Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clubs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clubs. Mostrar tots els missatges

En Vicenç Esquiroz al Club Natació... Barcelona ?

4 d’oct. 2021

Retall de la foto amb el seu peu publicats al llibre 'Història del Club 
Esportiu Mediterrani' corresponent a l'època de que parlem 
en aquesta entrada. Joan Martí Vallés. 1997
Font: Arxiu JCE

Dins de la polièdrica i molt variada activitat esportiva i professional d'en Vicenç Esquiroz Soliva podem dirigir la mirada cap a una o altra de les seves facetes. En aquesta entrada farem una ullada a una activitat poc coneguda de la seva trajectòria i respondrem a la pregunta de l'encapçalament.

L'Esquiroz empleat i dirigent del 'Natació' Barcelona

Nascut el primer de gener de 1914, en Vicenç s'enamora de l'esport de la natació als primers anys vint, en veure nedar a l'olímpic suec Arne Borg a la piscina de l'Escollera. Més endavant es vincula al Cercle Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industia (CADCI) i a la seva secció nàutica, el Club de Mar, d'on sorgiran uns quants integrants del nucli fundador del Club Esportiu Mediterrani, un dels quals serà un Vicenç Esquiroz de disset anys.

En el 'Medi', tot i la seva joventut, desenvoluparà qualsevol tasca esportiva o directiva a la que hagi estat cridat. És dona el cas, però, que a l'any 1935 (*) rep una oferta de treball de part del Club Natació Barcelona per a incorporar-se a la seva comissió esportiva. Per tal d'evitar altres tipus de malentesos, tot i seguir sent soci del Mediterrani, demanarà el permís dels seus companys per acceptar l'oferta a la vegada que aquests el dispensen de la llicència de nedador del 'Medi' per si fos el cas de fitxar per el 'Natació'

Retall de la pàg. 13 del llibre 'Història del Club Esportiu 
Mediterrani'. Joan Martí Vallés. 1997
Font: Arxiu JCE

Els anys previs a la guerra civil són d'una forta conflictivitat política que s'accentuen el 1936 desprès de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer. Els fets es succeeixen en una espiral d'actuacions que culminaran amb el cop d'estat del 18 de juliol. La revolta a Barcelona s'inicia a la matinada del diumenge 19 i l'aixecament serà refusat, però el paper important de la CNT i la FAI, principalment, donarà pas a uns primers mesos d'inestabilitat amb la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes que farà que el poder del mateix govern de la Generalitat es percebi com a poc consolidat en els primers temps del conflicte.

Es en aquest context que en moltes empreses i entitats els dirigents han estat substituïts per comitès d'obrers, en una actuació que inclús precedirà a les disposicions oficials sobre la col·lectivització. El cas es que al Club Natació Barcelona, a mitjans del mes d'agost de 1936, els seus treballadors majoritàriament adherits a la Unió General de Treballadors (U.G.T.) prenen possessió del govern del club, creant diferents comitès i comissions:

  • Comitè Executiu, format per tres empleats
  • Comitè Consultiu, format per els integrants del comitè executiu mes tres socis del club
  • Comissió Esportiva, formada per quatre empleats
  • Comitè de Règim Intern, creat amb l'objectiu d'assegurar el normal funcionament dels serveis del club, format per deu empleats

Retall de 'La Veu de Catalunya' del dia 16 d'agost de 1936 amb 
la noticia dels nous dirigents del C.N. Barcelona
Font: Hemeroteca ARCA

En Vicenç Esquiroz forma part dels quatre comitès creats, essent l'únic cas en que es dona aquesta circumstància. En l'anomenada comissió esportiva comparteix responsabilitats amb en Joan Trigo i el seu deixeble Jaume Solé... un dels creadors el primer i continuador el segon de la tasca amb la secció infantil del 'Natació'. Cal tenir present que en Vicenç es troba en plena edat militar, atès que es de la lleva del 1935, però per alguna raó no es cridat en aquests primers moments al front i es mantindrà a la rereguarda.

La col·lectivització del C.N. Barcelona, que el mateix Esquiroz titllarà d'ésser la primera d'un club esportiu a Catalunya, es produeix abans que aquestes polítiques es facin oficials mitjançant dos decrets de la Generalitat publicats al Diari Oficial (DOG). Cal emmarcar aquesta decisió dels treballadors del 'Natació' en el conjunt de reaccions succeïdes a rel dels fets del 19 de juliol a Barcelona que en les setmanes següents provocaran una onada revolucionària amb un autèntic allau de creacions de comitès de treballadors que substituiran els propietaris o dirigents d'empreses i entitats que passaran a ser col·lectivitzades.

