estancament. Les energies són orientades en altres esforços.

Els anys grisos, 1939 - 1967... ens cal una piscina !

Presidents:

• Joaquim Poch Jubert, 1939 - 1948

• Esteve Granada Bell, 1948 - 1957

• Andreu Gaspar Funes, 1957 - 1971

Passada la guerra fratricida la societat catalana es troba en estat de prostració, el que comporta que la recuperació del conjunt d'activitats socials i en concret de les esportives tingui una lentitud exagerada. Son uns anys grisos amb moltes d'altres prioritats abans que la represa ferma de la natació i el waterpolo. Al 'Club Natación Atlético', castellanitzat per exigències del 'guió' del nou règim, s'ha de nomenar una comissió gestora per ordre d'en Antoni Vila Mayans, delegat provisional de natació a Catalunya. Aquesta estarà formada per en Joaquim Poch Jubert, com a president i en Agustí Zaragoza, com a secretari tècnic; els acompanyen com membres de la gestora Francesc Ribera i Joan Baptista Portabella.

Francesc Ribera, Joaquim Poch, Antoni Vila, Agustí Zaragoza i Joan Baptista Portabella
Font: Foto publicada a la pàgina 65 del llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta (1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto.

Malgrat l'atonia del moment els dirigents atlètics son capaços de posar en marxa la XII Travessia del Port de Barcelona, amb el patrocini del diari 'Solidaridad Nacional', per el dia 24 de setembre de 1939, que va ser guanyada per en Vicenç Olmos del que ja s'anomena Club Natació Barceloneta, quedant en segona posició l'atlètic Joan Mateu, posició que repetirà l'any 1940. La prova femenina la guanya Juanita Holgado, del C.N. Atlètic. Malgrat l'esforç emprat la participació ha estat escassa, comptant amb només seixanta-un classificats finals, en comptes dels 101 de la ja minsa edició de 1936.

En aquests primers anys 40's hi ha poques noticies positives referides a la natació. Es mes significatiu el manteniment d'un cert nivell al waterpolo del C.N. Atlètic. Aixi l'any 1941 l'equip groc-i-negre queda campió de la segona categoria A en el Campionat de Catalunya, pujant a la primera B, on no es podrà mantenir en el següent any. L'equip es el format per Manel Martí, Dídac Vidal, Francesc Ribera, Joan Mateu, Josep Lainez, Agustí Mestres, Joaquim Carbó i Miquel Pi.

Aquest mateix any 1941 la Travessia del Port rep una forta embranzida del llavors jove secretari de la FCNA, en Joaquim Morera, que proposa i aconsegueix que la prova passi a ser considerada com a 'Campionat de Catalunya de Gran Fons'. Novament el mateix Morera l'any 1944 torna a recolzar i enfortir la travessia, per a la qual sent autèntica devoció, en obtenir de la FENA la substitució dels antics 2000 metres mar per el 'Campionat d'Espanya de Gran Fons' a celebrar cada any en un escenari diferent de les grans travessies que es disputen en el territori espanyol. El primer tindrà lloc a la XVII Travessia del Port de Barcelona, que arribarà a comptar amb fins a 223 classificats, amb una molt àmplia participació de nedadores i nedadors d'arreu d'Espanya, essent guanyada la prova per l'històric nedador de la federació castellana Manolo Martinez.

En l'ordre social el tema de la piscina, a poder ser coberta, reapareix quan l'any 1941 la 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona, responsable dels terrenys on s'ubica l'estatge de l'Atlètic,  resol favorablement una demanda - ja formulada l'any 1932 per la junta d'en Tomas Palmada - per a poder construir una piscina adjunta al local social del club. Aquesta autorització, però, arriba en un moment en que les forces socials es troben exhaustes i no es disposa ni dels mitjans ni de l'empenta necessària. El que serà president del club uns anys a venir, Andreu Gaspar Funes, ho explica al butlletí del club commemoratiu del 50 aniversari:

"En los dificiles años cuarenta vino otro nuevo permiso para la construcción de la piscina, y entonces, aunque se recabó ayuda de los organismos que podian darla, no se llegó a substanciosas realidades. Hubieron algunas promesas. Pero la razón es que, económicamente, no pudimos efectuar un desembolso de tal categoria... A pesar de todo vivimos languideciendo. Nos acabamos por falta del nexo vital: la piscina." 

L'any de 1948 es produeix un relleu en la presidència del club que passa a en Esteve Granada Bell que governarà el club fins a l'any de 1957. La seva presidència representa un inici de recuperació social i esportiva. L'any 1957 serà substituït per en Andreu Gaspar Funes que desprès de repetides reeleccions deixarà la responsabilitat l'any 1977. A aquest darrer es deurà l'aconseguiment de la tan cobejada piscina de l'Atlètic, annexa al seu local social, inaugurada l'any 1967. En el nivell de directius, dels que l'Atlètic sempre n'ha estat una bona escola, l'any 1950 es el del debut d'en Juan Antonio Sierra Puerto com a vocal de propaganda de la FCNA, acompanyat en altres càrrecs per en Francesc Ribera i en Esteve Granada.

