Sprints. Els olímpics de 1924 (II). Josep Samitier Vilalta

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. 

Fotografia d'estudi d'en Josep Samitier Vilalta, als primers anys vint
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Merino

Josep Samitier Vilalta, "L'home llagosta"...

Els olímpics de 1924: Josep Samitier | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

El jugador

Josep Samitier Vilalta neix el 2 de febrer de 1902 al domicili familiar, al número 194 del carrer Urgell de Barcelona. Fill d'en Josep Samitier Terán i de na Carolina Vilata Cubí, a l'edat de cinc anys perd al seu pare. En Josep és un nen malaltís i la seva mare no veu amb bons ulls que vulgui practicar l'esport. 

L'habitatge dels Samitier-Vilalta, no obstant, es troba envoltat de diferents camps de futbol d'aquells primers anys del segle XX. Davant mateix del domicili hi ha l'anomenat 'Camp Fondo', poc més que un descampat delimitat per els carrers Urgell, Rosselló, Provença i Villarroel. L'infant Samitier presència sovint els entrenaments i partits que hi tenen lloc; bé en sortir de la seva escola, del carrer Rosselló, o des del seu mateix balcó, que li serveix de llotja privilegiada.

En aquest mateix camp s'inicia en la pràctica del futbol, a esquenes de la mare, sovint jugant contra adolescents més grans i més forts que ell, la qual cosa lluny d'acovardir-lo el condicionen a la pràctica d'un estil de futbol on potencia les seves virtuts. De manera oficial debuta la temporada 1915-1916 amb el Futbol Club Internacional (1), que juga com a local en el 'Camp Fondo' del carrer Urgell.

El 1919 fitxa per el Futbol Club Barcelona, on s'incorpora al primer equip per a debutar en partit oficial el 31 de maig. S'hi està fins a la temporada 1931-1932. Considerat el primer jugador mediàtic del encara poc desenvolupat esport, les seves actuacions en el 'camp vell' del carrer de la Industria - actual carrer París - provoquen que el club es decideixi a la construcció del nou camp de Les Corts, inaugurat el mes de maig de 1922. En Samitier - junt amb els Alcántara, Zamora, Sancho, Piera i altres - conformen la primera gran època del club, que va ser coneguda com 'El Barça de l'Edat d'Or' al llarg dels anys vint, quan guanyen gran nombre de títols a nivell català i espanyol.

Pàgina de la revista 'La Jornada Deportiva' del 13 de maig de 1922,
amb l'anunci del torneig inaugural del 'Camp Nou' de Les Corts.
Font: Hemeroteca ARCA

L'historial d'en Samitier com a jugador del F.C. Barcelona inclou la disputa de fins a 504 partits, en els quals ha marcat 364 gols; aconseguint els títols següents:

• 12 Campionats de Catalunya, entre 1919 i 1932

• 3 Copes Princep d'Astúries, entre 1922 i 1926

• 5 Campionats d'Espanya, entre 1919 i 1928

• 1 Lliga Espanyola, en la seva primera edició de la temporada 1928-1929

La final del Campionat d'Espanya 1927-1928 va ser una de les més recordades d'aquests anys daurats del Barcelona. L'encontre final es va disputar a Santander, enfrontant als equips de la Real Sociedad i del Futbol Club Barcelona. Van ser necessaris fins a tres partits, atès que els dos primers, disputats els dies 20 i 22 de maig de 1928 acaben amb sengles empats a un gol. En el primer partit del 20 de maig ens trobem amb la presència, com a espectadors i animadors del Barça, d'en Rafael Alberti i en Carlos Gardel, de quina relació amb l'equip català en parlem més endavant.

Cal un tercer i definitiu partit que es celebra en el mateix escenari dels camps d'esports del 'Sardinero' el divendres 29 de juny, amb la victòria del Barcelona per 3 a 1. 

Retall de la primera plana de 'El Mundo Deportivo' del 30 de juny de 1928, 

amb la noticia de la victòria i un collage amb l'equip del F.C. Barcelona. 

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Vint-i-una vegades internacional amb la selecció espanyola, en Josep Samitier és dues vegades olímpic, en participar en els Jocs de la VII i de la VIII Olimpíada, a Anvers i París respectivament. Assolida la Medalla de Plata en els jocs d'Anvers, en guanyar per 2 gols a 0 a Itàlia, en els de Paris de l'any 1924 els transalpins es vengen eliminant a Espanya per 1 gol a 0 en la fase prèvia d'accés als vuitens de final de la competició. 

Les cròniques parlen de mala sort, atès que el gol és marcat en porta pròpia per el defensa basc Pedro Vallana Jeanguenat, que d'altre banda sembla que va fer un molt bon partit, segon la crònica que consta a l'arxiu del CIO en el 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924':

"ITALIA BAT A ESPANYA, 1 gol a 0

Jugat davant de 20.000 persones, aquest partit és va celebrar amb els espectadors en suspens d'un extrem a l'altre de la seva durada, perquè val a dir que fins al xiulet final el resultat va ser incert. El resultat de 1 gol a 0 a favor d'Itàlia va ser assolit a la segona part per un lamentable xut del lateral espanyol Vallana, que va enviar la pilota a la seva xarxa. I, tot i això, va ser un dels millors jugadors presents al camp..."

Retall del 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924', 
amb l'equip espanyol i la reacció d'en Vallana en marcar el gol d'Itàlia.
Font: Biblioteca del CIO. Ft. SI

A l'acabament de la temporada 1931-1932 l'ambient al vestidor dels blaugranes s'ha enrarit amb diferents faccions entre els jugadors, i és d'una difícil convivència; a la vegada que la relació d'alguns jugadors amb la junta directiva no és gens adient i aquesta opta per un tractament radical i dona la baixa a deu jugadors, entre els quals s'hi troba en Samitier.  Aquest, però, resol ràpidament la seva situació en fitxar per el Real Madrid - de la mà del llavors jove directiu Santiago Bernabeu -, on s'hi està dues temporades, guanyant la Lliga 1932-1933 i la Copa 1933-1934.

En 'Sami' va jugar encara, temps a venir, dues temporades amb el club francès del 'Olimpique Gimnaste Club de Nice', en quina ciutat s'havia auto-exiliat en sentir-se amenaçat per la situació de revolta generada a Barcelona els primers mesos després d'haver estat controlat l'alçament de part de l'exèrcit contra la república, al juliol de 1936.

La particular forma de jugar i les habilitats demostrades una i altra vegada en els camps de futbol li van valer a Samitier diferents apel·latius amb els quals se li retia homenatge. Els principals són els de 'L'home llagosta' i 'El mago del balón'. El primer, en relació a la seva capacitat de fer els salts i les giragonses més espectaculars, li va ser aplicat per en Valentí Castanys (2), mentre que el segon, que algunes fonts atribueixen a en Carlos Gardel, apareix a la premsa especialitzada i generalista de Catalunya molt abans de la coneixença entre ambdós.

Caricatura d'en Josep Samitier, del dibuixant Opisso, publicada al 'Xut !' del dia 9 
de gener de 1933, quan l'ídol blaugrana ja havia fitxat per el 'Real Madrid'.
Font: Hemeroteca  ARCA

Entrenador i secretari tècnic

Acabada la lluita fratricida a Espanya, en Samitier encara dubte en retornar del seu auto-exili francès. Finalment ho fa, gràcies als serveis d'en Esteve Sala Soler - fill del seu protector, l'industrial Esteve Sala Canyadell - que realitza les gestions adients amb les autoritats del nou règim per a garantir-li que no ha de patir represàlies per el seu passat catalanista i tan proper als artistes i intel·lectuals dels anys vint i trenta (3).

Arribat a Barcelona es fa càrrec com a entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona - llavors 'Club de Fútbol Barcelona' - on s'hi està tres temporades, des de 1944 fins a 1947. La metodologia que aplica al nou càrrec rep, a criteri de molts experts i historiadors del futbol, la consideració de ser el primer entrenador modern del Barça. Així Fernando Cuesta Fernández, historiador de cultura popular, el descriu en un seu article publicat a la revista 'Cuadernos de Fútbol':

"Josep Samitier... va a ser el primer entrenador en plantearse su trabajo según unos postulados que luego serian moneda común en el cargo... 

Samitier va a introducir una serie de novedades en la preparación del equipo... por ejemplo controlar lo que comían y bebían sus pupilos, limitando el consumo de alcohol,... mejorar, por supuesto, la preparación física, a la sazón muy deficiente, pero su auténtico punto fuerte será el trabajo psicológico. Ayudado por su enorme carisma ante los futbolistas, se convertirá en un estupendo motivador..." (4)

Els periodistes Garcia Luque i Jordi Finestres, en el seu llibre 'El Barça segrestat, 1939-1946', atribueixen a en Samitier la següents reacció al seu nou càrrec:

"M'havia promès no ficar-me més en el futbol, no em cal. Però no puc oblidar que vaig pertànyer al Barcelona i que si em venien a buscar no podia fer un 'dribling'."

... per a tot seguit posar en els llavis del nou entrenador una mena de 'llibre d'estil':

"Cal una compenetració perfecta i un bloc sòlid que rarament es modifiqui. És cert que ara hi ha moltes lesions, però també n'he vist uns quants que, més que lesions, el que tenien era l'ànim decaigut. Crec que tenim uns jugadors magnífics, només cal que hi hagi unitat i que tots juguin per el bé de tots. Per la meva banda, fora del camp vull ser un company més, vull que tots siguin bons amics meus. Però dins del camp no conec ningú, tots seran iguals per a mi." (5)

El resultat assolit és espectacular. Amb un equip format en la darrera jornada del 21 de maig de 1945 per Velasco (GK), Elias, Curta, Raich, Sans, Gonzalvo II, Rueda, Escolà, Cèsar, Seguer i Bravo  el Barcelona queda campió de la lliga espanyola, fita que no havia aconseguit des de la primera edició de la temporada 1928-1929, setze anys abans; precisament quan en Samitier n'era el jugador estrella. La plantilla campiona la completen, entre d'altres, els Quique, Calvet, Sierra, Valle, Martín, Gonzalvo III, Basilio i Riba.

Imatge amb retalls de 'La Vanguardia Española' dels dies 15 i 22 de maig de 1945, 
amb la informació del Barça, guanyador del 'Campeonato Nacional de Liga'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas

A la següent temporada l'equip blaugrana s'abona al subcampionat, tant en la lliga com en la copa espanyola. És vençut en les dues competicions per l'equip del C.F. Sevilla, essent especialment dolorosa la pèrdua del títol de Lliga, que s'esdevé en el darrer partit jugat al terreny de joc de 'Les Corts'. El Barça ha de guanyar per sortir-ne campió, mentre que al Sevilla li val l'empat o la victòria. Finament el títol se'n va cap a la ciutat andalusa en aconseguir l'equip de 'El Nervión' un empat. La única satisfacció de la temporada 1945-1946 l'obtenen els blaugranes en proclamar-se, el 23 de desembre de 1945, campions de la 'Copa d'Or Argentina' - precedent de la supercopa d'Espanya - en guanyar al club 'Atlético de Bilbao'  per cinc gols a quatre, en un gran partit celebrat a 'Les Corts'.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 24 de desembre de 1945 amb l'anunci de la 
victòria del Barcelona sobre el Bilbao en l'edició de la 'I Copa de Oro Argentina'.
Font: Hemeroteca ARCA

La temporada 1946-1947 ha de ser la darrera de Samitier com a entrenador de futbol, atès que els resultats aconseguits no són bons i, a més, hi ha una nova junta presidida per en Agustí Montal Galobart que creu que és necessari un canvi d'entrenador. Malgrat aquesta decisió, la junta nomena a en 'Sami' com a secretari tècnic de l'entitat. Aquesta nova etapa dura poc més de deu anys, fins a que amb l'arribada d'en Helenio Herrera per a dirigir l'equip, en Samitier opta per finalitzar la seva estada al club blaugrana.

En aquest anys del nou càrrec en 'Sami' és el responsable de la contractació d'algunes de les que han de ser les grans figures del 'Barça de les Cinc Copes', als primers anys cinquanta. Entre d'altres incorpora, al llarg del seu període de secretaria tècnica, a jugadors com ara els Ramallets, Biosca, Olivella, Segarra, Basora, Villaverde, Evaristo, o Manchon.

El gran fitxatge, però, és el d'un hongarès expatriat que es troba de gira per Europa amb l'equip 'Hungaria', format per altres exiliats del mateix país i entrenat per el seu compatriota Ferdinand Daucik. Es tracta d'en László Kubala Stecz, que coneixem com a Ladislao Kubala. Quan ja és a punt de fitxar per el 'Real Madrid', el nou secretari tècnic blaugrana el convenç de fer-ho per el Barcelona el juny de 1950, fent servir com a argument fonamental el fet que també incorpora a en Daucik - cunyat del jugador - com a entrenador del club per els propers quatre anys. El que ha de ser el nou ídol blaugrana debuta al camp de 'Les Corts', en partit oficial, el mes d'abril de 1951 (6).

Imatge de l'any 1952, on trobem Kubala i 'Sami' al camp de 'Les Corts'. 
Font. Revista 'Cuadernosdefutbol', de CIHEFE. Ft. SI

En els annals d'història del Futbol Club Barcelona ha quedat gravat amb lletres d'or el paral·lelisme que s'estableix entre aquestes dues grans figures de club: amb Samitier es fa petit el 'camp vell' del 'Carrer de La Industria' i cal fer el primer camp nou, el de 'Les Corts'. Al seu torn aquest es queda petit per encabir la creixent demanda de localitats provocada per el fenomen Kubala i el 'Barça de les Cinc Copes', obligant als directius a la construcció d'un nou camp, el segon 'Camp Nou' del barri de la Maternitat i Sant Ramon.

Samitier, l'home...

Del 'mag del baló'... al 'gegant de l'amistat'

Connectat amb els corrents predominants en el país a les dècades glorioses dels anys vint i trenta, en 'Sami' era un veritable encantador de serps. Empàtic i extravertit, feia gala de la seva catalanitat mitjançant el futbol, sense un compromís polític explícit; per bé que s'identificava amb el seu entorn social relacionant-s'hi amb els seus diferents vessants. Els esportius, sens dubte, però també molt interessat en els àmbits culturals i cívics. Amb motiu del seu decés, l'any 1972, en Nicolau Casaus enceta per a ell un nou apel·latiu, en definir-lo com a el 'gegant de l'amistat'.

Procedent d'una família modesta, quan s'incorpora al Barcelona ho fa deixant mostra del seu dandisme, en demanar com a prima de fitxatge un vestit amb armilla i un rellotge de polsera amb esfera lluminosa. Sempre més s'ha de caracteritzar per la seva cura i elegància en el vestir. A l'època d'entrenador i secretari tècnic és conegut per el seu etern abric, amb bufanda blanca, acompanyat del barret i un gran havà als llavis.

El Dr. Ramón Balius Juli, en el seu vessant de divulgador, a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' descriu el caràcter sociable d'en Sami amb els termes següents:

"... era un home d'abassegadora humanitat, extravertit, alegre i simpàtic que tenia i feia amics amb facilitat. Es relacionava amb artistes... i intel·lectuals. Durant la seva estada a Madrid, acudia a una tertúlia del cafè 'Baviera' que freqüentaven el Dr. Gregorio Marañon, l'escriptor José Maria de Cossio i el torero Juan Belmonte..." (7)

D'entre les seves amistats catalanes se'l veu sovint amb esportistes del Club Natació Barcelona, on ha conegut al malaguanyat Joan Barba, qui a més de ser un jugador de waterpolo extraordinari, va ser jugador i directiu del Barça de futbol; o a d'altres nedadors com en Ricard Brull Nàter, amb qui ha compartit alguns estius a la seva casa de Lloret o les germanes Soriano, especialment amb la Carme, que serà convidada a fer el servei d'honor en el seu partit d'homenatge, el gener de 1936.

Al 'Xiringuito Alimany', de la platja de Lloret de Mar, a l'hora del café, l'estiu de 1930. 
Asseguts: segon i tercer per l'esquerra són en Ricard Brull i en Josep Samitier.
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Gaspar-Sagarra

Retall de 'La Vanguardia' del 21 de gener de 1936, amb la imatge de Carme Soriano 
fent el servei d'honor en l'homenatge a Josep Samitier celebrat a 'Les Corts'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. SI

Entre l'anècdota i la categoria cal situar la relació quasi paternofilial establerta entre en Samitier i l'industrial de la restauració i la hostaleria Esteve Sala Canyadell, introduït des de ben jove en aquestes industries per raons familiars. A mig camí de la història i la llegenda, el periodista Joaquim Monclús explica aquesta relació en un seu article, publicat a 'La Vanguardia' el 16 d'agost de 2020:

"Quan ja començava a despuntar com a gran jugador, un dia de partit, el senyor Esteva Sala li diu: 'Mira, noi, si marques un gol tindràs la vida solucionada'. El jove jugador va marcar i el senyor Esteve Sala va continuar dient-li: 'A partir d'aquest moment sempre que vulguis pots anar a menjar i a dormir als meus restaurants i hotels'. Això seria una anècdota més, si no fora perquè ho va deixar (escrit) en el testament." (8)

Dit i fet, entre en Sala i en Samitier s'estableix una relació del que ara es sol anomenar com a 'win to win', on tots dos en surten guanyant. L'esportista ja no ha de saber el que es pagar en els establiments d'en Sala; mentre que aquest aprofita la habitual presència d'en Sami - amb la corrua de gent que l'envolta - en els seus locals com a una eina de promoció, atesa la enorme popularitat assolida per el personatge.

La relació amb el món de la cultura és també amplia. A Barcelona se'l veu sovint en les llavors habituals penyes. És soci del 'Reial Cercle Artístic', a la vegada que freqüenta l'Ateneu de Barcelona i protagonitza l'anomenada 'Penya de l'esquerra de l'eixample'. Manté relació amb la vida teatral de la ciutat. Afeccionat a la 'chanson' del país veí, en un moment determinat s'adreça al seu amic, el poeta i escriptor Josep Mª de Segarra, per tal que aquest el presenti al seu molt admirat Maurice Chevalier, de gira a Barcelona. L'amistat establerta des d'aquest moment entre el cantant i el futbolista es reforça amb l'estada a l'auto-exili d'en Samitier a Nice, on es veu sovint amb el seu amic Chevalier, amb residència a Cannes.

A Madrid el seu mentor Esteve Sala ha obert, pocs mesos abans de l'arribada d'en Samitier, la 'Cafeteria Baviera', on a més de ser partícip de la tertúlia - com hem vist - hi exerceix funcions d'una mena de relacions públiques. A la capital s'esforça també per a relacionar-se amb els ambients culturals i cívics de la capital. És fa soci de l'Ateneu, que aquells primers anys de la República es un bullidor d'intel·lectuals i polítics, on es relaciona amb personalitats de l'alçada d'en Eugeni D'Ors o d'en José Ortega y Gasset.

Samitier i Gardel, més que amics...

Una jornada clau en la vida futbolística i en la vida social d'en Josep Samitier és la del dia 20 de maig de 1928. Es disputa a Santander la final del Campionat d'Espanya, entre els equips de la Real Sociedad de San Sebastian i del Futbol Club Barcelona. A les grades hi ha com a espectadors en José Maria de Cossio, que s'ha fet acompanyar per un Rafael Alberti gens afeccionat al futbol. 

D'altre banda, en Carlos Gardel, que és de gira per Espanya, ha aprofitat per anar seguint al Barcelona, com un afeccionat més, en alguns dels partits d'aquest campionat. Com relata ell mateix a 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928:

"Yo he sido toda mi vida carrerista (de curses de cavalls). Y lo continuo siendo y mi dinero me cuesta. El futbol no me interesaba. No comenzó a gustame hasta que vi jugar al Barcelona en esta ciudad... Por la sincera y leal amistad que me une a Samitier, seguí al Barcelona en su correria por varias ciudades españolas durante el Campeonato de España que para mi fué un verdadera Viacrucis... me he aficionado al futbol y entre ustedes me siento un barcelonista más..."

Retall del setmanari 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928, amb 
els titulars de les declaracions d'en Gardel i amb fotografia dedicada.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

L'encontre, amb aquests espectadors de luxe, resulta molt competit i d'una duresa superior a la que ja sol ser habitual en aquells anys. En l'article publicat a 'Apunts...' per el Dr. Balius, anteriorment citat, ho explica així:

"El partit, que va finalitzar amb empat a un gol, va ser violentíssim amb nombroses jugades antiesportives... resultant lesionats els blaugranes Platko, Castillo, Perera i Samitier. Desprès del partit, Gardel va animar la vetllada i va projectar una gira del Barça per Argentina i Uruguai..."

De les cròniques del dia se'n desprès una altra participació d'en Gardel. La lesió més greu va ser la rebuda per el porter Platko, que es va llençar als peus d'un davanter de la Real just en el moment en que aquest impactava la pilota, amb la mala fortuna que el que realment va rematar va ser el cap del porter, que va ser retirat del camp deixant el seu equip amb deu jugadors (9). Es dona el cas que, un cop al vestidor, qui se'n encarrega d'atendre la  ferida oberta, que necessita set punts, i embenar-li el cap és el mateix Gardel, que es mou entre els jugadors del club com un company més de l'equip. De resultes de l'atenció rebuda, en Platko pot tornar a sortir en començar la segona part. 

Carlos Gardel visita al porter Platko, enllitat, l'endemà del 
partit, en presència del també lesionat Josep Samitier.
Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. SI

El poeta Alberti, que sense ser-ne afeccionat havia pres partit per el club culer, queda tan impressionat per la gesta del porter hongarès del Barcelona que composa la seva coneguda 'Oda a Platko', que es publica el 28 d'agost al periòdic de 'La Voz de Cantabria'.

Muntatge amb la 'Oda a Platko' de Rafael Alberti, extreta de la seva
publicació a 'La Voz de Cantabria' del dia 28 de maig de 1928.
Font: Biblioteca virtual PH.

Tornant a en Gardel, aquest havia cantat l'any 1927 un tango amb clau d'humor sobre un futbolista 'anònim' a qui s'anomena 'Patadura', que és a la vegada el nom de la cançó. Per demostrar la incapacitat del Patadura el tango el compara amb diferents jugadors argentins d'aquells anys. En Carlos Gardel, que no s'amaga de la seva predilecció a Europa per Espanya - i, més en concret, per la ciutat de Barcelona -, en fa una nova versió, en la qual adapta la lletra de la cançó tot substituint els jugadors argentins per els seus amics del Futbol Club Barcelona. Aquesta nova versió es grava en els estudis Odeon de Paris, cap a finals d'any de l'any 1928. (10)

Versió del tango 'Patadura' cantat per Carlos Gardel, amb la lletra 
adaptada per ell mateix als jugadors del F.C. Barcelona.
Font: Bloc GARDEL.ES, d'en Marcelo O. Martínez.

En acabar la temporada 1927-1928, el Barcelona realitza la gira per Argentina i l'Uruguai concertada amb l'ajut d'en Carlos Gardel. Des del punt de vista esportiu el resultat es poc menys que catastròfic. La plantilla culer es troba desfeta desprès del viatge per mar i d'una temporada molt intensiva. En canvi des del punt de vista personal la gira serveix per estrènyer encara més la relació d'alguns jugadors barcelonistes amb l'ídol argenti del tango. Fins a tal punt que en Gardel dedica una segona cançó a en Samitier, amb música d'en Nicolás Verona, titulada ' ¡Sami! ', on queda recollida l'admiració de l'afició argentina per el jugador del Barça:

Lletra del tango ' ¡ SAMI ! ', de Lito Mas, amb música 
de Nicolás Verona, composat a sol·licitud de Gardel.
Font: Article de Ramón Balius a 'Apunts...'

En Josep Samitier Vilalta, separat de la seva primera esposa, es torna a casar amb Valentina Soler amb la que va compartir els darrers anys de la seva vida. El 4 de maig de 1972 mor a la ciutat de Barcelona. Tot i fer cinquanta anys de la seva època de jugador del Barça, l'impacte del seu traspàs es extraordinari. La premsa especialitzada i la generalista li dediquen pàgines i més pàgines, a més dels espais ocupats en els altres mitjans de comunicació.

Del conjunt de recordatoris publicats amb aquest motiu, rescatem l'emocionat article que li dedica en Ladislao Kubala al 'Mundo Deportivo' de l'endemà del seu comiat, el 5 de maig de 1972, titulat com a 'Un Segundo Padre'. Entre d'altres coses, en 'Lazsli' afirma:

"... Todo lo que soy en el fútbol y, consecuentemente, en la vida se lo debo a Samitier. Era una persona formidable, un deportista admirable y un amigo entrañable. Habia perdido yo a mi padre cuando sólo contaba quince años, y en Samitier encontré el afecto que en este sentido me faltaba... Nunca le he podido agradecer bastante el cariño que me cogió... siempre siguió mis pasos como sólo los puede seguir un padre a su hijo...

Le vi por última vez el sábado pasado... Me gastó la broma, ya habitual, de decirme que (a ver) cuando lo seleccionaba. 'Estoy en condiciones - me dijo con la serenidad con que camuflaba su ironia -; quiero, puedo y sé'...

Sobre su tumba bien podria colocarse este epitafio: 'Dio su vida por la amistad' ".

L'any 2022, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, els recordatoris elogiosos i exultants han estat novament nombrosos i  generalitzats, prova de l'impacte que va deixar en la massa barcelonista - i en el públic, en general - el seu primer gran jugador i líder mediàtic de la història.

Josep Castellví

(1) Fundat l’any 1900 com a Club Internacional de Football, fou un dels pioners del futbol català i un dels que crearen la Federació Catalana de Futbol, aleshores anomenada Associació Catalana de Clubs de Football. L’any 1903 passà a dir-se Football Club Internacional. El seu primer terreny de joc es el 'Camp Fondo' davant de la casa dels Samitier. Després es traslladà al barri de Sants, al carrer de Galileu. L'any 1922, es fusionà amb el Centre d’Esports Sants, el Club Ciclista de Sants i el Velo Motor per constituir la Unió Esportiva de Sants. En el seu palmarès, hi figuren tres subcampionats de Catalunya de primera categoria i dos títols de segona.

(2) Valentí Castanys Borràs (1898-1965) va ser la principal figura, impulsor i director de la revista d'humor esportiu 'Xut !', nascuda el 1922. Fou col·laborador d'un gran nombre de publicacions d'humor gràfic i informació general. Després de la guerra col·laborà a la revista Destino i al diari esportiu 'El Mundo Deportivo', que deixà el 1946 per a crear 'El Once', amb el que pretengué emular l'èxit del Xut!. Amb el seu humor blanc i costumista, i un grafisme net i sense complicacions, fou un dels principals humoristes catalans de la primera meitat del segle XX.

(3) Esteve Sala Canyadell neix l’any 1881 a Castellbisbal i mor el 1939 a Barcelona. La seva família va decidit que marxes a Barcelona per treballar amb el seu tiet Josep Sala, propietari del 'Café Restaurant Petit Pelayo' a la Rambla de Canaletes. Amb l'ajut del seu tiet l'Esteve va adquirir la llicència per gestionar el quiosc de begudes davant de la font de Canaletes, que va ser tot un èxit; amb els diners aconseguits va començar la seva expansió com a industrial de l'hostaleria, amb el  'American Soda', al carrer Sant Pau, famós per les patates xips que en Sala va introduir a Barcelona. Van seguir el 'Restaurant Confiteria Royal, el 'Café Moka', el restaurant del casino dels banys de Sant Sebastià, la 'Cerveseria Baviera', el restaurant del 'Hotel Oriente', el també resturant del 'Oro del Rhin', el 'Restaurant Cerveceseria Euskadi' i d'altres. A Madrid va impulsar una rèplica de la 'Restaurante Cerveceria Baviera', que tingué un èxit absolut. El seu fill, en Esteve Sala Soler, falangista i amb fortes connexions amb les autoritats franquistes, serà qui tramitarà el retorn a Barcelona d'en Josep Samitier, garantint-ne la seva seguretat.

(4) L'article 'Josep Samitier, el primer entrenador "moderno" del Barça (1944-1947)' de Fernando Cuesta Fernández va ser publicat al número 62 dels 'Cuadernos de futbol' del Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español' (CIHEFE), al febrer de 2015

(5) Ens referim a el llibre 'EL BARÇA SEGRESTAT, (1939-1946)', de Xavier G. Luque i Jordi Finestres. Editorial ARA Llibres, Barcelona 2014.

(6) Desprès del fitxatge de Kubala, l'any 1953 en 'Sami' ha aparaulat la contractació d'un nou talent argentí, en Alfredo Di Stefano Lahulé. Arribat a Barcelona per incorporar-se al club, s'esdevenen un seguit de fets prou coneguts. El conflicte sorgeix perquè el 'Real Madrid' també hi té un contracte amb el club d'origen del jugador, mentre que el Barça ha establert el seu amb el club on era cedit. Desprès de diferents vicissituds, Di Stefano passarà a ser de ple dret jugador madridista, inaugurant una etapa llegendària, per a ell i per al seu nou club.

(7) En Ramón Balius Juli (1928-2016) és una personalitat amb múltiples facetes, però dedicat plenament a les seves  grans passions: la medicina, l’esport, l’art i la família. Integrant del 'pool' de metges que estrenaran la 'Residència Joaquim Blume' de Barcelona, la seva tasca en el coneixement i desenvolupament de la medicina esportiva al país és fonamental. Com a divulgador i home de cultura, les seves aportacions a diferents mitjans de comunicació són prou conegudes. En aquest cas ens referim  un article seu 'Un Cal·ligrama i un tango per a "l'home llagosta" ', publicat a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' de l'INEFC, en el seu número 69 de l'any 2002.

(8) L'article de l'historiador Joaquim Montclús Esteban titulat ' ¿ Josep Samitier Vilalta, fill d'en Esteva Sala ? ' va ser publicat a 'La Vanguardia' del diumenge 16 d'agost de 2020.

(9) Els partits d'aquells temps encara es jugaven amb uns únics onze jugadors. No eren possibles els canvis, ni en cas de lesió, i els partits no admetien prorrogues ni penals, de manera que davant d'un empat no es podia fer res més que repetir un altre dia el partit.

(10) Per qui n'estigui interessant, pot trobar una acurada informació en el bloc d'en Marcelo O. Martínez 'GARDEL.ES'. No obstant, us deixem la versió original de la lletra, amb les modificacions fetes per en Carlos Gardel:

Sprints. Els olímpics de 1924 (I). José Manuel Pinillo Antolín

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, iniciem un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació, per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. Aprofitem aquesta introducció per agrair l'autorització rebuda de part del ANC per a poder incloure aquests vídeos en el nostre bloc.

Van ser uns jocs molt significatius per diferents raons:

• Els esportistes representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) hi acudien per segona vegada enquadrats de manera organitzada i amb una representació amplia, desprès d'haver debutat amb similars característiques als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers 1920

• Barcelona havia presentat a Anvers la seva candidatura per els jocs de 1924 - mitjançant el Comitè Olímpic Català, i amb l'aval de la Mancomunitat de Catalunya - al llavors president del CIO, Pierre de Coubertin, que va ser finalment desestimada en favor de la capital francesa (*)

• Les disciplines de la 'Fédération Internationale de Natation Amateur' (FINA) es van disputar per primera cop en una piscina de 50 m, envoltada per tots els cantons de grades per a espectadors, amb una capacitat superior a les 6.000 persones. Els 50 m de llargada va passar a ser el cànon de les dimensions per a les piscines olímpiques

Espurnes d'arxiu...

L'Arxiu Nacional de Catalunya, dins de la seva tasca "... d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya", en relació als diferents tipus de fons que li han estat encomanats, va encetar a finals del mes de setembre de 2023 la publicació d'uns vídeos curts - de poc mes d'un minut, fins als tres i escaig - que ha intitulat 'Espurnes d'arxiu', per als quals n'ha donat la següent justificació:

"Els fons i documents conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya són plens de petites històries que formen el teixit de la memòria col·lectiva del nostre país: en aquest espai n'expliquem algunes."

El passat 2 de juliol el ANC encetava, dins d'aquesta llista de reproducció, un seguit de vídeos dedicats a commemorar la participació dels representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) als Jocs de la VIII Olimpíada, que van tenir lloc a Paris l'any 1924; amb especial dedicació als esportistes catalans.

Amb l'autorització pertinent, anirem reproduint algunes de les píndoles en format vídeo que han estat publicades en la seva pàgina oficial de YouTube. Per a ajudar, en allò que ens sigui possible, a la difusió dels jocs de 1924, hi afegirem algunes informacions complementàries.

Els olímpics de 1924: José Pinillo | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

José Pinillo Antonlín, un català... del carrer Sierpes

En José Pinillo neix al cor de Sevilla, a l'emblemàtic carrer Sierpes, l'any 1902. Al cap de poc temps la família es trasllada a Cadis, on s'hi estan fins a la pre-adolescència d'en Josep, quan s'instal·len de manera definitiva a Barcelona.

És en aquesta ciutat on descobreix la pràctica esportiva de la natació, afiliant-se al Club Natació Barcelona, on a partir de 1918 comença a competir en proves socials i interclubs, especialitzant-se en proves curtes d'estil lliure. Debuta als Campionats d'Espanya en els celebrats a Alacant el 1922, a l'edat de 20 anys, on es proclama campió dels 100 m lliures amb un temps de 1.16.6. Als campionats de l'any següent, a la ciutat de Gijón, continua amb la seva progressió, el que li permet entrar en les llistes de possibles seleccionats per als Jocs de la VIII Olimpíada de Paris 1924.

El mateix 1923 la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) dissenya un pla de preparació específica per als jocs que inclou la contractació del belga Felicien Coubert, ex-plusmarquista mundial de braça, que programa un pla d'entrenament que es desenvolupa a la piscina de l'Escullera. L'equip olímpic de natació i waterpolo es veu obligat a entrenar en piscina de 33 m. i d'aigua salada, mentre que els jocs han de tenir lloc a la recentment inaugurada piscina de Tourelles, de 50 m. i d'aigua dolça. En el curs d'aquests entrenaments en José Pinillo registra les seves millors marques, establint nous rècords d'Espanya en 100 i 200 m lliures, amb 1.10.2 i 2.47.8, respectivament.

El marc: 'Stade Nautique des Tourelles'

Les disciplines aquàtiques dels Jocs Olímpics de Paris 1924 - natació, waterpolo i salts - es desenvolupen a la primera piscina construïda de manera específica per a l'esdeveniment, fora de l'aprofitament de determinats espais naturals o preexistents, i que marcarà les que han de ser conegudes com a mides olímpiques per aquest tipus d'equipaments. Es tracta de l'anomenat 'Stade Nautique des Tourelles'. situat al número 148 de l'avinguda Gambetta, prop de la 'Porte des Lilas', al 20è districte de París (**). L'encàrrec del seu disseny va recaure en l'arquitecte francès Léopold Louis Bévière.

Fins a poc més d'un any abans de fer-se els jocs encara es discutia on i com fer la piscina per als mateixos. Com s'explica en l'article que reproduïm, signat per el responsable dels esports aquàtics dels jocs, en Émile-George Drigny (***):

Pàgina del periòdic 'Le miroir des Sports' del 24 de maig de 1923, amb l'article poc 
menys que comminatori de'monsieur' Drigny, apressant a l'ajuntament 
de la ciutat per a la construcció de la piscina per als jocs.
Font: Hemeroteca Gallica (BNF)

En l'extens i detallat article s'exposa l'acord assolit per el comitè organitzador dels jocs d'utilitzar com a seu dels esports aquàtics una piscina provisional, quina construcció s'ha acordat amb el 'Racing Club de France', en zona molt propera a l'estadi principal, per a l'atletisme i altres proves, de Colombes. El senyor Drigny, però, es lamenta del destí final d'aquesta piscina:

" L' Estadi Nàutic de Colombes no serà més que una construcció precària, construïda per a les necessitats de l'activitat i que ha de desaparèixer de manera immediata desprès dels Jocs Olímpics"

Front a aquesta previsió inicial, en l'article defensa les qualitats del projecte endegat i pressupostat per l'ajuntament de Paris per tal de construir el 'Stade Nautique des Tourelles', entre quines qualitats senyala:

"El seu vas tindria unes mides de 50 metres de llarg i 18 d'amplada. Podria encabir fins a 6.000 espectadors i inclouria les instal·lacions més modernes; piscina de ceràmica, aigua filtrada, línies d'aigua (surades), trampolins reglamentaris de 1 i 3 metres i plataformes de 5 i 10 metres. La profunditat de l'aigua variaria entre els 0,70 m. a poca profunditat i 5 metres sota dels trampolins".

La llargada prevista de 50 metres va ser aprovada en la sessió de la 'Federation Interntionale de Natation Amateur' (FINA) celebrada a Lausana pocs mesos abans. Fins aquell moment la mida de les piscines dels jocs era de 100 metres. D'aquesta manera, amb la piscina dels jocs de París es va establir el cànon que regiria les dimensions clàssiques per a les futures edicions dels Jocs Olímpics. Una altre innovació en la piscina dels  jocs va ser la delimitació dels carrers de nado - sis en aquest cas - per 'línies d'aigua', és a dir, per surades.

Un cop superades totes les dificultats, finalment va ser possible la construcció de la piscina de Tourelles, que es va acabar faltant poc més de 30 dies per a l'inici de les competicions.

Vista interior de la piscina de Tourelles, pocs dies abans de començar a omplir-la.
Font: Revista 'L’Architecte', n° 12, 1924.

La participació dels seleccionats per la FENA

Com ja havia passat en la primera participació als anteriors Jocs Olímpics d'Anvers, els nedadors espanyols - només homes, encara - s'enfronten al la falta d'hàbit de nedar en una piscina d'aigua dolça i de les mides de la parisenca, i els resultats se'n ressenten. 

La natació als jocs de Paris es disputa entre els diumenges 13 i 20 de juliol. En Pinillo participa en els 100 m lliures, el dissabte 19 de juliol. Neda en la cinquena sèrie - de les sis que es fan - marcant el darrer temps amb 1.14.2, i queda eliminat del passi a semifinals. Es classifica en el lloc 29è dels 30 participants. Com a anècdota, la seva sèrie la guanya el que serà el futur campió olímpic, Johnny Weissmuller (****). El dia abans, divendres 18, Pinillo ha participat en el relleu de 4x200 m lliures, fent equip amb els seus companys del C.N. Barcelona Ramón Berdemás i Juli Peredajordi; el quart integrant és el donostiarra Pedro Méndez, del C.D. Fortuna. Neden a la primera sèrie fent el darrer temps dels tretze equips participants, amb 12.21.2. 

Aquest darrer és l'únic nedador que, a més d'en Pinillo, participa també en proves individuals. Ho fa en els 400 m lliures, en els quals es classifica en el darrer lloc de la cinquena sèrie, amb un temps de 6.26.6; i també en els 1.500 m lliures, on repeteix a la sèrie cinquena i arriba en el quart lloc, amb el darrer temps de 26.23.5.

Participen també a Paris els saltadors Jaume Ulió i Antoni Tort, del C.N. Barcelona, junt amb en Francisco Ortiz, del C. N. Alicante. Tots ells es classifiquen en les diferents proves de salts en els llocs que van des del 35è al 45è.

La representació del waterpolo espanyol, formada íntegrament per jugadors del Barcelona, la composen: Jaume Cruells (GK), Manuel Basté, Enrique Granados, Josep Fontanet, Lluís Gibert, Francesc de S. Gibert i Josep M. Puig. Juguen un únic partit, en quarts de final, contra l'equip de Suècia que goleja al d'Espanya per 9 gols a 0. Per el sistema de classificació establert en el torneig, sense disputar cap més partit l'equip espanyol es classifica en el vuitè lloc, dels deu equips participants.

En José Pinillo, entrenador...

En Pinillo segueix competint a primer nivell català i espanyol fins als primers anys trenta, amb nombrosos primers llocs en campionats de Catalunya i d'Espanya, arribant a conquerir vint-i-cinc rècords d'Espanya. Es retira de la natació activa l'any 1932, quan ja l'està simultaniejant amb la tasca d'entrenador auxiliar del titular del C.N. Barcelona, Enrique Granados. En marxar aquest cap a Madrid ha de fer les funcions de primer entrenador del club, fins a l'arribada el març de 1933 d'en Ernest Speissegger, l'hongarès-suís, amb qui seguirà fent tasques de segon entrenador. A principis de 1935 és cridat per la Federació Valenciana de Natació per a entrenar la seva selecció que ha de participar als campionats d'Espanya que s'han de celebrar a la tardor en la nova piscina de 'Las Arenas' de la ciutat de València, on s'hi estarà fins a l'inici de la contesa fratricida..

La guerra incivil estableix un període d'inactivitat en aquesta tasca, que en José Pinillo reprèn a l'any 1943, quan fitxa per el Club Natació Catalunya com a entrenador dels seus equips, que tot just inauguren la piscina coberta de la Travessera de Gràcia, llogada a 'Baños Populares de Barcelona'. A finals de 1945 el substitueix en el Catalunya el seu antic company de club, Joan Trigo, mentre que en Pinillo enceta una nova etapa d'entrenador de natació al Reus 'Deportiu'. Una darrera incursió en l'entrenament de natació la veiem l'any 1960, quan fitxa per el Club Natació Poble Nou, coincidint també amb que aquest estrena piscina coberta, en aquest cas municipal. S'hi està fins a finals de 1963, quan un jove Carles Adern en pren el relleu.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de desembre de 1960, recollint la tasca
d'en José Pinillo com a entrenador de natació del C.N. Poble Nou.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com era habitual en aquells anys, el càrrec d'entrenador s'exercia més com amateur que de manera professional, de manera que calia compatibilitzar aquesta tasca amb l'activitat laboral de cadascú, En el cas d'en Pinillo, de qui sempre es va destacar el seu posat elegant i el seu gust per el ben vestir, sabem que  va iniciar carrera d'agent comercial de ben jove a la casa Chrevrolet de Barcelona. 

Pocs anys més tard d'haver estat l'entrenador del Poble Nou, el 8 de setembre de 1968 en José Pinillo Antolín, aquest català del carrer Sierpes, mor a l'edat de seixanta-sis anys.

Memòries del Montjuïc

(*) Les vicissituds que van concórrer per a la presentació d'aquesta primera candidatura de la ciutat de Barcelona a l'organització d'uns Jocs Olímpics han de merèixer una propera entrada del nostre bloc. Serveixi, de moment, la precisió del fet que malgrat les moltes ciutats que es van postular per a la dita organització, la decisió final del CIO es va trobar molt mediatitzada per el fet que Coubertin ja havia decidit el seu relleu de la presidència del CIO - on va ser substituït per en Henri de Baillet-Latour - i volia tancar-la al front dels jocs de Paris 1924. Especialment per el fet que la primera vegada que els Jocs Olímpics es van celebrar a la capital francesa, l'any 1900, el desori organitzatiu va ser monumental i el mateix Coubertin va ser clarament postergat i menystingut per el comitè de la 'Exposition Universelle de 1900', en qui el CIO n' havia delegat l'organització.

(**) El 'Stade Nautique des Tourelles', veí de la caserna militar del mateix nom, va ser construït per acollir les proves de natació dels Jocs Olímpics de 1924. Ha estat molts anys seu de la Federació Francesa de Natació, acollint al llarg dels anys nombroses edicions dels Campionats de Natació Nacionals de França, a més de múltiples organitzacions relacionades amb la resta de disciplines aquàtiques. Arran de la mort del nedador Georges Vallerey l'any 1954, l'ajuntament de París va aprovar al 1959 donar el seu nom a l'antiga piscina. Ampliada i renovada com a complex aquàtic entre 1986 i 1989 - amb un projecte de l'arquitecte Roger Taillibert -; en el Jocs de la XXXIII Olimpíada ha estat utilitzada com a instal·lació d'entrenament per als equips participants

(***) Émile-Georges Drigny (1883-1957), l'autor de l'article reproduït, és un personatge cabdal en el desenvolupament de la natació francesa i europea. Respon al perfil del 'sportman' de principis del segle XX, havent practicat atletisme, ciclisme. futbol i rugbi al sí del 'Sporting Club Universitaire de France (SCUF), on l'any 1901 va crear la secció de natació. Participà en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920 com a membre de l'equip francès de waterpolo. Vinculat com a secretari general de la federació francesa de natació (FFNS) des de la seva creació l'any 1921, va ser nomenat director de les proves de natació als jocs de Paris 1924. Entre 1942 i 1949 presidí la FFNS. Va arribar a presidir la FINA - actual World Aquatics - del 1928 al 1932. L'any 1926 va ser un dels membres fundadors de la Lliga Europea de Natació (LEN), de la qual en va ser president entre 1938 i 1948. Finalment, també va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional.

(****) La final dels 100 m lliures dels jocs de Paris va ser històrica. S'enfrontaven la jove promesa Johnny Weissmuller, de tot just 20 anys, i el també estatunidenc de 34 anys Duke Kahanamoku, bicampió olímpic de la distància a Estocolm 1912 i Anvers 1920. Dos anys abans, al 1922, Weissmuller havia arravatat al hawaià el rècord mundial, baixant per primera vegada del minut, amb un temps de 58.6. La final dels 100 m. lliures de Paris es disputa el darrer dia de a natació, diumenge 20 de juliol. Competeixen a la final els estatunidencs Weissmuller, Duke Kahanamoku i Sam Kahanamoku, el suec Arne Borg i el japonès Katsuo Takaishi. La lluita s'estableix entre els tres primers, coronant-se com a campió i recordman olímpic en Johnny Weissmuler, amb un temps de 59.0. A la foto veiem en Johnny Weissmuller, esquerra, amb en Duke Kahanamoku als jocs de Paris. Font: Agència CreditApsipa.