Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Clubs. El 'Natació'... el degà

14 de gen. 2021

Club de Natació Barcelona

La pràctica de la natació, entesa com la necessitat de relació amb el medi aquàtic, ha existit sempre tal i com demostren els registres de petroglifs i altres manifestacions artístiques prehistòriques. En el seu vessant esportiu neix a l’Anglaterra del segle XIX. Ja a la segona meitat d’aquest segle s'escampa per el continent europeu i es funden els primers clubs a França, Alemanya i altres països en general del centre i nord d’Europa. Desprès dels JJ.OO. de Londres de 1908 un grup de set federacions nacionals creen la Federació Internacional de Natació Amateur, FINA en el seu acrònim. 

En el conjunt de l’estat espanyol, però, les coses no han anat tan ràpidament. Des de primers de segle XX hi ha constància esporàdica de l’organització d’un o altre esdeveniment esportiu de natació especialment a Bilbao, Madrid i a Catalunya. Així per exemple el periodista esportiu que signa amb B. Corcho (*) publica una crida a la revista especialitzada “Los Deportes” l’agost de 1906 on es demana com pot ser que a la resta d’Europa la natació esportiva ja s'hagi implantat i en canvi a Espanya encara no s’hagi fet pràcticament res

Revista "Los Deportes" de l'onze d'agost de 1906. Font Hemeroteca ARCA

Les coses, no obstant ja estaven madures per a anar canviant. Així a Bilbao el 29 i 30 d’agost de 1907 tenen lloc uns festivals d’esports nàutics amb diferents tipus de regates on  també s’inclouen tres proves de natació fetes a la ria. Una de velocitat de 150 iardes, la segona de resistència de 500 iardes i la darrera anomenada popular de 300 iardes.  

Primer Campionat d’Espanya i constitució del club

A Barcelona es posarà en marxa el que serà el primer Campionat d’Espanya de Natació. En el sí del Gimnàs Solé del carrer de Montjuïc del Carme, a prop de les Rambles, serà on per al setembre de 1907 es convocarà per el seu fundador el senyor Francesc Solé i organitzada per el seu nebot en Manuel G. Solé la primera competició de natació esportiva que s’ha fet a Catalunya. La convocatòria es per el dia 15 de setembre i consta de dues carreres una de velocitat de 100 m. i l'altre de resistència de 1.500m, que serà formalment el Campionat d’Espanya. Les proves es faran al moll de Espanya del port i la seva realització va constituir una important manifestació ciutadana amb gran èxit de públic. Als 1.500 metres hi van participar divuit del vint-i-un nedadores inscrits, tots homes, en una tarda de pluja intensa. El guanyador de la prova va ser Adolfo van den Heyden, alemany, i el Campió d’Espanya va resultar ser Leopoldo Lafuente que va arribar en tercer lloc darrera d’un altre nedador alemany.

Pocs dies mes tard, el 10 de novembre, finalment es celebra al mateix Gimnàs Solé la reunió on es funda el primer club de natació de l’estat espanyol, el Club de Natació Barcelona, a iniciativa d’en Bernat Picornell i sempre amb el suport i el recolzament a l’ombra d’en Narcis Masferrer, el català nascut a Madrid que trobarem donant empara a quasi totes les iniciatives esportives d’aquest començament de segle XX.

Revista "Los Deportes" del 15 de novembre de 1907. Font: Hemeroteca ARCA

La junta directiva es formada per fins a set persones, presidides per el mateix Picornell i amb en Manuel G. Solé com a vicepresident. Es curiós de comprovar la interacció amb el F.C. Barcelona, també fundat en el Gimnàs Solé vuit anys abans i que en una data similar fa la seva assemblea en el mateix local; aquesta relació es reflecteix en el fet que el nou president del futbol es el comptador del natació, a la vegada que el vicesecretari del natació es el tresorer del futbol. 

El desenvolupament del club

El nounat club serà conegut per sempre més com el ‘Natació’ i tindrà la seu social en el lloc de la seva fundació, per bé que les activitats esportives es desenvoluparan als Banys Orientals de la Barceloneta. A partir de l’any 1910 degut a l’augment del nombre de socis el club es trasllada als Banys de Sant Sebastià, on basteix una estructura pròpia com a seu de l’entitat feta tota de fusta i assentada sobre pilars de ferro; l’any 1914 un dels temporals de llevant clàssics de la costa catalana s'emportà aquesta estructura.

Aquell mateix any el 'Natació' sol·licita de la “Junta de Obras del Puerto” una primera concessió de terrenys que aconseguiran l’any següent, 1915, al costat dels tallers “Nuevo Vulcano” podent així iniciar la seva vida social de manera independent de qualsevol altra entitat. Amb aquest emplaçament i la nova empenta que representa, l’any 1916 s’encomana i es redacta un projecte de piscina coberta fet per l’arquitecte Josep M. Barenys que no aconseguirà veure la llum. 

Projecte amb memòria tècnica i plànols de l'edifici de piscina coberta i seu social 
encarregat a l'arquitecte Josep M. Barenys l'any 1916. Font: Todocolección

Un cop retornats els esportistes del club dels  JJ.OO. d’Anvers convençuts de la necessitat de comptar amb la piscina coberta, l’any 1920 el club podrà ampliar els terrenys i l’abast de la concessió de que gaudeix, que s'ampliarà de manera poc menys que definitiva per un període de cent anys. Amb aquesta seguretat a llarg termini el ‘Natació’ es llença a la construcció, ara sí, de la seva piscina coberta que serà projectada per en Jaume Mestres i Fossas, nedador del club que s’ha llicenciat d’arquitecte tot just el 1917. L’any 1921 comencen les obres amb l’únic suport econòmic dels mateixos associats del club que ja a l’any 1924 veuran finalitzada la primera piscina coberta i climatitzada de l’estat espanyol.

El club desenvolupa des del mateix moment de la seva fundació una intensa campanya d’organització de competicions interclubs, nacionals i internacionals. La primera serà la Copa Nadal, per bé que el primer any la seva organització es va retardar fins a gener de 1908. Es continuarà amb els Campionats d’Espanya, proves a les quals s’afegiran a partir de 1918 els Campionats de Catalunya organitzats inicialment per el Club Natació Athlètic fundat l’any 1913. Des de l’any 1909 es posarà en marxa també la que serà tradicional Copa de Pasqua sobre la distància de 200 m. 

Alternant amb les competicions de natació s’han vingut jugant partits de waterpolo, el primer dels quals succeeix el diumenge 12 de juliol de 1908 entre dos equips del mateix CNB, l’equip blau i l’equip blanc. A partir d’aquest moment cada  diumenge, dins de les activitats socials, s’aniran fent nous partits de waterpolo entre els mateixos socis del club.

Revista "Los Deportes" del 15 de juliol de 1908. Font: Hemeroteca ARCA

El ‘Natació’ actuarà com a l’autèntica locomotora de la natació i el waterpolo a Catalunya i a Espanya, atenent al fet que a mes del seu exemple i participació a les diferents competicions nacionals, es prestarà sempre a realitzar exhibicions a les que serà cridat per tota la geografia catalana. A partir de l’any 1925 s’incorporà la dona nadadora com a sòcia del club, si bé es veritat que des d’algun any abans ja n’hi havia que participaven a les competicions. D’altre banda la seva constant participació en encontres internacionals celebrats tant a la seva piscina com a les diferents terres del continent europeu anirà facilitant la creació d’un concepte molt propi de l’entitat que es la 'solera', entesa com un concepte situat un punt mes enllà de la tradició i que seria anàleg a la maduració que aconsegueixen els bons vins amb el temps. 

Aquesta mateixa maduració portarà a un cert miratge en la competició internacional especialment en waterpolo, doncs els molt bons resultats del ‘Natació’ amb els mes importants clubs d’Europa donava peu a creure que a nivell de selecció l’equip espanyol també assoliria èxits rellevants. El cert es, però, que la resta de seleccions amb que s'havia de competir es feien amb una molt mes amplia base dels diferents clubs del país respectiu, mentre que l’equip espanyol, fins a mitjans dels anys 60’s, sempre va ser format quasi exclusivament per l’equip del Barcelona, de manera que els resultats minvaven considerablement dels obtinguts com a club.

L’entitat ha comptat des dels seus inicis amb personalitats esportives de primer ordre dins del context de l’esport català com ara el mateix Bernat Picornell, el fundador; l’Emili Soler Brufau, autèntic animador de les competicions dels primers anys en que solia actuar de jutge de sortides amb la seva sempiterna gorra marinera; els germans Trigo, Marià i Joan, waterpolistes, directius i en el cas d’en Joan pedagog i responsable de la iniciació a la natació de centenars d’infants als anys 20’s i 30’s del segle passat; en Jaume Sulé continuador de la tasca d'en Joan Trigo i pal de paller de la continuïtat en la natació i el waterpolo del 'Natació' entre entrenador i entrenador titular, generalment estranger; en Francesc de S. Gibert, també waterpolista olímpic i impulsor com a president de la Federació Catalana de Natació de la piscina municipal de Montjuïc; en Nemesi Ponsati, apòstol de l’atletisme al club i  a la resta de Catalunya i tants d’altres que també són mereixedors de reconeixement.

De la comprensió de la necessitat de l'ensenyament de la natació als infants en dona compte aquesta noticia publicada a la premsa de l'època ja a l'any 1909 en que, utilitzant el llenguatge propi d'aquells anys, el C.N. Barcelona s'ofereix a l'Ajuntament de Barcelona de manera gratuïta per a fer "...banys de mar i banys d'hivern, tan indicats per ses condicions saludables, pera afavorir el desenrotllo fisich...". Aquesta vocació per la natació infantil serà refermada quan en tornar dels JJ.OO. de París l'any 1924 en Francesc de S. Gibert i en Joan Trigo es llencen de ple a la creació d'una secció infantil de manera mes estructurada al sí del club.

Retall del diari La Veu de Catalunya del 24 de setembre de 1909. 
Font: Hemeroteca ARCA

D’altre banda, el ‘Natació’ serà l’impulsor de la institucionalització de la natació catalana i espanyola, primer amb la fundació de la “Federación Española de Natación Amateur” l’any 1920 i tot seguit amb la de la Federació Catalana de Natació Amateur el 1921. En ambdós casos el primer president d’aquests organismes en funció de representant designat per el Club de Natació Barcelona serà en Jaume Mestres i Fossas, un altre dels indispensables dels moments inicials de la natació i l’esport català en general (**).

La quantitat de dones i homes esportistes d’alt nivell del club al llarg dels seus més de cent anys de trajectòria es amplíssima, arribant a comptar amb més de cent-setanta participants en els diferents JJ.OO., des del primer en que s’assistí en natació i waterpolo a Anvers l’any 1920. De la mateixa manera el 'Natació' ha aportat gran quantitat de participants en d’altres esdeveniments d’abast internacional dels diferents esports que es practiquen en el club. Serveixin d'exemple des de l’Aumacellas i les Serrano en dones i els Cuadrada i Brull en homes dels primers anys fins a la Castelló o el Ventosa d’anys mes propers en natació.

Cal recordar que tant les nadadores com els nedadors del club varen guanyar ininterrompudament la classificació dels Campionats de Catalunya Absoluts fins a que ja a l’any 1961 per a les dones i l'any següent per els homes van perdre aquest primer lloc en favor dels esportistes del C.N. Montjuïc. No cal dir que en anys successius recuperarien aquest primer lloc però ja no de manera exclusiva sinó que s'alternarien en aquesta posició amb les nedadores i nedadors d'altres clubs emergents com l'esmentat Montjuïc o el C.N. Sabadell en aquells anys 60's i tants d'altres que els seguiren mes tard.

En waterpolo, especialment, el ‘Natació’ ha estat dominador de totes les competicions catalanes i espanyoles durant dècades, fins a que als anys 1969 i 1970 perd aquesta imbatibilitat en el Campionat de Catalunya i la Lliga Nacional, respectivament, a favor del C.N. Barceloneta. Finalment l’any 1972 la perd en el Campionat d’Espanya, que portava guanyant al llarg de 40 anys consecutius, a mans del C.N. Montjuïc. La dècada dels 80’s i els 90’s veurà un important ressorgiment del waterpolo a les files cenebistes obtenint de nou títols nacionals i europeus. També en d’altres esports el ‘natació’ ha aportat practicants i campions, com ara a la natació sincronitzada als anys 50's, l’atletisme, la vela, el rugbi i la pilota a mà

En relació al nombre de socis del club la revista Crol de la RFEN, en el seu n. 1 del mes d’Abril de 1965 en fa una descripció en els termes que segueixen:

“El Club que empezó con veinte socios llegó al centenar en 1910 y a los 400 en 1915. El millar se rebasó en 1923 al cubrirse la piscina y desde entonces hasta hoy, salvo el interregno 1936 – 1939, ha ido siempre aumentando...”

És cert que pel que fa a aquest aspecte els darrers anys el Club Natació Barcelona, com la major part d’entitats esportives, ha sofert les diferents crisi que han afectat al sector però som ben segurs que de la seva tradició i 'solera' n’obtindrà la via de continuïtat que de tot cor li desitgem.

Revista Stadium del 15 de juliol de 1916. Perfil d'en Bernat Picornell 
signat per en Narcis Masferrer. Font: Hemeroteca ARCA

Casenrich

(*) B. Corcho es el pseudònim emprat per en Bernat Picornell en alguna de les seves habituals col·laboracions periodístiques

(**) En el cas de la presidència de la FENA el club havia designat inicialment a en Joan Barba, però la mort sobtada d'aquest en un accident de motociclisme succeït a Cardedeu el 16 de maig d'aquell any 1920 l'impedí de prendre possessió efectiva del càrrec, com ens ha fet notar en Valentí Ambrós, expert coneixedor de la història cenebista 

Carnet de Socio. Jaume Monzó Cots (yII)

11 de gen. 2021


En otras entradas dedicadas especialmente a la tarea competitiva más importante de Jaume Monzó veremos unos monográficos referidos a los Campeonatos de Europa de Utrecht 1966 y los JJ.OO.de México 1968. Precisamente es en volver los JJ.OO. de México, con unos resultados no muy satisfactorios, cuando Jaume abandona su estancia en la Residencia Blume y retorna a su club de toda la vida donde seguirá aún unos años más como nadador a la vez que se integrará en el equipo de waterpolo que estaba recorriendo el camino de su progresión hacia el primer Campeonato de España que se alcanzará en 1972.

Sí, al volver de México me voy de la Blume porque ya llevo ocho años en la residencia y considero que ya he hecho lo que tenía que hacer ... y vuelvo a entrenar en el club, aunque yo entrenaba más que nada a waterpolo pero Alberto a menudo me pedía "oye, ven algún sábado a entrenar con nosotros, que así los chavales estarán contigo" y yo lo hacía encantado porque a los nadadores jóvenes les hacía gracia e ilusión y en ese momento estaba haciendo esto como una forma de colaborar con el club ...

No deja de ser una especie de retirada, al menos de la competición de alto rendimiento ... claro que es un momento complicado que yo creo que es más psicológico que físico ... y es que llega un momento que te agotas : ir a entrenar se te hace una montaña, tirarte al agua te hace pesado ... todo esto ocurre después de México que para mí es un "break", es una rotura porque por un lado las cosas no fueron como yo pensaba o quería ... aparte que como ocurre en esta vida me salía una competencia como era la del Santi Esteva que ya ocupaba mi lugar claramente

En el 'Monju' hacíamos cada año encuentros internacionales con clubes franceses, y también belgas y alemanes alguna vez, que tenian lugar al menos en el Día del Club ... con la piscina llena y con pancartas pidiendo la piscina cubierta claro, hombre ! ... que para muchos nadadores del club su competición internacional sólo podia ser ésta del Día del Club, "coño" ! ... fíjate si era importante para nosotros que incluso llegamos a hacernos uniformes especiales para este día, lo recuerdo bien porque mi madre era modista y era ella la que me hacía el uniforme... en definitiva que para nosotros era una fiesta muy especial

Además de entrenar y jugar a waterpolo también hacía una labor como de una especie de tutor para los nadadores jóvenes que estudiaban y les daba un poco de repaso en una pequeña aula situada debajo de la piscina pequeña antes de los entrenamientos y yo miraba de ayudarles en lo que podía; esto ocurría en la época de la junta del Devesa y después iba a entrenar al polo. Algunas veces el entrenamiento era fuera, normalmente en la piscina del Barceloneta, y después nos íbamos a cenar unas tapas en el Ros, a la Bombeta o a la Ginesta al lado de la calle Tallers y alguna vez también ibamos a la Palmera del padre Fité ... pero lo que no puedo olvidar de estos años es el agua fría de Folch y Torres con el Grande al que le preguntabas "a cuánto está el agua hoy ?"..."a veinticuatro grados", que te decía ... y siempre estaba a 24 grados ! ... que lo ponía en la pizarra ... pintado ! ... no escrito con tiza, no ... pintado !

