De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc

18/36...

No, no !... no són mides de sastre, ni anatòmiques, ni de fuster; ni tant sols els números d'un sudoku. Són els anys que marquen la gestació i el naixement de la piscina municipal de la Reina Amàlia, els divuit que van del 1948 fins al 1966; i el seu usdefruit per el Club Natació Montjuïc, trenta-sis anys des del 1966 fins al 2002. De manera que, per aquelles casualitats, els anys de gaudi de la piscina van durar el doble de temps del que va costar la lluita per aconseguir-la.

1948, quan tot comença

El 1946 en Joan Boronat Carner ha substituït a en Vicenç Esquiroz Soliva en el càrrec de president, on aquest darrer ha cobert els primers dos anys de vida del club. En aquest 1948 succeeixen dos fets que impulsen la primerenca voluntat del Club Natació Montjuïc per a llançar-se a la consecució de la seva pròpia piscina coberta. D'una banda a l'ajuntament de Barcelona s'estableix la primera 'Ponència d'Esports' de tota Espanya, deguda a l'impuls d'en Epifani de Fortuny Salazar - baró d'Esponellà -, que en el seu dietari personal del 20 d'abril de 1948 ho descriu d'aquesta manera:

" No quiero consignar hoy mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (del Ayuntamiento) creando la nueva Ponencia de Beneficiencia y Deportes... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que será imitada desde luego y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones." (*)

D'altre banda, la nounada ponència d'Esports de l'ajuntament de Barcelona faculta al club blanc-i-verd per a la celebració a la piscina de Montjuïc dels cursets infantils amb caire de municipals. Són els que a partir de l'any 1951 prendran el nom mes formal de 'Cursets Municipals de Natació Escolar'. El dia 12 d'octubre, en el marc del Trofeu Barcelona que organitza l'entitat, es lliura a en Epifani de Fortuny el títol de President d'Honor del Club Natació Montjuïc. Tot i que el títol es merament representatiu i honorífic, l'acció del baró d'Esponellà serà molt important en el desenvolupament de la tasca del club per assolir la seva piscina coberta.

Primers anys de lluita per la piscina pròpia

Si bé inicialment s'ha pensat en fer les gestions necessàries per a aconseguir de l'ajuntament la cessió del solar del Paral·lel n. 50, on anys mes tard s'edificarà el cinema 'Regio Palace', aquesta primera opció queda de seguida descartada. Poc temps desprès de creada la ponència d'Esports té lloc una reunió amb l'alcalde de Barcelona en Josep Maria Albert Despujol, baró de Terrades, promoguda per el mateix Epifani de Fortuny i amb l'assistència dels directius del club Joan Boronat, Enric Gomis i Joan Aymamí. En aquesta reunió es va obtenir la promesa del baró de Terrades de recolzar les demandes que presentava el Club Natació Montjuïc en ordre a la cessió per l'ajuntament d'una part del solar on havia estat l'antiga presó de Barcelona, a la plaça de la Reina Amàlia. 

La presó de dones de la Reina Amàlia a l'any 1930. 
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Ft. Brangulí

Després d'aquestes primeres gestions l'any 1949 s'endega la Comissió Pro Piscina, que inicialment quedarà formada per:

• Enric Gomis Tizón, metge i col·laborador del club. S'encarregà des de 1951 de protocol·litzar i efectuar les revisions mèdiques dels cursets de natació escolar

• Joan Boronat Carner, fundador i president (1946-1956)

• Joan Aymamí Serra, soci i representant dels comerciants del Poble Sec

• Vicenç Esquiroz Soliva, soci n. 1, fundador i president (1944-1946 i 1956-1964)

Aquesta comissió és planteja dos objectius principals:

• La cessió per l'Ajuntament de Barcelona i per un període perllongat de temps d'una part del solar resultant de l'enderroc l'any 1936 de l'antiga presó de Barcelona, situada al carrer de la Reina Amàlia, que des de 1904 era únicament presó de dones

• L'aconsseguiment dels mitjans propis necessaris per al finançament de la construcció de l'equipament esportiu que es considera necessari, dotat de piscina i gimnàs coberts

Cal tenir en compte que les primeres intencions del C.N. Montjuïc no són les de tenir la gestió d'una piscina de propietat municipal, sinó obtenir la cessió d'un terreny municipal on construir per els propis mitjans la seva instal·lació esportiva, seguint el model emprat l'any 1921 per el C.N. Barcelona que amb els seus mitjans va construir la piscina de l'Escullera, comptant amb la cessió dels espais que va obtenir de la 'Junta de Obras del Puerto' de la ciutat.

La maquinària municipal ja s'ha posat en marxa i amb data del 16 de gener de 1951 la ponència d'Esports aprova un primer avantprojecte, d'acord amb els serveis tècnics de la corporació, per a una possible piscina coberta a la plaça de la Reina Amàlia. Els directius del club sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951.

El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament, del qual n'extractem dos fulls:

Expedient n. 6.659 de l'Aj. de Barcelona, secció d'Urbanisme i Obres Públiques.
Primer full: Instància d'en Joan Boronat, president del C.N. Montjuïc
Segon full: Plànol d'emplaçament de la projectada piscina 
que acompanya a la instància.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Aquest expedient, però, s'encalla en la burocràcia municipal i no es fins al 7 de febrer de 1958 que es tanca amb un darrer informe poc encoratjador dels serveis tècnics d'urbanisme que conclou que:

"... la finca de referencia queda englobada en el 'Plan parcial de Ordenación del Casco antiguo de Barcelona rectificado'... según el citado Plan parcial, se crea una zona de Parque entre la Ronda de San Pablo, calles Lealtad y de Amalia, modificando la alineación de la zona edificable que quede en la manzana de referencia."...

... de manera que no es fa cap esment a la demanda de la piscina coberta. Hi ha hagut dues raons que si no justifiquen al menys expliquen aquest retard i la manca de concreció de l'informe, una per part de la corporació municipal i l'altre per raons internes del C.N. Montjuïc:

• Sobre el solar en qüestió hi pesa un indivís entre la Diputació de Barcelona i el mateix ajuntament; com a resultant d'aquesta situació els tràmits per a que passi a ser de plena propietat d'aquest darrer s'allarguen 

• Pel que fa al Montjuïc desprès dels primers anys de la presidència d'en Joan Boronat Carner plens de bons resultat esportius i d'iniciatives socials encertades, a partir de finals del 1952 el club pateix un seguit d'incidències, amb moció de censura contra el president Boronat inclosa,  que el fan entrar en uns temps d'estancament esportiu - especialment en natació - i d'una certa desinflada dels seus associats

Imatge externa i interna de l'avantprojecte de piscina  fet 
el gener de l'any 1951 per l'arquitecte Joan Pujadas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas

En relació a la necessitat de piscines municipals l'ambient general de la natació catalana tampoc es unànime ni engrescador. Hi concorren dues posicions diferenciades entre aquells que defensen la necessitat de fer piscines municipals a cadascun dels barris de la ciutat, començant per els que disposen d'un club de natació prou arrelat; o els que consideren que cal fer una única piscina coberta pública, gestionada per la Federació Catalana de Natació (FCN), que doni resposta a les necessitats dels clubs 'modestos' que no disposen d'instal·lacions pròpies; val a dir, de tots menys el 'Natació' Barcelona

En la primera posició s'hi troben quasi tots els clubs modestos rellevants de la ciutat de Barcelona, amb els corresponents portantveus mediàtics entre els que sobresurt en Vicenç Esquiroz en el seu vessant de periodista de 'El Mundo Deportivo', el 'Correo Catalán'  (on escriu amb el pseudònim de Clarín), la 'Hoja del Lunes' i altres periòdics.  En la segona s'apleguen algunes individualitats amb càrrec federatiu o en algun club de la ciutat que consideren inviable la construcció general de piscines i defensen, honestament, que cal concentrar-se en fer quelcom semblant al que ha estat la piscina de Montjuïc en els períodes d'estiu. També gaudiran d'altaveus en els mitjans de comunicació, alguns de molt significats.

En aquest debat es especialment il·lustrativa la participació del setmanari 'Destino', que mostra en repetides ocasions la seva reticència a la idea de piscines municipals per als clubs de natació de cada barriada barcelonina. Així en article d'en Carlos Pardo Gil publicat al n. 392 de la revista, desprès de fer una introducció lloant les piscines privades de 'Baños Populares de Barcelona' (BPB) de la travessera de Gràcia i de la Ronda de Sant Pau, es manifesta contrari a la piscina sol·licitada per el C.N. Montjuïc:

"Precisamente estos dias se habla, como más arriba indicamos, del proyecto de una nueva piscina en el antiguo solar de la Cárcel de Mujeres a pocos metros de la ya existente piscina de propiedad particular a la cual mas arriba nos referimos..., salta a la vista que una lógica distribución de piscinas en la ciudad deberia impelirnos a construir la nueva instalación en otras demarcaciones urbanas."

Mes endavant el periodista defensa com a solució desitjable que les dues piscines de BPB esmentades constitueixin una primera baula de 'una extensa cadena de piscinas barcelonesas', per acabar rematant:

"Construyamos piscinas. De acuerdo. Pero sin menospreciar ni olvidar las piscinas que... unos caballeros se anticiparon en construir mientras otros se limitaban a proclamas verbales... Sería un contrasentido que la primera piscina deportiva que ahora se proyecta con la colaboración del municipio surgiera con aires de concurrencia a la ya antigua y popular piscina de la Ronda de San Pablo"...

... referint-se, es clar, a la de BPB. Quasi dos anys mes tard el mateix Carlos Pardo insisteix en aquest tema, si bé ho fa amb un caire mes genèric: 

Retall d'un nou escrit d'en Carlos Pardo a 'Destino' del dia 23 de febrer de 1957 
manifestant la seva disconformitat amb que l'ajuntament de 
Barcelona cedeixi piscines als clubs de natació (**)
Font: Hemeroteca ARCA

A resultes de la polèmica generada per el primer dels articles la Junta Directiva i la Comissió Pro Piscina del C.N. Montjuïc presenten la seva dimissió. Encara que de seguida es va poder normalitzar la situació institucional del club comptant amb el suport del president de la FCN, en Francesc Draper, aquest incident va ser un mes dels que es van produir en aquests primers anys 50's  i que van provocar una certa desmobilització dels associats i dirigents de l'entitat.

La resolució definitiva de l'estancament de les gestions pren cos amb un canvi de Junta Directiva del club, desprès que en Joan Boronat renuncia a la presidència. En la Assemblea General Extraordinària del dia 14 de gener de 1956 es escollida per aclamació la única candidatura presentada, que amb el guiatge del retorn com a  president d'en Vicenç Esquiroz, compta amb socis com ara els Florensa, Tauler (Sr.), Orero, Contreras o Gracia. L'Esquiroz, capdavanter i ànima efectiva i afectiva de l'entitat, s'havia pres un respir d'una mica mes de dos anys de la gestió del club i retornava ara amb forces renovades. Coincideix amb el 'fitxatge' com a President de Mèrit d'en Enric Llaudet, empresari tèxtil i membre de la junta del F.C. Barcelona, que pot aportar al Montjuïc la seva experiència professionals i la seva agenda de contactes amb les 'altes esferes' del país.

Copia de la carta autografiada d'en José Antonio Elola Olaso, amb data del 10 de juliol 
de 1957, confirmant el recolzament de la 'Delegación Nacional de Educación Física
 y Deportes' a la demanda del C.N. Montjuïc de la piscina de la Reina Amalia
Font: Arxiu JCE, butlletí del CNM

1959, el desllorigador

Poc abans de l'arribada d'en Vicenç Esquiroz a la seva segona etapa presidencial s'ha produït a l'ajuntament de Barcelona un altre relleu en la regidoria d'Esports, on l'any 1955 s'incorpora en Joan Antoni Samaranch Torelló; un prometedor gestor esportiu de trenta-cinc anys que s'ha destacat en l'hoquei patins, quan tot just ha deixat de ser-ne jugador, i on havia estat l'impulsor dels campionats del món de la especialitat disputats a Barcelona els anys 1951 i 1954. L'any 1957 el relleu a l'ajuntament es produeix també en la figura de l'alcalde, quan en Josep Maria Porcioles Colomer substitueix a l'Antoni Maria Simarro. L'entesa entre Samaranch i els nous dirigents del Montjuïc fou immediata i les tasques per a la consecució de la piscina de la Reina Amàlia prenen una notable embranzida, comptant amb el suport, aquesta vegada efectiu, del nou alcalde. 

Això es concreta quan l'any 1959 es produeixen dos fets aparentment contradictoris però que junts conformen el desllorigador que el club esperava des de feia mes d'onze anys:

• Per acord del Ple Municipal de l'Ajuntament de Barcelona del 29 d'abril s'aprova el 'Pla d'Urbanització del Casc Antic' en el que, ara sí, s'inclou la construcció de la piscina de la Reina Amàlia

• Per acord del Ple de la Diputació de Barcelona del 27 d'octubre s'aprova la cessió de l'espai que hauría d'ocupar la piscina al 'Ministerio de Educación Nacional' per a que construeixi el nou institut de segon ensenyament Milà i Fontanals

El Montjuïc es queda sense l'espai previst per a la seva piscina municipal i veu com tots els impediment de l'indivís del terreny, que han estat l'excusa dels molts anys de retard, s'han esvaït en un moment per l'acord entre l'ajuntament, la diputació i el govern central. En un primer moment s'instaura el pessimisme i en la reunió on es comunica la novetat per part del regidor d'Esports al president del club cadascun d'ells proposa un nou emplaçament diferent per a la piscina. En Samaranch vol que la instal·lació esportiva se situï darrera de l'església romànica de Sant Pau, en uns terrenys balders; l'Esquiroz, en canvi, proposa que l'equipament esportiu s'inclogui dins de les obres del nou institut, pensant segurament que aquesta ubicació en pot facilitar una ràpida realització. 

Aquesta vegada, però, l'enrenou té una solució fulminant: l'endemà mateix de fer-se públic l'acord de la diputació els directius del club són citats a la plaça de la Reina Amàlia per l'alcalde Porcioles i el regidor Samaranch que els porten a visitar el magatzem de 'Maderas Salazar', ubicat al fons de la plaça, perpendicular al solar inicialment previst. En el curs de la visita l'alcalde Porcioles promet "... no se'n parli mes, aquí hi farem la piscina". I s'inicien de manera immediata els tràmits per a la expropiació dels terrenys que haurà d'ocupar el nou espai esportiu mitjançant l'expedient del Negociat d'Urbanisme municipal n. 12.158 que serà proposat i signat per en Santiago Udina Martorell, Tinent d'Alcalde encarregat d'Obres i Instal·lacions Municipals, el qual serà també un ferm defensor de l'equipament demandat per els del Poble Sec. L'optimisme es desborda i es parla de la col·locació de la primera pedra en un acte oficial a celebrar a les primeries de l'any 1960, i de la molt ràpida finalització de l'obra.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 d'octubre de 1959
amb l'anunci de l'acord d'expropiació dels terrenys per 
a la futura piscina de la Reina Amàlia.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els anys decisius, darrers obstacles...

Encarem els anys que marquen la fase final de la construcció de la que serà la segona piscina municipal coberta de Barcelona que ha de ser usufructuada per el el C.N. Montjuïc. És un bon moment per a fer un repàs del càrrecs institucionals de l'Ajuntament de Barcelona i del Club Natació Montjuïc que han hagut de passar per a acabar fent realitat aquesta instal·lació

RELACIÓ D'ALCALDES, REGIDORS D'ESPORTS I PRESIDENTS 
DEL CNM, AMB ELS SEUS ANYS DE MANDAT

(*) L'alcalde Josep M. Albert i el regidor Epifani de Fortuny foren destituïts arrel de la vaga de tramvies de 
1951, mentre que l'alcalde Simarro ho fou arran de la vaga de tramvies de 1957.
(**) Joan Antoni Samaranch compagina la tasca de l'ajuntament amb la de delegat a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD), nomenat per en José Antionio Elola Olaso

Font: Elaboració pròpia

És a dir, que la tardança en la construcció va 'consumir' fins a cinc regidors o ponents d'Esports i fins a tres alcaldes de la ciutat, el mateix nombre que el de presidents del C.N. Montjuïc. Això s'explica per la durada difícilment repetida entre la promesa inicial i la inauguració real d'aquesta instal·lació esportiva (***).

La col·locació de la primera pedra es va anar retardant. Finalment, el dissabte 28 de gener de 1961 es va poder realitzar l'acte protocol·lari amb l'habitual presència de les primeres autoritats del país i altres convidats. Com a anècdota un dels assistents mes celebrats va ser el futbolista del F.C. Barcelona Ladislao Kubala que com tots els hongaresos esportistes i/o artistes que aterraven a Barcelona mantenia una molt cordial relació amb el Montjuïc, especialment a través del seu president Vicenç Esquiroz.

Dues imatges de l'acte de col·locació de la primera pedra de la piscina de la Reina Amàlia.
La primera es de la capçalera de l'acte i la segona del moment en que l'Alcalde Porcioles es 
disposa a col·locar dins de la primera pedra el cilindre metàl·lic contenint els diaris del dia. 
Font: Arxiu del CNM. Fts. primera foto Suàrez, segona Font Gasol

En la primera fotografia distingim, entre d'altres, al Tinent d'Alcalde en Santiago Udina; just darrera seu els presidents executiu i d'Honor del Montjuïc, Esquiroz i Epifani de Fortuny en una distesa conversa; en Mateu Molleví, president de la FCN; Sebastià Roca en segona fila, fundador del club; Joan Antoni Samaranch, Regidor d'Esports i delegat a Catalunya de la DNEFyD; la representació militar corresponent molt interessada en la conversa amb l'ídol blaugrana del moment, en Ladislao Kubala; una mica mes retirat i en segon pla veiem l'àrbitre internacional de waterpolo Mateu Manguillot. D'aquest acte la premsa en destaca el parlament de l'alcalde subratllant que:

"Puedo aseguraros que el acto de hoy no es algo meramente simbólico, sino que las obras de esta piscina empezarán en un plazo inmediato, para que lo más rápidamente posible se pueda iniciar, con la intensidad necesaria, la magnífica labor llevada a cabo hasta ahora..."

Fins a la 'segona pedra' i les successives van transcorre encara mes de dos anys. El projecte executiu va ser encarregat a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, auxiliat per en Alejo Aguyé Mas, arquitecte tècnic.

Plànols de la piscina municipal coberta de la Reina Amàlia.
El primer correspon a la secció transversal, vista des de la piscina petita
El segon correspon a la planta superior de la sala de piscines i serveis.
Arquitecte: Antoni Lozoya Augé
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona 
del dia 11 de novembre de 1963.
Font: Hemeroteca ARCA

Les obres reals, per tant, no varen començar fins a finals de l'any 1963. El pressupost inicial era de 22.536.031,88 ptes, de les qual l'Ajuntament de Barcelona en va pressupostar 14.995.346,95 per els exercicis de 1963 i 1964, mentre que la DNEFyD n'ha aportat 6.300.000,00 de pessetes. Tot i els retards inicials l'obra continua a bon ritme fins que a la primera meitat de l'any 1965 pateix una nova aturada que n'impedirà la obertura prevista per el segon semestre de l'any. A tot això l'any 1964 s'ha batejat la plaça, que fins al moment es coneixia com a de la Reina Amàlia, amb el nom que ostentarà a partir d'aquest moment com a homenatge a l'escriptor barceloní Josep Maria Folch i Torres.

En un informe intern dels serveis tècnics del departament de l' 'Agrupació d'Edificis Municipals' el cap del servei informa de les desviacions a que han estat sotmeses les previsions inicials que porten el cost final estimat, a data del mes de juliol de 1965, fins als 29.916.748,90 ptes., calculant que per acabar totalment les obres manca una aportació de 8.621.401, 95 pessetes.

Retall de l'informe de la 'Agrupació d'Edificis Municipals de  
l'Ajuntament de Barcelona datat el mes de juliol de 1965
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

Aquest darrer contratemps impedeix que es pugui complir l'acord pres per la 'Federación Española de Natación' que en la seva assemblea del desembre de 1965 va designar la piscina de Folch i Torres com a seu dels Campionats d'Espanya d'Hivern de 1966, que s'han de celebrar els dies 1 al 3 d'abril. De fet caldrà esperar a l'any 1969, amb motiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, per a que els Campionats d'Espanya d'Hivern es puguin celebrar a la piscina Folch i Torres.

Però el nou entrebanc també es pot superar i finalment el dia 4 de juliol de 1966 es produeix el festival inaugural de la 'Piscina Municipal Folch i Torres'. L'acte serà presidit per el vigent cap de l'estat, el general Francisco Franco Bahamonde, que dies abans, aprofitant una estada a la ciutat de Barcelona, també ha inaugurat la piscina coberta de Sant Jordi, construïda per la Diputació de Barcelona.

Imatges de l'acte inaugural de la Piscina Municipal de la plaça Folch i Torres.
A la primera Franco saluda a les nedadores participants a l'exhibició aquàtica.
En la segona Francesc Platón, delegat a Catalunya de la DNEFyD, imposa a 
Francisco Franco Martínez-Bordiu, net del dictador, la medalla d'or 
del club i el títol de 1er Soci d'Honor infantil del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu del CNM. Fts. primera Campañà i segona Pérez de Rozas

Encara quedaven per finalitzar alguns detalls de la instal·lació que motivaren que, tot i disposar d'un permís provisional per a que els nedadors i waterpolistes la pugessin utilitzar, Folch i Torres no va passar a plena disposició del Club Natació Montjuïc fins a l'acte de lliurament de les claus de la piscina, que va tenir lloc el dia 8 d'octubre. El butlletí del club en la editorial del seu n. 206 del mes de novembre de 1966 ho va celebrar així:

"¡ Por fin tenemos piscina propia !... 

... Produce una gran satisfacción ver a nuestros nadadores y nadadoras entrenando, como lo pueden hacer los mejores nadadores del mundo, en unas instalaciones propias, que darán además oportunidad para que nuestro entrenador, don  Alberto Medina, pueda demostrar toda su capacidad de trabajo, al disponer de unos medios que hasta ahora no han estado a su alcance."

La 'casa gran' del Montjuïc té per endavant, des de l'octubre del 1966, els propers trenta-sis anys per encabir-hi il·lusions i desenganys d'unes quantes generacions d'esportistes i associats del Club Natació Montjuïc i per a poder fer el servei social del que tan merescudament havien presumit els pioners del club per a demanar insistentment la construcció d'aquesta piscina en un dels barris mes humils de la ciutat. Tot se'n anirà en orris quan a mitjans del mes de maig de 2002 serà derruïda per la maquinària municipal. Però d'això ja en parlarem en un altre moment

Portada, contraportada i pàgines centrals del fulletó editat per l'Ajuntament de Barcelona
amb motiu de la inauguració de la Piscina Municipal de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE

Josep Castellví

(*) Extret del Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), on resta dipositat el Fons Epifani de Fortuny Salazar. Els dietaris del baró d'Esponellà són una font inesgotable d'un grafòman empedreït que il·lustren 66 anys de vida personal reflectint, a la vegada, els esdeveniments socials, polítics i culturals del seu temps i del seu país. Nosaltres n'hem espigolat una ínfima part cercant especialment de trobar les seves activitats relacionades amb el Club de Natació Montjuïc, al que sempre es sentí tant lligat; d'igual manera que amb les altres dues entitats esportives històriques del Poble Sec que també el nomenaren, en un o altre moment, President d'Honor: la Agrupació Ciclista Montjuïc i la Unió Esportiva Poble Sec.

(**) Andrés Mercè Varela, company d'en Carles Pardo al setmanari Destino i periodista 'àulic' d'en Joan Antoni Samaranch, també va donar mostres d'animositat i d'oblit selectiu. Com a exemple reproduïm un extracte d'un article seu publicat al 'Destino' del 3 de setembre de 1966: "El Club de Natación Barcelona, con un sentido que llamaríamos 'casolà', pero no exento de grandeza, siguió creciendo con la seriedad catalana, con 'seny'. Y así pudo edificar, sin ayudas de ninguna clase, sin apoyo municipal, ni del Estado ni de ningún organismo, con el esfuerzo de sus socios, la primera piscina del país...". En aquest bloc hem dedicat una entrada lloant la grandesa del 'Natació' en construir la primera piscina esportiva del país, però amagar que aquesta es basà en la concessió 'gratia et amore' feta per l'organisme públic de l'estat 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona, amb el recolzament d'en Bosch Alsina i del seu fill Bosch Catarineu es molt oblidar. (https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html)

(***) L'Ajuntament de Barcelona només havia construït una instal·lació que s'aproximava a una piscina esportiva en el que es va conèixer com a Termes Municipals, en el marc d'un dels hotels de la Plaça d'Espanya edificats amb motiu de la Exposició Universal de 1929. Quan finalment l'any 1936 el Ple Municipal havia aprovat invertir 1.000.000 de pessetes per a fer la seva primera piscina coberta municipal, l'esclat de la guerra s'ho emportà per endavant.  No serà fins a l'any 1960 que s'inaugurarà la primera piscina municipal coberta de Barcelona, situada al Poble Nou en terrenys de l'antic camp de futbol del Júpiter, a la cantonada de Llull i Espronceda. Altres clubs com el Mediterrani no aconseguiren mai disposar d'una piscina municipal per a les seves activitats tot i intentar-ho en diferents ocasions; quan finalment assolí una instal·lació pròpia fou gràcies a una meritòria gestió dels seus dirigents i dels seus associats.

Identitats. Joaquim Morera Pujals, el seny ordenador...

Medalla commemorativa del 'I Torneig de waterpolo Joaquim Morera' celebrat 
l'any 1982, coincidint amb el 50è aniversari del Club Natació Terrassa.
Font: Arxiu JCE

Primers anys. Estudis i embarrats...

En Joaquim Morera Pujals neix el dia 11 de gener de 1914, a la ciutat de Terrassa com a primogènit del matrimoni d'en Josep Morera Ventalló i na Montserrat Pujals; compartirà creixença amb els seus germans, en Jacint i na Elvira. 

La seva joventut es troba repartida entre els estudis i la sempre intensa activitat associativa terrassenca, que ben aviat explora. La influència familiar i la pròpia opció el portarà a l'exercici d'un catalanisme conservador, que afegit a l'adscripció al catolicisme practicant es manifesta mitjançant la primerenca militància en la 'Joventut Catòlica', l'embrió del que amb diversos noms seguirà existint fins avui mateix amb el nom de 'Centre Cultural El Social'. L'any 1930 obté el títol de Batxiller Superior desprès d'examinar-se en una Universitat de Barcelona convulsa i sovint tancada per els disturbis socials de la 'Dictablanda' dels anys 1930-1931. Malgrat la voluntat de ser arquitecte, per consell familiar accepta ingressar a la mateixa universitat per a cursar la carrera d'advocat que obtindrà amb excel·lents qualificacions. 

Retall del diari 'La Publicitat' del 18 d'octubre de 1930 amb 
l'avís de la disposició dels nous títols de Batxillerat.
Font: Hemeroteca ARCA

La d'advocat serà la seva activitat professional, especialitzant-se en dret laboral i mercantil per a prestar els seus serveis a una bona part de les empreses terrassenques del sector del tèxtil, tan fonamental a la vida de la ciutat d'aquells anys.

S'integra també a la 'Associació Protectora de la Llengua Catalana', en quin primer congrés de l'any 1936 hi participa. En tota aquesta etapa d'adolescència i joventut ja es manifesta en ell alguna de les afeccions que l'acompanyaran al llarg de la seva vida: la passió per el cinema i la lectura, així com el seu vessant d'esportista pioner, centrat en el Club Natació Terrassa.

Es en aquest darrer en el que desenvoluparà la seva carrera d'esportista, primer com a practicant de la natació i el waterpolo i després com a directiu. En aquesta darrera faceta es on excel·lirà, especialment gràcies a la seva obsessió per l'estadística i l'organització; partint des de l'àmbit local i fins arribar a l'esfera internacional.

Així el trobem com a nedador i waterpolista des del mateix moment de la fundació del Terrassa, que compta per iniciar la seva activitat amb la piscina privada situada a la carretera de Martorell n. 101, propietat de la família Vilar. La inauguració de la piscina té lloc els dies 3 i 4 de juliol de 1932, coincidint amb la Festa Major de Terrassa. 

La primera piscina usufructuada per el C.N. Terrassa, de 33,33x14 m. 
en els festivals d'inauguració dels dies 3 i 4 de juliol de 1932.
Font: Fundació privada Arxiu Tobella, de Terrassa. Ft. SI

En Joaquim Morera és present a les primeres competicions locals i interclubs, que comparteix amb els Argüello, Cabassa, Mach, Adell, Clapés o Verdós, entre d'altres, essent el seu primer entrenador en Francesc Bernal, procedent del Club Natació Barcelona. En Morera consta com a primer  aconseguidor del rècord social dels 100 m. lliures del club, amb una marca de 1'28" l'any 1932. 

Participa a la 'Travessia del Port de Barcelona' els anys 1934 i 1936, obtenint-ne la posició trenta-cinquena i desena, respectivament. Forma part dels primers equips de waterpolo de l'entitat. Del seu coneixement del món del tèxtil en va treure el crit d'ànim de l'equip que, en part, es encara vigent avui en dia:

"El capità crida: 'Anem a engegar l'embarrat pel club. Engegar !'
la resta de jugadors responen: 'L'embarrat !', tres vegades;
i tots acaben dient: 'Guanyarem, perdrem... ja ho veurem !' " (*)

Passaport col·lectiu de l'equip del Terrassa per una sortida a la ciutat 
francesa de Toulouse l'any 1934. El segell de la Generalitat de 
Catalunya assenyala com a data de tornada el 15 d'agost
Font: Arxiu del C.N. Terrassa

La vocació de directiu... primer a nivell local

Passat el parèntesi de la contesa civil un Joaquim Morera Pujals de tot just vint-i-cinc anys, en vies de consolidació en la seva tasca d'advocat, es veu amb la necessitat de prendre part de manera activa en la gestió del C.N. Terrassa. Així el trobem l'any 1939 com a integrant de la comissió gestora que s'encarrega provisionalment de l'entitat, amb en Jaume Altisen en funcions de president i ell mateix actuant de secretari. Com a tal portarà les gestions amb en Antonio Vila Mayans, delegat provisional per a la Federació Catalana de Natació (FCN) del que acabarà sent la 'Delegación Nacional de Deportes'. Acomplerts els tràmits exigits per el nou règim, l'any 1940 a la primera Assemblea General de Socis s'anomena una nova junta directiva presidida per en Morera. El seu càrrec de President del C.N. Terrassa l'exerceix fins al 1954, en una de les èpoques de mes dificultats del club, atesa la situació general del país i del món esportiu en particular.

Fa compatible la presidència del Terrassa amb la funció de secretari de la FCN, a la qual és cridat per el president de la mateixa, en Marià Trigo. En aquest càrrec comença la seva tasca amb una de les constants de la seva vida directiva: 'cal posar-hi ordre'... 'endreçar la casa'... i res millor que començar fent un 'estat de la qüestió', que en aquest cas es tradueix en una memòria-historial de la natació catalana des del seu començament l'any 1921 fins a l'any 1942. 

L'informe en qüestió no l'hem sabut trobar entre els arxius de la FCN ni de cap altre institució que nosaltres coneguem. No obstant, la família Morera-Amat n'ha conservat còpia de part del text que ens ha estat facilitada, incloent-hi l'índex:

Portada i índex del recull històric de la natació catalana i espanyola
realitzat per en Joaquim Morera en funcions de secretari
de la Federació Catalana de Natació l'any de 1942
Font: Arxiu família Morera-Amat

Amb la lectura de l'índex ens podem fer una idea de la tasca realitzada per a confegir aquesta primera aproximació a la història de la natació catalana i espanyola a través de les mes de dues-centes pàgines que la conformen. A partir d'aquest moment la seva tasca ordenadora no tindrà aturador. Entra en contacte amb l'Enrique Ugarte Pascual, resident a Madrid, amb el qual formen una parella indestructible pel que fa al coneixement i l'estadística de la natació mundial d'aquelles dècades. 

L'any 1943 serà cofundador del 'Colegio Nacional de Árbitros'; el 1945 es nomenat vocal de la 'Federación Española de Natación' (FEN), a requeriment del 'fundador' Bernat Picornell que l'anirà introduint en el món de la natació internacional i en el plaer de la bona taula, del que tan expert coneixedor n'era; des de mitjans dels anys 40's treballa sense defallença per a trencar l'aïllament internacional que patia la natació espanyola, paral·lel a l'aïllament polític del règim.

A partir de 1953 es nomenat secretari general de la FEN, funció que desenvoluparà fins a l'any 1974, quan el nou president, en Enrique Landa Ugarte, trasllada de manera definitiva la secretaria general a Madrid. En la reestructuració que impulsa en Landa serà nomenat secretari de relacions internacionals, càrrec que mantindrà fins al final dels seus dies.

La vocació de directiu... mes endavant el salt internacional

Els anys de 1947 i 1948 són els de la seva presentació als escenaris de la 'Lliga Europea de Natació' (LEN) i la 'Federació Internacional de Natació Amateur' (FINA); primer al congrés de la LEN fet a Montecarlo i l'any següent assistint al congrés de la FINA celebrat a Londres, coincidint amb els jocs olímpics. En ambdós casos anirà acompanyant a en Bernat Picornell.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Madrid del dia 22 d'agost de 1947 informant de la
incidència amb la delegació de la URSS que demanava l'expulsió d'Espanya
de l'organisme, amb entrevista inclosa a en Joaquim Morera.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica

El debut a la LEN serveix per a fer evidents les seves habilitats per a la resolució de problemes quan tant en Picornell com ell mateix se'n surten de la extemporània demanda soviètica fent-se defensar per la majoria de les nacions europees sense necessitat d'intervenir-hi personalment, .

L'any 1951 en Morera és part important de la celebració dels 'I Jocs Mediterranis', disputats a la ciutat egípcia d'Alexandria, on la natació i el waterpolo espanyol hi van tenir un notable protagonisme, tot fent-se aquest darrer amb la medalla d'or de la competició; als JJ.OO de Melbourne (1956) es escollit per a formar part del 'Internatiomnal Swimming Comittee' de la FINA, en el qual serà reelegit als següents jocs olímpics de Roma (1960); l'any 1958 serà l'artífex de la celebració a Madrid dels primers campionats d'Espanya d'hivern; als JJ.OO. de Roma (1960) intervindrà com a àrbitre en l'especialitat de salts. 

Sobretaula distesa a l'hora del cafè als JJ.OO. de Roma (1960).
Picornell, Morera, Ugarte, Sierra, Gamisans i Manguillot.
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Pel que fa als jocs olímpics en Morera hi va participar, amb diferents comeses, en fins a sis edicions: Londres (1948), Helsinki (1952), Roma (1960, Tòquio (1964), Mèxic (1968) i Munich (1972). Assisteix també a tots els campionats d'Europa des dels celebrats a Viena l'any de 1950, on participa com a àrbitre En els de Leipzig (1962) i Utrecht (1966) es on la natació del país aconsegueix les seves primers finals, a més d'una medalla de plata en cadascun dels campionats a càrrec de Miquel Torres en 1.500 m. i Jaume Monzó en 200 m. esquena, respectivament. L'any 1963 pot inaugurar la primera piscina coberta de Terrassa, en la construcció de la qual ha intervingut des de la seva condició de primer tinent d'alcalde de la l'ajuntament,  comptant amb el recolzament del també regidor municipal i soci del C.N. Terrassa, en Francesc Sabater Ametller (**).

Els any 1966 i 1968 es escollit com a membre del 'Bureau' de la LEN i de la FINA, a les ciutats d'Utrecht i Mèxic, respectivament, essent un pas més en la seva consolidació en aquests màxims organismes internacionals. Com a conseqüència de la nominació de Barcelona com a seu dels campionats d'Europa de 1970, l'any de 1967 serà confirmat com a Secretari General de l'organització d'aquests campionats. L'excel·lent desenvolupament dels mateixos li valdrà el ser designat com Secretari General de la LEN. L'any 1969 passarà a ser membre de ple dret del 'Comitè Olímpic Espanyol' (COE), on es mantindrà fins al seu traspàs.

Els primers anys 70's segueix la seva actuació en els organismes internacionals de la natació. Als jocs de Munich (1972) serà novament confirmat com a membre del 'Bureau' de la FINA; L'any següent serà l'organitzador de la reunió de calendari de la LEN a la ciutat de Palma de Mallorca. El 1974 es coorganitzador, junt amb el Comitè Mèdic de la FINA, del 'III Congeso Internacional de Medicina Deportiva', que té lloc a Barcelona.

Reunió de la FINA de l'any 1971 a Singapur on s'acorda la celebració
dels primers 'Campionats del Món' a Belgrad per a l'any 1973.
Des de l'esquerra: Masaji Kiyokawa (JPN), Zacharyi Firsov (URS), Paul P. Hauch (CAN),
Harold W. Henning (USA), Ezz El Din (EGY), Joaquim Morera (ESP), Bertil Sällfors (SWE),
Davant Lambasa (YUG), Javier Ostos (MEX), Sydney B. Grange (AUS), Erik Gebhardt (FRG),
Harry Getz (RSA), Sebastián Salinas (PER) i Hiroshin Furuhashi (JPN)
Font Arxiu JASP. Ft. SI

La relació de premis i distincions de que ha estat objecte al llarg d'aquesta anys d'intensa activitat directiva faria inacabable aquest article. Senyalem que de ben segur aprecià molt especialment els títols aconseguits a la seva ciutat natal de la 'Medalla d'Or al Mèrit Esportiu' (1967) i 'Terrassenc de l'Any' (1970), així com el nomenament de 'Soci d'Honor' rebut del C.N,. Terrassa (1968).

Cal fer esment també que el llavors president de la FINA, en Jaime Ostos, va lliurar a la seva vídua, na Josepa Amat, la medalla que reconeixia a en Joaquim Morera com a 'Membre d'Honor' de la Fina, atorgada a títol pòstum.

Un periodista vocacional...

Una de les seves múltiples activitats amb la que  mes gaudia en Joaquim Morera era la de periodista o, si ho preferiu, la de cronista de les activitats de natació i waterpolo. Així se li coneixen escrits en una bona quantitat de medis de comunicació:

• L'any de 1943 inicia les col·laboracions amb 'El Mundo Deportivo', on escriurà puntualment en relació a dades estadístiques dels rècords nacionals i internacionals.

• El 1944 es el creador i sostenidor del butlletí de la FCN (1944-1953)

• L'any de 1951 inicia la seva col·laboració a la revista 'Vida Deportiva', propietat de l'empresari de 'Destino', Josep Vergés. Esporàdicament també col·labora amb aquest darrer setmanari

• Entre els anys 1952-1954 col·labora amb la revista esportiva terrassenca 'Gol', com a redactor de natació i waterpolo

• Al C.N. Terrassa impulsa la publicació del butlletí 'Ecos' com a portaveu de l'entitat, vigent des dels primers anys 60's, tot i que no se li gaudeix d'una continuïtat determinada

• L'any de 1964 inicia la seva col·laboració amb el diari 'La Vanguardia' per la secció de natació i waterpolo

• El 1965 es cofundador, amb Enrique Ugarte, Carlos Piernavieja i Juan Antonio Sierra, de la Revista mensual 'CROL' de la FEN, de la qual en serà animador i editorialista, a la vegada que cuidarà d'impulsar-ne uns fantàstics números extraordinaris dedicats a les competicions internacionals mes importants. La revista es troba a l'alçada de les millors publicacions especialitzades del món, constituint una autèntica 'memòria de paper' d'una època determinada de les activitats aquàtiques de competició.

Retall de la revista 'Destino' del dia 26 d'abril de 1952. En Joaquim Morera informa 
de la preparació de cara als jocs olímpics d'Helsinki dels waterpolistes espanyols.
Font: Hemeroteca ARCA

No podem obviar, en aquest apartat, una de les seves obres cabdals. Es tracta de la publicació l'any 1962 de la 'História de la natación española' que tindrà una segona edició el 1965, amb fotografies del seu company de junta directiva de la FEN Enrique Ugarte. En les dues edicions es recullen gairebé seixanta anys de l'esport de la natació a Espanya, amb una gran profusió de detalls dels aconteixements relacionats amb aquest esport.

La seva biblioteca privada, especialitzada en l'esport de la natació i les seves disciplines, va arribar a aplegar mes de cent-mil fitxes, 1.600 llibres i al voltant de 11.000 revistes especialitzades de tot el món. Aquesta biblioteca mereixerà una propera entrada del bloc.

Vida familiar...

Sovint quan es fa un perfil biogràfic d'un personatge tant colossal com en Joaquim Morera ens centrem en els seus aspectes tècnics i professionals, obviant un vessant tan important com és el de conèixer altres aspectes mes relacionats amb la seva vida personal. En el cas que ens ocupa n'hem vist unes primeres pinzellades a l'inici d'aquesta entrada, i en aquest apartat mirem d'aprofundir-hi. 

En Joaquim Morera Pujals repartí la seva activitat ordinària entre la dedicació professional, feta preferentment per els matins, i la dedicació amateur al que serà una obsessió constant de la seva vida: el treball per a la natació catalana i espanyola, a les que dedicarà quasi bé la resta de la seva activitat diària.

Però en tot aquest programa calia també trobar un espai  per a la vida més personal. Home de profunda fe i catòlic practicant, havia d'encabir en el seu projecte aspectes tan importants com els de formar una família; veure créixer els fills i dedicar temps a aquelles distraccions amb que mes gaudia, com ara el cinema i la lectura.

En Joaquim troba, un cop més, la solució a través de la natació. En el marc del C.N. Terrassa coneix a la que serà la seva dona, na Josepa Amat Garreta, nascuda l'any de 1918. Es van casar a l'inici dels 50's, i de la seva unió naixeran quatre fills, sortosament tots vius encara: en Josep, el primogènit, el 1952; els bessons Francesc i Joaquim el 1954;  i la filla na Antonia el 1958. Amb l'atrafegada vida del pare, el dia a dia dels infants queda en mans de la mare, que els acompanyarà en les vicissituds diàries. 

Fos per el que fos, els bessons i la noia escolliren cursar la carrera de dret, com el seu pare. Tots tres han tingut una vida professional i personal plena en les diferents feines a les que s'han acabat dedicant. A hores d'ara ja els hi ha arribat el 'jubileu' de deixar de treballar.

Reproducció del 'Título de beneficiario de família numerosa' emès a nom del pare.
Es tracta d'un duplicat fet per pèrdua de l'original, el que explica que la foto
sigui d'un temps que no correspon al moment en que es va emetre.
Font: Arxiu família Morera-Amat

Al la foto del document reproduït hi veiem drets als bessons Francesc i Joaquim flanquejant el germà gran, en Josep. Asseguts la filla Antonia, la mare Josepa i el pare Joaquim. La felicitat d'en Joaquim i la Josepa de veure creixer els fills sans i estalvis, amb els lògics contratemps, es veu trasbalsada per la malaltia de l'hereu, afectat de paràlisi cerebral que li ha dificultat de portar una vida més planera, com la dels seus germans. Els pares fundaren, amb d'altres famílies terrassenques en una situació semblant, el 'Centre de Pedagogia Fàtima' dedicat a l'atenció de persones amb discapacitats diverses. L'escola serà el germen de la fundació privada 'PRODIS' orientada a l'acollida per a la formació i l'ocupació professional de persones amb disfuncions similars a les del seu fill. 

En Josep, però, ha portat una vida adaptada a la seva funcionalitat comptant amb l'acolliment i el recolzament de tota la família. Tots els socis del Club Natació Terrassa recorden amb un somriure còmplice l'habitual imatge de la tia materna d'en Josep, na Angelina Amat, que amb la seva bicicleta portava el jove a fer les pràctiques esportives diàries a les instal·lacions del club.

Els fills d'en Joaquim i na Josepa recorden amb especial plaer els diumenges i festius en que el pare podia dedicar-se mes plenament a la família. El costum era quasi sempre el mateix: encaminar-se cap a Barcelona per a fer un bon dinar en un o altre local de restauració i cap a mitja tarda dirigir-se a tal o qual sala de cinema, dels d'aquells anys de sessió doble, per a viure les vides que es projectaven a la tela blanca de la pantalla. Un cop acomplert el ritual, tornada cap a Terrassa carregats de forces per a reprendre a l'endemà les tasques quotidianes.

Recorden també en Joaquim com a un devorador de llibres i revistes, generalment de les especialitzades en l'esport que era el seu centre d'interès, però sovint també per a llegir novel·la negra o de ciència-ficció amb les que gaudia especialment; encara mes si eren d'en George Simenon amb les aventures del comissari Maigret, del qual en tenia la col·lecció completa.

A partir de mitjans de la dècada dels 70's la salut d'en Joaquim Morera Pujals anirà minvant a causa de l'arteriosclerosi que venia patint des de feia un temps. La combinació d'aquesta malaltia amb altres afeccions va derivar en un procés incapacitant que dificultava la seva vida i li impedia de dedicar el temps que volia a la seva professió i a la seva vocació directiva. L'any de 1977 tota la família l'acompanya a la reunió de la LEN que va tenir lloc a Florència, en unes jornades que tingueren aires de comiat.

Malauradament un trencament del maluc i un internament de diversos mesos en una institució sanitària de Terrassa foren determinants per acabar de deteriorar lentament el seu estat físic, de manera que el dia 9 de juliol de l'any de 1979, a l'edat de seixanta-cinc anys, va traspassar per a "ser conduït a la seva darrera estada",tal com deia la seva esquela. La Josepa Amat Garreta el sobrevisqué fins el mes de maig de l'any de 1994. 

Hem d'acabar aquest escrit amb les paraules d'en Juan Antonio Sierra, deixeble i amic del mestre a la vegada que coautor d'aquesta entrada, que en el 'Libro del Centenario' de la RFEN deia:

"Por todo lo expuesto, no tengo dudas al afirmar que Joaquim Morera i Pujals fue y sigue siendo el dirigente más grande que ha tenido la natación española en sus cien años de historia"

Retrat d'en Joaquim Morera Pujals vist per el seu germà Jacint (***)
Font: Arxiu família Morera-Amat

Juan Antonio Sierra i Josep Castellví 

(*) L'embarrat es el nom que rep el motor centralitzat que en un taller o fàbrica posa en marxa el conjunt de màquines que composen la industria. Posar en marxa l'embarrat equival a dir: 'posem-nos a treballar' o 'comencem a fer feina'. Actualment en desús per la seva baixa eficàcia, va ser utilitzat fins a mitjans del segle XX. Aprofitem per agrair la col·laboració trobada per a confegir aquesta entrada en el Club Natació Terrassa i, especialment, amb en Josep Lluís Salvador, el seu Director Tècnic de l'Àrea Esportiva.

(**) En Joaquim Morera Pujals, com totes les persones que ocupaven càrrecs públics en els primers anys de la dictadura, era considerat persona propera al règim. Entre les seves amistats mes properes i vinculades també al C.N. Terrassa trobem a en Josep Clapés Targarona, alcalde que fou de la vila entre 1953 i 1964. En Joaquim Morera l'acompanyà a l'ajuntament entre 1957 i 1963, primer com a sisè tinent d'alcalde i mes endavant com a primer tinent d'alcalde, cosa que facilità força la relació del club amb la corporació local.

(***) En Jacint Morera Pujals neix el dia 16 de novembre de l'any de 1915, es per tant nomès vint-i-dos mesos mes jove que el seu germà gran. Tot i que en acabar el batxillerat estudià tècnica i teoria dels teixits a l'Escola Industrial de Terrassa, es decantà molt aviat per la seva faceta artística, iniciant-se en el dibuix i la caricatura. Passada la guerra incivil inicià els seus contactes amb els Amics de les Arts de Terrassa, institució que serà cabdal en el seu desenvolupament artístic i on exposarà freqüentment les seves obres. L'any de 1948 participa en el primer i significatiu 'Saló d''Octubre' a les galeries Laietanes de Barcelona, amb d'altres artistes com en Antoni Tàpies i altres components de les avantguardes artístiques del moment. L'any de 1961 marxarà de Terrassa per a instal·lar-se a la ciutat de Calonge, on morirà l'any de 1989, deu anys més tard que el seu germà gran. 

La redacció d'aquesta entrada hauria estat impossible sense comptar amb l'ajut dels descendents d'en Joaquim Morera i la Josepa Amat. Gràcies al Josep, a en Francesc, a en Joaquim i a la Antonia.