Esportivament parlant els anys 50's representen una lleugera millora en comptar amb la possibilitat d'entrenar a la piscina de l'Escola Industrial. Van sortir noves generacions de nedadores i nedadors. Per el que fa a les primeres, destaca na Maryse Bernard que l'any 1950 fa un segon lloc a la Copa Nadal. També sobresurten el saltador Jesús Mendo i els nedadors Josep Vives, Francesc Ribera, Eduard Alberola, Josep Giménez o Albert Clarà, aquest darrer especialista en les proves de socorrisme. La Maryse Bernard aconsegueix el campionat d'Espanya del 2000 metres mar de l'any 1952. Es produeix una decantació progressiva cap al waterpolo dels nedadors del club, accentuada per la molt eficaç feina d'en Rafel Casóliba com a entrenador. L'any 1955 el waterpolo groc-i-negre obté uns resultat excel·lents, quedant tercers en el campionat de Catalunya de primera A i quarts  en el d'Espanya fet a Sevilla.

Els èxits del waterpolo de l'Atlètic, de mans d'en Rafel Casóliba, continuaren fins a culminar a l'any 1959 amb l'obtenció del subcampionat d'Espanya absolut en l'edició disputada, una vegada mes,  a Sevilla del 10 al 14 de juny. L'equip era format per: Pere Llorca, Miquel Sierra, Jordi Granada, Alfons Clarà, Josep Vives, Francesc Giménez, Miquel Esteve, Josep Giménez, Vicenç Alberola i Jaume Granada; es dona el fet que l'entrenador Casóliba havia dimitit poc temps abans del campionat i trobem en funcions de delegat a l'enyorat Manel Domènech, un altre dels dirigents de la natació catalana fet a les files de l'Atlètic.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de setembre de 1959 on
s'anuncia el resultat dels Campionats d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Cap al final de la dècada dels 50's es produeix un ensurt important per els dirigens i associats del C.N. Atlètic. Es planteja per a Barcelona la construcció d'un Passeig Marítim que en el seu primer tram amenaça de destruir el local social del club així com també els 'xiringuitos' que ja s'han establert entre aquest i els tradicionals establiments de banys. Desprès de moltes anades i vingudes dels dirigents de l'entitat aquests s'assabenten que la construcció, ja definitiva, començarà per el tram segon de 500 metres de llargada, a partir del carrer ara anomenat d'en Pepe Rubianes i fins a passades les instal·lacions de la fàbrica de Catalana de Gas, empalmant amb el que encara restava del barri del Somorrostro.

Imatge de l'any 1966 del segon tram del Passeig Marítim de Barcelona,que amb el 
nom de 'General Acedo Colunga' va ser inaugurat el dia 15 de febrer de 1959, 
contrastant amb el que encara restava del barri del Somorrostro
Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. Sergio Palao

El perill d'afectació per a l'estatge social del C.N. Atlètic queda aparcat. El Passeig Marítim sofrirà alguna nova ampliació, però serà cap al nord, mentre que el previst primer tram no s'abordarà fins a les obres prèvies als Jocs Olímpics de Barcelona.

Per la part esportiva en Jaume Granada es el nou entrenador de natació des de l'any 1959, a la vegada que l'any següent assumeix també l'entrenament del waterpolo del club. Els anys seixantes veuran algunes millores en el rendiment de les nedadores i nedadors de l'Atlètic. Així en Alfons Clarà guanya el campionat d'Espanya de socorrisme els anys que van de 1959 a 1961. En Manuel Benito despunta com a juvenil, tant en natació com en waterpolo; mentre que en Jordi Granada comença a despuntar en waterpolo, especialitat en que serà internacional un bon nombre de vegades els primers anys 60's. 

A partir de 1965 l'actualitat esportiva del C.N. Atlètic es centra de manera molt especial en l'infantil Josep Bas Molina, nascut el 1952, en qui els atlètics hi veuen un nou i tal vegada millor Ramón Artigas de la 'dècada prodigiosa' del club. 

En la travessia del port Josep Bas va guanyar els anys 1966 i 1967 la travessia infantil, per a passar a conquerir la gran l'any 1968, cosa que no aconseguia un nedador groc-i-negre des del darrer triomf d'en Ramón Artigas a la setena edició de l'any 1932. Aconsegueix diversos campionats de Catalunya i d'Espanya, primer infantils i mes endavant absoluts, generalment en proves d'estil lliure i de mig fons o de fons, que son les seves especialitats. L'any 1967 entrarà a la Residencia Blume de Barcelona, on intensificarà els seus entrenaments a les ordres d'en Jan Freese.

Guanyadors de la XXXIX Travessia del Port de Barcelona de l'any 1966. 
Montserrat Tomás i Antoni Corell (CNB), dempeus, són els triomfadors 
de la travessia absoluta, mentre que en Josep Bas CNA)  i 
na Pilar Arquero (CNM) ho són de la infantil.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En el front social s'acosten moments decisius per a la consecució de la piscina municipal que malda per usufructuar el Club Natació Atlètic. L'ajuntament ja ha inaugurat la del Poble Nou (1960) i té en vies de finalització la del Montjuïc (1966). El club vicedegà de la natació catalana i espanyola, considera que ja es arribada l'hora que també pugui gaudir d'una propera piscina municipal coberta. Es dona el cas, però, que a la Barceloneta, des de l'any 1929, l'Atlètic ja no es l'única entitat esportiva dedicada a la natació i el waterpolo. Cal comptar, també, amb el C.N. Barceloneta.

