Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitats. Mostrar tots els missatges

Identitats. Juan Antonio Sierra Puerto

11 d’abr. 2021


Ens encaminem cap a Esplugues per entrevistar-nos amb en Juan Antonio Sierra Puerto, el 'Sierra', com ell es mes conegut en el mon de la natació i el waterpolo. En el moment de l'entrevista era camí dels noranta-quatre anys que portava amb una certa barreja de sentiments entra la lamentació per un declivi físic del tot inevitable i la fortalesa d'un esperit i un cervell pràcticament intacte i amb plena vitalitat. Prova d'aquesta vitalitat es que la conversa es va allargar per espai de mes de dues hores i mitja i quan la vam donar per acabada ens quedarem amb la sensació que hi hauria d'haver properes trobades per a seguir gaudint de la seva memòria i els seus coneixements

Vaig néixer el 22 de juliol de 1925 a la Barceloneta, al carrer Alcanar a on els meus avis hi tenien un forn… mes ben dit una expenedora de pa, que ells no el feien. El pare treballava a "La Maquinista Terrestre y Marítima" i era soci del Club Natació Athlètic, amb la th anglesa com llavors s'escrivia, i quan vaig néixer de seguida em va portar al club. Quan vaig complir els sis anys me'n va fer formalment soci... per la qual cosa avui sóc el soci número un del que ara es el Club Natació Atlètic-Barceloneta.

Quan la guerra vam anar a viure al Verdum, fugint de les bombes que queien a la Barceloneta, però en acabada aquesta vam torna-hi i el pare seguia treballant a la "Maquinista", mentre que ma mare era aleshores, com sempre, carnissera de la Boqueria... Des de petit jo era un noiet que jugava i es rebolcava per la sorra de la platja com una sargantana... vaig aprendre a nedar perquè alguns amics que eren mes grans un dia em van llençar a l'aigua... i espavila't que has de nedar o t'ofegaràs... i vaig sortir nedant, clar. Quan vaig fer catorze anys estàvem parlant a la platja del club amb gent de l'època que em van dir: "escolta, noi... hem de fer la travessia del port"... jo nedava braça perquè el meu pare era bracista - havia estat subcampió d'Espanya i campió de Catalunya l'any trenta – i com que hi havia una certa eufòria vaig acceptar de fer la travessia, però dient: "bé, provem-ho... però jo fotent braça, eh !"... "és igual, tu tira't, home...". De manera que aquella va ser la meva primera activitat com a nedador, vaig completar la cursa i em van donar un premi com a nedador mes jove de la travessia. Va resultar, però, que l'any 2007 fent el 'Llibre d'Or de la Travessia'... doncs resulta que jo no surto a la classificació... ostia !, amb un disgust !... i menys mal que hi ha una foto amb tots els que vam guanyar algun premi i jo hi soc,... en un racó però hi soc. L'any següent la vaig tornar a repetir i encara vaig ser oficialment el mes jove de la travessia i aquesta es tota la meva curta història com a campió d'alguna cosa perquè a part d'aquestes anècdotes el cert es que jo era molt dolent nedant, de manera que quan tenia setze anys em van dir de jugar a waterpolo.... doncs anem a jugar a waterpolo !... amb aquelles pilotes de cuiro que pesaven un ou i que no podies ni aixecar-les...

Reproducció del passi d'entrenament per a la Piscina 
Municipal de Montjuïc a favor d'en J.A. Sierra a l'any 1951
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra

Però com diuen que 'quan es tanca una porta s'obre una finestra' potser que hagin estat les seves escasses aptituds esportives les que van proporcionar a la natació i el waterpolo català i espanyol un excel·lent dirigent i un magnífic cronista i historiador de l'esport, amb algun ajut afegit com el regal que en el seu moment li va fer un president de la Federació Catalana de Natació...

I que passa ?, doncs que quan me'n adono que no serveixo per a la pràctica competitiva de l'esport i, en canvi, tinc una certa tendència i aptitud per escriure vaig pensar que hi faria alguna cosa... aleshores el "Club Natación Atlético" - que s'havia de dir en castellà -  publicava un butlletí promogut per el seu president, el Granada pare, i m'hi vaig posar... un dia el Bayarri i el Borrego, que anaven junts a tot arreu, van fer un arbitratge que a mi no em va agradar i vaig escriure un article al butlletí titulant-lo "Àrbitros y arbitrariedades" i el Batallé - àrbitre internacional, olímpic i una eminència en el món de l’arbitratge - em va dir: "escolta tu, Sierra... si vols criticar als àrbitres fes-te àrbitre" i jo que li dic: "doncs d'acord, em faig àrbitre" i en vaig ser des d'aquell moment.

Per aquells temps també vaig anar a parar a la catalana que m'hi va posar el Granada en representació de l'Atlètic i on vaig fer el que vaig poder també en el tema literari. El president de la FCN era el Draper, en Francesc Draper... que tenia molta amistat amb el Josep Vergés, l'editor de la revista "Destino" i del setmanari "Vida Deportiva", i com que de seguida em va estimar molt, perquè jo em sabia fer estimar, em va regalar una màquina fotogràfica, em va recomanar al Vergés i em va dir: "tu ara ja t'has d’espavilar..." i ja em tens camí dels Campionats d'Europa de l'any 54 a Torí, en el cotxe del Draper junt amb el seu xofer, el Manguillot i el Batallé. Aquesta va ser la meva primera feina seriosa de cronista, no ?... i allà hi vaig escriure uns anys amb el Vergés, que hi vaig plegar en acabar-se la revista.

A "Vida Deportiva" abans meu hi havia escrit una mica en Mestres i bastant mes el Morera, que aquest sí que en sabia força d'escriure... per a mi es el meu mestre que també escrivia a "La Vanguardia". Un cop s'acaba "Vida Deportiva" l’any 1965 en Juan José Castillo... el del "entró, entró !..." que era el director del "Tele-Expres" em va dir si hi volia col·laborar i vaig estar tres anys escrivint-hi, encara que amb menys intensitat.

Aquell mateix any, junt amb el Morera, l’Ugarte i el Piernavieja, vam fundar la revista "Crol" de la federació espanyola... es a dir que un cop acabada la feina a "Vida Deportiva" i alguna altre col·laboració em vaig dedicar a la revista de la federació que em donava molta feina en ser mensual. Vaig acceptar de fer de secretari de redacció de la revista... em cuidava de posar en net i de corregir el que m'arribava dels altres, passava a màquina els escrits, els maquetava i els passava a l'impremta que ho posaven en 'paginades', que en deien,  i jo les retallava i les encaixava compaginant la revista... i així hi vaig estar mes de vint-i-dos anys, des del 1965 fins al 1986.

Com ha vingut fent des de fa molts anys en Juan Antonio Sierra no necessita de masses ajuts per a maquetar i compaginar les seves creacions, primer de les seves cròniques i més endavant de llibres de història de la natació i el waterpolo que ha anat publicant. Per alguna mena de conjunció astral o de simple casualitat, a més de la seva vocació de cronista i escriptor, tota la seva vida professional ha girat al voltant del mon de l'edició de llibres i revistes, tret d'un parèntesi inicial abans d'anar a la 'mili' que va  aprofitar per a treballar en una entitat bancària ja desapareguda i fer els estudis de comptable amb l'ajut d'aquesta mateixa entitat

Desprès de fer la 'mili' a marina, l'any 1947 entro a treballar de comptable a l'editorial Ariel, que m'hi vaig estar cinquanta anys fins al 1997 i on vaig arribar a fer d'apoderat de l'empresa; mes tard vaig viure el moment en que Ariel es va fusionar amb Seix i Barral i més tard encara aquestes dues es van fusionar amb "Editorial Planeta" i a tot això jo vaig anar tenint una trajectòria ascendent. De començar de comptable a Ariel fins a arribar a director financer i cap de personal a les acaballes de la meva carrera professional, vaig anar pujant de manera normal i comptant amb el suport de dues persones que també m'han estimat molt... perquè he tingut la sort de conèixer gent que m'ha tractat molt bé, que això a la vida es molt important, eh !...; un d'ells era l'Alexandre Argullós i l'altre el Josep Maria Casalmiglia.

Com a directiu l'any 1948 vaig començar al club amb en Granada pare de president, com que els hi faltava un secretari em van escollir... i clar, perquè m'escullen ?... sempre amb relació amb l'escriptura: "home, en Sierra es un noi que promet i tal..." i a mi que m'agradava i a la vegada em servia de distracció, no ?. Mes tard es quan el Granada em proposa per entrar a la catalana l'any 1954 i el que n'era secretari, en Josep Trillas, diu que plega i llavors miren qui ho pot fer i en Batallé em proposa a mí i m'escullen secretari de la federació on m'hi estic molts anys, fins a que arriba de president l'any 1967 l'Antoni Monés, del Sabadell, i com que no em coneixia massa quan arriba em diu: "home, vull canviar de secretari però a tu no vull perdre't" i nomena per substituir-me a en Manel Domènech  i a mi em passa al càrrec de secretari tècnic. Això em va permetre de deslliurar-me de la feina més mecànica del dia a dia i amb el Manel, que ens coneixem des d'infants i que sempre hem estat grans, grans amics, poder treballar un temps colze a colze.

Com a exemple d'aquest treball conjunt l'any del setanta-cinc aniversari de la FCN li vaig suggerir al Bestit, aleshores president, que fer un llibre de la història de la federació seria mes aviat una pallissa, no ? i li proposo recollir els moments estel·lars de la federació en aquests 75 anys posant-hi una foto i amb un text llarguet explicant-ho...; així ho vam fer i jo vaig preparar l'estructura i l'index dels fets, clubs o persones a tenir en compte i aleshores en Manel em va ajudar per a trobar tota la documentació que feia falta per desprès poder fer jo mateix el muntatge, es a dir la paginació... que es la meva feina de tota la vida i la que a mi m'agrada.

En Sierra repeteix sovint que tal o qual persona amb que s'ha creuat a la vida l'ha estimat molt... i tenim per a nosaltres que el que passa es que ell es d'aquestes persones que es fan estimar... que fugen dels mal rotllos i dels debats no sempre útils per a centrar-se en coses concretes, pragmàtiques... potser la seva formació de comptable l'ha ajudat a no refiar-se'n dels que venen duros a quatre pessetes - que vell que sona aixó ara, no ? - o dels que prometen però no donen... d'aquests n'hi ha hagut uns quants en aquest món de les activitats aquàtiques

Tornant una mica enrere, quan s'havien d'organitzar els 'Jocs del Mediterrani' del 1955 a Barcelona m'anomenen membre del "Comité Organizador". Ja entro en contacte amb en Platón i en Samaranch i d'aquesta manera ja estic una mica "en el ajo" i començo a tenir molta relació amb l'espanyola i amb en Morera especialment, que amb mi es va portar molt bé. Ja els anys seixanta em presento a les eleccions per a vocal de la FEN i en surto elegit, amb d'altre gent, i hi seguiré sent reelegit unes quantes vegades mes.

L'any 1962, amb el cotxe del Picornell, vam anar als campionats d'Europa de Leipzig, on en Miquel Torres va fer subcampió d'Europa del 1.500 (*). Als següents d'Utrecht de l'any 1966 ja hi vaig anar com a cap d'equip i es on en Jaume Monzó queda subcampió en els 200 esquena... però jo estrenant-me com a cap d'equip de la selecció absoluta d'Espanya vaig tenir un incident força desagradable: ja érem de tornada, ens acompanyava en Joan Antoni Samaranch que venia de recollir la bandera de la LEN que havia de lluir als europeus concedits a Barcelona per a l'any 1970, i a l'aeroport em crida a part un policia que em diu: "miri, alguna persona de l'equip ha robat coses en aquelles tendes..." i a mi que em surten uns quants renecs i li dic: "home, ja ho pago jo, però deixem-ho córrer, no ?... es que, escolti, l'avió ja es a punt de sortir !"... "i es que a més vostè em posa en un compromís...", que el cas es que en Samaranch no en sabia res i no crec que ho hagi sabut mai perquè el fet no va transcendir... total, que al final es van compadir de mi i de l'equip i ens van deixar anar. Per sort vaig poder resoldre un paper compromès en el debut com a delegat d'una representació esportiva de la FEN.

L'any 1968 vaig als Jocs Olímpics de Mèxic com a cap de l'equip de waterpolo, i em foten fora. El dia que començaven els Jocs i havíem d'anar a la desfilada ens criden a tres o quatre, entre ells a mi i a l'Abellán que era el seleccionador de waterpolo, i ens diuen que com que no som massa alts i se'ns veien una mica les entrades no podíem desfilar, perquè no quedaríem be estèticament. I jo que em dic: "bé, però jo vull veure la inauguració, jo vull entrar aquí, no se com, però vull entrar..." i amb l'Abellán, tots dos d'uniforme, ens vam dir: "saps que, ens fotem a dins amb l'equip i a l'entrada escampem la boira pels laterals". I així ho vam fer... sense trobar l'ocasió de poder-nos separar del grup. No vam tenir nassos, perquè es veia massa i "encara ho espatllarem més". Total que ens vam dir: "bé, doncs desfilem..." traiem el mocador i desfilem... i quin paperot desprès allà dins l'herba alternant amb la resta de companys com si no hagués passat res, no ?...

En acabar tornem a la vila olímpica i l'Anselmo López, el cap de l'equip olímpic, em crida i em diu: "mira, sabes que?... Samaranch ha decidido que te vayas para casa"... però només jo ?... que havia passat ?. Desprès vaig saber que al Samaranch, que era el "Delegado Nacional de Deportes", a Madrid el volien fotre fora. Entre els seus "enemics" presents a Mèxic hi havia un tal José Antonio Pascual López Quesada... amb un càrrec a la DNEFD, que era a l'estadi pendent de l'acte amb uns bons binocles, i "coño... aquel es el Sierra, tu !... nuestro amigo !" li diu al Samaranch que pensa: "caram ! no pot ser... un amic meu ?..." i pren la decisió d'enviar-me cap a casa. Els membres de la federació espanyola de natació presents a Mèxic em van dir: "no, que coi !... tu no te'n vas, tu et quedes aquí i nosaltres et paguem l'hotel"... però jo, després de madurar la resposta, els hi vaig dir: "no, no, jo he desobeït una ordre i no vull incórrer en una altra desobediència... no, de cap manera, jo me'n vaig a casa perquè és la meva obligació i és el que m'estan manant..." i me'n vaig anar cap a casa. Jo solet, i amb llàgrimes als ulls, vaig agafar l'avió de tornada...

En arribar a Barcelona vaig presentar la dimissió de tots els meus càrrecs i el Samaranch em va contestar molt afectuosament que quedava perdonat i oblidat l'incident, si prometia "lealtad, trabajo y espíritu de compañerismo en el futuro".

Reproducció de la resposta d'en Joan Antoni Samaranch a la dimissió
presentada per en Juan Antonio Sierra desprès de l'incident de Mèxic
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra

L'any 70, pocs dies abans de començar els campionats d'Europa, una nit se'm presenta en Samaranch a la Picornell i em diu: "Sierra, vinc a veure com ho tens muntat, tot això..." perquè m'havien anomenat Cap de Serveis i era responsable de què tot sortís bé en la part logística... i jo li vaig ensenyar i explicar al Samaranch com estava tot, a la qual cosa em va respondre: "molt be, fantàstic, escolta'm et felicito...". I en ple campionat d'Europa va tenir que dimitir: va fer el discurs de la inauguració, però el de la cloenda ja el va fer un polític dels de llavors que no recordo el seu nom. Abans de dimitir ens va lliurar la medalla al mèrit esportiu de la DNEFD. I en tinc la foto quan em diu: "noi, que això serveixi una mica de recompensa de lo malament que t'ho vaig fer passar a Mèxic...". Bé... ja ha passat !.

El perquè van cessar al Samaranch no ho se, suposo que per incompatibilitat,... però el perquè real no el se. Però, és que el tio no es va adormir: va ser diputat, president de la diputació de Barcelona, desprès ambaixador a Moscou abans dels jocs del 80... A més en Samaranch sabia rodejar-se de gent valuosa i fidel, sobretot de periodistes que escrivien les seves històries, no ?. Però el perquè el van fer plegar no el se... La veritat és que jo tampoc no em ficava massa en les politiqueries de si Catalunya o Espanya... Per a mi eren les persones: si les persones son tractables anem a on sigui... (**)

En Samaranch penja la medalla de la DNEFD a en J.A. Sierra als
Campionat d'Europa de 1970. Segueixen la jugada atentament
en Manel Domènech, en Andreu Mercè Varela i en Antoni Monès
Font: Arxiu JCE. Fons Juan Antonio Sierra. Ft. Campaña

La tasca de dirigent esportiu d'en Sierra no estava encara finalitzada, mes aviat a partir dels Campionats d'Europa de 1970 a Barcelona la seva carrera adquireix un caire internacional perquè els campionats van ser un èxit esclatant, amb una piscina fantàstica i 'ràpida', on van caure fins a sis records del món i vint-i-vuit europeus. En Sierra explica que des de llavors va començar a rebre invitacions per a les activitats mes insospitades provinents també de federacions que no tenien res a veure amb la natació i el waterpolo

Passats els d'Europa del 70 en Joaquim Morera va començar a treballar. Ho suposo, perquè jo no en vaig saber res fins a l'any 74 en que els campionats eren a Viena i jo encara hi anava de delegat amb l'equip... Però abans, el 72 ja havia anat a Munic essent "Delegado Nacional de Deportes" en Joan Gich Bech de Careda. Llavors el 72 en Joaquim Morera em va tornar a nomenar delegat de l'equip olímpic de waterpolo a Munic, però ja em van dir: "no et deixis veure massa, per favor..." (riure general) i jo vaig respondre: "bé, però fa quatre anys no em veu deixar desfilar ni tampoc em veu donar una entrada per anar a la inauguració...". I no, aquest cop no !... a Munic ens van donar les entrades de tribuna, a mi i a algun altre mes.

Retorno sobre el tema dels campionats d'Europa de 1974, que son a Viena i torno a ser delegat de l'equip de waterpolo. Allà, el primer dia es fa l'assemblea anual i en Morera em crida i em diu: "escolta ahir vam celebrar l'assembla de les federacions i t'hem nomenat vocal del comitè tècnic de waterpolo de la LEN..." i a mi només em surt dir: "ostia...". Així doncs vaig ser quatre anys vocal del Comitè de Waterpolo de la LEN i, com a tal, vaig anar de delegat federatiu a diversos campionats i competicions, fins que l'any 77 va entrar Enrique Landa a la presidència de la federació espanyola i s'ho va carregar tot. A l'hora de preparar el viatge a Jonkoping per als campionats d'Europa del 77 va dir: "aquí no va nadie... no tenemos dinero... nadie !..." i jo li dic: "oye, mira a mi el billete i la estancia me los paga la federación europea, yo voy a ir..." tot pensant "aquest se'm carregarà..." perquè jo ja hi havia tingut les meves palestres i me la vaig jugar. Vaig anar-hi pel meu compte, per fer una feina de la LEN.

Uns mesos abans a l'abril jo havia presentat la dimissió a l'espanyola, quan el Landa va guanyar les eleccions i em va dir que no l'acceptava: "tu seguiràs aquí, cuídate del Crol..." i llavors fins i tot vaig cobrar per fer aquesta revista. Es quan entra el Quim Pujol, a qui tot-hom tenia per l'home del Landa a Catalunya, que es mou molt be i convenç Marculescu que vingui a Espanya i faci d'assessor tècnic del watepolo. Ara que parlem d'això, deixa'm llegir-te el que vaig escriure en el meu llibre “Historia del waterpolo Español 1908-1994” sobre això: "... La confrontación de estos hombres – del Landa i el Monés – cordial y sin malos modos, era en realidad una confrontación catalana frente a España que Enrique Landa supo capitalitzar eficazmente y ganarla con bastante claridad. Entre bastidores y fuera de ellos Enrique Landa buscó el apoyo catalán a través del joven Pujol, el exnadador del Bañolas, y Antonio Monés buscó el apoyo del resto de España por medio de Juan Antonio Sierra... la derrota de Antonio Monés suposo para mi la necesidad moral de renunciar a todos los cargos... cosa que hize y que soprendentemente el nuevo presidente democrático no la aceptó...". Llavors es va proposar una ampliació de les zones de waterpolo - d'Espanya - i es va crear la 'zona norte' i d'altres... i mes tard amb el Lolo Ibern com a entrenador i seleccionador estatal arriben els primer éxits del waterpolo masculí espanyol, que assoleix la quarta plaça al Jocs Olimpics de Moscú de 1980 tot adquirint un alt prestigi internacional.

Cal tenir present que el Marculescu quan el fitxa en Pujol no era el president del comitè d'àrbitres de la FINA però n'era el “mandamás”. Era un xicot molt espavilat. Jo el vaig tractar el 77 quan vam coincidir a Malta, ell com a àrbitre i jo com a delegat de la LEN. Era un noi bastant senzill però amb ambicions que en veure que al seu país no tenia res a fer, que era un temps perdut, va acceptar la proposta del Pujol de venir a Espanya. Li va dir que aquí tindria feina i prosperaria. I, efectivament, aquí va fer carrera, aquí es va formar i d'aquí va passar a gerent de la FINA. I desprès, instal·lat a la FINA, va ajudar al Quim Pujol i també al Lolo i al waterpolo espanyol.

A mes de les seves experiències com a dirigint nacional i internacional en Juan Antonio ha estat sempre un home de club, del seu Club Natació Athlètic amb el nom que ell el va conèixer. A la Barceloneta la convivència de l'Atlètic i el Barceloneta no sempre ha estat fàcil ni exempta de malfiances i desavinences. Ha calgut un llarg procés de vida separada per acabar construint el club mes important del waterpolo català i espanyol d'aquests segle

El Club Natació Barceloneta, fundat el 1929, s'anomenava Barceloneta Amateur Club, BAC, i tots el seus socis eren nascuts o vivien al barri i en canvi molts dels socis de l'Atlètic venien de fora: l'un era metge... no un, uns quants eren metges, uns altres eren, doncs... un professor de gimnàstica... vull dir que venien de professions liberals, que els hi agradava la natació com a cultura física amb ideals mes elitistes... sabeu que vull dir...?

Els del Barceloneta eren majorment obrers que treballaven a “La Maquinista Terrestre y Marítima” com el meu pare. El meu pare va ser del primer equip que hi va haver que es deia Club Natació Barceloneta, fundat cap el 1918, molt abans que el BAC i format per jugadors procedents de la Maquinista. Entre ells el Pros, l'Espriu... i tants d'altres. I amb aquests, el 1929 es va constituir l'altre club, el BAC. Aleshores inevitablement s'establí una diferencia diguem-ne 'social'... A mi no m'agrada parlar de categories socials, però existien... i això va marcar una diferència durant el temps que l'Atlètic va dominar-los amb èxits com la organització de la Travessia del Port, però va arribar un moment en que els del Barceloneta van ser més importants, esportivament parlant, i van dir: "ep !... que nosaltres aquí som els de la Barceloneta, eh !".

La confrontació més punyent es va produir quan es va construir la primera piscina, la del Passeig Marítim, i l'Ajuntament va exigir la fusió dels dos clubs com a condició. Aleshores calgué que cada club fes un referèndum social per acceptar-la. I mentre que els socis de l'Atlètic van dir: "no !, nosaltres no volem saber res, de cap manera...", els del Barceloneta van dir: "nosaltres si !"... i en canvi els de l'Atlètic: "però es que haurem de renunciar a tenir piscina !" dèien els uns... "doncs hi renunciem !" responien els mes... imagina't com estava l'ambient.

Sempre hi va haver un antagonisme innat, oi ?... però quan es va imposar el criteri de certes persones influents, com el Domenech i jo mateix a l'Atlètic, o el Polichón el Julián o el Cànovas al Barceloneta, es van llimar les diferències. En la segona ocasió, amb la nova piscina de Sant Sebastià, ja hi van intervenir el Julián i el Lolo que van dir: "escolteu... a veure: això s'ha d'arreglar" i van convèncer als de l'Atlètic. També va influir una important conseqüència dels Jocs Olímpics: l'obligat enderroc dels respectius locals socials que els dos clubs tenien a la platja. Sens dubte, aquest va ser un argument definitiu perquè ambdós es van preguntar: "i ara a on anem, si no tenim ja ni local social ?..."

Els nedadors i directius de l'Atlètic, amb la 'solera' de ser el segon club de natació fundat a Catalunya, han mantingut al llarg dels seus mes de cent anys d'història relacions amb totes les entitats esportives del país i especialment les dedicades a la natació i al waterpolo. Nosaltres, però, ens interessem especialment per la visió d'en Sierra de les relacions amb les dones i els homes del Montjuïc al llarg de la seva vida de directiu i periodista

Penso que en aquesta entrevista que m'esteu fent he comès algunes indiscrecions que no vam amb el meu caràcter i ara no voldria agreujar-les, perquè si bé amb el Montjuïc he tingut una relació excel·lent, amb l’Esquiroz no ha estat sempre tan cordial. Ell em va fotre injustament a "La cárcel de papel" del "Mundo Deportivo" i com que era molt gelós del que considerava seu, la relació no va ser fàcil. Però s'ha de reconèixer la seva dedicació a la natació i al seu club i que va fer moltes coses bones. Per exemple, el Montjuïc existeix, perquè ho va voler l'Esquiroz, encara que tingués una gran col·laboració del Boronat i del Martí Planas... especialment del Martí Planas. Amb aquest, vaig tenir una relació menys cordial perquè ell era un periodista professional, és a dir, amb títol, i jo no havia passat del batxillerat i el seu menyspreu vers a mi el posà de manifest quan em nomenaren seleccionador nacional de waterpolo. Al respecte en Planas va escriure "que s'ha cregut el Sierra...", però tampoc jo no li tenia massa simpatia.

Dels que jo recordo amb mes afecte, perquè considero que ha estat una gran persona, és el Diego Devesa. El Devesa va ser un tio que, amb mi, en tot moment va anar de cara i vam estar sempre a "partir un piñon", actuant amb molta noblesa perquè tots dos sempre ens haviem entès. Jo ja sabia que el Devesa queia malament a molta gent, però ell i jo, i a mes a mes amb les nostres dones, ens enteníem molt be.

Amb el Ballart, en canvi, no hi tenia tant bona relació. Ell a mi no em tenia massa simpatia i no recordo cap motiu en particular, però no teníem... no hi havia una, una entesa... així com amb el Devesa ens enteníem de seguida, amb el Ballart no hi havia una relació fluïda... 

Clar, potser és un club que... tots son prou complicats, però és difícil d'entrar-hi al Montjuïc perquè hi ha un precedent: el fet que anéssiu a la piscina de Montjuïc i en un moment us fotéssiu els 'amos' de la instal·lació d'alguna manera ens va tocar els sentiments dels que anàvem normalment allà a entrenar de feia molts anys: "cony, ara aquests ens han fotut fora...", perquè una mica va ser així i això va crear, encara que no vulguis... perquè, pel que fos, el Montjuïc era l'amo de la piscina... que estàveu tan a gust allà i gràcies a això potser el Montjuïc va tenir el planter de nedadors que va tenir, que no és per regatejar mèrits, no és per treure importància a això, però...

Dels nedadors el que mes recordo és el subcampionat d’Europa dels 200 esquena del Jaume Monzó a Utrecht, on jo vaig ser-hi i tinc l'anècdota de l'aeroport que he explicat abans. Allà vaig poder fer-li la foto en el podi que desprès la premsa ha utilitzat... que resulta que és meva. Llavors als campionats no hi havia tanta premsa ni barreres per impedir apropar-te als guanyadors i t'estaves en un racó que de vegades et deixaven acostar. Era una altra manera de viure'ls i a mes t'assabentaves del que passava a tot arreu.

Me'n recordo també de l'Abadias perquè va sortir en alguna portada del "Tele-Expres...". No !, de "Vida Deportiva" quan aleshores jo feia les cròniques de natació. I és una època que hi havia tingut molt contacte... amb la Ramos també... La Carmen Ramos era una de les nedadores mes importants del Montjuïc. La filla del Ramos, que aquest també es un altre gran personatge. També havia fet un article parlant del Molinero que recentment havia batut uns records d'esquena... però la seva carrera va ser molt breu, no se ben bé perquè.

La conversa, ja de manera mes informal, s'allarga una estona mes parlant d'aquella o l'altre persona i de fets diferents del mon de la natació catalana i espanyola, des dels pioners com en Francesc de S. Gibert, promotor de la piscina de Montjuïc, fins a en Bernat Picornell i tants altres personatges i esdeveniments mes actuals, com ara els centenaris que llavors s'acostaven: el de la FEN primer l'any 2020 i el 2021 el de la FCN. L'un ja ha passat i l'altre encara es en plena fase de celebració. Per a ambdós esdeveniments ha estat requerida la col·laboració d'en Juan Antonio Sierra Puerto, en la seva condició d'expert en la història de la natació i el waterpolo. Cal recordar que en la seva funció d'historiador porta publicats una desena de llibres sobre aquests temes.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) El subcampionat d'Europa d'en Miquel Torres va ser el primer gran èxit internacional de la natació catalana i espanyola, amb la generació de nedadores i nedadors dels anys 60's que van donar impuls a un esport que fins al moment s'havia d'acontentar amb els èxits locals

(**) Sembla clar que els motius del cessament eren de caire polític. El règim acabava de passar l'any 1969 una greu crisi amb l'escàndol Matesa, en un intent dels "azules" de desfer-se dels "tecnócratas" propers a l'Opus Dei. La solució 'a la gallega' va produir l'efecte contrari i l'octubre de 1969 Franco va nomenar el govern mes 'mono-color' del seu mandat, fent fora alguns dels "azules" més històrics, com em Fraga Iribarne i en José Solís Ruiz. Aquest darrer era el cap del Samaranch, de manera que la seva substitució era més que cantada. El nou ministre, Tomás Fernández Miranda, va esperar a la inauguració de l'Europeu de Natació per a que es produís el que llavors es coneixia com "el relevo" en la figura d'en Joan Gich Bech de Careda.

Identitats. Alfons Cànovas Lapuente

27 de gen. 2021

En Alfons Cànovas Lapuente als primers anys quaranta del segle XX
Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI


L'apartat d' Identitats complirà en aquest bloc una funció similar a la que fa el Carnet de Soci per a les persones que en un o altre moment han format part del C.N. Montjuïc. És a dir que ens permetrà fer un perfil d’aquella gent que, sense haver estat pròpiament sòcies del club, han tingut una rellevància en el mon de la natació, el waterpolo o en d'altres àmbits de l'esport en general. També, com passa en el cas del Carnet de Soci, algunes de les Identitats estaran basades en entrevistes personals, però en els casos en que això no sigui possible acudirem a la documentació de que puguem disposar (*).

En un dels primers dies de març de 2019 hem emprès el camí que tantes vegades hem fet cap a la Barceloneta, just al començament del passeig Joan de Borbó, on viu l'Alfons Cànovas Lapuente a la seva estimada 'ciutat'. Als seus 101 anys ja complerts i tramitant els 102 per el proper novembre l’Alfons manté les reserves d'energia suficients per a continuar amb una activitat que, tot i que  necessàriament més moderada, no deixa de causar admiració per la seva fortalesa mental i emocional. De manera que la conversa amb ell fluirà amb la màxima naturalitat.

Vaig néixer el quatre de novembre de 1917 a Guadalupe, un poble de l'horta murciana, a uns quatre o cinc quilòmetres de la capital, que realment no era ni poble, sinó una “pedania” que en deien. Quan tenia tres anys em van portar a Barcelona i em van deixar amb l'avia que vivia al carrer de Salamanca n. 45. No se ben bé per quina raó vaig ser el primer del meu nucli familiar a venir a Barcelona. El cas es que els meus pares es van conèixer aquí però desprès se'n van anar a Murcia a viure-hi i com que les coses no els hi van anar molt bé van haver de tornar a Barcelona a buscar-se la vida i jo vaig ser el primer que van portar de penyora per a viure amb l'avia que ja era a la Barceloneta de feia tres o quatre anys abans. Des de llavors la Barceloneta ha canviat molt pel que fa a l'ambient i al tarannà, encara que geogràficament no ha canviat gaire perquè només pot anar una mica enlaire, però l'espai el té molt limitat, no ?... és a dir que estructuralment ha canviat ben poc. 

Quan vaig arribar el barri tenia una platja de pescadors humils amb barques petites que anaven a rem, la majoria, o a vela algunes mes... perquè les que anaven motoritzades ja paraven a dintre del port. En aquest ambient de pescadors i portuaris que predominaven al barri, va ser on jo vaig passar la meva infantesa.

La família al complet, d'esquerra a dreta: Alfons, Joan, Pepita, José (el pare), 
Juanita (la mare) amb el nadó Victor als braços i l'Antonio. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

A casa de l'avia vivia amb ella i les seves filles, l'Anita i la Isabel. També hi va viure el Cecilio que per a mi era com un germà. Als quatre o cinc anys em van portar a l'escola del carrer Guítert, que era una escola nacional amb un mestre que ha significat molt per a mi i que es deia Gabriel Comas i Ribas, Don Gabriel li dèiem, un mallorquí de Manacor que va ser un mestre de veritat en tots els aspectes; que potser no era una gran eminència com a mestre, però era molt humà i va ser molt bo per a mi. 

D'aquells anys del que mes me'n recordo es de quan vaig caure malalt greu de petit. Quan ja tenia set anys un dijous a la tarda anava amb els pares cap a Can Jorba, perquè aquell dia donaven globus gratis, i jo caminava uns passos davant d'ells i es van donar compte que jo anava coix... va resultar que tenia uns tumors a les 'ingles' de les dues cames i vaig haver d'estar gairebé tres anys al llit, encaixonat allà a casa de l'avia amb tota la meva família que ja havia vingut de Murcia i vivíem tots a la mateixa casa, en un 'quart de casa' (**) amb botiga. En aquells temps el pare es passava la vida viatjant per el treball, pobre home... en tota la meva vida potser hi he parlat, lo que es diu tenir una conversa llarga, mitja dotzena de vegades i ja seria molt... i desprès, quan la guerra, un bombardeig el va matar aquí al moll

L'Alfons Cànovas va escriure, amb l'ajut del documentalista Andreu Gabriel Tomas, el llibre de "Memòries des de la Barceloneta" publicat l'any 2015 on els records de la seva infantesa es barregen amb una mena de 'biografia' de la Barcelona del segle XX. En recomanem la seva lectura per a qualsevol que estimi la Barceloneta i a la seva germana gran, Barcelona, i les vulgui conèixer de manera més amplia a través de la mirada d'aquell jove que somniava amb ser fuster i que desprès de les seves primeres feines es va convertir en un aprenent de joieria 

Portada del llibre de l'Alfons Cànovas publicat per l'editorial Alrevès 
de Barcelona l'any 2015: Font: Arxiu JCE

Vaig poder estudiar només fins als 12 anys i llavors em vaig posar d'aprenent amb un rellotger i joier proper al barri, al carrers Obradors n. 6. Quan ja tenia uns quinze o setze anys es quan em vaig acostar al món de la natació. Davant mateix del carrer de Salamanca on vivíem hi havia uns nois que es deien Devesa i especialment amb el Paco, que era d'una edat molt similar a la meva, vam travar amistat i va ser a través d'aquesta amistat que em van fer soci del club cap a l'any 1933 que llavors es deia Barceloneta Amateur Club (BAC). El BAC s'havia fundat el 29 i primer es deien "Lobos de mar" (riu), però es van dir ells mateixos "home, potser es massa, no ?... massa exagerat !" i en van canviar el nom. Aquells anys al BAC tot era en català fins a que va arribar la repressió franquista i vam haver de canviar i posar-ho "en castellano, como manda el régimen"...

El club s'havia fundat al carrer Judici 13, a la taverna on vivia el secretari i fundador en Antoni Bayarri Ayza, que era guàrdia 'urbano' de l'ajuntament tot i que no va vestir mai d'uniforme perquè s'havia col·locat a les oficines; era un home que valia molt, però una mica massa possessionat d'ell mateix, eh ?... s'ho feia valer. L'amo de la taverna era el pare d'en Bayarri i el club tenia els vestidors al soterrani del bar de manera que ens despullàvem i sortíem amb un 'taparabos' i la tovallola, que no teníem 'albornos', eh !,... i corrents cap a la platja. Poc temps desprès ja vam fer el nostre local al costat dels Banys Sant Miquel al final dels 'xiringuitos' i a l'altra banda d'on hi havia el local de l'Atlètic. El local ens el vàrem fer nosaltres mateixos fent de manyans, de paletes, de fusters... allà no hi va entrar cap professional, o si algun hi va entrar no va cobrar per la seva feina. Durant la guerra vam tenir la santa desgràcia que una bomba dels italians el va tirar a terra

Primer local del Barceloneta Amateur Club els anys 30 del segle passat. 
Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

De manera que a l'Alfons adolescent amb els seus quinze anys ja el trobem introduït de ple en l'ambient de la natació i el waterpolo que, a banda de la seva vida laboral i familiar, centrarà gran part de la seva activitat en els anys a venir. Nedador i waterpolista primer, directiu més tard; la seva vida social i societària girarà al voltant del BAC i, més endavant, del Club Natació Barceloneta en que s'acabà transformant

Com a nedador he sigut molt dolent (riu), mira si n'era de dolent que quan feia peus amb la fusta me'n anava cap endarrere !... era molt dolent jo... amb la braça encara anava una mica millor, però amb el crol... cap endarrere; de manera que el que vaig fer va ser canviar d'estil... i, ves per on, desprès em va sortir un fill bracista...

A la meva època l'entrenador era el Pros, que es el primer que va tenir el Barceloneta. Aquell home era tot un personatge i que tenia mal geni, eh !... osti quan s'emprenyava !..., el cas es que de vegades per ell vàrem tenir molt mal cartell que allà a on anàvem es deien " 'cuidado', que ja són aquí els musclaires...", perquè ens deien els musclaires per exemple a Martorell... però sobretot a Sallent que una vegada en un partit de waterpolo va haver d'intervenir la Guaria Civil per a protegir-nos i ajudar-nos a sortir de la piscina... que no ens deixaven sortir de l'aigua !!... . Tornant al Pros, ell va ser un dels fundadors del BAC i en va ser el número 1, junt amb el Bayarri, el Mústic - que en va ser el primer president -, un tal Muntaner i alguns d'altres mes...

Un cop passada la guerra vaig jugar mes a waterpolo. Jo sempre els acompanyava amb un 'trajo' de bany... un slip a la butxaca, perquè encara que no estès a la llista sempre faltava un o altre que no tenia interès per venir o que li faltaven els dos rals que valia el tramvia i el Cànovas sempre era a punt amb el seu 'trajo' de bany... el mes graciós del cas, però, es que de vegades aquest banyador servia per a que pogués jugar un altre company que, per descomptat, era mes bo que jo jugant i se l'havia deixat o venia a darrera hora quan ja quasi me l'havia posat i me l'havia de treure per deixar-li i dir-li "té, juga tu"... això ho ha fet el Cànovas moltes vegades , eh !... home, no pas content, no ?... però ho he fet !. 

Equip subcampió de Catalunya de 1a categoria B. a l'any 1943. Olmos, 
Ayza, Bayarri, Reynés, Monsonís: ajupits Cànovas, Granada i Llorens. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

I es que a mi m'agradava molt jugar i no  es per dir-ho però si he fet alguna cosa bona dins de la natació ha sigut cuidar del Barceloneta, en primer lloc, i jugar a waterpolo on em col·locava de defensa dret o esquerra, que m'era igual; d'entrenar no entrenava gaire perquè no es podia, que llavors hi havia molta necessitat de guanyar-se els cèntims i s'havia de treballar...

De manera que el fet es que l'Alfons Cànovas ha viscut vuitanta-set dels noranta-dos anys que ha complert el Barceloneta com a club, en solitari o conjuntament amb l'Atlètic, dedicant molts d'aquests anys a l'assoliment dels diferents somnis que ha anat perseguint l'entitat: primer el d'un local social propi, desprès el d'una piscina coberta i a l'entremig anar construint unes generacions de nedadores, nedadors  i waterpolistes que poguessin competir amb els primers clubs de la ciutat i de tot el país... val a dir que en aquest sentit quasi tots aquests anhels s'han transformat en veritables realitats fins a arribar a l'actualitat que l'Atlètic- Barceloneta domina abastament l'escena waterpolística nacional

Desprès ja en vaig ser president, que hi vaig arribar a estar fins a trenta anys en dues etapes. A la primera etapa quan m'animo a anar de president el que hi havia era el Bayarri, que era un superdotat com a atleta i a mi em passava d'un pam, eh !... era un dels millors jugadors de waterpolo que hi havia en aquell moment i se l'hi ha de reconèixer el fet que tant bo com era i que no hagués tingut mai la intenció d'anar al Barcelona, que sempre estaven a veure si el podien enganxar. Tant bo com era jugant, com a directiu era una mica massa pagat d'ell mateix, molt possessiu i en un moment hi tinc una discrepància i llavors m'ho munto per a forçar una assemblea... que a mi, com a demòcrata que sempre he estat, m'agrada treballar de manera democràtica i que els socis puguin triar una nova directiva. El cas es que d'aquests fets l'amistat amb el Bayarri i també amb el Borrego, que era el seu gran amic, va quedar una mica tocada, però amb els anys ens vam arreglar amb els dos i vàrem refer l'amistat

En aquesta etapa hi vaig estar uns vint anys, des del cinquanta-dos fins al setanta o setanta-un crec, que va ser una molt bona època del Barceloneta perquè vam tenir molt bona gent, bons nedadors i bons jugadors de waterpolo i a mes vam poder comptar amb la piscina coberta, que s'inaugura en aquesta etapa. D'aquests anys guardo especial record d'algunes de les coses que vam poder fer... per exemple vam crear la Travessia del Passeig Marítim, que hi ha l'anècdota que a la primera edició  no es va poder fer el dia previst perquè feia temporal de llevant, que per cert havia vingut en Samaranch i se'n va anar enfadat, sí... sí (riu) perquè es va suspendre, però clar... si feia mala mar !. 

Molt important també va ser quan vam guanyar al Barcelona, que era la primera vegada que el guanyava un altre club en una competició nacional: 6 – 4 a la nostra piscina (20 de novembre de 1969) amb menys d’un any que hi portàvem a la piscina... jo ja els hi havia dit als nois que "us prometo que guanyarem al Barcelona el dia que tinguem la piscina coberta..." i així va ser... el que no se'n sabia avenir era aquell soci del 'Natació' tant fanàtic que tenia una casa de 'lamparas'... que era molt bona persona... en Manguillot !,  que era un gran amic meu

Retall de "La Vanguardia" del 21 de novembre de 1969. 
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Al començament d'aquella primera etapa encara hi havia el Pros d'entrenador que era mig professional, que cobrava poc però cobrava alguna cosa perquè l'home no guanyava prou amb la seva feina i a més completava el seu sou anant a buscar musclos al 'rompeolas' amb el Celedonio Fernàndez, el famós Cele com el coneixíem per aquí, que va ser un nedador de fons excel·lent. Desprès al Pros el va substituir l'Olmos que s'hi va estar només dos o tres anys perquè s'havia d'aixecar a les quatre del matí per anar a treballar al mercat del peix i per això no va aguantar massa temps.... i es que tot-hom les vam passar 'canutas' desprès de la guerra , eh !... perquè la guerra va ser dolenta, però desprès amb el racionament es va passar gana, que amb la 'cartilla' només et donaven una mica d'arròs, d'oli, llegums... que fins i tot la Perón va haver de portar un barco ple de blat perquè no n'hi havia prou per a fer pa (riu)...

Quan l'Olmos va plegar me'n vaig anar a buscar al Polichón que jo crec que va ser tota la vida entrenador, no ? (riu)... i s'hi va estar fins a que se'n va cansar. Ell presumia que des de l'edat de dotze anys ja no sabia el que era treballar i es donava una bona vida... s'estaven moltes nits a la Bombeta fins a que se'ls feia de dia i jo el vaig anar a trobar per a proposar-li d'entrenar, que a més ell tenia un fill jugant al waterpolo. També es que ens unia una gran amistat... perquè a mes sempre s'ha portat molt bé amb mi... i sempre m'ha fotut bronques, eh !, vull dir que no se'n estava de dir-me "calla, calla, que tu que saps... tu que saps, calla, calla !"... (riu) i jo me'n reia perquè es que ell era llest !... no llest, no... intel·ligent es el que era !... sempre em va demostrar de ser un amic de veritat no només en l'esport sinó també en els negocis, que ell vivia dels negocis de tot tipus i tenia el basar aquell amb la seva dona, la Pilar...

Expliquen els que el coneixen mes bé que en Cànovas ha tingut sempre una mena de vocació de servei orientada a la millora de la Barceloneta i del seu intransferible estil de vida, on a mes de dedicar tants anys al seu club de sempre hi ha tingut una presència notable amb molts d'altres camps; en el del comerç del barri, es clar... però també en els locals de La Fraternitat on van crear un grup de joves per a poder fer les seves pròpies activitats, a més de la seva participació en algun dels grups de teatre amateur als quals hi va dedicar gran part del seu temps d'oci i on hi va gaudir amplament, com en quasi tot el que fa aquest home de tarannà positiu, engrescat i engrescador. I, es clar, inevitablement, ens ha de parlar de la Joaquina Barberà Segurana, la Quimeta... un dels pilars fonamentals als quals l'Alfons hi ha dedicat quasi tota la seva vida: la Quimeta i la familia, el teatre i el Club Natació Barceloneta. Ara algú diria d'ell que es un emprenedor... com si l'emprenedoria s'hagués descobert en aquests anys 2000...

La Quimeta i l'Alfons, en una foto feta a finals de l'any 1938, encara 
en plena guerra civil. Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI

A mi les coses sempre m'han fet il·lusió de tirar-les endavant, com em va fer il·lusió que desprès de ser tants anys president del club encara la gent es va interessar perquè hi tornés una altra vegada, que jo penso "home, doncs alguna cosa dec haver fet ben feta, no ?"... em va fer il·lusió, la veritat, però no per a poder ser mes o menys que un altre, no necessitava res jo afortunadament: sempre he tingut feina en el meu ofici o sigui que m'he guanyat bé la vida, però es que crec que a mes la vida no  es només guanyar quartos i portar-los al banc... el que es segur es que sempre he sigut... com es diu això ?... un cul de mal 'asiento'. Amb el teatre també ha sigut una cosa així, que jo ho feia amb moltes ganes però d'amateur i amb tot i això va haver un moment que la Lola Membrives se'm volia endur amb la seva companyia a Argentina, perquè es veu que ho feia molt bé i tenia molta memòria

A la segona etapa de president hi vaig ser uns deu anys mes (87-98), per tant vaig estar en el procés de la nova piscina de Sant Sebastià com ja m'havia tocat de ser a la primera piscina del Passeig Marítim. Per aquesta primera me'n vaig anar a veure al Samaranch que era regidor de l'Ajuntament i hi vaig anar dues o tres vegades per insistir en que necessitàvem un espai per entrenar i per competir: per això, per allò i per això altre... i ell va comprendre les raons que li donava. Tant a la primera piscina com a la segona es va donar un procés per aconseguir de tenir un únic club a la Barceloneta, el que volia dir ajuntar-nos l'Atlètic i nosaltres. Jo això ho vaig veure de seguida que s'havia d'arreglar, encara que a la primera no va poder ser amb la nova piscina s'ha aconseguit. 

I es que aquí (a la Barceloneta) s'ha fundat la natació nacional... perquè la natació nacional va néixer als Banys Orientals i el Barcelona també hi va néixer allà a la platja, per bé que desprès es clar que ja s'ha escampat per tot arreu, però va sortir d'aquí... fins el Catalunya surt d'aquí, dels Orientals, amb l'Antonio Gay que era el que se'n va cuidar i tenia molt bona vista per els nedadors infantils, com en el cas del seu nebot que va ser un gran nedador.

De tota la tasca de directiu del club i de la unió amb l'Atlètic jo crec que el mes important que vam fer va ser unir a la gent, perquè el que a mi em feia por es que es formessin dos grups o dos clubs dins del club, dos tarannàs diferents... que això no es bo. Sí que es bo que hi hagi algú o alguns que t'empentin, de ben segur, però que hi hagi enfrontaments no, eh !... i moltes vegades em sembla que si tinc alguna virtut es que se quan he d'afluixar, que sé perdre i que sé acceptar la derrota... per a poder guanyar mes endavant. Jo ho vaig aprendre dels pescadors, el bon pescador de canya o al volantí quan convé ha de saber donar fil, allargar cordill perquè el peix es cansi que quan el peix està cansat el fa anar com vol... has de donar corda quan convé: saber perdre per poder guanyar

Ja des d'abans però especialment arran de la publicació del seu llibre l'Alfons s'ha vist assaltat en la seva intimitat per munions d'adolescents i també d'adults que han volgut fer-li una entrevista per aquell o l'altre paper... de l'escola, del barri o d'on volgueu. Sempre sota l'atenta supervisió del seu fill, ell ha estat amatent a donar resposta a tot-hom a qui li ha estat possible... com ara a nosaltres mostrant atenció i interès per la nostra presència. La conversa s'ha anat allargant en el decurs de la tarda i volem saber d'en Cànovas si es que es troba cansat per fer una parada... ell, però, es troba bé i ens anima a continuar 

Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... deia que si ho feia amb fulls ‘sueltos’ se li perdien i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia "on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !..." (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós paper de vàter ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club. En Cabot era farmacèutic d'aquí del barri... o al menys treballava en una farmàcia

Amb el Samaranch es va donar una casualitat i es que el seu xofer era fill de la Barceloneta, en Solà, i es donava el fet que jo havia anat a escola amb ell. De manera que tot i que ja l'havia conegut al Samaranch, en Solà ens va servir  per acabar de fer el pastís. Per la piscina del Passeig Marítim potser que no hi influís massa, però sovint no es només l'ajuda directe sinó de vegades un cop de telèfon per a dir-li a algú "mira'm això si esta bé o no...". Uns anys mes tard vam ser companys a l'Ajuntament quan vaig entrar elegit l'any setanta, que m'hi vaig presentar, un cop mes, perquè m'ho van demanar diferents persones i entre elles aquest Solà, el xofer d'en Samaranch, i vaig tenir la sort de sortir escollit que feia molts anys que no hi havia cap regidor que fos fill de la Barceloneta

També recordo amb molt de 'carinyo' una estada als EE.UU. a Bloomington com a acompanyant d'en Joan Fortuny, en Chicoy i en Jaume Monzó que van anar-hi  a fer un 'stage' per a preparar-se per als JJ.OO. de Mèxic 1968. Va passar com tantes vegades, que era per un període de tres mesos de gener a març d'aquell mateix any,  i a ningú no li anava bé d'anar-hi...a ningú, eh !... ni entrenadors ni directius van voler anar a aquest viatge a Amèrica perquè era un temps massa llarg, i es que tres mesos per a una persona gran i casada es un sacrifici  però a mi em feia il·lusió d'anar-hi i a darrera hora em vaig 'liar' la manta al cap, com tantes vegades, i me'n hi vaig anar... també gràcies a que la Quimeta, la meva dona, que amb l'ajut d'en Sito i d'alguna persona més es van fer càrrec de la botiga

1968 a Bloomington (EE.UU). Fortuny, Cànovas, Monzó amb 
dos persones d'una familia d'acollida i Chicoy. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. SI

Per aquelles coses dels prejudicis ens inclinàvem a pensar que en el seu llibre de memòries del que ja hem parlat hi ha una cosa que de ben segur no sortiria: la famosa votació a l'Ajuntament de l'any 1975 en que la majoria de regidors van votar en contra de dedicar una partida del pressupost a l'ensenyament del català; es el que es va conèixer com el 'No al Català' que va donar per a rius i més rius de tinta en una premsa que ja començava a desfer-se de l'autocensura. Es clar que el prejudici consistia en creure que  per a ser regidor aquells anys se't pressuposava proper al règim i per tant l'Alfons Cànovas hauria estat en aquesta majoria del no. Un cop llegit el llibre vàrem comprovar l'errada d'aquesta apreciació

Sí, sí que hi surt al llibre... jo vaig ser defensor del sí, vaig ser valent, no ?... em van amenaçar i tot els de la Falange d'aquí !... a fora de la botiga hi havia un rellotge d'aquells que es penjaven com si fossin una bandera, oi ? i per aquell temps em trencaven els vidres cada dos per tres.  Es que segons qui es pensa que jo era del règim perquè vaig ser regidor en aquella època i per tant col·laborava amb les institucions oficials, però no hi tenia res a veure. En aquella votació jo vaig votar que sí a l'ensenyament del català a les escoles, que el que portava la bandera d'això era el Tarragona... l'Eduardo Tarragona Corbella.

Foto de la sessió de l'Ajuntament de Barcelona que va emetre el 'No al Català' 
el dia 4 de març de 1975. Font: Diari digital 'El Nacional.Cat'. Ft. SI

Però jo no he estat mai de cap partit polític... quan s'acaba la guerra em quedo aquí perquè tinc dos germans, l'un de mes gran i l'altre mes jove, que són del partit comunista català, del PSUC, i van ser al front amb la 27na divisió i van haver de marxar cap a França; que em venen a mi i em pregunten "que fem ?..." i jo que els hi dic que marxin de manera que el Juan i l'Antonio no van poder tornar fins al cap de deu o dotze anys. Jo mateix els hi deia que no tornessin fins a que ja vaig veure que podia fer alguna cosa si es que tornaven i hi havia dificultats... encara que de tota manera ells també ja ho tenien decidit de marxar. En un moment jo també vaig estar dalt d'un camió per marxar i em ve la meva dona i em diu "si marxes tu, jo també me'n vaig..." i confesso que va ser el freno definitiu per a no marxar

L'Alfons Cànovas, bon conversador com és, encara ens explica un munt d'històries mes que no ens cabrien aquí. En qualsevol cas guardarem sempre en la retina la imatge de l'home que, fins a fa relativament poc temps cada matí, un cop esmorzat i polit, se'n anava cap a la seva botiga de sempre, ocupava el seu lloc d'honor... ben enfocat de cara a l'entrada i, sense necessitat d'interferir en la feina de la seva família, anava parlant ara amb l'un, ara amb l'altra... fent el que ha fet tota la vida, relacionar-se amb el seu petit-gran món de la Barceloneta i la seva gent... i és que no es pot ser mes ‘Bacallà ?: sec, sec !!'...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Commemoració del 100 aniversari de l'Alfons Cànovas a les instal·lacions del 
C.N. Atlètic-Barceloneta l'any 2017; l'acompanyen el seu fill Sito, el net Alfonso 
i la seva jove, l'Aurora. Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

(*) La imatge que acompanyarà els perfils que aniran sortint a 'Identitats' l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto

(**) El continuat augment de la densitat del barri de La Barceloneta des de la seva creació a mitjans del segle XVIII ha desembocat en el fet que la vivenda habitual sigui la del 'quart de casa', que equival a una dimensió de poc mes de 30 m2

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic