Ens encaminem cap a Esplugues per entrevistar-nos amb en Juan Antonio Sierra Puerto, el 'Sierra', com ell es mes conegut en el mon de la natació i el waterpolo. En el moment de l'entrevista era camí dels noranta-quatre anys que portava amb una certa barreja de sentiments entra la lamentació per un declivi físic del tot inevitable i la fortalesa d'un esperit i un cervell pràcticament intacte i amb plena vitalitat. Prova d'aquesta vitalitat es que la conversa es va allargar per espai de mes de dues hores i mitja i quan la vam donar per acabada ens quedarem amb la sensació que hi hauria d'haver properes trobades per a seguir gaudint de la seva memòria i els seus coneixements
Vaig néixer el 22 de juliol de 1925 a la Barceloneta, al carrer Alcanar a on els meus avis hi tenien un forn… mes ben dit una expenedora de pa, que ells no el feien. El pare treballava a "La Maquinista Terrestre y Marítima" i era soci del Club Natació Athlètic, amb la th anglesa com llavors s'escrivia, i quan vaig néixer de seguida em va portar al club. Quan vaig complir els sis anys me'n va fer formalment soci... per la qual cosa avui sóc el soci número un del que ara es el Club Natació Atlètic-Barceloneta.
Quan la guerra vam anar a viure al Verdum, fugint de les bombes que queien a la Barceloneta, però en acabada aquesta vam torna-hi i el pare seguia treballant a la "Maquinista", mentre que ma mare era aleshores, com sempre, carnissera de la Boqueria... Des de petit jo era un noiet que jugava i es rebolcava per la sorra de la platja com una sargantana... vaig aprendre a nedar perquè alguns amics que eren mes grans un dia em van llençar a l'aigua... i espavila't que has de nedar o t'ofegaràs... i vaig sortir nedant, clar. Quan vaig fer catorze anys estàvem parlant a la platja del club amb gent de l'època que em van dir: "escolta, noi... hem de fer la travessia del port"... jo nedava braça perquè el meu pare era bracista - havia estat subcampió d'Espanya i campió de Catalunya l'any trenta – i com que hi havia una certa eufòria vaig acceptar de fer la travessia, però dient: "bé, provem-ho... però jo fotent braça, eh !"... "és igual, tu tira't, home...". De manera que aquella va ser la meva primera activitat com a nedador, vaig completar la cursa i em van donar un premi com a nedador mes jove de la travessia. Va resultar, però, que l'any 2007 fent el 'Llibre d'Or de la Travessia'... doncs resulta que jo no surto a la classificació... ostia !, amb un disgust !... i menys mal que hi ha una foto amb tots els que vam guanyar algun premi i jo hi soc,... en un racó però hi soc. L'any següent la vaig tornar a repetir i encara vaig ser oficialment el mes jove de la travessia i aquesta es tota la meva curta història com a campió d'alguna cosa perquè a part d'aquestes anècdotes el cert es que jo era molt dolent nedant, de manera que quan tenia setze anys em van dir de jugar a waterpolo.... doncs anem a jugar a waterpolo !... amb aquelles pilotes de cuiro que pesaven un ou i que no podies ni aixecar-les...
Reproducció del passi d'entrenament per a la Piscina
Municipal de Montjuïc a favor d'en J.A. Sierra a l'any 1951
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra
Però com diuen que 'quan es tanca una porta s'obre una finestra' potser que hagin estat les seves escasses aptituds esportives les que van proporcionar a la natació i el waterpolo català i espanyol un excel·lent dirigent i un magnífic cronista i historiador de l'esport, amb algun ajut afegit com el regal que en el seu moment li va fer un president de la Federació Catalana de Natació...
I que passa ?, doncs que quan me'n adono que no serveixo per a la pràctica competitiva de l'esport i, en canvi, tinc una certa tendència i aptitud per escriure vaig pensar que hi faria alguna cosa... aleshores el "Club Natación Atlético" - que s'havia de dir en castellà - publicava un butlletí promogut per el seu president, el Granada pare, i m'hi vaig posar... un dia el Bayarri i el Borrego, que anaven junts a tot arreu, van fer un arbitratge que a mi no em va agradar i vaig escriure un article al butlletí titulant-lo "Àrbitros y arbitrariedades" i el Batallé - àrbitre internacional, olímpic i una eminència en el món de l’arbitratge - em va dir: "escolta tu, Sierra... si vols criticar als àrbitres fes-te àrbitre" i jo que li dic: "doncs d'acord, em faig àrbitre" i en vaig ser des d'aquell moment.
Per aquells temps també vaig anar a parar a la catalana que m'hi va posar el Granada en representació de l'Atlètic i on vaig fer el que vaig poder també en el tema literari. El president de la FCN era el Draper, en Francesc Draper... que tenia molta amistat amb el Josep Vergés, l'editor de la revista "Destino" i del setmanari "Vida Deportiva", i com que de seguida em va estimar molt, perquè jo em sabia fer estimar, em va regalar una màquina fotogràfica, em va recomanar al Vergés i em va dir: "tu ara ja t'has d’espavilar..." i ja em tens camí dels Campionats d'Europa de l'any 54 a Torí, en el cotxe del Draper junt amb el seu xofer, el Manguillot i el Batallé. Aquesta va ser la meva primera feina seriosa de cronista, no ?... i allà hi vaig escriure uns anys amb el Vergés, que hi vaig plegar en acabar-se la revista.
A "Vida Deportiva" abans meu hi havia escrit una mica en Mestres i bastant mes el Morera, que aquest sí que en sabia força d'escriure... per a mi es el meu mestre que també escrivia a "La Vanguardia". Un cop s'acaba "Vida Deportiva" l’any 1965 en Juan José Castillo... el del "entró, entró !..." que era el director del "Tele-Expres" em va dir si hi volia col·laborar i vaig estar tres anys escrivint-hi, encara que amb menys intensitat.
Aquell mateix any, junt amb el Morera, l’Ugarte i el Piernavieja, vam fundar la revista "Crol" de la federació espanyola... es a dir que un cop acabada la feina a "Vida Deportiva" i alguna altre col·laboració em vaig dedicar a la revista de la federació que em donava molta feina en ser mensual. Vaig acceptar de fer de secretari de redacció de la revista... em cuidava de posar en net i de corregir el que m'arribava dels altres, passava a màquina els escrits, els maquetava i els passava a l'impremta que ho posaven en 'paginades', que en deien, i jo les retallava i les encaixava compaginant la revista... i així hi vaig estar mes de vint-i-dos anys, des del 1965 fins al 1986.
Com ha vingut fent des de fa molts anys en Juan Antonio Sierra no necessita de masses ajuts per a maquetar i compaginar les seves creacions, primer de les seves cròniques i més endavant de llibres de història de la natació i el waterpolo que ha anat publicant. Per alguna mena de conjunció astral o de simple casualitat, a més de la seva vocació de cronista i escriptor, tota la seva vida professional ha girat al voltant del mon de l'edició de llibres i revistes, tret d'un parèntesi inicial abans d'anar a la 'mili' que va aprofitar per a treballar en una entitat bancària ja desapareguda i fer els estudis de comptable amb l'ajut d'aquesta mateixa entitat
Desprès de fer la 'mili' a marina, l'any 1947 entro a treballar de comptable a l'editorial Ariel, que m'hi vaig estar cinquanta anys fins al 1997 i on vaig arribar a fer d'apoderat de l'empresa; mes tard vaig viure el moment en que Ariel es va fusionar amb Seix i Barral i més tard encara aquestes dues es van fusionar amb "Editorial Planeta" i a tot això jo vaig anar tenint una trajectòria ascendent. De començar de comptable a Ariel fins a arribar a director financer i cap de personal a les acaballes de la meva carrera professional, vaig anar pujant de manera normal i comptant amb el suport de dues persones que també m'han estimat molt... perquè he tingut la sort de conèixer gent que m'ha tractat molt bé, que això a la vida es molt important, eh !...; un d'ells era l'Alexandre Argullós i l'altre el Josep Maria Casalmiglia.
Com a directiu l'any 1948 vaig començar al club amb en Granada pare de president, com que els hi faltava un secretari em van escollir... i clar, perquè m'escullen ?... sempre amb relació amb l'escriptura: "home, en Sierra es un noi que promet i tal..." i a mi que m'agradava i a la vegada em servia de distracció, no ?. Mes tard es quan el Granada em proposa per entrar a la catalana l'any 1954 i el que n'era secretari, en Josep Trillas, diu que plega i llavors miren qui ho pot fer i en Batallé em proposa a mí i m'escullen secretari de la federació on m'hi estic molts anys, fins a que arriba de president l'any 1967 l'Antoni Monés, del Sabadell, i com que no em coneixia massa quan arriba em diu: "home, vull canviar de secretari però a tu no vull perdre't" i nomena per substituir-me a en Manel Domènech i a mi em passa al càrrec de secretari tècnic. Això em va permetre de deslliurar-me de la feina més mecànica del dia a dia i amb el Manel, que ens coneixem des d'infants i que sempre hem estat grans, grans amics, poder treballar un temps colze a colze.
Com a exemple d'aquest treball conjunt l'any del setanta-cinc aniversari de la FCN li vaig suggerir al Bestit, aleshores president, que fer un llibre de la història de la federació seria mes aviat una pallissa, no ? i li proposo recollir els moments estel·lars de la federació en aquests 75 anys posant-hi una foto i amb un text llarguet explicant-ho...; així ho vam fer i jo vaig preparar l'estructura i l'index dels fets, clubs o persones a tenir en compte i aleshores en Manel em va ajudar per a trobar tota la documentació que feia falta per desprès poder fer jo mateix el muntatge, es a dir la paginació... que es la meva feina de tota la vida i la que a mi m'agrada.
En Sierra repeteix sovint que tal o qual persona amb que s'ha creuat a la vida l'ha estimat molt... i tenim per a nosaltres que el que passa es que ell es d'aquestes persones que es fan estimar... que fugen dels mal rotllos i dels debats no sempre útils per a centrar-se en coses concretes, pragmàtiques... potser la seva formació de comptable l'ha ajudat a no refiar-se'n dels que venen duros a quatre pessetes - que vell que sona aixó ara, no ? - o dels que prometen però no donen... d'aquests n'hi ha hagut uns quants en aquest món de les activitats aquàtiques
Tornant una mica enrere, quan s'havien d'organitzar els 'Jocs del Mediterrani' del 1955 a Barcelona m'anomenen membre del "Comité Organizador". Ja entro en contacte amb en Platón i en Samaranch i d'aquesta manera ja estic una mica "en el ajo" i començo a tenir molta relació amb l'espanyola i amb en Morera especialment, que amb mi es va portar molt bé. Ja els anys seixanta em presento a les eleccions per a vocal de la FEN i en surto elegit, amb d'altre gent, i hi seguiré sent reelegit unes quantes vegades mes.
L'any 1962, amb el cotxe del Picornell, vam anar als campionats d'Europa de Leipzig, on en Miquel Torres va fer subcampió d'Europa del 1.500 (*). Als següents d'Utrecht de l'any 1966 ja hi vaig anar com a cap d'equip i es on en Jaume Monzó queda subcampió en els 200 esquena... però jo estrenant-me com a cap d'equip de la selecció absoluta d'Espanya vaig tenir un incident força desagradable: ja érem de tornada, ens acompanyava en Joan Antoni Samaranch que venia de recollir la bandera de la LEN que havia de lluir als europeus concedits a Barcelona per a l'any 1970, i a l'aeroport em crida a part un policia que em diu: "miri, alguna persona de l'equip ha robat coses en aquelles tendes..." i a mi que em surten uns quants renecs i li dic: "home, ja ho pago jo, però deixem-ho córrer, no ?... es que, escolti, l'avió ja es a punt de sortir !"... "i es que a més vostè em posa en un compromís...", que el cas es que en Samaranch no en sabia res i no crec que ho hagi sabut mai perquè el fet no va transcendir... total, que al final es van compadir de mi i de l'equip i ens van deixar anar. Per sort vaig poder resoldre un paper compromès en el debut com a delegat d'una representació esportiva de la FEN.
L'any 1968 vaig als Jocs Olímpics de Mèxic com a cap de l'equip de waterpolo, i em foten fora. El dia que començaven els Jocs i havíem d'anar a la desfilada ens criden a tres o quatre, entre ells a mi i a l'Abellán que era el seleccionador de waterpolo, i ens diuen que com que no som massa alts i se'ns veien una mica les entrades no podíem desfilar, perquè no quedaríem be estèticament. I jo que em dic: "bé, però jo vull veure la inauguració, jo vull entrar aquí, no se com, però vull entrar..." i amb l'Abellán, tots dos d'uniforme, ens vam dir: "saps que, ens fotem a dins amb l'equip i a l'entrada escampem la boira pels laterals". I així ho vam fer... sense trobar l'ocasió de poder-nos separar del grup. No vam tenir nassos, perquè es veia massa i "encara ho espatllarem més". Total que ens vam dir: "bé, doncs desfilem..." traiem el mocador i desfilem... i quin paperot desprès allà dins l'herba alternant amb la resta de companys com si no hagués passat res, no ?...
En acabar tornem a la vila olímpica i l'Anselmo López, el cap de l'equip olímpic, em crida i em diu: "mira, sabes que?... Samaranch ha decidido que te vayas para casa"... però només jo ?... que havia passat ?. Desprès vaig saber que al Samaranch, que era el "Delegado Nacional de Deportes", a Madrid el volien fotre fora. Entre els seus "enemics" presents a Mèxic hi havia un tal José Antonio Pascual López Quesada... amb un càrrec a la DNEFD, que era a l'estadi pendent de l'acte amb uns bons binocles, i "coño... aquel es el Sierra, tu !... nuestro amigo !" li diu al Samaranch que pensa: "caram ! no pot ser... un amic meu ?..." i pren la decisió d'enviar-me cap a casa. Els membres de la federació espanyola de natació presents a Mèxic em van dir: "no, que coi !... tu no te'n vas, tu et quedes aquí i nosaltres et paguem l'hotel"... però jo, després de madurar la resposta, els hi vaig dir: "no, no, jo he desobeït una ordre i no vull incórrer en una altra desobediència... no, de cap manera, jo me'n vaig a casa perquè és la meva obligació i és el que m'estan manant..." i me'n vaig anar cap a casa. Jo solet, i amb llàgrimes als ulls, vaig agafar l'avió de tornada...
En arribar a Barcelona vaig presentar la dimissió de tots els meus càrrecs i el Samaranch em va contestar molt afectuosament que quedava perdonat i oblidat l'incident, si prometia "lealtad, trabajo y espíritu de compañerismo en el futuro".
Reproducció de la resposta d'en Joan Antoni Samaranch a la dimissió
presentada per en Juan Antonio Sierra desprès de l'incident de Mèxic
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra
L'any 70, pocs dies abans de començar els campionats d'Europa, una nit se'm presenta en Samaranch a la Picornell i em diu: "Sierra, vinc a veure com ho tens muntat, tot això..." perquè m'havien anomenat Cap de Serveis i era responsable de què tot sortís bé en la part logística... i jo li vaig ensenyar i explicar al Samaranch com estava tot, a la qual cosa em va respondre: "molt be, fantàstic, escolta'm et felicito...". I en ple campionat d'Europa va tenir que dimitir: va fer el discurs de la inauguració, però el de la cloenda ja el va fer un polític dels de llavors que no recordo el seu nom. Abans de dimitir ens va lliurar la medalla al mèrit esportiu de la DNEFD. I en tinc la foto quan em diu: "noi, que això serveixi una mica de recompensa de lo malament que t'ho vaig fer passar a Mèxic...". Bé... ja ha passat !.
El perquè van cessar al Samaranch no ho se, suposo que per incompatibilitat,... però el perquè real no el se. Però, és que el tio no es va adormir: va ser diputat, president de la diputació de Barcelona, desprès ambaixador a Moscou abans dels jocs del 80... A més en Samaranch sabia rodejar-se de gent valuosa i fidel, sobretot de periodistes que escrivien les seves històries, no ?. Però el perquè el van fer plegar no el se... La veritat és que jo tampoc no em ficava massa en les politiqueries de si Catalunya o Espanya... Per a mi eren les persones: si les persones son tractables anem a on sigui... (**)
En Samaranch penja la medalla de la DNEFD a en J.A. Sierra als
Campionat d'Europa de 1970. Segueixen la jugada atentament
en Manel Domènech, en Andreu Mercè Varela i en Antoni Monès
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra. Ft. Campaña
La tasca de dirigent esportiu d'en Sierra no estava encara finalitzada, mes aviat a partir dels Campionats d'Europa de 1970 a Barcelona la seva carrera adquireix un caire internacional perquè els campionats van ser un èxit esclatant, amb una piscina fantàstica i 'ràpida', on van caure fins a sis records del món i vint-i-vuit europeus. En Sierra explica que des de llavors va començar a rebre invitacions per a les activitats mes insospitades provinents també de federacions que no tenien res a veure amb la natació i el waterpolo
Passats els d'Europa del 70 en Joaquim Morera va començar a treballar. Ho suposo, perquè jo no en vaig saber res fins a l'any 74 en que els campionats eren a Viena i jo encara hi anava de delegat amb l'equip... Però abans, el 72 ja havia anat a Munic essent "Delegado Nacional de Deportes" en Joan Gich Bech de Careda. Llavors el 72 en Joaquim Morera em va tornar a nomenar delegat de l'equip olímpic de waterpolo a Munic, però ja em van dir: "no et deixis veure massa, per favor..." (riure general) i jo vaig respondre: "bé, però fa quatre anys no em veu deixar desfilar ni tampoc em veu donar una entrada per anar a la inauguració...". I no, aquest cop no !... a Munic ens van donar les entrades de tribuna, a mi i a algun altre mes.
Retorno sobre el tema dels campionats d'Europa de 1974, que son a Viena i torno a ser delegat de l'equip de waterpolo. Allà, el primer dia es fa l'assemblea anual i en Morera em crida i em diu: "escolta ahir vam celebrar l'assembla de les federacions i t'hem nomenat vocal del comitè tècnic de waterpolo de la LEN..." i a mi només em surt dir: "ostia...". Així doncs vaig ser quatre anys vocal del Comitè de Waterpolo de la LEN i, com a tal, vaig anar de delegat federatiu a diversos campionats i competicions, fins que l'any 77 va entrar Enrique Landa a la presidència de la federació espanyola i s'ho va carregar tot. A l'hora de preparar el viatge a Jonkoping per als campionats d'Europa del 77 va dir: "aquí no va nadie... no tenemos dinero... nadie !..." i jo li dic: "oye, mira a mi el billete i la estancia me los paga la federación europea, yo voy a ir..." tot pensant "aquest se'm carregarà..." perquè jo ja hi havia tingut les meves palestres i me la vaig jugar. Vaig anar-hi pel meu compte, per fer una feina de la LEN.
Uns mesos abans a l'abril jo havia presentat la dimissió a l'espanyola, quan el Landa va guanyar les eleccions i em va dir que no l'acceptava: "tu seguiràs aquí, cuídate del Crol..." i llavors fins i tot vaig cobrar per fer aquesta revista. Es quan entra el Quim Pujol, a qui tot-hom tenia per l'home del Landa a Catalunya, que es mou molt be i convenç Marculescu que vingui a Espanya i faci d'assessor tècnic del watepolo. Ara que parlem d'això, deixa'm llegir-te el que vaig escriure en el meu llibre “Historia del waterpolo Español 1908-1994” sobre això: "... La confrontación de estos hombres – del Landa i el Monés – cordial y sin malos modos, era en realidad una confrontación catalana frente a España que Enrique Landa supo capitalitzar eficazmente y ganarla con bastante claridad. Entre bastidores y fuera de ellos Enrique Landa buscó el apoyo catalán a través del joven Pujol, el exnadador del Bañolas, y Antonio Monés buscó el apoyo del resto de España por medio de Juan Antonio Sierra... la derrota de Antonio Monés suposo para mi la necesidad moral de renunciar a todos los cargos... cosa que hize y que soprendentemente el nuevo presidente democrático no la aceptó...". Llavors es va proposar una ampliació de les zones de waterpolo - d'Espanya - i es va crear la 'zona norte' i d'altres... i mes tard amb el Lolo Ibern com a entrenador i seleccionador estatal arriben els primer éxits del waterpolo masculí espanyol, que assoleix la quarta plaça al Jocs Olimpics de Moscú de 1980 tot adquirint un alt prestigi internacional.
Cal tenir present que el Marculescu quan el fitxa en Pujol no era el president del comitè d'àrbitres de la FINA però n'era el “mandamás”. Era un xicot molt espavilat. Jo el vaig tractar el 77 quan vam coincidir a Malta, ell com a àrbitre i jo com a delegat de la LEN. Era un noi bastant senzill però amb ambicions que en veure que al seu país no tenia res a fer, que era un temps perdut, va acceptar la proposta del Pujol de venir a Espanya. Li va dir que aquí tindria feina i prosperaria. I, efectivament, aquí va fer carrera, aquí es va formar i d'aquí va passar a gerent de la FINA. I desprès, instal·lat a la FINA, va ajudar al Quim Pujol i també al Lolo i al waterpolo espanyol.
A mes de les seves experiències com a dirigint nacional i internacional en Juan Antonio ha estat sempre un home de club, del seu Club Natació Athlètic amb el nom que ell el va conèixer. A la Barceloneta la convivència de l'Atlètic i el Barceloneta no sempre ha estat fàcil ni exempta de malfiances i desavinences. Ha calgut un llarg procés de vida separada per acabar construint el club mes important del waterpolo català i espanyol d'aquests segle
El Club Natació Barceloneta, fundat el 1929, s'anomenava Barceloneta Amateur Club, BAC, i tots el seus socis eren nascuts o vivien al barri i en canvi molts dels socis de l'Atlètic venien de fora: l'un era metge... no un, uns quants eren metges, uns altres eren, doncs... un professor de gimnàstica... vull dir que venien de professions liberals, que els hi agradava la natació com a cultura física amb ideals mes elitistes... sabeu que vull dir...?
Els del Barceloneta eren majorment obrers que treballaven a “La Maquinista Terrestre y Marítima” com el meu pare. El meu pare va ser del primer equip que hi va haver que es deia Club Natació Barceloneta, fundat cap el 1918, molt abans que el BAC i format per jugadors procedents de la Maquinista. Entre ells el Pros, l'Espriu... i tants d'altres. I amb aquests, el 1929 es va constituir l'altre club, el BAC. Aleshores inevitablement s'establí una diferencia diguem-ne 'social'... A mi no m'agrada parlar de categories socials, però existien... i això va marcar una diferència durant el temps que l'Atlètic va dominar-los amb èxits com la organització de la Travessia del Port, però va arribar un moment en que els del Barceloneta van ser més importants, esportivament parlant, i van dir: "ep !... que nosaltres aquí som els de la Barceloneta, eh !".
La confrontació més punyent es va produir quan es va construir la primera piscina, la del Passeig Marítim, i l'Ajuntament va exigir la fusió dels dos clubs com a condició. Aleshores calgué que cada club fes un referèndum social per acceptar-la. I mentre que els socis de l'Atlètic van dir: "no !, nosaltres no volem saber res, de cap manera...", els del Barceloneta van dir: "nosaltres si !"... i en canvi els de l'Atlètic: "però es que haurem de renunciar a tenir piscina !" dèien els uns... "doncs hi renunciem !" responien els mes... imagina't com estava l'ambient.
Sempre hi va haver un antagonisme innat, oi ?... però quan es va imposar el criteri de certes persones influents, com el Domenech i jo mateix a l'Atlètic, o el Polichón el Julián o el Cànovas al Barceloneta, es van llimar les diferències. En la segona ocasió, amb la nova piscina de Sant Sebastià, ja hi van intervenir el Julián i el Lolo que van dir: "escolteu... a veure: això s'ha d'arreglar" i van convèncer als de l'Atlètic. També va influir una important conseqüència dels Jocs Olímpics: l'obligat enderroc dels respectius locals socials que els dos clubs tenien a la platja. Sens dubte, aquest va ser un argument definitiu perquè ambdós es van preguntar: "i ara a on anem, si no tenim ja ni local social ?..."
Els nedadors i directius de l'Atlètic, amb la 'solera' de ser el segon club de natació fundat a Catalunya, han mantingut al llarg dels seus mes de cent anys d'història relacions amb totes les entitats esportives del país i especialment les dedicades a la natació i al waterpolo. Nosaltres, però, ens interessem especialment per la visió d'en Sierra de les relacions amb les dones i els homes del Montjuïc al llarg de la seva vida de directiu i periodista
Penso que en aquesta entrevista que m'esteu fent he comès algunes indiscrecions que no vam amb el meu caràcter i ara no voldria agreujar-les, perquè si bé amb el Montjuïc he tingut una relació excel·lent, amb l’Esquiroz no ha estat sempre tan cordial. Ell em va fotre injustament a "La cárcel de papel" del "Mundo Deportivo" i com que era molt gelós del que considerava seu, la relació no va ser fàcil. Però s'ha de reconèixer la seva dedicació a la natació i al seu club i que va fer moltes coses bones. Per exemple, el Montjuïc existeix, perquè ho va voler l'Esquiroz, encara que tingués una gran col·laboració del Boronat i del Martí Planas... especialment del Martí Planas. Amb aquest, vaig tenir una relació menys cordial perquè ell era un periodista professional, és a dir, amb títol, i jo no havia passat del batxillerat i el seu menyspreu vers a mi el posà de manifest quan em nomenaren seleccionador nacional de waterpolo. Al respecte en Planas va escriure "que s'ha cregut el Sierra...", però tampoc jo no li tenia massa simpatia.
Dels que jo recordo amb mes afecte, perquè considero que ha estat una gran persona, és el Diego Devesa. El Devesa va ser un tio que, amb mi, en tot moment va anar de cara i vam estar sempre a "partir un piñon", actuant amb molta noblesa perquè tots dos sempre ens haviem entès. Jo ja sabia que el Devesa queia malament a molta gent, però ell i jo, i a mes a mes amb les nostres dones, ens enteníem molt be.
Amb el Ballart, en canvi, no hi tenia tant bona relació. Ell a mi no em tenia massa simpatia i no recordo cap motiu en particular, però no teníem... no hi havia una, una entesa... així com amb el Devesa ens enteníem de seguida, amb el Ballart no hi havia una relació fluïda...
Clar, potser és un club que... tots son prou complicats, però és difícil d'entrar-hi al Montjuïc perquè hi ha un precedent: el fet que anéssiu a la piscina de Montjuïc i en un moment us fotéssiu els 'amos' de la instal·lació d'alguna manera ens va tocar els sentiments dels que anàvem normalment allà a entrenar de feia molts anys: "cony, ara aquests ens han fotut fora...", perquè una mica va ser així i això va crear, encara que no vulguis... perquè, pel que fos, el Montjuïc era l'amo de la piscina... que estàveu tan a gust allà i gràcies a això potser el Montjuïc va tenir el planter de nedadors que va tenir, que no és per regatejar mèrits, no és per treure importància a això, però...
Dels nedadors el que mes recordo és el subcampionat d’Europa dels 200 esquena del Jaume Monzó a Utrecht, on jo vaig ser-hi i tinc l'anècdota de l'aeroport que he explicat abans. Allà vaig poder fer-li la foto en el podi que desprès la premsa ha utilitzat... que resulta que és meva. Llavors als campionats no hi havia tanta premsa ni barreres per impedir apropar-te als guanyadors i t'estaves en un racó que de vegades et deixaven acostar. Era una altra manera de viure'ls i a mes t'assabentaves del que passava a tot arreu.
Me'n recordo també de l'Abadias perquè va sortir en alguna portada del "Tele-Expres...". No !, de "Vida Deportiva" quan aleshores jo feia les cròniques de natació. I és una època que hi havia tingut molt contacte... amb la Ramos també... La Carmen Ramos era una de les nedadores mes importants del Montjuïc. La filla del Ramos, que aquest també es un altre gran personatge. També havia fet un article parlant del Molinero que recentment havia batut uns records d'esquena... però la seva carrera va ser molt breu, no se ben bé perquè.
La conversa, ja de manera mes informal, s'allarga una estona mes parlant d'aquella o l'altre persona i de fets diferents del mon de la natació catalana i espanyola, des dels pioners com en Francesc de S. Gibert, promotor de la piscina de Montjuïc, fins a en Bernat Picornell i tants altres personatges i esdeveniments mes actuals, com ara els centenaris que llavors s'acostaven: el de la FEN primer l'any 2020 i el 2021 el de la FCN. L'un ja ha passat i l'altre encara es en plena fase de celebració. Per a ambdós esdeveniments ha estat requerida la col·laboració d'en Juan Antonio Sierra Puerto, en la seva condició d'expert en la història de la natació i el waterpolo. Cal recordar que en la seva funció d'historiador porta publicats una desena de llibres sobre aquests temes.
Carles Sánchez i Josep Castellví