L'ajuntament proposa la construcció d'una piscina al barri, concretament cap al final del nou Passeig Marítim, però sempre ho enfoca com la piscina 'dels clubs de la Barceloneta' i amb aquesta finalitat mirar de posar d'acord a les dues institucions natatòries del barri. De fet el dia 27 de maig de 1965 va tenir lloc l'acte de col·locació de la primera pedra de la nova instal·lació i a requeriment del consistori hi seran presents i agermanats les dues entitats, portant cadascuna d'elles els seus respectius estendards identificatius. A la foto de l'acte s'observa aquest fet i es veuen barrejats els esportistes d'ambdós clubs.

Acte de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta 
per el barri de la Barceloneta el dia 27 de maig de 1965.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Dos dies abans els dirigents de l'Atlètic han celebrat una reunió extraordinària per a contemplar les possibilitats que tenen per a resoldre el problema de la manca de piscina, contemplant:

• Utilitzar la prevista futura piscina de Sant Jordi

• Utilitzar la prevista piscina del Passeig Marítim

• Construir una piscina pròpia i desmuntable en els terrenys adjunts al local social

Els reunits emeten una resolució en que es manifesten d'acord amb anar de manera conjunta amb el Barceloneta per a fer les gestions necessàries per a que tiri endavant el projecte municipal, però no mantenen aquest acord per el que fa a una possible fusió de les dues entitats que consideren prematura fins a que s'hagi fet la concessió administrativa definitiva. Simultàniament alguns prohoms d'ambdues institucions venien treballant, de manera discreta, per aconseguir aquesta fusió. Tot plegat desemboca en assemblees extraordinaris de cada club que es celebren el dia 13 de juliol de 1965. Els socis del C.N. Barceloneta votaren clarament a favor de la fusió mentre que els del C.N. Atlètic s'hi manifestaren majoritàriament contraris.

El resultat final va ser el conegut: la piscina del Passeig Marítim es va adjudicar al Barceloneta i l'Atlètic va seguir sense disposar d'un equipament cobert propi on centrar la seva activitats esportiva. Desprès d'aquest desencís, el president Funes centra els seus esforços en la consecució de la piscina desmuntable al costat del local social, que finalment es va poder inaugurar l'any de 1967, dos anys abans que el C.N. Barceloneta pugui disposar de la seva piscina municipal.

Aquesta piscina, amb un cost aproximat de 1.300.00 ptes. fou sufragada amb aportacions pròpies del club i amb ajuts de les diferents administracions.

Vista general de la piscina desmuntable instal·lada al local 
social del Club Natació Atlètic l'any 1967.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

La piscina 'desmuntable' s'acaba consolidant com a permanent, romanent en el seu lloc fins al final de la utilització d'aquest primer i quasi únic local social del C.N. Atlètic. Quan a l'any 1971 novament la possible realització de les obres del tram primer del Passeig Marítim, ajornades en el seu moment, amenacen al club el llavors president en Pere Marti-Codina, que feia pocs mesos que substituïa a en Gaspar Funes, fa unes molt explícites declaracions a 'El Mundo Deportivo' on, entre d'altres coses com considerar que la piscina del Passeig Marítim no correspon al barri de la Barceloneta sinó al del Poble Nou, explica sobre la marrada fusió:

"Mire usted, cuando las jerarquias correspondientes propusieron dicha fusión, nuestros socios dijeron no. El Atlético, padre como quien dice de la natación catalana, no podia, ni puede en buena ética fusionarse con nadie por muchas promesas que se le hagan. Debe tener vida propia."

La veritat es que anys a venir, el 1977, el Club Natació Atlètic trobarà un espai municipal on poder instal·lar els seus equips esportius en la piscina Calderón de la Barca, molt desplaçada de l'entorn natural del club, però que al menys va servir per pal·liar, en alguna mesura la manca d'equipaments.

El final ja es prou conegut. L'any 1992, també en un mes de juliol, es presentà una nova oportunitat per a la fusió de les dues entitats capdavanteres de la Barceloneta i, aquest cop sí, la fusió s'aprova en les respectives assemblees de cadascuna de les societats, donant lloc al naixement del Club Natació Atlètic-Barceloneta que a partir de l'any 1995 podrà gaudir de la nova instal·lació municipal construïda en l'espai dels antics banys de Sant Sebastià. Llarga vida al Club Natació Atlètic-Barceloneta !...

Josep Castellví

(*) Una bona part de la documentació utilitzada gira al voltant del llibre '90 anys d'historia del Club Natació Atlètic Barceloneta (1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto amb la col·laboració d'en Manuel Doménech Bonet. Editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2003. Obra imprescindible per acostar-se a la dilatada evolució de tan històrica entitat.

(**) En Ernest Masses Forges (1896-1968) es un personatge cabdal en la història de la natació catalana i espanyola. Nascut al barri gòtic de Barcelona rep una molt acurada formació en el sí d'una família benestant. En el vessant esportiu va impulsar la fundació de tres diferents clubs de natació sense que mai en fos el president de cap d'ells; mantenint-se en aquest segon pla però sent-ne sovint l'ànima i el catalitzador de les respectives entitats. Es tracta del C.N. Athlètic de Barcelona (1913); el 'Club Natación Atlético' de Madrid (1921) i el 'Canoe Natación Club' de Madrid (1931). Considerat junt amb en Albert Maluquer - també procedent de l'Athlètic català -, els pares de la natació a Madrid i per extensió a Castella. Home dinamitzador i barrilaire, també li agradava el dibuix i el diseeny, essent obra seva el cartell i les imatges que divulgaren el 'I Campionat de Catalunya de Natació'

(***) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura Barcelona l'any 1911 a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factòries dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador dela aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920.

De la piscina 'Folch i Torres', 1966 - 2002... la 'casa común' del Montjuïc

18/36...

¡No, no!... no son medidas de sastreria, ni anatómicas, ni de carpintero; ni siquiera los números de un sudoku. Son los años que marcan la gestación y el nacimiento de la piscina municipal de la Reina Amalia, los dieciocho que van de 1948 a 1966; y su usufructo por el Club Natació Montjuïc, treinta y seis años desde 1966 hasta 2002. De modo que, por esas casualidades, los años de disfrute de la piscina duraron el doble de tiempo del que costó la lucha por conseguirla.

1948, cuando todo empieza

En 1946 Joan Boronat Carner ha sustituido a Vicenç Esquiroz Soliva en el cargo de presidente, en el que este último ha cubierto los primeros dos años de vida del club. En este 1948 suceden dos hechos que impulsan la temprana voluntad del Club Natació Montjuïc para lanzarse a la consecución de su propia piscina cubierta. Por una parte en el ayuntamiento de Barcelona se establece la primera 'Ponencia de Deportes' de toda España, debida al impulso de Epifani de Fortuny Salazar - barón de Esponellà -, que en su dietario personal del 20 de abril de 1948 lo describe de esta forma:

"No quiero consignar hoy mas nota que el triunfo completo de mi proposición en la Permanente (del Ayuntamiento) creando la nueva Ponencia de Beneficiencia y Deportes... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que será imitada desde luego y que creo que en su día podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones." (*)

En segundo lugar, la recién nacida ponencia de Deportes del ayuntamiento de Barcelona faculta al club blanquiverde para la celebración en la piscina de Montjuïc de los cursillos infantiles con cariz de municipales. Son los que a partir del año 1951 tomarán el nombre más formal de 'Cursillo Municipal de Natación Escolar'. El día 12 de octubre, en el marco del Trofeo Barcelona que organiza la entidad, se entrega a Epifani de Fortuny el título de Presidente de Honor del Club Natació Montjuïc. Aunque el título es meramente representativo y honorífico, la acción del barón de Esponellà será muy importante en el desarrollo de la labor del club para lograr su piscina cubierta.

Primeros años de lucha por la piscina propia

Si bien inicialmente se ha pensado en realizar las gestiones necesarias para conseguir del ayuntamiento la cesión del solar del Paral·lel nº 50, donde años más tarde se edificará el cine 'Regio Palace', esta primera opción queda enseguida descartada. Poco tiempo después de creada la ponencia de Deportes tiene lugar una reunión con el alcalde de Barcelona Josep Maria Albert Despujol, barón de Terrades, promovida por el propio Epifani de Fortuny y con la asistencia de los directivos del club Joan Boronat, Enric Gomis y Joan Aymamí. En esta reunión se obtuvo la promesa del barón de Terrades de apoyar las demandas que presentaba el Club Natació Montjuïc en orden a la cesión por el ayuntamiento de una parte del solar donde había estado la antigua prisión de Barcelona, ​​en la plaza de la Reina Amalia.

La prisión de mujeres de la Reina Amalia en 1930.
Fuente: Archivo Nacional de Cataluña. Ft. Brangulí

Después de estas primeras gestiones en 1950 se constituye la Comisión Pro Piscina, que inicialmente quedará formada por:

• Enric Gomis Tizón, médico y colaborador del club. Se encargó desde 1951 de protocolizar y efectuar las revisiones médicas de los cursillos de natación escolar

• Joan Boronat Carner, fundador y presidente (1946-1956)

• Joan Aymamí Serra, socio y representante de los comerciantes del Poble Sec

• Vicenç Esquiroz Soliva, socio n. 1, fundador y presidente (1944-1946 y 1956-1964)

Esta comisión se plantea dos objetivos principales:

• La cesión por el Ayuntamiento de Barcelona por un período prolongado de tiempo de una parte del solar resultante del derribo en 1936 de la antigua prisión de Barcelona, ​​situada en la calle de la Reina Amàlia, que desde 1904 era exclusivamente ocupada por mujeres

• El logro de los medios propios necesarios para la financiación de la construcción del equipamiento deportivo que se considera necesario, dotado de piscina y gimnasio cubiertos

Hay que tener en cuenta que las primeras intenciones del C.N. Montjuïc no son las de obtener la gestión de una piscina de propiedad municipal, mas bien se pretende la cesión de un terreno municipal donde construir, con medios propios, su instalación deportiva; siguiendo el modelo empleado en 1921 por el C.N. Barcelona que con sus recursos construyó la piscina de la Escullera, una vez conseguida la cesión de los espacios que obtuvo de la 'Junta de Obras del Puerto' de la ciudad.

La maquinaria municipal ya se ha puesto en marcha y con fecha de 16 de enero de 1951 la ponencia de Deportes aprueba un primer anteproyecto, de acuerdo con los servicios técnicos de la corporación, para una posible piscina cubierta en la plaza de la Reina Amalia. Los directivos del club solicitan la cesión de una parte del solar mencionado en el ayuntamiento de Barcelona, ​​a través de su sección de Urbanismo y Obras Públicas, con una instancia fechada a primeros de agosto de 1951.

El conjunto de procesos administrativos que siguen se recogen en el expediente 6.659 del ayuntamiento, del que exponemos estas dos hojas:

Expediente n. 6.659 del Ayto. de Barcelona, ​​sección de Urbanismo y Obras Públicas.
Primera hoja: Instancia de Joan Boronat, presidente del C.N. Montjuïc
Segunda hoja: Plano de emplazamiento y allineación de la 
proyectada piscina que acompaña a la instancia.
Fuente: Archivo Municipal Contemporáneo de Barcelona

Este expediente, sin embargo, se atasca en la burocracia municipal y no es hasta el 7 de febrero de 1958 que se cierra con un último informe poco alentador de los servicios técnicos de urbanismo que concluye que:

"... la finca de referencia queda englobada en el 'Plan parcial de Ordenación del Casco antiguo de Barcelona rectificado'... según el citado Plan parcial, se crea una zona de Parque entre la Ronda de San Pablo, calles Lealtad y de Amalia, modificando la alineación de la zona edificable que quede en la manzana de referencia."...

... de manera que no se hace ninguna mención a la demanda de la piscina cubierta. Ha habido dos razones que si no justifican al menos explican ese retraso y la falta de concreción del informe, una por parte de la corporación municipal y la otra por razones internas del C.N. Montjuïc:

• Por lo que refiere a la corporación municipal, sobre el solar en cuestión pesa un indiviso entre la Diputación de Barcelona y el propio ayuntamiento; como resultante de esta situación los trámites para que pase a ser de plena propiedad de este último se demoran

• En cuanto al Montjuïc después de los primeros años de la presidencia de Joan Boronat Carner llenos de buenos resultados deportivos y de iniciativas sociales acertadas, a partir de finales de 1952 el club sufre una serie de incidencias, con moción de censura contra el presidente Boronat incluida, que le hacen entrar en unos tiempos de estancamiento deportivo - especialmente en natación - y de una cierta desmotivación de sus asociados

Imagen externa e interna del anteproyecto de piscina realizado
en enero de 1951 por el arquitecto Joan Pujadas.
Fuente: Archivo del CNM. Ft. Casas

En relación a la necesidad de piscinas municipales el ambiente general de la natación catalana tampoco es unánime ni estimulante. Concurren dos posiciones diferenciadas entre aquellos que defienden la necesidad de hacer piscinas municipales en cada uno de los barrios de la ciudad, empezando por los que disponen de un club de natación suficientemente arraigado; o los que consideran que es necesario hacer una única piscina cubierta pública, gestionada por la Federación Catalana de Natación (FCN), que dé respuesta a las necesidades de los clubs 'modestos' que no disponen de instalaciones propias; es decir, de todos menos el 'Natació' Barcelona

En la primera posición se encuentran casi todos los clubs relevantes de la ciudad de Barcelona, ​​con los correspondientes portavoces mediáticos entre los que sobresale Vicenç Esquiroz en su faceta de periodista de 'El Mundo Deportivo', el 'Correo Catalán' (donde escribe con el seudónimo de Clarín), la 'Hoja del Lunes' y otros periódicos. En la segunda se reúnen algunas individualidades con cargo federativo o en algún club de la ciudad que consideran inviable la construcción general de piscinas y defienden, honestamente, que hay que concentrarse en hacer algo parecido a lo que ha sido la piscina de Montjuïc en los períodos de verano. También disfrutarán de altavoces en los medios de comunicación, algunos de ellos muy significados.

En este debate es especialmente ilustrativa la participación del semanario 'Destino', que muestra en repetidas ocasiones su reticencia a la idea de piscinas municipales para los clubs de natación de cada barriada barcelonesa. Así en un artículo de Carlos Pardo Gil publicado en el n. 392 de la revista, después de hacer una introducción alabando las piscinas privadas de 'Baños Populares de Barcelona' (BPB) de la Travessera de Gràcia y de la Ronda de Sant Pau, se manifiesta contrario a la piscina solicitada por el C.N. Montjuïc:

"Precisamente estos dias se habla, como más arriba indicamos, del proyecto de una nueva piscina en el antiguo solar de la Cárcel de Mujeres a pocos metros de la ya existente piscina de propiedad particular a la cual mas arriba nos referimos..., salta a la vista que una lógica distribución de piscinas en la ciudad debería impelirnos a construir la nueva instalación en otras demarcaciones urbanas."

Más adelante el periodista defiende como solución deseable que las dos piscinas de BPB mencionadas constituyan un primer eslabón de 'una extensa cadena de piscinas barcelonesas', para acabar rematando:

"Construyamos piscinas. De acuerdo. Pero sin menospreciar ni olvidar las piscinas que... unos caballeros se anticiparon en construir mientras otros se limitaban a proclamas verbales... Sería un contrasentido que la primera piscina deportiva que ahora se proyecta con la colaboración del municipio surgiera con aires de concurrencia a la ya antigua y popular piscina de la Ronda de San Pablo"...

... refiriéndose, por supuesto, a la de BPB. Casi dos años más tarde el propio Carlos Pardo insiste en este tema, si bien esta vez lo hace con un cariz más genérico:

Recorte de un nuevo escrito de Carlos Pardo en 'Destino' del día 23 de febrero de 1957
manifestando su disconformidad con que el ayuntamiento de
Barcelona ceda piscinas a los clubs de natación (**)
Fuente: Hemeroteca ARCA

A resultas de la polémica generada por el primero de los artículos la Junta Directiva y la Comisión Pro Piscina del C.N. Montjuïc presentan su dimisión. Aunque enseguida se pudo normalizar la situación institucional del club contando con el apoyo del presidente de la FCN, Francesc Draper, este incidente fue uno mas de los que se produjeron en estos primeros años 50's y que provocaron cierta desmovilización de los asociados y dirigentes de la entidad.

La resolución definitiva del estancamiento de las gestiones toma cuerpo con un cambio de Junta Directiva del club, después de que Joan Boronat renunciara a la presidencia. En la Asamblea General Extraordinaria del día 14 de enero de 1956 es escogida por aclamación la única candidatura presentada, que con el empuje del regreso como presidente de Vicenç Esquiroz, cuenta con socios como los Florensa, Tauler (Sr.), Orero, Contreras o Gracia. Esquiroz, líder y alma efectiva y afectiva de la entidad, se había tomado un respiro de algo más de dos años de la gestión del club y regresaba ahora con fuerzas renovadas. Coincide con el 'fichaje' como Presidente de Mérito de Enric Llaudet, empresario textil y miembro de la junta del F.C. Barcelona, ​​que puede aportar al Montjuïc su experiencia profesional y su agenda de contactos con las 'altas esferas' del país.

Copia de la carta autografiada de José Antonio Elola Olaso, con fecha del 10 de julio
de 1957, confirmando el apoyo de la 'Delegación Nacional de Educación Física
  y Deportes' a la demanda del C.N. Montjuïc de la piscina de la Reina Amalia
Fuente: Archivo JCE, boletín del CNM

1959, el impulso dinamizador

Poco antes de la llegada de Vicenç Esquiroz a su segunda etapa presidencial se ha producido en el ayuntamiento de Barcelona otro relevo en la concejalía de Deportes, a la que se incorpora en 1955 Joan Antoni Samaranch Torelló; un prometedor gestor deportivo de treinta y cinco años que se ha destacado en el hockey patines, cuando apenas ha dejado de ser jugador, y del cual había sido el impulsor de los campeonatos del mundo de la especialidad disputados en Barcelona en los años de 1951 y 1954. En 1957 el relevo en el ayuntamiento se produce también en la figura del alcalde, cuando Josep Maria Porcioles Colomer sustituye a Antoni Maria Simarro. El entendimiento entre Samaranch y los nuevos dirigentes del Montjuïc fue inmediato y las tareas para la consecución de la piscina de la Reina Amalia toman un notable impulso, contando con el apoyo, esta vez efectivo, del nuevo alcalde.

Esto se concreta cuando en 1959 se producen dos hechos aparentemente contradictorios pero que juntos conforman la aceleración de las medidas que el club esperaba desde hacía más de once años:

• Por acuerdo del Pleno Municipal del Ayuntamiento de Barcelona del 29 de abril se aprueba el 'Plan de Urbanización del Casco Antiguo' en el que, ahora sí, se incluye la construcción de la piscina de la Reina Amàlia

• Por acuerdo del Pleno de la Diputación de Barcelona del 27 de octubre se aprueba la cesión del espacio que debería ocupar la piscina al 'Ministerio de Educación Nacional' para que construya el nuevo instituto de segunda enseñanza Milà i Fontanals

El Montjuïc se queda sin el espacio previsto para su piscina municipal y ve cómo todos los impedimentos del indiviso del terreno, que han sido la excusa para tantos años de retraso, se han desvanecido en un momento por el acuerdo entre el ayuntamiento, la diputación y el gobierno central. En un primer momento se instaura el pesimismo y en la reunión en la que se comunica la novedad por parte del concejal de Deportes al presidente del club cada uno de ellos propone un nuevo emplazamiento diferente para la piscina. Samaranch quiere que la instalación deportiva se sitúe detrás de la iglesia románica de Sant Pau, en unos terrenos desocupados; Esquiroz, en cambio, propone que el equipamiento deportivo se incluya dentro de las obras del nuevo instituto, pensando seguramente que esta ubicación puede facilitar una rápida realización.

Esta vez, sin embargo, el revuelo tiene una solución fulminante: al día siguiente de hacerse público el acuerdo de la diputación los directivos del club son citados en la plaza de la Reina Amàlia por el alcalde Porcioles y el concejal Samaranch que les llevan a visitar el almacén de 'Maderas Salazar', ubicado en el fondo de la plaza, perpendicular al solar inicialmente previsto. En el curso de la visita el alcalde Porcioles promete "... no se hable más, aquí haremos la piscina". Y se inician de forma inmediata los trámites para la expropiación de los terrenos que deberá ocupar el nuevo espacio deportivo mediante el expediente del Negociado de Urbanismo municipal n. 12.158 que será propuesto y firmado por Santiago Udina Martorell, Teniente de Alcalde encargado de Obras e Instalaciones Municipales, el cual será también un firme defensor del equipamiento demandado por los del Poble Sec. El optimismo se desborda y se habla de la colocación de la primera piedra en un acto oficial a celebrar a principios de 1960, y de la muy rápida finalización de la obra.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' del 30 de octubre de 1959
con el anuncio del acuerdo de expropiación de los terrenos por
en la futura piscina de la Reina Amalia.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Los años decisivos, últimos obstáculos...

Encaramos los años que marcan la fase final de la construcción de la que será la segunda piscina municipal cubierta de Barcelona que debe ser usufructuada por el C.N. Montjuïc. Es un buen momento para realizar un repaso de los cargos institucionales del Ayuntamiento de Barcelona y del Club Natació Montjuïc que han debido pasar para acabar haciendo realidad esta instalación.

RELACIÓN DE ALCALDES, CONCEJALES DE DEPORTES Y PRESIDENTES
DEL CNM, CON SUS AÑOS DE MANDATO

(*) El alcalde Josep M. Albert y el concejal Epifani de Fortuny fueron destituidos a raíz de la huelga de tranvías de
1951, mientras que el alcalde Simarro lo fue a raíz de la huelga de tranvías de 1957.
(**) Joan Antoni Samaranch compagina la labor del ayuntamiento con la de delegado en Cataluña
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD), nombrado por José Antionio Elola Olaso

Fuente: Elaboración propia

Es decir, que la tardanza en la construcción 'consumió' hasta cinco concejales o ponentes de Deportes, así como a tres alcaldes de la ciudad, el mismo número que el de presidentes del C.N. Montjuïc. Esto se explica por la duración difícilmente repetida entre la promesa inicial y la inauguración real de esta instalación deportiva (***).

La colocación de la primera piedra se fue retrasando. Por último, el sábado 28 de enero de 1961 se pudo realizar el acto protocolario con la habitual presencia de las primeras autoridades del país y otros invitados. Como anécdota uno de los asistentes más celebrados fue el futbolista del F.C. Barcelona Ladislao Kubala que como todos los húngaros deportistas y/o artistas que aterrizaban en Barcelona mantenían una cordial relación con el Montjuïc, especialmente a través de su presidente Vicenç Esquiroz.

Dos imágenes del acto de colocación de la primera piedra de la piscina de la Reina Amàlia.
La primera es de la cabecera del acto y la segunda del momento en que 
el Alcalde Porcioles se dispone a colocar dentro de la primera 
piedra el cilindro metálico conteniendo los diarios del día.
Fuente: Archivo del CNM. Fts. primera foto Suárez, segunda Font Gasol

En la primera fotografía distinguimos, entre otros, al Teniente de Alcalde Santiago Udina; justo detrás suyo los presidentes ejecutivo y de Honor del Montjuïc, Esquiroz y Epifani de Fortuny en una distendida conversación; Mateu Molleví, presidente de la FCN; Sebastià Roca en segunda fila, fundador del club; Joan Antoni Samaranch, Concejal de Deportes y delegado en Cataluña de la DNEFyD; la representación militar correspondiente muy interesada en la conversación con el ídolo azulgrana del momento, Ladislao Kubala; algo más retirado y en segundo plano vemos al árbitro internacional de waterpolo Mateu Manguillot. De este acto la prensa destaca el parlamento del alcalde subrayando que:

"Puedo aseguraros que el acto de hoy no es algo meramente simbólico, sino que las obras de esta piscina empezarán en un plazo inmediato, para que lo más rápidamente posible se pueda iniciar, con la intensidad necesaria, la magnífica labor llevada a cabo hasta ahora".

Hasta la 'segunda piedra' y las sucesivas transcurrieron aún más de dos años. El proyecto ejecutivo fue encargado al arquitecto municipal Antoni Lozoya Augé, auxiliado por Alejo Aguyé Mas, arquitecto técnico.

Planos de la piscina municipal cubierta de la Reina Amàlia.
El primero corresponde a la sección transversal, vista desde la piscina infantil
El segundo corresponde a la planta superior de la sala de piscinas y servicios.
Arquitecto: Antoni Lozoya Augé
Fuente: Archivo Municipal Contemporáneo de Barcelona

Recorte de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona
del día 11 de noviembre de 1963.
Fuente: Hemeroteca ARCA

Las obras reales, por tanto, no empezaron hasta finales del año 1963. El presupuesto inicial era de 22.536.031,88 ptas, de las cuales el Ayuntamiento de Barcelona ha presupuestado 14.995.346,95 en los ejercicios de 1963 y 1964, mientras que la DNEFyD ha aportado 6.300.000,00 pesetas. A pesar de los retrasos iniciales, la obra continúa a buen ritmo hasta que en la primera mitad del año 1965 sufre una nueva parada que impedirá su apertura prevista para el segundo semestre del año. A todo esto en 1964 se ha bautizado la plaza, que hasta el momento se conocía como de la Reina Amàlia, con el nombre que ostentará a partir de ese momento como homenaje al escritor barcelonés Josep Maria Folch i Torres.

En un informe interno de los servicios técnicos del departamento de la 'Agrupación de Edificios Municipales' el jefe del servicio informa de las desviaciones a que han sido sometidas las previsiones iniciales que elevan el coste final estimado, a fecha del mes de julio de 1965, hasta los 29.916.748,90 ptas., calculando que para terminar totalmente las obras falta una aportación de 8.621.401, 95 pesetas.

Recorte del informe de la 'Agrupación de Edificios Municipales de
el Ayuntamiento de Barcelona fechado en el mes de julio de 1965
Fuente: Archivo Municipal Contemporáneo de Barcelona.

Este último percance impide que se pueda cumplir el acuerdo tomado por la 'Federación Española de Natación' que en su asamblea de diciembre de 1965 designó la piscina de Folch y Torres como sede de los Campeonatos de España de Invierno de 1966 , que deben celebrarse los días 1 al 3 de abril. De hecho habrá que esperar al año 1969, con motivo del XXV Aniversario del Club Natació Montjuïc, para que los Campeonatos de España de Invierno se puedan celebrar en la piscina Folch y Torres.

Pero el nuevo tropiezo también se puede superar y finalmente el día 4 de julio de 1966 se produce el festival inaugural de la 'Piscina Municipal Folch i Torres'. El acto estará presidido por el vigente jefe del estado, el general Francisco Franco Bahamonde, que días antes, aprovechando una estancia en la ciudad de Barcelona, ​​también ha inaugurado la piscina cubierta de Sant Jordi, construida por la Diputación de Barcelona.

Imágenes del acto inaugural de la Piscina Municipal de la plaza Folch i Torres.
En la primera Franco saluda a las nadadoras participantes en la exhibición acuática.
En la segunda Francesc Platón, delegado en Cataluña de la DNEFyD, impone a
Francisco Franco Martínez-Bordiu, nieto del dictador, la medalla de oro
del club y el título de primer Socio de Honor infantil del C.N. Montjuïc
Fuente: Archivo del CNM. Fts. primera Campañá y segunda Pérez de Rozas

Aún quedaban por finalizar algunos detalles de la instalación que motivaron que, a pesar de disponer de un permiso provisional para que los nadadores y waterpolistas la pudieran utilizar, Folch y Torres no pasó a plena disposición del Club Natació Montjuïc hasta el acto de entrega de las llaves de la piscina, que tuvo lugar el día 8 de octubre. El boletín del club en la editorial de su n. 206 del mes de noviembre de 1966 lo celebró así:

"¡Por fin tenemos piscina propia!...

... Produce una gran satisfacción ver a nuestros nadadores y nadadoras entrenando, como lo pueden hacer los mejores nadadores del mundo, en unas instalaciones propias, que darán además oportunidad para que nuestro entrenador, don Alberto Medina, pueda demostrar toda su capacidad de trabajo , al disponer de unos medios que hasta ahora no han estado a su alcance."

La 'casa común' del Montjuïc tiene por delante, desde este octubre de 1966, los próximos treinta y seis años para albergar ilusiones y desengaños de unas cuantas generaciones de deportistas y asociados del Club Natació Montjuïc y para poder prestar el servicio social del que tan merecidamente habían presumido los pioneros del club para pedir insistentemente su construcción en uno de los barrios más humildes de la ciudad. Todo se irá al traste cuando a mediados del mes de mayo de 2002 será derribada por la maquinaria municipal. Pero de esto ya hablaremos en otro momento

Portada, contraportada y páginas centrales del folleto editado por el Ayuntamiento de Barcelona
con motivo de la inauguración de la Piscina Municipal de Folch y Torres.
Fuente: Archivo JCE

Josep Castellví

(*) Extraído del 'Arxiu Nacional de Catalunya' (ANC), donde se halla depositado el Fondo Epifanio de Fortuny Salazar. Los dietarios del barón de Esponellà son una fuente inagotable de un grafómano empedernido que ilustran 66 años de vida personal reflejando, a su vez, los acontecimientos sociales, políticos y culturales de su tiempo y su país. Nosotros hemos consultado una ínfima parte buscando especialmente encontrar sus actividades relacionadas con el Club de Natación Montjuïc, al que siempre se sintió tan ligado; de igual modo que con las otras dos entidades deportivas históricas del Poble Sec que también le nombraron, en uno u otro momento, Presidente de Honor: la Agrupación Ciclista Montjuïc y la Unión Deportiva Poble Sec.

(**) Andrés Mercè Varela, compañero de Carles Pardo en el semanario Destino y periodista 'áulico' de Joan Antoni Samaranch, también dio muestras de animosidad y de olvido selectivo. Como ejemplo reproducimos un extracto de un artículo suyo publicado en el Destino del 3 de septiembre de 1966: "El Club de Natación Barcelona, ​​con un sentido que llamaríamos 'caolà', pero no exento de grandeza, siguió creciendo como la seriedad catalana, con 'seny'. Y así pudo edificar, sin ayudas de ninguna clase, sin apoyo municipal, ni del Estado ni de ningún organismo, con el esfuerzo de sus socios, la primera piscina del país...". En este blog hemos dedicado una entrada alabando la grandeza del 'Natació' al construir la primera piscina deportiva del país, pero esconder que ésta se basó en la concesión 'gratia et amore' hecha por el organismo público del estado 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona, ​​con el apoyo de Bosch Alsina y de su hijo Bosch Catarineu es mucho olvidar. (https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html)

(***) El Ayuntamiento de Barcelona sólo había construido una instalación que se aproximaba a una piscina deportiva en la que se conoció como Termas Municipales, en el marco de uno de los hoteles de la Plaza de España edificados con motivo de la Exposición Universal de 1929. Cuando finalmente en 1936 el Pleno Municipal había aprobado invertir 1.000.000 de pesetas para hacer su primera piscina cubierta municipal, el estallido de la guerra lo impedió. No será hasta el año 1960 que se inaugurará la primera piscina municipal cubierta de Barcelona, ​​situada en el Poble Nou en terrenos del antiguo campo de fútbol del Júpiter, en la esquina de Llull y Espronceda. Otros clubs como el Mediterráneo nunca consiguieron disponer de una piscina municipal para sus actividades a pesar de intentarlo en diferentes ocasiones; cuando finalmente logró una instalación propia fue gracias a una meritoria gestión de sus dirigentes y de sus asociados.