Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (I)

Quan tot comença...

És prou conegut que el primer partit més o menys reglat de waterpolo es produeix a la platja de la Barceloneta, als 'Baños Orientales' el 12 de juliol de 1908. Fa poc més de mig any que ha estat fundada l'entitat pionera de la natació catalana i espanyola, el Club Natació Barcelona, i els seus associats són els que formen ambdós equips que juguen aquest partit inaugural. L'àrbitre és el mateix Bernat Picornell, fundador i ànima viva del club degà.

No és aquesta, però, la primera ocasió en que aquest 'futbol aquàtic' arriba a les aigües catalanes. Així, per exemple, l'any 1902 el Reial Club Marítim organitza un partit de waterpolo com a diversió dels seus associats, mes especialitzats en el món de les regates, a vela o amb rems.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del dia 18 d'agost de 1902, donant noticia 
del partit de water-polo celebrat al Real Club Marítim de Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Una foto que ens interpel·la...

No creiem ara necessari d'insistir en la capdavantera i fonamental tasca del C.N. Barcelona pel que fa a la introducció de la natació, el waterpolo i altres disciplines associades a Catalunya i a Espanya. 

En aquest punt ens volem centrar en la interpretació d'una foto que, un cop coneguda, ens ha cridat força l'atenció. És tracta, sens dubte, d'uns altres pioners menys coneguts, com són els que ara presentem:

 Anvers i revers de la foto en qüestió. Correspon a un partit amistós 
de waterpolo jugat un dia de setembre de 1917, 'al moll del carbó'.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Un cop vista la foto, és ella la que ens interroga:

• Quins són els seus protagonistes ?

• És significativa la seva posició en la foto ?

• Per què és declaren un equip independent ?

• Quin equip és el de la 'Casa de Família' ?

• On para el moll del carbó ?

Quins són els seus protagonistes ?

Pel que fa als protagonistes, trobem els seus cognoms en el revers. Segurament escrits per en Esteve Granada, qui és troba al mig de la filera dempeus.

La pràctica totalitat d'ells ha de ser, en un o altre moment, soci del ja existent C.N. Athlètic, fundat el mes de maig del 1913, per bé que en aquest setembre de 1917 formen un equip que ells mateixos anomenen 'independent'. En realitat, aquells anys primers del segle XX l'activitat esportiva de la natació es concentrava a la platja de la Barceloneta, en un segment conegut com a la Mar Vella - no confondre amb la Mar Bella, a l'alçada del Poblenou -. Allà van sorgir, a final del segle anterior, els primers establiment de banys. Entre els quals els 'Baños Orientales' són els que van concentrar els primers 'sportman' que volien practicar la natació.

Com a conseqüència, és als Orientals que van néixer els primers clubs de natació de Barcelona i en les seves dependències coincidien tots els futurs nedadors, en una barreja que donava lloc a diferents tipus d'interconnexions. Serveixen com a exemple les paraules d'un dels fundadors de l'Athlètic, en Emili Salas, quan recordava a 'El Mundo Deportivo', en entrevista feta amb motiu del cinquantenari de l'entitat l'any 1963, que:

" El Atlético pese a que oficialmemnte se fundó en 1913, estaba formado desde varios años antes. Un grupo de amigos nos reuniamos en la playa de la Barceloneta, en donde efectuábamos nuestras prácticas deportivas y éramos unos entusiastas seguidores de las competiciones que celebraba el Club de Natación Barcelona, e incluso algunas veces participábamos en ellas..."

La foto comença, sempre d'esquerra a dreta i de dalt a baix, per en Francesc Pros Panés. Tot un personatge de la natació catalana que va ser darrera de l'impuls d'aquest esport a la Barceloneta des dels seus inicis, fundant 'cercles' de natació com el 'Llops de Mar', el 'Club Stadium Barceloneta' o el 'Olímpic Amateur Club', entre d'altres.

Tots ells són antecedents del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) fundat el 1929. Treballador de 'La Maquinista Terrestre y Marítima', com tanta gent del barri mariner, completava el seu salari amb la 'caça' dels musclos que es feien en el litoral barceloní, raó que li va valer per a ser conegut sovint com 'el musclaire'. Abans d'això s'associa al C.N. Athlètic, participant com a tal en la primera Travessia del Port de Barcelona de l'any 1926, en la qual és classifica en dotzena posició dels vuitanta-dos participants. Va perllongar la seva carrera de nedador i waterpolista seguint vinculat a la natació com a entrenador, primer dels clubs que fundava i molt especialment del BAC, entitat que després de la lluita fratricida pren el nom de Club Natació Barceloneta.

Segueix en Esteve Granada Bell, que com tots els integrants de la foto es troba en plena joventut. Si encara no ho era al 1917, serà membre del Club Natació Athlètic en un futur immediat. Com en Pros, va ser participant en la primera Travessia del Port de Barcelona, acabant en la sisena posició. Després de la contesa civil  reprèn la militància en el seu club de tota la vida, del qual n'acaba sent president el període 1948-1957. En Esteve fou membre de la Federació Catalana de Natació (FCN) i al 1966 rebé la Medalla d'Or dels serveis distingits de la federació espanyola de natació (FEN). Pare dels nedadors i jugadors de waterpolo Jaume i Jordi Granada - internacionals amb l'equip espanyol, sobretot en Jordi - aquests van continuar la vinculació del pare al món aquàtic, com a entrenadors de waterpolo de diferents entitats catalanes.

El darrer de la fila de dalt és en Farell, que sabem positivament que ja és, o serà en un futur proper a la data de la foto, nedador i waterpolista del C.N. Athlètic, però malauradament no hem pogut conèixer gaire informació més, tal com ens passa amb els casos dels Sanfelix i Ayats de la darrera fila. 

Situat al mig de la foto hi trobem a en Manuel Cutié. Ell ens serveix per aclarir dades de la seva persona, a més d'ajudar-nos a aclarir també l'origen de la entitat a la qual pertany en aquell moment, la 'Casa de Familia'. 

Manuel Cutié, com un bon 'sportman' d'aquells anys, no és home d'un sol esport. Encara que aquí el trobem vinculat a la natació i al waterpolo, ell practica també el futbol i l'atletisme. En realitat el seu futur l'ha de tenir com a atleta, especialment en les modalitats de cros. Però a mitjans anys deu del segle XX també practica la natació i el waterpolo als Orientals de la Barceloneta.

Retall de 'El Diluvio' del 17 de maig de 1916 on s'informa de la primera 
cursa del 'Atletic Sporting Club', amb la participació d'en Manuel Cutié.
Font: Hemeroteca ARCA

Poc més tard d'aquesta incursió en la natació i el waterpolo, en Cutié es decanta per l'atletisme, en la modalitat de cros, militant en diferents entitats esportives de l'època, encara que finalment recala en el 'Reial Club Deportiu Espanyol' de Barcelona, on desenvolupa el seu període més llarg com a atleta. Entre moltes classificacions destacades, queda subcampió de Catalunya de camp a través el 22 d'abril del 1922 a Masnou. L'any següent guanya un cros organitzat per el setmanari 'La Jornada Deportiva' a Barcelona. Un cop retirat de l'atletisme com a atleta segueix vinculat a aquest esport com a entrenador.

El darrer jugador de la fila de baix és, molt possiblement, en Tomás Batallé Fresno, que al 1917 havia fet els 14 o 15 anys. Com és prou conegut, la seva carrera esportiva és desenvolupa al sí del degà Club Natació Barcelona, primer com a nedador i jugador de waterpolo; no obstant com ha estat més conegut és en la seva faceta d'àrbitre del mateix esport, en quina tasca arribà a ser internacional entre 1948 i 1964, inaugurant la llista dels àrbitres internacionals de waterpolo del país. El 1960 la FINA el nomena membre del seu comitè de waterpolo, on s'està fins al 1972 (1).

Es significativa la seva posició en la foto ?

Doncs sí... la disposició de 3 dempeus, 1 al mig semi incorporat i 3 més ajaguts a terra, respon a diverses raons:

• Els equips eren habitualment de set jugadors. En competicions més formals i rigoroses es permetien fins a tres possibles suplents, assolint la xifra de deu jugadors. Cal tenir present que només hi havien dues parts, que en el cas de les competicions que es feien a Catalunya solien tenir un màxim de entre 7 i 10 minuts minuts, amb un descans a la mitja part de 3 minuts.

• Els rols dels set jugadors es distribuïen així:

• Un porter

• Dos defenses

• Un mig centre (distribuïdor)

• Tres davanters

D'aquesta disposició en resultava l'estructura de la foto, amb el porter i els dos defenses dempeus, el mig centre semi incorporat i els davanters ajaguts a terra.

Per a reafirmar com n'era d'habitual aquest tipus de disposició dels equips, ens serveix reproduir una altra imatge d'aquells anys:

Equip del 'Club Stadium Barceloneta' l'any 1918, fundat per en Francesc 
Pros. Antecedent del 'Barceloneta Amateur Club' del 1929. 
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra. Ft. SI

L'equip del C.S. Barceloneta, que com a mínim va arribar a participar en el Campionat d'Espanya de waterpolo els anys 1919 i 1920, en aquesta foto és format per Sierra, Pros, Miquel; Botella al mig;  i Carreras, Félix - amb la pilota - i Espriu.

Un altre exemple d'aquest tipus de formació el tenim en el reportatge gràfic del primer partit internacional de waterpolo jugat per un equip català i espanyol, el C.N. Barcelona, contra un equip francès de la ciutat de Niça el dia 24 de setembre de 1910, festivitat de la Mercè patrona de Barcelona.

Pàgina de la revista 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre del 1910, amb la 
imatge dels equips del C.N. Barcelona i del  'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA

Les respectives formacions són: Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits per el CNB. Per l'equip del 'FVCN' trobem a Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits; acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat. 

Per cert que l'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur - olímpic a Estocolm 1912 i a Anvers 1920 - que aprofitant l'estada a Barcelona va realitzar un seguit d'exhibicions sobre la tècnica d'estils de natació i aspectes tècnics i tàctics del joc del waterpolo.

Per què es declaren un equip independent ?

En aquells inicis de la natació catalana a la platja i les piscines dels banys orientals es barregen persones que van ajuntant-se en les noves entitats o 'cercles' - com és deia per imitació de la natació francesa -.

Era força habitual celebrar curses de natació o partits de waterpolo que sovint s'organitzaven de manera informal i amistosa. És en aquest context que cal entendre la definició puntual d'equip 'independent dels Banys Orientals', que es forma per una jornada concreta.

Quin equip és el de la 'Casa de Familia' ?

La 'Casa de Familia' és una institució benèfica i social creada l'any 1905 per el sacerdot i educador Josep Pedragosa Monclús - Mossén Pedragosa -. Considerat un avançat en l'acolliment i l'educació dels joves desvalguts, de la seva col·laboració amb Josep Elias Juncosa (Corredisses) neix la creació del 'Atlètic Sporting Club' com a entitat poliesportiva orientada a la socialització i l'enfortiment de la joventut vinculada a la 'Casa de Família' (2). 

El club, creat a principis dels anys deu del segle passat, va tenir activitats especialment en futbol, ciclisme i atletisme, esport en el qual va organitzar uns anys una volta pedestre a Barcelona. 

Imatge d'una cursa pedestre organitzada per el 'Atletic 
Sporting Club' als anys deu del segle XX a Barcelona.
Font: Web Todocoleccion. Ft. SI

La seva presència en natació és quasi bé anecdòtica, encara que és un vincle d'unió amb en Manuel Cutié que n'era un dels seus esportistes. En el cas que estem comentant van formar un equip de waterpolo per a disputar algun partit puntual, sense presència als campionats reglats que es feien aquells anys, fonamentalment el Campionat d'Espanya.

On para el Moll del carbó ?

Encara que és difícil de precisar la seva ubicació, tot sembla indicar que en aquesta data de 1917 el Moll del carbó és ubicat al Moll de Sant Bertran, prop de les hortes del mateix nom on avui hi ha el final del carrer del Paral·lel. Cal recordar que a la rotonda que avui presideix la connexió d'aquest carrer amb el Moll de Barcelona se la coneix popularment com a la Plaça del carbó.

Plànol de situació de la zona de platges i port de Barcelona al llarg 
dels anys, amb senyalització de la progressiva línia de costa.
Font: Elaboració pròpia, sobre plànol de 'El port de Barcelona 
i l'economia catalana (1859-1991)', de Joan Alemany Llovera.

En el plànol elaborat el Moll del carbó és el situat a l'angle superior esquerra del port de Barcelona, on ara paren diferents terminals de Balearia i altres línies de passatgers. També ens serveix per situar la Mar Vella de la Barceloneta, on ara s'identifiquen les platges de la Barceloneta i de Sant Sebastià.

Per concloure aquesta primera part...

Hem mirat de transcriure com una foto recuperada de més de cent anys ens pot interrogar sobre persones i fets que, generalment, no entren en els annals de la història. Ens ha ajudat en gran manera el fet que la foto en qüestio hagi estat suficientment documentada, cosa que és troba a faltar en gran part de la documentació gràfica a la que podem accedir de fets de dècades passades. 

En cap cas tenim la voluntat de menystenir el mèrit de la posada en marxa de la natació, el waterpolo i la resta d'esports aquàtics a Catalunya i a Espanya, mèrit  que no se li pot treure - ni ho pretenem - al pioner Club Natació Barcelona. Però mancaríem a la veritat si no paréssim atenció a la resta d'actors i entitats que van eclosionar aquells anys, seguint l'estela dels club degà, i que feren possible l'arrelament d'aquest nous esports a la ciutat de Barcelona.

En una segona i darrera entrada mirarem de fer una ullada a les primeres competicions reglades del que llavors encara no era el waterpolo, sinó el 'water-polo' - amb paraules separades, amb o sense guionet - o el 'polo acuático', com també se li va voler dir sense cap èxit aparent...

Josep Castellví

(1) El fet de atribuir al jugador de la foto identificat com a Batallé la personalitat d'en Tomás Batallé  Fresno (1903-1980) ve motivada per dues raons fonamentals. D'una banda la seva data de naixement, l'any 1903, el que situaria el Batallé del 1917 al voltant dels 14 o 15 anys, que pot correspondre's amb la fotografia. Altrament el cognom Batallé atribuït a un nedador o jugador de waterpolo d'aquells anys és poc freqüent, de manera que les possibilitats que es tracti d'en Tomás Batallé són altes. Cal reconèixer, però, que és tracta més aviat d'una hipòtesi de treball que pot ser corregida en qualsevol moment que se'n demostri que el personatge de la foto correspon a una altre persona.

(2) En Josep Elias Juncosa (1880-1944) és un autèntic exemple de 'sportman' dels inicis de la penetració d'aquest tipus d'activitats físiques a casa nostre. De molt jove practicà esports com la gimnàstica, el ciclisme, el futbols i les activitats aquàtiques com la vela o la natació. Fou membre o directiu de diversos organismes com la 'Velocipèdica Espanyola', la 'Federació Gimnàstica Espanyola' o la 'Confederació Esportiva de Catalunya'; i de clubs com el 'Reial Yacht Club', el 'FC Barcelona', 'Sportmen's Club', 'Catalunya Lawn Tennis Club', 'Reial Club Marítim' de Barcelona i 'Centre Excursionista de Catalunya'.  La seva gran transcendència, no obstant, no ve tant del seu vessant d'esportista sino de la seva tasca com a divulgador i propagandista del moviment esportiu català. Dirigí la revista 'Los Deportes' el 1903 i  col·laborà en nombroses altres revistes com 'La Ilustració Catalana'. Va ser, també, el redactor d'esports habitual del diari vinculat a la la Lliga Regionalista 'La Veu de Catalunya'. En els mitjans signava, habitualment, les seves cròniques amb el pseudònim de 'Corredisses'. El 1914 va promoure la col·lecció de divulgació esportiva 'Biblioteca Los Sports' en la qual va publicar els volums sobre 'Foot-ball Asociación' i el llibret 'Exercicis de mar', el primer llibre esportiu d'aquestes característiques en llengua catalana. Políticament s'afilià a la Lliga Regionalista, des de la qual va promoure des del 'Comité Olímpic Català' la candidatura olímpica de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1924, recolzant-se en la seva profunda coneixença del moviment olímpic i en la seva relació personal amb el francès Charles Pierre Frédy de Coubertin (1863-1937) - el baró de Coubertin -, l'impulsor i primer president del 'Comité Olímpic Internacional' (CIO).

SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.