Sprints. El 'Natació' i l'Athlètic tiren de la corda...

Final olímpica de lluita a la corda a Anvers, 1920, el guanyador es l'equip 
de la policia de la Gran Bretanya, al fons amb pantaló obscur.
Fons: Pàgina web de la TWA de la Gran Bretanya

La lluita a la corda a hores d'ara pot ser un entreteniment sense més ni mes. Tradicionalment ha estat una activitat esportiva de caire popular habitual en festes i celebracions. No es tan conegut, però, que en el seu temps va ser considerada una modalitat oficial de l'atletisme als primers anys del segle XX, a la vegada que en cinc ocasions va formar part del programa olímpic, des del JJ.OO de Paris l'any 1900 fins als d'Anvers el 1920. 

Avui existeix la "Tug of War International Federation", TWIF, com a responsable mundial de la pràctica competitiva d'aquest esport. La traducció mes literal seria la de 'Lluita d'Estira i Arronsa'.

 

Resultat de la lluita a la corda als JJ.OO, de 1900 a 1920
Font: Elaboració pròpia a partir de la web de la TWIF

El cas es que a Catalunya en les celebracions com les de les Festes de la Mercé ja l'any 1902 s'anunciava la competició de la lluita a la corda, dins de les proves d'atletisme organitzades per la "Federación Gimnástica Española", amb caràcter internacional.

Uns anys mes tard, el mes d'abril de l'any 1908,  el pioner i propagandista de l'esport català, en Josep Elias Juncosa, 'Corredisses', comentant a 'La Veu de Catalunya' unes proves d'atletisme, ens fa saber que:

"... Després es feu la lluita a la corda que per primer cop veyem en un programa d'atletisme, que resultà bonica de veres; 10 homes per cada banda tirant ab totes les seves forces, feyen un efecte hermós de veres..."

La platja del C.N. Barcelona, a l'escullera de llevant, resultava un escenari adient per a la celebració d'aquest tipus de proves, de manera que la premsa de l'època, ja a l'any 1918, en deixa constància gràfica de la seva celebració dins del conjunt d'entrenaments físics programats per l'entrenador del club, el senyor Berglound.

En un moment determinat de març de l'any 1920 la secció d'esports del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria, CADCI, tant activa en aquells anys, convoca als clubs esportius de la província de Barcelona per al primer campionat provincial de lluita a la corda, que es celebrarà al llarg del mes de març amb el reglament que els es enviat a les respectives entitats.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 23 de febrer de 1920 fent públic el reglament 
per el qual es regirà el primer Campionat Provincial de lluita a la corda. 
Font: Hemeroteca ARCA

Hi foren presents només tres entitats: el mateix CADCI, l' Ateneu Enciclopèdic i Popular, AEP,  i el C.N. Barcelona, que en resultà guanyador amb l'equip format per: Lasplazas, Tusell, Casas, Noël, Ll. Gibert, Menéndez i Barba. En segons lloc queda el CADCI i la darrera posició fou per l'AEP

L'equip de lluita a la corda del 'Natació' Barcelona en plena acció.
En primer terme en Lluis Gibert, olímpic en waterpolo a Anvers 1920 (*). 
Font: Todocolección. Ft. SI

Als anys posteriors, des del 1921 al 1923, el mateix CADCI s'encarrega d'organitzar el Campionat de Catalunya de l'especialitat comptant amb l'aprovació de la Federació Catalana d'Atletisme que l'inclou en el seu calendari oficial. En el de l'any 1921 el 'Natació Barcelona n'es co-organitzador. En el seu reglament s'indica que els equips seran considerats de pes lleuger fins al 500 quilos i de pes lliure els que sobrepassin aquesta quantitat. Els equips són formats per vuit persones i poden tenir dos suplents cadascun. El campionat es programa per el dia 9 d'abril a la platja del 'Natació'.

L'any 1922 es disputa la segona edició del Campionat de Catalunya amb els equips del CADCI, el 'Natació', l'Europa, l'Espanya i l'AEP. En el pes fort o lliure el Barcelona feu la segona posició, darrera de l'Europa que en resultà guanyador. Aquest any la competició deixà la platja i passà a fer-se a l'Estadi Català, realització de l'arquitecte i esportista del C.N. Barcelona Jaume Mestres, inaugurat el 1921 al lloc que ocupava la pedrera de La Foixarda.

En el III Campionat de Catalunya de l'any 1923 la participació es una mica mes diversificada. La jornada final té lloc aquest any al camp de futbol del carrer de l'Industria, pertanyent al F.C. Barcelona. A la desaparició del C.N. Barcelona cal contraposar-hi que el C.N. Athlètic s'estrena en aquest tipus de prova, quedant en segon lloc darrera de l'equip del CADCI que, com hem vist, disposava de mes experiència. En tercer lloc es classificà l'Ateneu Badalonès.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 20 d'abril de 1923 
amb els resultats del Campionat de Catalunya. 
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

Es de suposar que en algun moment o altre els equips de lluita a la corda de l'Athlètic i del Barcelona haurien mesurat les seves forces respectives i que aquest encontre podria haver tingut lloc a la platja de la Barceloneta... però a hores d'ara no tenim constància d'aquest fet.

Les competicions de "Tug of War" es segueixen celebrant arreu del mon, amb especial incidència al continent asiàtic. La "Tug of War International Federation", TWIF, en te cura en el seu vessant competitu

JCE

(*) En Lluis Gibert Riera serà el porter de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona que conformant la selecció espanyola inaugurarà la participació olímpica de la FENA, ara RFEN, als JJ.OO d'Anvers de l'any 1920. De l'equip de la lluita a la corda l'acompanyà a més l'Alfons Tusell i, de no haver mort en accident de moto el 16 de maig d'aquest mateix 1920, hagués estat a Anvers al seu torn en Joan Barba, el cenebista 'sportman' estrella del F.C. Barcelona, waterpolista i gran afeccionat a les carreres de motociclisme. El germà d'en Lluís, en  Francesc de S. Gibert Riera, promotor de la Piscina Municipal de Montjuïc, també formarà part d'aquest equip.

Ja tenim Atletisme !... (iII)

Al llarg dels anys 1973 i 1974 la secció segueix la seva marxa regular amb bones classificacions en algun cas individual i amb notables participacions col·lectives a la temporada de cros catalana i a la tradicional prova de la Jean Bouin.

L'equip masculí d'atletisme a Beziers l'any 1974. S. Mañé, Herrero (àrbitre), Trillo, 
Farrús, Carcela, Amell, Cabrerizo, Grande, Rodón, Pérez, Royo, Diaz, Morón (E). 
A sota___, ___, Magdaleno, Richard, ___, Durán, Almenara, Torrens i Polo; 
estirat Mañé. Font: Arxiu JCE. Fons Joaquim Trillo. Ft. SI

Corre l'any 1975 i l'equip creix notablement tant a nivell d'atletes com de personal tècnic i directiu, el lideratge comença a repartir-se així com les diferents iniciatives de gestió; fruït d'aquesta diversitat en Francesc Morón decideix deixar el club i fundar el Club Atlètic Tibidabo, fraccionant de manera lleu la secció, tot i això malauradament es va perdre algun valuós atleta, però el gros de l'equip i del quadre tècnic es mantingué intacta.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 10 d'agost de 1975 amb les
declaracions d'en Ricard Llorens sobre la marxa d'en F. Morón
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

L'equip continuava creixent, fins al punt de convertir-se en el club de moda, al qual molts atletes hi volien acudir. Una notable incorporació fou la de l'entrenador de l'especialitat de marxa Eduard Amorós, que permet formar un excel·lent grup de marxa atlètica amb, entre d'altres, els germans Eduard (jr.) i Antoni Amorós, Miquel Laguna, Guillem Loshe, Enric Venancio o Barroso que ens va facilitar competir a les proves de 50 Km, a les que  fins aleshores no s'hi havia tingut accés. Així, a l'any 1977 en el Campionat d'Espanya i en la distància del 50 Km els germans Eduard i Antoni Amorós i en Loshe es van classificar entre els deu primers. 

A la temporada 1976 /77 s'estrenen les pistes d'atletisme a la Zona Esportiva, que a mes comptaven amb un circuït de cros dins de les instal·lacions, únic en aquell temps per un club a l'interior d'una gran ciutat. El fet de disposar de pistes pròpies genera un efecte crida que fa augmentar i millorar el planter d'atletes. Cal a mes afegir-hi l'arribada d'un important patrocinador que permet millorar les ajudes per a la compra del material propi de cada especialitat.

Sortida del Cros Social de posada en marxa de les instal·lacions 
atlètiques a la nova Zona Esportiva del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Fons Joaquim Trillo. Ft. SI

Es a l'any 1978 quan gràcies a l'empenta i la bona marxa que la secció transmet als gestors esportius, junt amb les bones gestions realitzades per els seus dirigents, que es concedeix al club l'organització del 'Primer Cros de la Generalitat', que es farà coincidint amb el Cros del C.N. Montjuïc i que per els següents anys es manté dins del calendari oficial de la Federació Catalana d'Atletisme. Cal esmentar el gran èxit organitzatiu que tingué aquest esdeveniment. A la segona edició de l'any 1980 en Jordi Garcia i la Eloisa Martinez aconseguiren el primer lloc en la categoria juvenil. El fet de que tot el cros es pogués realitzar dins de les instal·lacions del club va potenciar el gran projecte esportiu que oferia la Zona Esportiva del club. 

Aquest mateix any l'equip de marxa assoleix un resultat important en classificar-se en segon lloc a les '12 Hores de Marxa' organitzades per el C.A. Cornellà, just darrera de l'equip del 'Natació' Barcelona.

Es segueixen incorporant nou atletes i tècnics a la secció, com es el cas de la desapareguda Joventut Atlètica de Barcxelona, la JAB, quan un nodrit grup d'atletes s'incorpora al club, potenciant encara més els efectius del moment, a la vegada que s'incorpora a l'equip tècnic el valuós entrenador Daniel Granado. El mateix passa amb el Grup Esportiu SEAT, que en aquest cas servirà per reforçar l'escola d'atletisme amb la incorporació d'en Hernández al cos tècnic de la secció.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 5 d'octubre de 1979
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

Apareixen les i els primers atletes de categoria nacional i internacional sortits de la base del club, cal destacar d'entre els nois a en Jordi Garcia i Javier Garcia Chico, malauradament l'altíssim nivell d'aquests atletes provocà la seva marxa del club per diferents causes, entre elles la de no poder suportar la despesa econòmica que representava la seva continuïtat. Posteriorment el primer fou Campió del Món Junior de cros l'any 1980 i el segon tercer classificat en salt de perxa als JJ.OO. de Barcelona 92. Entre les noies hem de senyalar la carrera ascendent d'atletes com ara la Yolanda Dolz o la Eloisa Martinez.

Així, a la temporada de cros de 1979 l'equip es desplaça a Perpinyà assolint els tres primers llocs a la categoria de juniors masculins, mitjançant Jordi Garcia, Manuel Salvador i Antoni Ochoa, respectivament. A la mateixa prova en la categoria absoluta femenina aconsegueixen els llocs del segon al quart les atletes blanc-i-verdes Sonia Ribas, Yolanda Dolz i Eloisa Martinez. Aquest mateix any el cadet Alex Codina accedeix al subcampionat d'Espanya dels 300 m tanques en la seva categoria

També l'any 1978 Yolanda Dolz en el Campionat de Catalunya juvenil assolí el primer lloc en 400 m llisos i el subcampionat en els 300 m tanques. Ja a l'any 1980 la mateixa atleta es classificà en primer llocs en el Campionat d'Espanya junior en 400 i 100 m. tanques. La seva companya d'equip, Carme Sans, quedà campiona de Catalunya en els 4x400 m. a la vegada que fou finalista en el Campionato d'Espanya en la prova dels 100 m. llisos.

Yolanda Dolz, Carme Sans i Eloisa Martinez entre les 
destacades atletes femenines del club
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

A tot això la figura d'en Jordi Garcia, el 'Cholo', es va anar engrandint al llarg d'aquest anys finals dels 70's, des de que va quedar en vuitena posició en el Cros de les Nacions de l'any 1977 i va anar creixent en el panorama nacional i internacional. El moment culminant li arribaria en assolir el Campionat del Món júnior de cros el dia 9 de març de 1980 a la ciutat de Paris. En aquella ocasió, però, el 'Cholo' ja no pertanyia al Montjuïc, sinó que havia fitxat pocs mesos abans per el F.C. Barcelona. El seu entrenador era l'Enric Félez i tots dos van tenir unes divergències amb alguns membres de la junta directiva de la secció d'atletisme que provocaren la seva marxa. Poc menys de dos anys desprès en Jordi Garcia tornaria al club que el va veure néixer com a atleta, acompanyat del seu entrenador habitual (*).

Pàgina de "El Mundo Deportivo" del dia 12 de març de 1980.
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

En part com a conseqüència d'aquests fets a la temporada 1981, un cop més, es produeixen algunes desavinences de gestió que refreden les relacions ara entre la directiva del club i la secció; la falta d'entesa provocà la ruptura total i aquest cop sí que la marxa d'atletes i tècnics fou força importat. Al capdavant de l'escissió hi haurà en Ricard Llorens, fins aleshores president de la secció, que amb un nodrit grup d'atletes prenen la decisió de formar un nou club.

La gestió de reorganitzar la secció d'atletisme li es encomanada per la directiva a en Joan Daranas, però d'això ja en parlarem en una propera entrada d'aquest bloc.

Joaquim Trillo

(*) Les vicissituds que concorregueren en l'ascens i la sortida del club d'en 'Cholo' Garcia mereixeran una nova entrada en aquest bloc