Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Identitats. Juan Antonio Sierra Puerto

11 d’abr. 2021


Ens encaminem cap a Esplugues per entrevistar-nos amb en Juan Antonio Sierra Puerto, el 'Sierra', com ell es mes conegut en el mon de la natació i el waterpolo. En el moment de l'entrevista era camí dels noranta-quatre anys que portava amb una certa barreja de sentiments entra la lamentació per un declivi físic del tot inevitable i la fortalesa d'un esperit i un cervell pràcticament intacte i amb plena vitalitat. Prova d'aquesta vitalitat es que la conversa es va allargar per espai de mes de dues hores i mitja i quan la vam donar per acabada ens quedarem amb la sensació que hi hauria d'haver properes trobades per a seguir gaudint de la seva memòria i els seus coneixements

Vaig néixer el 22 de juliol de 1925 a la Barceloneta, al carrer Alcanar a on els meus avis hi tenien un forn… mes ben dit una expenedora de pa, que ells no el feien. El pare treballava a "La Maquinista Terrestre y Marítima" i era soci del Club Natació Athlètic, amb la th anglesa com llavors s'escrivia, i quan vaig néixer de seguida em va portar al club. Quan vaig complir els sis anys me'n va fer formalment soci... per la qual cosa avui sóc el soci número un del que ara es el Club Natació Atlètic-Barceloneta.

Quan la guerra vam anar a viure al Verdum, fugint de les bombes que queien a la Barceloneta, però en acabada aquesta vam torna-hi i el pare seguia treballant a la "Maquinista", mentre que ma mare era aleshores, com sempre, carnissera de la Boqueria... Des de petit jo era un noiet que jugava i es rebolcava per la sorra de la platja com una sargantana... vaig aprendre a nedar perquè alguns amics que eren mes grans un dia em van llençar a l'aigua... i espavila't que has de nedar o t'ofegaràs... i vaig sortir nedant, clar. Quan vaig fer catorze anys estàvem parlant a la platja del club amb gent de l'època que em van dir: "escolta, noi... hem de fer la travessia del port"... jo nedava braça perquè el meu pare era bracista - havia estat subcampió d'Espanya i campió de Catalunya l'any trenta – i com que hi havia una certa eufòria vaig acceptar de fer la travessia, però dient: "bé, provem-ho... però jo fotent braça, eh !"... "és igual, tu tira't, home...". De manera que aquella va ser la meva primera activitat com a nedador, vaig completar la cursa i em van donar un premi com a nedador mes jove de la travessia. Va resultar, però, que l'any 2007 fent el 'Llibre d'Or de la Travessia'... doncs resulta que jo no surto a la classificació... ostia !, amb un disgust !... i menys mal que hi ha una foto amb tots els que vam guanyar algun premi i jo hi soc,... en un racó però hi soc. L'any següent la vaig tornar a repetir i encara vaig ser oficialment el mes jove de la travessia i aquesta es tota la meva curta història com a campió d'alguna cosa perquè a part d'aquestes anècdotes el cert es que jo era molt dolent nedant, de manera que quan tenia setze anys em van dir de jugar a waterpolo.... doncs anem a jugar a waterpolo !... amb aquelles pilotes de cuiro que pesaven un ou i que no podies ni aixecar-les...

Reproducció del passi d'entrenament per a la Piscina 
Municipal de Montjuïc a favor d'en J.A. Sierra a l'any 1951
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra

Però com diuen que 'quan es tanca una porta s'obre una finestra' potser que hagin estat les seves escasses aptituds esportives les que van proporcionar a la natació i el waterpolo català i espanyol un excel·lent dirigent i un magnífic cronista i historiador de l'esport, amb algun ajut afegit com el regal que en el seu moment li va fer un president de la Federació Catalana de Natació...

I que passa ?, doncs que quan me'n adono que no serveixo per a la pràctica competitiva de l'esport i, en canvi, tinc una certa tendència i aptitud per escriure vaig pensar que hi faria alguna cosa... aleshores el "Club Natación Atlético" - que s'havia de dir en castellà -  publicava un butlletí promogut per el seu president, el Granada pare, i m'hi vaig posar... un dia el Bayarri i el Borrego, que anaven junts a tot arreu, van fer un arbitratge que a mi no em va agradar i vaig escriure un article al butlletí titulant-lo "Àrbitros y arbitrariedades" i el Batallé - àrbitre internacional, olímpic i una eminència en el món de l’arbitratge - em va dir: "escolta tu, Sierra... si vols criticar als àrbitres fes-te àrbitre" i jo que li dic: "doncs d'acord, em faig àrbitre" i en vaig ser des d'aquell moment.

Per aquells temps també vaig anar a parar a la catalana que m'hi va posar el Granada en representació de l'Atlètic i on vaig fer el que vaig poder també en el tema literari. El president de la FCN era el Draper, en Francesc Draper... que tenia molta amistat amb el Josep Vergés, l'editor de la revista "Destino" i del setmanari "Vida Deportiva", i com que de seguida em va estimar molt, perquè jo em sabia fer estimar, em va regalar una màquina fotogràfica, em va recomanar al Vergés i em va dir: "tu ara ja t'has d’espavilar..." i ja em tens camí dels Campionats d'Europa de l'any 54 a Torí, en el cotxe del Draper junt amb el seu xofer, el Manguillot i el Batallé. Aquesta va ser la meva primera feina seriosa de cronista, no ?... i allà hi vaig escriure uns anys amb el Vergés, que hi vaig plegar en acabar-se la revista.

A "Vida Deportiva" abans meu hi havia escrit una mica en Mestres i bastant mes el Morera, que aquest sí que en sabia força d'escriure... per a mi es el meu mestre que també escrivia a "La Vanguardia". Un cop s'acaba "Vida Deportiva" l’any 1965 en Juan José Castillo... el del "entró, entró !..." que era el director del "Tele-Expres" em va dir si hi volia col·laborar i vaig estar tres anys escrivint-hi, encara que amb menys intensitat.

Aquell mateix any, junt amb el Morera, l’Ugarte i el Piernavieja, vam fundar la revista "Crol" de la federació espanyola... es a dir que un cop acabada la feina a "Vida Deportiva" i alguna altre col·laboració em vaig dedicar a la revista de la federació que em donava molta feina en ser mensual. Vaig acceptar de fer de secretari de redacció de la revista... em cuidava de posar en net i de corregir el que m'arribava dels altres, passava a màquina els escrits, els maquetava i els passava a l'impremta que ho posaven en 'paginades', que en deien,  i jo les retallava i les encaixava compaginant la revista... i així hi vaig estar mes de vint-i-dos anys, des del 1965 fins al 1986.

Com ha vingut fent des de fa molts anys en Juan Antonio Sierra no necessita de masses ajuts per a maquetar i compaginar les seves creacions, primer de les seves cròniques i més endavant de llibres de història de la natació i el waterpolo que ha anat publicant. Per alguna mena de conjunció astral o de simple casualitat, a més de la seva vocació de cronista i escriptor, tota la seva vida professional ha girat al voltant del mon de l'edició de llibres i revistes, tret d'un parèntesi inicial abans d'anar a la 'mili' que va  aprofitar per a treballar en una entitat bancària ja desapareguda i fer els estudis de comptable amb l'ajut d'aquesta mateixa entitat

Desprès de fer la 'mili' a marina, l'any 1947 entro a treballar de comptable a l'editorial Ariel, que m'hi vaig estar cinquanta anys fins al 1997 i on vaig arribar a fer d'apoderat de l'empresa; mes tard vaig viure el moment en que Ariel es va fusionar amb Seix i Barral i més tard encara aquestes dues es van fusionar amb "Editorial Planeta" i a tot això jo vaig anar tenint una trajectòria ascendent. De començar de comptable a Ariel fins a arribar a director financer i cap de personal a les acaballes de la meva carrera professional, vaig anar pujant de manera normal i comptant amb el suport de dues persones que també m'han estimat molt... perquè he tingut la sort de conèixer gent que m'ha tractat molt bé, que això a la vida es molt important, eh !...; un d'ells era l'Alexandre Argullós i l'altre el Josep Maria Casalmiglia.

Com a directiu l'any 1948 vaig començar al club amb en Granada pare de president, com que els hi faltava un secretari em van escollir... i clar, perquè m'escullen ?... sempre amb relació amb l'escriptura: "home, en Sierra es un noi que promet i tal..." i a mi que m'agradava i a la vegada em servia de distracció, no ?. Mes tard es quan el Granada em proposa per entrar a la catalana l'any 1954 i el que n'era secretari, en Josep Trillas, diu que plega i llavors miren qui ho pot fer i en Batallé em proposa a mí i m'escullen secretari de la federació on m'hi estic molts anys, fins a que arriba de president l'any 1967 l'Antoni Monés, del Sabadell, i com que no em coneixia massa quan arriba em diu: "home, vull canviar de secretari però a tu no vull perdre't" i nomena per substituir-me a en Manel Domènech  i a mi em passa al càrrec de secretari tècnic. Això em va permetre de deslliurar-me de la feina més mecànica del dia a dia i amb el Manel, que ens coneixem des d'infants i que sempre hem estat grans, grans amics, poder treballar un temps colze a colze.

Com a exemple d'aquest treball conjunt l'any del setanta-cinc aniversari de la FCN li vaig suggerir al Bestit, aleshores president, que fer un llibre de la història de la federació seria mes aviat una pallissa, no ? i li proposo recollir els moments estel·lars de la federació en aquests 75 anys posant-hi una foto i amb un text llarguet explicant-ho...; així ho vam fer i jo vaig preparar l'estructura i l'index dels fets, clubs o persones a tenir en compte i aleshores en Manel em va ajudar per a trobar tota la documentació que feia falta per desprès poder fer jo mateix el muntatge, es a dir la paginació... que es la meva feina de tota la vida i la que a mi m'agrada.

En Sierra repeteix sovint que tal o qual persona amb que s'ha creuat a la vida l'ha estimat molt... i tenim per a nosaltres que el que passa es que ell es d'aquestes persones que es fan estimar... que fugen dels mal rotllos i dels debats no sempre útils per a centrar-se en coses concretes, pragmàtiques... potser la seva formació de comptable l'ha ajudat a no refiar-se'n dels que venen duros a quatre pessetes - que vell que sona aixó ara, no ? - o dels que prometen però no donen... d'aquests n'hi ha hagut uns quants en aquest món de les activitats aquàtiques

Tornant una mica enrere, quan s'havien d'organitzar els 'Jocs del Mediterrani' del 1955 a Barcelona m'anomenen membre del "Comité Organizador". Ja entro en contacte amb en Platón i en Samaranch i d'aquesta manera ja estic una mica "en el ajo" i començo a tenir molta relació amb l'espanyola i amb en Morera especialment, que amb mi es va portar molt bé. Ja els anys seixanta em presento a les eleccions per a vocal de la FEN i en surto elegit, amb d'altre gent, i hi seguiré sent reelegit unes quantes vegades mes.

L'any 1962, amb el cotxe del Picornell, vam anar als campionats d'Europa de Leipzig, on en Miquel Torres va fer subcampió d'Europa del 1.500 (*). Als següents d'Utrecht de l'any 1966 ja hi vaig anar com a cap d'equip i es on en Jaume Monzó queda subcampió en els 200 esquena... però jo estrenant-me com a cap d'equip de la selecció absoluta d'Espanya vaig tenir un incident força desagradable: ja érem de tornada, ens acompanyava en Joan Antoni Samaranch que venia de recollir la bandera de la LEN que havia de lluir als europeus concedits a Barcelona per a l'any 1970, i a l'aeroport em crida a part un policia que em diu: "miri, alguna persona de l'equip ha robat coses en aquelles tendes..." i a mi que em surten uns quants renecs i li dic: "home, ja ho pago jo, però deixem-ho córrer, no ?... es que, escolti, l'avió ja es a punt de sortir !"... "i es que a més vostè em posa en un compromís...", que el cas es que en Samaranch no en sabia res i no crec que ho hagi sabut mai perquè el fet no va transcendir... total, que al final es van compadir de mi i de l'equip i ens van deixar anar. Per sort vaig poder resoldre un paper compromès en el debut com a delegat d'una representació esportiva de la FEN.

L'any 1968 vaig als Jocs Olímpics de Mèxic com a cap de l'equip de waterpolo, i em foten fora. El dia que començaven els Jocs i havíem d'anar a la desfilada ens criden a tres o quatre, entre ells a mi i a l'Abellán que era el seleccionador de waterpolo, i ens diuen que com que no som massa alts i se'ns veien una mica les entrades no podíem desfilar, perquè no quedaríem be estèticament. I jo que em dic: "bé, però jo vull veure la inauguració, jo vull entrar aquí, no se com, però vull entrar..." i amb l'Abellán, tots dos d'uniforme, ens vam dir: "saps que, ens fotem a dins amb l'equip i a l'entrada escampem la boira pels laterals". I així ho vam fer... sense trobar l'ocasió de poder-nos separar del grup. No vam tenir nassos, perquè es veia massa i "encara ho espatllarem més". Total que ens vam dir: "bé, doncs desfilem..." traiem el mocador i desfilem... i quin paperot desprès allà dins l'herba alternant amb la resta de companys com si no hagués passat res, no ?...

En acabar tornem a la vila olímpica i l'Anselmo López, el cap de l'equip olímpic, em crida i em diu: "mira, sabes que?... Samaranch ha decidido que te vayas para casa"... però només jo ?... que havia passat ?. Desprès vaig saber que al Samaranch, que era el "Delegado Nacional de Deportes", a Madrid el volien fotre fora. Entre els seus "enemics" presents a Mèxic hi havia un tal José Antonio Pascual López Quesada... amb un càrrec a la DNEFD, que era a l'estadi pendent de l'acte amb uns bons binocles, i "coño... aquel es el Sierra, tu !... nuestro amigo !" li diu al Samaranch que pensa: "caram ! no pot ser... un amic meu ?..." i pren la decisió d'enviar-me cap a casa. Els membres de la federació espanyola de natació presents a Mèxic em van dir: "no, que coi !... tu no te'n vas, tu et quedes aquí i nosaltres et paguem l'hotel"... però jo, després de madurar la resposta, els hi vaig dir: "no, no, jo he desobeït una ordre i no vull incórrer en una altra desobediència... no, de cap manera, jo me'n vaig a casa perquè és la meva obligació i és el que m'estan manant..." i me'n vaig anar cap a casa. Jo solet, i amb llàgrimes als ulls, vaig agafar l'avió de tornada...

En arribar a Barcelona vaig presentar la dimissió de tots els meus càrrecs i el Samaranch em va contestar molt afectuosament que quedava perdonat i oblidat l'incident, si prometia "lealtad, trabajo y espíritu de compañerismo en el futuro".

Reproducció de la resposta d'en Joan Antoni Samaranch a la dimissió
presentada per en Juan Antonio Sierra desprès de l'incident de Mèxic
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra

L'any 70, pocs dies abans de començar els campionats d'Europa, una nit se'm presenta en Samaranch a la Picornell i em diu: "Sierra, vinc a veure com ho tens muntat, tot això..." perquè m'havien anomenat Cap de Serveis i era responsable de què tot sortís bé en la part logística... i jo li vaig ensenyar i explicar al Samaranch com estava tot, a la qual cosa em va respondre: "molt be, fantàstic, escolta'm et felicito...". I en ple campionat d'Europa va tenir que dimitir: va fer el discurs de la inauguració, però el de la cloenda ja el va fer un polític dels de llavors que no recordo el seu nom. Abans de dimitir ens va lliurar la medalla al mèrit esportiu de la DNEFD. I en tinc la foto quan em diu: "noi, que això serveixi una mica de recompensa de lo malament que t'ho vaig fer passar a Mèxic...". Bé... ja ha passat !.

El perquè van cessar al Samaranch no ho se, suposo que per incompatibilitat,... però el perquè real no el se. Però, és que el tio no es va adormir: va ser diputat, president de la diputació de Barcelona, desprès ambaixador a Moscou abans dels jocs del 80... A més en Samaranch sabia rodejar-se de gent valuosa i fidel, sobretot de periodistes que escrivien les seves històries, no ?. Però el perquè el van fer plegar no el se... La veritat és que jo tampoc no em ficava massa en les politiqueries de si Catalunya o Espanya... Per a mi eren les persones: si les persones son tractables anem a on sigui... (**)

En Samaranch penja la medalla de la DNEFD a en J.A. Sierra als
Campionat d'Europa de 1970. Segueixen la jugada atentament
en Manel Domènech, en Andreu Mercè Varela i en Antoni Monès
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra. Ft. Campaña

La tasca de dirigent esportiu d'en Sierra no estava encara finalitzada, mes aviat a partir dels Campionats d'Europa de 1970 a Barcelona la seva carrera adquireix un caire internacional perquè els campionats van ser un èxit esclatant, amb una piscina fantàstica i 'ràpida', on van caure fins a sis records del món i vint-i-vuit europeus. En Sierra explica que des de llavors va començar a rebre invitacions per a les activitats mes insospitades provinents també de federacions que no tenien res a veure amb la natació i el waterpolo

Passats els d'Europa del 70 en Joaquim Morera va començar a treballar. Ho suposo, perquè jo no en vaig saber res fins a l'any 74 en que els campionats eren a Viena i jo encara hi anava de delegat amb l'equip... Però abans, el 72 ja havia anat a Munic essent "Delegado Nacional de Deportes" en Joan Gich Bech de Careda. Llavors el 72 en Joaquim Morera em va tornar a nomenar delegat de l'equip olímpic de waterpolo a Munic, però ja em van dir: "no et deixis veure massa, per favor..." (riure general) i jo vaig respondre: "bé, però fa quatre anys no em veu deixar desfilar ni tampoc em veu donar una entrada per anar a la inauguració...". I no, aquest cop no !... a Munic ens van donar les entrades de tribuna, a mi i a algun altre mes.

Retorno sobre el tema dels campionats d'Europa de 1974, que son a Viena i torno a ser delegat de l'equip de waterpolo. Allà, el primer dia es fa l'assemblea anual i en Morera em crida i em diu: "escolta ahir vam celebrar l'assembla de les federacions i t'hem nomenat vocal del comitè tècnic de waterpolo de la LEN..." i a mi només em surt dir: "ostia...". Així doncs vaig ser quatre anys vocal del Comitè de Waterpolo de la LEN i, com a tal, vaig anar de delegat federatiu a diversos campionats i competicions, fins que l'any 77 va entrar Enrique Landa a la presidència de la federació espanyola i s'ho va carregar tot. A l'hora de preparar el viatge a Jonkoping per als campionats d'Europa del 77 va dir: "aquí no va nadie... no tenemos dinero... nadie !..." i jo li dic: "oye, mira a mi el billete i la estancia me los paga la federación europea, yo voy a ir..." tot pensant "aquest se'm carregarà..." perquè jo ja hi havia tingut les meves palestres i me la vaig jugar. Vaig anar-hi pel meu compte, per fer una feina de la LEN.

Uns mesos abans a l'abril jo havia presentat la dimissió a l'espanyola, quan el Landa va guanyar les eleccions i em va dir que no l'acceptava: "tu seguiràs aquí, cuídate del Crol..." i llavors fins i tot vaig cobrar per fer aquesta revista. Es quan entra el Quim Pujol, a qui tot-hom tenia per l'home del Landa a Catalunya, que es mou molt be i convenç Marculescu que vingui a Espanya i faci d'assessor tècnic del watepolo. Ara que parlem d'això, deixa'm llegir-te el que vaig escriure en el meu llibre “Historia del waterpolo Español 1908-1994” sobre això: "... La confrontación de estos hombres – del Landa i el Monés – cordial y sin malos modos, era en realidad una confrontación catalana frente a España que Enrique Landa supo capitalitzar eficazmente y ganarla con bastante claridad. Entre bastidores y fuera de ellos Enrique Landa buscó el apoyo catalán a través del joven Pujol, el exnadador del Bañolas, y Antonio Monés buscó el apoyo del resto de España por medio de Juan Antonio Sierra... la derrota de Antonio Monés suposo para mi la necesidad moral de renunciar a todos los cargos... cosa que hize y que soprendentemente el nuevo presidente democrático no la aceptó...". Llavors es va proposar una ampliació de les zones de waterpolo - d'Espanya - i es va crear la 'zona norte' i d'altres... i mes tard amb el Lolo Ibern com a entrenador i seleccionador estatal arriben els primer éxits del waterpolo masculí espanyol, que assoleix la quarta plaça al Jocs Olimpics de Moscú de 1980 tot adquirint un alt prestigi internacional.

Cal tenir present que el Marculescu quan el fitxa en Pujol no era el president del comitè d'àrbitres de la FINA però n'era el “mandamás”. Era un xicot molt espavilat. Jo el vaig tractar el 77 quan vam coincidir a Malta, ell com a àrbitre i jo com a delegat de la LEN. Era un noi bastant senzill però amb ambicions que en veure que al seu país no tenia res a fer, que era un temps perdut, va acceptar la proposta del Pujol de venir a Espanya. Li va dir que aquí tindria feina i prosperaria. I, efectivament, aquí va fer carrera, aquí es va formar i d'aquí va passar a gerent de la FINA. I desprès, instal·lat a la FINA, va ajudar al Quim Pujol i també al Lolo i al waterpolo espanyol.

A mes de les seves experiències com a dirigint nacional i internacional en Juan Antonio ha estat sempre un home de club, del seu Club Natació Athlètic amb el nom que ell el va conèixer. A la Barceloneta la convivència de l'Atlètic i el Barceloneta no sempre ha estat fàcil ni exempta de malfiances i desavinences. Ha calgut un llarg procés de vida separada per acabar construint el club mes important del waterpolo català i espanyol d'aquests segle

El Club Natació Barceloneta, fundat el 1929, s'anomenava Barceloneta Amateur Club, BAC, i tots el seus socis eren nascuts o vivien al barri i en canvi molts dels socis de l'Atlètic venien de fora: l'un era metge... no un, uns quants eren metges, uns altres eren, doncs... un professor de gimnàstica... vull dir que venien de professions liberals, que els hi agradava la natació com a cultura física amb ideals mes elitistes... sabeu que vull dir...?

Els del Barceloneta eren majorment obrers que treballaven a “La Maquinista Terrestre y Marítima” com el meu pare. El meu pare va ser del primer equip que hi va haver que es deia Club Natació Barceloneta, fundat cap el 1918, molt abans que el BAC i format per jugadors procedents de la Maquinista. Entre ells el Pros, l'Espriu... i tants d'altres. I amb aquests, el 1929 es va constituir l'altre club, el BAC. Aleshores inevitablement s'establí una diferencia diguem-ne 'social'... A mi no m'agrada parlar de categories socials, però existien... i això va marcar una diferència durant el temps que l'Atlètic va dominar-los amb èxits com la organització de la Travessia del Port, però va arribar un moment en que els del Barceloneta van ser més importants, esportivament parlant, i van dir: "ep !... que nosaltres aquí som els de la Barceloneta, eh !".

La confrontació més punyent es va produir quan es va construir la primera piscina, la del Passeig Marítim, i l'Ajuntament va exigir la fusió dels dos clubs com a condició. Aleshores calgué que cada club fes un referèndum social per acceptar-la. I mentre que els socis de l'Atlètic van dir: "no !, nosaltres no volem saber res, de cap manera...", els del Barceloneta van dir: "nosaltres si !"... i en canvi els de l'Atlètic: "però es que haurem de renunciar a tenir piscina !" dèien els uns... "doncs hi renunciem !" responien els mes... imagina't com estava l'ambient.

Sempre hi va haver un antagonisme innat, oi ?... però quan es va imposar el criteri de certes persones influents, com el Domenech i jo mateix a l'Atlètic, o el Polichón el Julián o el Cànovas al Barceloneta, es van llimar les diferències. En la segona ocasió, amb la nova piscina de Sant Sebastià, ja hi van intervenir el Julián i el Lolo que van dir: "escolteu... a veure: això s'ha d'arreglar" i van convèncer als de l'Atlètic. També va influir una important conseqüència dels Jocs Olímpics: l'obligat enderroc dels respectius locals socials que els dos clubs tenien a la platja. Sens dubte, aquest va ser un argument definitiu perquè ambdós es van preguntar: "i ara a on anem, si no tenim ja ni local social ?..."

Els nedadors i directius de l'Atlètic, amb la 'solera' de ser el segon club de natació fundat a Catalunya, han mantingut al llarg dels seus mes de cent anys d'història relacions amb totes les entitats esportives del país i especialment les dedicades a la natació i al waterpolo. Nosaltres, però, ens interessem especialment per la visió d'en Sierra de les relacions amb les dones i els homes del Montjuïc al llarg de la seva vida de directiu i periodista

Penso que en aquesta entrevista que m'esteu fent he comès algunes indiscrecions que no vam amb el meu caràcter i ara no voldria agreujar-les, perquè si bé amb el Montjuïc he tingut una relació excel·lent, amb l’Esquiroz no ha estat sempre tan cordial. Ell em va fotre injustament a "La cárcel de papel" del "Mundo Deportivo" i com que era molt gelós del que considerava seu, la relació no va ser fàcil. Però s'ha de reconèixer la seva dedicació a la natació i al seu club i que va fer moltes coses bones. Per exemple, el Montjuïc existeix, perquè ho va voler l'Esquiroz, encara que tingués una gran col·laboració del Boronat i del Martí Planas... especialment del Martí Planas. Amb aquest, vaig tenir una relació menys cordial perquè ell era un periodista professional, és a dir, amb títol, i jo no havia passat del batxillerat i el seu menyspreu vers a mi el posà de manifest quan em nomenaren seleccionador nacional de waterpolo. Al respecte en Planas va escriure "que s'ha cregut el Sierra...", però tampoc jo no li tenia massa simpatia.

Dels que jo recordo amb mes afecte, perquè considero que ha estat una gran persona, és el Diego Devesa. El Devesa va ser un tio que, amb mi, en tot moment va anar de cara i vam estar sempre a "partir un piñon", actuant amb molta noblesa perquè tots dos sempre ens haviem entès. Jo ja sabia que el Devesa queia malament a molta gent, però ell i jo, i a mes a mes amb les nostres dones, ens enteníem molt be.

Amb el Ballart, en canvi, no hi tenia tant bona relació. Ell a mi no em tenia massa simpatia i no recordo cap motiu en particular, però no teníem... no hi havia una, una entesa... així com amb el Devesa ens enteníem de seguida, amb el Ballart no hi havia una relació fluïda... 

Clar, potser és un club que... tots son prou complicats, però és difícil d'entrar-hi al Montjuïc perquè hi ha un precedent: el fet que anéssiu a la piscina de Montjuïc i en un moment us fotéssiu els 'amos' de la instal·lació d'alguna manera ens va tocar els sentiments dels que anàvem normalment allà a entrenar de feia molts anys: "cony, ara aquests ens han fotut fora...", perquè una mica va ser així i això va crear, encara que no vulguis... perquè, pel que fos, el Montjuïc era l'amo de la piscina... que estàveu tan a gust allà i gràcies a això potser el Montjuïc va tenir el planter de nedadors que va tenir, que no és per regatejar mèrits, no és per treure importància a això, però...

Dels nedadors el que mes recordo és el subcampionat d’Europa dels 200 esquena del Jaume Monzó a Utrecht, on jo vaig ser-hi i tinc l'anècdota de l'aeroport que he explicat abans. Allà vaig poder fer-li la foto en el podi que desprès la premsa ha utilitzat... que resulta que és meva. Llavors als campionats no hi havia tanta premsa ni barreres per impedir apropar-te als guanyadors i t'estaves en un racó que de vegades et deixaven acostar. Era una altra manera de viure'ls i a mes t'assabentaves del que passava a tot arreu.

Me'n recordo també de l'Abadias perquè va sortir en alguna portada del "Tele-Expres...". No !, de "Vida Deportiva" quan aleshores jo feia les cròniques de natació. I és una època que hi havia tingut molt contacte... amb la Ramos també... La Carmen Ramos era una de les nedadores mes importants del Montjuïc. La filla del Ramos, que aquest també es un altre gran personatge. També havia fet un article parlant del Molinero que recentment havia batut uns records d'esquena... però la seva carrera va ser molt breu, no se ben bé perquè.

La conversa, ja de manera mes informal, s'allarga una estona mes parlant d'aquella o l'altre persona i de fets diferents del mon de la natació catalana i espanyola, des dels pioners com en Francesc de S. Gibert, promotor de la piscina de Montjuïc, fins a en Bernat Picornell i tants altres personatges i esdeveniments mes actuals, com ara els centenaris que llavors s'acostaven: el de la FEN primer l'any 2020 i el 2021 el de la FCN. L'un ja ha passat i l'altre encara es en plena fase de celebració. Per a ambdós esdeveniments ha estat requerida la col·laboració d'en Juan Antonio Sierra Puerto, en la seva condició d'expert en la història de la natació i el waterpolo. Cal recordar que en la seva funció d'historiador porta publicats una desena de llibres sobre aquests temes.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) El subcampionat d'Europa d'en Miquel Torres va ser el primer gran èxit internacional de la natació catalana i espanyola, amb la generació de nedadores i nedadors dels anys 60's que van donar impuls a un esport que fins al moment s'havia d'acontentar amb els èxits locals

(**) Sembla clar que els motius del cessament eren de caire polític. El règim acabava de passar l'any 1969 una greu crisi amb l'escàndol Matesa, en un intent dels "azules" de desfer-se dels "tecnócratas" propers a l'Opus Dei. La solució 'a la gallega' va produir l'efecte contrari i l'octubre de 1969 Franco va nomenar el govern mes 'mono-color' del seu mandat, fent fora alguns dels "azules" més històrics, com em Fraga Iribarne i en José Solís Ruiz. Aquest darrer era el cap del Samaranch, de manera que la seva substitució era més que cantada. El nou ministre, Tomás Fernández Miranda, va esperar a la inauguració de l'Europeu de Natació per a que es produís el que llavors es coneixia com "el relevo" en la figura d'en Joan Gich Bech de Careda.

Boletín. La memoria guardada en papel

10 d’abr. 2021


Encabezamiento del boletín nº 1 del
C.N. Montjuïc de noviembre del 1946
Fuente: Archivo JCE

Tal como vimos en la entrada de este blog '¡Adelante con el C.N. Montjuich!' el boletín del club ve su primer número en noviembre de 1946. Desde entonces se llegaron a publicar más de cuatrocientas ediciones, con periodicidades variables según las épocas, aunque gran parte de su vida su salida sería mensual.

De esta manera el boletín se fue convirtiendo en la memoria de la entidad guardada en papel, con las limitaciones propias de este tipo de publicaciones que, por lo general, eran el reflejo de la opinión del equipo directivo del momento. En las entidades deportivas, como en cualquier otro tipo de sociedad, conviven y se manifiestan personas de opiniones y sensibilidades diversas y no siempre las publicaciones que podríamos llamar 'oficiales' pueden reflejarlo de manera suficiente.

Hecha esta consideración, convendremos en que el boletín del Club Natación Montjuïc ha sido un buen instrumento de divulgación y conservación de la memoria de la entidad y, por tanto, de las personas que forman o han formado parte de la misma. Seguramente muchos de los que leeréis esta entrada aun conservais una parte o, en el mejor de los casos, la totalidad de su colección... si no la de los boletines del Monjuïc aquellos otros de tal o cual entidad a la que que perteneceis o habeis pertenecido.

Es por eso que ponemos en marcha esta nueva sección del blog con el título de 'Boletín', en la que trataremos de ir rescatando algunos de los escritos y las imágenes que se han ido publicando a lo largo de su publicación. Nos ceñiremos, como ya venimos haciendo en el caso del resto del blog, al límite temporal del año 2000 o sus alrededores, por lo que estos últimos veinte años y pico quedarán para ser recordados en otro momento y en otro lugar.

Aproximación a una cronologia de los responsables del boletín 
como directores o coordinadores

Aproximación a una cronología del boletín del Montjuïc
Fuente: Elaboración propia

El primer responsable del boletín fue Martí Planas, que era el socio número uno del club y periodista de 'La Vanguardia', contaba con la colaboración de otros asociados de la entidad, especialmente de Vicenç Esquiroz, Diego Devesa o Jaume Florensa. La periodicidad inicial era un poco de 'cuando se puede', para entendernos. Sucede, sin embargo, un hecho importante para la estabilidad del boletín cuando a partir del nº 5, de mayo-junio de 1947, pasa a ser editado por la imprenta de 'Industrias Gráficas Durán', situada en la calle de la Boqueria n. 20, donde ejerce de encargado y casi 'dueño' Josep Tauler Barceló... "l'avi Tauler" para los de nuestra generación, que tan buenos servicios prestó al club del que su hijo Joaquim era fundador.

Pocos meses después, a partir de noviembre de 1950, y con el triunvirato que se especifica en el cuadrante, el boletín pasa a tener una periodicidad mensual con una puntualidad casi religiosa en los más de veinte y cinco años siguientes que seguirá siendo editado por la misma imprenta. La muerte el día de Navidad de 1971 de Josep Tauler, seguida casi inmeditamente por el relevo en la presidencia del club donde Diego Devesa cederá el lugar a Joan Ballart, llevará a la gestión del boletín a Jordi Carabí, que mantendrá por un tiempo la periodicidad mensual, encontrándonos a partir de mediados de 1974 que esta pasará a ser bimestral o trimestral.

A lo largo de su existencia el boletín ha sufrido periodos mas largos de silencio. Así, por ejemplo, en los primeros números hay una parada de diez meses entre el n. 14, del periodo abril-diciembre de 1949, y el n. 15 que será publicado en noviembre de 1950 iniciandose la cadencia mensual, como hemos visto antes.

También hay un nuevo período de larga interrupción de la publicación entre medios de 1987 y noviembre de 1988, en que sólo podemos constatar la publicación de dos números. Finalmente, a principios de 2001 encontramos otra parada de larga duración hasta comienzos de 2003. En el cuadrante hemos remarcado, también, los cambios de diseño que se han ido aconteciendo y que veremos en las próximas entradas de esta etiqueta.

Publicidad del "Club del Artista" en el n. 2, de diciembre de 1946
Fuente: Archivo JCE

Para iniciar esta recopilación de la memoria guardada en papel del boletín publicamos hoy esta publicidad aparecida en el n. 2 anunciando nada menos que el 'Club del Artista' que, equivocación aparte en el nombre de la calle, se refiere al que será el local social de Montjuïc por excelencia a lo largo de mas de treinta y cinco años: el 'Chipirón'. El club no entrará como arrendatario de dicho local hasta comienzos del año 1950, pero en aquellos momentos el C.E. Mediterrani ya lo tenía alquilado los fines de semana para realizar actividades sociales, muy a menudo bailes en que se debía pagar una entrada a fin de intentar mejorar la muy escasa financiación de los clubs de aquellos años ...

M.del M.

(**) En este periodo era responsable de la publicación  Josep Castellví, que por causas diversas no pudo sacar adelante con mas continuidad su publicación

Butlletí. La memòria feta paper...

Encapçalament del butlletí n.1 del 
C.N. Montjuïc de novembre de 1946
Font: Arxiu JCE

Tal com vàrem veure a l'entrada d'aquest bloc '¡ Adelante con el C.N. Montjuich !'  el butlletí del club veu el seu primer número el novembre de 1946. De llavors ençà se'n van arribar a publicar més de quatre-centes edicions, amb periodicitats variables segons les èpoques, encara que gran part de la seva vida la seva sortida seria mensual. 

D'aquesta manera el butlletí es va anar convertint en la memòria de l'entitat feta paper, amb les limitacions pròpies d'aquests tipus de publicacions que, de manera general, eren el reflex de l'opinió de l'equip directiu del moment. A les entitats esportives, com en qualsevol altre tipus de societat, hi conviuen i s'hi manifesten persones d'opinions i sensibilitats diverses i no sempre les publicacions que en podríem dir 'oficials' ho poden reflectir de manera suficient.

Feta aquesta consideració, convindrem en el fet que el butlletí del Club Natació Montjuïc ha estat un bon instrument de divulgació i conservació de la memòria de l'entitat i, per tant, de les persones que en formen o n'han format part. De ben segur que molts dels que llegireu aquesta entrada en conserveu una part o, en el millor dels casos, la totalitat de la seva col·lecció... sinó de la del mateix Montjuïc potser d'una o altre entitat de la que hageu format part.

Es per això que posem en marxa aquesta nova secció del bloc amb el títol de 'Butlletí', en la qual mirarem d'anar rescatant alguns dels escrits i les imatges que s'hi han anat publicant al llarg de la seva durada. Ens atendrem, com ja hem dit per el conjunt del bloc, al límit temporal de l'any 2000 o els seus voltants, de manera que aquests darrers vint anys i escaig quedaran per a ser recordats en un altre moment i en un altre lloc.

Aproximació a una cronologia del responsables 
del butlletí com a coordinadors o directors

Font: Elaboració pròpia

El primer responsable del butlletí va ser en Martí Planas, que era el soci número un del club i periodista de "La Vanguardia", comptava amb la col·laboració d'altres associats de l'entitat, especialment d'en Vicenç Esquiroz,  en Diego Devesa o en Jaume Florensa. La periodicitat inicial era una mica de 'quan es pugui', per entendre'ns. S'esdevé, però, un fet cabdal per l'estabilitat del butlleti quan a partir del n. 5, de maig-juny de 1947, passa a ser editat per la impremta de "Industrias Gráficas Durán", situada al carrer de la Boqueria n. 20, on exerceix d'encarregat i quasi 'amo' en Josep Tauler Barceló... l'avi Tauler per els de la nostre generació, que tants bons serveis havia de prestar al club del qual el seu fill Joaquim n'era fundador.

Pocs mesos desprès a partir de novembre de 1950, i  amb el triumvirat que s'especifica en el quadrant, el butlletí passa a tenir una periodicitat mensual de manera quasi religiosa en els mes de vint-i-cinc anys següents que seguirà sent editat per la mateixa impremta. La mort el dia de Nadal de 1971 d'en Josep Tauler, quasi seguida per el relleu a la presidència del club on en Diego Devesa cedirà el lloc a en Joan Ballart, portarà a la gestió del butlletí a en Jordi Carabí, que en mantindrà per un temps la periodicitat mensual, trobant-nos a partir de mitjans de 1974 que aquesta passarà a ser bimestral o trimestral.

Al llarg de la seva existència el butlletí ha sofert períodes mes llargs de silenci. Així, per exemple, en els primers números hi ha una parada de deu mesos entre el n. 14, del període abril-desembre de 1949, i el n. 15 que serà publicat el novembre de 1950 iniciant la cadència mensual, com hem vist abans.

També hi ha un nou període de llarga interrupció de la publicació entre mitjans de 1987 i novembre de 1988, en que només podem constatar la publicació de dos números. Finalment, a principis de 2001 trobem una altre parada de llarga durada fins a començaments de 2003. En el quadrant hem remarcat, també, els canvis de disseny que s'han anat esdevenint i que veurem en les properes entrades d'aquesta etiqueta.

Publicitat del "Club del Artista" al n. 2, de desembre de 1946
Font: Arxiu JCE

Per iniciar aquest recull de la memòria de paper del butlletí publiquem aquesta publicitat apareguda al n. 2 anunciant ni mes ni menys que el "Club del Artista" que, equivocació apart en el nom del carrer, es refereix al que serà el local social del Montjuïc per excel·lència per mes de trenta-cinc anys: el 'Chipirón'. El club no hi entrarà com a llogater fins a començaments de l'any 1950, però en aquells moments el C.E. Mediterrani ja el tenia llogat els caps de setmana per a fer-hi activitats socials, molt sovint balls en que calia comprar una entrada per intentar millorar el magre finançament dels clubs d'aquells anys...

M.del M.

(**) En aquest període n'era responsable de la publicació en Josep Castellví, que per causes diverses no va poder tirar endavant amb mes continuïtat la seva publicació

Waterpolo. En el camino hacia la piscina cubierta, 1951 - 1966...

8 d’abr. 2021

En la anterior entrada referente al waterpolo del Montjuïc dejamos al equipo recién ascendido a la Primera División A, máxima categoría del "Campionat de Catalunya" de aquellos años, e integrado por el portero Ponç Puigdevall junto a los jugadores de campo Clemente, A. Llordachs, Poch, Ll. Puigdevall, Cercós y E. Ruiz. José Clemente era a la vez entrenador y jugador.

Los años que van de 1951 a 1966 son de frecuentes subidas y bajadas, si bien la situación 'natural' del equipo es la de encontrarse en una segunda fila del waterpolo catalán, al que según los años se conocerá bien como Primera B o bien como Segunda categoría. En general las divisiones de aquellos años contaban con seis equipos cada una, por lo que el Montjuïc se debatía entre los puestos quinto y undécimo del panorama waterpolistico catalán. El primer periodo en la máxima categoría duró apenas dos años: en 1951 clasificándose en quinto lugar, y en 1952 quedando sextos y bajando de nuevo a la Primera División B. Estos años, sin embargo, son determinantes en nuestro waterpolo por una serie de hechos.

En primer lugar el club se estrena en el plano internacional organizando un festival triangular en el que participan el 'Natació' Barcelona, ​​el equipo sueco de la Universidad de Lund y el Montjuïc, celebrado en la piscina municipal de Montjuïc el jueves 14 de junio de 1951; además de la competición de natación, que gana el Barcelona, ​​se juega un partido de waterpolo entre los equipos del Lund y del Montjuïc, con el resultado de siete goles a uno para los primeros, pero el club ya había hecho su debut internacional.

Recorte de El Mundo Deportivo del 15 de junio de 1951.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Con esta primera experiencia internacional la entidad ya se ve con fuerzas suficientes como para organizar un Torneo Internacional de Waterpolo en el mes de agosto de 1951, con la participación del campeón de Holanda el Zwem Club de Haarlem, el equipo francés del US Metro de Paris y los españoles Canoe Natación Club, C.N. Barcelona y el propio C.N. Montjuïc.

Anuncio del Torneo publicado en El Mundo 
Deportivo del 16 de agosto de 1951.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

La paliza que se llevó el club en los cuatro partidos que tuvo que disputar es de las que marcan época: todos los partidos perdidos, 46 goles en contra por siete a favor. Sin embargo, fue un anticipo de una característica que definiría la mentalidad del club a lo largo de los años siguientes: no se puede mejorar tratando de competir con los iguales o inferiores, sino probándose frente  hace a los que son mejores que uno mismo... en cualquier caso ningún otro club, aparte del 'Natació', se había atrevido antes con una organización de waterpolo de similares características.

Otra novedad importante es que de la mano del entrenador José Clemente se van incorporando nuevos jugadores al equipo, como el joven portero Josep M. Roselló o los jugadores incorporados de otros clubs, como Orero o Josep Brascó, este último procedente del CE Mediterráneo, por lo que el club inicia una renovación que le llevará a un incremento de su capacidad waterpolística. También hay otra novedad importante, ésta de carácter general, que es la reforma del reglamento de waterpolo que incorpora, entre otros, dos cambios fundamentales:

  • El tiempo ya no se contará de forma continuada, sino que cada vez que el juego sea interrumpido por el árbitro el cronómetro también se detendrá. Se pone fín de esta manera a la mayor parte de las pérdidas de tiempo
  • Cuando el juego se pare ya no será considerado como falta el desplazamiento de los jugadores en el agua, por lo que el movimiento de los jugadores es libre y continuado en el desarrollo del juego, ganando éste en dinamismo y velocidad

En el cuadro que sigue se puede ver la trayectoria del club a lo largo de este dilatado periodo de quince años en que se está batallando, también, para la consecución de la tan deseada piscina cubierta de la Reina Amalia, que acabará siendo la de Folch i Torres al cambiar de nombre la plaza.

"Campionat de Catalunya" de Waterpolo 1951-1966

Resultados del equipo de waterpolo del C.N. Montjuïc.
Fuente: Elaboración propia JASP y JCE

(*) Faltan datos suficientes de 1956, si bien todo indica que el equipo siguió
en la Segunda categoría quedando en quinta posición del total de seis equipos

En 1952 tiene lugar la primera salida internacional del equipo de natación y waterpolo del club que discurrirá por las tierras del sur de Francia. a lo largo de mas de una semana en que el equipo, sin aportación femenina, competirá también en natación. Esta gira merecerá una entrada posterior.

El paso por la que de hecho es la segunda división, independientemente del nombre oficial que recibe en cada momento, durará hasta el año 1957, en que nuevamente se conseguirá el ascenso a la máxima categoría del waterpolo catalán, de la mano de Robert Carmany como entrenador y con un equipo habitualmente formado por Roselló y Gracia, como porteros y con los jugadores Martí, Brascó, Llordachs, López, Romero, A. Medina y Cercós.

Imagen de un equipo de waterpolo habitual del año 1957:
Marti, Gracia, A. Medina, Romero, R. Carmany (E), 
Lopez,Llordachs, Brascó y Roselló. 
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

Se repite el ciclo del primer ascenso a la máxima categoría y el equipo aguanta esta vez también dos años, el de 1958 en que se clasificará quinto y el de 1959 en que será el último clasificado y bajará de categoría una vez mas. Son años en que el equipo es entrenado por Janos Gergely que, a pesar de haber sido él mismo un buen jugador y entrenador del Honved húngaro, no consigue mantener al equipo en primera división.

Los tres años siguientes el Montjuïc se mantendrá entre el cuarto y el tercer lugar en la segunda categoría del waterpolo catalán, hasta que nuevamente en 1963 y con un equipo en fase de renovación entrenado por Albert Medina alcanza un nuevo campeonato de la división de plata y se accede a la máxima categoría por tercera vez en este periodo.

Equipo campeón de Segunda División en el "Campionat 
de Catalunya" 1963: Alonso, Bonet, J. Carabí, A. Pitart, Molinero. 
En primer plano RomeroEscolies, A. Medina (E), Roselló y Brascó
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

Desgraciadamente el equipo no se pudo mantener en la Primera División y bajó de categoría sin haber podido ganar ningún partido y con sólo uno de empatado. Se cumplía una vez mas el factor 'ascensor' del waterpolo del C.N. Montjuïc en esta etapa, manteniéndose los dos años siguientes en la división de plata del waterpolo del país.

En los inicios de 1966 debería de haberse inaugurado la piscina de la plaza Folch y Torres, pero una vez mas esta puesta en marcha se retrasó hasta el acto oficial de primeros de julio y la plena recepción por el club de la nueva instalación no tuvo lugar hasta octubre del mismo año, por lo que el "Campionat de Catalunya" de Waterpolo aún se disputó sin poder disponer de unos entrenamiento adecuados, quedando en tercer lugar de los seis equipos participantes en la competición de aquel año.

Boletín del CNM n. 204, de septiembre de 1966, con los
resultados y los nombres de los jugadores del primer
y segundo equipo del club de aquel año.
Fuente: Archivo JCE

En la lectura de los nombres de los jugadores del primer y segundo equipo ya se intuye la conformación del 'nuevo' Montjuïc que, entrenado desde 1966 por Josep Brascó, se irá consolidando entre los mejores de Cataluña y de España, hasta el logro del primer Campeonato de España de Waterpolo en el año 1972.

Para la competición de 1967 la FCN introduce unas modificaciones que resultarán acertadas y fundamentales para el desarrollo de este deporte:

  • En primer lugar, se cambian las fechas de celebración, que si hasta el momento habían sido las de primavera-verano ahora pasarán a ser las del último trimestre del año
  • De los habituales seis equipos se pasa a diez, por lo que los cuatro primeros de la segunda de 1966 pasan automáticamente a la primera, afectando por este orden a: Atlètic, Mediterrani, Montjuïc y Mataró

Con estas modificaciones el "Campionat de Catalunya" aumenta la competitividad del waterpolo catalán, a la vez que la competición servirá de antesala y preparación para la Liga Nacional de Waterpolo, creada en 1965, que se disputa entre enero y marzo de cada año y cuya primera edición se disputo ya en el año 1966.

Juan Antonio Sierra y Josep Castellví

Waterpolo. Cap a la piscina coberta, 1951 - 1966...

A l'anterior entrada referent al waterpolo del Montjuïc vam deixar a l'equip tot just ascendit a la Primera Divisió A, màxima categoria del Campionat de Catalunya d'aquells anys, i format per el porter Ponç Puigdevall i els jugadors de camp Clemente, A. Llordachs, Poch, Ll. Puigdevall, Cercós i E. Ruiz. En Josep Clemente n'era entrenador i jugador.

Els anys que van de 1951 a 1966 són de sovintejades pujades i baixades, per bé que la situació 'natural' de l'equip es la de trobar-se en una segona fila del waterpolo català, al que segons els anys es coneixerà com a Primera B o com a Segona categoria. En general les divisions d'aquells anys comptaven amb sis equips cadascuna, de manera que el Montjuïc es debatia entre els llocs cinquè i onzè del panorama waterpolistic català. La primera estada a la màxima categoria va durar tot just dos anys: el 1951 classificat en cinquè lloc, i el 1952 en que quedaren sisens i baixaren de nou a la Primera Divisió B. Aquests anys, però son determinants en el nostre waterpolo per un seguit de dades. 

En primer lloc el club s'estrena en el pla internacional organitzant un festival triangular en el qual participen el 'Natació' Barcelona, l'equip suec de la Universitat de Lund i el Montjuïc, celebrat a la piscina de Montjuïc el dijous 14 de juny de 1951. A mes de la competició de natació, que guanyà el Barcelona, es juga un partit de waterpolo entre els equips del Lund i del Montjuïc amb el resultat de set gols a un per als primers; però el club ja havia fet el seu debut internacional.

Retall de El Mundo Deportivo del 15 de juny de 1951.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Amb aquesta primera experiència internacional l'entitat ja es veu amb forces suficients com per a organitzar un Torneig Internacional de Waterpolo el mes d'agost de 1951, amb la participació del campió d'Holanda el "Zwem Club de Haarlem", l'equip francés del U.S. Metro de Paris i els espanyols "Canoe Natación Club", C.N. Barcelona i el propi C.N. Montjuïc

Anunci del Torneig publicat a El Mundo Deportivo del 16 d'agost de 1951.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La pallissa que es va emportar el club en els quatre partits que va haver de disputar es de les que marquen època: tots els partits perduts, 46 gols en contra per set a favor. No obstant, va ser una mostra d'una característica que definiria la mentalitat del club al llarg dels anys: no es pot millorar mirant de competir amb els iguals o inferiors, sinó fent-ho amb els que són millors que tu mateix... En qualsevol cas cap altre club, a part del 'Natació', s'havia atrevit abans amb una organització de waterpolo de similars característiques.

Una altre novetat important es que de la mà de l'entrenador, en Josep Clemente, es van incorporant nous jugadors a l'equip, com ara el jove porter Josep M. Roselló o els jugadors incorporats d'altres clubs, com l'Orero o en Josep Brascó, aquest darrer procedent del C.E. Mediterrani, de manera que el club inicia una renovació que el portarà a un millorament de la seva capacitat waterpolística. També hi ha una altra novetat important, aquesta de caire general, que es la reforma del reglament de waterpolo que incorpora, entre d'altres, dos canvis fonamentals:

  • El temps ja no es comptarà de manera continuada, sinó que cada cop que el joc sigui interromput per l'àrbitre el cronòmetre també s'aturarà. Finalitzen d'aquesta manera gran part de les pèrdues de temps que s'ocasionaven anteriorment
  • Quan el joc es para ja no serà falta el desplaçament dels jugadors a l'aigua, de manera que el moviment dels jugadors es lliure i continuat en el desenvolupament del joc, guanyant aquest en dinamisme i velocitat

En el quadre que segueix es pot veure la trajectòria del club al llarg d'aquest dilatat període de quinze anys en que s'està batallant, també, per la consecució de la tan desitjada piscina coberta de la Reina Amalia, que acabarà sent la de Folch i Torres en canviar de nom la plaça.

Campionats de Catalunya de Waterpolo 1951-1966

Resultats de l'equip de waterpolo del C.N. Montjuïc.
Font: El·laboració pròpia JASP i JCE

(*) Manquen dades suficients de 1956, si bé tot indica que l'equip va seguir 
a la Segona categoria quedant en cinquena posició de sis equips

L'any 1952 té lloc la primera sortida internacional de l'equip de natació i waterpolo del club que discorrerà per terres del sud de França al llarg de mes d'una setmana en que l'equip, sense aportació femenina, competirà també en natació. Aquesta gira mereixerà una entrada posterior.

El pas per la que de fet es la segona divisió, independentment del nom oficial que rep en cada moment, durarà fins a l'any 1957, en que novament s'aconseguirà l'ascens a la màxima categoria del waterpolo català, de la mà d'en Robert Carmany com a entrenador i amb un equip habitualment format per Roselló i Gracia, com a porters i amb els jugadors Martí, Brascó, Llordachs, López, Romero, A. Medina i Cercós.

Imatge d'un equip de waterpolo habitual de l'any 1957:
Marti, Gràcia, A. Medina, Romero, R. Carmany (E), Lopez, 
Llordachs, Brascó i Roselló. Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Es repeteix el cicle del primer ascens a la màxima categoria i l'equip hi aguanta aquest cop també dos anys, el 1958 en que es classificarà cinquè i el 1959 en que serà el darrer classificat i baixarà de categoria una vegada mes. Són anys en que l'equip es entrenat per en Janos Gergely que, malgrat haver estat ell mateix un bon jugador i entrenador del Honved hongarès, no pot mantenir l'equip a primera divisió.

Els tres anys següents el Montjuïc es mantindrà entre el quart i el tercer lloc a la segona categoria del waterpolo català, fins a que novament l'any 1963 i amb un equip en fase de renovació entrenat per en Albert Medina s'assoleix un nou campionat de la divisió de plata i s'accedeix a la màxima categoria per tercera vegada en aquest període.

Equip campió de Segona Divisió al Campionat de Catalunya 1963:
Alonso, Bonet, J. Carabí, A. Pitart, Molinero. En primer pla Romero
Escolies, A. Medina (E), Roselló i Brascó
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Malauradament l'equip no es pogué mantenir a la Primera Divisió i baixà de categoria sense haver pogut guanyar cap partit i amb només un d'empatat. S'acomplia una vegada mes el factor 'ascensor' del waterpolo del C.N. Montjuïc en aquesta etapa, mantenint-se els dos anys següents a la divisió de plata del waterpolo del país.

Als inicis de l'any 1966 s'hauria d'haver inaugurat la piscina de la plaça Folch i Torres, però un cop mes aquesta posada en marxa es va retardar fins a l'acte oficial a primers de juliol; a mes la plena recepció per el club de la nova instal·lació no tingué lloc fins a l'octubre del mateix any, de manera que el Campionat de Catalunya de Waterpolo encara es va disputar sense poder disposar d'uns entrenament adequats, quedant en tercer lloc dels sis equip participants a la competició d'aquell any.

Butlletí del CNM n. 204, de setembre de 1966, amb els
resultats i els noms dels jugadors del primer 
i segon equip del club d'aquell any.
Font: Arxiu JCE

En els noms dels jugadors del primer i segon equip ja s'intueix la conformació del 'nou' conjunt que, entrenat des de 1966 per en Josep Brascó, s'anirà consolidant entre els millors de Catalunya i d'Espanya, fins a l'assoliment del primer "Campeonato de España de Waterpolo" l'any 1972.

Per a la competició de 1967 la FCN introdueix unes modificacions que resultaran encertades i fonamentals per al desenvolupament d'aquest esport:

  • En primer lloc, es canvien les dates de celebració que si fins ara havien estat les de primavera-estiu ara passaran a ser les del darrer trimestre de l'any
  • Dels habituals sis equips es passa a deu, de manera que els quatre primers de la segona de l'any 1966 passen automàticament a la primera, afectant per aquest ordre a: Atlètic, Mediterrani, Montjuïc i Mataró

Amb aquestes modificacions el Campionat de Catalunya augmenta la competitivitat del waterpolo català, a la vegada que la competició servirà d'avantsala i preparació per la "Liga Nacional de Waterpolo", creada l'any 1965, que es disputa entre gener i març de cada any, quina primera edició va tenir lloc ja l'any 1966.

Juan Antonio Sierra i Josep Castellví

Carnet de Socio. Albert Medina, once años de esfuerzos y de éxitos

30 de març 2021

El 20 de noviembre de 2015, en el transcurso de un encuentro
  de ex-nadadoras y nadadores del club, se hace entrega a Albert
de unos obsequios en agradecimiento y recuerdo de sus años
de entrenador. En la foto Juan Antonio Molinero
y Eduard Costa ofician de maestros de ceremonias.
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI


Albert Medina es persona de sobras conocido en el seno del Montjuic, club al que lleva perteneciendo desde hace mas de setenta años. A sus ochenta y tres y pico es un hombre en paz con su entorno, rodeado de una familia que le quiere y de un montón de amigas y amigos ganados a lo largo de estos años. Disfruta de un estado de salud bastante bueno, a pesar de algún último percance que ha sabido superar. En los inicios de este proyecto, allá por el año 2019, nos encaminamos hacia el edificio de la Gran Vía donde residen Laura y Albert desde hace muchos años. Hace algún un tiempo que comparten esta residencia barcelonesa con largas estancias en su casa de Valldoreix, donde pueden disfrutar rodeados por la naturaleza de Collserola. Nos reciben con la cordialidad habitual en ellos y damos inicio a una conversación distendida que nos llevará a consumir esta tarde de tiempo sereno en la ciudad.

Nací el 14 de agosto de 1937. Yo iba a colegio de los escolapios que estaba en la Ronda de Sant Pau a unos doscientos metros de la piscina de la Ronda y había uno de mi clase, que se llamaba Castro, que se había apuntado al Montjuïc y me dijo: "Ah, pues vente que allí nadamos y tal y cual" y en marzo del año cincuenta me fui al local del Montjuic, en el 'Chipirón', para hacerme socio. De mi colegio también se apuntó el Jordi Termes que era bracista y muy amigo mío...

El primer entrenador que tuve en la piscina de la Ronda fué Esquiroz durante varios meses, porque él tenía su trabajo y llegaba allí y sin quitarse la chaqueta ni nada empezaba a hacerte nadar: siempre se empezaba con la madera para hacer pies, mil metros o menos; cuatrocientos nadando y para de contar... o sea poca cosa. Después vino Josep Clemente, que ya tenía más idea porque había jugado a waterpolo con un equipo de Paris, y fue entrenador tres o cuatro años, que era la época en que estaba el Font-Prats que era un fenómeno porque era un tío altísimo que hacía 1'04" en los 100, que en aquella época era una muy buena marca. También estaba el Teo Poch que llegó a ser campeón de Cataluña en el año 52 me parece, o tal vez en el 54. Luego vino Josep Vendrell, que mas tarde se hizo cura... y después de éste estuvo el Francisco Calamita, que era muy amigo mío pero no estuvo mucho tiempo porque llevaba los negocios de su familia, que era de Canarias, y estaba muy líado. Tras el Calamita vino Asensi Bernal y algún otro... pero aquello era un desastre, imagínate que yo nadaba y ya sabía algo de natación y veía que los entrenadores que teníamos no tenian mucha idea de nada.

Medina, Brascó, Llordachs, Cercós y Q. Ruiz en el balcón del 'Chipirón'
los años 50 '. Fuente: Archivo JCE. Fondo Josep Cercós. Ft. SI

Entonces es cuando vino Janos Gergely, en el 58, y estuvo un par de años... a Gergely lo pudimos pescar porque se había escapado en la olimpiada de Melbourne del equipo de Hungría y había estado en Estados Unidos que en aquella época los que venían de un estado comunista eran como demonios con rabo y cuernos... y llegó aquí y debía preguntar en la federación o lo que fuera y le dijeron a Esquiroz: "hay un entrenador húngaro que lo podríais fichar y tal...", supongo yo que éste buscaría gente para poder encontrar aquellas doce mil pesetas que le pagaban, buscarle un piso y poner los muebles, que vivia aquí en la plaza de Sants.

El nuevo entrenador conmigo tenía todas las confianzas del mundo al ver como yo estaba muy interesado en la natación y ya sabía que el Janos era uno de los precursores del mariposa-delfin. Él en Hungría entrenaba a Giorgy Dumpek que quedó tercero en 200 mariposa en Melbourne... claro, un tío que entrena a la selección húngara y que tiene un tercero a unos JJ.OO. y otros nadadores que ya no recuerdo ahora, quiere decir que era de categoría, no?... pues se quedó aquí y tenía las mismas dificultades que tuve yo después, pero él tenía una base técnica de muchos años y pensaba que no se trataba de entrenar mucho con muchas series, 'interval training' y todo eso, sino que se dijo: "ostras!... estoy aquí con cuatro jovencitos que hacen 1'08" o 1'06" en crol y tal..." pues entonces él nos hizo un entrenamiento que yo lo analizaba, que era rotativo de todos los estilos e introducía ejercicios de mecánica de los estilos, como hacer punto muerto de un brazo y otros ejercicios similares... y yo le pude captar bastante esta rotación; entonces, por ejemplo, el entreno era simple porque eran tres de 300 en la piscina de la Ronda y después un día 20 de 50... bueno, de ida y vuelta que serían 36 metros; o 10 de 100 otro día, que eso venían a ser unos dos mil y pico de metros, porque tampoco teníamos tanto tiempo. Todos los grandes que quedaban de los anteriores entrenadores plegaron como nadadores... si bien como waterpolistas continuaron un par de años, que era lo lógico porque si no había un empleo allí esperando los padres te decian: "ey, chaval que ya tienes diecisiete o dieciocho año y te has de espabilar... "

Significativamente los primeros minutos de la conversación han derivado hacia el tema de los entrenadores que conoció en el club, antes de ser él mismo el responsable del cargo. Albert ya llevaba el entrenador incorporado de serie desde el mismo momento en que puso el primer pie en la piscina de la Ronda... pero, claro, nos interesamos también por su etapa de nadador ...

Yo nadaba al principio mariposa y llegué a Campeón de Cataluña juvenil, después me pasé mas a las pruebas de fondo y nadando fondo en la categoría juvenil quedaba primero o segundo... y recuerdo como anécdota que en una ocasión me ganó en el Premio de Pascua del 'Natació' por dos décimas el Manolo de la Calva, el del "Duo Dinámico"... también me acuerdo que de superinfantil nadé contra el hermano del Serrat, David Serrat, que era del Montjuïc o se había apuntado al cursillo y nadamos juntos. Por aquellos años estuvo a punto de ficharme el Barcelona, ​​porque yo iba a entrenar con el Cor Braasem que me estaba probando para natación y waterpolo... pero yo no quería irme del Montjuic... 

Nadé hasta que me tocó ir a la mili, estando Gergely en el club, que precisamente me supo mal porque este año que estuve allí podría haber estado en Barcelona empapándome del Janos, porque ya me interesaba por los aspectos técnicos de la natación. Yo aprendí mucho de él, pero también tengo una biblioteca aquí de natación que me hice a base de comprar todos los libros en inglés o en castellano que había, tengo el libro del Bela Rajki, hermano del Lajos que entrenó al Barcelona, y de otros entrenadores y profesores de educación física... y que me fui a... ojo, eh !, a Toulouse pagándome yo los gastos a ver los entrenamientos de Alex Jany y de Jean Boiteaux, que su entrenador era Alban Minville, el mismo que hacía los bañadores de su nombre (*). Estuve en su domicilio donde tenía un pasillo espacioso y a la izquierda había muchas máquinas de coser para las mujeres que estaban haciendo los bañadores allí, en su casa... eh!. Total que le compré veinte de este color, más veinte del otro y veinte del de más allá para llevarlos a Barcelona y los fui vendiendo...

También jugaba a waterpolo, que era el encargado de meter los goles, tú !... al Mataró le metí siete una vez, pero era porque entonces el Mataró no tenía nadadores y nosotros teníamos dos o tres que nadaban mucho y cuando llegábamos delante de la porteria estábamos solos. En la piscina de la Ronda, a pesar de lo pequeña que era, entrenábamos a waterpolo poniendo una portería en la parte honda y tocando con los pies en el suelo, puestos en pie, hacíamos el círculo normal: pam, pam, pam,... del centro aquí; y uno, dos, tres, cuatro... del uno al seis, del seis al tres y chut !... con Roselló como portero y patapumba !; y luego hacíamos una cola y nadar y chutar, nadar y chutar; nadar y pase, pase y chut... hacíamos diferentes combinaciones

Equipo del C.N. Montjuïc de waterpolo de los años 56-57.
Martí, Romero, R. Carmany (E), Cercós y Gracia.
Agachados Medina, Ll. Puigdevall y López
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

El final de mi etapa de nadador fue frustrante, porque coincidió cuando José Antonio Abadias pegó el salto adelante con el Janos... si yo hubiera estado aquí también habría hecho la misma progresión... porque estaba a su nivel, pero me tocó ir a Villa Cisneros, en el Sahara español, a 'servir a la patria'. Eso si, me bañaba en el mar, que allí había mar, menos mal, y hacía algunos metros... pero cuando regresé ya estaba hecho polvo... tenía hepatitis y no se que mas, porque allí no comimos fruta en todo el año y medio que estuve, allí ni verdura ni fruta, todo eran patatas, lentejas... puf !, total que muchos días no iba ni a comer, que por eso volví pesando sesenta kilos.

Mientras tanto a finales de 1959 Janos Gergely consigue su objetivo de poder entrar legalmente en Australia, para convertirse en John Gregory e iniciar una provechosa carrera de entrenador en su nueva patria. O sea que una vez mas el Montjuïc se encuentra en la situación de buscar un nuevo entrenador. La principal diferencia es que ahora ya tienen claro que deben buscar un profesional, por lo que se orientan hacia la búsqueda de un "importante entrenador holandés...", como publicó la prensa, que desde la llegada de Cor Braasem enpezaban a ser el objetivo de los clubs catalanes... pero las cosas no fueron por ese camino...

Cuando se fué el Janos, a finales del 59, le dijo a Esquiroz que no buscara entrenador, que lo tenía en casa y Esquiroz debió pensar: "bueno, mientras no salga otro pues probamos con el de casa" y les salió bien porque fíjate, del Montjuïc se va un entrenador olímpico y me quedo yo y en dos años quedamos campeones de Cataluña... introduje modificaciones en los entrenamientos, por ejemplo la de empezar a hacer 'interval training', porque cuando estaba el Janos aún no era el momento de hacer este tipo de entrenamiento con la gente que tenía, porque eran infantiles y tenía que darles una base técnica, eh!... pero cuando yo entro ya Carlos Medina nadaba bien, Molinero nadaba bien... Carmen Ramos era campeona de España de 100 m mariposa... y teníamos el equipo infantil de Tàrrega que quedaron campeones de Cataluña en el 58, que es el mismo equipo que después queda campeones de juveniles conmigo.... y más adelante quedamos campeones y récord de España de 4 x 200, en la 'Escullera' en 1966... todo ello a pesar de las dificultades de entrenamiento que teníamos hasta tener la piscina de Folch i Torres.

Antes el Janos hizo algo muy bueno, que se fue a hablar con el Lajos Rajki y consiguió que nos dejaran ir a entrenar en la piscina de la 'Escullera', que íbamos cada día bien temprano por la mañana, antes de que empezaran los del 'Natació'... pero gracias a esta ayuda del Barcelona y al sacrificio de los nadadores y nadadoras pudimos subir mucho el nivel... porque yo proponía de subir a Montjuïc en invierno, con el frío que hacía, a hacer gimnasia en una sala que había debajo de las gradas, teniendo que subir y bajar andando, y lo hacíamos convencidos...

Pero, como se formaba un entrenador de natación en la Cataluña de finales de los años cincuenta ?... escuela o estudios específicos no había. Las Escuelas de Entrenadores o los estudios de INEF aún quedaban lejos. De modo que forzosamente aquellos que tenían como Albert el impulso de serlo debían construirse a sí mismos... y es bien cierto que Albert Medina lo hizo a fondo. Además de leer todo lo que le caía en las manos aprovechaba cualquier hueco para acercarse a un rincón u otro de Europa para poder ver entrenamientos o asistir a lo que ahora llamaríamos 'clínics', como el mismo verano de 1960 en que asiste, costeandoselo él mismo, a un curso de capacitación en la ciudad de Hilverson, en Holanda, impartido por Jan Stenden. Ya hemos visto como se desplazó a Toulouse para ver los entrenamientos del Alban Minville... unos años mas tarde todos los de nuestra generación recordaremos su estancia en los USA de 1965...

Recorte del Mundo Deportivo con el recibimiento de los nadadores
a Albert Medina después de su estancia en EE.UU.
Fuente: Archivo JCE

En mis primeros años de entrenador iba aplicando lo que yo aprendía, pero no como otros que se lo reservaban y no lo compartían, no !... ya en el año 61 hice una conferencia en el local del 'Natació' Barcelona, abierta a todos los entrenadores, de "Mecánica de los Estilos y Gimnasia aplicada a la Natación", que vino el Kees, y a todo el mundo que vino se le dieron los ejercicios y una copia de lo que yo había escrito. También fui profesor de los primeros cursos del "Col·legi Català d'Entrenadors", que se fundó ese mismo día, e hice de profesor varios años del curso de monitores y más adelante de los del colegio nacional.

El año 60 ya quedamos subcampeones de los Generales de Cataluña, y en 1961 las chicas quedaron primeras y los chicos segundos; mientras que en el 62 ya ganaron los chicos. Y recuerdo que el Kees, cuando el año siguiente nos ganó con el Sabadell, me dijo: "claro, no tienes los puntos del Abadias, ahora los tengo yo...". Aquellos años, con Joan Ballart de delegado deportivo, siempre calculábamos los puntos de la clasificación... "tiraremos a tal o a cual porque nos cogerá tanto puntos..." porque entonces sabías mas o menos como quedaría cada uno. Una vez el Carlos Medina llegó a nadar hasta nueve pruebas... y cogimos al Freddy Any, que pertenecía a no sé qué circo de Barcelona, ​​lo hicimos socio del club y le hicimos una licencia pensando que nos cogeria unos puntos en saltos de trampolín... era un malabarista que lo fuimos a buscar y nos preguntó: "que hay que hacer"... "ah, pues mira: doble salto mortal y tal..." y vino a los campeonatos y lo clavó a la primera, sí, sí...

Algo muy importante más adelante fue que vino la Mª Dolores Amat, que pasó del Barcelona al Montjuïc y vino para entrenar conmigo, que me dijo: "ostras, es que estoy estancada en el Barcelona..." y ya en el Montjuïc batió el récord de Cataluña de 200 m braza.

Un día me vino Esquiroz, cuando el Molinero estaba en muy buena forma, y me dijo: "Pasado mañana tenemos el intento de récord de España de tal distancia ..." por no se qué cosa que quería hacer; por publicidad supongo porque él a veces hacía las cosas para después poder decir que el Montjuïc necesitaba la piscina. Total que hicimos esto y el Molinero estuvo a dos décimas del récord de España del Manolo Guerra, el absoluto, que hizo 58"8 o algo así, que tiempo después ese récord lo batió Conde, del Barcelona .

Tuve mucha suerte con mis hermanos, porque era difícil entrenarlos y que fueran un ejemplo para los otros nadadores de actitud y de disciplina, pero fue bien y eso me ayudó muchísimo, tanto Mari Carmen como el Carlos... Carlos además de estar entrenándose bien, tenía una gran amistad con Molinero, Alonso y toda esa generación que ya pasó.

Después de ellos ya vinisteís vosotros y vuestra generación, los Navarro, Costa Murio y las Arquero, Segarra y tantas y tantos más, aunque poco antes de tener la piscina Folch y Torres o poco después los chicos ya os pasasteís al waterpolo y después de la vuestra aún vino otra generación o dos más, o sea que como entrenador yo he visto pasar por el club tres o cuatro generaciones.

Los Medina en la 'Vella' de Montjuïc: Albert, M. Carmen y Carlos
Fuente: Archivo JCE. Ft. SI

En la última estaban los Nogueroles, Cama... con las chicas que formaban un muy buen grupo con las Iranzo, Pallarés, Flaqué... en todos estos años sólo he padecido dos chascos de gente que se han cambiado de equipo: el de Abadias, en 1963 que se fue al Sabadell, y el de la Bel Ortega, que se fue años más tarde al mismo club...

Cuando me voy del Montjuïc propongo de entrenador a Guillermo Alsina que venía del Olot y era muy amigo mío y que estuvimos juntos en Canarias. Después de que me fuí también hubo otros casos de chicas que se fueron al Barcelona o a otros clubs, con los entrenadores que siguieron, pero ya eran otros tiempos... yo me fui muy frustrado por las personas con las que habíamos estado liuchando juntos para conseguir cosas para el club, que nos íbamos a ver a 'las Autoridades' y hacíamos mucho trabajo de marketing con los resultados deportivos... como lo de "Campeones de Cataluña sin piscina..." y llenando de pancartas la piscina 'Vella' cuando venía el Día del Club u otros festivales.

Con este repaso que ha ido haciendo Albert llegamos ya a los años finales de su estancia en el Montjuïc, cuyos antecedentes los podemos situar al poco tiempo de estrenar la piscina cubierta. Parece que algunas personas de los pesos pesados ​​del club habían hecho la ecuación: si sin piscina campeones de Cataluña = con piscina campeones del mundo mundial... y las cosas ya no eran tan sencillas. Todos los clubes mejoraban y contaban cada vez con mas medios: nuevas piscinas cubiertas y mejores entrenadores. El caso es que ya desde el año 1967 o 68 se empieza a producir una campaña de prensa - incluido el boletín del club - que directa o indirectamente carga contra la labor del primer entrenador. La ofensiva viene por tierra, mar y aire y los ánimos de Albert se resienten...

Aquí hay recortes de prensa de cuando quedamos campeonas de Cataluña con las chicas en el 61, que aprovechábamos para pedir la construcción de la piscina de la Reina Amalia, y entonces cuando ya llega la piscina los inteligentes dicen: "hombre, ahora al primer año ya debemos tener campeones de todos los colores... " y no es así, tienen que pasar varios años, renovar las nadadoras y los nadadores del equipo, encontrar a la gente de calidad y, naturalmente, que la institución te apoye; además que para tener natación de calidad debes contar también con que la familia apoye al nadador, porque si eres un nadador y no tienes suficientes ayudas la familia te dice: "chico, que a ver que hacemos, que ya tienes una edad para ganar un dinerito... ".

Pero volviendo al Esquiroz, él decía que era mi padre y que me apreciaba mucho... y era verdad porque una vez que fue a ver al Samaranch yo fui con él y me ayudó por que el club me pagaba dos mil pesetas y el Samaranch me ayudaba con un poco más gracias a Esquiroz. Cuando se inauguró la piscina él escribió un artículo que decía: "la mejor satisfacción que yo tuve fue cuando se inauguró la piscina y vi a Alberto Medina entrenando en las nuevas instalaciones..." y esto lo escrició el... y ah! muy bien. Yo a Esquiroz le reconozco mucho mérito en su etapa de directivo, es cofundador del Mediterrani en el año 1931. Se entusiasma por la natación porque ve nadar a Arne Borg en la 'Escullera', que era un campeón del mundo sueco, y con tres o cuatro amigos del Mediterrani se van y fundan el Montjuïc yendo de bar en bar para reunirse, uno de los últimos bares se llamaba 'Estevet', y al final cogen la piscina de los 'Baños Populares Rondas' y más tarde cogen el 'Chipirón' y con esto ya habían puesto el club en marcha.

Lo que sucedió es que él se tenía que operar y yo había ido a Estados Unidos y volvía entusiasmado: había conocido a los mejores entrenadores del mundo y con el equipo de Indiana había estado con los nadadores en Ohio, compartiendo habitación con cuatro nadadores; y en Santa Clara estaba con Kevin Berry, recordman del mundo de 200 mariposa, y con Mark Spitz que vivía cerca. Pero, como decía, a Esquiroz le habían de operar y cuando ya lo operaron yo entre los entrenamientos en la piscina, el tema de los 'Speedo' (**) que los había de organizar y distribuir, iba de culo y no tuve tiempo de ir a verlo y creo yo que a partir de aquí fue cuando empezó a cambiar Esquiroz conmigo. Entre la junta que no le hacía ningún caso, sobre todo la del Devesa que dijo: "aquí yo hago lo que yo digo y no lo que me digan desde fuera...", y es cuando empezó a decir cosas que a mí me fueron molestando. Fue cuando el Florensa, que era muy amigo de él, le escribió diciéndo: "no se puede ser padre si no quieres a tus hijos" y se cabreó mucho...

Entrevista al MD de José M. Miedes.
Fuente: Archivo JCE. Fondo Francisco Segura

Pero yo estoy muy satisfecho de lo que hice, que quizás no me lo reconocen?, ya me lo han reconocido muchos... tengo muchos amigos en todas partes, que todavía voy a Canarias y me encuentro gente que me dice: "ostras tú, porque no has entrenado todo este tiempo ?". Pero yo me retiré de esto por una razón: porque si yo entrenaba un club con menos posibilidades estaba trabajando para otros, como así fue... yo estaba entrenando en el Poble Nou, que pasaba problemas económicos, y el Ventura y su hermano se fueron al Barcelona. Luego cuando entrené al Sant Feliu también me pasó lo mismo con otros nadadores. Que lo entiendo, claro, pero...

D. Devesa, K. Oudigest, A. Medina y A. Fernández en una
cena de homenaje a Albert Medina en el año 68 o 69.
Fuente: Archivo AMA. Ft. SI

Es evidente que Albert Medina ha tenido tiempo para reflexionar sobre esta etapa ya pasada pero siempre presente en su vida. Cuando abandona el club, en 1970, confecciona un documento que llama "Historial Deportivo" de más de 40 páginas donde recoge sus años de entrenador del Montjuïc. El documento es demoledor para los que en los últimos años de su tarea la emprendieron en su contra, porque señala todos los éxitos de sus más de diez años de recorrido como primer entrenador del C.N. Montjuïc con las diferentes generaciones que formó, siempre contando con la ayuda de los segundos entrenadores, como los Antonio Fernández, la Carmen Ramos o el propio Miquel Escolies. Él, sin embargo, continuó con su tarea relacionada con el entrenamiento y la enseñanza de la natación a la que le ha dedicado una vida entera, junto a Laura su compañera y la madre de sus hijos... que nos acerca un refrigerio ya casi al final de la entrevista...

A.- Ten cuidado con lo que cuentas - le dice Albert - que te están grabando, eh! ...

L.- Bueno, no tengo que contar ninguna mentira... porque esto no es muy frecuente el estar tanto tiempo de la vida juntos, y además trabajando juntos y en lo que nos gusta a los dos. A veces llegábamos de la escuela y me decía: "quieres que vayamos al club?" y yo le decía "nooo !... ya he tenido suficiente piscina y tengo una casa para arreglar"...

A.- La ventaja es que la piscina tiene una playa en el lado derecho y otra playa en el lado izquierdo...

L.- Eso si ... no, mira: trabajamos muy bien y la escuela funcionó perfectamente, no creo que ahora funcione tan bien (ríe)... imagínate si no funcionará tan bien que nosotros vamos cada año por San Juan Bosco y cada vez los salesianos están más diluidos y este último día que fuimos un director que ya no nos ha visto trabajando nos dice: "ah, os conozco verdad?..." y le digo: "sí somos los profesores de natación, yo he trabajado treinta y un años y mi marido veintidós dos" y me dice: "ah, no sabes que haremos una piscina nueva ?", porque la antigua era una de 33 m y muy profunda porque tenía torre de saltos y era mucha agua y mucha necesidad de calefacción y ahora harán una de 20 m... que le digo: "qué ? de 20 m una piscina... ya lo han pensado bien ?"... "es que yo no entiendo de estas cosas", me contesta... pero hombre, pidan opiniones y me dice: "no, ya se cuidan los del Meyland" que es el Marcet, que organizan competiciones por equipos y empresas y que les interesa hacer muchos campos de mini-fútbol o lo que sea y la 'pela'... Y nos explica que no se quedarán sin piscina, que cuando esté la nueva lista entonces tirarán la vieja y harán vestuarios nuevos o lo que sea. Pero es que la gente ahora está así: 20 metros!... al menos hazla de 25, no?... que yo ahora voy a una de 25 aquí en Valldoreix y al principio me angustiaba... pero ahora ya no, ahora ya le he tomado la medida...

Anochece y la entrevista tiene que encaminarse a su fin por razones obvias, pero nos fuimos con la sensación de que nos quedaban muchas horas de conversación para nuevas ocasiones que, desgraciadamente, la 'bestia' aún no nos ha permitido retomar.

Josep Castellví



(*) Los Minville fueron el primer intento que llegó a nuestro país de hacer unos bañadores adaptados a las necesidades de la competición, precedentes de los posteriores Speedo y los españoles Turbo. Monocolores, sin ningún tipo de diseño ni dibujo especial mejoraban ampliamente a sus antecesores de lana o de otras telas mes bastas y pesados.

(**) Antes de ir a los EE.UU. en 1965, Albert ya había recibido la oferta de representar los bañadores de competición Speedo: "Yo tenía un Speedo que me llegó con una carta: 'Como tu eres un entrenador español que tienes buenas referencias y hablas inglés, nosotros te ofrecemos esto: estudiatelo ... ' y acepté de llevar la representación en España "

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic