(C. de S.). Presidents (III). Esteve Limiñana Roselló... la clau de Folch i Torres

Esteve Limiñana Roselló (1920-2019) resideix per molt de temps al rovell de l'ou on a principis del 1944 va ser fundat el Club Natació Montjuïc: el carrer Nou del Poble-sec (1). 

De forta complexió física, de ben jove s'inclina cap a les activitats esportives, preferentment el futbol i la natació. Aquest darrer esport el porta a inscriure's en el Club Esportiu Mediterrani - germà del que més tard serà el Montjuïc - que fins a l'any 1943 tenia en el Poble-sec un dels seus centres d'activitat i de captació d'associats.

En produir-se el desplaçament del Mediterrani cap al barri de Sants, un bon grapat d'antics mediterranistes vinculats al barri de la muntanya és decideixen a fundar el Montjuïc, per tal de romandre vinculats al Poble-sec.

L'Esteve és un d'aquests joves que emprenen l'aventura. De fet no consta entre els catorze fundadors 'canònics' de l'entitat, però al cap d'unes poques setmanes ja s'ha inscrit com a membre del nou club. Al primer registre de socis que és coneix del Club Natació Montjuïc, de l'any 1957, hi apareix amb el número 18, amb domicili al carrer Conde del Asalto - l'actual carrer Nou de la Rambla - 141 i en la seva professió hi fa constar la d'òptic.

Els seus inicis com a directiu

En Vicenç Esquiroz ha retornat a la presidència del Montjuïc a començaments del 1956. Com és habitual en aquest tipus de càrrecs plenament amateurs, la seva junta directiva és va renovant de manera periòdica. L'any 1961 l'Esquiroz proposa a l'Esteve Limiñana per a ocupar el càrrec de vicepresident primer a la renovació de la directiva del club, proposició que aquest accepta.

La incorporació del nou vicepresident succeeix en un moment en que el president Esquiroz - veritable alma mater de l'entitat - travessa un delicat estat emocional. Ha intentat dimitir del seu càrrec, considerant que amb la cerimònia de col·locació de la primera pedra per a la piscina de la plaça de la Reina Amàlia s'ha cobert el seu principal objectiu i pot cedir el pas a nova gent, en una junta directiva que l'Esquiroz vol que sigui de 'concentració social'. Ell mateix ho descriu així:

"Cuando las obras de la piscina entraron en plena fase (de realidad), consideré oportuna mi dimisión, no porque estuviera cansado, ni mucho menos, ni por otras razones circuladas gratuitamente, sino... porque mi aportación al Club podia ser, y creo que ha sido así, más eficaz." (2)

Vicenç Esquiroz en l'acte de col·locació de la primera pedra del que ha de ser 
la futura piscina coberta municipal de Folch i Torres el 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Font Gasol

Finalment les pressions rebudes per part de companys de club i de rellevants personalitats alienes frenen la seva dimissió i continua en la presidència, però amb el reforç d'en Limiñana com a vicepresident  primer, qui a partir d'aquest moment exerceix una funció molt activa, especialment pel que fa a les relacions externes de l'entitat, amb especial atenció a les comunicacions amb la premsa.

El nou vicepresident és troba en la quarantena de la seva vida i segueix residint al n.141 del carrer Nou, on ha format la seva família amb la Marina, la seva companya de sempre. Propietari d'una empresa dedicada a la fabricació i comercialització d'aparells de mesurament i precisió, aquesta circumstància li permet de poder dedicar-se amb la intensitat requerida a les noves funcions encomanades.

En l'article citat més amunt, és el mateix Esquiroz qui elogia la col·laboració rebuda per part d'en Limiñana:

"Hace años, creo que fué en 1960, consideré oportuno lograr una directiva de concentración, que reuniera los distintos pareceres del Club... Entró en la vicepresidencia don Esteban Limiñana, hoy actual presidente (1966)... Tanto en la vicepresidencia como en la presidencia que ahora ocupa, don Esteban Limiñana  ha puesto una total entrega en los cargos y un probado entusiasmo por el Club." (2)

El gener de 1962, amb ocasió de la candidatura del Montjuïc a la 'Copa Stadium' és produeix una de les primeres aparicions del nou vicepresident en la premsa especialitzada, responent a les preguntes del periodista José M. Miedes - de 'El Mundo Deportivo' - en els termes següents:

Hemos sido el primer club de natación que en cincuenta y tantos años... ha vencido y ha sido un directo rival del Club Natación Barcelona, entidad para la que tenemos nuestra más sincera admiración y simpatia, y precisamente en unos Campeonatos Generales de Catalunya (de 1961). Estamos orgullosos de que colaboramos al auge de la natación nacional, pese a tener que actuar de prestado y con el solo esfuerzo de sus propios elementos. Prácticamente sin piscina y sin instalaciones adecuadas, nuestro club se halla situado entre los primeros del ámbito nacional..." (3)

Es refereix Limiñana a la primera vegada que un club diferent del C.N. Barcelona guanya la classificació per equips en els Campionats Generals de Catalunya de natació, fita que l'any anterior de l'entrevista esmentada va assolit l'equip femení del Montjuïc i que és veu consolidada l'estiu del mateix 1962 per l'equip masculí del club del Poble-sec en guanyar, també per primera vegada en la història de la natació catalana, al degà Barcelona en la mateixa competició.

Esteve Limiñana Roselló, president del Club Natació Montjuïc...

Finalment, en Vicenç Esquiroz Soliva renúncia, aquest cop sí de manera definitiva, al càrrec de president de l'entitat a començament de 1964. Això no representa cap vuit de poder, ni desencadena cap procés democràtic per tal que els socis puguin escollir el nou president. Seguint la política habitual de l'entitat en aquells temps, el nou president és cooptat entre un reduït  cercle d'associats del club, format per els fundadors i altres membres destacats d'entre els socis més antics i rellevants.

Amb aquest procediment la Assemblea Extraordinària del C.N. Montjuïc del 7 de març de 1964 vota de manera unànime la candidatura encapçalada per l'Esteve Limiñana, a qui acompanyen com a vicepresidents Enric Llansola Pastoret i Sebastià Roca Gabardós. 

Salutació en el butlletí social, n. 175 del mes d'abril de 1964, del nou 
president escollit en Assemblea extraordinària del passat 7 de març.
Font: Arxiu JCE

En la seva salutació del butlletí, més amunt reproduïda, l'Esteve Limiñana afirma, entre d'altres coses:

La Junta Directiva que habia presidido el amigo Esquiroz, atendiendo a sus razonamientos... puso sus cargos a la disposición de la Asamblea en bien del Club Natación Montjuich; (nosotros) venimos con un plan definido, que es una reorganización total, en miras al enorme trabajo que representa la puesta en servicio y mantenimiento de la tan esperada piscina, que hoy ya es una realidad porque se está construyendo a ritmo acelerado...

Por lo tanto desde estas páginas os doy las gracias a todos por vuestra confianza en nosotros y os prometo trabajar y continuar la labor que inició y llevó a cabo nuestro amigo y Presidente Vicente Esquiroz Soliva, para el logro de nuestros anhelos y prosperidad de nuestro querido CLUB NATACION MONTJUIC

Com també és habitual en aquells anys, tot i que la junta directiva pròpiament dita només és composa de dotze membres, és complementa amb un seguit de comissions i delegacions que constitueixen un reguitzell inacabable de components.

Junta Directiva, comissions i delegacions del nou equip de gestió del C.N. 
Montjuïc, publicada en el butlletí social n. 177, del mes de juny de 1964.
Font: Arxiu JCE 

Malgrat que la presidència Limiñana sembla destinada a ser un període de transició, cal reconèixer que acaba incloent algunes fites històriques pel Club Natació Montjuïc:

• L'any 1964 l'entitat arriba als seus primers vint anys d'història, amb quin motiu és preveuen un seguit d'actes i competicions com a celebració de l'efemèride

• El mateix 1964 l'equip masculí del Montjuïc és proclama per segona vegada - desprès de la de 1962 - campió en la classificació per equips dels Campionats Generals de Catalunya de natació; mentre que els infantils del club assoleixen a Sabadell el primer lloc en la classificació per equips del campionat de Catalunya de la seva edat

• El 1966, als XI Campionats d'Europa de natació de Utrecht - Països Baixos -, en Jaume Monzó conquereix la medalla de plata en els 200 m esquena, essent el segon català i espanyol en aconseguir un subcampionat d'una gran competició internacional

• Sens dubte, però, l'esdeveniment més significatiu de la seva presidència és la inauguració i posada en marxa, a les acaballes de 1966, de la piscina municipal coberta de la plaça de Folch i Torres, gestionada per el Club Natació Montjuïc i que per més de trenta-sis anys ha de ser la gran 'casa' esportiva del club

XX Aniversari del C.N. Montjuïc...

Sense arribar a la solemnitat que han de veure altres aniversaris més rodons, el vintè aniversari del club és revesteix d'un seguit d'actes rellevants de totes les seccions esportives de la entitat.

La natació programa un triangular, per els dies 9 i 11 d'abril, amb el Mulhouse Olympic Natation i el Club Natació Barcelona, que cal celebrar a la piscina de l'Escullera atès que l'equip francès no és pot desplaçar a l'estiu, quan el Montjuïc pot disposar de la piscina municipal de Montjuïc.

L'equip de rugbi aprofita per a celebrar un encontre internacional a La Foixarda, el 5 d'abril, amb l'equip francès del Banyuls Aviron Olympic, que a la vegada serveix d'homenatge a l'equip de rugbi del club, subcampió d'Espanya de la segona categoria nacional.

Retall del butlletí n. 175, del maig de 1964, on s'informa dels actes 
esportius commemoratius del XX Aniversari del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

L'acte social més significatiu és el del sopar del XX Aniversari, que és celebra el 25 d'abril al restaurant La Pérgola del recinte de l'exposició a Montjuïc, amb prop de 300 persones convidades. L'acte s'aprofita també per a l'homenatge anual dels campions de les diferents seccions del club. 

A la vegada en aquesta ocasió és lliuren dues plaques al Mèrit Esportiu del club per a en Joan Boronat i en Joan Ballart, respectivament. També s'aprofita per a fer entrega del guardo del Trofeu Janos Gergely a la Rosa Segarra, guanyadora de l'edició d'aquell any.

Èxits esportius de diferents equips de natació del club

El 1964 veu dos èxits significatius dels equips de natació. El primer fa referència als Campionats General de Catalunya disputats a la piscina de Montjuïc els dies 7, 8 i 9 d'agost, quan l'equip masculí del club assoleix, per segona vegada en la història de la competició, el campionat en la classificació per equips.

Editorial del butlletí n. 180, de setembre de 1964, amb referència 
al primer lloc obtingut als Campionats Generals de Catalunya.
Font: Arxiu JCE

El més significatiu d'aquest primer lloc és que representa un lligam de continuïtat entre la generació provinent de la tasca d'en Janos Gergely com a entrenador dels anys 1958-1959 amb la d'en Albert Medina, que des de 1960 n'ha pres el relleu. Així, veterans com els Monzó, Alonso, Molinero, Escolies o Puig, s'alien amb els de la nova generació dels Navarro, Murio, Costa, Sánchez, Cazcarro, Segura o F. Mas.

Aquests darrers, la major part d'ells encara en categoria infantil, és proclamen també en el primer lloc de la classificació per equips del Campionat de Catalunya de la seva categoria, disputat a Sabadell els dies 29 i 30 d'agost. L'equip és el format per Murio, Navarro, Costa, Sánchez, Segura, F. Mas, Yàñez i Oller.

Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio a la piscina de Montjuïc, 
la tan entranyable 'vella', en una imatge de l'estiu de 1964.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

En el cas de les noies, l'equip que va guanyar l'any 1961 els Campionats Generals de Catalunya va quedar escapçat entre 1962 i 1963, de manera que del mateix només continua en actiu al 1964 la Carme Medina. Als generals de Catalunya assoleixen la cinquena posició, prop de les terceres i quartes del Manresa i Poble Nou, respectivament. L'equip el formen C. Medina, Nacher, Espí, Picazo, Segarra, Cebrián i Alberich. 

Més sort tenen les nois al 1965, quan en el Campionat de Catalunya Juvenil celebrat a Sabadell, els dies 14 i 15 d'agost, l'equip de 4 x 100 m estils és proclama campió de Catalunya. L'integren Aura Alberich, Rosa Segarra, Magda Espí i Teresa Pelegrí.

Campiones juvenils de Catalunya dels 4 x 100 m estils a Sabadell, els dies
 14 i 15 d'agost de 1965. A. Alberic, M. Espí, R. Segarra i T. Pelegrí.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Jaume Monzó Cots, subcampió d'Europa...

En Jaume Monzó Cots (1946-2020) és, sense cap mena de dubte, l'esportista del club mes important dels primers trenta anys de vida del C.N. Montjuïc, i un dels més rellevants de tota la seva història. 

No és per casualitat que el  nostre bloc porta com a subtítol el de 'Memorial Jaume Monzó'. En ell hi podeu trobar nombroses referències a la seva vida esportiva i social. El punt més àlgid de la seva carrera esportiva va tenir lloc en els XI Campionats d'Europa a Utrecht.

En aquesta ciutat el 24 d'agost de 1966 en Jaume neda la final dels 200 m. esquena, la seva especialitat. En aquest bloc hi ha una entrada dedicada a aquesta part triomfal de la seva activitat esportiva, on referent a aquesta fita del subcampionat europeu s'hi escriu:

"Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4 x 200 m masculins i dels 400 m lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 m esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..." 

El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'article a que fem referència:

"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..." (4)

El cert és que lluny d'ofegar-se en Jaume Monzó va igualar l'èxit més rellevant de la natació catalana i espanyola fins aquell moment, reproduint el subcampionat europeu d'en Miquel Torres als Campionats d'Europa de Leipzig al 1962.

Dos dels molts telegrames que en Jaume va rebre a Utrecht, l'endemà de la seva fita. 
Dalt el dels seus pares. Sota el del club, signat com a 'LIMIÑANA PRESIDENTE'.

Arribada a l'aeroport de Barcelona-El Prat d'en Jaume, rebut per 
afeccionats del Montjuïc que el feliciten per la seva gesta a Utrecht.
Font de les dues imatges: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. sota: Suárez

La posada en marxa de la Piscina Municipal de la plaça de Folch i Torres

Des de l'acte de la posada de la primera pedra, el gener de 1961 passen quasi tres anys fins a que al 1964 les obres emprenen un ritme accelerat i és pensa en l'obertura de la nova piscina municipal de Folch i Torres per a les festes de la Mercè de 1965.

Retalls de 'El Mundo Deportivo' del 26 de juliol de 1965, quan 
encara és pensava en la seva propera inauguració.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Finalment, però, un sobrecost no previst provoca un endarreriment en l'acabament de les obres. Aquest darrer contratemps impedeix que es pugui complir l'acord pres per la Federación Española de Natación que en la seva Assemblea del desembre de 1965 ha designat a la piscina de Folch i Torres com a seu dels Campionats d'Espanya d'Hivern de 1966, que s'han de celebrar els dies 1 al 3 d'abril. De fet hem d'esperar fins a l'any 1969, amb motiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, per a que els Campionats d'Espanya d'Hivern es celebrin a la piscina Folch i Torres.

Però el nou entrebanc també s'acaba superant i, finalment, el dia 4 de juliol de 1966 es produeix el festival d'inauguració de la Piscina Municipal Folch i Torres. L'acte serà presidit per el vigent cap de l'estat, el general Francisco Franco Bahamonde; el mateix que pocs dies abans, aprofitant una estada a la ciutat de Barcelona, també ha inaugurat la piscina coberta de Sant Jordi, construïda per la Diputació de Barcelona.

Retall dels titulars de 'El Noticiero Universal' del dia 5 de juliol de 1966 
amb la noticia de la inauguració de la Piscina Municipal de Folch i Torres.
Font: Hemeroteca ARCA

El C.N. Montjuïc presidit per l'Esteve Limiñana encara ha de trobar alguns inconvenients per a prendre possessió del nou equipament. La formalització del lliurament de les claus de la piscina s'endarrereix uns mesos, fins a que amb data del 8 d'octubre de 1966 l'ajuntament de Barcelona convoca una nova cerimònia a la mateixa piscina, per tal que en Josep Maria de Porcioles, l'alcalde, pugui fer entrega simbòlica de les claus de la piscina al president del club, Esteve Limiñana.

Cerimònia oficial de lliurament de les claus de la Piscina Municipal de Folch 
i Torres, el dia 8 d'octubre de 1966 a la sala de juntes del nou equipament. 
E. Limiñana, V. Esquiroz, J.M. de Porcioles, J.A. Samaranch i A. Assalit.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montalvo

L'entitat blanc-i-verda sembla que hagi arribat a un punt culminant de la seva trajectòria de més de vint-i-dos anys. No obstant, la realitat immediata demostra com és ara quan comença el repte autèntic per a la junta directiva i per els antics i nous associats. No n'hi ha prou de rebre aquest fantàstic equipament, ara cal posar-lo en marxa amb una activitat intensiva, de set del matí fins a quasi bé les onze de la nit, a la vegada que s'ha de fer front a les despeses que la tan anhelada instal·lació genera, dia a dia i mes a mes...

Conscients d'aquest repte l'equip directiu del club nomena una Comissió Econòmica que presidida pel mateix Limiñana incorpora al tresorer de la junta directiva Josep Tauler i als socis fundadors Joan Boronat i Diego Devesa; així com als antics socis Jaume Florensa i Josep Puig. Algunes de les conclusions d'aquesta comissió surten reflectides en la memòria del club de l'any 1966:

"Se elaboró un estudio económico de la actual situación de nuestro club, determinándose la uncuestionable necesidad de llegar a un previo reajuste de cuotas para dotar a la tesoreria del fondo de maniobra necesario para hacer frente a las obligaciones que contraerían.

Los costes de explotación fueron objeto de un minucioso examen, valoración de los puestos de trabajo, consumos de combustible, energia y suministros... Una inversión considerable la supuso el completar con los más diversos, a la vez que necesarios para la labor programada, equipos y aparatos de gimnasia... mobiliario, elementos accesorios, etc., etc., todo ello en un volumen que podemos cifrar en cerca del medio millón de pesetas." (5)

Per a fer-nos una idea de la magnitud del repte cal entendre que es va passar d'una entitat que maldava per a consolidar una xifra d'associats que voltava pels 700 o 800 socis i que a rel de la nova instal·lació va superar en pocs mesos la xifra dels 3.000 que s'havien previst com a punt d'equilibri pel manteniment dels comptes socials. 

El president Limiñana cap a finals de 1967, en una imatge presa a la piscina de Folch i 
Torres on l'acompanya un molt estimat amic seu, l'expresident Joan Boronat, 'Janot'.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Els pocs mes de divuit mesos que l'equip liderat per l'Esteve Limiñana és va fer càrrec de la gestió de Folch i Torres és van superar amb moltes dificultats. El fet és que el mateix Limiñana, adduint la necessitat de centrar-se preferentment en les seves activitats professionals, renuncia a la reelecció al final dels seus quatre anys del mandat estatutari.

Una vegada més s'activa el 'conclave' del Montjuïc per tal de decidir qui d'entre els socis històrics de l'entitat l'ha de substituir. En aquesta ocasió la persona triada és en Diego Devesa Palomera (1923-2016), qui en la seva dilatada experiència professional ha demostrat unes excel·lents capacitats per a la gestió, acreditada amb el seu càrrec com a gerent de la multinacional 'Mundus', empresa dedicada al disseny, fabricació, comerç i lloguer de maquinària i elements auxiliars del món de la construcció.

Al butlletí social n. 222, del mes de març de 1968, el president Limiñana s'acomiada amb un article intitulat 'A todos mis consocios', on entre d'altres coses, afirma:

En este mes de marzo, como ya está establecido, el Club celebra su Asamblea Ordinaria anual, en la que cesa la Junta Directiva que me honro en presidir...

Durante este periodo habrán salido obras buenas, obras mediocres o susceptibles de hacerlas mejor y alguna que otra mala, pero hemos de reconocer que somos humanos y por tanto podemos errar; pero errar por ignorancia de hechos, errar por no estar preparados para un trabajo tan arduo, con las pocas horas que se pueden dedicar, pero nunca errar por mala fe. Como esto no existe, es por lo que yo agradezco de corazón a todos cuantos han colaborado conmigo en estos años de florecimiento de nuestro Club, que, con la cara bien alta, podemos decir que va siguiendo la trayectoria de aquellos hombres primeros que lo fundaron y preconizaron.

Corol·lari

Com era d'esperar, atesa la seva demostrada implicació en els afers de l'entitat blanc-i-verda, el soci n. 18, l'Esteve Limiñana Rosello, va estar amatent a respondre a qualsevol crida que la junta o el president de torn li puguesin fer per a tal o qual col·laboració amb el club. Va ser habitual la seva presència en molts dels actes socials de l'entitat.

Així, per exemple l'any 1974, essent en Joan Antoni Samaranch president de la Diputació de Barcelona, una comissió del Club Natació Montjuïc encapçalada per el president del moment, en Joan Ballart Serra, el visita amb motiu de fer-li lliurament de la medalla commemorativa del XXX Aniversari de l'entitat. Al president Ballart l'acompanyen els expresidents Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Esteve Limiñana.

Retall de 'El Noticiero Universal', on és recull la noticia de la visita de la delegació 
del C.N. Montjuïc al president de la Diputació, J.A. Samaranch.
Font: Hemeroteca ARCA

Com una situació inajornable de tants i tants personatges històrics del Club Natació Montjuïc, a en Esteve Limiñana Roselló també li arriba l'hora del darrer viatge. En el seu cas, però, succeeix a l'edat de 99 anys, a tocar del seu centenari, l'any 2019. La noticia del seu traspàs, que des del 'Memòries...' hem cercat de documentar, l'hem anat a trobar en el digital 'Diario Hispaniola', de la Republica Dominicana.

A l'obituari, sense signatura, la redacció del diari afirma:

"Ha fallecido en la ciudad de Barcelona, España, don Esteban Limiñana Roselló... quién habia visitado la República Dominicana en varias ocasiones y donde dejó buenos amigos.

Fué reclutado durante la guerra civil del 1936 con apenas 16 años para pelear del bando Republicano, en lo que hoy se conoce como la afamada Quinta del Biberón. Herido y hecho preso por los franquistas, fué confinado en un campo de concentración a esa tierna edad... Independentista catalán, nacionalista, defensor de su tierra y de su lengua, se ganó  el respeto de quienes le conocieron. Deja tres hijos, 6 nietos y 6 bisnietos quienes agradecen haberle tenido." (6)

Memòries del Montjuïc 

(1) Al 'Memòries...' venim constatant com al 'rovell de l'ou' de la fundació del Club Natació Montjuïc el que també anomenem com a 'quilòmetre zero' fent referència al carrer Nou de la Rambla - i a alguns dels carrers adjacents - on és va concentrar la ubicació o la presència habitual de molts dels fundadors i impulsors de la constitució del Montjuïc l'any 1944.

(2) Les cites d'en Vicenç Esquiroz corresponen a un seu article publicat al n. 206 del butlletí del club corresponent al mes de novembre de 1966, sota el títol de '¡ Veinte años !' . D'una llargada estranyament excepcional, de fins a tretze pàgines, el soci n. 1 de l'entitat fa un repàs a les vicissituds viscudes en el recorregut per a la construcció de la piscina al llarg de quasi bé dues dècades

(3) L'entrevista feta per el periodista de 'El Mundo Deportivo' Josep Maria Miedes a l'Esteve Limiñama correspon al diari del onze de gener de 1962. En la dita entrevista la candidatura del Montjuïc que la 'Federación Española de Natación' ha presentat als organitzadors de la 'Copa Stadium' serveix d'excusa per a fer un ampli repàs de l'actualitat del club.

(4) Per raon obvies, en aquest bloc els articles dedicats a en Jaume Monzó, de manera total o parcial, són nombrosos. El citat en aquesta entrada és el titulat 'Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf', que va seguit de la segona i darrera part dedicada al desencant. Us en deixem els enllaços, per si poden ser del vostre interès.
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-o-la-gestio-de.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

(5) El text inclòs en aquesta entrada ha estat extret de la 'Memoria del Club Natación Montjuich', corresponent a l'exercici de 1966, publicada en el butlletí social n. 210, del mes de març de 1967.

(6) 'Diario Hispaniola' és un mitjà digital i informatiu que ofereix notícies, anàlisis i reportatges sobre l'actualitat i l'esdevenidor dominicà i internacional. Integra temes d'economia, política i cultura, a més de seccions específicament dedicades al turisme. El lligam entre la família Limiñana i aquest mitja informatiu dominicà és donat per el menor dels tres fills de l'Esteve, en Xavier, qui dedicat al disseny i a la escenografia teatral va casar amb la productora dominicana Henriette Wiese

(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.