Equipo de waterpolo del C.N. Montjuïc 1970 en la piscina Sant Jordi. Grau, 
Lloansí, Puigdevall, Comas, Murio, Castellví y Brascó (E). 
Agachados Sagàs, Segura, Siré, Monzó, Sanchez y Medina. 
Fuente: Archivo JCE. Ft. Montejano

La imagen física de nuestro entrevistado ha ido variando a lo largo de los años, cono se bien normal, pero menos que para la mayoría de nosotros. Su apariencia pulcra y delgaducha ha mantenido constante, aunque las canas y alguna que otra arruga nos han ido revelando que el tiempo también pasaba por él. Su entre gente siempre ha sido amable y "charmant", con una notable propensión al diálogo que rara vez se enturbiaba dependiendo de los pocos temas que le podían tocar la fibra más polemista. Discreto y reservado cuando lo creía conveniente, este talante se manifiesta también en hablarnos de los personajes con que se ha ido encontrando en su vida deportiva

De los primeros tiempos en el club guardo una imagen concreta. Cuando vino Janos Gergely como entrenador, me acuerdo todavía como si fuera ahora mismo, yo estaba en la playa de la piscina (de la Ronda) para empezar a entrenar y le pregunté algo, que ahora no me recuerdo bien que fué ... quizás "donde me tiro ?" o "en que calle me pongo ?" o similar y se ve que lo traté de tú y Pepito Cercós que lo escuchó me dice "oye, que es que vives con él ?"... o "es que comes en su mesa ?" o algo así... y me lo dijo como queriendo decir que un respeto, no? ... total que me quedó grabada para siempre y es una de las cosas que mas recuerdo de mis comienzos en el club

Después vas conociendo mucha otra gente ... del Esquiroz es de quien mas recuerdos puedo tener porque era Montjuïc de pies a cabeza y creo que era una persona estimada y querida que hizo mucho trabajo impresionante para conseguir todo lo que consiguió: la piscina nuestra y algunas otras mas ... era de picar piedra, pero cantería, eh! ... era muy insistente y tal, no?. Y recuerdo muy bien la puesta de la primera piedra de la piscina de Folch y Torres en el solar de lo que era "Maderas Salazar" que la puso el Kubala y se que el Esquiroz tenía muy buena relación con los húngaros que corrían por Barcelona.

Pero sabes que pasa, que con todo este grupo de los Boronat, el Esquiroz, el Devesa o el Limiñana, así como los Tablero, Julián o el abuelo Planes ... toda esta gente formaban parte del colectivo de la gente del club, pero los nadadores no teníamos demasiado contacto, la verdad ...

También el Devesa fue un dirigente muy destacado, que además era un tío muy efectivo y muy íntegro, y muy serio también. Eso si ... después de ser presidente rompe con el resto de fundadores porque fue clarísimo que el Devesa era contrario a la Zona Deportiva; se oponía totalmente pensando que lo sería la muerte del club ... sí, sí!. No hizo ninguna intervención pública de cartas o esto en contra, pero todos sabíamos que no estaba de acuerdo y al cabo de unos años se dio de baja del club

En la búsqueda de personas que se han grabado en la memoria de Jaume respecto a su vertiente deportiva van saliendo otros personajes importantes de su época, como el Barón de Esponellà, Presidente de Honor del club; Samaranch, en aquellos años "Delegado Nacional de Deportes" entre otros cargos; Albert Assalit, concejal de deportes del ayuntamiento de Barcelona; Alfons Cánovas presidente del C.N. Barceloneta que le acompañó en la experiencia de los entrenamientos en EE.UU. y un 'personaje' que siempre le trae grandes recuerdos: la piscina 'vieja' de Montjuïc, la meca de los primeros años del C.N. Montjuïc, y el 'señor Ramos', como conocíamos a la persona que era el alma y el encargado de la instalación

Claro, es que el 'señor Ramos' era 'el amo' de la piscina de Montjuïc. Al fin y al fin nosotros entrenábamos cada día por la mañana y además por la tarde se hacian los cursillos, que por eso hacia las dos te venía con las prisas "a le dîner ... a le dîner !!" para sacarnos de allí porque a las tres o tres y media empezaban los cursillos y claro, la señora Ramona a las dos o dos y pico le ponía el plato en la mesa y la piscina quedaba cerrada.

Recuerdo cuando se hizo la reforma para los Juegos del Mediterráneo de 1955 que se construyó la grada del lado de la ciudad y cuando subías y te ponías arriba veías los 'gallegos', y veías el Poble Sec abajo... que aquello era un espectáculo. Es que aquella grada estaba hecha con unos pilares tremendos y debajo de ellos había varios servicios: unos vestuarios y además un gimnasio que utilizábamos algunas veces de cara al invierno, como alguna vez también usábamos aquella fantástica terraza del chalet del Ramos para hacer la gimnasia, cómo llamábamos entonces a la preparación física...

Vista de Barcelona desde fuera de la piscina municipal de Montjuïc, 
con el chalet de en Ramos en primer plano y el equipo del club 
haciendo preparación física en la magnífica terraza. 
Fuente: Archivo JCE, fondo Segura. Ft. F. Segura (senior)

De los personajes del club que más influencia han tenido en su desarrollo inicial Epifani de Fortuny y Salazar, Barón de Esponellà, desarrolla un papel muy relevante. Teniente de alcalde del Ayuntamiento de Barcelona a partir de 1944, al poco de tomar posesión, es nombrado Ponente de Deportes, siendo la primera concejalía de deportes de toda España. En cuanto al C.N. Montjuïc él es quién otorga la categoría de municipales a los cursillos de natación que se desarrollaban en la piscina de Montjuïc, de manera que desde 1948 pasarán a ser conocidos como Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria. Por otra parte y también desde el año 1948 es la persona del ayuntamiento que se pone manos a la obra para que el Montjuïc pueda conseguir su tan deseada piscina cubierta. También éste es el año en que queda ligada una amistad profunda y sincera entre Epifani de Fortuny y Vicenç Esquiroz, como veremos en otras entradas de este blog.

Con el Barón de Esponellà había tenido muy buena relación porque además él estaba muy identificado con el Montjuïc, mucho !... era típico que cada dos por tres se hiciera una comida en una casa que ahora no se identificar bien si era en Alella o en Masnou (*)... una casa "pairal" que era de su propiedad y que debería venir de la familia. Recuerdo bien dirigirnos allí con coche junto con Vicenç, el Limiñana y con toda esta gente del club que íbamos a comer con el Barón de Esponellà, aunque normalmente la comida no se producía en su casa sino que íbamos a uno u otro restaurante de los alrededores .

Sin duda era una persona muy apreciada en el club ya mí personalmente él me tenía en mucha estima y en estas comidas aprovechábamos para hablar mucho ... aunque creo que el interlocutor del club mas cercano con él era el Esquiroz o al menos eso es lo que yo veía en estas ocasiones, no? ...

Epifani de Fortuny entrega un premio a Jaume Monzó a finales de los años 60 '
en el transcurso de una cena de campeones del club. 
Fuente: Archivo JCE, fondo J. Monzó. Ft. SI

Otro personaje capital de aquellos años es Juan Antonio Samaranch Torelló, que también fue en un tiempo Concejal de Deportes del Ayuntamiento de Barcelona, y al cúal le correspondió finalizar la tarea de dar el impulso definitivo a la siempre esperada piscina de la plaza que todavía se conocía como de la Reina Amalia. De la personalidad deportiva de Samaranch también tendremos que hablar en otro espacio de este blog, ya que ha sido un hombre fundamental en el desarrollo del deporte a nivel global

Al Samaranch lo conocí primero en la Blume, porque creo que era el representante en Cataluña de la DND y venía un día a la semana a comer con nosotros. Uno de estos días dijo que "... daré un premio al primer catalán que recupere la espalda para Cataluña", cosa que más tarde conseguí yo... aunque también tengo que decirte que el regalo no llegónunca... aún lo espero. En cambio cuando lo fuimos a ver con Joan (Fortuny) para decirle que queríamos ir a entrenar en EE.UU. como preparación para los JJ.OO. de México, él se encargó de llamar a la Federación Española y de hacer que se pusieran las pilas.

Recuerdo que cuando venía a la Blume se notaba que era 'el amo'; venía cada lunes a comer y cuando entraba todos nos poníamos de pie, evidentemente, eh! ... no la aplaudíamos (rie) pero nos poníamos de pie... sí, sí "todos de pie!" y bbrrroooomm!, todos en pie ... y después todos esperando para empezar a comer hasta que él comenzaba. Además recuerdo que distribuía la mesa, la de presidencia únicamente claro, pero cada día cambiaba el orden. Comían en su mesa el director, Ricardo Sánchez, Moragues, Jan (Freese), los doctores Galilea, Estruch, Bestit y algún otro y les distribuia "tú aquí, tú allí..." y así los iba colocando... supongo que lo hacía en función de con que persona le interesaba hablar ese día ...

Hombre, todos sabíamos que era un hombre económicamente muy poderoso por razones familiares y que tenía como deporte base el del hockey sobre patines ... aunque él había sido boxeador, antes del hockey y los cargos deportivos había practicado el boxeo ... y en aquella época evidentemente era de la cuerda de la 'camisa azul', esto era clarísimo y no se escondía para nada pero de eso no se hablaba demasiado. Él no era de discursos ni de arengas en absoluto, pero si que veías que era un hombre que mandaba, que tenía poder, no ?. También tenía algo que recuerdo bien y es que era un hombre que preguntaba... preguntaba mucho, eh! siempre quería saber, era un tío que se informaba mucho. Al fin y al cabo el mérito principal de Samaranch era el de rodearse de una serie de gente que eran competentes y muy próximos y fieles a él: Platón, Negre, Assalit, etc ... era un hombre de equipos

Ah! y también recuerdo bien que cuando vuelvo de Utrecht Samaranch me recibe en el aeropuerto y cuando bajo por la escalerilla del avión él ya me espera abajo y a partir de ahí tal vez es que empieza la buena relación que tuve con él...

Llegada de Jaume Monzó al aeropuerto del Prat como Subcampeón 
de Europa el 28 de agosto de 1966. En primer término Ibern, ___, Sierra, 
Batallé, Monzó, A. Alberich, Corominas; detrás Cabrera, 
M. Ballester, Torres, Ruiz, Merino, Limiñana y J. Morera.
Fuente: Archivo JCE, fondo J. Monzó

En el conjunto de las diferentes sesiones hemos completado más de cinco horas de entrevista con Jaume Monzó. Se impone algún tipo de refrigerio, de manera que subimos paseando hasta el Velódromo en la calle Muntaner, donde a la vez que disfrutamos de la consumición proseguimos la conversación, ahora de manera más informal. Jaime está como siempre hablador, jovial con la sonrisa a flor de labio, vital ...

Carles Sánchez y Josep Castellví

(*) La casa "pairal" a que se refiere Jaume es Can Sentromà, en el término municipal de Tiana, que forma parte del patrimonio de los Barones de Esponellà desde principios del siglo XIX

Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (iII)



En altres entrades dedicades especialment a la tasca competitiva mes important d’en Jaume Monzó veurem uns monogràfics referits als Campionats d’Europa d’Utrecht 1966 i als JJ.OO.de Mèxic 1968. Precisament es en tornar dels JJ.OO. de Mèxic, amb uns resultats no gaire satisfactoris, quan en Jaume abandona la seva estada a la Residència Blume i retorna al seu club de tota la vida on seguirà encara uns anys més com a nedador a la vegada que s’integrarà en l’equip de waterpolo que estava recorrent el camí de la seva progressió vers el primer Campionat d’Espanya que s’assolirà l’any 1972.

Sí, en tornar de Mèxic me’n vaig de la Blume perquè ja hi porto vuit anys a la residència i considero que ja he fet el que havia de fer... i torno a entrenar-me al club, per bé que jo entrenava més que res a waterpolo però l’Alberto sovint em demanava “oye, ven algun sábado a entrenar con nosotros, que así los chavales estaran contigo” i jo ho feia encantat perquè als nedadors joves els hi feia gràcia i il·lusió i en aquell moment estava fent això com una forma de col·laborar amb el club...

No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d’alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic... i es que arriba un moment que t’esgotes: anar a entrenar se’t fa una muntanya, tirar-te a l’aigua se’t fa pesat... tot això passa desprès de Mèxic que per a mi es un “break”, es un trencament perquè d’una banda les coses no van anar com jo pensava o volia... a part que com passa en aquesta vida em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament

Al ‘Monju’ feiem cada any encontres internacionals amb clubs francesos, i també belgues i alemanys alguna vegada, que es feien com a mínim en el Dia del Club... amb la piscina plena i amb pancartes demanant la piscina coberta es clar, home !... que per a molts nedadors del club la seva competició internacional només era aquesta del Dia del Club, “coño” !... fixa’t si era important per nosaltres que fins i tot arribàvem a fer-nos uniformes especials per aquest dia, ho recordo bé perquè ma mare era modista i era ella la que em feia l’uniforme aquest... en definitiva que per a nosaltres era una festa molt especial

A mes d’entrenar i jugar a waterpolo també feia una tasca com d’una mena de tutor per els nedadors joves que estudiaven i els hi feia una mica de repàs en una petita aula a sota de la piscina petita abans dels entrenaments i jo mirava d’ajudar-los en el que podia; això passava en l’època de la junta del Devesa i  desprès anava a entrenar al polo, que de vegades l’entrenament era fora, normalment a la piscina del Barceloneta, i desprès ens n’anàvem a sopar unes tapes al Ros, a la Bombeta o a la Ginesta a tocar del carrer Tallers i de vegades també a La Palmera del pare Fité... però el que no puc oblidar d’aquests anys es l’aigua freda de Folch i Torres amb el Grande que li preguntaves “a quan està l’aigua avui ?”... “a vint-i-quatre graus”, que et deia... i sempre estava a 24 graus !... que ho tenia a la pissarra... pintat !... no escrit amb guix, no... pintat !

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc 1970 a la piscina Sant Jordi. Grau, Lloansí, Puigdevall,Comas, Murio, Castellví i Brascó (E), Ajupits Sagàs, Segura, Siré, Monzó, Sanchez i Medina. Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

La imatge física del nostre entrevistat ha anat variant al llarg dels anys, con es ben normal, però menys que per a la majoria de nosaltres. La seva aparença pulcra i esprimatxada s’ha mantingut constant, per bé que els cabells blancs i alguna que altre arruga ens han anat revelant que el temps també passava per a ell. El seu entre gent sempre ha estat amable i “charmant”, amb una notable propensió al diàleg que rara vegada s’enterbolia depenent dels pocs temes que li podien tocar la fibra mes polemista. Discret i reservat quan ho creia convenient, aquest tarannà es manifesta també en parlar-nos dels personatges amb que s’ha anat trobant en la seva vida esportiva

Dels primers temps al club en guardo una imatge concreta. Quan va venir el Janos Gergely com a entrenador, me’n recordo encara com si fos ara mateix, jo estava a la vorera de la piscina (de la Ronda) per començar a entrenar i li vaig preguntar alguna cosa, que ara no em facis dir el què... potser “donde me tiro ?” o “en que calle me pongo” o semblant i es veu que el vaig tractar de tu i el Pepito Cercós que ho va sentir em diu “oye, que vives con él ?”... o “que comes en su mesa ?”... o una cosa així i m’ho va dir com volent dir que un respecte, no ?... total que em va quedar gravada per sempre i es una de les coses que mes me’n recordo dels meus començaments al club.

Desprès vas coneixent molta altra gent... de l’Esquiroz es de qui mes records puc tenir perquè era Montjuïc de cap a peus i crec que era una persona estimada i volguda que va fer una feinada impressionant per aconseguir tot el que va aconseguir: la piscina nostra i algunes altres mes... era de picar pedra, però pedra picada, eh !... era molt insistent i tal, no ?. I recordo molt bé la posada de la primera pedra de la piscina de Folch i Torres al solar del que era “Maderas Salazar” que la va posar el Kubala i es que l’Esquiroz tenia molt bona relació amb els hongaresos que corrien per Barcelona. 

Però saps que passa, que amb tota aquesta colla dels Boronat, l’Esquiroz, el Devesa o el Limiñana, com també els Tauler, Julián o l’avi Planes... tota aquesta gent formaven part del col·lectiu de la gent del club, però els nedadors no hi teníem massa contacte, la veritat...

També el Devesa va ser un dirigent molt destacat, que a mes era un tio molt efectiu i molt íntegre, i molt seriós també. Això si... desprès de ser president trenca amb la resta de fundadors perquè va ser claríssim que el Devesa era contrari a la Zona Esportiva; s’hi oposava totalment pensant que allò seria la mort del club... sí, sí !. No va fer cap intervenció pública de cartes o això en contra, però tots sabíem que no hi estava d’acord i al cap d’uns anys es va donar de baixa del club

En la recerca de persones que han anat deixant un impacte en la memòria d’en Jaume pel que fa al seu vessant esportiu van sortint d’altres personatges importants de la seva època, com ara el Baró d’Esponellà, President d’Honor del club; en Samaranch, en aquells anys “Delegado Nacional de Deportes”; l’Albert Assalit, regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona; l’Alfons Cànovas president del C.N. Barceloneta que el va acompanyar en l’experiència dels entrenaments als EE.UU.  i un ‘personatge’ que sempre li porta grans records: la piscina ‘vella’ de Montjuïc, el cap i casal dels primers anys del C.N. Montjuïc, i el ‘senyor Ramos’, com coneixíem a la persona que n'era l'ànima i l'encarregat de la instal·lació

Clar, es que en Ramos era ‘l’amo’ de la piscina de Montjuïc. Al cap i a la fi nosaltres hi entrenàvem cada dia i a mes s’hi feien els cursets a la tarda, que per això cap a les dues et venia amb les presses “a le dîner... a le dîner !!” per a treure’ns d’allà que a les tres o tres i mitja començaven els cursets i clar, la senyora Ramona a les dues o dues i pico li posava el plat a taula i la piscina quedava tancada.

Recordo quan es va fer la reforma per als Jocs del Mediterrani de 1955 que es va posar la grada del cantó de ciutat i quan hi pujaves i et posaves a dalt veies els ‘gallegos’, i veies el Poble Sec a baix... allò era un espectacle. Es que aquella grada estava feta amb uns pilars "tremendos" i per sota hi havia serveis: uns vestidors i a mes un gimnàs que utilitzàvem algunes vegades de cara a l’hivern, com alguna vegada també fèiem servir aquella fantàstica terrassa del xalet del Ramos per a fer gimnàstica, que en dèiem llavors...

Vista de Barcelona des de fora de la piscina municipal de Montjuïc, amb el xalet d'en Ramos en primer pla i l'equip del club fent preparació física a la magnífica terrassa. 
Font: Arxiu JCE, fons Segura. Ft. F. Segura (senior)

Dels personatges del club que més influència han tingut en el seu desenvolupament inicial en Epifani de Fortuny i Salazar, Baró d’Esponellà, hi té un paper molt rellevant. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1944, al poc de prendre possessió es nomenat Ponent d’Esports, essent la primera regidoria d’esports de tota Espanya. Pel que fa al Montjuïc es el que atorga la categoria de municipals als cursets de natació que es desenvolupaven a la piscina de Montjuïc, que des de 1948 passaran a ser coneguts com a “Cursillo Municipal de Natación Escola y Utilitaria”. D’altre banda i també des de l’any 1948 es la persona de l’ajuntament que posa fil a l’agulla per a que el Montjuïc pugui acabar gaudint de la tant desitjada piscina coberta. També aquest es l’any en que queda lligada una amistat profunda i sincera entre Epifani de Fortuny i en Vicenç Esquiroz, com veurem a d’altres entrades d’aquest blog.

Amb el Baró d’Esponellà hi havia tingut molt bona relació perquè a mes ell estava molt identificat amb el Montjuïc, molt !... era típic que cada dos per tres feien un dinar a una casa que ara no se identificar si era a Alella o a Masnou (*)... una casa pairal que era casa seva i que deuria vindre de la família. Jo recordo d’anar-hi amb cotxe amb el Vicenç, el Limiñana i amb tota aquesta gent que anàvem a dinar amb el Baró d’Esponellà, tot i que normalment no dinàvem a casa seva sinó que anàvem a un o altre restaurant dels voltants.

Sens dubte era una persona molt apreciada al club i a mí personalment ell em tenia en molta estima i en aquests dinars aprofitàvem per a parlar molt... per bé que crec que l’interlocutor del club mes proper amb ell era l’Esquiroz o al menys això es el que jo veia en aquestes ocasions, no ?...

Epifani de Fortuny lliura un premi a en Jaume Monzó a finals dels anys 60' en el decurs d'un sopar de campions del club. Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Un altre personatge cabdal d’aquells anys es en Joan Antoni Samaranch Torelló, que també va ser en un temps Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona a qui va correspondre finalitzar la tasca de portar endavant la sempre esperada piscina de la plaça que encara es coneixia com de la Reina Amalia. De la personalitat esportiva d’en Samaranch també n’haurem de parlar en un altre espai d’aquest blog, atès que ha estat un home cabdal en el desenvolupament de l’esport a nivell global

El Samaranch el vaig conèixer primer a la Blume, perquè crec que era el representant a Catalunya de la DND i venia un dia a la setmana a dinar amb nosaltres. Un d’aquests dies ens va dir que “...donaré un premi al primer català que recuperi l’esquena per a Catalunya”, cosa que vaig fer jo però que també t’he de dir que el regal no va arribar mai... i encara l’espero. En canvi quan el vam anar a veure amb en Joan (Fortuny) per a dir-li que volíem anar a entrenar a EE.UU. com a preparació per als JJ.OO. de Mèxic, ell es va encarregar de trucar a la Federació Espanyola i de fer que es posessin les piles. 

Recordo que quan venia a la Blume es notava que era ‘l’amo’; venia cada dilluns a dinar i quan entrava tots ens posàvem drets, evidentment, eh !... no l'aplaudiem (riu) però ens posàvem drets... sí, sí “todos de pie !” i bbrrroooomm !, tots dempeus... i després tots esperant de començar a menjar fins a que ell ho feia. A més recordo que ell distribuïa la taula, la seva de presidència només clar, però cada dia en canviava l’ordre. Hi menjaven el director, Ricardo Sànchez, el Moragues, el Jan (Freese), els doctors Galilea, Estruch, Bestit i algun altre i els hi deia “ tu aquí, tu allí...” i així els anava col·locant... suposo que ho feia en funció de amb qui li interessava parlar aquell dia...

Home, tots sabíem que era un home econòmicament molt poderós per raons familiars i que tenia com a esport base el de l’hoquei patins... tot i que ell havia estat boxador, abans de l’hoquei i dels càrrecs esportius havia practicat la boxa... i en aquella època evidentment era de la corda de la ‘camisa blava’, això es claríssim i no se’n amagava pas però d’això no se’n parlava massa. Ell no era de discursos ni d’arengues en absolut, però si que veies que era un home que manava, que tenia poder, no ?. També tenia una cosa que me’n recordo bé i es que era un home que preguntava... preguntava molt, eh ! sempre volia saber, era un tio que s’informava molt. Al cap i a la fi el mèrit d’en Samaranch era el de rodejar-se d’un seguit de gent que eren competents i molt propers i fidels a ell: Platón, Negre, Assalit, etc... era un home d’equips

Ah ! i també recordo bé que quan torno d’Utrecht en Samaranch em ve a rebre a l’aeroport i quan baixo per l’escaleta de l’avió ell ja m’espera a baix i a partir d’aquí potser es que comença la bona relació que hi vaig tenir...

Arribada d'en Jaume Monzó a l'aeroport del Prat com a Subcampió d'Europa el 28 d'agost de 1966. En primer terme Ibern, ___, Sierra, Batallé, Monzó, A. Alberich, Corominas; darrera Cabrera, M. Ballester, Torres, Ruiz, Merino, Limiñana i J. Morera. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Al llarg de les diferents sessions hem completat mes de cinc hores d'entrevista amb en Jaume Monzó. S'imposa algun tipus de refrigeri, de manera que tot passejant enfilem cap al Velòdrom al carrer Muntaner, on tot gaudint de la consumició allarguem la conversa, ara de manera mes informal. En Jaume està com sempre xerraire, jovial amb el somriure a flor de llavi, vital...

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*) La casa pairal a que es refereix en Jaume es Can Sentromà, en el terme municipal de Tiana, que forma part del patrimoni dels Barons d'Esponellà des de començaments del segle XIX

Carnet de Socio. Jaume Monzó Cots (I)

7 de gen. 2021

Carnet de socio original de Jaume Monzó Cots.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó


El Carnet de Socio irá recogiendo las entrevistas personales realizadas desde finales de 2018 a diferentes personas que por uno u otro motivo han sido relevantes en el transcurso de estos 75 años de vida del Club Natación Montjuïc. (*)

Con Jaume nos reunimos tres veces en los primeros meses de 2019. En total fueron más de cinco horas de grabación, de las que haremos un resumen en estos dos capítulos que tendrá este primer carnet. Nos encontramos en la casa de Jaume cercana al mercado del Ninot, en la calle Mallorca del ensanche barcelonés. Las estancias reflejan el cuidadoso gusto de este arquitecto técnico barcelonés que no se ha terminado de retirar nunca ni de su profesión, ni de su deporte, ni de sus personas queridas ...

Nací el 31 de octubre de 1946 y en los primeros años cincuenta mis padres me apuntaron para hacer el cursillo del Montjuïc en la piscina del Ramos. Me llevaron porque de pequeño yo era gordo ! ... era gordito y un buen día decidieron que además de ir a clase, que iba a las monjas de la plaza del surtidor, pues que tenía que hacer deporte porque si no iba no me dejaban merendar ... y a mí me encantaba merendar!

Por lo que nos cuenta el Jaume siguió el camino de muchos de los nadadores de los primeros años el club, antes de tener la piscina de la plaza Folch y Torres, que solía empezar en la piscina municipal de Montjuïc y continuar en la de la Ronda de Sant Pau.

Claro, yo había ido a entrenar a la piscina de la Ronda, que es una piscina de dieciocho metros donde hacías tierra. Era de lo de los 'Baños Populares' porque en aquella época los baños y duchas de los pisos eran muy precarios y la gente se iba a duchar y bañar ... a bañarse de bañera, eh !... en la Ronda porque había duchas y bañeras públicas, además de la piscina. Cabe recordar que en muchas casas, como en el caso de la mia, la ducha era el lavadero y había quien si ponía como una piña de ducha para que el agua cayera desde arriba, pero no era una ducha ni una bañera ... era el lavadero

En aquellos años la piscina de Montjuïc desde la primavera hasta el Trofeo Barcelona, ​​que tenia lugar en torno la fiesta del Pilar del 12 de octubre, venía a ser como el local social del club donde se hacía una vida de relación entre nadadoras y nadadores del club y también con los de otros clubes que usaban la instalación. El Jaume guarda un buen recuerdo de aquellas subidas y bajadas de la piscina que él solía hacer a pie y a menudo en compañía de otras compañeras y compañeros del club que no subían con el funicular

Hay que tener presente que en ese momento yo vivía en el "carrer Nou" en la parte más alta y no bajábamos hasta el Paralelo para coger el funicular, sino que ya subíamos a pie hasta la piscina por el camino de los 'gallegos', por debajo de las gradas que daban a la ciudad, y eso también formaba parte de los entrenos porque era subir y bajar claro, que el Ramos nos abría esa puerta 'secreta'que tenía existia por la parte de atrás de la piscina para poder entrar o salir, no? ...

Yo creo que 'nuestro' club era la piscina de Montjuïc porque entre mis diez años y hasta los dieciséis que me fui a la Blume la piscina era el punto de encuentro de cualquier día, hubiera entrenamiento o no. Los sábados preguntabas a quien fuera "oye, que vais a hacer ?" ... y el otro "vamos a la piscina" ... y nos encontrábamos allí en la grada e intentabas ligar, si podías y te dejaban, y te tendías como una lagartija a tomar el solecito, un bañito en la piscina ... hasta que venía el Ramos con su cubo de cloro, que la piscina no tenía sistemas de cloración, y echaba dos o tres cubos y después nos mandaba "va chicos, todos al agua que se ha de remover esto, eh! "


Equipo de natación del C.N. Montjuïc en los primeros años sesenta.
Jaime es el primero por la derecha de la segunda fila de abajo.
Fuente: Archivo JCE, fondo J. A. Molinero. Ft. SI

Enseguida le llegó a Jaume el momento de iniciarse en la competición, entrenado primero por Janos Gergely y más tarde por Albert Medina. De Janos se puede decir que es el primer entrenador profesional que hay en el Montjuïc, aunque dura menos de dos años. Su relevo lo toma Albert Medina, Alberto como lo conocíamos en aquellos años, que impulsará la natación del club hasta conseguir el hito histórico de ser el primero en desbancar al 'Natació', el C.N. Barcelona, ​​del título de Campeón de Cataluña de natación, primero lo hicieron las mujeres en 1961 y el año siguiente les llegó el turno a los hombres. Jaume ya participaba en este proceso de crecimiento del club, especialmente compitiendo en los campeonatos de categorías de edad

La primera competición así oficial a la que yo recuerdo que fui eran unos Campeonatos de Cataluña que se hicieron en Tàrrega de menores de doce años. Ésto sucedia en 1958 y en aquella prueba que nadé quedó primero Joan Fortuny y yo hice segundo ... son cosas que te quedan en el recuerdo porque fue la primera vez que salía de Barcelona y además nos quedábamos a dormir ! ... que fue la primera vez que me pasaba.

También recuerdo mucho las travesías del lago de Banyoles, no ?... que formaba parte de las tradiciones clásicas del Montjuïc, verdad ?... íbamos todos a la travesía y salíamos el sábado para nadarla el domingo evidentemente, e incluso algún año habíamos ganado el premio que ganaba el club que aportaba más participantes. Entonces eso si que te quedaba en la memoria porque era una fiesta ... como la del Dia del Club, exacto!.

Por ésa época también había algo de lo que es importante dejar constancia, que es que también venian los padres, comprendes ? ... es decir que los padres también formaban parte de la competición y que iban allí no para nadar, no !... iban porque formaban su peña y organizaban sus 'tinglados', como los padres Medina, los Escolies, los Abadias, los Campos y tantos otros...

En 1961 se inaugura la Residencia Blume de Barcelona y el Jaume es uno de los escogidos para entrar interno. La oferta no le viene de nadie del club, la recibe de parte del señor Moragues un personaje del régimen que era omnipresente en las organizaciones que dependían del partido único y que fue uno de los encargados de realizar el proceso de selección. Van a ser los años de trabajo y de dedicación a la natación más intensos en que alcanzará los primeros éxitos individuales e irá labrando el camino que le llevará a sus momentos de máximo esplendor deportivo, entre 1963 y 1968. En estas circunstancias su relación con el resto de deportistas del club es más esporádica y se ciñe fundamentalmente a las competiciones y a los períodos de verano, cuando la residencia cierra por vacaciones y él vuelve a entrenar con las compañeras y compañeros del club. Aún no se había destapado como espaldista y mas bien parecía destinado a especializarse en el crol

La Blume entonces estaba en la torre (de Esplugues)... una torre de principios del siglo XX que se arregló haciendo habitaciones, servicios y otras cosas y que no tiene nada que ver con el edificio nuevo que se hará después, hacia el año 1968. En aquellos momentos yo nadaba milquinientos metros, era fondista curiosamente. Cuando se abre la Residencia no teníamos ni piscina ni entrenador, entrenábamos con los de atletismo haciendo preparación física, básicamente. Más adelante ya vino el Jan (Freese) y nos desplazábamos cada día de Esplugues hasta la piscina municipal de Poblenou, que es donde entrenábamos en invierno. Íbamos con una DKW de aquellas históricas y con el chofer de la residencia que nos llevaba de un lado ara otro para poder entrenar. Los veranos si que íbamos a la piscina de Montjuïc.

Es en la Blume cuando hice el cambio físico, porque algo que había fantástico eran los servicios de medicina deportiva, que eran muy buenos, con el doctor Galilea, el doctor Estruch, el doctor Bestit que después fue médico del F.C. Barcelona y el doctor Balius; todo este grupo con una serie de pruebas de esfuerzo y de otros tipos realizaron un informe en el que dijeron que para poder progresar y todo ello tenía que adelgazar !... que mi flotabilidad era muy buena y tenía muy buenas condiciones, pero que debía adelgazar. hasta el punto que durante un tiempo comía con el entrenador al lado para que pudiera controlarme la dieta.

A partir de este momento, una vez hecho el cambio físico y abandonadas las pruebas de fondo, aparece el Jaume Monzó espaldista y con esta nueva perspectiva va alcanzando rápidamente unas mejoras que le permiten ponerse a la altura e incluso superar los hermanos Cabrera, Julio y Jesús. Y es que cualquier persona que haya visto nadar a Monzó, una vez ya había superado los setenta años, habrá comprobado que, efectivamente, Jaume en su estilo preferido 'levita' en el agua, como si la resistencia de ésta no le afectara para nada.

Esto coincidió con un crecimiento muy rápido de unos diez o doce centímetros. Entre una cosa y otra hice mi arrancada ... y coincidió este arranque mio con el hecho de que Jan vio que podía nadar bien la espalda y me entrenó y orientó hacia las pruebas de este estilo. En aquellos años la espalda estaba dominada por los hermanos Cabrera de Canarias y ya en 1963 en unos Campeonatos de España que se hicieron en Granada los gané. A partir de ahí ya me pongo a tono y los sigo ganando, especialmente en los 200 metros, que siempre ha sido mi mejor distancia...

No hay duda de que este periodo fue el de mi máxima dedicación a la natación, primero porque había mas competiciones y además teniamos esa rivalidad con los canarios que nos daban 'sopas con onda' en los campeonatos de España que aún se hacían por selecciones regionales. Nos machacaban siempre entre otras cosas porque ellos disfrutaban de un clima que les permitía entrenar todo el año sin necesidad de calentar el agua. A partir que aquí empezamos a tener piscinas cubiertas, como las de Sabadell y Manresa o las municipales en Barcelona, ​​de manera que nos fuimos poniendo a su altura ... además había una especie de lucha psicológica con ellos, no ?... aquello que cuando lo tenías al lado le decías "Julio, te veo mal hoy, eh... tienes mala cara, coño!" y parecía que se quedaban un poco 'aplatanados' y a nosotros nos iba más la marcha. Así sucedia enlalucha la del Miguel (Torres) con el Cossio en los 1.500, del mismo Cossio con Joan (Fortuny) en los 400, en mi caso en la espalda con los hermanos Cabrera y en mariposa surgieron Claret y el Quim (Pujol) que empezaron a ganar a los canarios...

Hay que tener presente que antes de este florecimiento de los sesenta, a parte de los del C.N. Barcelona, ​​es que no había vuelta de hoja. Durante el verano aún porque íbamos a la piscina de Montjuïc y podíamos entrenar, pero en invierno se acabó lo que se daba, no había mas "tu tía".

Relevo de 4x200 Campeones de España el invierno de 1966
en la piscina del C.N. Barcelona. Murio, Monzó, Navarro y Costa.
Su marca fue record de España absoluto en ese momento.
Fuente: Archivo JCE, fondo Jaume Monzó. Ft. Montejano

Lo que vendrá a partir de este momento es la parte más destacada de la carrera deportiva de Jaume que irá dando pasos desde los Campeonatos de Cataluña y de España hasta culminar en las grandes competiciones internacionales representando a España, junto con una extraordinaria generación de nadadoras y nadadores, primero en competiciones como las Cuatro Naciones u otras similares y que culminará en el periodo 1966 - 1968, con la participación en los Campeonatos de Europa de Utrecht en 1966 y en los JJ.OO. de México 1968, además de todo otro tipo de competiciones internacionales como las Universiadas, tan apreciadas por Monzó que participó en la de Budapest 1965 y en la Tokio 1967

Otra competición diferente fue la de los Campeonatos del Mundo Militares, que se hicieron en Las Palmas y que gracias a los ellos tuve uno de los permisos mas grandes de los que disfruté en la 'mili' otorgado en una parada militar en el estadio de Montjuïc, donde el responsable militar de turno leyó: "... y se concede un permiso especial de tres meses al vencedor de cuatro medallas de oro en los Campeonatos del Mundo Militares al soldado Jaime Monzó...".

Por cierto que también durante mi etapa de la 'mili' fuimos a los Juegos del Mediterráneo, que tuvieron lugar en Túnez en 1967. Como que gané una medalla de bronce tenía que ir a una recepción del "Caudillo" en Madrid, pero ninguno de los jefes militares del 'cuartel' de la calle Comercio de Barcelona donde estaba destinado tuvo las narices de firmarme el permiso y tuve que encargar a un compoñero que me recogiera el premio, que por cierto era un Rolex, que por cierto no recuerdo bien quién fué el encargado...

A lo largo de su trayectoria deportiva Jaume Monzó ha sido objeto de numerosos reconocimientos en forma de premios y homenajes, entre los cúales destaca el Trofeo Joaquín Blume de la Delegación Nacional de Deportes del año 1966. Para él, no obstante, era especialmente significativo el título de Socio de Honor del C.N. Montjuïc, que le fue concedido después del subcampeonato de Europa de los 200 m. espalda en Utrecht.

Como decíamos en el encabezamiento, siguió en activo en la práctica de la natación y el waterpolo. Además de practicar habitualmente sus deportes favoritos no dejaba pasar oportunidad de competir en una u otra travesía o encuentro de másters. Participó en la Copa de Navidad del C.N. Barcelona de 2019, a menos de quince días antes de su fallecimiento, acaecido el 7 de enero de 2020. Nuestro recuerdo y nuestra estima para Jaume y su familia

Carlos Sánchez y José Castellví

(*) La imagen que acompañará a los Carnés de Socio la hemos cogido prestada de la revista mensual de natación Mare Nostrum, publicada a lo largo de poco más de un año entre 1930 y 1931 por un grupo de nadadores del C.N. Athletic. La revista forma parte del archivo particular de Juan Antonio Sierra Puerto

Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I)

Carnet de soci original d'en Jaume Monzó Cots. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó


El  Carnet de Soci anirà recollint les entrevistes personals realitzades des de finals de 2018 a diferents persones que per un o altre motiu han estat rellevants en el decurs d’aquests 75 anys de vida del Club Natació Montjuïc. (*)

Amb el Jaume ens vam reunir tres vegades en els primers mesos de 2109. En total van ser mes de cinc hores de gravació, de les quals en farem un resum en aquests dos capítols que tindrà aquest primer carnet. Ens trobem a la casa d’en Jaume propera al mercat del Ninot, al carrer Mallorca de l’eixample barceloní. Les estances reflecteixen l’acurat gust d’aquest arquitecte tècnic barceloní que no s’ha acabat de retirar mai ni de la seva professió, ni del seu esport, ni de les seves persones estimades...

Vaig néixer el 31 d’octubre de 1946 i als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M’hi van portar perquè de petit jo era gras!... era grassonet i un bon dia van decidir que a més d’anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m’encantava berenar!


Per el que ens explica el Jaume va seguir el camí de molts dels nedadors dels primers anys el club, d’abans de tenir la piscina de la plaça Folch i Torres, que solia començar a la piscina municipal de Montjuïc i continuar desprès a la de la Ronda de Sant Pau.

Clar, jo havia anat a entrenar a la piscina de la Ronda, que es una piscina de divuit metres on feies terra. Era d’allò dels 'Baños Populares' perquè en aquella època els banys i dutxes dels pisos eren molt precaris i la gent s’anava a dutxar i a banyar... a banyar de banyera, eh!... a la Ronda perquè hi havia dutxes i banyeres públiques, a més de la piscina. Cal recordar que a moltes cases com la meva mateixa la dutxa era el safareig i havia qui si posava com una pinya de dutxa perquè l’aigua caigués des de dalt, però no era una dutxa ni una banyera... era el safareig

En aquells anys la piscina de Montjuïc des de la primavera fins al Trofeu Barcelona, que es feia al voltant la festa del Pilar del 12 d’octubre, venia a ser com el local social del club on es feia una vida de relació entre nedadores i nedadors del club i també amb els d’altres clubs que feien servir la instal·lació. El Jaume en guarda un bon record d’aquelles pujades i baixades de la piscina que ell solia fer a peu i sovint en companyia d’altres companyes i companys del club que no pujaven amb el funicular

S’ha de tenir present que en aquell moment jo vivia al carrer Nou a la part de dalt de tot i no baixàvem al Paral·lel per agafar el funicular, sinó que ja pujàvem a peu fins a la piscina per el caminet dels ‘gallegos’, per sota de les grades del cantó de la ciutat, i això també formava part dels entrenaments perquè era pujar i baixar clar, que el Ramos ens obria aquella porta 'secreta' que tenia per darrera per a poder entrar o sortir, no?...

Jo crec que el nostre club era la piscina de Montjuïc perquè entre els meus deu anys i fins als setze que me’n vaig anar a la Blume la piscina era el punt de trobada de qualsevol dia, hi hagués entrenament o no. Els dissabtes preguntaves a qui fos “ei, que feu ?”... i l’altre “anem a la piscina”... i ens trobàvem allà a la grada i intentaves lligar, si podies i et deixaven, i estaves com una sargantana a prendre el solet, un banyet a la piscina... fins a que venia el Ramos amb la seva galleda de clor, que la piscina no tenia sistemes de cloració, i hi tirava dues o tres galledes i desprès ens manava “va nois, tots a l’aigua que s’ha de remenar això, eh!”


Equip de natació del C.N. Montjuïc als primers anys seixanta.
En Jaume es el primer per la dreta de la segona fila de baix.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Molinero. Ft. SI

Ben aviat va arribar per en Jaume el moment d’iniciar-se a la competició, entrenat primer per en Janos Gergely i més tard per l’Albert Medina. D’en Janos es pot dir que es el primer entrenador professional que hi ha al Montjuïc tot i que dura menys de dos anys. El seu relleu el pren l’Albert Medina, l’Alberto com el coneixíem en aquells anys, que impulsarà la natació del club fins a aconseguir la fita històrica de ser el primer a desbancar al ‘natació’, el C.N. Barcelona, del títol de Campió de Catalunya de natació, primer les dones l’any 1961 i l’any següent els homes. En Jaume ja participava en aquest procés de creixement del club, especialment competint  en els campionats de categories d'edat

De la primera competició així oficial que jo me’n recordo que vaig anar va ser a uns Campionat de Catalunya que es van fer a Tàrrega de menors de dotze anys, això era l’any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer el Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a més ens quedàvem a dormir!... que va ser el primer cop que em passava.

També recordo molt les travessies al llac de Banyoles, no ?... que formava part de les tradicions clàssiques del Montjuïc, oi ?... que anàvem tots a la travessia i sortíem el dissabte per nedar-la el diumenge evidentment, i fins i tot algun any havíem guanyat el premi per ser el club que hi aportava mes participants. Llavors això si que et quedava en el record perquè era una festa... com la de la Diada del Club, exacte!.

En aquells temps també hi havia una cosa que es important de deixar-ne constància, que es que també hi havien els pares, m'enteneu ?... és a dir que els pares també formaven part de la competició i que anaven allà no per a nedar, no !... hi anaven perquè feien colla i organitzaven els seus 'tinglados', com els pares Medina, els Escolies, els Abadias, els Camps i tants d'altres...

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta però no li ve de ningú del club, la rep de part del Moragues un personatge del règim que era omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic i que va ser un dels encarregats de fer el procés de selecció. Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968. En aquestes circumstàncies la seva relació amb la resta d’esportistes del club es mes esporàdica i es cenyeix fonamentalment a les competicions i als períodes d’estiu, quan la residència tanca per vacances i ell torna a entrenar amb les companyes i els companys del club. Encara no s’havia destapat com a esquenista i mes aviat semblava destinat a especialitzar-se en el crol

La Blume llavors estava a la torre (d’Esplugues)... una torre de principis del segle XX que es va arreglar fent-hi habitacions, serveis i altres coses i que no te res a veure amb l’edifici nou que es va fer desprès, cap a l’any 1968. En aquells moments jo nedava mil-cinc-cents metres, era fondista curiosament. Quan s’obre la Residència no teníem ni piscina ni entrenador, entrenàvem amb els d’atletisme fent preparació física, bàsicament. Mes endavant ja va venir el Jan (Freese) i ens desplaçàvem cada dia d’Esplugues fins a la piscina del Poble Nou, que es on entrenàvem a l’hivern. Hi anàvem amb una DKW d’aquelles històriques i amb el xofer de la residència que ens portava amunt i avall per entrenar. Als estius si que anàvem a la piscina de Montjuïc.

Ja es a la Blume quan vaig fer el canvi físic, perquè una cosa que hi havia fantàstica eren els serveis de medicina esportiva, que eren molt bons, amb el doctor Galilea, el doctor Estruch, el doctor Bestit que desprès va ser metge del F.C. Barcelona i el doctor Balius; tota aquesta colla amb una sèrie de proves d’esforç i d’altres tipus van fer un informe en el que van dir que per a poder progressar i tot això m’havia d’aprimar !... que flotava molt i tenia molt bones condicions, però que m’havia d’aprimar. Inclús hi va haver un temps que dinava amb l’entrenador al costat per controlar-me la dieta.

A partir d’aquest moment, havent fet el canvi físic i abandonades les proves de fons, apareix el Jaume Monzó esquenista i amb aquesta nova perspectiva va assolint ràpidament unes millores que li permeten posar-se a l'alçada i superar als Cabrera, en Julio i en Jesús. I es que qualsevol persona que l’hagi vist nedar un cop ja havia superat els setanta anys haurà comprovat que, efectivament, el Jaume en el seu estil preferit ‘levita’ a l’aigua, com si la resistència d’aquesta no l’afectés a per a res.

Això va coincidir amb un creixement molt ràpid d’uns deu o dotze centímetres. Entre una cosa i l’altra vaig fer l’arrencada... i va coincidir aquesta arrencada meva amb que el Jan va veure que podia nedar bé l'esquena i em va entrenar i orientar cap a les proves d’aquest estil. En aquells anys l’esquena estava dominada per els germans Cabrera de Canàries i ja a l’any 1963 en uns Campionats d’Espanya que es van fer a Granada els vaig guanyar i a partir d’aquí ja em poso a to i els vaig guanyant, especialment en els 200 metres, que sempre ha estat la meva millor distància...

No hi ha dubte que aquest període va ser el de la meva màxima dedicació a la natació, primer perquè hi havia mes competicions i a més hi havia aquella rivalitat amb els canaris que ens fotien “sopas con onda” als campionats d'Espanya que encara es feien per seleccions regionals. Ens fotien sempre entre d’altres coses perquè ells tenien el clima que els permetia entrenar tot l’any sense necessitat d’escalfar l’aigua. A partir que aquí vam començar a tenir piscines cobertes, com les de Sabadell i Manresa o les municipals a Barcelona, que ens vam anar posant a la seva alçada... a més hi havia una mena de lluita psicològica amb ells, no ?...allò que quan el tenies al costat els hi deies “Julio, te veo mal hoy, eh... tienes mala cara, coño !” i semblava que es quedaven una mica 'aplatanats' i a nosaltres ens anava mes la marxa. Així hi havia la lluita del Miquel (Torres) amb el Cossio en els 1.500, del mateix Cossio amb el Joan (Fortuny) en els 400, la meva en l’esquena amb els germans Cabrera i en papallona van sortir el Claret i el Quim (Pujol) que van començar a guanyar als canaris...

Cal tenir present que abans d’aquest floriment dels seixanta, a part dels del C.N. Barcelona, es que no hi havia volta de full. Als estius encara perquè anàvem a la piscina de Montjuïc i podíem entrenar, però a l’hivern s’ha acabat el bròquil, no hi havia mes “tu tia”.

Relleu de 4x200 Campions d'Espanya l'hivern de 1966 
a la piscina del C.N. Barcelona. Murio, Monzó, Navarro i Costa. 
La seva marca va ser record d'Espanya absolut en aquell moment. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Montejano

El que vindrà a partir d’ara es la part mes destacada de la carrera esportiva d’en Jaume que anirà fent passos des dels Campionats de Catalunya i d’Espanya fins a culminar amb les grans competicions internacionals representant a Espanya, junt amb una excel·lent generació de nedadores i nedadors, primer en competicions com les Quatre Nacions o d’altres similars i culminant amb el període 1966 – 1968, amb la participació en els Campionats d’Europa d’Utrecht al 1966 i en els JJ.OO. de Mèxic 1968, a més de tot altre tipus de competicions internacionals com les Universíades, tant apreciades per en Monzó que va participar a la de Budapest 1965 i a la Tòquio 1967

Una altre competició diferents va ser als Campionats del Món Militars, que es van fer a Las Palmas i que gràcies als mateixos vaig tenir un dels permisos mes grans dels que vaig gaudir a la ‘mili’ atorgat en una parada militar a l’estadi de Montjuïc, on el comandament de torn va llegir: “... y se concede un permiso especial de tres meses al vencedor de cuatro medalles de oro en los Campeonatos del Mundo Militares al soldado Jaime Monzó...”.

Per cert que també estant fent la ‘mili’ vam anar als Jocs del Mediterrani, fets a Tunis el 1967. Com que vaig fer medalla de bronze havia d’anar a una recepció del “Caudillo” a Madrid però cap dels caps militars del 'cuartel' del carrer comerç de Barcelona on jo era destinat va tenir els pebrots de firmar-me el permís i em van haver de recollir el premi, que per cert era un Rolex, i portar-me’l no recordo ben bé qui...

Al llarg de la seva trajectòria esportiva en Jaume ha estat objecte de nombrosos reconeixements en forma de premis i homenatges entre dels quals destaca el Trofeu Joaquin Blume de la "Delegación Nacional de Deportes" de l'any 1966. Per a ell, però, era especialment significatiu el títol de Soci d'honor del C.N. Montjuïc, que li va ser concedit desprès del subcampionat d'Europa dels 200 m. esquena a Utrecht. 

Com dèiem a l'encapçalament, va seguir en actiu en la pràctica de la natació i el waterpolo. A més de practicar habitualment els seus esports preferits no deixava passar oportunitat de competir en una o altre travessia o trobada de màsters. Encara va participar a la Copa de Nadal de 2019, poc menys de quinze dies abans del seu traspàs, succeït el 7 de gener de 2020. El nostre record i la nostra estima per en Jaume i la seva família

 

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*)  La imatge que acompanyarà els Carnets de Soci l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic