Identitats. Joaquim Morera Pujals, el seny ordenador...

Medalla commemorativa del 'I Torneig de waterpolo Joaquim Morera' celebrat 
l'any 1982, coincidint amb el 50è aniversari del Club Natació Terrassa.
Font: Arxiu JCE

Primers anys. Estudis i embarrats...

En Joaquim Morera Pujals neix el dia 11 de gener de 1914, a la ciutat de Terrassa com a primogènit del matrimoni d'en Josep Morera Ventalló i na Montserrat Pujals; compartirà creixença amb els seus germans, en Jacint i na Elvira. 

La seva joventut es troba repartida entre els estudis i la sempre intensa activitat associativa terrassenca, que ben aviat explora. La influència familiar i la pròpia opció el portarà a l'exercici d'un catalanisme conservador, que afegit a l'adscripció al catolicisme practicant es manifesta mitjançant la primerenca militància en la 'Joventut Catòlica', l'embrió del que amb diversos noms seguirà existint fins avui mateix amb el nom de 'Centre Cultural El Social'. L'any 1930 obté el títol de Batxiller Superior desprès d'examinar-se en una Universitat de Barcelona convulsa i sovint tancada per els disturbis socials de la 'Dictablanda' dels anys 1930-1931. Malgrat la voluntat de ser arquitecte, per consell familiar accepta ingressar a la mateixa universitat per a cursar la carrera d'advocat que obtindrà amb excel·lents qualificacions. 

Retall del diari 'La Publicitat' del 18 d'octubre de 1930 amb 
l'avís de la disposició dels nous títols de Batxillerat.
Font: Hemeroteca ARCA

La d'advocat serà la seva activitat professional, especialitzant-se en dret laboral i mercantil per a prestar els seus serveis a una bona part de les empreses terrassenques del sector del tèxtil, tan fonamental a la vida de la ciutat d'aquells anys.

S'integra també a la 'Associació Protectora de la Llengua Catalana', en quin primer congrés de l'any 1936 hi participa. En tota aquesta etapa d'adolescència i joventut ja es manifesta en ell alguna de les afeccions que l'acompanyaran al llarg de la seva vida: la passió per el cinema i la lectura, així com el seu vessant d'esportista pioner, centrat en el Club Natació Terrassa.

Es en aquest darrer en el que desenvoluparà la seva carrera d'esportista, primer com a practicant de la natació i el waterpolo i després com a directiu. En aquesta darrera faceta es on excel·lirà, especialment gràcies a la seva obsessió per l'estadística i l'organització; partint des de l'àmbit local i fins arribar a l'esfera internacional.

Així el trobem com a nedador i waterpolista des del mateix moment de la fundació del Terrassa, que compta per iniciar la seva activitat amb la piscina privada situada a la carretera de Martorell n. 101, propietat de la família Vilar. La inauguració de la piscina té lloc els dies 3 i 4 de juliol de 1932, coincidint amb la Festa Major de Terrassa. 

La primera piscina usufructuada per el C.N. Terrassa, de 33,33x14 m. 
en els festivals d'inauguració dels dies 3 i 4 de juliol de 1932.
Font: Fundació privada Arxiu Tobella, de Terrassa. Ft. SI

En Joaquim Morera és present a les primeres competicions locals i interclubs, que comparteix amb els Argüello, Cabassa, Mach, Adell, Clapés o Verdós, entre d'altres, essent el seu primer entrenador en Francesc Bernal, procedent del Club Natació Barcelona. En Morera consta com a primer  aconseguidor del rècord social dels 100 m. lliures del club, amb una marca de 1'28" l'any 1932. 

Participa a la 'Travessia del Port de Barcelona' els anys 1934 i 1936, obtenint-ne la posició trenta-cinquena i desena, respectivament. Forma part dels primers equips de waterpolo de l'entitat. Del seu coneixement del món del tèxtil en va treure el crit d'ànim de l'equip que, en part, es encara vigent avui en dia:

"El capità crida: 'Anem a engegar l'embarrat pel club. Engegar !'
la resta de jugadors responen: 'L'embarrat !', tres vegades;
i tots acaben dient: 'Guanyarem, perdrem... ja ho veurem !' " (*)

Passaport col·lectiu de l'equip del Terrassa per una sortida a la ciutat 
francesa de Toulouse l'any 1934. El segell de la Generalitat de 
Catalunya assenyala com a data de tornada el 15 d'agost
Font: Arxiu del C.N. Terrassa

La vocació de directiu... primer a nivell local

Passat el parèntesi de la contesa civil un Joaquim Morera Pujals de tot just vint-i-cinc anys, en vies de consolidació en la seva tasca d'advocat, es veu amb la necessitat de prendre part de manera activa en la gestió del C.N. Terrassa. Així el trobem l'any 1939 com a integrant de la comissió gestora que s'encarrega provisionalment de l'entitat, amb en Jaume Altisen en funcions de president i ell mateix actuant de secretari. Com a tal portarà les gestions amb en Antonio Vila Mayans, delegat provisional per a la Federació Catalana de Natació (FCN) del que acabarà sent la 'Delegación Nacional de Deportes'. Acomplerts els tràmits exigits per el nou règim, l'any 1940 a la primera Assemblea General de Socis s'anomena una nova junta directiva presidida per en Morera. El seu càrrec de President del C.N. Terrassa l'exerceix fins al 1954, en una de les èpoques de mes dificultats del club, atesa la situació general del país i del món esportiu en particular.

Fa compatible la presidència del Terrassa amb la funció de secretari de la FCN, a la qual és cridat per el president de la mateixa, en Marià Trigo. En aquest càrrec comença la seva tasca amb una de les constants de la seva vida directiva: 'cal posar-hi ordre'... 'endreçar la casa'... i res millor que començar fent un 'estat de la qüestió', que en aquest cas es tradueix en una memòria-historial de la natació catalana des del seu començament l'any 1921 fins a l'any 1942. 

L'informe en qüestió no l'hem sabut trobar entre els arxius de la FCN ni de cap altre institució que nosaltres coneguem. No obstant, la família Morera-Amat n'ha conservat còpia de part del text que ens ha estat facilitada, incloent-hi l'índex:

Portada i índex del recull històric de la natació catalana i espanyola
realitzat per en Joaquim Morera en funcions de secretari
de la Federació Catalana de Natació l'any de 1942
Font: Arxiu família Morera-Amat

Amb la lectura de l'índex ens podem fer una idea de la tasca realitzada per a confegir aquesta primera aproximació a la història de la natació catalana i espanyola a través de les mes de dues-centes pàgines que la conformen. A partir d'aquest moment la seva tasca ordenadora no tindrà aturador. Entra en contacte amb l'Enrique Ugarte Pascual, resident a Madrid, amb el qual formen una parella indestructible pel que fa al coneixement i l'estadística de la natació mundial d'aquelles dècades. 

L'any 1943 serà cofundador del 'Colegio Nacional de Árbitros'; el 1945 es nomenat vocal de la 'Federación Española de Natación' (FEN), a requeriment del 'fundador' Bernat Picornell que l'anirà introduint en el món de la natació internacional i en el plaer de la bona taula, del que tan expert coneixedor n'era; des de mitjans dels anys 40's treballa sense defallença per a trencar l'aïllament internacional que patia la natació espanyola, paral·lel a l'aïllament polític del règim.

A partir de 1953 es nomenat secretari general de la FEN, funció que desenvoluparà fins a l'any 1974, quan el nou president, en Enrique Landa Ugarte, trasllada de manera definitiva la secretaria general a Madrid. En la reestructuració que impulsa en Landa serà nomenat secretari de relacions internacionals, càrrec que mantindrà fins al final dels seus dies.

La vocació de directiu... mes endavant el salt internacional

Els anys de 1947 i 1948 són els de la seva presentació als escenaris de la 'Lliga Europea de Natació' (LEN) i la 'Federació Internacional de Natació Amateur' (FINA); primer al congrés de la LEN fet a Montecarlo i l'any següent assistint al congrés de la FINA celebrat a Londres, coincidint amb els jocs olímpics. En ambdós casos anirà acompanyant a en Bernat Picornell.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Madrid del dia 22 d'agost de 1947 informant de la
incidència amb la delegació de la URSS que demanava l'expulsió d'Espanya
de l'organisme, amb entrevista inclosa a en Joaquim Morera.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica

El debut a la LEN serveix per a fer evidents les seves habilitats per a la resolució de problemes quan tant en Picornell com ell mateix se'n surten de la extemporània demanda soviètica fent-se defensar per la majoria de les nacions europees sense necessitat d'intervenir-hi personalment, .

L'any 1951 en Morera és part important de la celebració dels 'I Jocs Mediterranis', disputats a la ciutat egípcia d'Alexandria, on la natació i el waterpolo espanyol hi van tenir un notable protagonisme, tot fent-se aquest darrer amb la medalla d'or de la competició; als JJ.OO de Melbourne (1956) es escollit per a formar part del 'Internatiomnal Swimming Comittee' de la FINA, en el qual serà reelegit als següents jocs olímpics de Roma (1960); l'any 1958 serà l'artífex de la celebració a Madrid dels primers campionats d'Espanya d'hivern; als JJ.OO. de Roma (1960) intervindrà com a àrbitre en l'especialitat de salts. 

Sobretaula distesa a l'hora del cafè als JJ.OO. de Roma (1960).
Picornell, Morera, Ugarte, Sierra, Gamisans i Manguillot.
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Pel que fa als jocs olímpics en Morera hi va participar, amb diferents comeses, en fins a sis edicions: Londres (1948), Helsinki (1952), Roma (1960, Tòquio (1964), Mèxic (1968) i Munich (1972). Assisteix també a tots els campionats d'Europa des dels celebrats a Viena l'any de 1950, on participa com a àrbitre En els de Leipzig (1962) i Utrecht (1966) es on la natació del país aconsegueix les seves primers finals, a més d'una medalla de plata en cadascun dels campionats a càrrec de Miquel Torres en 1.500 m. i Jaume Monzó en 200 m. esquena, respectivament. L'any 1963 pot inaugurar la primera piscina coberta de Terrassa, en la construcció de la qual ha intervingut des de la seva condició de primer tinent d'alcalde de la l'ajuntament,  comptant amb el recolzament del també regidor municipal i soci del C.N. Terrassa, en Francesc Sabater Ametller (**).

Els any 1966 i 1968 es escollit com a membre del 'Bureau' de la LEN i de la FINA, a les ciutats d'Utrecht i Mèxic, respectivament, essent un pas més en la seva consolidació en aquests màxims organismes internacionals. Com a conseqüència de la nominació de Barcelona com a seu dels campionats d'Europa de 1970, l'any de 1967 serà confirmat com a Secretari General de l'organització d'aquests campionats. L'excel·lent desenvolupament dels mateixos li valdrà el ser designat com Secretari General de la LEN. L'any 1969 passarà a ser membre de ple dret del 'Comitè Olímpic Espanyol' (COE), on es mantindrà fins al seu traspàs.

Els primers anys 70's segueix la seva actuació en els organismes internacionals de la natació. Als jocs de Munich (1972) serà novament confirmat com a membre del 'Bureau' de la FINA; L'any següent serà l'organitzador de la reunió de calendari de la LEN a la ciutat de Palma de Mallorca. El 1974 es coorganitzador, junt amb el Comitè Mèdic de la FINA, del 'III Congeso Internacional de Medicina Deportiva', que té lloc a Barcelona.

Reunió de la FINA de l'any 1971 a Singapur on s'acorda la celebració
dels primers 'Campionats del Món' a Belgrad per a l'any 1973.
Des de l'esquerra: Masaji Kiyokawa (JPN), Zacharyi Firsov (URS), Paul P. Hauch (CAN),
Harold W. Henning (USA), Ezz El Din (EGY), Joaquim Morera (ESP), Bertil Sällfors (SWE),
Davant Lambasa (YUG), Javier Ostos (MEX), Sydney B. Grange (AUS), Erik Gebhardt (FRG),
Harry Getz (RSA), Sebastián Salinas (PER) i Hiroshin Furuhashi (JPN)
Font Arxiu JASP. Ft. SI

La relació de premis i distincions de que ha estat objecte al llarg d'aquesta anys d'intensa activitat directiva faria inacabable aquest article. Senyalem que de ben segur aprecià molt especialment els títols aconseguits a la seva ciutat natal de la 'Medalla d'Or al Mèrit Esportiu' (1967) i 'Terrassenc de l'Any' (1970), així com el nomenament de 'Soci d'Honor' rebut del C.N,. Terrassa (1968).

Cal fer esment també que el llavors president de la FINA, en Jaime Ostos, va lliurar a la seva vídua, na Josepa Amat, la medalla que reconeixia a en Joaquim Morera com a 'Membre d'Honor' de la Fina, atorgada a títol pòstum.

Un periodista vocacional...

Una de les seves múltiples activitats amb la que  mes gaudia en Joaquim Morera era la de periodista o, si ho preferiu, la de cronista de les activitats de natació i waterpolo. Així se li coneixen escrits en una bona quantitat de medis de comunicació:

• L'any de 1943 inicia les col·laboracions amb 'El Mundo Deportivo', on escriurà puntualment en relació a dades estadístiques dels rècords nacionals i internacionals.

• El 1944 es el creador i sostenidor del butlletí de la FCN (1944-1953)

• L'any de 1951 inicia la seva col·laboració a la revista 'Vida Deportiva', propietat de l'empresari de 'Destino', Josep Vergés. Esporàdicament també col·labora amb aquest darrer setmanari

• Entre els anys 1952-1954 col·labora amb la revista esportiva terrassenca 'Gol', com a redactor de natació i waterpolo

• Al C.N. Terrassa impulsa la publicació del butlletí 'Ecos' com a portaveu de l'entitat, vigent des dels primers anys 60's, tot i que no se li gaudeix d'una continuïtat determinada

• L'any de 1964 inicia la seva col·laboració amb el diari 'La Vanguardia' per la secció de natació i waterpolo

• El 1965 es cofundador, amb Enrique Ugarte, Carlos Piernavieja i Juan Antonio Sierra, de la Revista mensual 'CROL' de la FEN, de la qual en serà animador i editorialista, a la vegada que cuidarà d'impulsar-ne uns fantàstics números extraordinaris dedicats a les competicions internacionals mes importants. La revista es troba a l'alçada de les millors publicacions especialitzades del món, constituint una autèntica 'memòria de paper' d'una època determinada de les activitats aquàtiques de competició.

Retall de la revista 'Destino' del dia 26 d'abril de 1952. En Joaquim Morera informa 
de la preparació de cara als jocs olímpics d'Helsinki dels waterpolistes espanyols.
Font: Hemeroteca ARCA

No podem obviar, en aquest apartat, una de les seves obres cabdals. Es tracta de la publicació l'any 1962 de la 'História de la natación española' que tindrà una segona edició el 1965, amb fotografies del seu company de junta directiva de la FEN Enrique Ugarte. En les dues edicions es recullen gairebé seixanta anys de l'esport de la natació a Espanya, amb una gran profusió de detalls dels aconteixements relacionats amb aquest esport.

La seva biblioteca privada, especialitzada en l'esport de la natació i les seves disciplines, va arribar a aplegar mes de cent-mil fitxes, 1.600 llibres i al voltant de 11.000 revistes especialitzades de tot el món. Aquesta biblioteca mereixerà una propera entrada del bloc.

Vida familiar...

Sovint quan es fa un perfil biogràfic d'un personatge tant colossal com en Joaquim Morera ens centrem en els seus aspectes tècnics i professionals, obviant un vessant tan important com és el de conèixer altres aspectes mes relacionats amb la seva vida personal. En el cas que ens ocupa n'hem vist unes primeres pinzellades a l'inici d'aquesta entrada, i en aquest apartat mirem d'aprofundir-hi. 

En Joaquim Morera Pujals repartí la seva activitat ordinària entre la dedicació professional, feta preferentment per els matins, i la dedicació amateur al que serà una obsessió constant de la seva vida: el treball per a la natació catalana i espanyola, a les que dedicarà quasi bé la resta de la seva activitat diària.

Però en tot aquest programa calia també trobar un espai  per a la vida més personal. Home de profunda fe i catòlic practicant, havia d'encabir en el seu projecte aspectes tan importants com els de formar una família; veure créixer els fills i dedicar temps a aquelles distraccions amb que mes gaudia, com ara el cinema i la lectura.

En Joaquim troba, un cop més, la solució a través de la natació. En el marc del C.N. Terrassa coneix a la que serà la seva dona, na Josepa Amat Garreta, nascuda l'any de 1918. Es van casar a l'inici dels 50's, i de la seva unió naixeran quatre fills, sortosament tots vius encara: en Josep, el primogènit, el 1952; els bessons Francesc i Joaquim el 1954;  i la filla na Antonia el 1958. Amb l'atrafegada vida del pare, el dia a dia dels infants queda en mans de la mare, que els acompanyarà en les vicissituds diàries. 

Fos per el que fos, els bessons i la noia escolliren cursar la carrera de dret, com el seu pare. Tots tres han tingut una vida professional i personal plena en les diferents feines a les que s'han acabat dedicant. A hores d'ara ja els hi ha arribat el 'jubileu' de deixar de treballar.

Reproducció del 'Título de beneficiario de família numerosa' emès a nom del pare.
Es tracta d'un duplicat fet per pèrdua de l'original, el que explica que la foto
sigui d'un temps que no correspon al moment en que es va emetre.
Font: Arxiu família Morera-Amat

Al la foto del document reproduït hi veiem drets als bessons Francesc i Joaquim flanquejant el germà gran, en Josep. Asseguts la filla Antonia, la mare Josepa i el pare Joaquim. La felicitat d'en Joaquim i la Josepa de veure creixer els fills sans i estalvis, amb els lògics contratemps, es veu trasbalsada per la malaltia de l'hereu, afectat de paràlisi cerebral que li ha dificultat de portar una vida més planera, com la dels seus germans. Els pares fundaren, amb d'altres famílies terrassenques en una situació semblant, el 'Centre de Pedagogia Fàtima' dedicat a l'atenció de persones amb discapacitats diverses. L'escola serà el germen de la fundació privada 'PRODIS' orientada a l'acollida per a la formació i l'ocupació professional de persones amb disfuncions similars a les del seu fill. 

En Josep, però, ha portat una vida adaptada a la seva funcionalitat comptant amb l'acolliment i el recolzament de tota la família. Tots els socis del Club Natació Terrassa recorden amb un somriure còmplice l'habitual imatge de la tia materna d'en Josep, na Angelina Amat, que amb la seva bicicleta portava el jove a fer les pràctiques esportives diàries a les instal·lacions del club.

Els fills d'en Joaquim i na Josepa recorden amb especial plaer els diumenges i festius en que el pare podia dedicar-se mes plenament a la família. El costum era quasi sempre el mateix: encaminar-se cap a Barcelona per a fer un bon dinar en un o altre local de restauració i cap a mitja tarda dirigir-se a tal o qual sala de cinema, dels d'aquells anys de sessió doble, per a viure les vides que es projectaven a la tela blanca de la pantalla. Un cop acomplert el ritual, tornada cap a Terrassa carregats de forces per a reprendre a l'endemà les tasques quotidianes.

Recorden també en Joaquim com a un devorador de llibres i revistes, generalment de les especialitzades en l'esport que era el seu centre d'interès, però sovint també per a llegir novel·la negra o de ciència-ficció amb les que gaudia especialment; encara mes si eren d'en George Simenon amb les aventures del comissari Maigret, del qual en tenia la col·lecció completa.

A partir de mitjans de la dècada dels 70's la salut d'en Joaquim Morera Pujals anirà minvant a causa de l'arteriosclerosi que venia patint des de feia un temps. La combinació d'aquesta malaltia amb altres afeccions va derivar en un procés incapacitant que dificultava la seva vida i li impedia de dedicar el temps que volia a la seva professió i a la seva vocació directiva. L'any de 1977 tota la família l'acompanya a la reunió de la LEN que va tenir lloc a Florència, en unes jornades que tingueren aires de comiat.

Malauradament un trencament del maluc i un internament de diversos mesos en una institució sanitària de Terrassa foren determinants per acabar de deteriorar lentament el seu estat físic, de manera que el dia 9 de juliol de l'any de 1979, a l'edat de seixanta-cinc anys, va traspassar per a "ser conduït a la seva darrera estada",tal com deia la seva esquela. La Josepa Amat Garreta el sobrevisqué fins el mes de maig de l'any de 1994. 

Hem d'acabar aquest escrit amb les paraules d'en Juan Antonio Sierra, deixeble i amic del mestre a la vegada que coautor d'aquesta entrada, que en el 'Libro del Centenario' de la RFEN deia:

"Por todo lo expuesto, no tengo dudas al afirmar que Joaquim Morera i Pujals fue y sigue siendo el dirigente más grande que ha tenido la natación española en sus cien años de historia"

Retrat d'en Joaquim Morera Pujals vist per el seu germà Jacint (***)
Font: Arxiu família Morera-Amat

Juan Antonio Sierra i Josep Castellví 

(*) L'embarrat es el nom que rep el motor centralitzat que en un taller o fàbrica posa en marxa el conjunt de màquines que composen la industria. Posar en marxa l'embarrat equival a dir: 'posem-nos a treballar' o 'comencem a fer feina'. Actualment en desús per la seva baixa eficàcia, va ser utilitzat fins a mitjans del segle XX. Aprofitem per agrair la col·laboració trobada per a confegir aquesta entrada en el Club Natació Terrassa i, especialment, amb en Josep Lluís Salvador, el seu Director Tècnic de l'Àrea Esportiva.

(**) En Joaquim Morera Pujals, com totes les persones que ocupaven càrrecs públics en els primers anys de la dictadura, era considerat persona propera al règim. Entre les seves amistats mes properes i vinculades també al C.N. Terrassa trobem a en Josep Clapés Targarona, alcalde que fou de la vila entre 1953 i 1964. En Joaquim Morera l'acompanyà a l'ajuntament entre 1957 i 1963, primer com a sisè tinent d'alcalde i mes endavant com a primer tinent d'alcalde, cosa que facilità força la relació del club amb la corporació local.

(***) En Jacint Morera Pujals neix el dia 16 de novembre de l'any de 1915, es per tant nomès vint-i-dos mesos mes jove que el seu germà gran. Tot i que en acabar el batxillerat estudià tècnica i teoria dels teixits a l'Escola Industrial de Terrassa, es decantà molt aviat per la seva faceta artística, iniciant-se en el dibuix i la caricatura. Passada la guerra incivil inicià els seus contactes amb els Amics de les Arts de Terrassa, institució que serà cabdal en el seu desenvolupament artístic i on exposarà freqüentment les seves obres. L'any de 1948 participa en el primer i significatiu 'Saló d''Octubre' a les galeries Laietanes de Barcelona, amb d'altres artistes com en Antoni Tàpies i altres components de les avantguardes artístiques del moment. L'any de 1961 marxarà de Terrassa per a instal·lar-se a la ciutat de Calonge, on morirà l'any de 1989, deu anys més tard que el seu germà gran. 

La redacció d'aquesta entrada hauria estat impossible sense comptar amb l'ajut dels descendents d'en Joaquim Morera i la Josepa Amat. Gràcies al Josep, a en Francesc, a en Joaquim i a la Antonia.

Boletín. Diez años, un Aniversario redondo...

En fechas señaladas, como ésta del X Aniversario del club, el boletín solía editar un número especial dedicado a la conmemoración.

No falló tampoco esta vez y en el número 53, de enero de 1954, se anunciaba en su portada la efeméride que acontecía ese año. El boletín especial dedicado al X Aniversario fue el n. 56, de abril, compuesto por hasta 48 páginas, en vez de las 12 habituales. Tenía una doble carátula: la primera exterior y más trabajada a todo color y la interior con el formato habitual por aquellos años.

Portadas correspondientes a enero y abril de 1954, respectivamente,
conmemorativas del X Aniversario del Club Natació Montjuïc.
Fuente. Archivo JCE

La portada interior reproducía la vista de la futura piscina de la plaza de la Reina Amàlia según el anteproyecto elaborado en el año de 1951, que ocupaba el solar donde posteriormente se construiría el instituto Milà i Fontanals, junto a la Ronda de Sant Pau . La editorial era la transcripción exacta de la aparecida en el primer boletín del club, de noviembre de 1946 con el título de '¡ Adelante con el C.N. Montjuïc !'. Seguía el saludo de Joan Boronat Carner como presidente de la entidad y un poco más adelante una entrevista con quien ya ocupaba el número 1 de los socios, Vicenç Esquiroz Soliva. De hecho entre estas dos personalidades, tan diversas, se repartió el liderazgo de la entidad durante sus primeros veinte años de vida. Se reproducía, también, el llamado 'Cuadro de Honor' con su Presidente Honorario y los Socios de Honor:

Reproducción de la página 2 del boletín n. 36 de abril de 1954
Fuente: Archivo JCE

Más adelante se añadiría un Presidente de Mérito, Enric Llaudet Ponsa que llegó a ser presidente del F.C. Barcelona; a la vez que el listado de Socios de Honor se iría agrandando con distintos dirigentes y deportistas. También podemos observar la ampliación del concepto de 'Socios Fundadores', que pasan de ser los catorce considerados comúnmente como tales a la ampliación que representa nombrar como fundadores a todos los integrantes de la Junta Consultiva, en ese momento constituida con los veinticinco primeros socios (*).

Gran parte de las páginas de este número especial se dedicaban a realizar un repaso de las diferentes secciones del club y de sus hitos en estos primeros diez años de vida. Como muestra representativa reproducimos las dedicadas al rugby y al atletismo, atendiendo a que de dichos deportes hablamos menos de lo que quisiéramos en este blog:

Reproducción de las páginas 10-11 y 32-33 dedicadas respectivamente al rugby
y al atletismo del club en el boletín del X Aniversario de la entidad
Fuente: Archivo JCE

Como es habitual en estas celebraciones, se programaron diferentes actividades de cada uno de los deportes practicados en el club. En este mismo número de abril se da cuenta de las previstas para el mes en curso, tanto en natación como en rugby. Este último organiza por primera vez un encuentro internacional para el lunes de pascua, día 19 de abril, con la participación de un club del sur de Francia, el 'Saint Gironnais', fundado el año de 1908 en la ciudad de Saint-Girons. Este primer contacto del rugby del Montjuïc, entrenado entonces por Garreta, con un rugby tan desarrollado como el francés se salda con la consiguiente derrota 'dulce'...

Aviso de los actos del X Aniversario a celebrar en el mes de abril
Fuente: Archivo JCE

También la natación organizó una importante prueba interclubs al convocar el 'Criterium X Aniversario del C.N. Montjuïc', que se diputó el martes 29 de junio en la piscina de Montjuïc, consistiendo en carreras sobre 100 m. libres divididas en categoría infantil y absoluta, tanto para los chicos como para las chicas. Participaron diez clubs y el Montjuïc obtuvo el quinto puesto en la clasificación final.

Para poder ayudar en los gastos extraordinarios de esta conmemoración, tal y como lo acordó la Asamblea General de socios del 28 de noviembre de 1953, se establece por primera vez una cuota mensual extra a pagar por todos los asociados de la entidad blanquiverde. Será el precedente de la decimotercera cuota que a lo largo de muchos años se cobrará para la celebración en el período veraniego del que vendrá a ser conocido como 'Día del Club'.

En el número siguiente del boletín se introduce un artículo de Gerard Carmany, en ese momento entrenador del equipo de natación sincronizada del club, que viene a resumir bastante bien algunos de los sentimientos que tuvieron en esta celebración los pioneros del Club Natación Montjuïc:

"Dificil será para todos olvidar los primeros años, las reuniones matinales en Montjuich; los entrenamientos diarios; las primeras salidas a los campeonatos; el primer partido de polo; ... la primera competición que nadamos con el nombre del C.N. Montjuich detrás del nuestro; el primer carnet que tuvimos; la primera copa ganada para nuestro club. Casi ya no tenemos el mismo entusiasmo de entonces, las mismas ansias de lucha, pero estos recuerdos no se borran fácilmente..."

Memòries del Montjuïc

(*) Es interesante ver lo sucedido en el caso de Martí Planas Ferrer, que se desplaza del número 1 de socio 'ordinario' que venía ocupando desde la fundación del club en 1944, para inaugurar un simbólico nº 1 de los socios de honor. Con esta operación el resto de los fundadores corren un puesto, pasando a la posición de primer socio del club Vicenç Esquiroz Soliva; situación que, con todo merecimiento, mantendrá todo a lo largo de su vida.

Butlletí. Deu anys, un Aniversari rodó...

En dates senyalades, com aquesta del X Aniversari del club, el butlletí solia empescar-se-les per a fer un número especial dedicat a la commemoració.

No va fallar tampoc aquesta vegada i al número 53, de gener de 1954, ja anunciava en la seva portada l'efemèride que s'esdevenia aquell any. El butlletí especial dedicat al X Aniversari, però,  va ser el n. 56, del mes d'abril, composat per fins a 48 pàgines, en comptes de les 12 habituals. Tenia una doble caràtula: la primera exterior i mes treballada a tot color i la interior amb el format habitual per aquells anys.

Portades corresponents als mes de gener i abril de 1954, respectivament,
commemoratives del X Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font. Arxiu JCE

La portada interior reproduïa la vista de la futura piscina de la plaça de la Reina Amàlia segons l'avantprojecte elaborat l'any de 1951, que ocupava el solar on posteriorment es construiria l'institut Milà i Fontanals, tocant a la Ronda de Sant Pau. L'editorial era la transcripció exacte de l'aparegut en el primer butlletí del club, de novembre de 1946 amb el titol de '¡ Adelante con el C.N. Montjuïc !'. Hi seguia la salutació d'en Joan Boronat Carner com a president de l'entitat i una mica mes endavant una entrevista amb qui ja ocupava el número 1 dels socis, en Vicenç Esquiroz Soliva. De fet entre aquestes dues personalitats, tant diverses, es va repartir el lideratge de l'entitat durant els seus primers vint anys de vida. Es reproduïa, també, l'anomenat 'Cuadro de Honor' amb el seu President Honorari i els Socis d'Honor:

Reproducció de la pàgina 2 del butlleti n. 36 d'abril de 1954
Font: Arxiu JCE

Més endavant s'afegiria un President de Mèrit, en Enric Llaudet Ponsa que va arribar a ser president del F.C. Barcelona; a la vegada que el llistat de Socis d'Honor s'aniria engrandint amb diferents dirigents i esportistes. També podem observar l'ampliació del concepte de 'Socis Fundadors', que passen de ser els catorze considerats comunament com a tals a l'ampliació que representa anomenar com a fundadors a tots els integrants de la Junta Consultiva, en aquell moment constituïda amb els vint-i-cinc primers socis (*).

Gran part de les pàgines d'aquest número especial es dedicaven a fer un repàs de les diferents seccions del club i de les seves fites en aquests primers deu anys de vida. Com a mostra representativa reproduïm les dedicades al rugbi i a l'atletisme, atenent al fet que en aquest bloc en parlem menys del que voldríem:

Reproducció de les pàgines 10-11 i 32-33 dedicades respectivament al rugbi 
i a l'atletisme del club en el butlletí del X Aniversari de l'entitat
Font: Arxiu JCE

Com es habitual en aquestes celebracions es programaren diferents activitats de cadascun dels esports practicats en el club. En aquest mateix número d'abril es dona compta de les previstes per el mes en curs, tant en natació com en rugbi. Aquest darrer organitza per primera vegada un encontre internacional per el dilluns de pasqua, dia 19 d'abril, amb la participació d'un club del sud de França, el 'Saint Gironnais', fundat l'any de 1908 a la ciutat de Saint-Girons. Aquest primer contacte del rugbi del Montjuïc, entrenat llavors per en Garreta, amb un rugbi tan desenvolupat com el francès es salda amb la consegüent derrota 'dolça'...

Avis dels actes del X Aniversari a celebrar en el mes d'abril
Font: Arxiu JCE

També la natació va organitzar una important prova interclubs en convocar el 'Criterium X Aniversari del C.N. Montjuïc', que es va diputar el dimarts 29 de juny a la piscina de Montjuïc, consistint en curses sobre 100 m. lliures dividides en categoria infantil i absoluta, tant per als nois com per a les noies. Hi participaren deu clubs i el Montjuïc obtingué el cinquè lloc en la classificació final.

Per a poder ajudar en les despeses extraordinàries d'aquesta commemoració, tal com ho va acordar l'Assemblea General de socis del 28 de novembre de 1953, s'estableix per primera vegada una quota mensual extra a pagar per tots els associats de l'entitat blanc-i-verda. Serà el precedent de la tretzena quota que al llarg de molts anys es cobrarà per a la celebració en el període estiuenc del que vindrà a ser conegut com a 'Dia del Club'.

En el número següent del butlletí s'hi encabeix un article d'en Gerard Carmany, en aquell moment entrenador de l'equip de natació sincronitzada del club, que ve a resumir prou bé alguns dels sentiments que tingueren en aquesta celebració els pioners del Club Natació Montjuïc:

"Dificil será para todos olvidar los primeros años, las reuniones matinales en Montjuich; los entrenamientos diarios; las primeras salidas a los campeonatos; el primer partido de polo; ... la primera competición que nadamos con el nombre del C.N. Montjuich detrás del nuestro; el primer carnet que tuvimos; la primera copa ganada para nuestro club. Casi ya no tenemos el mismo entusiasmo de entonces, las mismas ansias de lucha, pero estos recuerdos no se borran fácilmente..."

Memòries del Montjuïc

(*) Es interessant de veure el succeït en el cas d'en Martí Planas Ferrer, que es desplaça del número 1 de soci 'ordinari' que venia ocupant des de la fundació del club l'any 1944, a inaugurar un simbòlic n.1 dels socis d'honor. Amb aquesta operació la resta dels fundadors corren un lloc, passant a la posició de primer soci del club en Vicenç Esquiroz Soliva; situació que, amb tot mereixement, mantindrà tot al llarg de la seva vida.

Sprints. Una junta directiva sometida a investigación ?...

A raíz del proceso que hemos visto en la entrada dedicada a 'El 'Chipirón' y la tercera fundación...' toda la junta directiva del Club Natació Montjuïc del momento - a finales del año de 1949 - pasó por un proceso de investigación a cargo del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organismo perteneciente al partido único de la FET y de las JONS. En este 'Sprints' explicaremos un poco mas este proceso.

El deporte bajo control político

Como hemos visto en otras partes de este blog, la victoria de los alzados contra la II República Española dio paso a la estructura de la 'Nueva España' que ponía el conjunto de la sociedad española bajo el control del nuevo estado totalitario. El deporte, claro, no se escapó de esta situación. Por el contrario, fue uno de los aspectos con que los nuevos dirigentes quisieron mostrar la solidez del nuevo régimen. Cabe recordar que el COE había sido integrado en la 'Delegación Nacional de Deportes', dependiendo de la 'Secretaría General del Movimiento', cuyo máximo responsable era un componente más del consejo de ministros. Fue así aunque este estricto control político fuese contrario al propio COI, tal y como señala el historiador Carles Santacana Torres cuando escribe que:

"No es necesario señalar que esta composición contravenía toda la reglamentación propia del COI, que recogía que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales podían integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debían mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)

No fue hasta la llegada al cargo de delegado nacional de deportes de José Antonio Elola-Olaso, en 1956, que esta estructuración inició un lento proceso de moderación.

En este contexto es en el que el Montjuïc, para poder hacer el traslado del local de la calle de la Exposición a la nueva morada social del 'Chipirón', se ve obligado a realizar una serie de trámites que no se habían cumplido en los años iniciales de la entidad; y más específicamente el de su inscripción en el registro de asociaciones del gobierno civil de Barcelona.

Los detalles de la investigación

Entre estas diligencias que se deben realizar, el gobierno civil encarga una investigación 'política' de los componentes de la junta directiva del Montjuïc. El jefe del servicio encargado del cometido es José Muñoz que, por aquellas coincidencias que se dan, es el mismo militante de la falange que ya encontramos inscribiendo al Club Natació Montjuïc en la FCN, actuando como 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', su anterior destino.

La lista de los investigados se corresponde con la junta que el propio club ha declarado como vigente en el mes de diciembre de 1949, cuando se realizan estos trámites:

A la izquierda, oficio de José Muñoz acompañando la entrega de los informes al gobernador civil.
A la derecha, listado de la junta directiva del Montjuïc entregada por el club al gobierno civil.
Fuente: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

En el cuadro que sigue podemos ver extractados los datos más significativos de los informes individuales realizados por José Muñoz:

Fuente: Elaboración propia

Por razones del espacio disponible hemos empleado la abreviatura GC para referirnos a la guerra civil española de los años 1936-1939.

A fin de hacernos una idea más exacta de la forma y el contenido de estos informes, reproducimos a continuación algunos de los más significativos:

Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat,
Martí Planas y Vicenç Esquiroz, respectivamente.
Fuente: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

Observaciones adicionales

La primera apreciación es la de que en el año 1949 este tipo de informe se habian convertido en pura rutina burocrática. Lo confirma que si bien fueron solicitados en diciembre de 1949, la respuesta del servicio de la FET no fue cursada hasta febrero de 1951, cuando ya hacía catorce meses que el gobernador civil, Eduardo Baeza Alegria, había firmado y autorizado la inscripción del Montjuïc en el registro de asociaciones; y algo más de un año que el club ya operaba con total normalidad en el nuevo local del 'Chipirón'.

En relación a las observaciones de carácter cualitativo, es evidente que se pone de relieve el carácter popular y trabajador de los fundadores y directivos de la entidad, cuya posición económica es calificada siempre de modesta. La única excepción corresponde al Presidente de Honor, en Epifáneo de Fortuny Salazar, cuya situación es considerada como buena por razones obvias, tratándose de un hombre proveniente de la burguesía catalana y de la aristocracia del país – hay que remarcar que precisamente en ese mes de diciembre había sido confirmado por el general Franco como legítimo sucesor de la baronía de Esponellà - (**).

Son dignas de ser destacadas las situaciones respecto al pasado conflicto de dos de los miembros de la junta, atendiendo al contenido de los informes:

• Por un lado se nos entera del caso de Martí Planas, el de mayor edad de todos los fundadores, que a pesar de ser movilizado se afirma que permaneció escondido en su casa hasta el final de la lucha.

• Por otro lado nos encontramos con la situación de Sebastià Roca, que para no ser movilizado se nacionaliza uruguayo, aprovechando que había nacido en aquella nación, de modo que se pasa la contienda trabajando en el consulado de este país en Barcelona

Finalmente, parece que la relación del jefe del servicio informante, José Muñoz, con Vicenç Esquiroz, como antiguos compañeros del Club Deportivo Mediterráneo, puede tener algo que ver en que no se haga mención de la posición de este último que al inicio del conflicto forma parte de los comités de UGT que toman posesión del Club Natació Barcelona y mantienen su gestión y control, como mínimo hasta finales de 1937 (***).

En definitiva, se cumple el trámite sin mayores inconvenientes. El Club Natació Montjuïc tendrá todavía otra interacción con el gobierno civil de Barcelona, ​​pero esto sucederá unos años más adelante y tendremos ocasión para hablar de ello en su momento.

Memòries del Montjuïc

(*) Publicado en la página 207 en el capítulo quinto del libro 'Atletas y Ciudadanos', coordinado por Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011

(**) Decreto del 9 de diciembre de 1949 convalidando la sucesión en el título de Barón de Esponellà a favor de Epifani de Fortuny y Salazar. B.O.E n. 353 del día 21 de diciembre de 1949.

(***) En los primeros momentos de la guerra incivil Esquiroz y Martí Planas ayudaron a esconderse en el local social del C.E. Mediterráneo a un joven falangista de 18 años, recientemente asociado, llamado Ismael Garcia Romeu. Unos dias mas tarde éste huyó y volvió al club una vez terminada la lucha. El propio Vicente Esquiroz, en la recopilación conmemorativa de las bodas de oro del club, lo explica así:

"... un día vino al club un capitán del ejercido ganador de la guerra. Era Ismael Garcia Romeu. La guerra lo había cambiado. Era un hombre de 22 años. Nos comunicó a Planas y a mí, que si algún compañero tenía algún problema de aval político o de encarcelamiento, él se comprometía a declarar lo que habíamos hecho por él años atrás. Y cumplió la palabra..."

Sprints. Una junta directiva sota investigació ?...

A rel del procés que hem vist en l'entrada dedicada a 'El 'Chipirón' i la tercera fundació...' tota la junta directiva del Club Natació Montjuïc del moment - a finals de l'any de 1949 - va passar per un procés d'investigació a càrrec del 'Servicio Provincial de Información e Investigación', organisme pertanyent al partit únic de la FET i de las JONS. En aquest 'Sprints' hi farem una ullada més detinguda.

L'esport sota control polític

Com hem vist en altres parts d'aquest bloc, la victòria dels alçats contra la II República Espanyola va donar pas a l'estructura de la 'Nueva España' que posava el conjunt de la societat espanyola sota el control del nou estat totalitari. L'esport, es clar, no se'n va escapar pas. Ans al contrari, va ser un dels aspectes en que els nous dirigents van voler mostrar la solidesa del nou règim. Cal recordar que el COE havia estat integrat a la 'Delegación Nacional de Deportes', depenent de la 'Secretaria General del Movimiento', quin màxim responsable era un component més del consell de ministres. Va ser així encara que aquest estricte control polític anés en contra del mateix COI, tal com senyala l'historiador Carles Santacana Torres quan escriu que:

"No es necesario señalar que esta composición contravenia toda la reglamentación propia del COI, que recogia que ni sus representantes ni los comités olímpicos nacionales no podian integrarse en ninguna estructura estatal, sino que debian mantener, al menos de manera formal, su independencia." (*)

No va ser fins a l'arribada al càrrec de delegat nacional d'esports d'en José Antonio Elola-Olaso, l'any 1956, que aquesta estructuració va iniciar un lent procés de relaxació.

En aquest context es en el que el Montjuïc, per tal de poder fer el trasllat del local del carrer de l'Exposició al nou estatge social del 'Chipirón', es veu obligat a realitzar un seguit de tràmits que no s'havien acomplert en els anys inicials de l'entitat; i més específicament el de la seva inscripció al registre d'associacions del govern civil de Barcelona.

Els detalls de la investigació

D'entre aquestes diligències que cal fer el govern civil encarrega una investigació 'política' dels components de la junta directiva del Montjuïc. El cap del servei encarregat de la comesa es en José Muñoz que, per aquelles coincidències que es donen, es el mateix militant de la falange que ja vam trobar inscrivint el Club Natació Montjuïc a la FCN, actuant com a 'Jefe de Deportes de Educación y Descanso', la seva destinació anterior. 

La llista dels investigats es correspon amb la junta que el mateix club ha declarat com a vigent el mes de desembre de 1949, quan es fan aquests tràmits:

A l'esquerra, ofici d'en José Muñoz acompanyant la remesa dels informes al governador civil.
A la dreta, composició de la junta directiva del Montjuïc lliurada per el club al govern civil.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Al quadre que segueix podem veure extractades les dades mes significatives dels informes individuals confegits per en José Muñoz:

Font: Elaboració pròpia

Per raons de l'espai disponible hem emprat l'abreviatura GC per referir-nos a la guerra civil espanyola  dels anys 1936-1939.

Per tal de fer-nos una idea més exacte de la forma i el contingut d'aquests informes en reproduïm tot seguit alguns dels mes significatius:

Informes sobre Epifani de Fortuny, Joan Boronat, 
Martí Planas i Vicenç Esquiroz, respectivament.
Font: Arxiu de l'antic Govern Civil de Barcelona

Observacions addicionals

La primera apreciació es la del fet que a l'any de 1949 aquests tipus d'informe ja s'havíen convertit en pura rutina burocràtica. Ho confirma que si bé van ser sol·licitats el mes desembre de 1949, la resposta del servei de la FET no va ser cursada fins al febrer de l'any 1951, quan ja feia catorze mesos que el governador civil, Eduardo Baeza Alegria, havia signat i autoritzat la inscripció del Montjuïc al registre d'associacions; i una mica mes d'un any que el club ja operava amb total normalitat al nou local del 'Chipirón'.

En relació a les observacions de caire qualitatiu, es evident que es posa de relleu el caràcter popular i treballador dels fundadors i directius de l'entitat, la posició econòmica dels quals es considerada sempre com a modesta. La única excepció correspon al President d'Honor, en Epifani de Fortuny Salazar, quina situació es considerada com a bona per raons obvies, tractant-se d'un home provinent de la burgesia catalana i de l'aristocràcia del país - cal remarcar que precisament en aquell mes de desembre havia estat confirmat per el general Franco com a legítim successor de la baronia d'Esponellà - (**). 

Són dignes de ser destacades les situacions respecte del passat conflicte de dos dels membres de la junta, atenent al contingut dels informes:

• D'una banda se'ns assabenta del cas d'en Martí Planas, el de més edat de tots els fundadors, que tot i ser mobilitzat s'afirma que va romandre amagat a casa seva fins al final de la lluita. 

• De l'altre ens trobem amb la situació d'en Sebastià Roca, que per tal de no ser mobilitzat es nacionalitza uruguaià, aprofitant que havia nascut en aquella nació, de manera que es passa la contesa treballant al consolat d'aquest país a Barcelona

Finalment, sembla que la relació del cap del servei informant, José Muñoz,  amb en Vicenç Esquiroz, com a antics companys del Club Esportiu Mediterrani, pot tenir alguna cosa a veure en el fet que no es faci esment de la posició d'aquest darrer que a l'inici del conflicte forma part dels comitès de la UGT que prenen possessió del Club Natació Barcelona i en mantenen la gestió i el control, com a mínim fins a finals de l'any 1937 (***).

En definitiva, s'acompleix el tràmit sense més complicacions. El Club Natació Montjuïc tindrà encara alguna altra interacció amb el govern civil de Barcelona, però això succeirà uns anys més endavant i tindrem l'ocasió per a parlar-ne en el seu moment.

Memòries del Montjuïc

(*) Publicat a la pàgina 207 en el capítol cinquè del llibre 'Atletas y Ciudadanos', coordinat per en Xavier Pujadas Martí. Alianza Editorial, Madrid 2011

(**)  Decret del 9 de desembre de 1949 convalidant la successió en el títol de Baró d'Esponellà a favor d'en Epìfani de Fortuny i Salazar. B.O.E n. 353 del dia 21 de desembre de 1949.

(***) En els primers moments de la guerra incivil l'Esquiroz i en Martí Planas varen ajudar a amagar-se al local social del C.E. Mediterrani a un jove falangista de 18 anys, recentment associat, anomenat Ismael Garcia Romeu. Passats uns dies aquest fugí i tornà al club un cop acabada la lluita. El mateix Vicenç Esquiroz, en el recull commemoratiu de les noces d'or del club, ho explica així:

"... un dia va venir al club un capità de l'exercit guanyador de la guerra. Era l'Ismael Garcia Romeu. La guerra l'havia canviat. Era un home de 22 anys. Va parlar-nos a (en) Planas i a mí, que si algun company tenia algun problema d'aval polític o d'empresonament, ell es comprometia a declarar el que havíem fet per ell anys enrere. I va complir la paraula..."

El Chipiron y la tercera fundación...

Los primeros años, de bar en bar...

Del bar de Can Feliu de la calle Nou de la Rambla, al Estevet de la esquina de Paral·lel con Aldana, pasando por el Bar del Buen Humor en la calle Salvà - conocido como 'Cal Empentes' -, volviendo cuando era necesario al de Can Feliu. Éste era el recorrido hecho por los socios del Club Natació Montjuïc en los primeros años de la entidad, sin acabar de tener una morada fija.

Para los bares que acogían a aquel grupo de jóvenes entusiastas de la natación y el rugby, su migrado bolsillo sumado a la voluntad de hacer una vida todo lo deportivo que fuera posible se convertían en un negocio ruinoso; por lo que el tiempo de apoyo de los propietarios de los diferentes negocios era limitado. Finalmente, a principios de 1948 el club estrena un primer local social no vinculado a bares o salas de baile. Se halla situado en el Paseo de la Exposición nº 25 y permite disfrutar de un espacio independiente, aunque de reducidas dimensiones.

Aviso del nuevo local social publicado en el boletín n. 9
de enero-febrero del año 1948.
Fuente: Archivo JCE

Dado que el nuevo local no cumple con todos los requisitos deseados, los socios siguen tratando de encontrar una solución que les permita instalar, además de la secretaría y alguna mesa de ping-pong, un gimnasio y otras dependencias sociales que consideren necesarias. La solución llega a finales del año 1949 cuando mediante algunas gestiones, realizadas inicialmente por Sebastià Roca, se presenta la oportunidad de alquilar el local situado encima del bar Chipirón - nombre que también recibe el local en cuestión - en la entonces llamada calle del Marqués del Duero n. 88, el actual Paral·lel.

Esta posible sede se caracteriza por haber sido originalmente una sala de teatro utilizada desde hace años por diversas organizaciones, en la cual se puede disfrutar de una planta espaciosa dotada de escenario con un patio de butacas polivalente y un pequeño altillo, sido utilizado tanto para montar espectáculos y obras de teatro como para realizar bailes y otras actividades. Uno de sus últimos ocupantes fue el Club Esportiu Mediterrani, que hasta los inicios del año 1944 alquiló el espacio los fines de semana y festivos para organizar sus bailes sociales.

Portada del boletín nº 356 de enero-marzo del 1987,
con un collage fotogràfico del local del Chipirón.
Fuente: Archivo JCE

De gobernadores y burocracias: el expediente 18311...

Dicho local había sido clausurado por el nuevo gobernador Eduardo Baeza Alegria (1947-1951) en 1947, como consecuencia de que en el mismo tenían lugar fiestas que podríamos llamar 'descontroladas' encabezadas por el hijo del anterior gobernador civil, el militar Bartolomé Fernández Barba (1945-1947); a pesar de que la policía había tenido que intervenir en alguna ocasión, no pudo actuar para poner fin a esta situación hasta el cambio de la máxima autoridad provincial.

El gobernador Baeza, médico de profesión y más partidario de la vida distendida que del partido único del régimen, era en razón de su cargo la autoridad política máxima de la provincia, a la vez que 'Jefe provincial de 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' y como tal responsable político de las actividades que se realizan en su jurisdicción; también de las deportivas, evidentemente, y por tanto es él quien tendrá en sus manos el dar o negar satisfacción a las aspiraciones del Montjuïc

Eduardo Baeza Alegria se dirige a los reunidos en la sala oval del 'Palau
Nacional' de Montjuïc en presencia del general Franco en 1947.
Fuente: Agencia EFE. Ft. Pérez de Rozas

Y aquí es donde surgen las dificultades, centradas en dos aspectos fundamentales:

• Es necesario conseguir el permiso gubernativo para poder celebrar en el futuro local todo tipo de espectáculos, bailes, actividades deportivas - se quiere instalar un gimnasio - y recreativas que se quieran implementar en su momento.

• El alquiler debe pasar de las 400 ptas. mensuales que paga la entidad por el local de los Paseo de la Exposición a las 2.000 del nuevo local, además de satisfacer la demanda del arrendador de hacer una fianza en efectivo por el importe de un año de alquiler, es a decir 24.000 ptas.

Para resolver la primera se contaba con la labor de Vicenç Esquiroz, en su faceta de periodista deportivo. Entre otras distracciones, Baeza Alegria era un gran aficionado al fútbol y Esquiroz hacía casi cada fin de semana entrevistas a los personajes asistentes a los partidos del Barcelona o del Espanyol, según el caso. El gobernador pasó a ser objeto preferentes de la acción periodística, por lo que al cabo de un tiempo de relación Esquiroz pasó a exponerle la demanda de la entidad blanquiverde. El camino se allanó porque al gobernador le pareció muy adecuado convertir el que había sido un lugar de vicio, contrario a la moral, en un gimnasio para los deportistas; por lo que los directivos del club fueron dirigidos al 'Jefe de Negociado' correspondiente. Diego Devesa, que en ese momento era el tesorero, en su artículo 'Requiem por una ilusión' - publicado en el boletín n. 355 de noviembre-diciembre de 1986 - lo explica así :

"El Jefe de Negociado nos soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo que, naturalmente, compramos. Pidió el Acta Fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro. No teníamos nada..."

Y he aquí la clave: el Club Natació Montjuïc pasados ​​más de cinco años de su fundación no dispone ni de Acta de Constitución ni de Estatutos como tales; y en cualquier caso no ha sido inscrito en ningún momento en el registro de asociaciones del gobierno civil, como era preceptivo.

Los estatutos se redactaron a partir de la demanda del negociado de asociaciones del gobierno civil en una expresión mínima, limitada a doce artículos. Una vez presentados, es con fecha de 24 de diciembre de 1949 que fueron registrados y firmados por el propio gobernador Baeza, pasando a constituir el expediente n. 18311 del citado departamento del antiguo Gobierno Civil de Barcelona (**).

Primeros estatutos del Club Natació Montjuïc, con fecha del día 1 de diciembre de 1946.
1. A la izquierda la reproducción que hace de ellos el boletín n. 39 de noviembre de 1952.
2. A la derecha la última hoja autenticada por el Gobierno Civil el 24 de diciembre de 1949.
Fuente 1: Archivo JCE
Fuente 2: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

Todavía existe un hecho notable que señalar. Si fuera cierta la fecha del día 1 de diciembre de 1946 como la de la confección de los estatutos y su presentación a la Federación Catalana de Natación, el presidente firmante debería haber sido Lluís Santacana Faralt, que es quien ostenta. el cargo entre 1943 y 1948. El hecho de que la firma corresponda a Manuel Basté Duran confirma que la fecha real en que se han redactado estos primeros estatutos es la del mes de diciembre de 1949, que coincide con el segundo mandato como presidente de la FCN de Basté, entre 1948 y 1950.

Nos inclinamos, pues, a hacer caso de Diego Devesa que se confiesa, en el mismo artículo antes mencionado, como autor a toda prisa de estos primeros estatutos del Montjuïc, formulados al igual que el Acta de Constitución con la urgencia que pedía el hecho de que la junta directiva quería abrir el nuevo local con motivo del próximo fin de año de 1949. El mismo Devesa nos lo explica así:

"Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura, allá por Navidad. Nos proponíamos inaugurarlo con la fiesta de Fin de Año, pero cuando abrimos el local se nos cayó el alma a los pies: aquello estaba tal como habia quedado después de la última orgia..." 

De modo que la inauguración del local todavía se retrasaría unos días, produciéndose finalmente a primeros del mes de enero de 1950

Por las mismas fechas del mes de diciembre se presentan también en el registro de asociaciones, entre otros documentos, una Acta de Constitución del Club Natació Montjuïc a la vez que la 'Jefatura Superior de Policía' de Barcelona emite un informe preceptivo dirigido al gobernador civil , informando de su conformidad al nuevo uso del local en cuestión:

A la derecha, 'Acta de Constitución' del C.N. Montjuïc, con fecha 24 de diciembre de 1949.
A la izquierda, informe de la 'J.S. de Policía' de Barcelona dirigido al gobierno civil.
Fuente: Archivo del antiguo Gobierno Civil de Barcelona

De la lectura de estos dos documentos se pueden sacar algunas consideraciones. Es evidente que el Acta de Constitución ha sido confeccionada como complemento necesario para la inscripción del club al negociado de asociaciones del gobierno civil, paso previo a la obtención del permiso gubernativo para el traslado y uso del nuevo local social.

El informe policial tiene como fecha de entrada la del 19 de enero de 1950, cuando ya el gobierno civil ha resuelto positivamente la solicitud del Montjuïc, lo que confirma que se trataba de un simple trámite más. En el informe policial, sin embargo, no pueden evitar hacer saber algún antecedente 'peligroso' de Joan Boronat, que como presidente del club es quien ha firmado la petición. El informe señala que:

"... el peticionario es persona que observa buena conducta..., no obstante tener en los archivos de esta Jefatura Supeior antecedentes de haber sufrido en el año 1941 una Causa Militar por Auxilio a la Rebelión por gritos subsersivos contra el Régimen.- "

A pesar de la fraseología del régimen, tan rimbombante, la falta habría sido considerada por el instructor de la causa poco menos que anecdótica, una especie de 'pecado de juventud', atendiendo a que no parece haber tenido más afectación para el posterior recorrido de la vida de 'Janot' Boronat. Esta impresión se ve confirmada por el también preceptivo dictamen del servicio de información de la 'Falange Española Tradicionalista y de las JONS', donde no consta ningún tipo de sombra relativa al comportamiento del presidente blanquiverde, a quien se' le considera "... persona de buena conducta moral, pública y privada." (***).

Faltaba todavía resolver la segunda dificultad, la cuestión económica y en ese orden los socios del club hacen el esfuerzo posible y también el imposible por reunir las 24.000 ptas. de la fianza pedida, todo un capital en aquellos años. No consiguen alcanzar este objetivo, pero optan por resolverlo por la via directa y se dirigen a la oficina del administrador dispuestos a resolver el problema. La cosa fue así, en la explicación del tesorero de la época, Diego Devesa en el citado artículo del boletín:

"... yo empecé a sacar fajos de gastados billetes de 1, 2 y 5 pts., colocándolos encima de la mesa, y cuando hube vaciado todos mis bolsillos, logrando hacer un buen montón, dije con calma: 'hay 12.000', mientras Boro y Sebas miraban al techo. Entre los tres aguantamos el chaparrón esperado, pero al final se aceptó la fianza de doce mil..."

Boro y Sebas son el presidente Joan Boronat y el vicepresidente Sebastià Roca, que completaban la comisión encargada de esta gestión. La escena, que debemnos imaginarla con la cara de póquer habitual de Devesa, se presta a ser inscrita en el registro de momentos memorables de la historia del club.

El conjunto de estos diferentes trámites e incidencias son lo que hemos convenido en llamar como 'tercera fundación' del club, después de las dos primeras ya reflejadas en sendas entradas de este blog:

• La primera, del mes de abril de 1944, al aceptar la FCN la constitución del nuevo club bajo el paraguas de la 'Organización Síndical de Educación y Descanso', solicitada por el jefe de deportes de esta organización , José Muñoz, aunque no constara que presentara ni acta de constitución ni estatutos: recogida en 'El nacimiento de un club'

• La segunda, del mes de julio de 1946, al producirse la separación de la mencionada estructura del régimen, pasando el club a depender únicamente de los propios medios: recogida en ¡Adelante con el C.N. ¡Montjuich!

Por lo que se refiere al 'Chipirón', cuyo alquiler ha sido el desencadenante de todas estas peripecias, tendremos tiempo para hablar del miosmo en otras ocasiones; por ahora nos conformamos con remarcar que a lo largo de casi treinta y siete años será el local social propio por excelencia del club, junto al de la piscina de Folch y Torres, asistiendo sus piedras a infinidad de momentos significativos de la historia del Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Ninguno de los dos gobernadores civiles duró demasiado tiempo en el cargo. El coronel Batolomé Fernández Barba fue fulminado después de autorizar la ceremonia de la 'Entronizació de la Mare de Deu de Montserrat', en abril de 1947, que se convirtió en una de las primeras afirmaciones del catalanismo político bajo la dictadura franquista. Por su parte, Eduardo Baeza Alegria fue 'atropellado' por la huelga de tranvías de los meses de febrero-marzo de 1951, cuando se produjo una serie de acciones populares contra el alza del precio de este medio de transporte, hechos que motivaron su destitución.

(**) En esta expresión minimalista de los estatutos no se concretaban aspectos tan fundamentales como el de incluir la Asamblea General como órgano de gobierno de la sociedad o el de concretar el acceso de las chicas al club, que generalmente en aquellos años se contemplaba con la creación de una sección femenina. Estas y otras carencias fueron subsanadas mediante el 'Reglamento del Club Natació Montjuïc' fechado en el mes de mayo de 1952. Su publicación en el boletín del club nº 30, de noviembre de 1952, necesitó de hasta cinco páginas de la revista, mientras que los estatutos ocupaban sólo una. Finalmente, en los nuevos estatutos del año 1956 el reglamento fue incorporado a éstos, formando un único cuerpo normativo

(***) La 'Delegación de Información de la 'Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.' emitió, a requerimiento del gobierno civil, informes preceptivos sobre la conducta social y en relación al régimen de todos los miembros de la junta directiva de ese momento, que tendremos ocasión de conocer en una próxima entrada.