Sumari del DOG del 28 d'octubre de 1936, amb la inclusió dels dos 
decrets referents a la col·lectivització d'empreses i d'altres entitats
Font: DOG

Així es que a partir de l'agost de 1936 les funcions directives del club has estat assolides per aquests diferents comitès. En tots ells un jove Esquiroz de vint-i-dos anys hi prendrà part en la manera per ell acostumada: plena dedicació i exercici de la seva idea de l'esport amateur enfront de l'esport espectacle o de masses que, com molts 'sportmen' de l'època, detestava profundament.

Pel que fa a l'activitat esportiva del 'Natació' Barcelona i de la natació catalana patirà una aturada quasi general. La revolta militar del 18 de juliol s'escau en plena primera jornada dels Campionats de Catalunya de debutants i d'infantils a la piscina de Montjuïc. La jornada del dissabte 18 es podrà celebrar però la del diumenge 19 quedarà anul·lada per els esdeveniments del dia. 

No obstant el mateix dia 19 de juliol es celebrarà la posada en marxa de la que s'anomenarà 'Olimpíada Popular' que les forces d'esquerra d'un bon nombre de paisos havien acordat de dur a terme com a contrapès al que consideraven com una exaltació del nazisme que creien que tindria lloc als Jocs Olímpics de Berlín. 

Tant el Barcelona com la Federació Catalana donaran per acabada la temporada esportiva i aquesta no es re-emprendrà com a tal fins a passada la guerra incivil. Si que tindran lloc alguns festivals puntuals, especialment orientats a l'esforç de la rereguarda en suport dels que es troben lluitant al front. Així tenen lloc festivals de natació per els Hospitals de sang o el 'II Critèrium dels Asos" on figures d'altres esports neden distàncies curtes, dedicant-se els ingressos de les entrades en benefici de les companyes i els companys que són als diferents fronts. Una excepció a aquesta característica va ser la celebració de la XI edició de la Travessia del Port de Barcelona, organitzada per el Club Natació Athlètic, que es va disputar dins d'una relativa normalitat, essent guanyada per en Vicenç Olmos del Barceloneta Amateur Club. Hi va participar, també, en Vicenç Esquiroz, que va arribar a la setantena posició representant al Club Natació Capellades.

L'historiador esportiu Xavier Pujadas recull en un dels seus treballs una estadística que anomena 'Competicions federatives o semioficials a la rereguarda catalana', de la qual se'n pot extreure la dada que la natació - comptant-hi també el waterpolo - es l'esport en que mes competicions d'aquesta mena es celebren els anys de 1936 i 1937, amb un total de vuit competicions, superant fins i tot al futbol (**). A partir de 1938, però, l'activitat competitiva en natació i waterpolo sembla ja del tot inexistent.

Retall del diari 'La Humanitat' del dia 9 de setembre de 1936, anunciant 
el 'Criterium dels Asos' per el dissabte 15 de setembre, organitzat 
per el C.N. Barcelona (U.G.T.) i 'El Mundo Deportivo'
Font: Hemeroteca ARCA

Al marge de les competicions esportives, la tasca mes compromesa per els treballadors-directius del 'Natació',, en aquests temps convulsos, consistirà en captar el favor dels socis del club en ordre a l'assoliment de dos objectius primordials:

  • Mantenir un alt nivell de normalitat en les activitats diàries del club, afavorint la participació dels socis tot evitant d'introduir criteris de discriminació ideològica o social: un cop en banyador tots els socis som iguals, seria el lema que ja funcionava en el 'Natació' d'abans de la guerra 

  • Procurar mantenir, en la mida del possible, el nombre de socis per facilitar la viabilitat econòmica i social de l'entitat 

Aquesta darrera era preocupació comuna de totes les entitats i associacions esportives o culturals del moment. La guerra les afeblia en un doble sentit per la pèrdua d'associats: d'una banda per la seva anada al front i també de l'altra per la necessitat, en determinats casos, de marxar del país bé per quedar al marge de la disputa, bé per enrolar-se a les files del bàndol revoltat; en aquest darrer cas sovint hi concorria la  percepció fonamentada del risc de la pròpia vida.

En Vicenç Esquiroz destacarà especialment en la tasca de divulgador dels criteris i la voluntat dels nous dirigents, feta sobretot mitjançant la revista oficial del club: 'Natació'. Entre gener i octubre de 1937 hi escriurà al menys una vegada cada mes, amb un total de nou articles amb la seva firma i una editorial signada com a 'Comitè Executiu'.

En la primera d'aquestes aportacions, del mes de gener de 1937, titulada 'L'esport i els moments actuals' comença amb una declaració amb tons quasi 'maciànics':

"L'acord que ha pres el 'Comissariat d'Educació Física i Esports' pel que respecta a l'organització d'actes esportius, identifica el criteri del Comitè Executiu del 'Club Natació Barcelona', que des del primer moment, interpretant el veritable sentit que ha de prevaldre en les circumstàncies actuals, va suspendre el seu calendari esportiu."

A l'editorial del mes de febrer, signada com a Comitè Executiu, afirma, entre d'altres consideracions, que:

"... amb tot i la convulsió que estem vivint, el Club fa el seu camí i se'l té en compte, perquè el C.N.B. té una personalitat ben significada dintre dels mitjans culturals.

... I sou vosaltres, socis, els que heu fet del vostre club una veritable institució de la cultura catalana. Cal que ara, més que mai, aporteu amb nosaltres... tot el que estigui al vostre abast en aquests moments difícils. Propagueu l'obra del 'Club de Natació Barcelona' entre els vostres companys, feu nous socis, que es com dir nous adeptes a l'obra magnífica i admirada per tot el món, perquè de clubs com el vostre n'hi ha ben pocs..."

En el número del mes d'agost de 1937 fa notar en el seu article 'Sectarisme a l'Esport' el que considera un excés d'intervencionisme polític i del que ara en diríem populisme, allunyat dels seus ideals esportius:

"Hi ha qui propugna per la depuració de l'esport, sense preparació ni principis de ses veritables necessitats...

No desfigurem el sentit esportiu amb utopies i anem a fets concrets. Proporcionem mitjans perquè la joventut tingui facilitats per a la pràctica esportiva i hom comprendrà que per exercitar-se a la gimnàstica, picar el crol, llançar el javalot, xutar la pilota, etc... no és necessari fer proselitisme a l'esport."

No podem interpretar si parlava per a l'exterior del club o, tal vegada, es referia a actituds d'alguns membres dels diferents comitès de treballadors de l'entitat. En qualsevol cas la seva actitud de 'puresa' esportiva i amateur era fora de tot dubte en venir avalada per el seu historial esportiu i periodístic dels anys anteriors.

Sumari i editorial de la revista del C.N. Barcelona del mes de febrer de 1937
Font: Arxiu del C.N. Barcelona

Fos com fos, l'evolució d'aquest període de dirigencia obrera del 'Natació' Barcelona no devia ser pas fàcil; l'evolució de la guerra tampoc es mostrava massa encoratjador per a les forces polítiques i socials que recolzaven la República i les dissensions internes d'aquestes forces acabaran de dibuixar un horitzó poc favorable. En aquest context el fet va ser que alguns dels socis que discrepaven de la gestió d'aquest període o temien un agreujament del caire de la gestió obrera, s'adreçaren al Comissariat d'Educació Física i Esports de la Generalitat (CEFE) per expressar la seva preocupació per "l'intent d'alguns individuus (sic) que pretenen apoderar-se d'aquell lloc per a col·lectivitzar-lo...", segons informa el diari oficial d'ERC  'La Humanitat' del dia 2 de maig. La reacció d'aquest organisme del govern no es fa esperar i el dia 4 el mateix diari informa de que són incorporats al Departament de Cultura de la Generalitat les dependències amb tots els seus serveis i espais esportius del Polo Jockey Club, l'antecedent de l'actual Reial Polo Club de Barcelona, i del Club Natació Barcelona, en una expropiació 'de facto' que pretén evitar altres accions extremes, tot mantenint en el cas del 'Natació' el comitè obrer com a gestor de l'entitat (***).

Finalment, a primers de 1938 el mateix CEFE es qui pren mesures per resoldre la situació de la gestió del Club Natació Barcelona nomenant una junta directiva amb perfils clàssics i on es barregen socis i treballadors del club, com recull el mateix 'La Humanitat':

Retall del diari 'La Humanitat' del 15 de gener de 1938 
informant de la nova Junta Mixta del C. N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Dos dels tres membres del Comitè Executiu obrer continuen a la nova Junta, en Prudenci Sallés com a vicepresident i en Benjamí Toló com a vocal. El tercer es en Vicenç Esquiroz que, malgrat la seva rellevància en l'etapa anterior del club, no seguirà ostentant cap responsabilitat entre els nous dirigents. Quedaria per esbrinar si segueix a la rereguarda però amb d'altres funcions o bé finalment ha estat mobilitzat per anar al front. La mobilització de persones inicialment considerades com de serveis auxiliars i, per tant, no aptes per el front serà una constant del  1938, especialment cap a finals de l'any. 

Imatge d'En Vicenç Esquiroz als primers anys 80's
publicada al butlletí n. 350 del C.N. Montjuïc
Font: Arxiu JCE

Josep Castellví Enrich

(*) Es podria pensar que la data d'incorporació de l'Esquiroz com a empleat dels serveis tècnics del C.N. Barcelona fos fins i tot anterior a l'any 1935, atès que hi ha indicis d'aquest fet, però manquen dades concloents per afirmar-ho rotundament.

(**) 'Entre estadis i trinxeres. L'esport i la guerra civil a Catalunya (1936-1939)'. Xavier Pujadas Martí. Aloma: revista de psicologia, ciències de l'educació i de l'esport. Blanquerna, 2007, n. 21.

(***) Conflueixen en aquesta queixa de maig de 1937 fets diferents, com ara que s'està covant l'enfrontament intern per la divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM, partidaris de la revolució, i la resta dels partits i organitzacions, sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català, defensors de prioritzar la guerra, que esclatarà violentament el 3 de maig i durarà fins al 7 del mateix mes, deixant mes de cinc-cents morts. Es possible que la por dels socis queixosos fos una perdua de control dels comitès obrers que podrien passar a mà dels sectors mes radicals de la CNT-FAI i del POUM ?. Caldria no descartar-ho.

Identitats. Bernat Picornell Richier, el pioner...

6 de set. 2021


En Bernat Picornell Richier neix a la ciutat francesa de Marsella el darrer dia de l'any 1883. És fill d'en Bernat Picornell i de Matilde Richier. El seu pare es capità de vaixell i la seva tasca el porta sovint a recalar a França, on per uns anys s'estableix a la capital del migdia francès, el port mes important de la Mediterrània. En Bernat fill s'hi estarà fins a l'any 1905, en que s'establirà a Barcelona ja de manera definitiva. Casarà en primeres núpcies amb Marie Stefhanie Foret, que malauradament morirà l'any 1931. D'aquest primer matrimoni tindrà tres fills: Bernat, el primogènit (1912-2010), Rosa (1914-1925) i Maria (1915-1980). Picornell es tornarà a casar en segones núpcies amb la catalana Joana Torres Gener.

Bernat s'interessà ben aviat per tot tipus d'activitats esportiva, essent el que a l'època es coneixia com a 'sportman'. Practicà, entre d'altres activitats esportives, l'atletisme, la lluita, la gimnàstica, el ciclisme, l'automobilisme - al que sempre fou gran afeccionat - i, es clar, la natació. Del seu passat esportiu en destaca la seva participació 'quasi' olímpica als Jocs de Paris de 1900 (*), en les proves de la "XXVI Fêtes Fédérales de l'Union des Sociétés Françaises de Gymnastique"  celebrades a Vincennes els dies 3 i 4 de juny. Malauradament, el caos dels II Jocs Olímpics fa que sigui encara a hores d'ara tema de debat quines competicions han de ser qualificades d'olímpiques de les que formaren part del que realment varen ser coneguts com els 'Concursos Internacionals d'Exercicis Físics i d'Esports' en el marc de la Exposició Universal de París de l'any 1900.

L'any següent de 1901 es proclamà campió dels 400 m. mar de natació organitzar per la 'Unió Esportiva de Marsella'.

Diploma acreditatiu de la victòria d'en Bernat Picornell 
a la prova dels 400 m. mar a Marsella de l'any 1901.
Font: Revista Crol, n. 3 de juny del 1965

S'estableix a Barcelona l'any de 1905, quan per raons mèdiques ja practica quasi exclusivament la natació. El contrast entre el nivell esportiu de França i el que es troba a Barcelona el colpeix profundament i des del primer moment es fixa com a objectiu la promoció i l'engrandiment de la pràctica esportiva de la natació. S'inscriu al Gimnàs Solé, niu de gran part de les iniciatives esportives barcelonines de l'època, i entra en contacte amb el nucli de l'esport català encapçalat per en Narcis Masferrer. Aquest dirà d'en Bernat Picornell, uns anys mes tard, a la revista Stadium:

"Desde el momento en que tuvimos la honda satisfacción de entablar amistad con Bernardo Picornell, conocimos cuan arraigado estaba en su ánimo el propósito de establecer un club de natación... reunió a las amistades que habia conquistado en sus visitas diarias a la playa, y como por encanto surgió, merced a sus iniciativas, como hubiera podido brotar del fondo de los mares, el Club Natación Barcelona..."

De la història dels primers anys del Club Natació Barcelona (el 'Natació' o el 'Natació' Barcelona en altres ocasions) ja n'hem donat compte en una altra entrada d'aquest bloc, aquí ens interessa senyalar alguns aspectes de la tasca d'en Picornell en aquells primers anys.

La primera constatació es que no va voler monopolitzar mai la tasca de gestió de la nova entitat, de manera que com podem veure en el quadre adjunt en va ser president en diferents breus períodes, alternats amb d'altres directius als quals va anar formant en el sí del club. En el conjunt d'anades i vingudes Picornell en va ser president un total de poc mes de quinze anys, molt lluny dels mes de trenta que va presidir l'entitat en Lluis Sentis, entre 1943 i 1975.

La segona es que tot i sent impulsor i fundador de les federacions espanyola i catalana de natació va renunciar a ostentar-ne el màxim càrrec representatiu. Mai va ser president de la catalana i només quan l'any de 1932 amb la mort del president de la FEN Serafí Cucurull va veure perillar la posició del 'Natació' Barcelona a la federació va acceptar-ne la presidència que, això si, va mantenir fins que a l'any 1968, obligat per les disposicions de la "Delegación Nacional de Educación Física y Deportes", va haver de presentar la dimissió un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Mèxic.

En els primers anys del 'Natació' era el gran animador del club: nedador i waterpolista, entrenador, àrbitre, propagandista, periodista... en aquesta darrera faceta ha estat considerat el primer periodista esportiu de natació del país. Les primeres cròniques seves amb el pseudònim de 'B. Corcho' apareixeran publicades a la revista 'Los Deportes' i mes endavant, de vegades amb el mateix pseudònim o amb el seu propi nom, a 'El Mundo Deportivo'. Com a animador i propagandista de la natació, al marge de les pròpies competicions esportives prou documentades, sovintejaven en el Barcelona les vetllades festives en que es barrejaven les activitats lúdiques-esportives amb els balls de 'societat', en les quals en Bernat Picornell participava amb un esperit jovial envejable, junt amb d'altres companys del club com l'inoblidable Emili Solé Brufau, en Nemesi Ponsati i tants més. En aquest sentit en Joaquim Morera, col·laborador seu estretíssim, en fer la "Pequeña biografia de don Bernardo Picornell" a la revista Crol de novembre de 1970 amb motiu de la seva mort, en senyala:

"... Picornell que habia residido en Sète, y visto allí una especie de justas acuáticas, estilo torneo de caballeros a la antigua usanza, con barcas en lugar de caballos,... organizó este deporte en Barcelona, trayendo al efecto las embarcaciones adecuadas."

En aquest mateix bloc hem fet una entrada referent a la seva actuació a l'estil 'Houdini' en una d'aquestes jornades, que tenien lloc, generalment, els mesos d'estiu (**).

Cal reconèixer, també, l'innegable mèrit de ser un decidit impulsor de l'extensió de la natació al conjunt de les terres espanyoles, de manera que promogué que els campionats d'Espanya de natació es fessin en seus diferents de fora de Catalunya. L'any 1922, en la primera ocasió que sortien del principat, tingueren lloc a Alacant, fins a on calgué que els nedadors catalans es desplacessin amb barco. Mes endavant en va promocionar la seva celebració a Gijón, Bilbao, València i d'altres ciutats del territori espanyol.

En aquesta línia de potenciar la natació fomentà l'establiment a Madrid d'en Enrique Granados, amb la seva dona Maria Aumacellas, que passà a ser entrenador del Canoe inaugurant una etapa de prosperitat per a la natació castellana que ja a l'any de 1934 derrotarà a la selecció catalana en els campionats d'Espanya celebrats a la piscina de Montjuïc. Catalunya recuperaria la primera posició en els de l'any següent a València, però ja s'havia marcat la tendència que el domini de la natació no era cap monopoli català. Mes endavant els canaris s'afegirien a la festa, obtenint el campionat d'Espanya en nombroses ocasions.

La seva actuació es centrà, també, en la internacionalització de la natació; de la del Barcelona primer i de la del conjunt de l'espanyola mes endavant. En aquest sentit el 'Natació' rebé des de quasi el moment de la seva fundació nombroses expedicions d'equips primerament d'Europa i després d'altres continents. Sovintejaren també les sortides internacional del Club Natació Barcelona, conegut i respectat arreu del continent, especialment per el seu equip de waterpolo. Com a president de la FEN va prosseguir amb aquesta tasca, el que li va valer ser escollit membre del 'Bureau' de la FINA l'any 1952 a Helsinki. Malauradament el boicot espanyol als jocs de Melbourne de 1956, per motius estrictament polítics, afeblí la seva candidatura al sí de la FINA, de manera que en va perdre aquesta posició. Per molts anys també fou membre del Comitè Olímpic Espanyol.

Una de les tasques esportives de que sempre es mostrà mes orgullós es la d'haver aconseguit en els campionats europeus d'Utrecht de l'any 1966 la designació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa. Si bé es pensava que amb la recentment inaugurada piscina coberta de Sant Jordi, amb els seus 50 m. reglamentaris, seria suficient per a fer aquesta competició, en realitat es demanà per part de la LEN que els campionats fossin a l'aire lliure, el que motivà la construcció a la muntanya de Montjuïc de les noves piscines  que portarien el nom del pioner de la natació catalana i espanyola.

Bust d'en Bernat Picornell a les piscines del seu nom a Montjuïc. Autor Juan Corral. 
Font: Museu Virtual de l'Art Públic. Ajuntament de Barcelona

Els Campionats d'Europa de Barcelona, celebrats entre el 5 i el 13 de setembre, constituïren un important èxit d'organització i també pel que fa a als resultats esportius. Picornell va poder veure totes les competicions, encara que no de manera presencial sinó a través de la televisió. Passats pocs dies d'aquesta competició la seva vida s'apagava, essent enterrat el dia 28 de setembre.

En la seva vida professional Picornell traslladà la seva afecció per els automòbils als seus negocis, establint un dels garatges mes importants de Barcelona al Passeig de Gràcia 87 que a la vegada era també un proveïdor de vehicles de les marques mes acreditades dels primers anys nou-cents. En concret representà la marca francesa "Vermorel" (1898-1930) amb la qual va muntar un stand a la fira de l'automòbil de Barcelona de l'any de 1913. 

Pàgina de la revista 'Stadium' de l'abril de 1913 dedicada a 
l'stand de 'Vermorel' a la Fira de l'Automòbil de Barcelona.
Font: 'Biblioteca Virtual de Prensa Histórica'. BVPH

Mes endavant tant ell com el seu fill, Picornell Foret,  seran consellers i gestors de l'empresa Foret S.A., del sector de productes químics i derivats, que encara subsisteix avui en dia, per bé que absorbida per la multinacional nord americana FMC amb el nom de FMC Foret. Picornell en fou nomenat en el seu moment President Honorari.

Fitxa consular expedida per el consulat del Brasil amb motiu 
d'un viatge a aquell país i als EE.UU. de l'any 1949
Font: MyHeritage

En Bernat Picornell i el Club Natació Montjuïc

La seva presència i les seves paraules foren demanades en moltes ocasions per els directius del Montjuïc. Sobre la demanda de la piscina coberta per al club, escriu al butlletí n. 18 de febrer de l'any de 1951:

Me hacen el honor de pedirme para este boletín un artículo... Que puedo decir sobre este tema que no se haya dicho y que no conozcan ya todos los socios de este entusiasta Club de Natación Montjuich, como tan acertadamente lo llama mi buen amigo, el presidente de la Federación Catalana don Francisco Draper ?.

Que persigue el Club de Natación Montjuich ?: ¡ UNA PISCINA !... necesitamos piscinas, las de cada distrito o barrio de 25 metros y el Estadio Náutico Municipal cubierto de 50 metros. Pensándolo un poco, si tuviese hoy que dirigirme a los Excmos. señores Alcalde, Tenientes de Alcalde o Concejales les diria poco mas o menos lo que sigue:

"... A pesar de tener en cuenta que alguna clase de deportes tienen su buena parte de riesgos y que la natación es de los pocos que casi se puede decir que no los tiene, dejemos completamente de lado su parte deportiva y pensemos solamente que el crear piscinas o ayudar a que se establezcan es conservar también preciosas vidas humanas, en una proporción infinitamente superior a las que nos pueden arrebatar los accidentes de tráfico. Una sola vida ganada merece el esfuerzo de todos..."

La tasca del Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta es va perllongar per mes de divuit anys. En el camí moltes persones i institucions recolzaren els directius del club amb l'Esquiroz i en Boronat al capdavant. Alguns, però, hi posaren les traves que consideraren convenients i alguna de més, des d'alguns periodistes 'àulics' fins a determinades persones situades a les institucions que mes haurien d'haver vetllat per l'engrandiment de la natació. En tot moment en Bernat Picornell va ser dels primers i va fer costat a la lluita i l'ambició de la superació constant del Montjuïc. Amb ocasió de complir-se el gener de 1958 l'edició del n. 100 del butlletí social hi tornà a escriure:

Al felicitarles sinceramente por el número extraordinario de este boletín... pienso en el dinamismo que habrá tenido que desplegar el Club de Natación Montjuich para esta continua publicación...

El pensar en vuestra sociedad me hace recordar que dias atrás tuve ocasión de contar a vuestro Presidente, mi buen amigo, D. V. Esquiroz, que al constituirse un club, la verdadera manera de asegurar su vida es la de dar el ejemplo y en esto el Montjuich se ha igualado al Barcelona, entrando seguidamente en activo después de su constitución.

Contra vientos, mareas, divergencias, va adelante y lleva a cabo lo que se propone... Lo ha efectuado naturalmente desde su fundación y sigue hoy en dia por el mismo camino dándonos el ejemplo. Que durante muchos años pueda continuar haciéndolo y que también pueda pronto ampliar su actividad con la proyectada piscina cubierta que le deseamos todos.

Un cop retirat de la presidència de la FEN, en el curs del Campionat d'Espanya d'Hivern de l'any 1969 que foren organitzats per el Montjuïc amb motiu de la commemoració del seu 25è aniversari, Picornell va rebre un dels molts homenatges dels que ha estat objecte al llarg de la seva carrera esportiva. Un home ja molt disminuït en les seves capacitats físiques va rebre un llibre de signatures i dedicatòries de tots els clubs assistents als campionats, a més de fins a setanta presents que li van fer personalment els representants de cadascuna de les entitats participants. Es va tractar d'un acte carregat d'emoció en una de les darreres compareixences del pioner de la natació catalana i espanyola.

Antoni Monés, president de la FCN lliura a "don" Bernat Picornell el 
recull de signatures dels clubs assistents als campionats d'Espanya.
Assisteixen, entre d'altres, en segon pla, Batallé, Devesa i Sentis.
Font: Revista Crol, n. 51 de maig del 1969

D'entre els nombrosos reconeixements de que fou objecte destaquen que l'any de 1946 fou nomenat President d’Honor de la FCN, de la qual rebé la Medalla Extraordinària al Mèrit Esportiu (1957). De la "Delegación Nacional de Educación Física y Deporte" rebé també la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu (1957), mentre que el govern espanyol li concedí la Creu de cavaller de l’Orde al Mèrit Civil (1958), i el francès el nomenà oficial de l’Orde al Mèrit Esportiu (1959). Ja mort, l'any de 1993 entrà a formar part de la "International Swimming Hall of Fame" (ISHOF) de Fort Lauderdale  a Florida, en qualitat de "Pioneer Contributor".


Josep Castellví

(*) Els Jocs Olímpics de 1900 a Paris foren un autèntic desgavell, quedant englobats en la celebració del'Exposició Universal del mateix any. Duraren mes de cinc mesos, mentre l'exposició va restar oberta. El mateix Baró de Coubertin va quedar relegat a un segon pla. Per a mes informació de la participació d'en Bernardo Picornell podeu consultar l'enllaç al bloc 'olimpismo 2007.blogspot' de l'historiador de l'esport Fernando Arrechea:
https://olimpismo2007.blogspot.com/2012/09/bernat-picornell-primer-olimpico.html

(**) L'entrada correspon a l'enllaç: 
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/02/sprints-el-dia-que-en-bernat-picornell.html

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic